Horabaixa a Barcelona

Sovint costa actuar com homes i dones de veritat.

Davant terratrèmols ens envaeix la perplexitat.

Enmig de la misèria ressona la desolació.

Cops de timó sense sentit.

Embats tribals mostren mons hostils i degradats.

Ganivetades que degollen l’essència humana.

L’arrogància i prepotència s’empassen oceans

on les carícies i abraçades donaven sentit a tot plegat.

Costa molt reconèixer els errors.

Sovint és immens l’esforç de rectificar.

Desgraciats moren sense aquesta capacitat.

És tan difícil reaccionar davant l’atordiment

que innunda els cossos ferits.

Comportaments freds, glacials, rosseguen els pits dels vulnerables.

A vegades fibla el cor

i notam el dolor davant el no-res.

Cau l’horabaixa i els tambors marquen el ritme.

Per fer de la vida allò preciós

que sovint ens omple

entre frenesí i esgotament.

Cau el vespre i focs nous són a punt d’il·luminar

cada una de les nits

que ens manquen

que temim per davant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *