Inspir poètic, per M.M.Bergas
Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.
No sents el meu cos que s’exalta?
Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara
dins meu!
****
Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?
Vina, ja deslliurat del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau-.
I deia el mar: -¿No sents el meu cos que s’exalta
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d’amor…
-Negre mar, Nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes
si a l’ombra tremolosa de les teves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?
****
Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s’agitaven, dolorosa sonata
sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música, Les finestres obertes
ens duien, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,
sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.