interior
poden passar quatre dies
seguits
que no s’atura.
La solitud
del primer dia
de nou.
Fina i per moments quasi imperceptible,
en un no-res, l’humitat és als ossos
i l’ànima parla.
Enraona de la fragilitat i també de la lluita.
La supervivència sempre en els poemes
però sobretot en la mirada.
Ulls negres del Mississippi,
amb l’esclavitut al damunt,
al tren de l’hivern.
Ulls blancs sedentaris a punt d’infartar-se.
El mirall no enganya
i els llums no poden dissimular
el vertigen de la nit.
Ignorants i atevits
ocultam el buit
així com podem.
Abundància, violència, xerrameca, perversió.
El somni americà com a fugida endavant
per tal de tot menys d’escoltar-la…
aquesta pluja interior
silenciosa companya
d’ahir, d’avui i de sempre.
(Tot recordant L. Reed, poeta i músic, 1942-2013).
Apreciat i silenciós company, hermosos versos que auguran nuevos poemas de los que disfrutar.gracias porcompartir y teñir esta tarde de domigo.