Coincidint amb la publicació, la setmana passada, del post sobre la casta militar espanyola i els seus tics, a propòsit de la irritació que li va provocar l’aparició d’un article en un setmanari català i en la qual el gran Ricard Opisso va xucar-hi pa, s’ha esdevingut un episodi que no puc deixar passar, i que té com a epicentre, per variar, un article publicat a la premsa catalana. Es tracta d’un text d’Albert Sánchez Piñol encapçalat per un títol sorprenent, “Sí al Museu Militar!”, però que de seguida es veu que va carregat d’ironia, no podia ser altrament. El cas és que l’escrit va portar cua, i ho explico més avall, però primer el copio aquí, perquè ens situï i perquè és imperdible:
«El senyor Ricardo Álvarez-Espejo, tinent general de l’exèrcit, ha proposat recentment que es creï un Museu Militar a Barcelona, objectiu que considera “ambiciós i irrenunciable”. La nostra opinió és que ja era hora que l’exèrcit fes una proposta que pogués ser ben acollida per la societat catalana. Estem segurs que el senyor Álvarez-Espejo es deixarà assessorar, en una amable col·laboració entre les forces armades i el món civil.
»Per començar seria molt interessant que el Museu Militar dediqués una galeria a les massacres que l’exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, escollint-ne una entre tantes, els fets de Cambrils del 1640, quan després d’un breu setge la vila es rendeix a les tropes castellanes. Incomplint totes les promeses, l’exèrcit espanyol massacra més de set-cents cambrilencs.
»Molt apropiada i visual seria una secció que es titulés: “Bombes sobre Barcelona”, on es detallessin tots els bombardejos que l’exèrcit espanyol, i els seus aliats, han perpetrat històricament contra la capital catalana. Molt difícilment trobaríem un altre cas d’una urbs bombardejada tantes vegades, i tan salvatgement, pel mateix exèrcit que suposadament havia de defensar-la. Dic que aquesta secció seria molt visual perquè es podrien incloure croquis i gràfics de la devastació urbana i humana, així com models dels projectils emprats, que inclourien des de l’arcaica balística del segle XVII fins a les modernes bombes de fragmentació de la guerra civil espanyola.
»Un altre apartat el mereixerien els malalts de psicopatia que s’han enfundat l’uniforme militar i han recalat a Catalunya. Com per exemple Charles d’Espagnac (1775-1839), un francès expulsat del seu país, per reaccionari, però que va fer carrera a l’exèrcit espanyol. La seva demència el va dur a prohibir les barretines, els cabells llargs en els homes i les trenes en les dones. Li agradava ballar sota la forca, entre els peus dels cadàvers que havia manat penjar, borratxo per una combinació de rom i aiguardent. Ferran VII sempre el va defensar: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.
»Una temàtica indispensable per a qualsevol Museu Militar que es preui és la dels governadors militars i la seva relació amb Catalunya. Recordem la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menys cèlebre és el capità general Juan Zapatero y Navas, conegut per les seves pròpies tropes com el general Cuatro Tiros. I amb raó. La seva frase preferida per solucionar qualsevol problema era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Els civils catalans, en canvi, preferien anomenar-lo el Vampir, per la seva afecció als afusellaments indiscriminats. En certa ocasió va ajusticiar un pobre noi geperut, escollit a l’atzar. El motiu? Que segons alguns delators en l’última revolta obrera hi havia participat un noi geperut.
»El general Severiano Martínez Anido no desmereixia els seus predecessors: el 1920, com a governador militar de Barcelona, es va enfrontar amb el governador civil Carlos Bas, a qui acusava de “tou”. Anido li va exigir que li deixés afusellar “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. A les seves memòries Bas narra la conversa sencera. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.
»I ja que ens referim a “palabras malsonantes”, també es podria dedicar una secció del museu a la temàtica “La premsa militar i Catalunya”. A les hemeroteques hi ha centenars i centenars d’articles d’aquest estil, publicat a La Corresponden- cia Militar, el 13 de desembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
»Quina gran fortuna que avui dia l’exèrcit espanyol ja no practiqui les “palabras malsonantes”, que tot plegat només sigui matèria de memòria i de museu! Això és lloable i és cert. Tan cert com que el proppassat mes de novembre vam publicar l’article “Un pas endavant!”, en el qual descrivíem el cas d’un militar en actiu, el tinent Luis Gonzalo Segura, a qui la fiscalia militar li ha obert un expedient que podria acabar amb la sol·licitud de sis anys de presó. El delicte? Ser l’autor d’una obra de ficció, concretament una novel·la, on es descriuen unes forces armades on regna el nepotisme i la corrupció a gran escala. Costa de creure, així que ho repeteixo: en ple segle XXI la jurisdicció militar espanyola pot demanar una pena de sis anys de presó per escriure una novel·la.
»Precisem, per acabar, que el mateix senyor Álvarez-Espejo, que ara ens regala l’afortunada iniciativa del Museu Militar, va publicar immediatament un article de rèplica en aquest mateix diari, titulat “Otro paso al frente”, una rèplica extraordinàriament peculiar, per cert, ja que en tot el seu article no mencionava ni una sola vegada el motiu de rèplica: és a dir, el tinent Segura i el seu cas. Quan escric aquestes línies, el tinent Segura torna a estar sota arrest».
L’article el va publicar La Vanguardia el dia 15 de febrer, però resulta que hauria d’haver sortit el diumenge anterior. La direcció del diari va justificar amb confuses raons –unes indefinides possibles represàlies– la decisió d’haver-lo suprimit, però malgrat això algú el va pescar a temps i el va fer córrer per la xarxa, i finalment, en vista de l’èxit, el diari barceloní el va incloure en l’edició dominical posterior. “No fa gaires mesos, quan el govern espanyol va vetar una presentació de Sánchez Piñol a Utrecht, La Vanguardia va fer un gran desplegament per denunciar la censura. Com és que ara aixequen un article que explica en bona part el mateix que Sánchez Piñol narrava a Victus?”, es preguntava dies després Bernat Puigtobella, editor de Núvol. L’escriptor, per la seva banda, dolgut per aquest lamentable intent de fer-lo callar, va explicar-se així al seu compte de FaceBook:
«Benvolguts amics i amigues;
»Com tots sabeu el meu últim article “Sí al museu militar!” està tenint una vida d’allò més accidentada. En els últims dies he rebut un allau de demandes sol·licitant la meva versió dels fets. Podria parlar amb periodistes de qualsevol dels mitjans que s’hi han interessat, però crec que el més just és explicar-me a través de les xarxes socials ja que els autèntics protagonistes heu estat vosaltres, i justament a través d’aquestes xarxes socials.
»El que puc dir és això.
»Tal i com acostumo, el passat dimecres vaig enviar l’article a La Vanguardia perquè es publiqués el diumenge. (El procés d’edició requereix uns quants dies). El dijous al vespre vaig rebre una trucada del diari tot dient-me, en essència, que el meu article tocava qüestions molt delicades i que publicar-lo faria passar un mal tràngol al mitjà. Com us podeu imaginar, per a mi va ser molt desagradable rebre una trucada així. La qüestió és que es va decidir que l’article no es publicaria aquell diumenge, i que posteriorment en parlaríem.
»Per tot plegat, us podeu imaginar la meva sorpresa, monumental, quan diumenge al matí vaig descobrir que l’article corria per les xarxes socials! Jo no entenia res fins que vaig esbrinar que el diari no havia publicat l’article a l’edició impresa, però sí a la seva pàgina web, per algun error de coordinació, i poc després s’havia retirat.
»A partir d’aquest moment tot s’accelera: les xarxes socials, sobretot twitter, difonen “Sí al museu militar!” Jo mateix vaig constatar que hi havia centenars i centenars de piulades amb enllaços a l’article rescatat de la web de La Vanguardia en el breu espai de temps que va estar disponible. Crec que fins i tot ha estat TT a Barcelona.
»Des del mateix diumenge, i fins avui, diversos mitjans han intentat posar-se en contacte amb mi, però em semblava poc decorós parlar amb d’altres mitjans quan encara tenia pendent una reunió a la seu de La Vanguardia, aparaulada uns dies abans. Per això no he dit res fins ara.
»I el que ara puc dir, en essència, és que tinc el compromís de La Vanguardia de que, naturalment, “Sí al museu militar!” sortirà editat aquest proper diumenge, intacte, que el diari està encantat de continuar editant els meus articles cada quinze dies, dos diumenges al mes, com fins ara, i que, no cal dir-ho, la meva llibertat d’opinió és absoluta i no serà qüestionada.
»Mireu, jo sempre he considerat que La Vanguardia és el gran diari frontissa de Catalunya, amb una capacitat única, i lloable, per emparar veus contradictòries. Però la qüestió no és aquesta.
»La qüestió, l’autèntica qüestió, és que avui em considero una persona d’allò més afortunada. Perquè crec que tinc la sort de viure en un lloc on la gent, molta gent, sap que la llibertat no és una abstracció, és un bé que s’ha de guanyar cada dia. Un lloc on de vegades obtenim petites victòries i no som prou conscients del seu gran valor. Un lloc on passen coses extraordinàries. I és que la meva convicció més íntima em diu que aquest proper diumenge passarà una cosa en aparença molt senzilla i al mateix temps bona, molt bona: i és que aniré al quiosc de la cantonada, com de costum, i compraré el diari; però aquesta vegada entre les seves pàgines n’hi haurà una de molt especial.
»Hi haurà un article que he escrit jo, però que heu publicat vosaltres».
L’episodi que expliquem no s’havia acabat encara, però. El següent article setmanal de Sánchez Piñol, “Zarzalejos, lejos, lejos”, sembla que tampoc va agradar a La Vanguardia, i el va refusar, i l’Albert va refusar, al seu torn, de continuar col·laborant-hi. (Podeu veure aquí les raons de la seva decisió i el text de l’article, que l’escriptor va penjar novament al seu compte de FB).
Acabo amb uns fragments seleccionats de l’editorial del director de Vilaweb (hi estic abonat, ja ho sabeu), “Piñol i les armes de cadascú”, que s’hi referia el dilluns dia 2. Vicent Partal comença per avisar que “voler actuar com un senyor feudal a l’era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l’impacte d’això que fa”, i més avall fa així:
«És evident que l’afer Piñol s’emmarca, també, en l’enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se. I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.
»(…) Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d’Utrecht. No ha estat l’únic.
»(…) Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l’espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l’ús de la llengua a l’escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d’aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.
»I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s’asseguren la derrota. Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer».
No hi ha ta tia, efectivament. L’últim acudit d’aquesta gent que volen passar pels nostres amos, l’última exhibició dels seus collons de toro i del seu cervell de mosquit, ens l’han ofert el duo Aguirre-Tebas, amb la seva pretensió d'”evitar” la xiulada al seu monarca i al seu himne nacional en la pròxima disputa entre el Barça i l’Athletic de Bilbao de la final de la Copa del Rei, la qual, tot i dir-se així i de comptar amb la presència física del noi Borbó, pretenen que sigui una final “no polititzada”. No cal dir que l’independentisme –el de les xarxes socials, si més no– frisa perquè se suspengui –per què no?, ha dit Tebas– el partit: l’exhibició de tardofeixisme espanyol seria llavors a escala planetària.
_______________________________
[La il·lustració que acompanya el text és l’acudit del dibuixant Junceda al qual ens referíem en el post anterior, i que va desencadenar l’atac furibund d’un escamot de militars de la plaça de Barcelona a la seu del setmanari ¡Cu-cut!, on havia aparegut el dibuix]
