L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Crits en la foscor

Deixa un comentari

En la massa atapeïda
d’un infecte vagó de metro,
cossos retorçats en la foscor,
neix de sobte un crit i esquinça
les incerteses del gueto
i omple els cors amb un esglai.
Un nenúfar de color dividida,
surant en un pam d’aigua grisa,
pareix amb esforç una flor.
¿És el geni de Kant que desperta,
potser, d’una migdiada de segles?
Porta un pinzell a la dreta
i a l’altra mà la paleta plena
de bellesa per pintar.
En desigual combat
contra el dolor,
viuen i moren les sirenes
a la vora de la mar,
en el marc de la finestra,
a la vora de la llar.
A dos pams del penya-segat
el comboi frena i s’atura:
la llum ha encegat el fill de puta
que ens volia a tots estimbats.


[És el segon cop que porto aquesta peça de Genesis a aquestes planes, i ja aviso que l’actuació del grup és pràcticament idèntica a la de Knebworth que vaig plantar aquí fa temps, i els músics són també els mateixos cinc artistes d’aleshores; però la definició del vídeo és millor, i també està més ben filmat. Ja em disculpareu la insistència, però és que tinc una flaca per aquest grup, i per aquesta llarga composició en concret, que és majestuosa, sublim, i l’atmosfera que creen la música i els colors de l’escenari nocturn és una pura delícia. Recomano veure-ho a pantalla sencera, i encara millor amb els cascos posats, amb el volum fins al màxim nivell tolerable. Enjoy it!]

+ from Genesis to Revelation in Rome:


_________________________________

[Il·lustració de l’entradeta by Ben Heine]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 30 de juny de 2012 per mininu

Dones de carretera, dones a la cuneta

Deixa un comentari
«Ivie Okundaye és el nom de la prostituta que va ser atropellada mortalment en el punt quilomètric 775’5 de la carretera Nacional-II, a la Jonquera. El vehicle que la va atropellar, de color vermell i amb matrícula francesa, es va donar a la fuga i encara avui no s’ha localitzat. Ivie fugia dels Mossos d’Esquadra per por a ser sancionada en exercir la prostitució. Els fets van passar el 18 de setembre de 2009. La seva identitat i la seva història personal van passar desapercebudes en els mitjans de comunicació.
»Feia gairebé un mes que havia entrat en vigor l’ordenança que regulava la prostitució en els espais públics de la ciutat fronterera i que preveia multes de fins a 3.000 euros. L’Ajuntament de Figueres s’hi afegiria en pocs mesos però multant els clients. La Ivie no podia arriscar-se a haver de pagar la sanció, tenia un deute previ de presumptament més de 30.000 euros que devia a les persones que l’havien ajudada a entrar il·legalment al país.
»Hi ha una màxima que diu que som d’allà on enterrem els nostres morts. No hi va haver diners per traslladar les despulles de la Ivie a Nigèria i la petita comunitat nigeriana establerta a l’Empordà va decidir fer-ho a Figueres.
El documental, resultat de dos anys d’investigació, reconstrueix la vida de la noia a l’Estat espanyol, el context social i econòmic de la família Okundaye a Benín City (Nigèria) i a través de diversos testimonis i fonts policials explica com operen les xarxes de prostitució nigeriana a Europa».

Aquesta és la sinopsi del documental sobre Ivie Okundaye del qual són autors Anna Teixidor i Marc Faro i que va ser presentat el mes de març passat a Girona, el dia 22, i a Figueres l’endemà. El document pinta amb cruesa la realitat de la vida “fàcil i regalada” a peu de carretera de les noies que es veuen obligades a prostituir-se al nostre país, i amb els particulars tints, encara més tenebrosos, que envolten l’experiència forçada de les noies africanes. És una realitat dura que clama al cel, però també hauria de fer-ho a la consciència i a la responsabilitat dels dirigents polítics i socials, que haurien d’encarar-la amb valentia i donar-hi una resposta que no sigui la d’amagar el cap a la sorra com els estruços i d’amagar la incomoditat sota l’estora, i regular d’una vegada des de l’administració aquesta activitat, per molt espinosa que els resulti, perquè no representi un perill per a la sanitat pública ni per a la salut i la vida de les mateixes noies.

En comptes d’això, el dilluns 12 de juny vam veure el conseller Felip Puig traient el careto per la pantalla de la TV i posant aquella cara de circumstàncies que només ell sap clavar tan bé, per anunciar que entrava en vigor la disposició que s’ha estat coent durant mesos i que permetrà d’ara endavant als Mossos multar les noies i els seus clients, amb un màxim de 30.000 euros (no queda clar si vol dir en una sola infracció, o si es tracta d’un màxim d’infraccions acumulades, o entre la noia i el client, i sobretot no se sap per quin barem una i altre seran multats entre diguem un euro i trenta mil: quin concepte marcarà la gradació d’infraccció lleu a greu o molt greu, o gravíssima…).

No és cosa de broma, en absolut. Ja no parlem del drama personal de les noies que es prostitueixen (les que ho fan per força, que són la majoria), i encara podríem afegir-hi el dels clients (que potser no són els puteros sense escrúpols i malparits pintats invariablement i sense matisos per les feministes que es fiquen en aquest esbarzer amb l’empenta de la donzella d’Orleans), sinó d’aquest sistema desequilibrat i ple d’absurditats i d’extrems sense cap sentit, que només fa que produir misèria i dolor, i que encara té les penques d’estigmatitzar totes les pobres desgraciades que llença a la cuneta, literalment en el cas de les prostitutes de carretera…

A veure: aquestes noies, per què se les vol foragitar de les vores de la carretera? Per una qüestió moral? Perquè fan lleig? Per homologar el nostre paisatge al de l’Europa calvinista? Per la dignitat de la dona? Sigui quina sigui la motivació, totes respectables, tanmateix, hauríem de puntualitzar que hi ha altres àmbits del paisatge social, que no tenen res a veure amb el sexe, on hauria de prevaler la moralitat, i en canvi estem tips de veure fins a quins nivells de baixesa moral són capaços d’arribar alguns personatges del nostre entorn, incloent-hi molts personatges públics. I això per no parlar de la moralitat del sistema sencer, que explota sense manies i sense escrúpols ètics les necessitats dels treballadors. Però dit això, al final queda una qüestió per resoldre; aquesta: quina alternativa proposen per a les noies que viuen de la prostitució, els seus detractors? Si els preocupa tant que exerceixin una professió tan indigna, quina altra els posen a l’abast?

Bé, doncs, sembla que l’única cosa que compta, darrere de tant de nerviosisme, és que Catalunya no dugui penjada l’etiqueta de ser el prostíbul d’Europa. Però què hi ha de la possibilitat de regular aquesta activitat? Res de res. Ni tan sols la crisi els ho fa replantejar: el sexe, dins el matrimoni, i la resta és pecat i queda prohibit (els bordells són, simplement, tolerats, segurament perquè és suficient que facin la funció de pantalla). D’aquesta manera, els capellans contents, les feministes contentes, les dretes hipòcrites contentes i les esquerres beates contentes (i ves per on, resulta que aquesta tropa tan heterogènia ja tenen amb això una cosa en comú!).

Tampoc és gaire corrent que se’n parli a les tribunes d’opinió. No direm que es tracti d’un tema tabú, però sí que és un tema que crea una molèstia evident. Però de tant en tant hi ha qui s’hi atreveix, com ara Martí Gironell, que escrivia al Punt Avui del 4 d’abril un article, “Hi sortiríem guanyant”, on enfilava la possibilitat de legalitzar la prostitució i les drogues (l’altre negoci que tampoc hi ha manera de rescatar de les grapes de les màfies) i que hauria de ser motiu de reflexió i d’un debat que s’hauria d’abordar necessàriament, en una societat que ha de madurar en aquest i en tants altres aspectes, i encara més en temps de crisi (en el sentit de canvi) com el que vivim:

«Un cop passada la Setmana Santa, dimarts que ve, Rasquera ha de votar en referèndum si es tira endavant el projecte de cedir uns terrenys del poble a l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA) per plantar-hi marihuana. És una iniciativa arriscada, ambiciosa i pionera a Europa, que vol obrir camí en aquest camp i posar sobre la taula la necessitat de regular aquesta pràctica i, al mateix temps, diversificar-ho cap a la investigació amb finalitats lúdiques, però també terapèutiques. I això sense oblidar que de tot plegat i de manera legal se’n pot obtenir un benefici econòmic pel poble, escanyat com molts altres per la crisi. Però a diferència de molts altres, a Rasquera tenen una sortida. No han esperat que cap administració amb voluntat paternalista els vingués a rescatar, tal com està el pati tampoc es podien esperar que ningú els ajudés, s’han estimat més espavilar-se i han sortit a buscar-se la vida. Han decidit emprendre apostant pel territori i què han trobat? Pals a les rodes i que se’ls paga amb la moneda de la hipocresia i la doble moral. Tant que ens omplim sempre la boca que Catalunya ha de ser –perquè vol ser– un estat de la Unió Europea, i jo em pregunto, per què en qüestions tan sensibles no adoptem el que d’altres països europeus han sabut resoldre amb seny? Per què no s’afronta el problema de cares, sense amagar el cap sota l’ala ni mirar cap a una altra banda? Què ha fet Holanda amb la prostitució o les drogues toves? Legalitzar-ho. Què suposa aquest pas? No és només un acte de justícia social sinó que és una manera de plantar cara a la crisi. Regular pràctiques ancestrals, treure-les de l’economia submergida, desmantellar els mercats negres, fer aflorar els diners, gestionar uns impostos que revertirien en sanitat o educació i sanejar les arques públiques. Emergirien uns calerons que ara mateix només enriqueixen uns quants, mafiosos i traficants, amb la connivència d’unes autoritats que s’esquincen els vestits quan senten a parlar de sexe i droga. Doncs mirin-s’ho des de l’altra bàndol, si no els podem vèncer, unim-nos-hi. Siguin sensibles a la demanda d’una gran majoria de la població i actuïn sense por i d’una vegada sobre aquests temes, que tots hi sortiríem guanyant».

(Els subratllats són meus).

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 29 de juny de 2012 per mininu

El castanyol, llengua vehicular

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Gracias a la santa insistencia y a las sagradas sentencias sucesivas de los tribunales españoles (no hace falta decir nada más!), por fin el idioma castañol accede a su estatus natural (en tierra de misiones) de meterse en todos los agujeros posibles y usar todos los vehículos disponibles. Un ciudadano por la tolerancia tiene el honor de estrenarse como sujeto parlante vehicular]

¡Hasta luego, cocodrilo!
—¡MALDITOS ROEDORES! ¡CABRONES, NAZIS, CATALANEEEEES!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al aragonés colombiano):

[Gracias a la santa insistencia y a las sagradas sentencias sucesivas de los tribunales españoles (no hace falta decir nada más!), por fin el idioma castañol accede a su estatus natural (en tierra de misiones) de meterse en todos los agujeros posibles y usar todos los vehículos disponibles. Un ciudadano por la tolerancia tiene el honor de estrenarse como sujeto parlante vehicular]

¡Hasta luego, cocodrilo!
—¡MALDITOS ROEDORES! ¡CABRONES, NAZIS, CATALANEEEEES!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 27 de juny de 2012 per mininu

#TOCAPAGARTANTSIVOLSCOMSINOVOLS

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un periodista incisivo entrevista para una televisioncilla autonómica a un magno magnate de las autopistas y autovías de pago, mayoritarias en la región, pero, lejos de sonsacarle, el interfecto responde con ambigüedades, inconcreciones y otros subterfugios igual de volátiles]

En este país* nos tenemos que ver siempre constreñidos a #PAGARQUIERASONOQUIERAS por todo, Sr. Alemany… Usted, como germano-catalán, ya debería saber que esto no se puede aguantar…
—Hhmmpsí…?

[*] El entrevistador, afectado de nacionalismo, se refiere a su comunidad autónoma (N. del T.)

Guió i dibus: Min

Translation into Guatemalian (traducción al aragonés guatemalteco):

[Un periodista incisivo entrevista para una televisioncilla autonómica a un magno magnate de las autopistas y autovías de pago, mayoritarias en la región, pero, lejos de sonsacarle, el interfecto responde con ambigüedades, inconcreciones y otros subterfugios igual de volátiles]

En este país* nos tenemos que ver siempre constreñidos a #PAGARQUIERASONOQUIERAS por todo, Sr. Alemany… Usted, como germano-catalán, ya debería saber que esto no se puede aguantar…
—Hhmmpsí…?

[*] El entrevistador, afectado de nacionalismo, se refiere a su comunidad autónoma (N. del T.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 de juny de 2012 per mininu

Crisis? What crisis?

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un licenciado en ciencias económicas, semejante más bien a un cruce entre una especie de Big Brother y el profesor Franz de Copenhaguen, parece ser que tiene una receta infalible contra la crisis de marras, aunque a uno se le antoja más bien una de las ideas de bombero del citado profesor. O no tanto]

—Jóvenes y jóvenas que me estáis escuchando, tengo un remedio contra la crisis global: cuando volváis a nacer, procurad hacerlo en el seno de una familia de aúpa… ¡Lo váis a tener todo pagado!… Y se acabaron las preocupaciones!!

