Espanya unida vs. Catalunya munyida
Deixa un comentariLa reacció que vaig detectar l’endemà de les eleccions (de fet la mateixa nit electoral, a la xarxa) em va deixar estupefacte, i encara m’hi va deixar més sorprendre’m a mi mateix compartint-les, uns moments, fins que em vaig pessigar i vaig veure que les xifres eren correctes: la suma de CiU, ERC, ICV i CUP feia 87 escons, una tercera part del Parlament.
Els números canten, però en comptes de saltar d’alegria i carregar-nos d’energia, sembla que molta gent s’ha encomanat de les noves porcades, vull dir portades, dels diaris de sempre de Madrid (i dels d’aquí podríem afegir-hi la d’El Periódico, amb el seu contundent titular “Patacada”). La patacada se la va endur, en tot cas, el candidat Artur Mas, però els insensats d’aquella illa de secà van respirar alleujats, primer, i després van reaccionar amb alegria desbordada, bordant alhora i esquitxant l’aire de capellans, tot confonent, de manera inconscient o deliberada, tant se val, el “fiasco” (sic) de Mas amb el del sobiranisme sencer.
Ja sabem que els cavernaris a cada bassa que veuen s’hi enfanguen com una granota, o com un hipopòtam, més aviat, però lo que no té sentit és que ens hi enfanguem també, com si no tinguéssim prou feina!, la gent que volem construït aviat l’Estat català…
Aquest és el panorama, incomprensible, d’aquesta setmana al país, que la troupe de Polònia ens ha servit aquesta mateixa nit passada, caricaturitzant la caricatura. Però també és veritat que mentrestant les aigües han anat tornant a mare.
Les d’aquí, és clar, perquè a la Meseta continuen emmarranats a veure les coses com desitjarien que fossin. S’ha superat, en aquesta persistència cega, el titular de la cartera d’Afers estrangers, que amb l’agror que el caracteritza (fins i tot en l’expressió del seu aspre careto) ha deixat anar una de les seves desagradables deposicions dialèctiques: a Catalunya, ha dit, podrien haver-se trobat, ells, amb “un càncer terminal, però tenim una pneumònia”. No hi ha maneres que entenguin que cada vegada que obren la boca fan venir ganes a la gent d’aquest país de fotre el camp lluny de l’abast dels seus improperis, de la seva mala llet i, sobretot, de les seves grapes. Amb la seva recalcitrant estupidesa, insisteixen a comparar, triomfalment, la deriva del president Mas, inopinadament –i momentàniament– encallada en els 50 diputats resultants de les eleccions, amb el cas Ibarretxe, que va embarrancar definitivament… al Congrés dels Diputats espanyol!, una vergonya per a qualsevol democràcia que allà baix es van pendre, fins i tot amb regodeo, com una victòria…
Però bé: mentre allà continuen amb la seva obcecació imperial i suïcida (“Espanya a la inòpia”), i mentre aquí hi ha qui manifesta que, si pogués, canviaria el sentit del seu vot de diumenge passat, des d’Europa, i de la resta del món, ens arriben (ho fan des de dilluns, ininterrompudament) els ecos de la premsa internacional, que ha destacat i destaca gairebé unànimement la incontestable aposta majoritària dels catalans pel sobiranisme: “El referendum és una demanda majoritària” (Financial Times); “La victòria dels separatistes augmenta la possibilitat d’un referèndum” (The New York Times), són els titulars, d’aquest dimarts, de dos dels mitjans de bandera (si en voleu veure més mostres, cliqueu aquí).
Així doncs, i tornant a “l’estat de xoc” de què parlàvem al començament, em sumo a Quim Torra, que es mostra convençut que “estem més a prop que mai de posar fi al malson de romandre a Espanya”, i ho explica així (els subratllats són meus):
«Prescindint de les valoracions que cada u pugui fer dels resultats -jo m’esperava i desitjava la majoria excepcional del president Mas que pogués servir de palanca per avançar, conjuntament amb la segona posició d’ERC-, el que és una ximpleria és que els arbres dels resultats electorals no ens deixin veure el bosc d’una esplèndida majoria sobiranista i encara més abassegadora majoria pel dret a decidir. Coneixen les xifres, no m’hi estenc.
