L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Pròpiament dit

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[La propiedad es un robo, dijo alguien, y alguien más le robó la idea…, y aún estamos en ello]

—La propiedad es un robo!!
¿La intelectual también?

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[La propiedad es un robo, dijo alguien, y alguien más le robó la idea…, y aún estamos en ello]

—La propiedad es un robo!!
¿La intelectual también?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 24 de febrer de 2013 per mininu

No és món per a vells (I)

Deixa un comentari
Fa poc, i amb pocs dies de diferència, vaig visionar, com diuen els cinèfils, una còpia enllaunada i doblada al castellà de la llorejada No Country for Old Men (No es país para viejos, o Sin lugar para los débiles, a Amèrica Llatina), una història sobre la incomprensible violència dels temps moderns explicada magistralment –com és usual en ells– pels germans Cohen, i l’emissió per TVC del documental L’edat daurada, de Xavi Llapart i Carles Farriols, un documental que “dóna resposta a preguntes com aquestes: Hi ha hagut un canvi de valors a la societat? Què passa quan ens jubilem? Quin paper juga la gent gran en la societat d’avui? Els nostres avis volen anar a una residència?”.

Casualment, aquells dies es va saber una informació, divulgada a través de la xarxa a partir de la premsa estrangera, que posa els pèls de punta: segons Der Spiegel, el gabinet de Mariano Rajoy hauria tret diners del fons de pensions per destinar-los a comprar deute, si no recordo malament. Si la notícia fos certa (i molta gent l’hi va considerar, tret de l’economista Xavier Sala Martín, que la va desmentir en un espai televisiu de tarda), n’hi hauria per agafar el govern dels pitjors que porta les regnes de l’Estat i penjar-lo sencer del sostre amb els cordons de les sabates, fins que demanessin perdó i prometessin esborrar-se del govern primer i del mapa després.
En tot cas, la quantitat de comentaris que va provocar la notícia, fos certa o no, demostra que la més que possible precarietat del sistema de pensions inquieta, i molt. A la Versió radiofònica d’en Toni Clapés, per exemple, és un tema recurrent: ¿Qui pagarà la meva pensió, si resulta que hi ha més vells jubilats que joves treballant?, es pregunten sovint.
És una qüestió angoixant, sens dubte. I encara s’hi torna més si considerem que l’aspecte pràctic, crematístic, del problema (al qual hauríem d’afegir encara la paradoxa que els governants proposin –i la posin en pràctica– la mesura d’endarrerir l’edat de jubilació, alhora que són incapaços de mitigar, ni que sigui, l’enorme taxa d’atur juvenil) n’amaga un altre de tipus més humanista, diguem-ne, i que tanmateix va íntimament unit amb aquest: el menyspreu que la modernitat mostra per la vellesa.
En aquests verals nostres, hem passat d’un extrem a l’altre. Si fins fa uns anys la paraula de pares i avis era com paraula de Déu, i allò que determinaven ells anava a missa sense possibilitat de discussió, en els temps actuals el descrèdit de l’edat provecta i les seves xacres ha crescut en la mateixa proporció que pujava l’adoració per la joventut i les seves daurades meravelles. El resultat d’això és que aquí, a diferència d’altres cultures que han mantingut les velles formes, en comptes de respectar les persones grans (ni que sigui pel simple fet d’haver viscut més i tenir més experiència, cosa que en principi és garantia de saber més, això és, de saviesa, com recordava no fa gaire Francesc Torralba), les persones grans s’han convertit en una nosa, tant per a la família (tret potser que serveixin encara com a cangurus) com per al sistema social, i consegüentment han sigut arraconades.

Si fiquem els avis a les residències pel mateix motiu que fiquem els nens a la guarderia (i a l’escola més tard, sí), és a dir, perquè els joves/madurs estan en edat productiva i han de dedicar el seu temps a la feina, doncs ja som al cap del carrer: aquesta organització social nostra és penosa, és un desastre. I és així perquè no s’ha programat sobre les necessitats de les persones, sinó sobre aquest absurd sistema de privilegiats pel naixement. No hi ha més.
Un dia o altre havia de passar: la riquesa que no és amassada per les grans fortunes (d’arrel successòria) cada vegada és més escassa, i com que el sistema corregeix aquest desnivell (tanmateix sistèmic!) traient recursos dels impostos, la inactivitat mercantil i laboral incideix directament en el sistema de pensions, i no hi ha més cera que la que crema.