Guió i dibus: Min
[Dedicat a la Mercè B.,
amb afecte]

Translation into West Aragonian (traducción al aragonés occidental):

[Un licenciado en ciencias económicas, semejante más bien a un cruce entre una especie de Big Brother y el profesor Franz de Copenhaguen, parece ser que tiene una receta infalible contra la crisis de marras, aunque a uno se le antoja más bien una de las ideas de bombero del citado profesor. O no tanto]

—Jóvenes y jóvenas que me estáis escuchando, tengo un remedio contra la crisis global: cuando volváis a nacer, procurad hacerlo en el seno de una familia de aúpa… ¡Lo váis a tener todo pagado!… Y se acabaron las preocupaciones!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 24 de juny de 2012 per mininu

“Corramos un estúpido velo”

Deixa un comentari
“El Govern obliga Vilablareix a retirar un rètol independentista”

[El “Govern” de la notícia és el Govern català. Ho dic perquè pot sorprendre, tot i que el mitjà que la va donar sigui el digital Llibertat.cat, però també perquè hi ha inèrcies que perduren (hi ha hagut, i hi ha encara, polítics catalans que quan diuen “el Govern” es refereixen al govern espanyol; probablement es tracta, si més no en casos determinats de polítics d’un catalanisme de pedra picada, de seqüeles del terrorisme d’Estat…, que de tota manera ja va essent hora que ens les espolsem, tots plegats).
[Aquesta era la informació, datada el 10 de maig: 

«El Departament de Territori i Sostenibilitat obligarà l’Ajuntament de Vilablareix, al Gironès, a retirar el rètol col·locat a l’entrada del poble on s’informa que el municipi pertany a l’Associació de Municipis per la Independència. L’indicador està situat just a sota del nom de la població.

»Segons informa NacióDigital.cat, Territori ha requerit al consistori que retiri els indicatius “en la major brevetat possible” perquè ocupen els suports dels rètols amb el nom del poble, una “infraestructura propietat de la Generalitat”.

»L’alcalde de Vilablareix, David Mascort, no ha cedit al requeriment i ja ha enviat una carta a l’Associació Catalana de Municipis demanant empara i suport de la resta d’associats. Segons Nació Digital, la missiva demana a l’AMI que esperoni els 380 municipis a fer el mateix i a indicar la seva condició de soci per “conscienciar” la població».

Així, mentre el Govern (català), en conjunt, sembla que no acaba d’acabar de cagar dubtes, i en aquest llastimós cas proposa córrer un estúpid vel per tapar el rètol que es veu que fa lleig, amb el penós argument que el pal que l’aguanta “és de la seva propietat” (i de la nostra!, no et fot?), a una banda i l’altra de l’espectre polític van caient a la terra, com la fruita madura de l’arbre, els convençuts que la comèdia s’està acabant, i que allò que hem de córrer no és un vel, sinó l’espessa cortina que assenyala el final de la funció que es dava.

Uns dies després de la notícia que comentem, el dia 27 de maig, el diputat Alfons López Tena publicava a El Mundo (del siglo XXI, postil·la la capçalera, i fa bé de fer-ho) un article –en català, per bé que sembla aragonès oriental, segons com– on avisa Espanya d’un sot en el qual ja va caure de quatre potes fa més d’un segle i que, per no perdre el costum, no li va servir de lliçó, o la va entendre a la seva celtibèrica manera, que ve a ser la mateixa cosa. En copio un passatge (per llegir-lo sencer, cliqueu aquí):

«El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.

»Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya».

Després d’aquest avís per a navegants, en trobo un altre, no menys apostoflant, de l’exdiputada (pel PP) Montserrat Nebrera a NacióDigital: “L’hora dels adéus”.

«(…) En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment, no sigui que això d’Europa es pugui redreçar en un futur no gaire llunyà. El temps del rescat (o línia de crèdit a la banca, mitjançant FROB, forçada, maleïda, que ens costarà la sang i afectarà deute i dèficit, poden escollir el nom llarg o el curt) és el temps de la reconversió del projecte europeu, i en el nou marc es poden tornar a numerar els jugadors. És clar que Rajoy, que no toca l’essencial per al país gran, menys encara està en aquests moments per mirar què li convé al petit. Demana la unitat europea quan és incapaç de conrear la d’Espanya. Per tant, ironies del destí, pot formar part del seu llegat la demolició de la carcassa burocràtica espanyola, malversació amb múltiples culpables del potencial estat federal asimètric dissenyat a la Constitució de 1978.

»En moments extremosos, que són també moments de pors i incerteses, sempre surten els conciliadors, remers de dues aigües, patètics expolítics de signe suposadament contraposat (però dels grans partits, eh?, dels solidificats a l’inici) que proposen governs de concentració nacional on es pugui esborrar la memòria de la vergonya d’aquests dies de boira. És el que podria convenir més als governants porucs (n’hi ha a quasi totes les formacions polítiques catalanes), continuar jugant a la puta i la ramoneta, no sigui que tingui raó Vidal i se’n vagin a fer punyetes la major part de les seves exportacions. Si hem assassinat les ideologies en la brama dels mercats, per què ens calen els de sempre governant-nos del bracet? Per pagar doble la festa? Mirin, per tal que s’assabentin els que sempre creuen que m’amago, o que no parlo clar, jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar».
__________________________________

[Foto de l’entradeta: NacioDigital.cat. Al fons de la imatge (que conec bé, perquè el lloc és a tocar de Girona, prop de casa meva) es veu la llarga senyera que hi ha situada permanentment al centre de la rotonda que es troba a l’entrada del poble; fins ara ningú del Govern hi ha posat objeccions, i esperem que continuï així]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de juny de 2012 per mininu

Curt maltès

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un bareto que hay bajando por la calle Principal a mano derecha, el personal de servicio se presta a atender la visita inesperada de unos peculiares clientes]

Son los caballeros de Malta…!
—¿Y qué quieren?
Una cerveza

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[En un bareto que hay bajando por la calle Principal a mano derecha, el personal de servicio se presta a atender la visita inesperada de unos peculiares clientes]

Son los caballeros de Malta…!
—¿Y qué quieren?
Una cerveza

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 17 de juny de 2012 per mininu

Una mica de presència a ‘Presència’

Deixa un comentari

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català que des de l’estiu del 2001 és la revista setmanal en català amb més difusió, amb uns 65.000 exemplars de mitjana. La revista arriba cada setmana als més de 370.000 lectors provinents de les publicacions que la distribueixen: El Punt, Avui, El 9 Nou, Diari de Balears i Diari d’Andorra.

Presència arriba d’aquesta manera a gairebé tot el territori de parla catalana, des de València fins a Andorra, passant per la Catalunya central i les Illes Balears.

Presència és un suplement ‘diferent’, que cada setmana presenta als seus lectors, entre altres seccions, un dossier d’un mínim de sis pàgines, on aprofundeix temes d’actualitat des d’una òptica particular. La revista es complementa amb entrevistes amb personatges de relleu, reportatges, seccions fixes com les de llibres, música, art i la xarxa. Escriptors i periodistes de reconegut prestigi col·laboren habitualment a Presència, com ara Vidal Vidal, Emili Teixidor, Eva Vàzquez, Tura Soler, Germà Capdevila, Xavier Cortadellas, Guillem Frontera, Vicenç Pagès, Melcior Comes, Xevi Planas, Jordi Llavina, Andreu Mas, Antoni Dalmases i Carles Ribera.

El director de Presència és el periodista Joan Ventura.

[De la plana web, www.presència.cat]

Podria parlar aquí de la històrica capçalera (d’orígens gironins) perquè sí, perquè em ve de gust, perquè en tinc uns records molt vius encara dels anys seixanta, quan érem adolescents, i/o perquè hi vaig treballar directament uns anys, quan va passar a ser el suplement d’El Punt (en la correcció dels textos, però també hi vaig dibuixar durant un temps un dels meus ninots cada setmana). Però si en parlo avui és per un motiu altre que cap d’aquests: perquè en el número que surt demà diumenge hi treu el careto aquest mindundi servidor vostre (la foto la va fer a la Molina l’amic Quim Bonaventura, un dia de fred polar en què s’hi celebrava la copa del món d’esquí per a minus).

Es tracta de la secció “Un nom, un món”, on el periodista Xevi Planas parla cada setmana d’un personatge diguem-ne singular. La meva, de singularitat, la coneixeu de sobres els que passeu per aquestes planes de tant en tant. Així que ja ho sabeu. Per la meva part, no puc fer menys que donar les gràcies des d’aquí al company d’El Punt per la seva receptivitat i per l’oportunitat.

[Imatge de l’entradeta: portada del darrer número de la revista/suplement Presència, amb els altres homes de negre a punt per a l’acció]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 16 de juny de 2012 per mininu

Sonar, so, sonats, som

Deixa un comentari
L’últim de la fila canta en català,
de dos en dos puja els graons
de lentes hores,
lentes notes sota les lents
del compositor,
esquitxos de tinta
a les línies del temps,
sons llunyans que sospiren,
una ànima i un cor
que compartim.
Tot està bé,
tot a punt per viure.

Hoy no estoy inspirado y no creo que ningún día lo haya estado
media vida sin ti y la otra media todavía sin mí,
inspírame tú como siempre lo has hecho, inspírame y te inspiraré,
devuélveme al mundo que hicimos juntos, perdido para siempre,
y dame el consuelo de tu herético sacramento;
como un beato quiero trepar al cielo.

Desde lejos te he llamado en la niebla, tú de lejos me llamabas a mí
y te has visto obligada a quererme, como católicos nos hemos hecho sufrir.
Correré como un loco a buscarte, antes de que se nos acabe la noche;
demasiadas copas y demasiadas palabras, demasiados idiotas y demasiada ansiedad.

Un estúpido pensamiento hecho a medida para una canción;
si te pilla bien es bonito, si sigues pensando en ello es una tortura.

Demasiados chistes estúpidos y unánimes,
demasiados años, demasiado amor, demasiadas noches;
ríe conmigo hasta que te falten las fuerzas, la comedia no se acaba aquí.
Correré como un loco a buscarte, antes de que se nos acabe la noche;
demasiadas copas y demasiadas palabras, demasiados idiotas y demasiada ansiedad.
Correré como un loco a encontrarte, con la mente nublada por el vino;
demasiado frío para dar vueltas por la plaza, demasiado escéptico para hacerte feliz.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 16 de juny de 2012 per mininu

Mesurant el risc

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[En algún país paneuropeo, probablemente Ugandaña, el jefe del Gobierno de la Noción y su brillante ministro de Economía (guarnecido éste para la ocasión con la tradicional boina de currante que tira pa’lante pero sin perder por ello su clásico y clasicista acento de colegio de pago) toman medidas urgentes al borde del abismo y ante la amenazante magnitud del mismo]

—…son 680 metros básicos, Presidente
—Mmm… Vaya, pues no es para tanto!

¿Qué hacen, éstos del Gobierno?
Lo que vendría a ser su especialidad: están tomando medidas…

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[En algún país paneuropeo, probablemente Ugandaña, el jefe del Gobierno de la Noción y su brillante ministro de Economía (guarnecido éste para la ocasión con la tradicional boina de currante que tira pa’lante pero sin perder por ello su clásico y clasicista acento de colegio de pago) toman medidas urgentes al borde del abismo y ante la amenazante magnitud del mismo]

—…son 680 metros básicos, Presidente
—Mmm… Vaya, pues no es para tanto!

¿Qué hacen, éstos del Gobierno?
Lo que vendría a ser su especialidad: están tomando medidas…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 15 de juny de 2012 per mininu

Maleïts bastards!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Los bastardos que gobiernan contra viento y marea y contra natura en determinados niveles de la administración de las Islas Baleares, caterva de correveidiles, mamporreros y chusqueros con corbata que abrazan lo ajeno al tiempo que ahogan lo propio, maquinan el siguiente paso para sacudirse de encima la genuina cultura popular y sustituirla por otra de importación peninsular. En vez de calmar las aguas revueltas por la crisis, algunos se dedican a pescar en ellas]

… y con este sencillo artilugio termosolar autoportante, cada vez que a un isleño se le ocurra soltar una palabra en mallorquín recibirá ipso facto una descarga de 250 voltios… Observe, President
… AAAAAAAAAAAAAGGHHHHH!!!!

—¡Pardiez, qué interesante!

Guió i dibus: Min

Translation into Cuban (traducción al cubano):

[Los bastardos que gobiernan contra viento y marea y contra natura en determinados niveles de la administración de las Islas Baleares, caterva de correveidiles, mamporreros y chusqueros con corbata que abrazan lo ajeno al tiempo que ahogan lo propio, maquinan el siguiente paso para sacudirse de encima la genuina cultura popular y sustituirla por otra de importación peninsular. En vez de calmar las aguas revueltas por la crisis, algunos se dedican a pescar en ellas]

… y con este sencillo artilugio termosolar autoportante, cada vez que a un isleño se le ocurra soltar una palabra en mallorquín recibirá ipso facto una descarga de 250 voltios… Observe, President
… AAAAAAAAAAAAAGGHHHHH!!!!

—¡Pardiez, qué interesante!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 14 de juny de 2012 per mininu

