L'Hereu Riera

Ahir vaig topar amb en Xico Ramírez, a Girona, en una cantonada del carrer Migdia. Va ser una casualitat a mitges, tenint en compte que travessa cada dia la ciutat amb la seva cadira de rodes, des de la zona dels Químics, on viu, fins a la de la Devesa, on té el seu despatx. Més aviat trobo estrany que no ens trobem més sovint, doncs…
Explicava això d’en Xico, però, aquesta patejada diària, per dues coses: per certificar, a través del company conductor de cadira de rodes, que la gent intel·ligent -i en Xico ho és- deixa el cotxe a casa, si s’ha de bellugar per Girona, ja que el més pràctic (i no diguem ara, en temps de túnels i tuneladores de noms bonics remenant sòl i subsòl) és anar a peu (o en cadira de rodes, que és la manera d’anar a peu dels minus que en fan servir una), o bé en bicicleta (o en cdr, que és una bicicleta de 4 rodes), o bé en motocicleta (com a màxim!), o en altres variants de vehicle monoplaça, com patins, patinets (incloent en aquest apartat aquella versió moderna tan divertida de dues rodes paral·leles impulsades per bateria, i que ara mateix no recordo com en diuen), skate boards…, el que sigui, però que no sobresurti pràcticament de l’espai que ocupa el cos de l’usuari.
L’altra cosa és la de donar entenent que l’amic Xico és un personatge dinàmic, i d’esperit esportiu. Vam ser companys, encara que només una breu temporada, a l’equip de bàsquet del Club Basmi, on era un aler de canell molt fi. Però ell ja havia estat a l’equip en la seva primera època, en què va estar una colla d’anys a la divisió d’honor del bàsquet estatal en cdr, fins que ho va deixar per participar en el campionat d’Espanya d’esquí adaptat, esport en el qual va arribar també a un bon nivell amb el seu trineu. I fins ara, que m’explica que està ficat en els balls de saló en cadira de rodes… Coi de Xico, quin belluguet! I com que es fica de ple en les coses que emprèn, s’ha proposat popularitzar tant com pugui aquesta activitat, mig artística mig esportiva, que és molt coneguda a molts països d’Europa, però molt poc, o gens, al nostre. I per donar-li més impuls, ha obert un blog on explica els seus progressos.
Aquí en teniu una mostra, Grease lightning, un homenatge als brillants anys 50 rememorats per la parella de moda els anys 70 John Travolta / Olivia Newton John:

Com diu un comunicant en el seu blog: Xico, els vells rockers no moren mai!

El 3 de desembre vinent, “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en Xico i la seva companya de ball actuaran a Barcelona, a l’Auditori, en el marc d’aquesta diada, que inclou una sèrie d’actes -ponències, debats, parlaments institucionals-, matí i tarda, i que acabarà amb una “Mostra d’arts escèniques protagonitzades per persones amb discapacitat”, de 5 a 7 de la tarda, a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. Si tu, dilecte lector, estàs interessat a anar-hi, ja ho saps (adjunto arxiu amb la programació completa).
Ves per on, aquí em teniu, parlant en el meu bloc d’en Xico, que és la primera persona que me’n va parlar, dels blogs (amb g: de can Blogger). En Xico és tècnic informàtic, i doncs forma part d’aquesta irritant fauna que, quan els altres hi anem, ells ja en tornen…, però que, tanmateix, volent-ho o no, de tant en tant pareixen coses collonudes, oi? Aquest “món binari”, com en diu ell, n’és una, i no és poca cosa.

_{[Imatge de l’entradeta: de la web de l’escola de ball Víctor Buenavida, de Girona, http://www.buenavida.eu/]}