La trajectòria de l’hereu de Joan Carles I de Borbó i Borbó, rei d’ençà de la renúncia d’aquest al tron, és la història d’una decepció, des de la perspectiva catalana: del príncep Felipe ‘el Preparao’ al rei Felipe VI ‘el Maleducao’, una rodolada rostos avall cap al desprestigi irremeiable. Però això rai: no és que en una sola setmana hagi malbaratat –fent un lleig descomunal a la presidenta Forcadell i als presidents Mas i Puigdemont– la feina de tants anys de suposada preparació (universitària, àdhuc, gairebé una extravagància en els de la seva nissaga) i tants d’esforços per caure bé entre els súbdits rebecs d’aquest racó del seu Regne, parlant en català de tant en tant i fent el peripé a redós del seu títol de Príncep de Girona i de la Fundació que duia el seu nom i que algun adulador es va treure de la màniga, sinó perquè ha tingut una ocasió d’or davant dels seus reials nassos i no ha sigut bo ni per considerar la possibilitat de passar a la història com un Rei amb altura de mires, i no solament amb altura en pams, que en són uns quants.
L’ocasió que dic era pintada calba, certament, i molt, però hi era: quan la trinxada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional va fer vessar la paciència dels catalans i aquests es van posar a caminar cap a la porta de sortida, cap a la proclamació unilateral d’independència (que ara ja només és qüestió de temps), el Noi ja hauria d’haver previst des de la seva talaia privilegiada que aquell corrent no pararia de créixer i que no tenia aturador si no s’hi feia alguna cosa, i atesa la manifesta incapacitat de la classe política espanyola d’oferir res que no fos immobilisme i garrotades, el Noi, si hagués tingut una mica de cintura, podria haver explorat, si més no, la possibilitat no solament de fer d’àrbitre, com és el seu encàrrec constitucional (i que tampoc compleix, com no ho feia el seu pare), sinó de retornar a la fórmula “un rei, dos regnes”, que hauria permès (previ referèndum propiciat per ell, i a veure si el Dr. No s’hauria atrevit a contrariar-lo) tancar de forma imaginativa i acceptable per tothom el contenciós irresoluble que va encetar el seu avantpassat Felip V, d’execrable memòria. En comptes d’això –que a hores d’ara sona a conte de fades, no cal dir-ho, però no tant en el seu moment–, el Noi s’ha posicionat inequívocament al costat d’una de les parts en litigi i s’ha refermat en la tradició unionista, centralista, repressora i absolutista dels Borbons, amb més o menys intensitat sempre invariablement contrària als catalans.
En Josep Bargalló i Valls, conseller en cap en temps del tripartit, escrivia al seu blog el 13 de gener: «“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Aquest és el jurament que, seguint les nostres constitucions, es feia davant dels reis catalans. Fins al segle XVIII, clar, que és quan vàrem perdre, en mans dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser, tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà». I a propòsit de si la inhibició protocol·lària de Felip de Borbó i Grècia en el canvi de President a Catalunya va ser decisió de la Casa Reial o una imposició del govern (en funcions) del PP, Bargalló deia que en aquest darrer cas fóra pitjor encara, «primer, perquè demostra la inutilitat absoluta de la monarquia, que es veu que ni serveix per a decidir qui rep o qui no, a qui agraeix i a qui no, i segon, perquè demostra la inoperància de la monarquia: si volia rebre i agrair, és un acte de covardia i sotmetiment no fer-ho; i si no ho volia fer, ni tan sols executa la seva hipotètica funció d’intercessió, sinó que actua de part. Una despesa supèrflua».
Per fer-ho tot més rodó, la setmana de la plantada del rei Felip (replicada després justament per ERC, negant-se a participar en la roda de presentacions a “Sa Majestat” –com li diu el diputat Iceta– dels nous grups parlamentaris al Congrés de Diputats) va anar a coincidir amb el 300è aniversari de la publicació de la Reial Cèdula del Decret de Nova Planta, que el 1716 doncs va deixar capolada Catalunya de les seves institucions i de les seves constitucions, i de la seva llengua en tots els àmbits oficials i en l’ensenyament. I va anar a coincidir també, ves per on, amb la denúncia que l’Estat, a través de la seva ambaixadora a Barcelona, María de los Llanos de Luna, ha interposat (segons la premsa del mateix 13 de gener) contra l’Ajuntament de Badalona pel fet de no tenir penjada, “en un lloc preferencial” a la sala de plens, un retrat del monarca… Entre una cosa i l’altra, Vós sí que heu quedat ben retratat, Sa Majestat!
De tota manera, com que és de ben parits ser agraït, gràcies de part d’aquest servidor, Sa Majestat, per l’empenta. I gràcies a Vós i al vostre llinatge per tots els serveis prestats en aquests llargs 300 anys i fins al dia d’avui, sigui dit amb tota la ironia, amb tot el sarcasme i amb tota la mala llet.