La democratització –o socialització, si voleu– del sistema hereditari posaria fi a aquesta relació de dependència, però l’opinió pública i la publicada van per un altre cantó. Ho hem pogut constatar a propòsit d’una historieta exemplar que ens va arribar a Europa provinent del llunyà Orient: el ministre japonès de Finances, Taro Aso, va demanar als avis del seu país, ara fa tot just un mes, que fessin el favor de no trigar gaire a morir-se i deixessin així de ser el problema en què s’han convertit per al sistema econòmic del Japó. Després va demanar excuses per la patinada, però la bomba ja estava llançada. Vegem alguna de les reaccions que va suscitar (els subratllats són meus, i no signifiquen pas necessàriament coincidència; jo no crec, per exemple, que sigui “la democràcia” allò que ens porta a fórmules suposadament superades com el totalitarisme, sinó aquesta democràcia hereditària que hem heretat):

«L’esperança de vida, és a dir la mitjana del temps que viu un ésser humà, ha augmentat les últimes dècades, sobretot als països avançats; hi han influït la generalització de la higiene, pública i privada, els avenços de la medicina i el saludable hàbit de no bombardejar els pobles veïns. Això en principi és una dada optimista, que fa pensar que els nostres temps són més bons de viure que els temps pretèrits; però sembla que hi ha qui ho veu molt malament. Estem rebent missatges, més o menys insistents, sempre insidiosos, sobre la necessitat de morir sense fer nosa als qui ens sobreviuran. Taro Aso, ministre japonès d’Hisenda, ha dit que els vells haurien de fer via a desaparèixer ja que comporten a l’Estat una considerable despesa. És un tema que porta de cap de fa temps; una vegada es va fer en públic aquesta pregunta retòrica: per què he de pagar per gent que només mengen i beuen i no fan cap esforç? Més val no inquirir què pensa dels minusvàlids o dels qui han quedat incapacitats per treballar. El francès Jacques Attali, escriptor prolífic i conseller àulic del president Mitterrand, en un llibre del 2005 apuntava que a partir dels 60/65 anys hom surt massa car a la societat i que, en les societats futures, “l’objectiu no serà allargar l’esperança de vida, sinó fer que, dins una durada determinada de vida, l’home visqui al més bé possible però de tal manera que les despeses de salut siguin com més reduïdes es pugui en termes de cost per a la col·lectivitat”. Tant se val si vénen del camp capitalista o del socialista, una distinció que ja és irrellevant, el missatge és que la humanitat n’ha fet un gra massa a l’hora de guarir malalties, implantar pròtesis, aturar epidèmies i atendre els desvalguts, i que convé fer uns quants passos enrere. Els governants ens marejaran cada cop més amb el dret a morir, com si no hi estiguéssim condemnats des del pecat original, i, enmig de subvencionades lloes artístiques a la mort digna, l’eutanàsia s’anirà aplicant com més va més i sense escrúpols. No ens ho han preguntat mai, però es veu que hi ha una raó social que està per sobre de tot i que decidirà la vida i la mort de l’individu; la seva existència personal serà vista només en funció dels beneficis i les despeses comptables que aporti a la societat. Ens pensàvem que la democràcia era una altra cosa, però ens està portant cap al formiguer totalitari a marxes forçades».

