Ningú no ens escolta; el lleu alè de la sang

Sense memòria de la mort, de Salvatore Quasimodo:

La primavera aixeca arbres i rius;

no escolto la veu pregona,

perdut en tu, estimada.

 

Sense memòria de la mort,

units en la carn,

la remor del darrer dia

ens desvetlla adolescents.

 

Ningú no ens escolta;

el lleu alè de la sang!

 

Feta una branca,

floreix en el teu flanc

la seva mà.

 

De plantes pedres aigües

neixen els animals

en l’exhalació de l’aire.

 

Llegit a: Salvatore Quasimodo. Obra poètica. Edcions del salobre, Pollença 2007.

Mira, jo visc

 

De Novena elegia (fragment), per RM Rilke

 

Terra, no és això el que vols, ressorgir

en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni

ser de cop invisible? Terra! Invisible!

Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?

 

Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien

més primaveres teves per a guanyar-me, una,

una de sola ja és massa per a la sang.

Innominadament m’he decidit per tu ja fa molt de temps.

Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa

és l’íntima mort.

 

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur

minven. En el cor, m’hi floreix

a vessar l’existència.

 

Llegit a: Rainer Maria Rilke, Elegies de Dunio. Els llibres de l’Ossa menor-Proa 1995.

Tots ens avesam a la mancança

De Refraccions, d’Hilari de Cara:

 

Tots ens avesam a la mancança, pocs

però, solen reeixir a les nafres,

i menys aquells que, veient-les supurar,

cobren, tanmateix, del compte un quocient

de força que els guareix.

 

Em llev, i a les finestres les meves mans

s’obren com magnòlies de la mar,

i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,

cants de tudons, larves, paraules,

i, amb aquesta nutrició desperten,

ballen amb mals averanys

i viuen amb mi amb gest sobtat.

 

Llegit a: Hilari de Cara, Refraccions, Editorial Proa 2015

Te’l donen i te’l prenen, calladament, l’amor

De SWING, per Francesc Garriga:

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

 

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

 

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

 

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

 

te’l donen i te’l prenen,

calladament l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

 

Llegit a: Francesc Garriga Barata, Swing, Alabatre 2015

Amb les cames aixencades damunt un sac de palla

Naixement a fora vila, per Miquel Bauçà:

La meva mare em va llançar al món

tota sola,

damunt el terrat emblanquinat

de Sa Pleta d’En Maimó,

amb les cames aixencades

damunt un sac de palla.

(Eren les quatre de la tarda

del dia set de febrer de mil nou-cents quaranta.)

Pel carrer passava un picapedrer tot blanc,

xiulant una cançó de moda.

Dins la tanca de S’Uiastre

alguna ovella alçava el cap

i amb boca plena d’herba

belava.

El demés era silenci i pau.

Ni Déu va dir una paraula.

I no sé com no ho va fer,

perquè després se’n degué penedir massa.

Tot això, un dia de juliol,

dins el carro que ens duia a Son Centes,

m’ho contà ma mare.

No ens mourem

 

De Calaloscans, de Bartomeu Fiol:

No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,

a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia

-tossuts, tossuts, tossuts,

arruixats, sorruts i llords

i tot el que vulgueu-,

sense un ben establert salconduit

amb molts pesats segells, regalimosos,

on, amb claredats de sang, estigui escrita

tota la veritat, lletra per lletra.

 

Llegit a: Tot en jo és una exageració, Edicions  Proa, Barcelona 1999.

