Si els actuals governants de l’Estat espanyol (si n’hem de dir així, d’aquesta colla d’aixafaterrossos del gabinet del PP i els escuders mediàtics i judicials al seu servei) s’haguessin proposat deixar clar que Espanya i Catalunya són conceptualment dues coses diferents, dos països que l’única cosa que tenen en comú és el seu (mal) veïnatge, no ho podrien fer millor de com ho fan: actuant per passiva i per activa, i amb una descaradura descomunal, per mirar de llimar tant com poden (mentint, amagant, tergiversant, agredint…, i davant dels morros de la comunitat internacional!) precisament les diferències entre l’un i l’altre, que són evidents per a tothom que tingui un dit de front i que s’ho miri fredament, amb l’objectivitat necessària.
Aquesta alegre i agressiva tropa han aconseguit la meravella de convertir cada divendres en un Divendres 13, amb les successives rodes de premsa de Sor Aya de Santamaría posteriors al consell de ministres, obsequiant-nos sense parar amb un reguitzell de garrotades involucionistes, especialment en temes de llengua, i sempre amb una ganyota de menyspreu olímpic: des de l’oposició radical, i injustificable en una democràcia, a qualsevol mena de consulta popular sobre l’eventual independència de Catalunya, als atacs constants a la llengua catalana (teòricament sota “especial” protecció constitucional, haha, quina gràcia!), a càrrec de l’obsessiu sinistre Wert (i de la presidenta Rudi, i dels presidents Fabra i Bauzà), i tot això, és clar, sense deixar d’ofegar l’economia que dóna més aire a la seva i que els permet inflar el pit davant l’Europa de la senyora Merkel.
Tanmateix, el ministre de Cultura i Esports (un àmbit, per cert, que també va com una seda, amb ell) encara es podia superar, i ho ha fet (confirmant un cop més la llei de Murphy), de la mà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Suprem, passant-se pel forro dels ous la Llei d’immersió lingüística i la sobirania del Parlament de Catalunya, tot d’una tacada. I tot seguit aquest individu (que personalment em produeix una repulsió gairebé física) ha exhibit, davant les protestes lògiques de la seva última cabronada, els seus enormes ous, amb forro i tot, dient que la situació del castellà al nostre país és “com la del català en altres èpoques”. “Como con Franco, pero al revés”, deia fa temps la portada d’un dels diaris ultradretans de la capital castellana, i ara el sinistre Wert ha fet una bonica reedició d’aquella fastigosa i cínica mentida. (I els socis de la Unió Europea què hi diuen? Res, amb l’honrosa excepció del Parlament danès reclamant “diàleg”, que ja és molt).*
Tot això des de les files –des de la trinxera– del Govern castellà, però què hi ha dels aspirants a succeir-lo? Deixant de banda el PSOE, que continua fent el paper de la trista figura predicant un federalisme que no es creuen ni ells (Iceta potser sí, amb la seva pintoresca síndrome d’Estocolm i el seu bonisme terceraviàtic), i Podemos, que li va a la roda en tots els pèssims sentits de l’expressió, al sector dretà es respira un aire encara més tòxic, ple d’amenaces.
En les planes d’opinió del cavernós diari El Mundo (1 de maig), un dels intel·lectuals (passa’m el mot) més “destacats” i irritants de C’s (llegiu Cínics), Arcadi Espada, advertia d’una suposada proposta d’un grup de persones “oposades al secessionisme català però no necessàriament al nacionalisme” i properes o pertanyents a SCC (!)**, encapçalades per la filòloga Mercè Vilarrubias, per fer oficials a tot el territori de l’Estat les quatre llengües que s’hi parlen. “Es sorprendente”, escriu aquell demagog vestit de pensador, “que presuntos antinacionalistas atenten contra el raro ejemplo de unidad que ofrece la lengua española, que es la única lengua española, por cierto”. Aquesta darrera remarca ja dóna pistes de la intenció de la seva carta (a un tal J.), que continua així: “Varios de sus promotores reconocen y ensalzan su valor simbólico y eso implica compartir con el nacionalismo que una lengua es algo más que un instrumento de comunicación. La letal plusvalía”, i en un altre punt ho remata dient que “una lengua es un desgraciado factor de diversidad”. Aquest és el nus del seu recargolat pensament: la llengua no és reflex de la diversitat, com admetria qualsevol humanista, sinó causa, “factor”, de la diversitat, que per a ell és una desgràcia inadmissible. A la seva Espanya, naturalment. I que la llengua sigui més que un simple instrument, que no sigui una eina de comunicació i prou, és la “letal plus-vàlua” que porta al “lío” que ha de combatre i combat el quixotisme espanyolista. “De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial”.
La solució és clara, amics: l’eutanàsia, que el nostre pensador té les penques de justificar amb raons de caire moral (i econòmiques, hi afegeix el senyor oportunista). És absolutament increïble, fins i tot venint com ve de l’Espanya profunda: aquest tros de cínic (i els que pensen com ell) justifica la destrucció de patrimoni de la humanitat… per raons humanitàries! Ara bé: que llepin els altres, això sempre, que per això el no-nacionalisme espanyol va fer i guanyar la guerra contra els “nacionalismes”. No recordo res de tan repugnant des que vaig llegir, l’estiu passat, Mein Kampf, el tristíssim compendi dels horrors mentals del cínic dictador alemany.
Ara: proposeu a aquell geni caritatiu i d’amples espatlles que el castellà (la seva refotuda “única lengua española”) renunciï a la Ñ, o que renunciï en els fòrums internacionals als “pinganillos” que tant molesten als pràctics no-nacionalistes com ell o Aznar simplement utilitzant tothom (ells també) l’anglès com a idioma comú, com a llengua de treball, i veureu què us diu…
Pel que fa al seu lament, també clàssic en gent de la seva corda, que “España es el único lugar del planeta donde algunos padres no pueden educar a sus hijos en la lengua oficial del Estado”, base de l’ofensiva Wert, la solució definitiva, absolutament pràctica, salta a la vista: amb la independència de Catalunya ells també, igual que nosaltres, tindran un problema menys.
________________________________________________
[*] Ho dic emprenyat, però no amb ironia, com podria semblar, perquè estic d’acord –un cop més- amb la valoració que en fa Vicent Partal a l’editorial de VW del dia 13.
[**] Societat Civil Catalana compara penjar l’estelada amb decretar la pena de mort. Per als modernillos cosmopolitavetònics de C’s, però, són uns tous, i encara suspectes (al capdavall, no deixen de ser catalans, i doncs què se’n pot esperar?).