Manel Castaño: “Si en veurem, de retallades!” , a El Punt Avui, 31.1.13.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 22 de febrer de 2013 per mininu

En resum: EspaÑa rai!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El Jefe del Gobierno presenta su balance de la situación ante el pleno del Congreso de los Imputados, en el marco del debate de política general del Estado (o “debate del estado de la Nación”, como lo denominan acertadamente los no-nacionalistas)]

—Lo he dicho y lo voy a repetir para que me escuchen todos: EspaÑa va bien!! …salvo algunas cosas

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[El Jefe del Gobierno presenta su balance de la situación ante el pleno del Congreso de los Imputados, en el marco del debate de política general del Estado (o “debate del estado de la Nación”, como lo denominan acertadamente los no-nacionalistas)]

—Lo he dicho y lo voy a repetir para que me escuchen todos: EspaÑa va bien!! …salvo algunas cosas

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 21 de febrer de 2013 per mininu

Vaya con Dios, B16!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Una soleada mañana de domingo, Juan Crisóstomo García y James E Frosley, dos fieles peregrinos católicos, apostólicos y romanos, platican en la pétrea plaza mayor de la Ciudad del Vaticano]

—¿Por qué motivo crees que renuncia, en realidad, el Papa?
—Quién sabe…? A lo mejor porque quiere llegar a Abuelo…

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[Una soleada mañana de domingo, Juan Crisóstomo García y James E Frosley, dos fieles peregrinos católicos, apostólicos y romanos, platican en la pétrea plaza mayor de la Ciudad del Vaticano]

—¿Por qué motivo crees que renuncia, en realidad, el Papa?
—Quién sabe…? A lo mejor porque quiere llegar a Abuelo…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 17 de febrer de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Ponzoña

Deixa un comentari

Amb llàgrimes de cocodril
vas fer del secà un gran riu
on neden oques i gavines,
gambes amb gavardina,
top models que esnifen coca
amb farina i sacarina,
secretaris de l’arxiu
bocamolls professionals,
comptables per sota i per sobre,
xoriços i detectius,
traficants de favors
surant damunt de la quisca,
suant la gota com porcs,
comerciants amb barba d’or,
diamants rojos de sang,
perles i ametistes,
líquid saldat a Amsterdam,
fan cua a la teva porta,
i tu els despatxes amb un breu.
Tens un estil Tarantino
un punt més sofisticat,
si l’encerto l’endevino,
a tu no et para ni Déu.
 

 

Your cruel device
Your blood, like ice
One look could kill
My pain, your thrill
I want to love you but I better not touch
(don’t touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much
(too much)
I want to taste you but your lips are venomous

Poison
You’re poison running through my veins
Poison
I don’t wanna break these chains

Your mouth, so hot
Your web, I’m caught
Your skin, so wet
Black lace on sweat
I hear you calling and it’s needles and pins
(and pins)
I want to hurt you just to hear you screaming my name
Don’t want to touch you but you’re under my skin
(deep in)
I want to kiss you but your lips are venomous

Poison
You’re poison running through my veins
Poison
I don’t wanna break these chains

One look could kill
My pain, your thrill
I want to love you but I better not touch
(don’t touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much
(too much)
I want to taste you but your lips are venomous

Poison
You’re poison running through my veins
Poison
I don’t wanna break these chains

I want to love you but I better not
Touch
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much
I want to taste you but your lips are venomous poison

From LYRICSMODE.COM lyrics archive

Poison. Alice Cooper lyrics

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 17 de febrer de 2013 per mininu

Infanta Elena i vergonya aliena

Deixa un comentari
Un dissabte al matí, fa un parell o tres de setmanes, poso la ràdio i sento la Marta Cailà (“Via lliure”, a RAC1) que s’exclama, esmaperduda i estupefacta: “Ah, en català se n’ha de dir ‘vergonya d’altri’?!”. L’expressió suposadament “incorrecta” que hauria de ser substituïda per aquesta és la de “vergonya aliena” que tothom coneix i que la majoria usem, i es veu que de manera inadequada, segons que algú, no recordo qui (i no sé amb quina autoritat, ni amb quin criteri: “aliena” vol dir exactament ‘d’altri’), va fer-ho saber a la pubilla Cailà, i a través d’ella a tots nosaltres pecadors.
Al cap d’uns dies d’això que explico, en Gerard Florejachs ens va servir en safata, a la mateixa emissora (“La segona hora”), aquesta impactant perla que planto aquí a sota i que el guionista i col·laborador d’aquell espai havia trobat en algun racó indefinit de la xarxa:

[nb: adverteixo les ànimes sensibles que la cançoneta que conté el vídeo és enganxosa de mala manera…; per sort, no va tenir tanta fortuna com un servidor li pronosticava, i el boom inicial no va durar gaire

“Ahora me mola más Elena de Borbón, porque vive aventuras sin fin practicando equitación…”, va comentar algú amb mordacitat a YouTube. “Però encara estaria més maca / practicant tan ben abillada / el bell art de la tauromàquia”, hi afegiria jo, en veient-la tan ufanosa a la foto adjunta. (I qui sap, em pregunto, si la pubilla borbònica va estampar la seva reial signatura en els plebeus plecs de papers presentats aquesta setmana al Congrés dels Imputats per demanar que l’espanyolíssima màquia sigui catalogada per ses Senyories com a “bé d’interès cultural” a fi i efecte que amb aquesta etiqueta pugui practicar-se de nou al Principat de Catalunya, com a part integrant que és dels reials dominis de la Corona hispànica…).
Anem al tema, però, perquè us deveu preguntar què té a veure una cosa amb l’altra.

Doncs la relació que hi ha entre elles –encara que agafada una mica pels pèls, si voleu– és justament la vergonya aliena: no exactament la que pugui fer sentir la peça laudatòria de l’entranyable personatge dels prismàtics (que és un advocat laboralista i català, es veu, i viu en alguna ciutat propera a Barcelona, cosa que potser explica l’ús que fa d’aquest instrument òptic), sinó la família a la qual pertany la infanta objecte de la seva admiració, que té ben poc d’admirable.
I dic això no pas pensant en l’ombra de les corrupteles i altres misèries que han arribat com una onada de fang a l’illa reial i l’han esquitxat de dalt a baix, sinó en el paper d’estrassa que han fet tots plegats com a institució en relació amb Catalunya, des de sempre –és a dir, des que el dictador li va passar el relleu–, però sobretot darrerament, quan el poble de Catalunya ha canviat la desafecció per unes més que justificades ganes de cardar el camp del Regne d’Espanya, i la decidida intenció de fer-ho sense trigar gaire.
A mesura que el cap de la família i de l’Estat ha anat deteriorant-se físicament s’ha vist fins a quin punt vivien, ell i tot l’entorn familiar, aïllats de la realitat del Regne, del seu simbolisme i de la seva potencialitat. En lloc de perdre el temps en collonades, el rei podria haver tingut un paper històric en el famós encaix d’Espanya i Catalunya, recreant el paper històric dels avantpassats en el càrrec, però es veu que l’home estava convençut que amb el presumpte paper que va protagonitzar suposadament una nit de febrer de 1981 ja en feia prou i de sobra per tirar de la rifeta per sempre més…
Perduda, doncs, per la seva (d’ells) Altesa l’oportunitat de ser alguna cosa més que un oportunista, ve’t aquí que l’heraldista Armand de Fluvià, que havia estat un “gran defensor de la monarquia borbònica”, ens explica amb pèls i senyals –i sense pèls a la llengua, val a dir-ho– el perquè de tot plegat: “El rei és un tarambana”.

Aquí tenim, doncs, enmig de la desolació hispànica, aquests Borbons, amants dels bombons, que van perdre l’ocasió de protagonitzar una reconfederació de l’Estat, cosa ara ja totalment impossible; aquests Borbons que ens han anorreat com a poble, que ens han ningunejat com a ciutadans/súbdits i que ens han obligat a familiaritzar-nos amb la seva llengua fins a fer-nos sentir com una cosa estranya la nostra…, i a sentir vergonya d’usar-la, i/o d’usar-la poc i malament (i encara ara ens perdem en bajanades com la de la “vergonya d’altri”)…
Aquesta nissaga, en fi, d’impol·lut full de serveis i de recta singladura que el (neo)feixisme espanyol té (junt amb l’escatainada Constitució) com una de les columnes que aguanten dret l’edifici del seu presidi. (I ja veurem què passarà –ja se’n veuen alguns conats en els ambients cavernaris de la capital de la Meseta– el dia que deixi de ser-los útil).
Que Déu els faci bons, i ja posats a fer, que els pagui ell les misses.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 15 de febrer de 2013 per mininu

Iniciativa Legislativa… ‘Popular’

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El Jefe del Gobierno de la Noción puntualiza ante la canallesca un par de cuestiones de gran seriedad, sin que obste para ello que la oportunidad se dé justamente en tiempo de Carnaval]

—… y que sepa todo el mundo que YO, por mis ministros y ministras, MATO!!
—¿Y qué hay de los catalanes, señor Presidente? ¿Cómo piensa Ud. retenerles dentro de España?
—Pues, por supuestísimo, con LA LEY: vamos a presentar una Iniciativa Legislativa “Popular” tras otra, cuantas veces haga falta…

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[El Jefe del Gobierno de la Noción puntualiza ante la canallesca un par de cuestiones de gran seriedad, sin que obste para ello que la oportunidad se dé justamente en tiempo de Carnaval]

—… y que sepa todo el mundo que YO, por mis ministros y ministras, MATO!!

—¿Y qué hay de los catalanes, señor Presidente? ¿Cómo piensa Ud. retenerles dentro de España?

—Pues, por supuestísimo, con LA LEY: vamos a presentar una Iniciativa Legislativa “Popular” tras otra, cuantas veces haga falta…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 12 de febrer de 2013 per mininu

King kup a Vitòria!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[En el pabellón polideportivo Fernando Buesa Arena, de Gasteiz-Vitoria, los silbidos disidentes y persistentes de vascos y catalanes intentan joder de nuevo la marrana ahogando las bellas notas del Himo nacional, pero el Rey de copas solo escucha a éste, y para nada a aquéllos…]

—¿Qué boicó ni qué boicó? Pero si el Himo se escucha divinamente bien, alto y claro, como siempre…!

Guió i dibus: Min

Translation into Guatemalian (traducción al guatemalteco):

[En el pabellón polideportivo Fernando Buesa Arena, de Gasteiz-Vitoria, los silbidos disidentes y persistentes de vascos y catalanes intentan joder de nuevo la marrana ahogando las bellas notas del Himo nacional, pero el Rey de copas solo escucha a éste, y para nada a aquéllos…]

—¿Qué boicó ni qué boicó? Pero si el Himo se escucha divinamente bien, alto y claro, como siempre…!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 10 de febrer de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Ringtones

Deixa un comentari

La vella góndola
de negra baquelita,
antany fidel missatger,
reposa ara de tanta fatiga
en un silenci anguniós,
sense trobar mai el moment
de ficar-se al fil de la conversa.
Temps moderns.
Sense pantalla, sense botons,
lligada a la terra amb cordons,
dringa poc i sota sospita:
—Qui cony deu ser que truca,
a aquestes hores?
La gent intrusa
va matar,
sense deixar d’entremetre’s,
el geni de les campanetes.
Ningú parlava per parlar,
però la parla es féu difusa,
com més mòbil més confusa;
tothom parla alt i clar
i tot és un gran xivarri.
—Servidor a l’aparell…
Silenci a l’altre costat.
No hi ha marge, no hi ha temps,
no hi ha ningú que s’hi escarrassi.

Hello darkness, my old friend

I've come to talk with you again 
Because a vision softly creeping
Left its seeds while I was sleeping
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence

In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone
'Neath the halo of a street lamp
I turn my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence

And in the naked light I saw
Ten thousand people maybe more
People talking without speaking
People hearing without listening
People writing songs that voices never shared
No one dared
Disturb the sound of silence

"Fools," said I, "you do not know
Silence like a cancer grows
Hear my words that I might teach you
Take my arms that I might reach you"
But my words like silent raindrops fell
And echoed in the wells of silence

And the people bowed and prayed
To the neon god they made
And the sign flashed out its warning
In the words that it was forming
And the sign said "The words of the prophets are written on the subway walls
And tenement halls
And whispered in the sound of silence"

[Paul Simon, 1964]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 9 de febrer de 2013 per mininu

El dret a decidir, segons la Franconstitució

Deixa un comentari
Divendres: dia de Bonanova popular setmanal.
Puntual a la cita, doncs, la nasal portaveu Sáenz de Santamaría surt aquest migdia a la palestra a informar els informadors que el gabinet de crisi, aprofitant que té poca feina, ha decidit portar al (seu) Tribunal Constitucional la recent resolució del Parlament de Catalunya de declarar el poble català subjecte polític (i jurídic: segurament de manera inapropiada, ço és, abans d’hora, en apreciació de la professora M Nebrera, com vèiem l’altre dia), i que per tant té el perfecte i inalienable dret de decidir el seu futur col·lectiu i la forma política i jurídica amb què es vulgui regir, sense interferències estrangeres (com les d’Espanya, per exemple).
L’avantatjada correveidile del PP tenia, tanmateix, una notícia encara millor per oferir a la canallesca, i en la mateixa direcció de la bona marxa de l’economia domèstica: els fons europeus (a fons perdut: i tan perdut!) que l’Estat castellàspanyol rebia de la UE (des dels remots temps de Flipe González!) i que justament aquest 2013 li tocava deixar de percebre tindran continuïtat gràcies a l’atur, ja que es beneficiarà, Espanya, d’un fons comunitari per combatre aquesta xacra social. Veus que bé? La Providència ja procurarà, germana Teresa de l’incorrupte braç!

Doncs bé: amb aquestes que, com si l’haguessin cridat a sometent, surt oportunament a la tribuna Joan Francesc Mira, magistral com sempre, i diu això: “Si hom repassa una mica la història de les idees, constata que per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica”. A la resta de l’article (“Nacionalismes, nacions”), l’escriptor valencià repassa la relació entre la idea de nació i la traducció objectiva que ha tingut a través de la concepció econòmica de la realitat (marxisme i liberalisme, bàsicament), entre el cosmopolitisme pensat i perpetrat per l’economia i el sentit de pertinença al tros dels ciutadans suposadament destinats a no tenir més pàtria que el món (o una Gran Nació, en el pitjor dels casos).
El “nacionalisme”, vist així, és la llufa que els que tenen feta (en bona part pels avatars històrics) la seva nació planten als desgraciats, pringats i friquis que pretenen entrar al club: la “humaníssima pretensió” que ens obligarà, als catalans (entre altres), a resignar-nos-hi, a aquella llufa, “com un retret que ens associa a gent de la pitjor espècie, (…) practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència”.
JF Mira recorda que entre el Congrés de Viena de 1815, de crepuscular restauració monàrquica, i els tractats de Versalles de 1919, posteriors a la primera Gran Guerra, “s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de dret”, i no pas “els prínceps sobirans, com cent anys abans”; i que entre la segona Guerra Mundial i el moment present han estat reconeguts uns 150 estats nous.
Com sabem, però, cap d’aquests casos és comparable al de Catalunya, ni tampoc cap d’ells deu haver trobat, a l’altra banda, tanta bilis com la que vessen “aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor, en un conegut diari de Madrid: «Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y  tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral». Deu ser”, conclou Mira, “que el món sencer («todo caso de este tipo») ja porta un segle llarg d’alienació delirant, de cervells alterats suïcides, i que la bona salut mental era la del Congrés de Viena i els imperis”.

