L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

… a l’hivern de llana, i a l’estiu de fil

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Febrero de 2011. Escenilla en un cuartelillo que da cierta grimilla]

—¡Sus órdenes, mi coronel!

—¡Se siente, coño!

—¡¡VIVASPAÑA!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[Febrero de 2011. Escenilla en un cuartelillo que da cierta grimilla]

—¡Sus órdenes, mi coronel!

—¡Se siente, coño!

—¡¡VIVASPAÑA!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 de febrer de 2011 per mininu

Ei, Francisco Meinkamps, a veure si et creixen els nans!…

Deixa un comentari

Arran de les reaccions que han suscitat les inqualificables maniobres impulsades per aquest personatge nefast que ocupa el càrrec de Molt Honorable President de la Generalitat valenciana, la portaveu del Govern del País Valencià, Paula Sánchez de León, va manifestar divendres: “En cap cas és un tema [el de la reciprocitat entre Canal 9 i TV3 proposada pel president Artur Mas] que haja de ser tractat pels dos presidents [Francisco Camps i Artur Mas], perquè només interessa 2.000 o 3.000 ciutadans en aquesta comunitat”, i tot seguit d’aquesta científica apreciació diu que va “desautoritzar” l’executiu català per haver fet costat a Acció Cultural del País Valencià en aquesta polèmica. Segons Sánchez de León, “ni el Govern de Catalunya ni cap altra (sic) entitat o fundació cultural no estan autoritzats (sic) per invocar la llibertat per justificar les emissions de TV3, perquè fan absoluta demagògia”. Per si a algú li pot quedar el dubte, les emissions a què es refereix la portaveu del PP no són pas de cap virus ni res d’una nocivitat equivalent, sinó d’emissions televisives, és a dir, informatives, d’entreteniment i oci, culturals, etc. En tot cas, el que queda clar que reclama l’executiu populista del País Valencià és la seva llibertat de prohibir (tant se val que sigui contra la voluntat i els interessos d’una bona part de la gent del país, entre ella membres significats del mateix PP valencià), i de fer-ho sense “ingerències”… i sense testimonis, si poguessin evitar-los.
Però això ja és més difícil. I encara que es moguin i actuïn amb tota la patxorra i la descaradura de què són capaços (i en són molt: mentre puguin, mai permetran que les proves els hi desmenteixin una bona feina de Photoshop, com els hi va passar l’altre dia als del diari As amb el fora de joc virtual d’un jugador del Barça), la realitat és la que és, encara que no coincideixi amb la que ells tenen dissenyada i pretenen encolomar a propis i forans. Sense anar més lluny, aquest vespre mateix VilaWeb informava que 10.000 manifestants han reclamat a Castelló de la Plana el restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià. Tot i que aquesta no és una qüestió de comptes, sinó de drets, són bastants més dels dos o tres mil que deia la portaveu de Camps, i això només a Castelló (i amb tota probabilitat no hi devien ser tots els que pensen igual, oi?), i a més eren ciutadans de la seva “comunitat”, i per tant no es tracta de cap “ingerència”… La realitat contra el Photoshop. (Continuarà)

______________________________________________

Declaració pública d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

València, divendres, 18 de febrer del 2011

Reunida
la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de
febrer del 2011, ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al
País Valencià. Això és provocat per les renovades amenaces de noves
multes del govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera
multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer efectives dues multes més que
sumen 600.000 euros. La data límit per a fer-ho és el 20 de març, si no
volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes
corrents, ajudes i propietats, com l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que
significarien 120.000 euros més cada mes.

Davant aquesta decisió, Acció Cultural considera:

Primer.
Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt
Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat
Valenciana. Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3
com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona
com a encausat en el cas Gurtel.

Segon. Aquesta persecució contra
Acció Cultural per part del Sr. Francisco Camps va contra l’esperit de
tota la normativa europea.
Tots els tractats internacionals
garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals.
Així s’evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un
obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural
europea.

Tercer. El Sr. Francico Camps ha modificat arbitràriament i expressament la
legislació valenciana per a poder forçar al tancament de TV3.
Ha
arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra
entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació
de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei
16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió
Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat.
Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la
llei.

