Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Publicat el 14 d'agost de 2013

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma


Mania de solitud, de Cesare Pavese:


Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.

L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.

A fora, els carrers tranquils em porten,

una mica tard, fins el camp obert.

Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones

sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;

el treball estordeix el meu cos i el de les dones.

Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,

sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,

però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.

Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses

algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.

Una alenada i el meu cos absorbeix la vida

dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.

Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,

que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.

Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,

com sé que la sang circula per les venes.

La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,

en un gran festí de la natura. Plantes i pedres

viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes

de tot el que és viu en aquest pla.

No m’importa la nit. El rectangle de cel

em parla de tots els fragors, i una estrella menuda

es debat en el buit, lluny dels aliments,

i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa

i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,

el meu cos reposa i se sent sobirà.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Poetes referents per MqAgMas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent