personatges temeraris,
ombres farsants,
envoltats de calitja,
caminen per bassiots,
amb el fang fins els genolls,
fiten de molt lluny els penya-segats.
Ai las, els dolorosos penyals!
No s’hi arriba en una passejada, no!
Són anys i anys d’aixecar-se
de matinada,
pegar una bona suada,
i quan entra el dematí
arreplegar.
Refugiar-se a l’ombra de les cases (i esperar).
Que passi el dia i arribi l’horabaixa
en què el sol deixa de picar
i tapareres i ametllers alenen.
Llavors, cossos morts bequen a les platges.
Però nosaltres vivim!
És l’hora de sortir i acabar l’escarada.
La tasca és clara i les eines fa anys que, esmolades, saben cloure-la.
Abans del capvespre tenim l’oportunitat
de finir-ho tot.
Seguir lluitant com a essència de l’existència.
Aprofitar el temps per allò que importa.
Deixar enrera la desolació.
I en arribar la nit,
jeure (i descansar).