L'Hereu Riera

Va trobar-lo una minyona
dins la fràgil nau de vímet
a la riba del gran riu,
i fou salvat de les aigües
perquè salvés la memòria
i la vida del seu poble
enfangat al regadiu,
cremat al sol del desert.
Cent anys després,
que semblen mil,
encara enyorats del Nil
i aquell bé de déu de cebes,
Moisès s’aparta del camí,
un trenta-u de desembre,
s’asseu a terra i contempla
les cortines del capvespre:
una nit més i serà dematí.

[_{Foto de l’entradeta: lorenacerveraferrer.com}]

Translation (traducción):

[La moda del disparate independentista (moda al fin y al cabo pasajera, como todas) llega a los hogares catalufos… ¡Menudo lío han montado algunos, con sus manías identitarias, por Dios!…]

—¿Un brindis por el año nuevo, queridos amigos?

—¡Sea!

—IN!, IN-DE!, INDEPENDENCIAAA!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al aragonés boliviano):

[La moda del disparate independentista (moda al fin y al cabo pasajera, como todas) llega a los hogares catalufos… ¡Menudo lío han montado algunos, con sus manías identitarias, por Dios!…]

—¿Un brindis por el año nuevo, queridos amigos?

—¡Sea!

—IN!, IN-DE!, INDEPENDENCIAAA!!!

Anem ressagats
i perdem una hora
cada volta.
Compte amb l’orgull
d’aquest frenètic absurd:
en el gran ventre
de la Terra,
ras i curt,
només haurem estat
acidesa passatgera…

Aquesta idea ja fa temps que em volta pel cap, i durant la Diada d’aquest 2012 que ha sigut tirant a miserable però que ha donat molt de si en termes identitaris i sobiranistes (vid. “L’any 2012”, de JM Fonolleras) la idea es va fer persistent: si de mi depengués, l’endemà de la proclamació de la independència de Catalunya proclamaria com a himne oficial del nou Estat El cant de la Senyera, en lloc de l’històric i actual Els segadors.

_{Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.}

_{Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!}

_{Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.}

_{I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.}

Per què? Doncs per diferents raons: per la lletra, per la música i pels sentiments i emocions que hi van associats.
El vell, històric, cant d’Els segadors té totes les raons del món que el justifiquen. Inserit de ple en l’esperit reivindicatiu de la mateixa Diada, en què es commemora la derrota militar de 1714 (per fer-ne memòria, no pas per “celebrar-la”, com comenten els graciosos descendents del bàndol victoriós, donant a entendre que aquí som masoquistes encantats del seu sadisme), la lletra de l’himne ens commina a la rebel·lió i a parar els peus a “aquesta gent tan ufana i tan superba” que ens té agafats pels ous des de fa tres segles: ens recorda, cada vegada que l’entonem, que no podem oblidar. Ni perdó ni oblit, perquè el mal que ens han fet ha sigut gran, enorme, i si no ha estat encara més gran és perquè l’agressió castellana ha trobat resistència. La victòria borbònica de 1714, doncs, va ser incompleta.
I així es quedarà, a mitges, si aquí acabem la feina que hem començat i som capaços de treure’ns de sobre definitivament l’amenaça fantasma, abans no ens destrueixi com a poble.
Si l’alternativa es resol a favor nostre, com ha de ser, per mi ens podem començar a oblidar de cadenes, de falçs i segadors i de malparits que no tenen altre pla a la vida que viure de les seves fantàstiques històries i de les seves presumptes glòries: que passi tot avall!, i que es perdi de vista com més aviat millor…
En aquesta nova etapa, de plenitud nacional, m’encantaria que els versos i les notes del nostre himne nacional fossin els que van escriure el poeta Joan Maragall i el mestre Millet, vitalistes i positius, lluny del to més dur i directe però també una mica… jeremíac –i que ningú se m’enfadi– d’Els segadors. Alguna cosa deu tenir El cant de la Senyera, d’altra banda, encara que avui pugui semblar una mica kumbaià, si la seva interpretació desperta de la manera que ho fa –com es pot veure en el vídeo del concert de Sant Esteve d’enguany– els sentiments patriòtics dels catalans, i com ho va fer mig segle enrere, en ple franquisme, i en el mateix escenari, el Palau de la Música Catalana, en els famosos i celebrats Fets del Palau, arran dels quals el futur president Jordi Pujol va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a presó.
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: imatge del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960, amb tot d’octavetes llançades des dels pisos superiors voleiant sobre la platea. (Font: Viladecans punt de trobada)}]