Demano que m’excuseu, abusant com faig de la llargada, si reblo el clau amb un altre article, no menys imperdible i no menys oportú, del car historiador Xavier Díez (“El retrat del rei”, que justifica de sobra el títol d’aquest post), i del qual he subratllat els passatges més imprescindibles per als lectors més apressats:

«El darrer discurs del rei –el de menys audiència de la història– l’hauríem de considerar com la metàfora gràfica del règim vigent. Un monarca decrèpit, que tracta d’alçar-se de la cadira per evidenciar una precària estabilitat necessitada de crosses i pròtesis, que prova de llegir banalitats en una dicció poc intel·ligible amb un to d’escassa credibilitat. Una corona, com diu la Constitució, “símbol de la unitat i permanència de l’Estat”, esquitxada per escàndols incomprensibles en un país cada cop més dividit i fràgil. Un monarca que, malgrat la immunitat jurídica, ha estat condemnat per una majoria ciutadana a un exili virtual.

»Espanya, malgrat la persistència de les actituds prepotents dels seus dirigents, malgrat la histèria patriòtica de molts mitjans, malgrat l’adhesión inquebrantable dels sectors empresarials subsidiats, presenta avui un aspecte tan lamentable com l’exhibit pel cap de l’Estat. També porta crosses i pròtesis, també és esquitxada d’escàndols incomprensibles, també tracta inútilment de reiterar missatges de sacrifici, paciència, resignació i una utòpica unitat, també és abandonada per l’audiència, malgrat que faci servir l’Audiència Nacional per intentar imposar ordres injustes davant d’una població sobre la qual va perdent el control. En un moment, a més, en què els ja desacomplexats hereus polítics del franquisme tornen a ocupar les institucions, ens trobem de ple en una dinàmica de marxa enrere vers una Espanya en blanc i negre, on es remarcaven diferències de classe i s’empenyia els heretges (especialment catalans) als marges del sistema. Espanya, malgrat el descrèdit acumulat a dins i a fora, continua entestada en l’aparença de normalitat, i a preservar l’ordre fonamentat en els privilegis heretats de la seva minoritària casta dirigent en circumstàncies especials.

»La història podríem definir-la com a camp de coneixement que estudia el passat. Tanmateix, i malgrat els esforços dels historiadors, acostumem a interpretar-la en funció dels resultats presents. Això explica que del consens de la Transició modèlica, majoritari fins a mitjan noranta, haguem passat a la percepció generalitzada d’haver estat víctimes d’una estafa transaccional. Més enllà de la imatge d’un rei nomenat a dit per un sanguinari dictador, entestat a parlar d’una unitat soldada a sang i foc, el descrèdit d’aquesta democràcia de baixa intensitat s’ha escolat entre la mentalitat col·lectiva. La revisió de les especials circumstàncies de l’adveniment d’un sistema d’eleccions teòricament lliures, i de llibertats teòricament personals, ens impulsa a relativitzar l’optimisme d’historiadors com Tusell o periodistes com Victoria Prego. La facilitat amb què els neofranquistes actuals han desmantellat un règim de llibertats i transparència democràtica i les institucions de benestar deixa al descobert la fragilitat de la monarquia constitucional vigent.

»Josep Fontana al seu darrer llibre destacava la coincidència de l’arribada de la democràcia de l’Europa mediterrània en una dècada, els setanta, en què el neoliberalisme imposava les seves polítiques mitjançant l’organització de cops militars en països de llarga tradició democràtica com ara Xile, l’Argentina o l’Uruguai. Tanmateix, en l’aparent antagonisme trobem les paradoxes que les polítiques econòmiques de dictadures llatinoamericanes i democràcies mediterrànies no diferien gaire. Al cap i a la fi, la democràcia a països com Espanya va ser considerada com una concessió menor davant el possible perill revolucionari, tenint en compte les dures mobilitzacions, vagues i conflictes (durant la Transició espanyola es van registrar uns sis-cents morts), o l’evolució imprevisible de la Revolució dels Clavells portuguesa. Precisament aquesta democràcia de partits i, en contraposició, unes polítiques socials deficients, uns drets laborals més teòrics que reals, i un estat del benestar fràgil i avortat, dissimulaven allò que la crisi ha posat en evidència: que els de sempre continuen manant. Que un borbó succeí un dictador; que la CEOE substituí alts funcionaris del Sindicat Vertical; que les empreses privatitzades succeïren els antics monopolis franquistes; que una elit de banquers privilegiats i protegits de la competència fou successora d’ella mateixa; que a l’exèrcit, la policia, la judicatura, l’alt funcionariat, els succeí gent de semblants famílies, procedències i filosofies. Que malgrat la insultant existència de proves, ningú no pagà per crims abominables. Que aquesta Constitució ha esdevingut una farsa, i que potser, també metafòricament, avui el rostre del rei actua com una mena de retrat de Dorian Gray del règim actual. Que el sistema constitucional aparenta normalitat i que, tanmateix, el franquisme disfressat de legalitat constitucional, l’ordre que preservava el poder dels guanyadors de la guerra civil contra la gran majoria ciutadana, ha anat envellint molt malament al seu armari de la Zarzuela.

