L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Rajoll de xifres i lletres

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El líder más o menos máximo del PP, don Mariano Rajoy Brey, por fin se destapa y presenta ante la opinión pública su enigmático programa económico, tan enigmático que algunos ya sospechaban que no existía. De una vez por todas se pone así fin al infundio]

—Y ahora mismo, en un minuto, el señor Rajoy les va a explicar el programa económico del Partido… Andelante, señor presidente!
Sí, vamos a ver…. GJÀOJNN OIOAFAN EODNO ND004N90NN  LODAO OHJMIEGTIWKO-PFIOSJ KIF KJKLA68 04359 HUBGFNQ`L%$&”&B KJJAJNDFIQHPFUHQWE…
—¿Cómol?!
Estoo…, tendrán que disculparme, pero es que me ha ocurrido algo realmente notable, y es que no entiendo mi propia letra…!

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[El líder más o menos máximo del PP, don Mariano Rajoy Brey, por fin se destapa y presenta ante la opinión pública su enigmático programa económico, tan enigmático que algunos ya sospechaban que no existía. De una vez por todas se pone así fin al infundio]

—Y ahora mismo, en un minuto, el señor Rajoy les va a explicar el programa económico del Partido… Andelante, señor presidente!
Sí, vamos a ver…. GJÀOJNN OIOAFAN EODNO ND004N90NN  LODAO OHJMIEGTIWKO-PFIOSJ KIF KJKLA68 04359 HUBGFNQ`L%$&”&B KJJAJNDFIQHPFUHQWE…
—¿Cómol?!
Estoo…, tendrán que disculparme, pero es que me ha ocurrido algo realmente notable, y es que no entiendo mi propia letra…!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 27 de novembre de 2011 per mininu

Homenatge pòstum a una periodista única

Deixa un comentari
Dijous al vespre el Col·legi de Periodistes de Girona va fer al nou Espai Marfà, al barri de Santa Eugènia (i que era conegut, en els seus temps industrials i d’autonomia municipal, com “la Fàbrica”, simplement, segons que va explicar Jordi Grau, vicepresident del Col·legi i eugenienc, el qual, tot sigui dit, va tenir una intervenció eugenial), la cerimònia anual d’entrega de les Mosques de la Informació, en aquesta ocasió una mica desplaçada respecte de les dates habituals de les Fires de Sant Narcís a causa de les eleccions del 20 de novembre, una circumstància que dóna feina extra als treballadors del ram.
En el seu parlament d’obertura el president del Col·legi, Narcís Genís, va reivindicar un any més la feina periodística en uns temps especialment difícils per a la professió (l’última víctima, l’emissora Punto Radio Girona, que està a punt de tancar les portes), però el seu to més aviat pessimista va ser retopat per l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que en la seva doble condició, tanmateix peculiar, de polític i periodista (“quan em trobo entre polítics he de defensar els periodistes, i quan estic entre periodistes he de defensar els polítics”, va dir en to divertit), va encoratjar la gent del gremi a fer el que calgui per adaptar-se als canvis, i a ser part de la solució, i no pas víctimes del problema que aclapara el sector.
Tot seguit es van fer saber els guanyadors de les Mosques del 2011 i se’ls va entregar el trofeu: els Bombers de la Generalitat (Mosca Grossa), Joan Pluma (Mosca Borda), Sopa de Cabra (Mosca de Sant Narcís), que l’obtenien per segona vegada, igual que els bombers gironins el seu, i finalment Ràdio Olot i la periodista Montse Pous, que van rebre sengles Mosques del Col·legi com a reconeixement professional, l’emissora olotina pels seus 60 anys d’existència i la periodista de l’Escala per la seva “perseverança davant els obstacles”, ja que, tot i patir una discapacitat física severa, mai va deixar de treballar en una feina que l’apassionava.

Aquest dia un servidor anava curt de temps, però vaig fer un forat a la meva atapeïda agenda si més no per fer acte de presència en el ritual, i particularment per la Montse, que també va tenir el detall de venir a Girona el 2007 per l’entrega de les Mosques d’aquell any, una de les quals va recaure en la revista L’Atípic, justament la mateixa que va rebre ella ahir, la Mosca del Col·legi.
M’uneixo, doncs, des d’aquí a l’homenatge pòstum a la companya desapareguda ara fa uns mesos, i en record també dels bons moments que vam viure junts fent la revista Nova Ítaca, de l’associació gironina Mifas, amb altres companys i amics i socis de la casa.
_________________________________

[Foto de l’entradeta: Carles Pous, pare la periodista homenatjada, dirigint unes paraules als assistents]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 26 de novembre de 2011 per mininu

Primeres nevades de tardor

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un ciudadano de Estepaís, precariamente protegido de las inclemencias meteorológicas, visita a un colega]

—¡Vaya! ¿Ya ha empezado a nevar? Pero si todavía estamos en noviembre…!
—No es nieve, querido amigo: es caspa

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[Un ciudadano de Estepaís, precariamente protegido de las inclemencias meteorológicas, visita a un colega]

—¡Vaya! ¿Ya ha empezado a nevar? Pero si todavía estamos en noviembre…!
—No es nieve, querido amigo: es caspa

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 23 de novembre de 2011 per mininu

¡Dejarme solo!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Al presidente de Españia in pectore, desbordante de gozo, no le cabe el entusiasmo en el péctore, y ya ve a su torera persona presidiendo el mundo mundial, por lo menos]

—¡DEJARME SOLO!
¡Tú estás de broma, mindundi!…
¡Ni hablar del peluquín, herr Marriano!
—Comment il est naïf, le mignon!

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[Al presidente de Españia in pectore, desbordante de gozo, no le cabe el entusiasmo en el péctore, y ya ve a su torera persona presidiendo el mundo mundial, por lo menos]

—¡DEJARME SOLO!
¡Tú estás de broma, mindundi!…
¡Ni hablar del peluquín, herr Marriano!
—Comment il est naïf, le mignon!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 20 de novembre de 2011 per mininu

Votaries per un Estat que no cobrés impostos?

Deixa un comentari

¿Votaries a favor d’un partit polític que tingués com a primer punt del seu programa la socialització del sistema hereditari? I que aquest punt bàsic impliqués, entre altres coses, les següents:

—Que a canvi d’una sola contribució post mortem, és a dir, del llegat hereditari, cap ciutadà del país, empresari o assalariat, no hagués de pagar impostos en vida.
—Que tots els joves en edat d’emancipar-se heretessin de l’Estat una quantitat suficient per invertir-la en si mateixos i en les seves iniciatives vitals.
—Que l’Estat tingués invariablement els recursos suficients per mantenir adequadament el sistema educatiu, sanitari i de serveis socials, i les grans infraestructures públiques, i tot això sense haver de recórrer als préstecs bancaris.
—Que les grans corporacions no tinguessin cap possibilitat de constituir-se, i per tant que desapareguessin també els lobbies i els grans grups de pressió a l’ombra. I que deixessin d’existir, per falta de clients però sobretot per falta de sentit, els paradisos fiscals.
—Que desapareguessin igualment les monarquies residuals, d’una banda, i de l’altra les grans dinasties econòmiques, que són un reflex i una prolongació de facto d’aquelles.
—Que desaparegués la gran banca, a canvi d’un sistema bancari a escala humana, amb bancs que, en comptes d’especular, afavorissin la vida comercial i industrial a través del crèdit a un interès raonable, equitatiu.
—Que el crèdit servís per possibilitar la iniciativa privada, en comptes d’entrampar la gent per tota la vida. I que tornés, per pura inèrcia social, l’estalvi personal i familiar, i que reviscolés per tant la xarxa de caixes d’estalvi populars, amb la seva vessant originària de funció social, i propera als ciutadans de nivell econòmic més modest.
—Que l’accés a l’habitatge, de compra o de lloguer, estigués d’acord amb el valor de l’habitatge, i no pas amb el valor especulatiu del sòl.
—Que l’Estat quedés reduït a la mínima expressió, i que la seva funció fos el màxim de garantista i el mínim d’intervencionista. Que cada municipi fos el primer beneficiari dels llegats hereditaris dels seus habitants, i que la contribució estatal per aquest concepte anés de baix (el municipi) a dalt (l’Estat), passant pels nivells intermedis de l’administració estatal. D’aquesta manera els nivells inferiors, però més propers al ciutadà (i per això més coneixedors de les seves necessitats), i en primer lloc els municipis, no haurien de dependre de les partides econòmiques estatals.
—Que tothom tingués dret a la propietat, mentre la propietat fos fruit dels seus mèrits i dels seus esforços personals.
—Que tothom tingués dret, en definitiva, a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d’haver nascut com a ciutadans lliures del nostre país. Aquest dret seria la base perquè els drets continguts en la solemne Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 fossin respectats de manera efectiva, d’una vegada i per sempre.

No hi ha cap partit, naturalment, que faci un seguit de propostes tan excèntriques com aquestes, perquè per començar ni tan sols les contemplen. Se suposa que ens proposen solucions més realistes per als nostres problemes, tot i sabent que els nostres problemes tenen una dimensió global que s’escapa al seu abast local, domèstic, per la simple raó que aquells provenen dels desequilibris que provoca l’existència i els moviments (legals o il·legals) de les grans i totpoderoses corporacions transnacionals, les modernes monarquies hereditàries, que ara són només de signe econòmic, i que últimament campen tan amples, fent-ne de les seves sense fre, sota aquesta denominació tan asèptica (en realitat, un eufemisme) de “els mercats”, que tothom sap que hi són però que ningú sap de qui són, en realitat, i sobretot ningu no sap com controlar-los. En canvi, ells sí que saben perfectament com controlar els governs democràtics (que haurien de ser els seus controladors).
Doncs bé, aquest diumenge votarem, donarem el nostre vot a algun d’aquests partits que es troben en una dramàtica situació d’impotència, davant d’aquests governs a l’ombra que ningú no ha votat. I així tornem al començament: ¿votaríeu per eliminar-los, i que ens deixessin viure i treballar en pau? ¿I perquè deixessin d’amenaçar el sistema democràtic, la nostra tan cara democràcia, i de retornar-nos a tots a l’edat mitjana (d’on ells mai no han sortit)?

Sort que en Rajoy ho arreglarà tot!

nb: Quan parlo d’aquest hipotètic Estat d’hereus i sense desheretats ho faig pensant en el meu país, Catalunya, que me la imagino lliure i plena; però ara com ara es troba dins la cotilla de ferro de l’Estat castellà, un d’aquests soi-disants Estat-nació que, de la manera com són concebuts, no deixen de ser una anomalia més que no hauria d’existir, i que no existiria si la base sobre la qual estan constituïts fos una altra que la falsedat, el domini i el parasitisme.

Aquesta entrada s'ha publicat en El dret d'herència universal el 20 de novembre de 2011 per mininu

Tancament de caixes (Chapter III)

Deixa un comentari
Des que era una mena de nebulosa, un gas més o menys olorós però invisible, durant els anys de la gloriosa Transició d’incerteses compartides però també d’al·lucinat entusiasme col·lectiu, l’independentisme català ha anat evolucionant, a còpia de garrotades a l’ase nacional, cap a un estat més líquid, amb tot d’ampolles, garrafes i bidons omplerts de mala maror a cada nova embranzida castellana contra el cos social de Catalunya (entre les més sonades la de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Miravet, aquesta segurament irreversible, i que va provocar una marea de milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, el juliol de l’any passat); i últimament, confirmant la deriva cap al divorci definitiu, està transformant-se vers l’estat sòlid, d’una visibilitat i d’una duresa de més en més contundent, que és just el que li convé en primer lloc per blindar-se davant les garrotades inveterades i incessants del nonacionalisme espanyol (o nanonacionalisme espanyol, si voleu, perquè, tot i ser petitó, existeix realment, encara que alguns ho neguin), en segon lloc per resistir i no ser mogut, igual que el pi a prop de la ribera, i tercerament per fer recular fins a les seves fronteres naturals el dependentisme castellà.
L’última manifestació d’aquest estat de coses és la notícia de VilaWeb que reprodueixo tot seguit, i que ve a ser una reedició del cèlebre tancament de caixes que va tenir lloc a Catalunya a final del segle XIX, promogut pel Dr. Robert, l’alcalde de Barcelona en aquell moment històric, i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), per oposar-se a la imposició de noves taxes creades per la hisenda espanyola per eixugar el dèficit provocat per la guerra de Cuba, que va acabar el 1898 amb la pèrdua de l’illa en mans dels ianquis.
(Serà bo recordar, de passada, que aquesta mesura de resistència catalana va tenir com a conseqüència l’engarjolament massiu dels industrials que s’hi havien sumat, d’una banda, i de l’altra el rebuig per part del Govern espanyol presidit per Francisco Silvela d’una proposta negociadora alternativa presentada pel doctor Robert i quatre prohoms més i consistent, atenció!, en una demanda de concert econòmic per a Catalunya i altres territoris de l’Estat que també el volguessin. Déja vu, doncs? Doncs sí).
El segon capítol en relació amb el tancament de caixes ens porta a la referència que n’han fet recentment el president Jordi Pujol, el setembre de 2007, l’eurodiputat Jordi Tremosa, l’abril de 2011, i el Centre Català de Negocis, el juny també d’aquest any.
Però això eren paraules, intencions. I ara algú ha decidit passar a l’acció. Es tracta d’Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d’un restaurant de Siurana de Prades, al Priorat, que han decidit deixar de pagar impostos a l’Estat espanyol a partir del gener vinent. Abans de donar la notícia sencera, i abans que algú es posi les mans al cap, recordem que, com es recull a www.tancamentdecaixes.org, «l’objecció fiscal entesa com a una mena d’objecció de consciència es basaria en el fet que l’Estat espanyol m’espolia a mi pel fet de ser un ciutadà resident a Catalunya. L’Estat democràtic no pot exigir als ciutadans una obediència jurídica incondicional, sinó una mena d’obediència qualificada. Per tant, la desobediència civil legítima i ben fonamentada ha de ser entesa com un exercici de democràcia real».
Aquesta és la notícia que ens ocupa, explicada pel diari digital VilaWeb:

«Andreu Bartolomé i Maria Casademunt tenen un restaurant a Siurana, i ara han anunciat que faran insubmissió fiscal, perquè consideren que Catalunya no pot seguir el camí de submissió i espoli actual. L’any que ve ja no pagaran els impostos a l’estat espanyol, no atendran la documentació d’hisenda, i ingressaran els diners en un dipòsit (vídeo explicatiu). Fan una crida perquè més ciutadans, empreses i entitats s’hi sumin, i es proposen de convèncer-ne 10.000 d’aquí al gener.

»’El punt d’inflexió va ser el juny de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional. Això va set molt greu. I ha passat un any, però no ha canviat res’, diu Andreu Bartolomé, propietari del restaurant Els Cingles de Siurana. Explica a VilaWeb què s’han proposat amb aquesta iniciativa: ‘No amaguem que hi ha un risc, però també alertem del risc que corre el país, i a mi això sí que m’espanta’.

»’D’entrada, invertirem els impostos en un dipòsit, i donarem fe notarial conforme hem pagat aquests diners. Ja veurem si accepten aquest argument, que és molt probable que no. Si és així, si ens diuen que no hem pagat, estarem en les mateixes condicions que les empreses que hi ha ara que no paguen perquè no poden. Aleshores començaria un procés llarg, ben bé d’un any, per procedir a un embargament. Durant aquests temps sempre seríem a temps de pagar la quantitat que deuríem, que l’estat ens cobraria amb un interès del 5% per la demora. Però intentem pactar amb alguna entitat financera un interès pròxim a aquest, d’al voltant del 4%’.

‘Amb 10.000 adherits no hi haurà marxa enrere’

»L’Andreu i la Maria esperen que no calgui arribar a aquest punt, a haver de pagar finalment aquests diners a l’estat, perquè confien que aleshores ja hi hagi una gran quantitat d’empreses que també ho facin, i que entitats prou importants al país, com Òmnium, els facin costat. ‘Ens hem assessorat i ens han dit que si arribem a deu mil persones fiscals que facin insubmissió, ja no hi haurà marxa enrera’. Per sumar i comptar les adhesions, disposen d’aquest formulari a la seva web, on també ofereixen un full de recollida de signatures (PDF), on demanen nom i cognoms, DNI i correu electrònic.

»Han contactat amb entitats i associacions, algunes de les quals s’han compromès a afegir-se a la iniciativa quan s’hagi arribat a aquesta xifra crítica dels 10.000 adherits. ‘Però hi ha associacions que estan un punt massa lligades al govern com per iniciar ells aquest pas’, reconeix. Ara, quan tot just han començat a difondre la proposta, han reunit mig centenar d’adherits. I si no hi arriben? ‘Si no és així, voldrà dir que potser encara no ha arribat l’hora, però nosaltres seguirem i assumirem sols les conseqüències’, diu l’Andreu».

____________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Monument al Dr. Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona fins al 1899, en què dimití arran de la resposta de l’Estat al tancament de caixes i a la posterior proposta de concert econòmic català. El conjunt escultòric és obra de Josep Llimona, segons un projecte de Domènech i Montaner, i es va aixecar per subscripció popular l’any 1910, a la plaça Universitat, d’on seria retirat pels franquistes. Actualment es troba situat a la plaça de Tetuan]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 18 de novembre de 2011 per mininu

En campanya electoral, tant se val

Deixa un comentari
 
Translation (traducción):

[Dos votantes potenciales se aperciben de que algo pasa: parece ser que ha empezado ya la nueva campaña electoral, a juzgar por lo que se ve por todas partes y a todas horas, y por todos los medios]

¿SABES QUÉ?

¿Lo cuálo?

ESTAMOS EN CAMPAÑA ELECTORAL

LO SOSPECHABA MUY MUCHO!

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Dos votantes potenciales se aperciben de que algo pasa: parece ser que ha empezado ya la nueva campaña electoral, a juzgar por lo que se ve por todas partes y a todas horas, y por todos los medios]

¿SABES QUÉ?

¿Lo cuálo?

ESTAMOS EN CAMPAÑA ELECTORAL

LO SOSPECHABA MUY MUCHO!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 16 de novembre de 2011 per mininu

Anem per feina, doncs

Deixa un comentari

Dia bipolar. Després d’haver llegit l’article de Víctor Alexandre “La ‘nova’ Esquerra” a l’e-Notícies, que m’ha deixat més aviat deprimit, al migdia alguna ànima pietosa ha penjat al Facebook aquest vídeo de Sobirania i Justícia, que és una injecció de moral. Mentre alguns que haurien d’anar junts es barallen de campanar a campanar, en aquest País Català que està agafant velocitat per aixecar el vol hi ha gent que treballa en allò que toca: posar les bases perquè l’enlairament sigui un èxit quan hagi de tenir lloc, dissenyar la ruta de vol, tenir clar cap on ens cal anar i la manera d’anar-hi, qui ha d’estar al cas de la maniobra i del viatge, qui el pot facilitar i qui pot voler fer-lo fracassar, confiar la cabina als pilots amb més perícia, sang freda i capacitat professional, i calcular el combustible necessari per arribar fins al final. Mentre alguns discuteixen bizantinament sobre què són o què deixen de ser, d’altres fan feina.

Vídeo resum del congrés “Building a New State” que va organitzar
Sobirania i Justícia a Barcelona el 3 de novembre de 2011, dedicat a
l’anàlisi de les qüestions jurídiques, financeres i diplomàtiques de la
independència: el repartiment i la titularitat dels béns i els deutes
compartits amb l’Estat espanyol, el reconeixement internacional de
Catalunya com a Estat i l’entrada de Catalunya als organismes i tractats
internacionals.

Hi intervenen: Patrick Dumberry, professor de Dret
de la Universitat d’Ottawa i ex-assessor del Govern quebequès; Charles
E. Ehlrich, historiador de les universitats d’Oxford i Hardvard i
assessor per la Comissió Internacional per a la instauració del dret a
Kosovo; i Ana Stanic, economista de la Universitat de Nôtre Dame (Indiana,
EUA) i negociadora en temes econòmics de la independència d’Eslovènia.

Agraïments a “Sobirania i Justícia” i Vilaweb
__________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: FB de Catalunya t’estimo]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 15 de novembre de 2011 per mininu

Error humà fatal

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un hospital sujeto a severos recortes presupuestarios (por consiguiente, un hospital con toda probabilidad sito en Cataluña), un joven aprendiz de matasanos incurre en una garrafal confusión, poco antes de acudir de urgencias a la unidad de otorrinolaringología del propio establecimiento sanitario]

—Pero, pero… no lo entiendo: si yo me he limitado a hacer lo que Ud. me ordenó…!
¿O séase…?
—Pues… tomar medidas turgentes…!
¡Menudo pedazo de alcornoque estás hecho, so mindundi!
—¿Cómo dice?

Guió i dibus: Min

Translation into Costa-riquean (traducción al costarriqueño):

[En un hospital sujeto a severos recortes presupuestarios (por
consiguiente, un hospital con toda probabilidad sito en Cataluña), un
joven aprendiz de matasanos incurre en una garrafal confusión, poco
antes de acudir de urgencias a la unidad de otorrinolaringología del
propio establecimiento sanitario]

—Pero, pero… no lo entiendo: si yo me he limitado a hacer lo que Ud. me ordenó…!
¿O séase…?
—Pues… tomar medidas turgentes…!
¡Menudo pedazo de alcornoque estás hecho, so mindundi!
—¿Cómo dice?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 14 de novembre de 2011 per mininu

D’acord de dalt a baix, Salvador

Deixa un comentari

Article de Salvador Cardús al diari Ara de dimarts passat, dia 8 de novembre:

 

«No sóc
separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs
polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar
atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes.
Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de
l’independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix
pla moral colonitzadors i colonitzats…  Segona, perquè atribueix als
separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de
l’independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè
posa tot el focus d’atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble
de l’emancipació no és pas l’aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia
en un món interdependent.

»En realitat, el que tanca un país és la seva
condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles
autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l’emancipació d’un
fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n’elogiaríem el
coratge d’emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra
emancipació nacional també busca l’assumpció de la capacitat plena per a la
creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la
societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del
govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir
nous vincles amb Espanya, d’igual a igual, que permetin deixar enrere una
història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i
polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal
que ens emancipem.

»També és urgent combatre el fals argument que la
lluita per la independència “crearà frustració”. Com si no ens
haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els
trenta-i-tants anys d’autonomisme! L’advertència sobre la possible frustració
és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a
convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la
certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc puc
assegurar que arribi mai una pau mundial justa i duradora o un món lliure
i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar
per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou
ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini
relativament breu.

»Finalment, cansa que es posi en dubte l’amplitud de
la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que
jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els
propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden
respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que
com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són
unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió
per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul
que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure,
definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver
qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la
intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar
independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta
directa, que llavors ens podran comptar ben comptats».


Res a afegir-hi. Es pot dir més fort, però no
millor.

____________________________________

[Il.lustració de la portada: aristocrataiobrer.blogspot.com]


Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 11 de novembre de 2011 per mininu

Cafè per a tots, copa i puro per a uns quants

Deixa un comentari

UGT apel·la a la unitat sindical per defensar els interessos de tots els treballadors de la sanitat

dilluns, 7 de novembre de 2011 17:22

“Davant l’anunci de la convocatòria d’una vaga de metges la setmana
vinent, la UGT de Catalunya apel·la a la unitat sindical per defensar
els interessos de tots els treballadors i les treballadores del sector
de la sanitat, així com els de la ciutadania que també està patint les
retallades pressupostàries.

“Des del nostre sindicat entenem la
reacció de Metges de Catalunya i, fins i tot, restem oberts a sumar-nos a
la seva convocatòria. Però considerem que en una situació tan crítica
com l’actual, en què ens juguem el nostre model de sistema sanitari
públic, no podem caure en el parany del Departament de Salut que vol
dividir els treballadors i les treballadores del sector. I continuarem
defensant més que mai la unitat d’acció que hem mantingut fins ara, tant
a les taules de negociació com al carrer, per lluitar pels drets de
tots els i les professionals, sense prioritzar els interessos de cap
col·lectiu.

“En aquesta línia, us recordem que el proper
dimecres, 9 de novembre, tots els sindicats amb representació a la taula
de negociació de l’ICS tenim convocada una concentració de protesta a
les 11 hores davant del Parlament de Catalunya”.

Aquest anunci, capturat de la plana web del sindicat socialista UGT, el vam sentir fer a través de la pantalla de TV el mateix dilluns al secretari general del sindicat, Cándido Méndez, que anava acompanyat del seu homòleg a Comissions Obreres, Ignacio Fdez. Toxo. Tot normal, fins que en un moment donat el barbut representant de la UGT, com per donar èmfasi a la gravetat de la situació objecte de la seva denúncia i motiu de la concentració de protesta que anunciaven, va dir, si fa no fa: “És que, si aquestes mesures es fessin extensives a tot Espanya, seria… una catàstrofe, vaja!”
Encara és hora que algú ens expliqui per què, a l’hora de retallar, Catalunya s’ha quedat sola, i per quins set sous les mesures que s’apliquen aquí no s’apliquen allà. ¿És per les ocultes intencions del Departament de Sanitat (ara en mans de “la dreta” catalana, com li agrada dir a la Carme Chacón i la seva gent) de “dividir els treballadors i treballadores” del sector (no per sexes, com pot semblar, sinó indistintament, el col·lectiu d’homes i dones barrejats), per imposar-los les mesures restrictives? Si fos així, ¿com és que la “dreta espanyola” no reclama el mateix per als treballadors i treballadores de la sanitat espanyola? És a dir, ¿algú pensa que formen part, unes mesures restrictives semblants, de l’agenda oculta i de l’invisible programa electoral del virtual president Rajoy victoriós?
¿No deu ser, doncs, perquè com va deixar anar amb tota candidesa el secretari general Méndez si això passés seria una catàstrofe? Bé que n’hi ha indicis: si a Andalusia i Extremadura es van emprenyar com basiliscos perquè algú va recordar que allà baix hi ha un subsidi que en diuen PER del qual viu des de fa anys una bona part de la població pagesa, si el govern de l’Estat ha dissenyat i presentat a la Unió Europea tres línies de tren (i totes tres prioritàries!) perquè a l’Espanya castellana i radial ningú no munti un ciri i milers de processons de protesta, ¿com no han de témer que les retallades al “Seguro” poguessin provocar una revolta completa, si es fessin extensives “a tot Espanya”?
Tot Espanya: la que formen un conjunt on tothom pren cafè i una part d’aquest conjunt (la major part) on, a més de cafè, es pren tranquil·lament copa i puro (amb crisi o sense). Però no se us acudís pas dir-ho mai en veu alta, si no voleu que us plogui damunt del cap un ruixat de tasses, platets, gots i culleretes.

Ahir l’enquesta de La Vanguardia.com preguntava als lectors si donarien suport a un referèndum d’autodeterminació, amb un resultat al final del dia del 95% de respostes afirmatives, sobre un total de 100.748:

¿Apoyarías la celebración de un referéndum de autodeterminación?

29/08/2010

 

95%

 

5%

 

0%

Han contestado
100.748
personas

___________________________________

[Foto de l’entradeta: Méndez & Toxo, a lainformación.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 10 de novembre de 2011 per mininu

Susiecide in the dark

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Una tal Susie, una bella muchacha del extrarradio de una gran ciudad, muy popular en su barrio, es hallada muerta en dramáticas circunstancias, aplastada en la acera. Dos técnicos de la morgue analizan in situ el caso]

—No hay duda: según las pruebas circunstanciales, sólo puede tratarse de un suicidio, o de un homicidio…

—…o de un feminicidio (Omg!, no estaba buena ni nada, la tía!)

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Una tal Susie, una bella muchacha del
extrarradio de una gran ciudad, muy popular en su barrio, es hallada
muerta en dramáticas circunstancias, aplastada en la acera. Dos técnicos
de la morgue analizan in situ el caso]

—No hay duda: según las pruebas circunstanciales, sólo puede tratarse de un suicidio, o de un homicidio…

—…o de un feminicidio (Omg!, no estaba buena ni nada, la tía!)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 6 de novembre de 2011 per mininu

7.000 milions, per ara

Deixa un comentari

Escric això sense que se sàpiga encara exactament si va ser un nadó de la Xina, de les Filipines o de l’Índia (tres països entre els més populosos del món, nogensmenys), però es veu que dilluns va venir al món la persona humana que fa set mil milions: 7.000.000.000, una xifra que impressiona i que fa pensar (vegeu les esborronadores xifres del vídeo de National Geographic). Fa pensar, per exemple, si significa que fem les coses bé (l’èxit de l’espècie seria incontestable) o si les fem malament (la nostra meravellosa espècie podria morir d’èxit). I fa pensar sobretot si no comencem a ser massa gent, i si el planeta té prou capacitat física i prou capacitat alimentària per sostenir-nos a tots, i fer-ho sense que ell, el planeta, quedi desnerit per l’esforç i sense possibilitat de recuperar-se.
Aquests dies hem vist múltiples referències a les negres previsions de Thomas R Malthus (1776-1834), segons les quals la humanitat, creixent en progressió geomètrica, es quedaria un dia o altre sense recursos, ja que aquests augmentaven, constatava el demògraf anglès, en progressió aritmètica, i la resultant d’aquesta combinació no podia ser altra, segons ell, que l’extinció de l’espècie humana. Atès que aquesta tendència només es podia invertir, calculava Malthus, si es mantenien les taxes de mortalitat altes i si disminuïen les de natalitat, i atès que el modern progrés de la medicina i de les condicions sociosanitàries (i també la permanència dels trets socioculturals, en determinats col·lectius humans, que afavoreixen com antany les famílies nombroses) han desactivat el potencial d’aquests dos factors, tenim un panorama que més aviat dóna arguments als pessimistes, oi més en un món global capaç de ficar-se en bardisses com la d’aquesta crisi d’ara de dimensions també globals, amb tot allò que significa en relació amb la mena de societat mundial que hem creat, o que han creat per nosaltres.

Hi ha tanmateix un altre vaticini, ben curiós, sobre aquest món futur ple de gent fins a la bandera, segons la projectivitat que n’han fet els analistes aquest cap de setmana de rècord. Em refereixo a la teoria de “l’Anti-Adam” que explicava Josep M de Sagarra (autor pel qual sento una flaca, com ja deveu saber alguns dels il·lustres visitants d’aquest blog) a la revista Mirador fa gairebé vuitanta anys (2 de febrer de 1933), quan el planeta era habitat per dos mil milions de persones!, menys d’una tercera part que en el nostre temps… L’article del mestre Sagarra fa així:

«Al món tothom sap que hi ha crisi; crisi de treball i crisi d’aliments; cada dia sentiu parlar que a Alemanya sobren vint milions d’homes, que a Itàlia en sobren tants milions, que tal Estat ha d’incloure en el pressupost unes quantitats astronòmiques per satisfer les primeres necessitats dels sense feina. Hi ha qui veu que una guerra és una excel·lent solució per a aquests casos d’excés de carn humana. Les teories més cafres tenen partidaris pel que es presenti, i respecte a la crisi econòmica del món se’n senten de totes.

»Els comunistes, que com a trobar solució a tot són la gent que no ha mirat mai prim, es preocupen actualment de la implantació del maltusianisme sobre l’espècie humana, en una forma rigorosa, controlada per tot l’avenç de la ciència i tot el progrés material. Aquesta implantació del maltusianisme sembla que serà un fet a la URSS. La fórmula filosòfica i pràctica de més èxit és la que concedeix a una parella humana el dret de tenir un sol fill, i prou; si el fill se’ls mor, tenen dret a tenir-ne un altre; però, segons aquest precepte comunista, s’han acabat per sempre aquelles famílies que de vegades es veuen retratades a la Il·lustració francesa, i que representen una anciana de noranta anys, voltada de tota mena de galifardeus, de pesos forts, de bigotis inflamats i de nenes vestides de la primera comunió, i tot aquest personal prové directament de l’entranya prolífica de l’anciana que presideix la fotografia. Segons aquest precepte s’hauran acabat els premis a les famílies nombroses, i desapareixeran aquelles taules del dia de Nadal, i fins aquells equips de futbol formats pels membres d’una sola família. El dret de procrear segons el gust i la gana dels caps de casa, i fins dels que no tenen casa i van etzibant criatures sota els ponts del ferrocarril, serà un dret il·lícit i contrari a la salut i a l’economia públiques, i com a conseqüència es veurà bandejat de tots els pobles cultes que s’estimin una mica.
»Imaginem que això és ja un fet, com ho serà dintre de poc a Rússia, i imaginem que el món, en un moment donat, que no pot trigar gaire, es converteixi al comunisme. Un cop la població de la terra sigui comunista de cap a peus, i estigui en vigor la llei maltusiana, ens trobarem que cada generació estarà composta d’un nombre determinat de parelles, i que aquestes parelles només podran produir un individu, i aleshores cada generació tindrà la meitat exacta d’individus dels que tenia la generació anterior, o sigui que el nombre de naixements del món disminuirà a cada generació. Fixeu-vos quines conseqüències més meravelloses i més insospitades vindran de l’aplicació d’aquest maltusianisme. La població de la terra deu ser d’uns dos mil milions d’éssers humans, i ara, fent un senzill càlcul aritmètic, podreu comprovar que, dividint per dos aquesta quantitat de dos mil milions, després d’haver fet trenta vegades la divisió per dos sobre el resultat que dóna la divisió anterior, veureu que els dos mil milions d’habitants queden reduïts a una sola parella d’habitants, o sigui que al cap de trenta generacions a la terra només hi haurà una sola parella amb dret a procrear, i suposant que cada generació dura vint anys, ens trobem que, d’aquí a sis-cents anys de comunisme científic, s’haurà resolt d’una manera perfecta tota la crisi econòmica produïda per l’excés de població, perquè la sola parella que quedi només podrà tenir un fill, que suposant que sigui mascle, serà l’últim home damunt de la terra. A aquest personatge li podem atribuir, sense exagerar gens, el nom Anti-Adam. Si el comunisme científic no fa un miracle com el que va fer el Pare Etern, i no extreu una costella de l’Anti-Adam per fer-ne una dona, encara que sigui ortopèdica, la nostra raça s’haurà acabat.
»Imagineu-vos aquest darrer home, conseqüència d’un maltusianisme sever, quina mena d’home serà i quina mena de monstruosa paradoxa animarà el cervell i la voluntat de l’Anti-Adam. Si hem de creure una mica en l’atavisme, podem afirmar que la sang d’aquest darrer ésser serà una resultant de les sangs més famoses, més brillants i més contradictòries de la terra; tindrà entre la seva ascendència homes tan oposats com Mussolini, Stalin, Hitler, el Dr. Piccard i el Prof. Eckener; aquesta sang anirà barrejada amb la dels grans criminals, que en l’època present acostumen a ésser prolífics, amb la de tots els poetes pares de família, amb la de tots els notaris i amb la de tots els nudistes.
»Així com Adam portava en el seu cos tota la humanitat en potència, aquest Anti-Adam futur serà una resultant de tota la humanitat, i és molt possible que un producte d’unes sangs triades tan científicament i d’una qualitat immillorable resulti una mena de ximple, una mena d’home que no es faci càrrec de la importància del seu paper ni de la gran tradició que dugui acumulada al cos, perquè en les famílies, com més aristocràtiques i més seleccionades són, la biologia acostuma a fer caure més la cara de vergonya».

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 3 de novembre de 2011 per mininu