Vital

                     gemec     

                                                                                                                  dolor
                                  
                                                                          renou

                                         puresa
                                                      
                                                   
             els plaers i les passions

                                                       
                                                              sol al món

                                             carícies

                                                                                            abraç
                                                                                      

                                                                                                          sospir

              
                                                          crit

                               
                                                  
                                                         silenci

                                               
                                                                                                              
                                                         eternitat     

Descoberta

Dedicat a M. Guimet

     Mira,

             això és la mar.

            -“Hi és sempre, fixa’t-hi”.

Les onades a vegades ens en duen.

Veus? Seiem junts a les roques i aguantem les envestides!

Pedres,

            còdols

                       i macs,

                                  són fascinants.

T’estires i mires l’horitzó.

                                    Ara que s’acaba l’estiu, els nuvols grisos són amenaçants.

La remor rítmica

                         serà melangia i serenor.

Però, la dus a la sang.

                                   Amb els batecs, inunda tots els racons,

                                                                                                 i a vegades vessa.

                                                      
Un dia redescobriràs

                                   l’aigua i el cel, d’avui,                                                                                                                           
                                                                      i apareixerà la rauxa.

                                                                   “-Hi és sempre, fixat’hi”.

Llum

Vius entre coses extraordinàries.

La bellesa ens envolta

i alguns passam els dies descentrats.

Si em fix en els teus blaus,

en els miralls s’hi identifiquen

coses molt concretes.

Claretat i cels.

               Lluentor i violetes.

                             Simplicitat i verds.

Els edificis grisos tenen el seu què,

i negres són els carrers, i les vies del tramvia

-per on creuen dones velles i joves-.

També són plens els camins

                                           que porten

                                                les persones al mar.

L’arena blanca acull tothom i l’aigua transparenta,

deixant veure els teus peus rosats en ficar-los

mentre els ulls lluents no deixen de fixar-se en

tot.

És llum que travessa les pupil·les,

                                                     ens atrapa
                                                                    
                                                                       i ens fa especials.

Jean Paul

Estirat

panxa avall

espires profundament.

La caiguda ha estat de les que fan història

i romans en estat de xoc.

Estàs mig atrapat,

quasi no et pots moure,

i et veig esbufegar.

                               ———-

Estic segur que te’n sortiràs,

pels gestos que fas

i per la manera que tens de mirar,

amb una expressió d’esforç i d’autosuperació.

                                ———-

Veig que comences a moure un braç!

La situació és fora de perill.

Seguiran de prop el teu estat

i procuraran que te’n surtis.

Perquè t’estimen,

                            t’adoren.

La seva ajuda és pluja

per créixer en cada una de les caigudes.

Una i altra vegada

no paren de repetir:

                                 -“Aixeca’t”.

                                                    -“Aixeca’t”.

Nit de revetlla

No és que caigui la nit

és que està a terra.

L’hem passada plegats

sense parar

   vivint-la

                                                   alenant

           panteixant

                                    movent-nos d’un costat a l’altre

                      -moment a moment-.

Ens hem mirat

                      hem parlat

                                         i ens hem tocat molt

                      -tot el que hem pogut-.

Ara que reprenem el dia,

els ossos se’m trenquen

i els músculs criden que no poden més,

que nits d’aquestes dimensions

se’n viuen poques a la vida,

i que, exprimint-les així,

cada dia apareix

com si fós l’últim,

                           el final.

Quietud

Immòbil,

              t’aferres a la pell.

Fixes la vista a l’infinit

com si marxessis a algún racó

                                misteriós.

De sobte, és com si volguessis compartir

                                            algun secret

                                                    preciós.

                                    No ho fas.

Reprens la quietud

i et submergeixes

                                                  en la tasca

-la gran tasca vital-

                                                  la supervivència.

L’hora

Fins que no arriba no te n’adones.

Baixes dels gratacels,

                                  i te’n vas rambla avall fins el mar.

Allà hi tens la vida.

Radiant

             però atenta i exigent:

              -“Tingues cura de mi,

                                               tingues cura de mi”.

És la importància d’estar on cal

quan l’hora ha arribat.

Junts

Un a cada costat.

T’abraç,

           me mires,
                        
                          te bes.

Aquesta olor

sempre la duré amb mi,

juntament amb la imatge

                                          d’aquests ulls

                                          i d’aquests dits

que no gosaves apropar.

El teu posat i el meu

                                          cara a cara.

Per fi estem plegats.

I això 
        és molt gran.

Plor

                    I

Plores

estirada

desconsoladament.

Mir d’abraçar-te

d’acaronar-te

de trobar els mots justos.

Però tu segueixes

plorant

estirada, sense consol,

sense cap ni un consol.

                  ——-

                    II

Ara, el ventre.

Ara, el pubis.

Ara, el pit.

    

I, de nou,

               el plor.

Ja el tenim aquí.

T’estim i escric

                                      I

         Per damunt de tot: un núvol immens.
                   
                           S’hi barregen

    la bellesa

                                                 la intel·ligència

                    

                        la sensibilitat

                                                              

                                  —–

                                   II

                               Hi veig

        els teus ulls,

 
                                      el tacte de la teva pell,

       

                els teus mons,

       

                         i allò que em fas sentir.

                                  —–

                                   III

                               T’estim i escric.

                               Immers en l’amor. 

                               Ajagut al nostre llit.

                                   —–

                                    IV             

                         Omplim i fem crèixer.

La Rambla del Poblenou

 

Amb tots vosaltres:La rambla (2011)

A Hel

Amb aquest vers comença un segon poemari inèdit “La rambla” (2011)  que és continuació del “Quaderns de la badia” (2008), a la xarxa des del 2010. Gaudiu.

 

Del trencament complet a la plenitut absoluta.

Dolor,

          buidor,

desesperació.

Gris,

         negre,

                       roig.

Sense esperar res llavors, ara ho tenim tot.

                                       

                                      Viure,
                         

                         per arribar a l’essència

                             del que suposa

seguir vivint.