L'Hereu Riera

Del llibre de Roberto Saviano Gomorra (Ed. Empúries, col·lecció “La butxaca”, BCN, 2007, pàg 163 i ss):

«Poc després de la detenció del cap visible del clan [Cosimo di Lauro], aquella cara arrogant que mira a les càmeres de fit a fit triomfa a les pantalles dels mòbils de desenes de nois i noies a les escoles de Torre Anunziata, Quarto i Marano. Un gest de mera provocació, la típica fatxenderia adolescent. Sí, és clar. Però en Cosimo estava al cas. És així com cal comportar-se si vols que et reconeguin com a cap, si et vols guanyar el cor de la gent. També cal saber fer ús de la pantalla, de la tinta del diari, i cal saber-se fer la cua de cavall. En Cosimo és el paradigma del nou emprenedor del Sistema [la camorra]. La imatge de la nova burgesia lliure de tota inhibició, moguda per la plena voluntat de dominar cada sector de mercat, de ficar les grapes a tot arreu. De no renunciar a res. Triar no vol dir limitar el camp d’acció, privar-se de qualsevol altra possibilitat. No per a qui considera la vida un espai per conquerir-ho tot, a risc de perdre-ho també tot. Vol dir assumir la possibilitat que et detinguin, que acabis malament, que et matin. Però no vol dir renunciar. Voler-ho tot i de seguida, i obtenir-ho com abans millor. Aquesta és la força i l’atracció que personifica Cosimo di Lauro.
(…) Per què morir-te de depressió buscant una feina d’esclau?, per què acabar contestant al telèfon en una feina de mitja jornada? Fes-te empresari. Però de debò. Un empresari fa negocis de tota mena, fins i tot allà on no se n’han fet mai. Ernst Jünger diria que la grandesa està exposada a la tempesta. I els capos de la camorra dirien el mateix. Ser el centre de qualsevol acció, el centre del poder. Utilitzar-ho tot com a mitjà i a tu mateix com a fi.
Qui diu que això és amoral, que no hi ha vida sense ètica, que l’economia té límits i regles que cal observar, no és sinó qui no ha aconseguit imposar-se, qui ha estat derrotat pel mercat. L’ètica és el límit del perdedor, la protecció del fallit, la justificació moral de tots aquells que no han sabut jugar-s’ho tot i guanyar. La llei té uns codis establerts, però la justícia no, és una altra cosa.
…

»La justícia és un principi abstracte que afecta tothom, tolerable segons com és interpretat en condemnar o absoldre cada ésser humà. (…) Si algú t’ofèn, si algú et tracta malament, està cometent una injustícia; en canvi, si et reserva un tracte de favor, et fa justícia. Són suficients. Ho han de ser. És l’única forma real de valorar la justícia. La resta no és sinó religió i confessionari. Aquesta lògica configura l’imperatiu econòmic. No és que els camorristes busquin els negocis, són els negocis els qui empaiten els camorristes.
La lògica de l’empresariat criminal; la visió dels capos coincideix amb la del liberalisme més salvatge. Les regles que es dicten, les regles que s’imposen són les del negoci, el guany i l’aniquilació de la competència. La resta són punyetes. No existeixen. Poder decidir sobre la vida i la mort de tothom, promoure un producte, monopolitzar un segment de mercat, invertir en sectors d’avantguarda, és un poder que es paga amb la presó o la vida. Tenir el poder durant deu anys, durant un any, durant una hora. La durada no compta: el que compta és manar de debò. Imposar-se al camp de batalla del mercat i arribar a mirar el sol de cara. (…)
El capo el poden matar o detenir, però el sistema econòmic que ha generat es manté: sense deixar de transformar-se, de millorar i de proporcionar beneficis.
(…) Aquesta és la nova seqüència segons l’empresari criminal. La nova potència de l’economia. Dominar-la, costi el que costi. El poder per damunt de tot. La supremacia econòmica més valuosa que la vida. Que la vida de qualsevol, inclosa la pròpia».

Terribles paraules, que descriuen una terrible realitat. Però fixem-nos en el subratllat, sisplau: fins aquí, fins a aquest extrem ens han portat les tramposes regles del liberalisme econòmic, que ens volen fer creure que qualsevol pot arribar a dalt de tot, posant-hi treball i voluntat, mentre obvia que no tothom arrenca del mateix punt de partida (més exactament: són una minoria privilegiada pel seu estatus familiar exclusiu, d’on provenen) per arribar-hi. D’aquí a ser l’enveja d’una altra minoria, desposseïda per origen familiar però amb tan pocs escrúpols com ells (o encara menys, com demostra l’existència de les màfies), només hi havia un pas, i la camorra, com descriu molt bé en Saviano, l’ha fet, el fa i el farà: quin aturador podria tenir?
Allò que té de terrorífic el llibre del periodista de Nàpols no és, doncs, la depriment realitat que dibuixa, sinó que hi hagi unes lleis que hagin permès (o que no hi hagi unes lleis que els impedeixin) aquells excessos (els “legals”: l’acumulació sense límit en mans d’un nombre determinat de llinatges familiars) que la màfia -la màfia, la cosa nostra, la camorra, la yakuza i totes les variants territorials existents- ha reproduït de manera descarnada, sense escrúpols i amb una violència inaudita, sense embuts, sense camuflatges. I tinguem present aquest detall revelador: la màfia també es mou per clans familiars.
Vivim en un sistema on tots els excessos són possibles, perquè ningú no els pot parar (era feina dels polítics, però és probable que ja hagin fet salat). El món s’està quedant sense riquesa per repartir, el mar s’està quedant sense peix, la selva sense arbres i sense animals salvatges, la societat sense homes lliures, la gent mata per metalls i pedres precioses, per botins cada dia més rars i escassos… i tot el que vulgueu. I això no és pas cosa de la màfia (o no pas solament). No pas de la del llibre d’en Roberto Saviano.

___________________________________________

+ info:

Saviano está condenado a muerte por la Camorra napolitana a
causa de escribir un libro (él dice “por tener lectores”) de gran éxito:
“Gomorra”.

¿Qué puede molestar tanto al crimen organizado de un simple
libro? A nuestro juicio tres causas de importancia creciente:

1. La denuncia de la situación de una ciudad, Nápoles y su comarca, donde
el paro ronda el 20%, la economía sumergida afecta al 50% de las actividades y
existe el mayor índice de muertes violentas de Europa. Todo ello auspiciado por
los distintos clanes camorristas que centran su actividad en todo tipo de
tráficos ilegales que proporcionan grandes márgenes de beneficios.

2. Por poner nombres y apellidos a los cabecillas de estas organizaciones
delictivas y denunciar sus conexiones políticas (“la mafia es un estado dentro
del Estado y entre ambos entes hay relaciones que quieren ser invisibles”).
También explica las formas de operar de las mafias propias de un capitalismo
salvaje donde toda competencia es eliminada.

3.
Desmitifica a la vieja mafia. La regla sacra de la “honorable sociedad”
es: “somos la mafia y no existimos”. Esta regla admite una sola excepción, la
mitificación de sus componentes (M. Brandon – Vitto Corleone) sostenidos por
“profundos principios y antiguos códigos de conducta” como el no traficar con
drogas, no hacer daño a inocentes, recurrir en raras ocasiones a la violencia,
etc

Saviano ataca esta ingenua interpretación y
presenta a la organización como es; una empresa sin competencia, con una
deleznable connivencia estatal demostrada (15 parlamentarios italianos están
condenados por asociación mafiosa) que ahoga en sangre cualquier oposición
interna o externa.

[Cfr.: http://alhadradigital.wordpress.com/]