Quart. El Sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i
Canal
9. Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la
creació de Canal 9. També, des del 1989, va ser la que impulsà
l’arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el govern català va
facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre
esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana.
Aquest acord va ser rebutjat pel Sr. Francisco Camps i es continuà la
persecució de TV3.

Cinquè. El Sr. Francisco Camps nega als valencians una televisió en la seua pròpia llengua.
Considerem
que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la
cultura del País Valencià, contra els interessos del nostre poble.

Per tot això, demanem:

Que el Partit Popular substituesca el Sr. Francisco Camps com a candidat a les
properes
eleccions autonòmiques, perquè entenem que és una persona que no respon
als interessos valencians. Només així es podran resoldre els
preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix
el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes
recuperen la seua dignitat.

Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià.

Primer,
perquè el fons del conflicte jurídic resta pendent de resolució al
Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a unes altres instàncies
europees. Perquè tenim la raó.

Finalment, volem agrair l’esforç i
la solidaritat que, tant durant els darrers 26 anys com en aquests
moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus
socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i
les illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen
associacions, partits polítics, sindicats, etc. A tots, moltes gràcies.

ACPV
Edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània
C/ Sant Ferran, 12
46001 València
96 315 77 99
www.acpv.cat

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en els seus 40 anys d’història:

—xarxa
de repetidors TV3 al País Valencià
—Octubre Centre de Cultura
Contemporània
—Centre d’ensenyament Carles Salvador
—Correllengua
—servei jurídic
—Tirant de cançó
—Espai Illes Balears a València
—Joves
—Colònies d’estiu
—Intercanvis escolars
—activitats escolars (rutes
literàries i lectures dramatitzades)
—Amplifica’t
—Jovestiu
—xarxa de
casals
—Premis Jaume I
—organització d’activitats
—Telèfon de la
llengua
—Tallers per la llengua
—Diada del 25 d’Abril
—Espai Dona…
…………………………………………..

Fes-te sòcia/soci d’ACPV

7,5 euros/trimestre Joves d’Acció (menors de 30 anys)
20 euro/trimestre
36 euros/trimestre
18 euros/trimestre (jubilats o aturats)
Opció d’una quantitat superior trimestral
________________________________

[foto de l’entradeta: VilaWeb]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 27 de febrer de 2011 per mininu

Seguint el fil

Deixa un comentari

Sota les ales del seu barret
buidava la pipa a glopades,
aguantant el vent i el fred
al caire d’una cantonada,
el famós comissari Maigret.
Repàs mental de les pistes,
contrastem les perspectives…
barregem totes les cartes…
ja has llegit bé tots els signes?
I si el sospitós del crim
fos el geni maligne
que descartava Descartes?
Qui és qui, en realitat?
De quin d’ells és el llegat?
En la protecció d’un bar,
Maigret encén un llumí
i cala foc a la pipa.
Té tota la nit per davant…
Mirant a fora, a la foscor,
es beu lentament un grog,
mentre el seu únic cap rumia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 26 de febrer de 2011 per mininu

Francisco Meinkamps, hiperbòlic

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Preso de un furor clausurador nunca visto por estos pagos por lo menos desde los tiempos de la Santa Inquisición, el presunto presidente del Gobierno del País Valenciano, visiblemente animado tras sus éxitos monumentales recientes (cierre cultural de TV3 y supresión pedagógica de asignaturas en valenciano), se empesca uno más, si más no para hacer hervir la olla preelectoral]

—… y ahora vamos a prohibir la telefonía fija y móbil entre Cataluña (buaarghs!) y la Congregación Valenciana, so pena de multa de… vamos a poner… unos 300.000 €uracos la infracción, ea!

[Elementos de la escena:
—> Meinkamps hiperbólico
—> fresco y elástico traje modelo “Joven Español”, de la prestigiosa firma Gürtel
—> las hiperbolas de Meinkamps]

Guió i dibus: Min

Translation into Valencian (traducción al valenciano):

[Preso de un furor clausurador
nunca visto por estos pagos por lo menos desde los tiempos de la Santa
Inquisición, el presunto presidente del Gobierno del País Valenciano,
visiblemente animado tras sus éxitos monumentales recientes (cierre
cultural de TV3 y supresión pedagógica de asignaturas en valenciano), se
empesca uno más, si más no para hacer hervir la olla preelectoral]

—…
y ahora vamos a prohibir la telefonía fija y móbil entre Cataluña
(buaarghs!) y la Congregación Valenciana, so pena de multa de… vamos a
poner… unos 300.000 €uracos la infracción, ea!

