Sovint costa actuar com homes i dones de veritat.
Davant terratrèmols ens envaeix la perplexitat.
Enmig de la misèria ressona la desolació.
Cops de timó sense sentit.
Embats tribals mostren mons hostils i degradats.
Ganivetades que degollen l’essència humana.
L’arrogància i prepotència s’empassen oceans
on les carícies i abraçades donaven sentit a tot plegat.
Costa molt reconèixer els errors.
Sovint és immens l’esforç de rectificar.
Desgraciats moren sense aquesta capacitat.
És tan difícil reaccionar davant l’atordiment
que innunda els cossos ferits.
Comportaments freds, glacials, rosseguen els pits dels vulnerables.
A vegades fibla el cor
i notam el dolor davant el no-res.
Cau l’horabaixa i els tambors marquen el ritme.
Per fer de la vida allò preciós
que sovint ens omple
entre frenesí i esgotament.
Cau el vespre i focs nous són a punt d’il·luminar
cada una de les nits
que ens manquen
que temim per davant.