“Al vespre quan em despullo, el coll alt del jersei m’atrapa el crani per recordar-me que néixer no és res, que el perill és renéixer”.
Eva Baltasar, Boulder (2018).
Néixer no és res.
Ple d’innocència
i bondats,
per aquell infant
venir al món
fou natural.
Ai las!
En arribar l’edat adulta,
innocència i bondat
no semblaven bons atributs
per la supervivència.
Massa elements facilitadors
del patiment i l’abús,
sembraren
terrenys fèrtils
pel mal-tracte
pels enganys
i
per les negacions del dolor
que infringia el món.
De cop i volta,
la desintegració de tot
es feu evident.
Carn viva podrint-se i floridura.
Implosió.
Què en queda de la vida després del tro?
Ànima trencada.
Tot de peces repartides pel terra d’un pis buit i gèlid.
Desolat.
Desesperat.
Al vent,
el cor esquinçat,
la pell arrencada
en petits retalls.
El cos purgant
els mals,
per tots els fluids possibles.
El pit a un batec de rebentar.
El repte és renéixer, però com?
Aferrant-nos a tots i cadascun
dels fragments,
just en l’instant després
d’haver-ne validat
l’autenticitat.
Cercar-li l’essència a cada segon,
i passar-la pel sedàs de la pròpia vida.
Canalitzar la ràbia
refent les parts d’un mateix,
fins reconèixer-hi
la veritat.
Estotjar el dolor
en caixetes negres
de diferents mides,
i arraconar
la vivència
en el dipòsit de cotxes
de l’experiència.
Reviure-ho per tornar a néixer.
Espargint les llavors.
Arreu.
Íntegrament.
Alegrement.
Sensiblement.
Feliçment.
Ben viu i lluny de candideses.
Més ú.
Més fort que mai.
Relluent i poderós.
Més contactat amb
aquella terra primogènita,
que reapareix
al record mnèsic
de l’ànima.
Abraçar-se per fi
a la comprensió
i a l’amor
veritable
que reverdeix amb força
amb brots
que creixen en totes direccions.
Arrelant de nou.
A la terra que ens va acollir
A la terra que ens recollirà.
(Nota: Quan s’escorxa el cos però no hi fas pell, la cicatrització que ve té una força imparable. Aquest poema va dedicat a tots els amics i familiars que m’heu donat suport aquest 2020).