Fart de sentir l’Alícia Sanxis-Camatx i el seu fidel escuder Enric Mill pretenent donar
urbi et orbe lliçons de seny, de
modos i d’història, em preguntava en quina llacuna devia basar aquesta parella de ball i de fet les seves indocumentades diatribes, i he acabat sospitant que no van anar a classe el dia que s’impartia la lliçó sobre les Constitucions catalanes, que tanmateix és ben a l’abast: a la popular Viquipèdia, sense anar més lluny. De manera que, fidel a l’esperit de servei que caracteritza aquest blog (i prosseguint amb el temari que vèiem en el post d’ahir), faig un
copia i pastura per si de cas aquells dos volguessin recuperar la matèria perduda (i fer-la extensiva, si pot ser, als seus companys de doctrina, que semblen afectats de la mateixa curta perspectiva de les coses):
Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.
L’etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya, en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans. Legislativament, una «Constitució» es diferenciava d’un «Capítol de cort» i d’un «Acte de cort» pel fet d’aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l’aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa. Com a dret paccionat, les constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya; les constitucions podien modificar fins i tot Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment; així mateix, no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Foren abolides per Felip V de Castella el 1714, i el sistema pactista, desmantellat; a partir d’aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l’absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l’establiment del regnat constitucional d’Isabel II (1833).
Per ser un país que no solament no ha sigut mai Estat, sinó que no existeix, com assegura l’espanyolia plusquamperfecta, Catalunya té, curiosament, una llarga història (potser no tant com la d’Espanya dels 3.000 anys de l’Esperanza Aguirre, però déu n’hi do!). I resulta que, contra allò que no es cansen de predicar tots els pastors de l’unionisme espanyolista, la independència que reclama una gran massa de catalans no surt pas del no-res, ni és cap deliri de quatre bojos, ni vol partir res pel mig: es tracta de tornar les coses al seu lloc, de posar fi a una unitat tan artificial i falsa com perniciosa per a
una de les parts, Catalunya.
La realitat és tossuda, i també ho és la realitat històrica: tard o d’hora acaba surant, i així està passant amb les raons històriques que hi ha darrere les ànsies sobiranistes dels catalans d’avui. El temps de tenir el País Català amagat per estúpids vels s’està acabant, i ja s’hi poden anar matant des del centre del Miniimperi castellà, tot i que és segur, coneixent-los, que no deixaran de persistir en l’error i d’insistir en la trampa fins a l’últim minut.
Avui mateix el Rei del nas vermei ha dit, en una entrevista que li ha fet, amb motiu de no sé quin joiós aniversari, un seu coetani, l’antany megaperiodista Jesús Hermida, que està preocupat per l’estat de l’Estat: pels seus súbdits, que se les passen putes, però sobretot per determinades polítiques que persegueixen determinades trencadisses, ha asseverat amb to tristoi. “Mejor unidos”, ha vingut a dir, el ciudadano Juan Carlos, descendent directe (si la línia successòria no es va trencar de fet, com alguns malèvols insinuen) del Felip V de Borbó i d’infausta memòria que el 1714 ens va amorrar al piló de la seva reconsagrada Unidad.
Un altre personatge que s’esforça d’allò més per colgar-nos sota aquestes folklòriques flassades és l’ambaixadora espanyola a Barcelona, aquesta sinistra Penélope de los Llanos de Luna que ara està enfeinadíssima, es veu, descabdellant davant de totes les personalitats que se li posen a tret d’escopeta els arguments per a la internacionalització de la causa catalana (vid. aquí crònica de Quico Sallés).
I aquest divendres ha tornat a treure la banya la carregosa comèdia de la famosa escassa dotzena de famílies espanyoles ultratjades per la immersió lingüística de les seves tendres criatures en edat escolar: el TSJC ha dictaminat, da-li que da-li, que tenen perfecte dret a romandre monolingües com qualsevol dels membres de qualsevol família espanyola, oi tant que sí!
A la foto de l’entradeta, el cap de files de la CUP diu, assenyalant amb el dit la susdita parella de fet Sánchez-Camacho/Trillo que li passen pel davant: “Els felicito perquè durant vint anys de guerra mediàtica, política i judicial contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit, després de vint anys de tenir tots els recursos, que dotze famílies de cinquanta mil no vulguin estudiar en català“. I després d’aquesta andanada en tota regla, David Fernàndez va reblar el clau amb aquestes paraules: “A nosaltres no ens cal permís per ser lliures ni perdó per ser-ho. Visca la terra!”.
Ens anem entenent, delicats i exquisits adalils de l’Estat de dret de conquesta espanyol?
_______________________________
Última hora: Rajoy avisa que “res farà que fracassi [sic] la unitat d’Espanya”, i el ministre d’AA EE, José Manuel García-Margallo, millora el pronòstic dient que “la pàtria comuna continuarà [sic], perquè si abans van fracassar [sic] els secessionistes, ara fracassaran [sic] més”. I així, com dèiem, fins a l’últim minut de la pel·lícula…
