Lou


Escolta.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

M’agrada construir.

Pensar, projectar i deixar la pell en les idees.

Però, nena, les meves paraules són transparents.

Sóc fort i aguant bé a l’abisme.

Aquí no estem per bajanades.

Em sent més robust que mai

quan alen l’efímer que és viure.

S’acaba un any i no passa absolutament res.

Tot d’una veig com tornam a començar

amb la mateixa força que ens va unir aquella nit.

La not a dins meu i sé que tu no et rendeixes.

Només et cal que ho tinguis clar.

Escolta.

Jo no tenc por.

Si creus que vaig partir endut pel desesper.

Si em creus dèbil.

Si creus que podràs amb mi.

Estàs equivocada.

Vaig rumb a un tu que encara no coneixes.

A la vegada que trob un jo que va creixent.

Si agafes el timó amb mi

el somni s’allargarà fins l’eternitat.

Sent les onades i els batecs.

Jo avui dorm amb les estrelles dels teus ulls al coixí.

I suu llàgrimes de vida.

Enyor el diamant que anam polint

amb la mateixa finor i impuls del primer dia.

Descansa i cerca dins teu.

Entre molts versos, trobaràs els meus.

Nena, les meves paraules són transparents.

Escolta.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

I jo, que ho sé, seguesc construint.

 

 

La companya

Quan torna la pluja

interior

poden passar quatre dies

seguits

que no s’atura.

La solitud

del primer dia

de nou.

Fina i per moments quasi imperceptible,

en un no-res, l’humitat és als ossos

i l’ànima parla.

Enraona de la fragilitat i també de la lluita.

La supervivència sempre en els poemes

però sobretot en la mirada.

Ulls negres del Mississippi,

amb l’esclavitut al damunt,

al tren de l’hivern.

Ulls blancs sedentaris a punt d’infartar-se.

El mirall no enganya

i els llums no poden dissimular

el vertigen de la nit.

Ignorants i atevits

ocultam el buit

així com podem.

Abundància, violència, xerrameca, perversió.

El somni americà com a fugida endavant

per tal de tot menys d’escoltar-la…

aquesta pluja interior

silenciosa companya

d’ahir, d’avui i de sempre.

(Tot recordant L. Reed, poeta i músic, 1942-2013).
 

Pioners

Audiències ignorants,

personatges temeraris,

ombres farsants,

envoltats de calitja,

caminen per bassiots,

amb el fang fins els genolls,

fiten de molt lluny els penya-segats.

Ai las, els dolorosos penyals!

No s’hi arriba en una passejada, no!

Són anys i anys d’aixecar-se

de matinada,

pegar una bona suada,

i quan entra el dematí

arreplegar.

Refugiar-se a l’ombra de les cases (i esperar).

Que passi el dia i arribi l’horabaixa

en què el sol deixa de picar

i tapareres i ametllers alenen.


Llavors, cossos morts bequen a les platges.

Però nosaltres vivim!

És l’hora de sortir i acabar l’escarada.

La tasca és clara i les eines fa anys que, esmolades, saben cloure-la.

Abans del capvespre tenim l’oportunitat

de finir-ho tot.

Seguir lluitant com a essència de l’existència.

Aprofitar el temps per allò que importa.

Deixar enrera la desolació.

I en arribar la nit,

jeure (i descansar).

 

Xarxes

En una mar immensament

calorosa

navegam

-amb les xarxes trencades-.

Incomunicats

-entre onades de renou-. 

Aparells de darrera generació

en compartiments a vessar d’alens.

Molts contactes.

Poques carícies.
 

Paraules que lleneguen en una basca asfixiant. 

A l’altre cap de món,

sols suor i olor d’all. I son i esgotament.

El fum escurça la vida.

S’espesseig el cap.

La incompensió és absoluta.

On és el garbí?

I la sal a la pell? 

És tan fàcil perdre’s!

Cerc tornar i sentir l’aigua als turmells. 

Veure’t a tu sobre els llençols gastats, però nets i eixuts.

Esper trobar-te en llits antics, com els dels padrins, vull dir com els d’abans.

 

Generacional

Hem vist passar molt trens.

Hem passat tardes contemplant-nos.

Diumenges al llit sense plans.

Nits de despertars continuats.

Somrius 

i pens que no t’ho mereixes.

Hores i hores de lluminositat d’hivern de les cinc de l’horabaixa.

Ruixats en forma de plugims i negror.

Molta negror.

Tothom parlant de crisi

-moral en crisi i crisi en els esperits-

Incertesa perpètua.

Inseguretat permanent.

-pressió al pit.  Palpitacions. No sentir-se bé amb res del que passa-.

Què en farem de tot plegat? Quin futur constriurem?

Persistint en l’amor i en la passió per viure.

Esperançadament,

empenyent fort,

reconstruirem

la il·lusió.

 

Un segon

Dedicat a en Blai

Dos, un, zero…

Cada segon és com un any de vida.

Jo, vegent com te’n vas.

Tu, de camí.

 

El compte enrere és inexorable.

Ara hi som, sí!

No sabem l’alenada on durà.

Al trull, cridam i riem

mentre vivim.

Fins que un cop de destral escapça el brogit

i un segon irromp entre la multitud.

Agafa forma el buit.

Tot s’atura, en silenci de quietud.

-“Reacciona, que això s’acaba!”

Veig la mort en tu.

Vius la mort per un instant.

Zero, un, dos…

Aquest segon t’ha retornat a la vida.

Has baixat del penyal

i lentament véns cap a casa.

Guanyes els anys mentre reneixes

sabent que el pas final

no ens deixarà d’acompanyar mai.

 

Apocalipsi

Atramuntanats estem.

El vent ens envesteix, empeny 

i s’endu tot allò que troba.

No cerquis explicacions.

Asserena’t.

Quan vulgui pararà.

Cremam.

Fum fosc enterenyina el cel d’estiu.

El sol enmudeix.

Sembla la fi del món.

L’ambient s’omple d’ànimes perverses,

de sobte som penitents demanant clemència.

Tot és a punt pel final.

Taronja crepuscular i música celestial.

Però l’experiència tomba el moment crític 

i l’esperança riu.

La rauxa ara és un buf.

Seguim joves ignorants feliços.

Apassionats per l’aire

l’alenam, sense entendre’l gaire,

fins que s’acaba el festival

i arriba l’hora d’arreplegar.

 

Europa, dos mil dotze

         
          Fang de batalles. 

          Nits d’esperança i joies!

          Ens convé dormir.

                   —-

          Érem o serem.

          Home estàtic passat.

          Aixequem-nos clars!

          
 

 

Carícies

Quan m’estimes

jo som jo.

Per molt temps que passi

un diumenge migdia de sol

ens trobam, ens miram i ens abraçam,

com aquella revetlla de Sant Pere que passàrem junts.

M’estimes

i jo som.

Rutines i salts d’aigua.

Taquicàrdies i incendis.

Estrès i riuades.

Aparicions i enterraments.

Tot passa.

Seguirem,

fins que un horabaixa

ens desinflem i arruguem.

El vent no pararà de bufar.

Pluja fina ens farà suaus carícies contínues.

I estarem cansats, molt cansats.

Tu seràs tu

i t’estimaré

com si seguissim entre fanals

i l’orquestra no s’aturàs de tocar 

mai.

 

Vals

Vivim entre Mecanismes.

Múltiples combinacions

complexes

per moments

ens enterboleixen.

A vegades dubt

levitant entre terrats.

Fins i tot tremol

en vespres humits

en què bufa el vent de mar.

Sense forces, 

ens desperten fosques matinades

de confusió.

No veus que els migdies el sol ja escalfa?

En no res irromprà l’estiu.

Amb capficos nedarem, en aiguës tèbies farem braçades rítmiques

cercant la fredor de corrents de cristall.

Entre roques ens abraçarem

als horabaixes ataronjats.

Els núvols s’hauran retirat

i tornarem a allitar-nos exhausts,

aquest cop amb un únic son

profund, senzill i clar.

  

Elements

Era primavera

i els núvols mantenien

constants insinuacions.

T’havies passat el dia revolcant-te pel terra.

Havies aconseguit una expressió feliç en el meu rostre

de vida nova

                     pura

                             simple.

Finalment plogué i ens banyàrem.

          —–

Ara, girat cap a tu,

seguesc la silueta del teu rostre

a les fosques. És el teu o el meu?

La teva sang i la meva fluint plegades.

Un alè profund que omple de serenor.

Estels m’han fet trobar-te

i crear llum que ens acompanya en la persecució del temps,

amb una abraçada infinita.

Generosament,

al ritme de la vida,

estimam

ho donam tot

existim

contemplant la grandesa

de l’aire, de l’aigua, de la terra,

                                                  del món.

En temps de crisi (II)

Al pare

No et refugiïs

sota el paraigües de la llibertat

que no estem per bajanades.

Fugir?

Amagar-se pels carrers?

Camuflar-se darrera

un somriure tímid estafador?

És això ser un Home? 

Deixa les farses o enfonsa’t.

Els dies s’acaben

i d’aquí a poc ens morim.

Així

He sentit el teu dolor.

Un petit gisc

que comença poc intens

i es fa perceptible en segons.

La teva cara

de dona trencada

-inundada per la riuada-.

Descomposta i esqueixada.

El cor empeny a l’angoixa.

Paraules i abraçades.

Mirades i gemecs.

Explica. Escolt.

Calma’t, calma’t.

Així.

A l’amic

Davant la mort què hem de dir?

-“És trecament i continuïtat”- intentes consolar-te.

-“Venim i anam”.

Tanta raó, tant pensament, i tanmateix estàs xapat!

Tots són troços, de tu, d’ella, dels que us estimam,

d’aquest projecte que s’ha quedat pel camí

deixant una aura inesborrable.

Aquesta imatge la construirem entre tots.

El dolor fet creixement,

com arrel que ens uneix a la vida compartida.

Horabaixa en un caminoi de misticisme

per on passejarem agafats,

on compaginarem mirades pures i sentiments còmplices

de les passions que romanen per explorar.

Tercer Poemari: Crisi

Amb tots vosaltres “Crisi” (2012-2013)

 

En temps de crisi (I):


Dedicat a l’Anna.

 

No tenguis por.

El renou que sents al carrer

és de gent com tu i com jo.

Tresquen,

cercant,

a vegades frenèticament, a vegades amb més pausa,

qualque cop s’aturen, i tot.

Però no t’equivoquis malpensant.

No maquinen res d’especial

ni trafiquen males influències cap a ningú.

Simplement van i vénen sense aturall.

Onades vers les roques.

Núvols cap als cims.

Ocells entre branques.

Ja ho sabem: fan xivarri i incomoda.

Et molesta sovint.

Tots som humans

i encara que molts cops ens espantem

i ens tanquem a casa

ens volem

ens necessitam.

Per estimar-nos, per estar plegats.

Sense por

sense por

sense por.