Les eleccions anticipades a la presidència del FC Barcelona van donar la victòria a Josep Maria Bartomeu, que va ser així refermat en el càrrec institucional –ara amb la legitimació de les urnes– després del període d’interinitat en què va substituir l’inefable Sandro Rosell, desaparegut en combat sobtadament a mig mandat per una confusa qüestió de “seguretat” personal, i amb una velada extensió a la seva família.
Aquesta estranya dimissió va ser l’últim acte de l’obra de Rosell, però recordem el primer: un cop guanyades les eleccions per una confortable majoria de vots i tot just estrenat en el càrrec, Rosell va córrer esperitat fins al despatx del cap de govern d’Extremadura (el nom del qual no vull recordar) a llepar la ferida –verbal– que li havia infligit, segons ell, Joan Laporta durant la seva presidència.
Per la seva banda, J.M. Bartomeu, que durant la campanya electoral barcelonista s’havia sumat a la manifestació conjunta dels candidats comprometent-se amb el moment que viu Catalunya i posant-se al costat de la voluntat majoritària dels catalans, va rebre a les primeres de canvi, encara amb els vapors de l’èxit al cap, una nova patacada de la UEFA: una amenaça de sanció absurda –però que acabaria sent efectiva– per les estelades que els seguidors del Barça van fer voleiar durant la final de Champions a Berlín i pels crits i càntics a favor de la independència de Catalunya. L’expedient polític d’aquell organisme europeu, en el qual era fàcil endevinar la mà negra de l’anticatalanisme rampant i els tentacles del poder mesetari, va posar a prova la determinació del president blaugrana.
Davant aquesta nova envestida cega de la UEFA/FEF, Bartomeu va reaccionar primer clamant a favor de la llibertat d’expressió, en una entrevista a The Washington Post, i queixant-se de l’arbitrarietat d’aquell organisme futbolístic: “És una sanció injusta, l’hem recorregut i arribarem fins al final”, deia el dia 27. Però el que va arribar al final va ser l’expedient sancionador, i també hi va arribar la fermesa del president, perquè al cap de quatre dies la junta de Bartomeu va fer un cop de timó inesperat, apostant per entomar la bufetada (va decidir no recórrer la multa, de només 30.000 euracos, i en canvi “dialogar per evitar que les estelades tornin a ser motiu de sanció” en altres ocasions) i esperar temps millors, amb un hipotètic canvi pròximament de mandataris a la UEFA…
Un periodista d’El 9 Esportiu va lligar ràpidament l’actitud del president electe del Barça envers la UEFA amb la del seu predecessor envers el president extremeny presumptament ofès per Laporta, i l’associació d’idees no és peregrina. Bartomeu, en efecte, podria haver replicat amb contundència, dient per tots els altaveus possibles, ara que la parròquia està tan atenta i activa fent pinya a favor del país, que el FC Barcelona no pagaria ni un miserable cèntim per aquesta miserable maniobra repressiva…, armant-se amb la força del poble que busca la sortida d’aquest Regne d’Espanya parasitari, corrupte i decadent que ens ofega, ens colla i ens castiga com a delinqüents, reals o potencials. En comptes d’això, amb la seva postura pusil·lànime, per no dir covarda, el FCB va deixar a l’estacada el catalanisme de l’hora present, clarament independentista (d’això plora la criatura), mentre alhora rebutjava el suport clar que hauria rebut d’aquest, en massa, davant la intolerable intromissió de la UEFA. I tot això hauria passat davant la mirada de tot Europa, que pot ser bòrnia però no és pas cega.
Al final, veient aquestes estranyes fintes dels mandataris blaugrana, deixant passar un envit com aquest per no pendre mal, un es queda pensant què deuen entendre Bartomeu i la seva junta per “un Barça de cavallers i respecte per tothom, però que no es deixi trepitjar per ningú”, pel qual advocaven en els seus speechs electorals.
És un capteniment, el seu, que sona a “antic”, si fa no fa com el de Miquel Roca, que va treure el cap un dels primers dies de campanya pel 27-S just per dir, abans de tornar a ficar-lo a la closca com una tortuga, que era “per evitar coses com aquesta” (aquest procés secessionista que tant incomoda algunes velles glòries) que ell va ajudar a redactar la Constitució espanyola… Sona tan antic com alguns dies la tertúlia i els tertulians de can Cuní, a 8TV. Sona tan antic com els patètics passos de ball de Miquel Iceta els primers dies de campanya (suar socialisme no era això, companys, no era això), i com la “solució” del seu company d’estrada i de ballarugues Pedro Sánchez (i no cal dir res del duo de coreligionaris González & Guerra i les seves teranyines mentals). Sona tan antic i suat com el neofalangisme –polit, això sí– dels Ciudatans. I sona tan antic com tota la naftalina del PP, pura arqueologia franquista que encara es pensa que els catalans som una colla d’acollonits a qui els espantalls del seu fons d’armari, sempre els mateixos, podran mantenir a rega com fins ara, com durant aquests últims 300 anys. Josep Maria Bartomeu n’hauria de ser conscient, i veure que amb la seva actitud, a banda de distorsionar la sintonia amb el patriotisme de la culerada en conjunt, “segresta” de facto la divisa “més que un Club” i tot allò que representa.
Últim acte de campanya a la Cellera de Ter (la Selva), divendres passat, en un teatre del Centre Parroquial ple de cellerencs i d’entusiasme i fe en la victòria. A la tribuna, Roger Buch, politòleg, periodista i escriptor (“L’estratègia de la por haurà aconseguit decantar la balança?”), i Alba Sidera Gallart, corresponsal a Roma d’El Punt Avui (“Com es veu des de l’exterior el procés?”), amb Pilar Bosch de presentadora i conductora del col·loqui. Penjo aquesta entrada al blog a les 19:30, a mitja hora escassa de la porta de sortida.
