L'Hereu Riera

La notícia ha estat molt comentada per tot l’espai informatiu en el dia d’avui: la Federación Sevillana de Fúmbol ha atorgat un premi al futbolista blanc Sergio Ramos pel seu “joc net”. No consta si l’acte de reconeixement (que també s’ha fet extensiu a Marchena, un altre defensa d’anar-hi, aquest del València) s’ha esdevingut després d’un altre de previ on podria haver corregut el fino, però es veu que no es tracta de cap txascarrillo, sinó que allò anava de veres. Veient les imatges a la TV, tothom tenia al cap, és clar, les de l’actuació de l’interfecte en el partit de dilluns passat, en què va estar a punt d’enviar Leo Messi a la infermeria, i de la manera com va reaccionar a la targeta vermella (la que fa 100 del seu currículum, déu n’hi do, l’angelet!) que el va enviar a ell als vestidors.
El noi va perdre el partit, estrepitosament, va perdre els nervis i va perdre els estreps, però no ha pas perdut, en canvi, la seva idiotasincràsia. L’endemà o l’altre del partit de la màxima rivalitat entre Catalunya i Espanya, ai!, vull dir entre el Barça i el Real Madrid, quan l’entrenador que els entrena va aixecar-los la prohibició de fer declaracions a la premsa, suposo, el mindundi sevillà va declarar que de cap manera va anar a caçar el bo d’en Lionel, i que li sabia greu l’estassada que li havia ventat. Però de demanar perdó, res de res. Deu ser veritat allò que diu l’escriptor Enric Vila i que recollíem aquí unes setmanes enrere: els espanyols mai es penedeixen de res, ni demanen tampoc perdó: no deu estar en els seus gens. I el pacifista Sergio Ramos, com a bon espanyol que és, es comporta d’acord amb aquesta mena de codi genètic. És la bèstia que porten a dins, més o menys adormida, i que el Barça, amb la seva humiliant pallissa d’aquest dia, es veu que l’ha despertat, segons que va dir amenaçadorament una mena de periodista esportiu que participa en aquell programa nocturn d’Intereconomía tan entretingut: ja se la trobaran en Piqué i companyia quan visitin el Bernabeu el mes d’abril, ja…!
Que Sergio Ramos és un espanyol fins a la medul·la (en el sentit pejoratiu amb què ho deia Enric Vila, i que jo subscric) va quedar clar, tot i que ja ho sabíem, en aquella cèlebre roda de premsa de Salamanca, on estava concentrada l’única i indissoluble Selección, quan Ramos es va emprenyar perquè Gerard Piqué, company seu a la selecció i a la roda de premsa, va parlar en català amb un periodista català que hi havia a la sala. Ja vam treure el cas també aquí en el seu moment, però en va parlar molt millor l’escriptor Víctor Alexandre, que en un dels seus articles demolidors deia això:
«Com sabem, Ramos, per exculpar-se –no pas per disculpar-se–, vist el
rebombori que allò va tenir, va dir que la seva reacció havia estat una
broma i que amb Piqué té molt bona sintonia. Però les càmeres de
televisió mostren que Ramos menteix i que no es va tractar pas de cap
broma sinó d’una reacció visceral fruit de la ignorància i del
totalitarisme de què parlàvem abans».

(Observeu, benvolguts lectors, el titular del vídeo del YouTube: “Sergio Ramos saca los colores a TV3”. Dit sense cap vergonya, naturalment: les cordials relacions queden aquí meridianament clares)

L’article d’Alexandre a elSingular.cat té, però, un interès afegit en la cua amb què el remata, i que transcric aquí sencera, perquè, un cop més, la clava:

«Tanmateix, entenebrit pel fet en si mateix, hi ha hagut un element
d’aquesta qüestió que ha passat força desapercebut. I és una llàstima,
perquè és molt més significatiu que no pas el comportament de Ramos. Em
refereixo a la reacció de Piqué i a la de la resta de periodistes que hi
havia a la sala. Tots van riure per les paraules de Ramos, talment com
si hagués dit una cosa molt divertida. Però de divertida no en tenia
res. Es tractava d’un retret ofensiu i xenòfob a un periodista català,
pel sol fet d’haver demanat a un jugador també català que s’expressés en
català en un mitjà català. Ni més ni menys que el que fan tots els
periodistes televisius o radiofònics del món en les rodes de premsa quan
volen declaracions directes d’un jugador del seu país. De fet, ni tan
sols cal que sigui del país. N’hi ha prou que el personatge sàpiga la
llengua del periodista perquè aquest, en bona lògica, aprofiti per
demanar-li’n unes declaracions, ni que sigui breument. Això és el que
fan els reporters britànics o italians amb Pep Guardiola, per exemple. I
això és el que va fer Sebas Guim, el reporter de TV3, però amb molts
més drets, ja que tant ell com Piqué es trobaven en un Estat que diu que
Catalunya en forma part. I si en forma part, l’ús de la llengua
catalana no pot ser qüestionat.

»De què reia, aleshores, Gerard Piqué mentre un individu es prenia la
llibertat de menysprear Catalunya i la seva llengua davant de tothom?
Aquest riure càndid recorda força el d’aquells catalans que també es
mostren cofois quan un espanyol els diu: “Tu no pareces catalán”.
És un insult repugnant, racista, però ells, pusil·lànimes, s’ho prenen
com un afalac, donen les gràcies i somriuen com babaus. La imatge és tan
patètica com veure un negre somrient a un blanc que li diu: “Tu no
sembles negre”. Pel que fa al riure de la resta de periodistes que hi
havia a la sala, només dir que va ser una mostra força diàfana de la
transversalitat del prejudici catalanofòbic a Espanya o, si més no, del
concepte de llengua “inferior” que aquell país té de la llengua
catalana. I ja sabem que una llengua “inferior” només pot ser parlada
entre “inferiors” sempre que no hi hagi cap “superior” al davant. Ja
deia Tàcit que la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo.

»Per això cal lloar el capteniment de Sebas Guim, que, en lloc de seguir
la galdosa inèrcia de TV3 –reproduir per sistema les declaracions en
espanyol dels esportistes catalans–, va demanar a Piqué que s’expressés
en català i, amb la càmera, sense proposar-s’ho, ens va oferir un
brillant document televisiu: un exercici quotidià d’intolerància
espanyola i una prova que els catalans només som respectats a Espanya
quan renunciem a la nostra identitat».

Totalment d’acord amb tot l’escrit, menys amb aquesta última apreciació: els fatxendes mai respecten els desgraciats que ells humilien. Els espanyols castellans (els que ho són per devoció, no pas per obligació) respecten els bascos, per exemple, perquè saben la mala llet que gasten, si els collen gaire (i per això el País Basc –que no tenen pebrots de rebatejar com a “Comunidad Vasca”– té concert econòmic, una cosa que mai aconseguiran els catalans, ni amb el líder Artur Mas al capdavant ni de cap altra manera); i respecten els anglesos (encara que els odiïn), els americans i tots aquells que els hi passen la mà per la cara. Pels catalans només sentiran respecte (encara que ens odiïn) el dia que els hi fem una botifarra com una casa de pagès i ens separem d’ells per a ser, d’una puta vegada, un país independent, un Estat com el seu, però molt millor.

[_{Foto de l’entradeta: Sergio Ramos, amb el cap embolicat (embenat, quicir, perquè d’embolicat l’hi té sempre), que és la manera que no se li’n vagin les idees; o que no n’hi entrin de noves}]