L’existir no té remei

Enllaç

 

En el Feu de l’hermitatge (fragment 29), per Miquel Bauçà:

L’existir no té remei

i genera l’estultícia,

que es propaga a l’infinit…

Tota queixa és insensata

i afrontar-s’hi és un plaer

que perllonga cretineses

ben sabudes. El format

és igual en tot paratge…

Ni els més savis torsimanys

poden contradir la feta,

malgrat tinguin el barram

fet a posta per contar-ho…

 

Llegit a: Miquel Bauçà, En el Feu de l’ermitatge. Barcelona, Empúries 2014.

http://www.grup62.cat/autor-miquel-bauca-rossello-000052019.html

El silenci és la mort

 

El silenci, per Anne Sexton:

La meva habitació està emblanquinada,

blanca com el recinte d’una estació rural

i igual de silenciosa;

més blanca que ossos de pollastre

que es blanquegen a la llum de la lluna,

pura escombraria,

i igual de silenciosa.

Hi ha una estàtua blanca rere meu

i plantes blanques

que creixen com verges obscenes,

que mouen les seves llengües gomoses,

però no diuen res.

 

Els meus cabells són l’única cosa fosca.

Els han cremat amb el foc blanc

i s’ha carbonitzat.

Les meves perles també són negres,

vint ulls extrets

del volcà

ben retorçats.

 

Empleno l’habitació

amb paraules de la meva ploma.

Etzibo paraules a l’aire

i em reboten com pilotes d’esquaix.

Tanmateixhi ha silenci.

Sempre silenci.

Com una boca enorme de nadó.

 

El silenci és la mort.

Ve cada dia amb el seu xoc

a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc,

i em picoteja els ulls negres

i el múscul vermell i vibràtil

de la boca.

 

Font: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits (1960-1975). Barcelona, Proa, Óssa Menor 2011.

Observa, medita abans de fer

in nuce, d’Antoni Clapés:
1
Observa, medita abans de fer.

No pas sobre l’acció.

sinó sobre l’essència mateixa de l’escriptura.

Calla – palpa el silenci- per dir.

De la branca aprens la serenor.

Fins que tu mateix ets (la) branca.

2

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament ?

Qui camina el teu camí?

3

Tots els camins, no són el mateix camí?

Canvies tu, no pas el camí.

5

Tot és pur canvi: tan sols ell roman.

Font: Publicació de la Setmana de Poesia de Barcelona 2014.

 

Something there is that doesn’t love a wall

Refent paret, de Robert Frost (fragment): 

… I és que a l’indret on som no ens cal paret:jo hi tinc el pomerar i ell hi fa els pins.

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: -Bona tanca, bons veïns-.

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

-Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no en tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol-. Li podria dir: -Follets-,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: -Bona tanca, bons veïns.

Font: Robert Frost, Al Nord de Boston, Barcelona, Edicions 62, Poesia del segle XX, 1994.

 

que no

Vinyolejant (II): Els dies vénen i se’n van


SOVINT, de Joan Vinyoli:

Sovint, sovint, l’home s’oblida

del més secret i del més gran. 

Com un infant juga a la vida

i s’embriaga del seu cant. 

Els dies vénen i se’n van. 

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura

en el seu cor estranyament fulgura

com un diamant trist.

     —–

ENS CRÈIEM ÚNICS, de Joan Vinyoli:


Ulls aclucats, vam oblidar

l’abisme que separa.

Ens crèiem únics, que podríem

realitzar l’ascensió,

i sols teníem una escala

de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.

Ens crèiem de tocar realitats

perquè inventàvem ulls i batíem grans ales

i dèiem sempre les mateixes coses

i sempre anava més amunt el crit.

I  vam fer compte que el temps no existia.

El temps, però, mai no perdona, mai:

la vida no val més que una clofolla,

i encara és massa dir.

  

Vinyolejant (I): Sigues fidel a les petites coses.


PROU, de Joan Vinyoli: 
S’amaguen crits darrera els arbres.

El sol abaixa tant la veu

que ja se sent la de les coses.

Un vent morat

ve de la freda, agrumollada sang

vespral i passa per l’escletxa

que sóc, sols una escletxa

que vibra i fa

remor de buit.


Estic cansat. Les bèsties que em servien,

pujades amb esforç,

com per eixarm s’han esvaït.

L’arment que posseïa

vaga flotant cap per avall pels aires.

El corral està buit.

M’assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s’acosti

—–


CAP A LES DEUS, de Joan Vinyoli:

Sigues fidel


a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra vora. 

Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus peentres.

Indesxifrables són

els signes que il·luminen;

el cant humil, però,sovint els interpreta.



Font: Joan Vinyoli. 
Poesia Completa. Barcelona, Editorial la butxaca,  2008 

 

What we call the beggining is often the end, and to make an end is to make a beggining

Quatre quartets: Little Gidding, fragment V (final), de T.S. Eliot: 

No cessarem d’explorarI el final de la nostra exploració

Serà arribar on començàrem

I conèixer el lloc per primera vegada.

A través del portal desconegut i recordat

Quan el que ens resta per descobrir de la terra

És allò que era el principi;

A l’aiguaneix del riu més llarg

La veu de la cascada oculta

I la quitxalla en el pomer

No coneguda, car no ha estat buscada

Però sí sentida, mig sentida,

En la pausa entre dues onades.

De pressa, aquí, ara, sempre-

Un estat d’absoluta senzillesa

(Que no val pas menys que res)

I tot anirà bé i

Tota llei de coses també

Quan en el nus coronat de foc

Les llengües de flama es repleguin

I el foc i la rosa siguin u.

Font: Quatre quartets (a cura de Jaime Gil de Biedma i Àlex Susanna), Barcelona, Editorial Laertes, 1984.

 

I no pensar en res si és que es pot


Pensar…, per Robert Creeley:

Tornar a pensar en un mateixen un petit cau propii embolicar-se amb les mantes

i tancar la boca…

aclucar els ulls i les mans

mantenir els peus quiets,

i no pensar en res si és que es pot

no pensar en res…

un espai en l’estretor del qual

hi ha una substància així,

un lloc de buidor,

la recança del cor.

L’esperit del món és després de tot

una addició

al que hi havia abans

i encara hi és.

Llegit a: R. Creeley, A la terra. Vic, Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo Editorial), 2013

 

No tremoles, no tems, no t’angunies

Un fragment de les obres completes de Marià Villangómez:

¿No tremoles, no tems, no t’angunies,

amada, de mirar l’amor, gran riu

desbordat fins el marge més esquiu,

estès fins al teu cos per amples vies?

El seu triomf al caire dels teus dies,

el seu poder que munta, et nega, viu

ran del llavi que encara li somriu,

no t’esvera? No fugis: no podries.

Si et miro els llavis, és amor que veig.

Si els ulls, no una mirada: un clam pregon

on espera una glòria turbulenta.

T’han d’estimar, t’estimo. Un espireig

en tu abaixat m’exalta sobre el món.

Caure en tu m’és victòria violenta.

Font: Edicions del Mall, Barcelona 1986 

Sols l’estimar, sols el conèixer val

El plany de l’escavadora (fragments), per Pier Paolo Pasolini:
Sols l’estimar, sols el conèixer

val, no l’haver estimat,

no l’haver conegut. És angoixant

viure d’un amor

extingit. L’ànima no creix més.

….

La vella escavadora està ferida

pel bramar de mesos i anys de suors

matinals, acompanyada

pel mut estol dels seus picapedrers;

però al costat de la fresca,

remoguda excavació, o en els breus confins

de l’horitzó noucentista,

tot el barri… És la ciutat,

enfonsada en una claror de festa,

és el món. Plora allò que

acaba i torna a començar. Allò que era

un herbassar, camp obert, i s’esdevé

pati, blanc com la cera,

tancat en una dignitat que és rancor;

allò que era una vella fira

de fresques pinzellades lluents al sol,

i es converteix en illes de cases, que pul·lula

en un ordre que és dolor apagat.

Plora també allò que canvia

per fer-se millor. La llum

del futur no cessa de ferir-nos

ni un moment. Està ací cremant

en tots els nostres actes quotidians,

i aclapara fins i tot en la fe

que ens dóna vida, en l’ímpetu gobettià

cap aquests obrers que, callats, hissen

en el barri de l’altre front humà

el seu roig parrac d’esperança.

Font: PP Passolini, El plany de l’escavadora, Alzira, Bromera Poesia, 2001.

 

 

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma


Mania de solitud, de Cesare Pavese:


Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.

L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.

A fora, els carrers tranquils em porten,

una mica tard, fins el camp obert.

Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones

sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;

el treball estordeix el meu cos i el de les dones.

Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,

sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,

però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.

Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses

algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.

Una alenada i el meu cos absorbeix la vida

dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.

Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,

que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.

Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,

com sé que la sang circula per les venes.

La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,

en un gran festí de la natura. Plantes i pedres

viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes

de tot el que és viu en aquest pla.

No m’importa la nit. El rectangle de cel

em parla de tots els fragors, i una estrella menuda

es debat en el buit, lluny dels aliments,

i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa

i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,

el meu cos reposa i se sent sobirà.

 

Nomes vi i sucre

Desig, de Sònia Moll:

No deu ser tan dificil, tanmateix,

amorosir l’instant

amb regalims de vi i de sucre.

Permetre que el mirall ens xucli.

Estimar-nos el cos

que algu ja estima

i capbuçar-nos en l’espiral violenta

dels mugrons tibants.

No deu ser tan dificil, tanmateix.

Nomes vi i sucre.

 

Aterrido y fijo en un barrizal

Sangriento día de lluvia, de Roberto Bolaño:

Ah, sangriento día de lluvia,

qué haces en el alma de los desamparados,

sangriento día de voluntad apenas entrevista:

detrás de la cortina de juncos, en el barrizal,

con los dedos de los pies agarrotados en el dolor

como un animal pequeño y tembloroso:

pero tú no eres pequeño y tus temblores son de placer,

día revestido con las potencias de la voluntad,

aterido y fijo en un barrizal que acaso no sea

de este mundo, descalzo en medio del sueño que se mueve

desde nuestros corazones hasta nuestras necesidades,

desde la ira hasra el deseo: cortina de juncos

que se abre y nos ensucia y nos abraza.

 

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos


QUO FATA VOCANT, de Salvador Iborra:
 
Perdut, caminant en cercles, roman tenaç i sòrdid el destí veient entristir-se lavida, llogant-li memòria al futur per dir-nos que no fou nostre allò que

posseírem, tenaç d’aclarir si fou el nostre o no aquell cadàver de records

silenciosos que somriu irònic en la distància fent recompte de les ampolles

esgotades en la taula.

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos, al final és

possible que tinguéssem raó, que amb el valor suficient deixàssem senyal de les

il·lusions perdudes quam amb el llit desfet i humits els llavis apagàrem els llums i

vam tancar la porta.

Dies estranys que ens inventàrem recordant-los, despulles consistents en la

fugacitat grotesca de cossos nus i saviesa sense ànim de cuixes més solitàries

que els amors provisionals sense pretensió alguna.

El destí va resultar més fort, més fort que nosaltres, i no queda ciutat per

compartir-se, per temor que el que tinguen vinguen i els ho roben, i penetren en

la nit altres cossos i ens el mirem incrèduls més resistents que nosaltres a la

passió que genera la memòria.

 

 

¡qué serafín de llamas busco y soy!


Muerte, de Federico García Lorca:

¡Qué esfuerzo!

¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!

¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!

¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!

¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!

Y el caballo,

¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,

¡qué rosa gris levanta de su belfo!

Y la rosa,

¡qué rebaño de luces y alaridos

ata en el vivo azúcar de su tronco!

Y el azúcar,

¡qué puñalitos sueña en su vigilia!

Y los puñales dimínutos,

¡qué luna sin establos, qué desnudos,

piel eterna y rubor, andan buscando!

Y yo, por los aleros,

¡qué serafín de llamas busco y soy!