[Elementos de la escena:
—> Meinkamps hiperbólico
—> fresco y elástico traje modelo “Joven Español”, de la prestigiosa firma Gürtel
—> las hiperbolas de Meinkamps]

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 de febrer de 2011 per mininu

¿Dónde estabas entonces…?

Deixa un comentari

Era la pregunta del dia: recordes on eres, el 23-F? I tant, que sí! El dia 23 de febrer de 1981 a la tarda una ambulància em va traslladar de l’hospital de Badalona on m’havien operat (el centre estava en conveni amb la SS, no sé si ja formant part de l’assumpció per part de Catalunya de competències en matèria sanitària traspassades de l’Estat, que va tenir lloc aquell mateix any) al de Traumatologia de la Vall d’Hebron, on havia de començar un període de rehabilitació que duraria uns quants mesos. En el moment que m’entraven a la planta, assegut en una cadira de rodes, hi havia entre el personal sanitari i resident una estranya agitació, i de seguida ens va arribar el rumor que “els militars” havien pres per la força, utilitzant armes de foc, el Congrés dels Diputats en ple, mentre s’hi estava fent la tediosa sessió d’investidura del monòton Leopoldo Calvo Sotelo, el que havia de ser successor d’Adolfo Suárez en la presidència del Govern estatal.
Ens va confirmar el rumor del segrest violent de ses senyories una monja (que després vaig saber que era de Bilbao, precisament, i cap de planta de les monges infermeres), una dona de armas tomar -sigui dit amb tota la intenció-, que va passar com una exhalació per davant nostre tot cridant: “¡Ya era hora que alguien hiciera algo contra éstos de ETA!”. (En aquell temps la banda armada basca colpejava fort i sovint, i les seves víctimes llavors eren selectivament militars i guàrdies civils). No recordo bé si hi va afegir “Se van a enterar!”, però ho juraria. Del que sí me’n recordo és que vaig pensar “On collons m’he ficat, jo?!”, i en quines circumstàncies, a més!, perquè si, pel que fos (ningú no sabia res del cert del que estava passant realment a Madrid, i aquella nit va ser molt llarga), ho tenia molt cru per fugir cames ajudeu-me…
Al final aquella “pallassada”, aquella “opereta” protagonitzada per dos centenars de guàrdies civils amb armes i tricorni i (mal) dirigits per un sonat amb mostatxo, suposadament va acabar bé, i el cop d’Estat, havent topat amb la ferma decisió del rei de desautoritzar-lo, va fracassar, segons la versió oficial.
De debò va fracassar, però?

