El silenci és la mort

 

El silenci, per Anne Sexton:

La meva habitació està emblanquinada,

blanca com el recinte d’una estació rural

i igual de silenciosa;

més blanca que ossos de pollastre

que es blanquegen a la llum de la lluna,

pura escombraria,

i igual de silenciosa.

Hi ha una estàtua blanca rere meu

i plantes blanques

que creixen com verges obscenes,

que mouen les seves llengües gomoses,

però no diuen res.

 

Els meus cabells són l’única cosa fosca.

Els han cremat amb el foc blanc

i s’ha carbonitzat.

Les meves perles també són negres,

vint ulls extrets

del volcà

ben retorçats.

 

Empleno l’habitació

amb paraules de la meva ploma.

Etzibo paraules a l’aire

i em reboten com pilotes d’esquaix.

Tanmateixhi ha silenci.

Sempre silenci.

Com una boca enorme de nadó.

 

El silenci és la mort.

Ve cada dia amb el seu xoc

a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc,

i em picoteja els ulls negres

i el múscul vermell i vibràtil

de la boca.

 

Font: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits (1960-1975). Barcelona, Proa, Óssa Menor 2011.

Un pensament a “El silenci és la mort

  1. Una dona forta i audaç, l’Anne Sexton, tot i la seva fragilitat.

    I un record agraït a la seva traductora Montserrat Abelló, traspassada fa ben poc, per les belles traduccions que ens han permès apropar-nos a d’altres poetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *