Déu n’hi do com ha
resolt el tema de la
neteja de la plaça de Catalunya Indignada, el conseller d’Interior, Felip Puig!… Avui fa una setmana que entràvem en el
ditxós dia de reflexió previ al d’eleccions havent decidit la JEC (vol dir la Junta Electoral Central, en aquest cas) que les acampades
manifestatòries (com diria el senyor Sagarra pare) dels indignats eren improcedents, en una jornada tan reflexiva com la de dissabte passat, i doncs aleshores vaig pensar que els senyors de la JEC eren
llestos de mena, ja que era just allò que havien de fer si volien donar encara més notorietat als acampats: només calia que hi anés la policia, complint ordres, i ja tindríem el sidral muntat… i tothom, reprimits i repressors, tindrien la
seva foto de la
seva revolta.
Però finalment no va haver-hi sidral i per tant tampoc fotos, ni vídeos, ni cròniques periodístiques, per la simple raó que algú amb dos dits de front va veure que la cosa més intel·ligent era ignorar l’estúpid criteri de la JEC.
I ara, al cap d’una setmana de tot allò, amb l’oportunitat de les eleccions quedant enrere en el temps, amb el moviment 15-M movent-se encara però cada cop més calmadament, prolongant només el
dia de reflexió col·lectiva, va l’honorable conseller Felip Puig i decideix fer dissabte en divendres, sobre la base de no sé pas quins càlculs, exactament, perquè els que ha explicat després del gran mullader en roda de premsa són francament desconcertants: si es tractava de retirar objectes perillosos, com les bombones de camping-gas, podrien haver arribat tranquil·lament a un pacte amb els campistes, segurament; i si no hi havia voluntat d’entesa, ¿a qui se li acut de retirar tot allò 48 hores abans del gran xou culer per la Champions?
Naturalment, ha passat allò que Felip Puig, mal conseller o mal aconsellat, hauria d’haver previst: que la plaça a hores d’ara torna a estar plena, de trastos i de gent, de la gent que ja hi havia més els que s’hi han afegit a pilota passada, per solidaritat o per curiositat. Un èxit complet, doncs, al qual s’ha de sumar la meravellosa ocasió que ha donat a l’oposició de tirar-se-li a la jugular, que en devien tenir ganes acumulades, i particularment els d’ICV, que com a titulars del mateix departament en el Govern anterior portaven unes quantes espines clavades. (Magistral, per cert, l’acudit de mossèn Joan Herrera, que, segons les
cròniques, ha retret al conseller Puig que no hagués “actuat amb més mà esquerra”…!).
En fi, que l’honorable Felip Puig avui s’ha doctorat, i ara només ens cal esperar que aquest dissabte tinguem, malgrat la seva preventiva ràtzia policíaca, la festa blaugrana en pau. I encara diria més: cal esperar també que en el tema de la prostitució a la via pública (ciutats i carreteres), que el conseller Puig ja ha advertit que pensa ficar-hi mà, tingui efectivament una bona mà esquerra per ficar-hi, és a dir, que ho porti amb tanta perspicàcia, delicadesa, diplomàcia i elegància com fermesa, que ja ha demostrat que d’això en va sobrat, però amb fermesa només no n’hi ha pas prou.
Dit això d’en Superpuig, cedeixo la paraula (i demano disculpes per haver-me enrotllat tant) al gran JM de Segarra, aquesta vegada perquè ens il·lustri sobre “l’enderiament manifestatori” de barcelonins i catalans en general, i així puguem adonar-nos que aquesta tradició en aquest país nostre ve de lluny. (I que els qui donaven peu als contemporanis de Segarra a manifestar-se continuen donant-nos-en a nosaltres, catalans del segle XXI esquilats i humiliats, i per això indignats i emprenyats). I també pot anar bé per als indignats a seques, si al final toca comprovar (Felip Puig al marge) que encara no toca cantar la vella consigna de l’“Aquest any sí!”, tan cara als culers anteriors a l’era Guardiola.
«La darrera gran manifestació del diumenge en pro de l’Estatut m’ha fet pensar en la psicologia de l’home que va a una manifestació. El manifestant és el subjecte que fa de vegades el màxim esforç personal per un mínimum de vanitat personal. Aquest és un dels aspectes més nobles d’una manifestació.
…
