L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Teràpia de xoc i benefici econòmic: Friedman, Bush i els altres

Deixa un comentari

"El nom de l’autora em sonava, però més aviat em feia pensar en una actriu porno"… Amb aquesta curiosa frase comença un article de Roger Cassany a Vilaweb ("Mail obert", 5/11/07) sobre La doctrina del xoc (ed. Empúries), el llibre més recent de l’escriptora canadenca Naomi Klein (Mont-real, 1970), que amb una seva obra anterior, No logo, ja va adquirir una certa notorietat, fins a convertir-se (malgré lui o no) en una icona de l’antiglobalització, o l’altermundisme, com diuen ara que se n’ha de dir. "Jo, sense haver-ne llegit res, continuava pensant que, amb un nom així, de model rovellada o d’anunci televisiu, no podia ser res seriós", segueix l’autor de l’article ("La Klein", un títol també d’aire despectiu, per si de cas…), insistint en el matís, qui sap si per curar-se en salut i no ser tractat de crèdul pels escèptics que van de tornada de tot. Finalment, sigui "una dona molt interessant, autèntica, influent, informada i sense pèls a la llengua", com diuen alguns, o bé "una imbecil" i/o "una social-demòcrata populista que viu del cuento", com la titllen d’altres, la teoria de la Klein enganxa, com confessa el mateix Cassany. Es tracta de la descripció minuciosa d’allò que ella anomena capitalisme del desastre: ‘Durant més de tres dècades, [Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien anat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’estat a actors privats mentre els ciutadans encara es recuperaven del xoc, i tot seguit transformar ràpidament aquestes reformes en canvis permanents. (…) La por i el desordre són els catalitzadors de cada nou salt endavant (…), és una nova economia, la nova ideologia dominant.’ Imagineu-vos aquesta idea, argumentada i desenvolupada d’una manera més o menys lúcida, en més de sis-centes pàgines carregades de dades, cites, documents i exemples. Poca broma".

 

Poca broma, sí, hi estem d’acord. I encara més després de veure aquest vídeo esborronador, creat a mitges per l’autora canadenca i Alfonso Cuarón:

"La idea central", veiem reblat a wordpress, "és que aquest sistema, avui hegemònic com mai, no ha de fer front a crisis periòdiques, sinó que, ans al contrari, n’és un fervent catalitzador. El capitalisme necessitaria de les crisis per créixer i fer nous salts endavant per sobre de les persones, les comunitats, els drets humans i l’ambient. Magistralment, Klein repassa com la catàstrofe natural del tsunami del 2004 al Sud-est asiàtic ha servit per a un segon tsunami capitalista a la zona per expulsar de primera línia de mar les comunitats camperoles i pescadores en favor dels condohotels transnacionals que hi estan muntant un ‘turisme antiestrès i de natura’. O de com el capitalisme real prefereix la seguretat de la dictadura comunista xinesa al ‘risc’ que la democràcia dels moviments massacrats a Tiananmen el 1989 arribés a triomfar. Per no parlar de la seva fina dissecció de l’èxit dels Chicago Boys de Milton Friedman sota Pinochet com una part nuclear del projecte feixista de fer tabula rasa d’una democràcia, com la xilena, afectada pel ‘virus’ de la transformació social".

Amb el permís del moderador, m’agradaria aportar un parell d’apunts al debat:

-Tenint en compte el recorregut vital dels personatges citats, i concretament del temps de més puixança d’un dels principals protagonistes, Milton Friedman, premi Nobel d’economia el 1976 i figura significada de la temible Escola de Xicago, deu ser raonable, com sosté l’autor citat, veure l’empremta de la seva política econòmica, un precedent d’aquest "capitalisme dels desastres avant la lettre", en "la famosa liberalització del franquisme el 1959, acompanyada pels consells de la Banca Mundial i el Fons Monetari Internacional", i de veure-l’hi també en l’Espanya d’avui, més ufana i superba que mai. O no?

-Fa angúnia constatar que una de les idees que van fer famós Milton Friedman, pare del liberalisme econòmic, el model de val o xec, es trobi, com diu la seva entrada a l’enciclopèdia, "en les actuals adopcions del xec dels nens i en els diners assistencials per als discapacitats".

-La recerca de Naomi Klein, "magníficament documentada" i "de perspectiva vertaderament planetària", conclou amb aquesta recepta: “El reviscolament dels moviments socials només pot començar quan reconeguem que no hi ha escapatòria [màgica] a les confusions que ens hem creat i que ja hi ha hagut prou destrucció de la història, la cultura, la memòria”. Tenim, doncs, l’anàlisi, el diagnòstic, i tenim la recepta. Però em queda una pregunta per fer: I quina és la causa de la malaltia, de tots aquests excessos, de tots aquests abscessos?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de desembre de 2007 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.