“Temps era temps
que d’hora i malament ho vam saber tot: qui eren els reis, d’on vénen els nens i què menja el llop. Tot barrejat amb el Palé, i la Formacion del Espíritu Nacional i els primers divendres de mes.
Senyora Francis, m’entén?
Amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?,
si encara no sabem, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d’un temps,
els fills d’un país orfe…”
[Tal com raja, 1980]
Ara fa just trenta anys Joan Manuel Serrat va celebrar el seu 40è aniversari fent una adaptació festiva (però un punt reivindicativa, també) de la seva celebrada cançó juvenil Ara que tinc vint anys, canviant-ne el primer vers per aquest altre: “Fa vint anys que tinc vint anys…”. Doncs bé, el Noi del Poble-sec acaba de celebrar els seus 70 anys de vida, i ho pot fer havent superat l’amenaça d’un càncer i fent malgrat tots els malgrats tombs pel món en companyia de Joaquín Sabina, un altre pardal supervivent com ell… Encara avui l’hem pogut veure a la petita pantalla participant en el recent concert col·lectiu contra l’Alzheimer organitzat per la Fundació del president Pasqual Maragall, i ho celebrem.
La figura del cantant barceloní té els seus contrastos, és clar. Seria fins i tot sorprenent que no fos així, en un xicot fill d’un barri d’una ciutat com Barcelona i fill d’un temps en què la duresa del règim feia estralls en el país i els seus ciutadans, profundament captius tots ells. La llargada de la carrera de Joan M Serrat, afortunadament de més durada que la inacabable dictadura franquista, va permetre que el cantant barceloní oferís moltes versions de si mateix.
Jordi Bianciotto, en un article recent a NacióDigital.cat, que reprodueixo més avall, suggereix la vil pela com a motiu del pas que va fer a cantar en castellà, i del qual me’n recordo perfectament, com també de les vagues raons que donava ell mateix: la seva condició de xarnego, bàsicament (per les arrels aragoneses de la família de la seva mare). Fos a priori o a pilota passada, el cert és que la seva actitud va encaixar en la de la famosa transversalitat incardinada en un PSC que va complir un paper important en la societat catalana d’aquell temps i que, ai las!, ha quedat sobtadament en fora de joc perquè la societat d’aquest país ha canviat i ell no ha sabut o no ha volgut (o no l’han deixat) adaptar-se als canvis…
El col·leguisme de Serrat amb els artistes espanyols (del temps que al socialisme, català i castellà, totes li ponien) sembla també desbordat per la pedra de toc del sobiranisme que viu Catalunya en el moment present, però tot i la tebior o la falta de compromís que se li retreu, el seu silenci desconcertant (i potser desconcertat), seria injust no reconèixer-li els mèrits que apunta Bianciotto en aquestes ratlles (deixant de banda els artístics, entre ells el de compondre bona part de la banda sonora de la nostra vida, que no és poc), el resultat dels quals tenen incidència directament o indirectament en l’actual procés multitudinari i no menys transversal del país cap a la seva emancipació nacional, en el qual totes les aportacions són tan necessàries com benvingudes.
«Avui, 27 de desembre, Joan Manuel Serrat fa setanta anys. L’autor de Paraules d’amor, Cançó de matinada, Pare, Ara que tinc vint anys, Me’n vaig a peu… I també de Mediterráneo, Fiesta i Aquellas pequeñas cosas; i de les adaptacions musicals de Cantares (Antonio Machado) i Para la libertad (Miguel Hernández). Cançons en castellà, aquestes darreres, que en el seu moment van fer arrufar el nas, o alguna cosa més, a molts catalans, que no van aprovar el canvi de llengua. Podem entendre-ho: eren temps de dictadura i s’apreciava que els artistes portessin fins al final el seu compromís lingüístic, com sí van fer Llach, Raimon, Bonet, Montllor i molts d’altres.
»Però, passats més de quaranta anys, què tenim?
…
»Doncs
un cantautor que ha dut el nom de Catalunya per les Amèriques associant-lo a una obra de gran alçada. Avui
viu entre nosaltres gent vinguda de l’Argentina, Xile o l’Uruguai que va escollir Barcelona com a destí atreta per les cançons de Serrat. Llach i Raimon van rodar pel món, sobretot francòfon, i també ho ha fet Bonet orientant-se al circuit
world music, però, cal reconèixer-ho, res d’això no es pot comparar amb el sensacional impacte de Serrat a Llatinoamèrica. Va tenir el do de l’oportunitat: arran de les gires del 1983 i 1984, finada la dictadura argentina, va connectar amb el públic en concerts multitudinaris i d’alt voltatge.
»Tot alternant discos en català i castellà va aconseguir la fita, gens menor, de colar a tota la hispanitat les seves adaptacions de Salvat-Papasseit (“Res no és mesquí”) amb aquella naturalitat, cosa digna de certa admiració. Però no cal anar tan lluny: ¿quants nous catalans, fruit de la immigració espanyola dels anys seixanta, van establir un lligam emotiu amb la nostra llengua arran de les cançons de Serrat, a les quals van arribar potser després d’enganxar-se prèviament als discos en castellà?
»Sí, podem pensar que va canviar de llengua per ambició comercial (cosa que tampoc no seria cap crim), que no va estar a l’alçada de les exigències d’un moment històric per al país… Tot el que vulgueu, però, al capdavall, a la seva manera, també va fer un enorme servei a la cultura catalana. Per això, i sobretot, perquè els seus discos clàssics continuen sent d’una alçada monumental (superior, per cert, als del seu col·lega Sabina, amb qui es passeja darrerament de bracet pel món), i perquè el talent sempre és la millor aportació possible, és oportú celebrar el seu aniversari com fan tots els països seriosos i agraïts amb els seus tòtems culturals per damunt d’ideologies i de retrets de baixa volada. Per molts anys, senyor Serrat, que és com l’anomenen a la seva oficina quan els pregunto per vós».
[Els subratllats són meus]
__________________________________
Temps era temps
que vam sortir de l’ou
amb l’or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
i la llengua al cul,
amb els símbols arraconats,
l’aigua a la font,
les restriccions
i l’home del sac.
Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els meus i han estat els únics.
Temps d’estraperlo i tramvies,
farinetes per sopar
i comuna i galliner a la galeria.
Temps d'”Una, Grande y Libre”,
“Metro Goldwyn Mayer”,
“lo toma o lo deja”,
“gomas y lavajes”,
Quintero, León i Quiroga,
panellets i penellons,
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
Temps era temps
que d’hora i malament
ho vam saber tot:
qui eren els reis,
d’on vénen els nens
i què menja el llop.
Tot barrejat amb el Palé,
i la Formación del
Espíritu Nacional
i els primers divendres de mes.
Senyora Francis, m’entén?
Amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?,
si encara no sabem, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d’un temps,
els fills d’un país orfe.
