Combat

hivern 2010 132

 

No ho pensàvem,

quan vivíem enfilats als arbres

que la vida seria aquest combat.

 

 

Deixàrem de banda la terra

per abarcar el món

i tot semblava a l’abast.

 

Fins que hem vist que no existeixen els regals.

L’abundància com el més efímer engany.

 

La brutalitat dels fets

ens ha fet recordar

que la llibertat s’ha d’exercir continuadament.

Cada passa enrere

és un retorn a foscors antigues,

a l’atavisme de quan teníem por

i això condicionava les nostres vides.

 

No fer res

és reviure la innocència

de quan pensàvem que el benestar 

ens acompanyaria sempre,

en aquest món de llops!

 

I fer vol dir estar a l’aguait.

No imaginavem aquesta lluita sense final.

Els canons retòrics a l’espatlla.

L’estat d’alerta constant.

La defensa dels bastions que tant han costat d’establir.

El reforç de posicions que semblaven consolidades.

 

Tot el que s’ha assolit en eternitats

es pot dissoldre en un sol instant.

 

Al bosc

les mandíbules estan esmolades.

I nosaltres,

que ens crèiem homes,

no som més que carn

a punt de ser esmicolada en trossos,

mentre miram de deixar la candidesa 

amb què durant tant de temps ens hem gronxat.