Bon Nadal, mainada, nens i nenes, avis i àvies, senyores i senyors, menuts i menudes, nounats i nounades!

ps: I vigilem les carteres, estimats compatriotes, que no ens les buidin massa…

Translation (traducción):

[Por si no tuvieran bastante trabajo españolizando a los niños (y niñas), los profesores (y profesoras) de la Nación de regiones (antes Nación de naciones o de nacionalidades) encima tienen que aguantar sus preguntas impertinentes]

—Así pues, seño, ¿cada vez peor?

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al aragonés argentino):

[Por si no tuvieran bastante trabajo españolizando a los niños (y niñas), los profesores (y profesoras) de la Nación de regiones (antes Nación de naciones o de nacionalidades) encima tienen que aguantar sus preguntas impertinentes]

—Así pues, seño, ¿cada vez peor?

No era en Peter, era en Bob,
aquell Seenger que cantava.
Me’n vaig adonar
al cap de dues estrofes,
o més, sense fumar…

Va la diputada Alícia Sanxis-Camatx i li diu, al president (en aquell moment en funcions) Artur Mas:
—Presenti vostè, si té nassos, el seu projecte de referèndum al Congrés dels Diputats…
I va el President i li respon:
—Presentin vostès, si tenen prou penques, la seva sagrada Constitució de 1978 als ciutadans de Catalunya perquè la votin en referèndum…, i llavors, segons quines immenses majories potser ja no es podran invocar més…

Entre un i altre tall de veu hi ha hagut unes hores de diferència, però el diàleg és autèntic (bé que no literal, com és evident), d’aquests dies de sessió d’investidura. I si hem de jutjar per la reacció –a aquestes paraules de Mas– d’una de les figures del PP regional, Enric Millo, sentida a la nit de RAC1, la proa del vaixell a mans dels honorables president Mas i diputat Junqueras els està posant molt, molt nerviosos.

No us perdeu aquest article, impagable altre cop, de Salvador Cardús: “Dos moviments, una direcció” [text complet a l’altra plana].

«Amb una rotunda claredat, amb escassíssimes ambigüitats i amb total consciència del risc assumit, el candidat a la presidència de la Generalitat, senyor Artur Mas, va desgranar ahir un discurs en el qual feia alhora un salt endavant i un pas endarrere. El salt endavant va consistir a traslladar al programa de govern per a la propera legislatura el compromís electoral de fer possible l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació de la nació catalana. Certament, no va ser cap sorpresa: si a la legislatura passada el compromís fort havia estat amb el pacte fiscal, a partir del 12 de setembre passat, Artur Mas va entendre que el país estava prou madur com per fer el pas final cap al que havia de ser l’horitzó definitiu.

»La pregunta que des d’Espanya es feia al nacionalisme català -allò de “fins a on voleu arribar?”- ara ja té resposta: fins a l’Estat propi.

»El pas endarrere del discurs d’Artur Mas va ser, des del meu punt de vista, el de retornar a l’esperit socialdemòcrata original de CDC i, per què no, al més democristià d’UDC. Els dos darrers anys, atrapat en la tasca ingrata d’aplicar polítiques d’austeritat, en part forçades per les circumstàncies i en part resultat de la convicció que el model social al que havíem arribat era insostenible, havien donat una coloració fortament liberal al discurs econòmic del govern.

»Sempre he pensat que aquesta percepció, més que no pas mostrar una traïció als orígens socials del partit, era resultat tant de l’èxit d’una crítica injusta sobre la suposada insensibilitat social d’Artur Mas com de la dificultat de fer creïble que es defensava l’Estat de benestar mentre es retallaven els pressupostos. Tanmateix, la moderació forçada per uns resultats bons però no tant com els esperats de CiU, sumada a la força serena, responsable però exigent d’ERC per fer possible l’acord de govern, ha modificat un discurs propens als malentesos i ha propiciat aquest retorn a una més gran sensibilitat.

»El futur president ha deixat de posar Alemanya com a model, i ha tornat a citar els països nòrdics i les seves reformes. Sí, ERC no ha radicalitzat, sinó que ha estirat CiU a una més gran centralitat social.

»En contra de la majoria de pronòstics apocalíptics fets fins ara -molts d’ells, farisaics-, amb aquests dos girs que van en la mateixa direcció, el president va certificar un acord de govern entre CiU i ERC que es prefigura d’una gran solidesa, suficient per parar els envits duríssims als que haurà de donar resposta.

»I siguem clars: els qui encara n’anuncien la feblesa no fan altra cosa que delatar les seves intencions de fer-lo trontollar».

Doncs ja hi som pel tros: avui ens han anunciat [deu ser un dia propici als anuncis ;-)] que hi ha hagut acord finalment entre Artur Mas i Oriol Junqueras per a la governació del país, acord que inclou, com volia Esquerra, data per al referèndum d’autodeterminació, l’any 2014: serà al cap de 300 anys justos, doncs, de les dates en què ens van entaforar Espanya, sense cap consulta prèvia, cap mena de referèndum. Ha arribat l’hora de canviar-los el cromo.
Doncs som-hi: salpem!

El cartell de l’entradeta és per recordar, com deia avui algú a la xarxa, que venim de lluny. I que anem més lluny encara.
De moment, d’aquí al dia del referèndum, primer, i fins al dia en què fotrem el camp d’una vegada, l’Estat castanyol no perdrà cap oportunitat de collar tant com pugui el garrot vil de la seva mesquinesa, fidel a la seva espanyola manera de persuadir. Jo els veig perfectament capaços de cedir a la temptació d’anul·lar o de tutel·lar, si més no, l’autonomia de Catalunya (havent-la prèviament ofegat financerament), sense calcular les conseqüències d’una semblant bravata. Igual com fan ara, que es pensen que a base de bravates pararan el tsunami que els hi ve a sobre (i que ells mateixos en bona part han provocat).
Però res: que vagin fent…
Ens ho agafarem esportivament: Cordeu-vos el cinturó, nois, que vénen corbes i ens divertirem!

Translation (traducción):

[Hay que ver lo que hay, por ahí…!]

—Oiga, men, ¿tiene Ud. fuego?

—¿Me lo dices o me lo preguntas?

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al aragonés mejicano):

[Hay que ver lo que hay, por ahí…!]

—Oiga, men, ¿tiene Ud. fuego?

—¿Me lo dices o me lo preguntas?

Queda clar, el missatge: la culpa és dels altres. Mentre governava el PSOE (per accident, recordem-ho), la culpa era “de Zapatero” (així, a seques); després, tornats a la normalitat, amb la majoria tan absoluta com absurda del PP, la culpa va passar a ser “de les autonomies”, malbaratadores i corruptes (apreciació exacta i avalada pel diari d’investigació per excel·lència, El Mundo del Siglo XIX), a mitges amb un altre actor inesperat: la realitat. Les estimacions, previsions i projeccions del Partit Políglota, majorment en política econòmica, són correctes, però noi, no comptaven amb la realitat, que s’entesta a tombar-les totes: vegeu el llastimós vídeo de més avall.
Ja tenim identificats tres dels grossos culpables del desastre actual (i força futur, segurament, atès que algun d’aquests líders i lideresses, alumnes avantatjats de les escoles de pago, han declarat que ja comencen a veure –ells– la sortida del túnel i més enllà, amb tot de brots verds sota un sol radiant).
Per sobre d’aquests, però, plana sempre el principal culpable de tot plegat: Catalunya i els catalans, que no paren d’emprenyar amb les seves coses i la seva mania de voler ser diferents.
Diagnòstic fet, doncs: la culpa és sempre dels altres, sigui directament, sigui perquè, de prop (les autonomies ruïnoses) o de lluny (la mariscala Merkel), canvien la realitat de les coses, i escolti, així no hi ha qui treballi…