Ens hem passat 30 anys fent veure que ens ho crèiem, o volent-nos-ho
creure, però en el fons sabíem que allò no va ser cap broma, ni per a res una anècdota més o menys folklòrica i innòcua. Si més no, no pas de cara a la particularitat
autonomista de la jove democràcia espanyola (i particularment les velles nacionalitats històriques catalana, basca i gallega que l’havien inspirat, aquell autonomisme), que en aquell mateix acte patia de facto la primera de les frenades que li tenien reservada. A banda de la “ley de armonización”
que va venir de seguida com a conseqüència immediata d’aquell cop
frustrat, aquell succés era l’evidència que el monstre seguia viu i
vigilant…, i la història d’aquests sis lustres d’Exemplar Transició
Espanyola ha vingut a demostrar que la monstruositat que jau a
l’interior de l’Estat espanyol no era cap exclusiva de la tropa colpista, ni
tan sols de la casta militar: a banda que aquesta ha figurat i figura
com un espantall incrustat a la mateixa lletra (i a l’esperit, pel que
es veu) de la sagrada Constitució, hem tingut ocasió de veure una vegada i una altra, fins a l’extenuació, mostres i més mostres de l’Espanya una falangista rediviva, i de l’única cera que aquesta Espanya monolítica està disposada a deixar que cremi.
El President Pujol, explicant aquest dimecres en un article al diari la seva versió dels fets, parlava de l’“esperit del 23-F”: el recel davant l’autonomisme i especialment l’hostilitat contra Catalunya. “Un nou 23-F avui ja no és possible”, diu Pujol, “però una acció d’erosió i d’arraconament de Catalunya sí que ho és. De fet ja està engegada”, i per això la commemoració d’enguany no es pot limitar al relat “en el fons autocomplaent” del que va passar, diu. “Cal analitzar tota la complexitat del fet -dels seus objectius, de les complicitats totals o parcials, i públiques o soterrades, de les raons fondes de tot plegat. I veure com ara quelcom de tot allò ha reaparegut”.
El President aventura la possible teoria d’un cop d’Estat tou ideat per Armada a la manera del que va portar el 1958 el general De Gaulle a la presidència de la República francesa, que en el cas de la rèplica espanyola hauria fracassat entre altres coses per la irrupció “intempestiva i barroera” del tinent coronel Tejero Molina, que va donar al cop “una imatge entre anacrònica, ridícula i superlativament autoritària”.
Durant temps, aquesta imatge grotesca, i inofensiva, al capdavall, és la que ha quedat flotant en l’ambient. En canvi, la teoria de la conspiració oficial parla, en aquest cas, d’una entesa prèvia entre els dos-cents militars actors -sumats figurants i caps de cartell- i la figura del monarca, el qual apareixeria oportunament -d’acord amb aquest pacte secret- per parar el cop i quedar com un heroi per sempre més (una mica com el dolent d’Els Increïbles, vaja, que creava un robot superdolent però que ell podia dominar, i així, destruint-lo, comptava passar per superheroi…). Sigui certa la teoria dels que no es mamen el dit o ho sigui la del President estat (cosa que al capdavall a hores d’ara potser té una importància relativa), el cert del tot i del tot comprovable és que ara, des del punt de vista nacional català, ens trobem al cap del carrer.
En el programa de debat Àgora, del 33, ahir s’analitzava el tema també des de diferents angles; però a diferència d’altres debats que hem tingut ocasió de veure en diferents ocasions anteriors, al final, en el torn de conclusions, dos dels tertulians, el politòleg Ferran Requejo i l’historiador Jaume Sobrequés (que havia estat durant anys, recordem-ho, una patum del PSC), es van manifestar clarament favorables a la secessió, no com a opció preferent, atenció!, sinó com a única opció possible, o possibilista.
Que triguem més o menys a arribar-hi, ja es veurà, però és evident que la societat catalana s’ha posat en marxa, de moment anímicament, després de convèncer-se’n amb el cap. (L’independentisme puja al 21%, el federalisme s’estanca i l’autonomisme cau al 28%, segons el diari d’avui mateix). ¿Com no ha de ser així si, com deia el doctor Sobrequés en el debat, en les relacions entre Catalunya i Espanya ja s’ha provat tot, i res no ha funcionat?

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 24 de febrer de 2011 per mininu

Abraçada fraternal

Deixa un comentari

Jordi Hereu, darrer alcalde socialista de Barcelona, feliç després de superar l’últim obstacle per poder concórrer a la cursa electoral de maig (i tenir així l’oportunitat de fotre’s tot sol i a tota velocitat el gran pinyo):

“Us demano unitat de tots, unitat sincera per construir els ponts i fer més gran i més fort aquest projecte”

[Comentari de text: El projecte a què es refereix l’alcalde vigent i pròxim pretendent a l’alcaldia barcelonina pel Partit Sense Crosta és el “projecte de progrés”, segons que es dedueix de la resta del discurs del postulant Hereu després del feliç desenllaç de les primàries, ja que advoca per la “continuïtat” de l’esmentat projecte.
Tenint en compte que la vara municipal és en mans socialistes des de fa una trentena llarga d’anys ininterrompudament, la figura literària es va acostant de més en més a l’oxímoron genuïnament socialista (del socialisme real) de la “revolució permanent”…
I parlant de figures literàries, és encara més ben trobada l’expressió hereuiana de la “unitat de tots”, tanmateix no pas supèrflua venint com ve de l’àmbit de les esquerres, on tant d’èxit ha tingut tradicionalment el bell esport de les divisions unitàries… D’altra banda, també deu tenir el seu sentit dins el marc de l’Estat de la Noció, on la noció d’Estat està basada en curioses unitats sinceres i indissolubles de tots i totes i bastida sobre bonics ponts de diàleg intercultural i multilingüístic]
 

[Foto de l’entradeta: Andreu Puig, a El Punt]
Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 22 de febrer de 2011 per mininu

Peces de valor trabucat

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En plena ronda, dos números de la Benemérita tropiezan, dentro de las paredes de un museo etnológico -nunca se sabe dónde y cuándo puede saltar la liebre-, con un sospechoso artilugio de peculiar diseño]

¿Y eso?, ¿qué es lo que es, mi comandante?
—Pues ni más ni menos que un trabuco, un arma de destrucción masiva de la antigüedá!… ¡Proceda de inmediato a requisarlo, Fernández!
¡Sus órdenes!

