Gervasio Sánchez, Juanes & Calamaro i les vides minades

Aquesta setmana s’ha fet a Catalunya -el dia 3 a Barcelona i l’endemà a Girona- la presentació de l’edició en català –Vides minades. Deu anys– del tercer dels llibres que el fotoperiodista cordovès Gervasio Sánchez dedica al lacerant problema de les mines antipersona. Amb un criteri que l’honora com a professional, Gervasio Sánchez ha volgut fer amb la publicació d’aquests tres volums –Vidas minadas (1997), Cinco años después (2002), i ara aquest Vidas minadas diez años después, tots tres editats per Blume- el seguiment de les persones mutilades per aquests petits i monstruosos artefactes que van ser retratades en el primer d’ells, algunes de les quals seran presents físicament en l’exposició itinerant que el fotògraf i els organismes que li donen suport (Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres) han organitzat paral·lelament per conscienciar del problema la societat, i per divulgar el Tractat d’Ottawa (Convenció sobre la Prohibició de l’Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), en vigor des de 1999. Com diuen aquests organismes a la plana web de la campanya, en el llibre de Gervasio Sánchez "nous i antics conflictes conflueixen a través dels rostres d’algunes de les seves víctimes en un missatge comú: queda molt per fer en la carrera contra les mines"…
En un altre front, ha tingut lloc recentment a la seu del Parlament Europeu una actuació, amb el mateix objectiu de fons, del cantant colombià Juanes (Juan Estevan Aristizabal), en un exemple més de la llarga corrua de cantants que han aprofitat la seva popularitat per denunciar problemes de distinta mena (la fam, la sida…) que assolen el planeta o, circumstancialment, per ajudar a pal·liar els efectes de desastres naturals, com els huracans, erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, etc. Una dedicació, aquesta, que ha rebut crítiques de molts escèptics que hi veuen un interès per part de l’artista -com en el cas de Bono, Paul Simon, Bob Geldorf, Sting, etc- sobretot de potenciar encara més la seva popularitat (i que segurament no l’hi veurien si en fossin ells els beneficiaris…), i que tanmateix hauríem d’aplaudir: davant d’aquests enormes problemes, el que convé
, com deia aquell, és que els gats, siguin del color que siguin, cacin ratolins. Si tot ajuda, per què no s’hi haurien de sumar?


A propòsit d’aquesta actuació del cantant colombià al Parlament Europeu, el president de l’organisme comunitari, el socialista Josep Borrell, exministre en els Governs de Felipe González (que va ser, precisament, qui va popularitzar la metàfora dels gats i els ratolins), va escriure un article a la revista Tiempo que reprodueixo aquí a sota, abreujat:

"Y sembraron de sal sus campos"
"Así se volvían yermas las tierras de los vencidos, como cuentan la Biblia o el Cantar del Mio Cid, para privar de subsistencia al enemigo.
"Pero nuestra moderna civilización ha encontrado una manera más eficaz y cruel de esterilizar los campos. En vez de sembrarlos de sal los llenamos de minas.
"Se plantan como semillas, pero no germinan. Al pisarlas, explotan y matan o mutilan a seres indefensos.
"Las minas son baratas de usar, pero muy caras de eliminar. Colocar una cuesta dos euros, pero hay que invertir 800 para desactivarla. Cada año, entre 15.000 y 20.000 víctimas, la mayoría civiles y en muchos casos niños, sufren las consecuencias de estas mortíferas armas en 82 países. Una víctima cada 20 minutos.
"Las minas se han convertido en un azote de la humanidad, una tragedia de la que no somos conscientes los que vivimos en los idílicos campos de Europa. Por eso es bueno que se sepa que la Unión Europea se ha comprometido a destinar 140 millones de euros en el 2005-2007 para luchar contra las minas.
"En países como Colombia, Croacia, Bosnia, Afganistán, Camboya o el África subsahariana es un grave problema. Entre 300.000 y 400.000 supervivientes, mutilados y en dramáticas condiciones de subsistencia, son la herencia de sus guerras.
"El Parlamento Europeo quiso que su gran hemiciclo fuese el escenario de un acontecimiento inusual, un concierto del conocido cantante Juanes, como parte de la campaña europea contra las minas. (
"Europa y América Latina, juntas por un mundo sin minas. Fíjate bien dónde pisas"). Es bien conocido el activismo de Juanes. Colombia, su país, es uno de los más afectados. En el 2003 sufrió una víctima diaria, dos en el 2004 y tres en el 2005. Es la primera vez que un artista canta en el hemiciclo del Parlamento Europeo. La iniciativa ha levantado críticas de quienes consideran que un Parlamento no es lugar apropiado para estos actos. (…) Pero los grandes y modernos hemiciclos de Bruselas o Estrasburgo, donde caben 1.500 personas, (…) pueden servir de escenario para acontecimientos de repercusión mundial que causan mayor efecto político que tantas resoluciones votadas pero desconocidas (…), como la Convención de Ottawa, (…) que desde 1999 prohíbe las minas antipersonas, que 154 países han firmado y 150 la han ratificado, pero 40 Estados siguen al margen de ella, en particular Estados Unidos, China, Rusia, Israel, Pakistán y las dos Coreas. Si 69 Estados han destruido por completo sus reservas de minas antipersona (alrededor de 37 millones), aún en el mundo hay almacenadas unos 180 millones.
"La Comisión Europea acaba de aprobar el Programa Anual 2006 sobre minas antipersonas, con un presupuesto de 17,5 millones de euros dentro de la acción comunitaria bianual 2005-2007. Los países objetivo para el 2006 son Bosnia, Colombia, Camboya, Georgia, Yemen, Sudán, RD Congo, Burundi, Afganistán y Kosovo. Pero queda muchísimo por hacer".

El que no diu el senyor Borrell és que Espanya, que se sobreentén que és un dels estats firmants de la Convenció d’Ottawa, i que d’altra banda en l’actual legislatura ha multiplicat per 6 el pressupost que fins ara dedicava a la detecció i eliminació dels camps de mines al món, ha augmentat també en el mateix període, com denuncia Intermón Oxfam, els ingressos provinents del comerç de l’armament produït per les fàbriques espanyoles d’aquest vergonyós sector industrial…
Si vendre pa per comprar pa és estúpid, quan aquest intercanvi provoca víctimes humanes l’estupidesa llavors pren un altre nom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*