“El Govern obliga Vilablareix a retirar un rètol independentista”
[El “Govern” de la notícia és el Govern català. Ho dic perquè pot sorprendre, tot i que el mitjà que la va donar sigui el digital Llibertat.cat, però també perquè hi ha inèrcies que perduren (hi ha hagut, i hi ha encara, polítics catalans que quan diuen “el Govern” es refereixen al govern espanyol; probablement es tracta, si més no en casos determinats de polítics d’un catalanisme de pedra picada, de seqüeles del terrorisme d’Estat…, que de tota manera ja va essent hora que ens les espolsem, tots plegats).
[Aquesta era la informació, datada el 10 de maig:
«El Departament de Territori i Sostenibilitat obligarà l’Ajuntament de Vilablareix, al Gironès, a retirar el rètol col·locat a l’entrada del poble on s’informa que el municipi pertany a l’Associació de Municipis per la Independència. L’indicador està situat just a sota del nom de la població.
»Segons informa NacióDigital.cat, Territori ha requerit al consistori que retiri els indicatius “en la major brevetat possible” perquè ocupen els suports dels rètols amb el nom del poble, una “infraestructura propietat de la Generalitat”.
»L’alcalde de Vilablareix, David Mascort, no ha cedit al requeriment i ja ha enviat una carta a l’Associació Catalana de Municipis demanant empara i suport de la resta d’associats. Segons Nació Digital, la missiva demana a l’AMI que esperoni els 380 municipis a fer el mateix i a indicar la seva condició de soci per “conscienciar” la població».
Així, mentre el Govern (català), en conjunt, sembla que no acaba d’acabar de cagar dubtes, i en aquest llastimós cas proposa córrer un estúpid vel per tapar el rètol que es veu que fa lleig, amb el penós argument que el pal que l’aguanta “és de la seva propietat” (i de la nostra!, no et fot?), a una banda i l’altra de l’espectre polític van caient a la terra, com la fruita madura de l’arbre, els convençuts que la comèdia s’està acabant, i que allò que hem de córrer no és un vel, sinó l’espessa cortina que assenyala el final de la funció que es dava.
Uns dies després de la notícia que comentem, el dia 27 de maig, el diputat Alfons López Tena publicava a El Mundo (del siglo XXI, postil·la la capçalera, i fa bé de fer-ho) un article –en català, per bé que sembla aragonès oriental, segons com– on avisa Espanya d’un sot en el qual ja va caure de quatre potes fa més d’un segle i que, per no perdre el costum, no li va servir de lliçó, o la va entendre a la seva celtibèrica manera, que ve a ser la mateixa cosa. En copio un passatge (per llegir-lo sencer, cliqueu aquí):
«El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.
»Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya».
Després d’aquest avís per a navegants, en trobo un altre, no menys apostoflant, de l’exdiputada (pel PP) Montserrat Nebrera a NacióDigital: “L’hora dels adéus”.
«(…) En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment, no sigui que això d’Europa es pugui redreçar en un futur no gaire llunyà. El temps del rescat (o línia de crèdit a la banca, mitjançant FROB, forçada, maleïda, que ens costarà la sang i afectarà deute i dèficit, poden escollir el nom llarg o el curt) és el temps de la reconversió del projecte europeu, i en el nou marc es poden tornar a numerar els jugadors. És clar que Rajoy, que no toca l’essencial per al país gran, menys encara està en aquests moments per mirar què li convé al petit. Demana la unitat europea quan és incapaç de conrear la d’Espanya. Per tant, ironies del destí, pot formar part del seu llegat la demolició de la carcassa burocràtica espanyola, malversació amb múltiples culpables del potencial estat federal asimètric dissenyat a la Constitució de 1978.
»En moments extremosos, que són també moments de pors i incerteses, sempre surten els conciliadors, remers de dues aigües, patètics expolítics de signe suposadament contraposat (però dels grans partits, eh?, dels solidificats a l’inici) que proposen governs de concentració nacional on es pugui esborrar la memòria de la vergonya d’aquests dies de boira. És el que podria convenir més als governants porucs (n’hi ha a quasi totes les formacions polítiques catalanes), continuar jugant a la puta i la ramoneta, no sigui que tingui raó Vidal i se’n vagin a fer punyetes la major part de les seves exportacions. Si hem assassinat les ideologies en la brama dels mercats, per què ens calen els de sempre governant-nos del bracet? Per pagar doble la festa? Mirin, per tal que s’assabentin els que sempre creuen que m’amago, o que no parlo clar, jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar».
__________________________________
[Foto de l’entradeta: NacioDigital.cat. Al fons de la imatge (que conec bé, perquè el lloc és a tocar de Girona, prop de casa meva) es veu la llarga senyera que hi ha situada permanentment al centre de la rotonda que es troba a l’entrada del poble; fins ara ningú del Govern hi ha posat objeccions, i esperem que continuï així]