»De fet, la tan sacralitzada Constitució no s’esdevé altra cosa que el reordenament de la caòtica legislació franquista. Al cap i a la fi, el fet que no es deroguessin actes administratius, ni l’aparell legal ni judicial, ni es produís cap ruptura amb el passat dibuixava aquesta continuïtat, aquesta idea que la democràcia actual ha esdevingut, a la pràctica, la continuació del franquisme per altres mitjans. Queda, doncs, pendent l’enderrocament definitiu d’una dictadura que féu servir la Constitució com a disfressa. I el primer pas per enderrocar aquest immens mur de Berlín hauria de consistir a trencar amb la darrera voluntat que el dictador transmeté a l’actual cap de l’Estat: posar fi a una unitat nacional que ha causat massa drames. De fet, la independència catalana, ha de ser la nostra darrera i definitiva ruptura pendent amb el franquisme».

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de febrer de 2013 per mininu

Pot pourri

Deixa un comentari
Translation (traducción)

[Como suele ocurrir con estas cosas, por un casual, un avispado investigador descubre un gusano de lo más repugnante en la tersa piel de una bella manzana “Red & Golden”, sin que acierte a explicarse cómo ha podido ir a parar semejante bicho al interior de la misma]

—Eh, oiga, que esto no es lo que parece, vale?…

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo)

[Como suele ocurrir con estas cosas, por un casual, un avispado investigador descubre un gusano de lo más repugnante en la tersa piel de una bella manzana “Red & Golden”, sin que acierte a explicarse cómo ha podido ir a parar semejante bicho al interior de la misma]

—Eh, oiga, que esto no es lo que parece, vale?…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 3 de febrer de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Introito ad altare dei…

Deixa un comentari

Vaig ficar la pota
a la gola del llop,
i el llop em rosegava
sense perdó,
sense descans,
fins al tendre moll de l’os.

Falta de perspectiva
meva, potser,
o potser ja tot estava
pautat?
Pot ser que el poeta Ovidi,
en la llum del seu deliri,
encara fes curt?
Pujo a l’altar dels déus,
blanc, impol·lut,
i trenco el marbre, irreverent,
amb el martell dur i contundent
de tanta ràbia acumulada…

From LYRICSMODE.COM lyrics archive

Lyrics | Guns N’ Roses lyricsKnocking On Heaven’s Door lyrics

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 2 de febrer de 2013 per mininu

Bon cop de pedal!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Saliendo al paso de ciertos rumores malintencionados, el hada manchega del Partido Populista deja las cosas claras. La política –y cuanto más alta, más– es como ir en bicicleta: si dejas de pedalear, te caes]

—Puedo afirmar y afirmo que la contabilidad del PP es –tomen nota– ÚNICA, CLARA, TRANSPARENTE, LIMPIA, FIJA Y DA ESPLENDOR…

Guió i painting: Min

Translation (traducción):

[Saliendo al paso de ciertos rumores malintencionados, el hada manchega del Partido Populista deja las cosas claras. La política –y cuanto más alta, más– es como ir en bicicleta: si dejas de pedalear, te caes]

—Puedo afirmar y afirmo que la contabilidad del PP es –tomen nota– ÚNICA, CLARA, TRANSPARENTE, LIMPIA, FIJA Y DA ESPLENDOR…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 1 de febrer de 2013 per mininu