Tapar els crulls

crull 2

Promeses de persona!

 

No val mirar-se tant el melic.

 

La vida, meravellosa,

passa un sol pic.

 

 

 

Mites?

No n’hi ha ni un de viu.

Tots són caiguts.

 

Referents?

Per acompanyar i prou.

Quines veritats cercau pel món

si ni suren les interiors?

 

Cada passa és única

insignificant.

Al moment que ens auto-construïm

existim.

 

Suports?

Estaques per quan les figueres tomben

de tantes figues madures que carreguen.

Passat l’estiu cauen i es podreixen.

És quan comença la terra

a tapar els crulls.

 

Cadascú que es llepi les pròpies nafres

i després que surti a aferrar-se pel coll de la gent.

La sang regalima per la cama, fins que s’atura i s’asseca.

Ni pares ni padrins

per parar

els cops.

Cada un cau

a l’hora establerta.

I el destí?

l’afrontam

amb una fina línia de dignitat.

La que ens fa estar drets

tret a tret

fins a finir

fins el final.

Trànsit

Quan un sentiment no et fa bé

quina ha de ser la resposta?

 

Picar contra la paret

fins enfonsar el castell?

Ignorar la sangria diària

tot i que ens porti a la perdició?

Acceptar el dolor

fent de la claudicació una virtut?

 

Quan un sentiment no et fa bé

la pregunta, companya de nits d’insomni,

és el principi de la resposta.

 

Hemorràgia i destrucció

però també harmonia i creació

són vida

de camí al nou món

en l’elaborat procés d’autoreconstrucció.

 

El que sentim no va bé

però la reinaixença

ja ha començat.

 

Entre el fang, el càrritx i les males herbes

roselles i margalides

cerquen el seu espai.

 

Al marge

 

foto marges

 

Covem lentament

fins que bullim.

Alguna vegada part

de nosaltres s’evapora

i desapareix per sempre.

 

Més que arbres que floreixen

i fruits vermells que maduren,

un munt de pedres i macs

que dia a dia picam, modelant-le la forma,

fan esquerdes de totes mides

i formes múltiples.

 

Troços nostres

que feim combinar

procurant no deixar gaires forats.

 

Enfilats en un marge fràgil

construim

en l’etern buit

que ens ha vist néixer

i ens veurà morir.

 

Trencadissa

futur

 

Si pens en la vida com un combat,

entén-me.

 

Si dic que si ens rompem no passa res

és perquè ho sent així.

 

Sentim solitud entre la gent,

a vegades trobam qualque persona,

i moltes nits

només els ecos de l’ànima

entre els caires de les parets.

 

Cops

 

Aparèixer només per colpejar

quin sentit té?

 

Un sol cop sec

deixa un desasossec etern

en un paratge àrid i ple de morques.

 

En què vas pensar quan decidires que volies existir?

En una consciència o en dues?

 

Inconcebible

és cercar un lloc per algú que no hi és

ni hi serà mai.

Com es pot portar una existència inexistent?

i sobretot, com es pot retrobar

la serenor arrassada

d’una ànima ara ofegada

per la cendra

del foc

devastant.

 

 

 

 

 

 

Combat

hivern 2010 132

 

No ho pensàvem,

quan vivíem enfilats als arbres

que la vida seria aquest combat.

 

 

Deixàrem de banda la terra

per abarcar el món

i tot semblava a l’abast.

 

Fins que hem vist que no existeixen els regals.

L’abundància com el més efímer engany.

 

La brutalitat dels fets

ens ha fet recordar

que la llibertat s’ha d’exercir continuadament.

Cada passa enrere

és un retorn a foscors antigues,

a l’atavisme de quan teníem por

i això condicionava les nostres vides.

 

No fer res

és reviure la innocència

de quan pensàvem que el benestar 

ens acompanyaria sempre,

en aquest món de llops!

 

I fer vol dir estar a l’aguait.

No imaginavem aquesta lluita sense final.

Els canons retòrics a l’espatlla.

L’estat d’alerta constant.

La defensa dels bastions que tant han costat d’establir.

El reforç de posicions que semblaven consolidades.

 

Tot el que s’ha assolit en eternitats

es pot dissoldre en un sol instant.

 

Al bosc

les mandíbules estan esmolades.

I nosaltres,

que ens crèiem homes,

no som més que carn

a punt de ser esmicolada en trossos,

mentre miram de deixar la candidesa 

amb què durant tant de temps ens hem gronxat.

 

Refugis

cropped-foto-aigua1.jpg

Amagat.

Des del penyal es veuen

milers de reflexos de llum

damunt la mar.

 

Dubtam de tot

menys de ser

súbdits,

esclaus.

 

El capvespre ens mena cap al túnel de la nit.

Què ens condueix a refugiar-nos al forat?

 

Dins el búnquer,

l’esperança és conscient.

Algun dia podrem sortir d’aquí!

 

Lluitarem

en l’estiu d’un inhòspit desert,

amb l’exèrcit de

desquiciats

prepotents

egocèntrics

soldats

sense escrúpols

que habiten

el nostre món

robat.

 

 

El son

Descoberta

 

No em despertis quan arribis.

Ni em toquis, amb carícies teves de guerrer.

 

 

Pobres lluitadors, aventurers poetes.

Viviu una virtuositat

que creieu excelsa

pel fet de batallar durament

i navegar per aigües turbulentes,

arriscant la vida a cada mot.

 

Ai las, els vostres combats!

Valents,

herois,

temeraris.

Levitau entre humans

amb estratègies

centrades en com vèncer.

 

La victòria?

 

És aquest plat a taula.

L’escalfor del meu jaç.

La puresa del mirar net.

La immensitat del son que vols interrompre.

 

No em despertis ni em toquis aquesta nit.

Bull la teva pell.

La majestuositat

és a les teves besades.

N’hi ha prou amb el desig?

 

Per molta

lluita,

força,

abraonament,

tanmateix

seguim igualment

sotmesos

a la vida, a cada alba,

a la mort, a cada posta de sol.