»Després han anat arribant els comentaris i avaluacions de la premsa internacional. Com podia ser que ells veiessin els resultats de manera tan diferent a com a mi em semblava? Doncs perquè senzillament, qualsevol individu no català -és a dir, amb sentit comú- arriba a la conclusió que amb aquests resultats Espanya ha estat liquidada de l’imaginari col·lectiu dels catalans.
»Sentit comú. Sobretot , sentit comú contra els polítics d’extrem centre, que, tot i que ja no és temporada, semblen sortir de nou com rovellons a l’octubre. I per sentit comú el meu germà, el qual en un aforisme digne de La Rochefoucauld, va dir-me ahir: “No sé per què li dónes tantes voltes. És molt senzill, es tracta de fer exactament tot el contrari del que vol el PP”. Irrebatible, tot i que jo hi afegiria: fer tot el contrari del que volen el PP, el PSOE i Ciudadanos.
»Es tracta, doncs, de tornar a centrar el debat on ara mateix hauria d’estar: treballar, junts, de manera incansable, per a l’estat propi, en base a uns resultats que avalen i legitimen el procés. Es tracta d’evitar l’enèsima fractura del bloc sobiranista per les discussions que molts dels qui viuen en les gàbies polítiques s’entesten a provocar. Es tracta de derrotar l’status quo, la Santa Aliança, el Círculo de Economía i el Círculo Ecuestre, Pedralbes i la Castellana. Es tracta de fer, sí, exactament el contrari del que voldrien que féssim el PP, el PSOE i Ciudadanos.
»Amb modèstia, però amb una certa legitimitat que em dóna haver criticat els pactes entre el darrer govern Pujol i el PP i els d’ERC per formar el tripartit, afirmo solemnement que fora de l’eix nacional no hi ha vida, mai no “catalanitzarem” ningú que no vol ser “catalanitzat”, que avui és necessari el pacte entre CiU i ERC senzillament per poder respirar, que el país no es pot permetre la no entesa, i que estic convençut, completament convençut, que d’una manera o altra s’assolirà.
»Avui -ahir per vostès- sembla que sabem que Oriol Junqueras prefereix no entrar en un govern de coalició. Llàstima, perquè penso que la solució passava per un govern d’àmplia base, fort, amb consellers de prestigi internacional (nivell Col.lectiu Wilson, per entendre’ns), que blindés el dia a dia i centrés els seus esforços en sortir de la crisi, és a dir, en assolir la independència. Jo al menys entenc que el que està en joc no és saber si posarem una escola bressol a Riudarenes, sinó la llibertat.
»Però és igual. L’acord hi ha de ser. El no acord és simplement ridícul, inimaginable, francescdecarrerístic. I en canvi… ¿a vostès no se’ls posa la mel a la boca d’imaginar-se el president Mas i Oriol Junqueras, junts, un faristol al costat de l’altre, la bandera catalana i la d’Europa al darrere, davant de la premsa de tot el món, al Palau de la Generalitat (i després a Madrid i després a Brussel.les) explicant que Catalunya emprèn democràticament i pacíficament, però de manera inexorable, el seu camí cap a l’ONU, amb calendari, sí, però sobretot amb il.lusió i esperança?
»Aquesta és la foto que terroritzarà Espanya, perquè significa volar tots els ponts autonòmics; aquesta és la foto que Mas i Junqueras han de regalar-nos perquè el país es torni a encendre de nou».
Una més: acaba de néixer, enmig del remolí, el Col·lectiu Oliba, creat i format per un grup d’artistes i intel·lectuals nord-catalans, amb el suport de diverses personalitats del Principat, “per explicar Catalunya al món francòfon” (que bona falta li fa, em temo). Anem sumant, doncs, fins arribar aviat al total.
___________________________________
[Il.lustració de l’entradeta: foto de Menorquins en perill d’extinció, grup del FB que manifesta el seu temor que després de la secessió de Catalunya l’Estat castellà extremi la munyida de la vaca balear i la pressió (la fiscal i les altres) sobre les Illes; si és així, haurem de veure fins a quin punt, i si aquest punt és també de ruptura)]
