1. “Jo sóc dels que penso que…”, sentim dir de vegades, i segons de qui es tracti, encara ho fa més florit: “Jo sóc dels que penso de què…”. Aquesta segona forma canta clarament, i segur que xerrica a les orelles del comú dels catalans, però l’altra expressió passa per bona, i en canvi duu un error clamorós de concordança, un error molt sovintejat en les converses de la gent. A veure: si jo sóc un d’entre uns quants que fan una acció (i jo també faig aquesta acció: pensar, opinar, en aquest exemple), la forma verbal hauria d’anar en plural, d’acord amb el subjecte plural de la segona oració. “JO SÓC DELS QUE PENSEN que tot anirà bé”. Pot semblar complicat (segurament la força del pronom “jo” condiciona la ment per a aquest singular), però hi ha una manera molt fàcil de veure-ho, i és girant l’ordre dels elements: “DELS QUE PENSEN que tot anirà bé, JO EN SÓC UN”. A ningú se li acudiria de dir “Dels que penso que tot anirà bé, jo en sóc un”, oi que no? S’entén això, companys?
2. A Catalunya fem molta conyeta a costa dels castellans que no saben dir bé Sabadell, Raspall, Coll, Llull, Rull, Turull, Junqueras o Puigdemont, però aquí, per aquests verals nostres, hi ha qui pronuncia “a la catalana” noms propis estrangers com ara Coelho, Lamborghini, Giglio, Volkswagen, Rakitic, Korac, Klein, Reuters, Aquila, Berlinguer,Rakhmaninov, Cruyff… I veiem com aquesta catàstrofe la perpetren impunement locutors de ràdio o TV que fa anys i panys que ens haurien d’estar ensenyant, a còpia de sentir-los-els dir, com es pronuncien correctament.
3. No sé qui dimonis va decidir que el català havia de fer com el francès o l’anglès, i prescindir, en les oracions interrogatives, del signe gràfic inicial [¿], sense tenir en compte que el francès i l’anglès tenen marques particulars, formes, girs [Est- que je…?, Don’t you…?] que el fan innecessari. El resultat és que els lectors catalans sovint ens empassem llargs fragments de text i només quan arribem al punt final ens adonem que es tractava… d’una pregunta! (Vegeu la secció setmanal de Jordi Basté a L’Esportiu, titulada precisament “Preguntes”). Aquesta incomoditat, totalment innecessària, ¿quin bé li fa, al català?
4. No sé qui redimonis va decidir que l’article neutre “lo” s’havia de bandejar del català, i no sé tampoc per quin motiu. Les explicacions són escasses i poc convincents. És cert que hi ha calcs del castellà insofribles (“amb lo que m’agrada el sucre…”), però és patètic veure els esforços de tot un poble per utilitzar expressions substitutives que siguin “normatives” i “genuïnes”, i en tots els casos, sense excepció (ni en els manuals de filosofia, on faria una feina impagable). El resultat és una nova incomoditat per als catalanoparlants (i per als que aprenen l’idioma), que ens podríem haver estalviat sense caure en el seguidisme servil del castellà. Entre poc i massa hi ha un terme mitjà, però alguns lingüistes no deuen haver llegit Aristòtil… Ara bé, mentre ells poden anar celebrant aquesta gran victòria de la genuïnitat, proliferen arreu del país monstruositats com aquestes (totes reals): “Encara està a temps de comprar-lo”, “No li doni tan fort, al xilofon!”, “Tots els països d’Europa, incloint el nostre”, “Hi ha dos que vindran més tard”, “Si voleu aprendre, preneu nota”…, i altres perles que només s’expliquen perquè els que les diuen funcionen amb el traductor google del cap, evidentment des del castellà, que és el que els “sona” més al llarg del dia, cada dia de la setmana.
Potser la guerra s’havia de fer en altres bandes, doncs, perquè d’aquesta només en podem treure dues conclusions: que tanta normativa i tanta genuïnitat eren i són el símptoma d’una por; i segonament, que aquesta por l’acabem pagant amb una gran incomoditat, i ni més ni menys que en l’ús de la llengua pròpia, la nostra!, que aquella normativa pretenia –i pretén– salvaguardar, precisament… Seria interessant disposar d’un balanç d’aquesta sobreprotecció.
Hi ha moltes veus que asseguren que el català és una llengua de més en més embordonida, i que va de pet a convertir-se en un dialecte (sic) del castellà…, precisament ara que les enquestes diuen que hi ha deu milions de persones catalanoparlants, i tres o quatre milions més que l’entenen! És difícil saber a qui hem de fer cas, però no crec pas que sigui un bon pla reforçar-la (o apuntalar-la) fent-la incòmoda (sense necessitat: totes les llengües tenen les seves dificultats), per a propis i estranys, i antipàtica, com una mena de propietat privada o un clos sagrat, en lloc de ser una cosa propera i útil per a tothom. La por a l’aniquilació del català l’hem de conjurar creant un nou marc de seguretat, on no perilli mai més.
L’Estat propi (amb llengua oficial o no, que és una altra discussió, i viva,com s’ha vist aquestes darreres setmanes), la independència a què aspirem i per la qual lluita i ha lluitat tanta gent, potser no serà una mesura suficient (el cas d’Irlanda, i el d’Andorra, ho fan pensar), i encara menys la panacea, però sí que és una mesura necessària, imprescindible. Lo que queda clar és que, dins un Estat com l’espanyol, el català, la llengua pròpia del País Català, té menys futur que una iaia a la sèrie “Nit i dia”, com deia aquell. Però, veient com s’han resistit aquest país i els seus habitants a la mort tantes vegades anunciada de la llengua pròpia, jo sóc dels que pensen que ens en sortirem.