(No digueu) Res.Cat

Deixa un comentari
A veure si parlem clar, en aquesta tessitura tan distreta, en què tot Europa i part d’Amèrica van plenes de plagasitats al voltant de la figura del president dels espanyols, Mariano Rajoy el Rescatador, la seva inesgotable mina d’acudits i la seva increbantable mania de no dir les coses pel seu nom.
Parlem clar, doncs:
Europa té un deute amb Catalunya. El deute d’haver-la deixat estúpidament a la seva sort en ocasions històriques transcendents, arran de les quals Catalunya va perdre, i hi va perdre molt, però Europa també.
El 1714, abandonant-la als peus dels cavalls borbons, Catalunya va perdre bous i esquelles, però Europa (Anglaterra, aleshores) va perdre el que podria haver sigut un aliat europeu fidel i potent, i amb un ADN inconfusiblement democràtic des de temps antics.
El 1936, amb la miserable miopia dels mesquins, va desentendre’s de Catalunya per roja, republicana, anarquista i anàrquica, i la va deixar als peus dels cavalls moros de la tropa franquista i dels seus aliats feixistes i nazis, i ho va pagar car el 1940, perquè aquells aliats sonats i megalòmans (però amants de l’ordre, ai!), en vista de l’èxit del cretí espanyol ficat a dictador, es van animar a trepitjar Europa de dalt a baix, i només se’n va escapar, pels pèls però igualment a un altíssim preu, Anglaterra, i al final tots plegats, inclosos els orgullosos britànics, van haver de ser rescatats pels frívols ianquis menja-xiclets…
Encara no en van tenir prou, però, i malgrat aquella fenomenal lliçó magistral de la història, van tornar a deixar-nos sols dins la presó autàrquica dels feixistes castellans amb el monstre del Ferrol assedegat de sang i venjança, de repressió mental i sexual, i això perquè aquell porc amb veu de canari feia la funció tan útil, per a l’Europa liberal, de dic contra el comunisme, amb el solar celtibèric, arrasat i estèril, fent de portaavions per a les forces de l’OTAN…
Van passar 40 anys de convent de clausura i de caserna txusquera, i Catalunya va perdre 40 anys (després d’haver-ne reculat uns quants més de cop l’any 40 i ss.), i després en va perdre 30 més amb els focs artificials de l’alegre Transició i del turisme de platja, flamenc i sangria, però Europa també. I ara s’ho troba: Espanya, senyors de la flamant Unió Europea, és això, això que veuen i que els escandalitza i els fa petar de riure amb la mateixa intensitat.
Però nosaltres ja ho sabíem, només faltaria que no: l’Estat-nació espanyol no és ni ha sigut mai una nació, sinó una imposició, i no ha sabut ni sap ser un Estat com Déu mana, perquè no té ni idea de quina mena de manera es pot funcionar si no és vivint a les costelles dels altres i fent la viu-viu.
Doncs bé: a veure si obren els ulls, d’una vegada. Si Europa vol funcionar no pot fer com Espanya, que ni fa ni deixa fer, i que si fa alguna cosa és per ofegar totes les iniciatives. Allò que li cal, a Brussel·les (i això no ho diu pas l’estrateg de la Moncloa), és allò que ha fet a tot arreu d’Europa menys aquí: deixar funcionar els motors! I Catalunya n’és un. Ja va sent hora que el reconegui i que l’homologui… I que el rescati, diguem-ho sense embuts, de les mans d’un pilot tan pallús, inútil i dolent com aquest que fa tres segles que suportem, i que tot allò que toca ho espatlla.
I una cosa és segura: aquesta serà l’última vegada que Europa haurà de rescatar Catalunya, ja hi pot pujar de peus.

En el seu article dominical, Ramon Solsona parlava aquest dia del “paradís dels lladres” en què s’ha convertit, diu, Catalunya, i de manera particular la seva capital, on es veu que ni els pilons de diaris que els repartidors deixen de matinada als quioscos no són respectats pels “enemigos [o amantes, més aviat] de lo ajeno”, que deien els últims de la fila.

«Barcelona en particular i Catalunya en general»
, explicava en Solsona, «són el paradís dels lladres. Es roba de tot: bitlleteres, targetes de crèdit, mòbils, bicicletes, motos, cotxes, roba de marca, cables de coure, ferralla, trapes de ferro colat, cafeteres de bar, material de la construcció, mobiliari urbà, paper vell, gasoil, fruita, bestiar, maquinària agrícola… Desvalisar cases, assaltar persones grans, trencar els vidres dels aparadors, fer maniobres de distracció per robar, enganyar turistes són una rutina que té més benefici que càstig. Només en aquest país un lladre d’obres d’art com el mal nascut Erik el Belga pot fatxendejar en un llibre de les seves rapinyes i aconseguir entrevistes perquè li riguin les gràcies.

»Ens hem habituat a identificar les colles de carteristes del metro i les camionetes que buiden els contenidors de paper a la llum del dia. També a les corredisses perquè a algú li han estirat la bossa i als robatoris comesos al veïnat. Tot això no té res a veure amb la crisi, perquè des de fa deu o quinze anys el dels lladres és el sector econòmic més puixant. Vénen de tot el món, atrets per les facilitats que tenen aquí i que no troben enlloc més. “Aquí robes i no et passa res”, es deuen dir els uns als altres meravellats d’aquest país tan liberal. La qual cosa no impedeix que les nostres autoritats diguin sistemàticament que no han augmentat els delictes sinó la percepció subjectiva del perill. Fantàstic».

