De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses


Enllà jo, d’Abel Ramon:

De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys

com si endrapessin cendra.

Faig veure que sóc dèbil

perquè trobo a faltar innocències.

Endreço tremolors

i matinada endins

oblido

tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m’agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d’una platja infinita

-i això que jo odio la platja.

Després penso en algun amor

d’infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar

per la porta del darrera

al passadís secret

d’un castell impossible.

Ens empastifem al sorral.

De sobte,

en tancar els ulls,

veig barques i princeses.

Al final de tot del vals

hi ha un devessall de fosca

i, atent a l’embranzida,

em dic

que tots els meus desitjos

la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo,

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Però davant del mirall somric.

És màgic l’acte del mirall.

He après a fer-me gràcia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *