Pere Danés i Codina, 1952-2010
L’últim dia de l’any passat una bona colla d’amics, coneguts i saludats, però sobretot amics, vam anar a l’enterrament d’un personatge llegendari: Pere Danés i Codina, conegut per tothom qui el coneixia com en Pere Puta, nom que li venia de petit, suposo que perquè ja llavors devia ser espavilat de mena. En Pere, efectivament, era un paio molt seu.
Quan el vaig conèixer, jo devia tenir 17 o 18 anys, i ell, amb només un parell més, semblava tanmateix més gran, vull dir força més madur; més que jo segur, però diria que també dels de la meva colla de la Cellera. En el meu cas no és pas estrany, si es té en compte que jo venia tot just de fer el batxillerat amb els pares claretians, a Montgat, tot i que tenia les orelles prou atentes als sorolls de fora. Així, el règim d’internat no em va pas impedir, per exemple, anar uns quants diumenges seguits als cèlebres “Matinals del Price”, em sembla que en deien, d’on recordo actuacions memorables com les de Música Dispersa, el vell grup d’en Sisa, en Pau Riba, un grup d’Almeria de nom Los Puntos que van fer una versió brutal de l’All right now dels Free, Màquina! (em penso), etc. Des de Montgat també vaig sentir campanades d’un festival a l’aire lliure que algú, atent als aires que es respiraven a l’estranger de fora, va muntar al camp de futbol de Granollers, a imitació (pàl·lida però genuïna: aquí ens trobàvem en ple franquisme, nens!) a escala molt modesta, modestíssima, dels festivals, progressivament macrofestivals, que tenien lloc a fora, com els de l’Illa de Wight, Woodstock, Monterey…
Doncs bé, en Pere, el molt puta!, era l’únic de nosaltres que hi havia anat, al festival de Granollers. De fet, la gent de la vall del Brugent li deien “el hippy de Susqueda” (lloc d’origen de la seva família, tot i que ell va viure molts anys a Vic), i no és estrany: si el seu aspecte sorprenia, amb els cabells que li arribaven a mitja esquena, la seva conducta encara descol·locava més, anant com anava sempre descaradament a la seva, i essent capaç d’aïllar-se enmig de qualsevol ambient, si no tenia ganes de comunicar-se amb ningú, o amb ningú que no l’interessés gens ni mica…
A mi la seva pinta, amb el macuto en bandolera i la flauta dolça que traginava sempre, em recordava d’una banda en Kung-Fu, aquell monjo budista errant interpretat per David Carradine, i que en aquell temps feia furor, i de l’altra John Mayall, en part perquè físicament jo li trobava una retirada i en part per la música, perquè va ser a través d’en Pere que la vaig conèixer, i sempre més els vaig associar. I darrera John Mayall tota una rastellera de músics més, perquè en Pere i la música van ser sempre una parella de ball inseparable. La música, la percepció, la ment…, les herbes d’Àsia.
En Pere venia de Vic, que durant molts anys va ser una ciutat que, quan les altres anaven darrera certes novetats, ella ja en tornava. Així ho vaig percebre jo, si més no, el temps dels hippis –esplendor i decadència–, amb el punk dels 70, amb els neo i post dels 80…, i amb la música i les drogues associades a cada època. Que de pressa que vam viure!
Total, que en Pere va acabar fent de pont entre Vic i Girona i els elements diguem-ne més avantguardistes de la ciutat, que llavors pul·lulaven al voltant del TEI de Sant Marçal i que, tot i que podien ser de perfil més intel·lectual, tenien tantes ganes d’obrir la ment com de divertir-se, com a mínim tant com el hippy més penjat de la plana de Vic. Van ser temps de gresca i de bronca, de dinars opípars i d’àpats magres, de sobretaules llargues com un dia amb sense pa, de festins i de festes per un rosari de cases de pagès amigues, de festivals i de festes majors. De bones vibracions i de mals rotllos, en proporcions variables i d’acord amb la posició dels astres, probablement.
Recordo en Pere amb un timbal a les mans, corrent com un esperitat per la Rambla de Girona, suposadament per convocar la ciutadania, estupefacta, a un envelat que havien aixecat a la plaça de Catalunya, em sembla que per les Fires de Sant Narcís, o per Carnaval?; en tot cas, en una de les primeres festes recuperades de la nefasta grisor del franquisme, que ja anava en retirada. Aquells anys el país semblava una cabra boja, un adolescent que es descobreix el cos, amb grans a la cara i tot, però sobretot amb la sang que li bullia. Cada estiu fèiem via cap a Canet de Mar, a les Sis Hores de cançó, però sobretot a les Dotze Hores de rock, que eren menys polititzades (o gens) però molt més divertides, no cal dir-ho.
Mentrestant, en Pere (ben mirat, una barreja molt catalana de seny i rauxa, el primer de riure sempre però l’últim de perdre el control, perquè no el perdia mai) ens va anar convencent, a mi i a dos socis més (el burro va davant, com deia el meu pare), de trasplantar a la regió de Girona l’experiència exitosa d’un bar musical dels voltants de Vic d’on ell era visitant assidu. La proposta ens va enganxar, i després d’un munt de xerrades i d’uns mesos de fer de paletes, vam obrir el local, a Anglès (segurament no pas el millor lloc del món), que tenia la peculiaritat de ser doble: a la planta baixa era llibreria –la llibreria Santa Bàrbara, la patrona dels llamps i trons, venerada en una ermita dalt de la muntanya homònima de les Guilleries–, de la qual ens cuidàvem dos de nosaltres, i a baix, al soterrani, hi havia el bar –el Xuclamel, nom de sensuals sentits–, a càrrec dels altres dos, amb un equip de música collonut i una bona discografia per anar fent.
La vida del bar-llibreria va ser efímera, encara no quatre anys dels finals dels 70, però intensa. N’hi hauria per escriure’n un llibre sencer; però les coses bones es veu que no duren, i aquella, que era una bona idea, va acabar com el rosari de l’aurora, per falta de calés al calaix, per variar.
Després d’allò ens vam separar; cadascun de nosaltres vam fundar una família, com es deia abans, i vam estar un grapat d’anys veient-nos poc, molt de tant en tant. Tots aquells anys de bogeria –i de tonteria, també– anaven de replegament cap endins, i l’onada llibertària, de música, pau i amor i tota la pesca, deixava enrera una ressaca de cansament, de fatiga –i de fastig, diguem-ho tot. La lírica semblava que quedava per a la intimitat. Però el repòs és bo per al cos i per al cap, ajuda a meditar i fer balanç. Després de pensar-hi una mica força, jo ara em miro tot allò, aquella moguda (que tanmateix va deixar un bon rastre, i en certs aspectes perdura en les noves generacions), primer com una contestació, visceral i potser primària, però també com un recurs, com “una treta per continuar a la bretxa”, com deia aquell; una bombona d’oxigen per poder respirar enmig de l’ofec general. Però no ho veig de cap manera com una solució viable, i molt menys com la solució que alguns es pensaven (o ens pensàvem) que era.
Els hippies (dit així, a l’engròs) maldaven per viure a les escletxes del sistema, com resava un dels eslògans d’aquells anys, i resulta que ara, ves per on!, tots ens trobem a les escletxes, per la simple raó que és l’única opció que ens deixa el bloc, el sistema. I últimament, amb La Crisi dels collons veiem com dia a dia les escletxes es fan encara més estretes, i ens obliguen a tots (a tots els que no som del bloc) a estrenyê’ns el cinturó per poder cabre-hi i que no ens esclafin.
I veiem –i això encara cansa més– tots els dits assenyalant el bloc, però cap ni un que ens indiqui quina és la via per on s’alimenta i es fa tan gros i tan sòlid. Cap ni un!
M’hauria agradat parlar-ne amb en Pere, de tot plegat i al cap de tots aquests anys, però un mal vent se’l va endur abans d’hora, cagu’mlaputa!, i aquí estem, sols amb les nostres cabòries. Però també amb un bon grapat de records, i amb la música, eterna, inesgotable, que ens els porta en safata de plata. E la nave va, Pere Puta! Com solíem dir, ja ens veurem.
