Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Amor eixut

0

(Hi era en aparença però veritablement era impossible sentir-la i pràcticament no se la veia).

Ella dibuixava una ombra

en constant estat de desintegració

per mitjà del mètode de difuminació permanent.

Dins un ser-hi, amb inspiració nòrdica,

sec i calculat,

se reivindicava

esvelta,

amb presència de gel,

imposant-se

sobre un partner de luxe,

que es limitava

a servir canapès sofisticats

i a abocar cava fred.

 

Ell mostrava

els seus tresors,

i escampava

amor perdut

arreu,

amb la seva mirada

transparent.

Sobre la taula,

a damunt del llit,

a la pica,

a les terrasses.

 

Ella el veia allà exposat

a la intempèrie siberiana.

Amb una indiferència àrtica.

Amb incomoditat evident.

Amb rebuig mal dissimulat.

L’observava,

per res recollia,

cap de les bondats exposades.

 

(És evident. Es veu clar! Funcionaven com aquelles parelles amb l’estimació en conserva, o directament extingida).

Amor eixut.

 

Ella es mostrava

sempre cansada,

girant-te cap a la llum del carrer.

Deixant-lo en la penombra més

devastadora.

La naturalitat d’un subtil

menyspreu.

 

Ell, un home anteriorment estimat, dissolent-se.

Nit rere nit.

Estança rere estança,

cada cambra

acumulava un gra de sorra més

del seu desert particular.

Àcid i solitari.

Èxode de l’essència.

Cada cop més lluny.

 

(Sí! Recordooooo!!! Observeu-lo!

Vida buidada,

enfonsaaaada,

ensorraaaaada,

defenestraaaaaaada).

Implosió: renaixement

0

 

 

“Al vespre quan em despullo, el coll alt del jersei m’atrapa el crani per recordar-me que néixer no és res, que el perill és renéixer”. 

Eva Baltasar, Boulder (2018).

 

Néixer no és res.

Ple d’innocència

i bondats,

per aquell infant

venir al món

fou natural.

 

Ai las!

En arribar l’edat adulta,

innocència i bondat

no semblaven bons atributs

per la supervivència.

Massa elements facilitadors

del patiment i l’abús,

sembraren

terrenys fèrtils

pel mal-tracte

pels enganys

i

per les negacions del dolor

que infringia el món.

 

De cop i volta,

la desintegració de tot

es feu evident.

Carn viva podrint-se i floridura.

 

Implosió.

 

Què en queda de la vida després del tro?

Ànima trencada.

Tot de peces repartides pel terra d’un pis buit i gèlid.

Desolat.

Desesperat.

 

Al vent,

el cor esquinçat,

la pell arrencada

en petits retalls.

 

El cos purgant

els mals,

per tots els fluids possibles.

El pit a un batec de rebentar.

 

El repte és renéixer, però com?

 

Aferrant-nos a tots i cadascun

dels fragments,

just en l’instant després

d’haver-ne validat

l’autenticitat.

 

Cercar-li l’essència a cada segon,

i passar-la pel sedàs de la pròpia vida.

 

Canalitzar la ràbia

refent les parts d’un mateix,

fins reconèixer-hi

la veritat.

 

Estotjar el dolor

en caixetes negres

de diferents mides,

i arraconar

la vivència

en el dipòsit de cotxes

de l’experiència.

 

Reviure-ho per tornar a néixer.

Espargint les llavors.

Arreu.

 

Íntegrament.

Alegrement.

Sensiblement.

Feliçment.

 

Ben viu i lluny de candideses.

Més ú.

Més fort que mai.

Relluent i poderós.

Més contactat amb

aquella terra primogènita,

que reapareix

al record mnèsic

de l’ànima.

 

Abraçar-se per fi

a la comprensió

i a l’amor

veritable

que reverdeix amb força

amb brots

que creixen en totes direccions.

 

Arrelant de nou.

A la terra que ens va acollir

A la terra que ens recollirà.

 

 (Nota: Quan s’escorxa  el cos però no hi fas pell, la cicatrització que ve té una força imparable. Aquest poema va dedicat a tots els amics i familiars que m’heu donat suport aquest 2020).

A NYC

0

Enmig del brugit

l’eixordiment

colpeja primer.

 

Poc a poc

la remor pren força

fins captivar-nos.

 

Just després

el corrent arrossega

i en un no res

restem presos.

 

Entre ribes

obrint pas

entre la multitud.

 

S’acosten núvols de tempesta que

descarreguen

sobre carrers bruts i eixuts

mai assedegats a bastament.

 

Encalçant un capvespre efimer

que fuig

cap a una nit immensa.

 

Siluetes d’edificis i ombres en avingudes

recorden que som

únics cops insignificats,

que bateguem un ritme ancestral

dins d’oceans de solitud.

 

Eixordats pel brugit.

Arrossegats pel corrent.

Captivats per la remor.

 

Perduts

amagats

o (re)trobats.

 

Vagant sense rumb

eternament atrapats

per la flaire de llibertat.

Sang, raons i amor

0

Calles,

mentre la teva expressió de la cara brama.

Al món dels rocs les paraules no comanden.

Al teu univers mana la sang.

Sang és llei.

Sang és poder.

Sang és allò que regeix el camí

dels morts cap als vius

i dels vius cap a la mort.

El meu futur no passa per aquest sedàs.

Mentre s’assequen les llàgrimes a la meva pell

pens en el valor de ser persones.

Més ennlà dels batecs que ens mantenen aquí,

hi ha quelcom que ens diferencia

de les bèsties.

Respecte.

Empatia.

Comprensió.

Tolerància.

Estim,

amb aquestes raons.

Tu calles però jo no puc.

Ned entre la teva sang i les meves llàgrimes.

L’esforç és titànic.

El silenci que has deixat

em colpeja per dins.

I algun dia sortirà.

Brollaran mil·lers de paraules, sense aturall.

Tolerància,

respecte,

empatia,

i comprensió,

són la base del meu amor

per viure.

Horabaixa a Barcelona

0
Publicat el 28 d'agost de 2017

Sovint costa actuar com homes i dones de veritat.

Davant terratrèmols ens envaeix la perplexitat.

Enmig de la misèria ressona la desolació.

Cops de timó sense sentit.

Embats tribals mostren mons hostils i degradats.

Ganivetades que degollen l’essència humana.

L’arrogància i prepotència s’empassen oceans

on les carícies i abraçades donaven sentit a tot plegat.

Costa molt reconèixer els errors.

Sovint és immens l’esforç de rectificar.

Desgraciats moren sense aquesta capacitat.

És tan difícil reaccionar davant l’atordiment

que innunda els cossos ferits.

Comportaments freds, glacials, rosseguen els pits dels vulnerables.

A vegades fibla el cor

i notam el dolor davant el no-res.

Cau l’horabaixa i els tambors marquen el ritme.

Per fer de la vida allò preciós

que sovint ens omple

entre frenesí i esgotament.

Cau el vespre i focs nous són a punt d’il·luminar

cada una de les nits

que ens manquen

que temim per davant.

Rocs al cor

0

El pes.
La pressió.
L’embat.

Treu-me’ls de damunt!

Del pit.
Del cap.
Del cos.

Arranca’m-els i aparta’ls de mi.

Voldria que me’ls
traguessis de cop
com un queixal infectat
arrabassat amb urgència.
O potser capa a capa,
matinada a matinada
com tels de ceba
que pelem en nits d’insomni.

Cada lluna
des-compressió!

Sortint del magma
de l’engany i la mentida.
Sobreeixint
de les profundirats més tenebroses.

Tu em donaries la mà
i jo t’acompanyaria
cap a l’alba de la tardor.

Però el somni no és viu.
Les misèries són solitàries.
I les depuracions no demanen instructors.

Al matí,
riuràs entre enginy i persistència.
Aferrant-te al dia.
Surant.
Respirant.
Esperant-me.
Amb lleugeresa.
Sense rocs al cor.
Simplement,
la tendresa i l’amor.

Som!

0
Publicat el 15 d'agost de 2016

imageMoguts per allò bàsic, ens aferram als mugrons fins arribar a les branques enfiladisses.

Cal aprendre a córrer, a riure i a abraçar. A plorar!

Descobrir la joia,

la inquietud de conèixer,

la fascinació per la llum d’agost,

la satisfacció per cada segon deixat enrere.

Compartir.

tots i cada un dels fluids

que ens ha donat el món.

El mar a la cara, pel dolor.

La sorra a la gola, per escopir ossos i espines.

Vinagre a la pell, per la por i pel risc de la fisca, per l’esgotament.

Rius a tocar de l’ànima, per les passions ancestrals.

Sentir!

Cridar fins rebentar la gargamella.

Hem de treure tot allò que se’ns podreix a dins

abans que sigui massa tard!

Cal reproduir òrgans i comportaments, per la supervivència.

Són tasques del cicle vital.

Definides.

Tangibles.

Simples.

El primer renou les enceta,

i la resta ens condueixen.

Som organismes entre matèria contínuament canviant.

Amb seguir la crida n’hi ha prou.

Participam del caos terrenal

amb els propis batecs i alenades.

Rodolam

com macs dins el torrent

a l’hivern.

Amb un ritme frenètic i eixordidor.

Aturat, l’escolt!

Veus com brama la vida?

Sent-la en vermell i en groc.

En un no-res passarà,

i el silenci negre

tornarà.

Fins mai.

Ningú no ens escolta; el lleu alè de la sang

0

Sense memòria de la mort, de Salvatore Quasimodo:

La primavera aixeca arbres i rius;

no escolto la veu pregona,

perdut en tu, estimada.

 

Sense memòria de la mort,

units en la carn,

la remor del darrer dia

ens desvetlla adolescents.

 

Ningú no ens escolta;

el lleu alè de la sang!

 

Feta una branca,

floreix en el teu flanc

la seva mà.

 

De plantes pedres aigües

neixen els animals

en l’exhalació de l’aire.

 

Llegit a: Salvatore Quasimodo. Obra poètica. Edcions del salobre, Pollença 2007.

Mira, jo visc

0
Publicat el 2 de gener de 2016

 

De Novena elegia (fragment), per RM Rilke

 

Terra, no és això el que vols, ressorgir

en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni

ser de cop invisible? Terra! Invisible!

Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?

 

Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien

més primaveres teves per a guanyar-me, una,

una de sola ja és massa per a la sang.

Innominadament m’he decidit per tu ja fa molt de temps.

Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa

és l’íntima mort.

 

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur

minven. En el cor, m’hi floreix

a vessar l’existència.

 

Llegit a: Rainer Maria Rilke, Elegies de Dunio. Els llibres de l’Ossa menor-Proa 1995.

Tots ens avesam a la mancança

0

De Refraccions, d’Hilari de Cara:

 

Tots ens avesam a la mancança, pocs

però, solen reeixir a les nafres,

i menys aquells que, veient-les supurar,

cobren, tanmateix, del compte un quocient

de força que els guareix.

 

Em llev, i a les finestres les meves mans

s’obren com magnòlies de la mar,

i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,

cants de tudons, larves, paraules,

i, amb aquesta nutrició desperten,

ballen amb mals averanys

i viuen amb mi amb gest sobtat.

 

Llegit a: Hilari de Cara, Refraccions, Editorial Proa 2015

Tapar els crulls

2

crull 2

Promeses de persona!

 

No val mirar-se tant el melic.

 

La vida, meravellosa,

passa un sol pic.

 

 

 

Mites?

No n’hi ha ni un de viu.

Tots són caiguts.

 

Referents?

Per acompanyar i prou.

Quines veritats cercau pel món

si ni suren les interiors?

 

Cada passa és única

insignificant.

Al moment que ens auto-construïm

existim.

 

Suports?

Estaques per quan les figueres tomben

de tantes figues madures que carreguen.

Passat l’estiu cauen i es podreixen.

És quan comença la terra

a tapar els crulls.

 

Cadascú que es llepi les pròpies nafres

i després que surti a aferrar-se pel coll de la gent.

La sang regalima per la cama, fins que s’atura i s’asseca.

Ni pares ni padrins

per parar

els cops.

Cada un cau

a l’hora establerta.

I el destí?

l’afrontam

amb una fina línia de dignitat.

La que ens fa estar drets

tret a tret

fins a finir

fins el final.

Publicat dins de Cops | Deixa un comentari

Trànsit

1
Publicat el 21 de juny de 2015

Quan un sentiment no et fa bé

quina ha de ser la resposta?

 

Picar contra la paret

fins enfonsar el castell?

Ignorar la sangria diària

tot i que ens porti a la perdició?

Acceptar el dolor

fent de la claudicació una virtut?

 

Quan un sentiment no et fa bé

la pregunta, companya de nits d’insomni,

és el principi de la resposta.

 

Hemorràgia i destrucció

però també harmonia i creació

són vida

de camí al nou món

en l’elaborat procés d’autoreconstrucció.

 

El que sentim no va bé

però la reinaixença

ja ha començat.

 

Entre el fang, el càrritx i les males herbes

roselles i margalides

cerquen el seu espai.

 

Publicat dins de Cops | Deixa un comentari

I cada instant és el miracle de no morir ara mateix

0
Publicat el 20 de juny de 2015

I cada instant, per Màrius Sampere:

I cada instant

és el miracle

de no morir ara mateixa.

 

Talment herois,

sostenim la nostra posició perduda,

guaites obstinats

d’ulls a llevant i cor a ponent.

 

Vivim

de dos trets,

l’un al front i l’altre a la nuca,

rebuts de matinada, quan el son

del jutge és més profund.

 

I la terra ens aferma més i més, ens abat, ens enfonsa,

ens defensa del cel.

I el vent del cel ens arbora

ben enlaire: bandera enemiga.

 

—–

 

Revelacions, per Màrius Sampere:

Recordar allò viscut

o esperar més vida,

de què diable es tracta?

Mira’l, el cel

se’n va! Ara no és ara.

 

Mira’l com se’n va! Fuig

d’ell mateix. Potser se’n va

cap a mi. ¿Hem nascut per veure com tornava

al seu fons, on m’invento la vida? Però jo

l’aturo, el salvo, el rebo exactament

al punt final, comissura

de llavis extrems, la porta que dóna

a totes les preguntes insensates.

 

Per tant, el cel esposat, mostrari

de cavitats. O bé

la resposta ajornada per sempre.

Sura el No. Me’n torno a casa

sense res als ulls. No m’arriba

cap llum encara viva. Els morts

m’ho revelen: altres mons.

altres moments.

 

Llegit a Màrius Sampere i Passarell, Les imminències. Proa Ossa Menor, 2002.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari