El Debat està que bull, i això vol dir que ens estem acostant al miracle de la cuina, quan a l’obrador els artesans, perfectament coordinats, converteixen els ingredients que tenen a disposició en una menja exquisida que a tothom alimentarà després mentre se’n llepen els dits.
Ve’t aquí que les coses es mouen, i més de pressa del que alguns asseguren, a un extrem i a l’altre del procés. Fa un parell de dies que reservava per a aquest espai un article d’Eugeni Casanova publicat a VilaWeb i que fa allò que Rajoy i els seus nans volien evitar: donar el relleu que es mereixen a les
manifestacions fetes la setmana passada pel primer ministre britànic sobre el dret dels pobles a decidir el seu futur, i sobre l’estupidesa i la inutilitat de voler impedir-ho a tota costa.
Precisament d’aquesta tossuderia castellana (que els pot resultar suïcida) va l’escrit d’en Casanova, que per als que ens importa la llibertat de Catalunya i la seva sobirania és com aigua de maig, o encara millor: com una dutxa higiènica i refrescant.
El cas, però, és que mentrestant m’ha arribat a través de
La Mosca Vironera una entrevista a Martí Anglada a propòsit del seu llibre, aparegut recentment,
Quatre vies per a la independència, on el periodista gironí fa, sense embuts (una relíquia dels temps de la censura), afirmacions de gros calibre, com ara que Alemanya, França i el conjunt d’Europa estan preocupats no pas per la viabilitat de Catalunya, que la tenen clara, sinó per la inviabilitat d’Espanya sense Catalunya, i que de fet aquesta convicció també la comparteix Madrid, però que allà se’n cuiden bé prou de reconèixer-ho (amb l’excepció del ministre Gallardón, que fa poc se li va escapar de dir-ho, “en un atac de sinceritat”, a Barcelona, en un fòrum del Cercle d’Economia).
“El Govern de Madrid ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya, però està sol, en això”, diu Anglada, i rebla el clau amb aquesta contundència:
“Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin”. El trencament amb Catalunya probablement provocaria, o provocarà, més ben dit, que Espanya (és a dir, Castella) es vegi obligada a treure’s la son de les orelles, i aquesta suposició també la fan els Estats Units i Europa, i particularment Alemanya, que cada dia té més clar quin és
realment el paper dels diferents actors en aquesta obra de teatre.
I què fan, a Madrid, mentre això passa? Què fan, més enllà d’agitar el fantasma de la (seva) por? Doncs a banda d’inaugurar línies de tren per poder fer a gran velocitat
“viajes a ninguna parte”, com en la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez, el Doctor Rajoy ens anuncia que ha arribat l’hora que les comunitats autònomes (les CC AA, se’n recorden?) prescindeixin d’alguns serveis caríssims que l’Estat ja presta o pot prestar, i fent-ho “encara millor”… Podria prescindir de baluernes com el Senat, que tothom està d’acord a dir que no serveix per a res, o ministeris de competències traspassades com Sanitat o Cultura (el del sinistre WERT), però no: toca recentralització, segons que ha decidit el Cervell de la FAES, i vertebrar Espanya, que es veu que no aconsegueix superar la seva condició d’insecte amb el seu exosquelet en procés permanent d’exuviació… Toca immobilisme, que Espanya és diferent: si a fora volen evolucionar, és el seu problema, i que San Tiago ens tanqui ben tancats, amb pany i forrellat.
La mala sort, per a la neofranquista democràcia castellana, és que tot això ja no passa dins la finca autàrquica dels anys de la dictadura, sinó en plena era de les noves teconologies, que vol dir que avui dia tot se sap, a fora de la “seva” finca (o del seu
solar, com els agrada dir-ne a alguns). L’article d’Eugeni Casanova ho deixa més clar que l’aigua destil·lada:
«Les paraules de David Cameron donant suport al dret d’independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d’inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l’Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere –o al costat–. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant.
…
»El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l’efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l’extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el ‘front comú’ contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. ‘Així és com nosaltres fem les coses’, va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L’error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l’àmbit de distribució de La Razón, l’ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i ‘el cas dels catalans’ és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l’aliat més antic d’Anglaterra sigui Portugal.
»Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l’OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l’11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s’hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase ‘ja vénen els espanyols’ s’ha fet popular.
»L’ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d’abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l’exposició ‘El català, llengua d’Europa’. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l’exposició sine die amb l’excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n’han fet molts amb menys temps de marge.
»Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n’hi hagi set o vuit… El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d’Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia tingut ‘una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya’. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s’hi havia reunit.
»Mas va tenir tracte de cap d’estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d’haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstad, o el president del partit liberal-demòcrata, l’eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de ‘fracàs de Mas a Europa’.
»Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar, burleta, que el convidava ‘al gran acte de la marca Espanya’ que s’havia de fer allí mateix.
»Aquest ‘gran acte’ va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no-espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d’Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d’Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.
»Els europarlamentaris catalans remeten a l’article “Después de tocar fondo: una nueva política europea para España”, d’un ‘espanyolista intel·ligent’ especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós ‘ensimismamiento’ espanyol’. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d’Espanya és fruit de l’arrogància i d’un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d’Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya.
»Molina constata que Espanya l’han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. ‘Això no és estrany, perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà’, explica un eurodiputat.
»A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que ‘a Estrasburg i a Brussel·les la gent se’n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s’han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d’actuació. L’economia catalana està en el core business europeu, l’espanyola no’. Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: ‘El fracàs no s’improvisa, tot sovint es guanya a pols’.
»Aquest estat d’ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l’acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kosove, Gibraltar a la UEFA… I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als ‘nazis’ de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca.
»El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. ‘Les paraules de Cameron no valen per a Espanya’, ha respost aquest linx de les relacions internacionals que és García-Margallo. Deu ser el famós ‘ensimismamiento’».