Pero el arco de yeso,

¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,

sin esfuerzo.
 

Ens estimam i vivim


Chanson, Jacques Prevert:

Quel jour sommes-nous

Nous sommes tous les jours

Mon amie

Nous sommes toute la vie

Mon amour

Nous nous aimons et nous vivons

Nous vivons et nous nous aimons

Et nous ne savons pas ce que c’est que la vie

Et nous ne savons pas ce que c’est que le jour

Et nous ne savons pas ce que c’est que l’amour.

(Quin dia és avui. Som tots els dies. Amiga. Som tota la vida. Amor. Ens estimam i vivim. Vivim i ens estimam. I no sabem pas què és la vida. I no sabem pas què és el dia. I no sabem pas què és l’amor)

Un home trist que rememora el silenci

Amb aquest poema d’Abel Ramon s’acaba per ara la selecció d’obres inèdites d’ell a Inspir (poesia). He xalat prou amb la selecció lliure, sense cap tipus d’ordre cronològic ni d’estil. Ventura per l’Abel.

Com abandonar Sibèria, d’Abel Ramon:

Imagineu Sibèria.

Penseu en l?infern.

Ara imagineu Sibèria en flames.

I llavors un home que arrossega passes

més enllà dels seus fracassos

i sap mirar-se al mirall.

Un home trist

que estudia manuals de sinceritat,

que remou les pedres flotants,

que rememora el silenci;

va estar agafat de la mà a gegants que aprenien a caminar,

va lluitar contra si mateix fins que es va guanyar i es va perdre,

va esquitxar amb arestes incomptables,

va trencar difús, entotsolat, les maneres més estranyes,

va caure i es va situar sota les tempestes,

va travessar dempeus un mar de dubtes,

va poder remar fins una costa estranya feta de somnis

-i allà va tenir insomni durant vint dies i vint nits-,

va intentar saber on desitjava i el què.

Llavors, cansat,

mirall endins,

enllà de costes i maneres i gegants,

va mirar l?horitzó i va dir en veu alta,

espantant totes les bruixes:

?Mireu-me abandonar Sibèria?.

I l?home va caminar,

flames enllà la penombra,

un passadís invisible,

l?àngel alat somrient

-tots recordem les imatges alades-

en la seva pròpia memòria de

turgent

desaparició

i

rastre.

 

Tornava a calar foc a tot el meu desig


Marges, d’Abel Ramon:


Et recordo flàccid i esbatanat,

arborescent,

mitificat sota una bruma taronjosa.

Et vas aixecar,

amb passa lenta:

vaig saber que jo,

quasi tant com tu,

havia renascut

d’entre tenebres.

Dins un lloc sense nom,

al ritme d’un somriure tan plàcid com desconegut,

tornava a calar foc

a tot el meu desig.

 

De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses


Enllà jo, d’Abel Ramon:

De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys

com si endrapessin cendra.

Faig veure que sóc dèbil

perquè trobo a faltar innocències.

Endreço tremolors

i matinada endins

oblido

tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m’agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d’una platja infinita

-i això que jo odio la platja.

Després penso en algun amor

d’infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar

per la porta del darrera

al passadís secret

d’un castell impossible.

Ens empastifem al sorral.

De sobte,

en tancar els ulls,

veig barques i princeses.

Al final de tot del vals

hi ha un devessall de fosca

i, atent a l’embranzida,

em dic

que tots els meus desitjos

la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo,

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Però davant del mirall somric.

És màgic l’acte del mirall.

He après a fer-me gràcia.

 

No sents el meu cos que s’exalta?

Lorelei, de Màrius Torres:

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,

que tu sola tenies uns límits en l’impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 

de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!

                        ****

               Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?

Vina, ja deslliurat del desig que t’irrita,

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau-.

I deia el mar: -¿No sents el meu cos que s’exalta

més profund en la joia sonora del combat?

Inquiet en la fosca, vivament agitat

igual que un llit d’amor…

                                   -Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!

O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes

si a l’ombra tremolosa de les teves pestanyes

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

                          ****

Com una lira ronca, per la pluja de plata

feien càlids arpegis les llargues mans del vent.

¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,

les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.

La nit era tot música, Les finestres obertes

ens duien, de les vastes avingudes desertes,

aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…

Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,

una ombra que tenia la forma del teu cant.

 

Tinc ressecs els ronyons i em molesta la pell

Jornada laboral, d’Abel Ramon:

Em molesta la pell.

Tinc ressecs els ronyons

i em molesta la pell.

La caiguda en la son

pronuncia esgarips

i remor de somort.

Tinc record i tensió.

Em molesta la pell.

Quan fa fred em molesta el tendó.

M’incomoda -avantbraç-

un fragment de la cama.

Tinc estralls al peu dret

i em molesta la pell.

Arrancat de matí,

m’he cuinat un pot d’escuma.

Però drecera.

Violí.

Drecera.

Em molesta la pell.

 

Plena de mistos, cremant eternament, la polsegosa memòria

Malauradament no, d’Abel Ramon:

I.

Tinc la seguretat

que hi ha fantasmes.

Són com cavalls

que aixequen música

polsegosa

al voltant d’una foguera.

Els habitants de la casa

encenen

fe i escombraries

amb les mans.

Els fantasmes

solen abandonar-nos

com ocellets

que viatgen incansables

al voltant de la foguera

plena de mistos,

cremant eternament,

la polsegosa memòria.

II.

Passaran els anys

i estaré a punt de morir.

De les quatre o cinc coses

que els ancians

deuen recordar amb claror meridiana

jo guardaré dins meu

el nostre silenci

davant la vasta eternitat

del cementiri

dels afores

d’Estocolm.

 

Tard o d’hora acaba sortint la destral

La destral amagada, per Abel Ramon:
No es veu.

Gemega a les nits,

o fa que té basques.

Sempre té por.

Rau com somorta a l’interior de la part somrient;

però tard o d’hora hi ha una fractura,

i un tambaleja, s’esllavissa, recorre un oblit tenaç.

Tard o d’hora,

acaba sortint la destral,

sí.

Talla invisible un aire

que fins avui havies estat respirant.

 

Acostuma’t-hi.
Tu tens també
sempre
la destral amagada. 

 

De la pell trencada en tinc la descendència

La solitud de les balenes,  d’Abel Ramon:

I

Sota la intempèrie dels volcans hi havia flors i culpa.

He vist el crit en la remor de la fosca.

A estones no sé qui és que relata;

davall cauen sorolls en alerta

amb les estries salfumades.

Penso en la solitud de les balenes.

II

La nit abans de la paraula viva

i quadrangular

tu eres la meva esperança.

Quin do de fressa endins

s’endú la fosca pedra?

He estat revisitant aquell crit,

la grisa fondalada,

però avui era dimarts i bombejava l’abisme.

III

He recollit el fragment

més aspre de

l’altar perdut

del meu dolor.

De la pell trencada

en tinc la descendència.

M’envien missatges migpartits

que encara no sé llegir.
 

Les coses són així. Ens duen allà on volen

“Estam entre les coses”, de Miquel Àngel Riera:

Estam, entre les coses,
com enmig de la mar.
Alçam un braç. giram el cap, pegam un crit:
i el braç espiga, el cap s’astora,
el crit s’encén.
Però estam, entre les coses, com enmig de la mar.
I si a les coses les mou
una maror obscura, constel·lant-les,
per la sang ens gisquen els dofins novicis.
El núvol, el tassó,
el telegrama viu, el quadret de Modigliani,
la cadira, la clau, l’arbre japonès,
tot ens revolta irresistiblement…

Feim projectes. Miram els calendaris
de coa-d¡ull, palpam camins a córrer
i feim previsió de rialles generosa.
Tot està a punt de grandia
perquè així ho hem desat amb la mà dreta
i està ben vist que res no pot fallar.
I, mirau!, a voltes basta que es rompi
un pua o dues de l’aclaridor
perquè es trenqui el cercle, s’esbuqui l’ordre
generador, el ritme fecundíssim
que ens havia de dur on projectàvem…

Les coses són així. Ens duen allà on volen
i viure enmig d’elles
us dic que és ben igual que viure
enmig de la mar…

Quin fil d’or subtil sargeix les ombres sense inici?


Lisèrgia, d’Andreu Vidal: 

Quina sobtosa llum

dins cada cos secretament s’enquista

i persisteix,

vibrant, com una cosa viva?

I aquest intens
 
fred dolcíssim que desvetlla

la vella ànima de l’os,

d’on ve, per quin camí

descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil

sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar

alè d’un déu o fou la pluja,

a qui importa?

Un sol cop ens és permès de veure

i resistir.

Tota la nostra vida

no és sinó l’oblit d’una imatge,

les seves deixalles

lluen contra l’eternitat.

Ara que estam tots sols


“Rancors emparaulats”, de Damià Huguet

Ara que estam tots sols
podríem començar a parlar malament dels altres,
somriure lentament, frankesteinianament a tothom,
mirar la lluna com una verge immaculada o retallar
els anuncis cinematogràfics d’un diari francès
com qui acursa les imatges amb asfíxia
perquè parlant té por a esser cruel.

Podríem també, en aquesta impotència furiosa,
sumar els deutes físics, els fracassos de l’altre
i les promeses convertides en oblits acabussats
enmig d’aquesta soledat sense nom de circumstància
que crivella un poble sense cura, i amb perdó.

Llavors, en aquesta triadella de no saber decantar,
amb grisa eufòria personal, els vicis de les conveniències,
sabríem ben cert quina és la veritat temuda
que ens encalça des dels camins dels anys novells.
Perquè creuríem, netament, en una por feixuga, immastegable,
llunyana sempre d’un temor devotament cruel.
Ens divertiríem reblanint imatges delicioses
com flors crullades d’haver patit la set d’un llarg estiu.
Ens assaltarien delicats records, llunyans, netíssims,
d’abans de fer la muda dels queixals, o posteriors,
quan un es renta les genives amb glops de vinagre
i no té un pèl a la cara ni tions als ulls.
Immersos somnis de cotó mustiats per la nuvia descalça
que corre, lentament, sobre el rostoll d’un camp que crulla,
o la pàl·lida adolescent que s’afaita les cames
davall una figuera de branques pelades, blanquinoses,
en una posta de sol vangoghiana,
s’haurien de trencar amb colzades desesperades de ginebra.

Seria la humiliació tacada pel penediment en blanc,
esblanqueït, de recordar després dels vicis,
aquella infància aplegada
com un mocador emmidonat dins un calaix.

Però potser tot seria massa fàcil tanmateix,
perquè avui, ara, aquí, tenim la ràbia immesurable, vinagrosa
que ens empeny a protagonitzar el present,
donar la cara, la mà, la paraula i el pretexte.
Som maleïts i malxerrats. Duim a la cara pols de fam
cicatritzada com una pintura enclavada a la història.

Així que, ara, potser el millor de tot seria
que ens retàssim les mans, de bell nou, i ens oferíssim,
lliurement, tendrament,
una mica d’esperança amb grumallons de desesper.

Sempre hi ha un brot de taronger que va, en silenci, cap a la taronja

“Soledat oberta”, de Blai Bonet

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‘bellveure’,

‘taronja’, ‘llimonera, ‘estrella’, ‘amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de La Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… – so dels meus pins! –

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. –Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia, sortí molt –molt!– de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‘Estrella’, ‘ala’, ‘llimonera’, ‘sal’,

‘núvol’, ‘fill’, ‘mare’, ‘rosa’, ‘frescor’, ‘aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inondà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts com a migdies,

i conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot esser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… Jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.