La meva percepció, en canvi, és ben diferent. No sé per què, a mi em sembla que estem governats per una colla de beneits i d’incompetents que només excel·leixen traient-se de sobre la responsabilitat d’un panorama desolador; fent-se el milhomes, malgrat tenir el cul llogat a Brussel·les, i fent el fantasma, malgrat la crítica situació econòmica; i de manera especialment artística, putejant els veïns tant com sigui possible, i traient-ne alhora (que no decaiga!) el màxim profit econòmic.
Pur residu de l’imperialisme decimonònic, reduït a la mínima expressió (però convertit en el nostre màxim maldecap), pura relíquia de les dictadures del segle passat, Espanya deu ser ara mateix l’únic país formalment demòcrata del món on els demòcrates amb llengua, veu i pensament propis són tractats de nazis.
L’últim a fer-ho ha estat Francisco Vázquez, personatge que durant els anys que va fer d’alcalde de la Corunya ja ens va obsequiar amb unes quantes delicadeses, però que no arribaven, que jo recordi, a l’altura de la del vídeo:

Aquest tal Vázquez, que com es pot veure es va amarar de les exquisides maneres de la diplomàcia vaticana, és socialista, sí, però a aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que aquesta condició, a Espanya, no és garantia de res. ¿Qui no recorda la intervenció (per dir-ne només una), durant la campanya electoral de novembre, de Marcel·lí/Marcelino Iglesias, el noi de la Franja que parla català i que quan presidia el Govern amic d’Aragó semblava tan demòcrata, obert i predisposat a protegir aquesta llengua de la precarietat i de la desaparició…?

Ras i curt: tots plegats –dretes i esquerres– són uns cracs a l’hora de ficar-se on no els demanen, regular les coses que ja funcionen per fer-les funcionar a la seva manera i practicar activament l’immobilisme davant determinats intangibles intocables (com ara els reductes aristòcrates i latifundistes castellans reconvertits en capitalisme cañí madrileny), però a l’hora de fer funcionar les seves empreses (siguin les empreses públiques que encara no han privatitzat, sigui el mateix Estat, la més important en moviment de capitals, i tan descomunal com inoperant) són una calamitat total i absoluta.
Però, germans, encara no hem vist res: quan Catalunya els tanqui la porta als morros i es quedin sols, llavors començaran a donar la mesura exacta de la seva incapacitat, a la vista d’Europa i de la resta del món, bona part dels quals van haver de patir també, fa temps, l’obra evangelitzadora i de civilització de l’Imperi gloriós on no es ponia mai el sol i on totes les gallines ponien a cor què vols…

Per cert: hi ha fumata blanca, al Palau de la Generalitat de Catalunya? Tenim data fixada ja per a la consulta sobiranista?

Ets la noia
de les mil cares,
i segons les meves notes,
oh prodigi!,
totes m’agraden…

_{You were travelling really far
I had to stay in watch the plants be sorry
Miles away and plans apart
yo were discovering a new land, I was lonely,
You were young and I was sad
I just wanted to be by your side
Everyday, everynight, no more shall we part.
Everyday, everynight, no more shall we part.}

_{You were dancing in my head
I played forever Last Year’s Man
I’m sorry
Keep my trousers, stay in bed and read the good things
I’m agraid now you’re lonely.
You were young and I was sad
I just wanted to be by your side
Everyday, everynight, no more shall we part.
Everyday, everynight, no more shall we part.}

Al·leluia! Després de “gairebé sis anys de lluita” (vegeu aquí la successió cronològica dels diferents episodis), el Tribunal Suprem de les Espanyes ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià, sobre l’afer dels repetidors que aquesta associació havia instal·lat en diferents punts de la geografia valenciana per fer arribar el senyal de TVC fins al sud del país. La sentència de l’alt tribunal també anul·la la multa amb què el govern del prescindent Francisco (sic) Camps havia premiat els esforços d’ACPV per millorar la comunicació entre catalans del Principat i del País Valencià, una cosa absolutament raonable, estant com estem immersos de ple en la societat de les TIC, oi?
És una bona notícia (vid. “TV3, 1 – Camps, 0”, a e-notícies), sens dubte, boníssima, i en grau superlatiu tenint en compte que la sentència l’ha emès un tribunal espanyol (o séase, castellà). Però el tanto no s’ha d’apuntar només a TV3, ni tampoc a la gent d’ACPV (amb Eliseu Climent, i ara sa filla, al capdavant), sinó a tot el país català, perquè és una artèria més que queda desembussada.

Ara bé: tal com era de témer, el Govern valencià ja ha posat “condicions” per a la represa de les emissions televisives d’aquí cap allà, com ara que no vol altre interlocutor que el Govern català, i que les emissions “respectin les senyes d’identitat” que els valencians “s’han donat” i que queden recollides a l’Estatut.
Això vol dir que aquests es tiren a l’aigua amb el flotador d’un bon parell d’excuses per si de cas: d’entrada, per no posar-ho fàcil, però també perquè, en el supòsit que les negociacions s’encallessin, fossin una bona basa per treure’s les puces del fracàs de sobre…
La versió digital d’El Punt Avui preguntava avui als seus lectors si TV3 havia d’abaixar-se o no els pantalons i admetre l’expressió “Comunitat Valenciana”, en lloc de País Valencià, i la resposta era, en el moment que escric això, aclapadorament favorable a mantenir la denominació que es fa servir actualment i des de sempre.
Per a la probable disputa que s’albira, doncs, el PP valencià ja té on agafar-se, per dur el tema a un nou empantanegament, si es dóna la possibilitat (veurem si és cert que Fabra no és Camps), i si no, per distreure la perdiu i evitar que algú es recordi de demanar, o reclamar, un rescabalament pels danys i perjudicis, tangibles i no tangibles, produïts per l’empantanegament de l’època Camps, i que ha durat fins ahir mateix.

Una altra possibilitat –remota o no, ja es veurà– és que al País Valencià hi hagi una rebolcada electoral, a la pròxima ocasió, i que en surti un Govern que deixi de ser corretja de transmissió del de Madrid –per no dir el seu cavall de Troia. Llavors, en aquest cas, entre gent raonable les raons serien més clares i l’entesa més fàcil.
____________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Eliseu Climent, content per la notícia: “Avui és un gran dia per a la democràcia”, a La Vanguardia.com / Comunidad Valenciana (haha!)}]

Translation (traducción):

[Un contribuyente honrado y pacífico se halla (o se pierde, más bien) sumergido en las procelosas aguas de la Crisis, después de morder el anzuelo inmobiliario de la Banca Solvente SA]

—¡Por Belzebú! Pues… ¿no es Manu, éste que veo en las profundidades sumarinas y comiendo verdura?

—El mismo… Yo ya se lo dije, que no firmara aquella hipopótamoteca…

Guió i dibus: Min

[_{dedicat a la Julita,
amb afecte}]

Translation into Panamanian (traducción al aragonés panameño):

[Un contribuyente honrado y pacífico se halla (o se pierde, más bien) submergido en las procelosas aguas de la Crisis, después de morder el anzuelo inmobiliario de la Banca Solvente SA]

—¡Por Belzebú! Pues… ¿no es Manu, éste que veo en las profundidades sumarinas y comiendo verdura?

—El mismo… Yo ya se lo dije, que no firmara aquella hipopótamoteca…

El microscopi ho certifica:
no hi ha manera
humana d’escapar
de tanta quàntica fisica.