I cada instant és el miracle de no morir ara mateix

I cada instant, per Màrius Sampere:

I cada instant

és el miracle

de no morir ara mateixa.

 

Talment herois,

sostenim la nostra posició perduda,

guaites obstinats

d’ulls a llevant i cor a ponent.

 

Vivim

de dos trets,

l’un al front i l’altre a la nuca,

rebuts de matinada, quan el son

del jutge és més profund.

 

I la terra ens aferma més i més, ens abat, ens enfonsa,

ens defensa del cel.

I el vent del cel ens arbora

ben enlaire: bandera enemiga.

 

—–

 

Revelacions, per Màrius Sampere:

Recordar allò viscut

o esperar més vida,

de què diable es tracta?

Mira’l, el cel

se’n va! Ara no és ara.

 

Mira’l com se’n va! Fuig

d’ell mateix. Potser se’n va

cap a mi. ¿Hem nascut per veure com tornava

al seu fons, on m’invento la vida? Però jo

l’aturo, el salvo, el rebo exactament

al punt final, comissura

de llavis extrems, la porta que dóna

a totes les preguntes insensates.

 

Per tant, el cel esposat, mostrari

de cavitats. O bé

la resposta ajornada per sempre.

Sura el No. Me’n torno a casa

sense res als ulls. No m’arriba

cap llum encara viva. Els morts

m’ho revelen: altres mons.

altres moments.

 

Llegit a Màrius Sampere i Passarell, Les imminències. Proa Ossa Menor, 2002.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *