El plany de l’escavadora (fragments), per Pier Paolo Pasolini:
Sols l’estimar, sols el conèixer
val, no l’haver estimat,
no l’haver conegut. És angoixant
viure d’un amor
extingit. L’ànima no creix més.
….
La vella escavadora està ferida
pel bramar de mesos i anys de suors
matinals, acompanyada
pel mut estol dels seus picapedrers;
però al costat de la fresca,
remoguda excavació, o en els breus confins
de l’horitzó noucentista,
tot el barri… És la ciutat,
enfonsada en una claror de festa,
és el món. Plora allò que
acaba i torna a començar. Allò que era
un herbassar, camp obert, i s’esdevé
pati, blanc com la cera,
tancat en una dignitat que és rancor;
allò que era una vella fira
de fresques pinzellades lluents al sol,
i es converteix en illes de cases, que pul·lula
en un ordre que és dolor apagat.
Plora també allò que canvia
per fer-se millor. La llum
del futur no cessa de ferir-nos
ni un moment. Està ací cremant
en tots els nostres actes quotidians,
i aclapara fins i tot en la fe
que ens dóna vida, en l’ímpetu gobettià
cap aquests obrers que, callats, hissen
en el barri de l’altre front humà
el seu roig parrac d’esperança.
Font: PP Passolini, El plany de l’escavadora, Alzira, Bromera Poesia, 2001.