De conya, sí. Però ¿que potser fan gaire més, les nostres autoritats, davant l’acció descarada dels lladres que buiden sistemàticament la caixa de cabals col·lectiva, en nom de no se sap ben bé quina variant metafísica del dame argo o te pincho federal? I què té d’estrany que, si l’ocasió fa el lladre i el lladre gros demostra amb la seva patxorra que aquest país nostre, Catalunya, és un país d’ocasions fantàstiques, que vinguin de tot arreu cap aquí atrets com cuques a la llum? ¿I no diuen, també, que els petits fan allò que veuen fer als grans? Doncs no tinc més preguntes, senyoria.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 de juny de 2012 per mininu

Sex (Fàbregas) al rescate!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Dos españoles amigos, ambos hinchas a muerte de la Roja y Gualda, comentan la jugada, mientras pasean con toda tranquilidad, curiosamente, al borde de un precipicio]

Entre tú y yo: menos mal que los catalanes vienen siempre al resca…
¿Cómol?!
… digo que nos sacan siempre las castañas del fuego!…
Bueno…, es su obligación constitucional, no?
En la Eurocopa, quicir
Ah, pues entonces federativa…

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[Dos españoles amigos, ambos hinchas a muerte de la Roja y Gualda, comentan la jugada, mientras pasean con toda tranquilidad, curiosamente, al borde de un precipicio]

Entre tú y yo: menos mal que los catalanes vienen siempre al resca…
¿Cómol?!
… digo que nos sacan siempre las castañas del fuego!…
Bueno…, es su obligación constitucional, no?
En la Eurocopa, quicir
Ah, pues entonces federativa…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 11 de juny de 2012 per mininu

Europa al rascat, finalment…!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Dos compatriotas amigos hablan entre si, por lo que se ve no muy contentos de lo que ven…]

Nos rescatan la banca…, tenemos la Selección rellena de catalanes…, ¿Cómo lo ves?

—Gñññ… No me hagas hablar, que soy muy capaz de soltar un gordísimo taco nonacionalista…!

Guió i dibus: Min

Translation into Nicaraguan (traducción al nicaragueño):

[Dos compatriotas amigos hablan entre si, por lo que se ve no muy contentos de lo que ven…]

Nos rescatan la banca…, tenemos la Selección rellena de catalanes…, ¿Cómo lo ves?

—Gñññ… No me hagas hablar, que soy muy capaz de soltar un gordísimo taco nonacionalista…!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 10 de juny de 2012 per mininu

Dijous de Corpus de Sang: “Muira el mal govern!”

Deixa un comentari
Tal dia com avui, el 7 de juny de l’any 1640, diada de Corpus Christi
va tenir lloc a Barcelona un avalot que seria conegut com el Corpus de Sang i que va ser protagonitzat per un grup de segadors en el marc del descontentament generalitzat al Principat de Catalunya pels costos que estava ocasionant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). La diada del Corpus de Sang esdevingué punt inicial de la revolta de Catalunya contra el mal govern del comte duc d’Olivares, privat de Felip IV de Castella, i el desencadenant de la Guerra dels Segadors (1640-1659).

[De la Viquipèdia]

Alguns ho ignoren, però és notori l’oportunisme dels portuguesos (“no s’hi val, a badar”, o “a badar, no s’hi val”, que rima amb Portugal: aquesta és, en tot cas, la lliçó de la història), que van aprofitar el sagnant episodi que es vivia a Catalunya, amb les tropes castellanes ocupants ocupades a reprimir la revolta, per declarar la independència respecte de la Corona hispànica (austriacista, llavors, tant se val), i així va néixer la famosa “autonomia que ens cal”, que és la de Portugal, i que permet als portuguesos, entre altres coses:

a/ anar pel món amb el cap ben alt.
b/ poder parlar portuguès sense tribunals castellans i sense ciudadanos presumptament cosmopolites i/o populars del país veí que es fiquin pel mig arrogant-se drets d’immisció lingüística en tota la vida social portuguesa, començant per l’escola.
c/ poder-la encertar i poder equivocar-se tot sols.
d/ tenir entrenadors de futbol de primer nivell, presumits i arrogants, que quan van a recollir premis internacionals fan els seus parlaments d’agraïment, orgullosos com paons (sense esmentar mai, per ignorància o no, a quin antecedent històric i a quins protagonistes deuen tant de pit per treure), en la seva llengua, i no com altres entrenadors (com un tal Pep Guardiola, també llorejat) que, tot i usar la seva amb la mateixa dignitat, sembla una raresa que ho facin, perquè sempre es troba pendent d’un fil i d’una espasa (la de la justícia castellana) amenaçant de tallar-lo.

Els Segadors

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

[Per veure la versió antiga original, cliqueu aquí]
___________________________________
 
[Il·lustració de l’entradeta: el President Lluís Companys en la commemoració del Corpus de sang davant l’estàtua de Pau Claris, a Barcelona, el 7 juny de 1936 o 1937. (Lluís Torrents / Archivo General de la Administración)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 8 de juny de 2012 per mininu