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[En plena ronda, dos números de la
Benemérita tropiezan, dentro de las paredes de un museo etnológico
-nunca se sabe dónde y cuándo puede saltar la liebre-, con un sospechoso
artilugio de peculiar diseño]

¿Y eso?, ¿qué es lo que es, mi comandante?
—Pues ni más ni menos que un trabuco, un arma de destrucción
masiva de la antigüedá!… ¡Proceda de inmediato a requisarlo,
Fernández!
¡Sus órdenes!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 21 de febrer de 2011 per mininu

No me la podia treure del cap…

Deixa un comentari

… fins que vaig descobrir aquest vídeo, de Comedy Inc. M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que al bo d’en James, si l’ha vist, no li ha fet tanta gràcia com a mi, què hi farem! Més avall hi ha la versió, a càrrec de James Cunt (sic), de Good bye, my lover, que encara és més perillosament enganxosa (l’original, vull dir) i carregosa que l’altra. Es veu que la veu d’espinguet del cantautor anglès cansa a més d’un, en vista de la quantitat de paròdies que li plouen de tot arreu; aquesta ve dels antípodes, interpretada per Scott Brennan, un dels actors de la troupe australiana, i és una de les més divertides que he vist. Go on!

[Advice: Some of the content maybe offensive and therefore should not be watched by anyone]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 20 de febrer de 2011 per mininu

Francisco Meinkamps diu…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un señor, de cuyo nombre no quiero acordarme y que, a pesar de su lamentable persona, ocupa un cargo de la máxima dignidad al frente del Gobierno del País Valenciano, dice:]

—El 17 de Febrero de 2011 pasará a los Anales de la Congregación Valenciana como el “Día de Gloria”…, de gloria a ESPAÑÑÑA!!

Guió i dibus: Min

Translation into Valencian (traducción al valenciano):

[Un señor, de cuyo nombre no quiero acordarme y que, a pesar de su
lamentable persona, ocupa un cargo de la máxima dignidad al frente del
Gobierno del País Valenciano, dice:]

—El 17 de Febrero de 2011 pasará a los Anales de la Congregación
Valenciana como el “Día de Gloria”…, de gloria a ESPAÑÑÑA!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 18 de febrer de 2011 per mininu

Visc(a) Espanya: endavant com els crancs!

Deixa un comentari

«Arribats en aquest punt, el lector preguntarà, potser: què fou el regionalisme? El regionalisme fou una directiva política que es produí inexorablement pel record amarg deixat en l’opinió pública per l’actuació de les dues forces extremes que en els decennis immediats havien literalment arrasat el país. La gairebé totalitat de l’opinió pública havia deixat de compte el federalisme degenerat en cantonalisme que havia destruït el moviment d’esquerra i el carlisme, totalment esgotat pel resultat de la darrera -en definitiva, la quarta- guerra civil. La gent demanava una altra cosa i, quan pensava en el procés polític del segle que s’anava lentament acabant, li semblava veure visions -li semblava impossible que s’hagués pogut produir. El regionalisme fou inicialment la conseqüència del malson deixat pel segle que s’anava extingint.
»En els últims segles, a Catalunya, sempre s’havien produït brots particularistes, senyals autòctons. El fet és tan visible en els segles dels Àustries com després de la imposició -perduda la guerra- del Decret de Nova Planta de Govern, per Felip V. Foren brots petits, generalment personals, sovint esmorteïts, però reals i autèntics. En els dos primers terços del segle XIX sovintejaren molt més. Començà a circular la paraula “provincialisme”. Amb aquesta paraula hom tractà de fer entendre la transcendència política d’aquestes manifestacions, que foren naturalment molt vagues, però que amb el comú denominador de la paraula foren una mica més intel·ligibles. A conseqüència de la considerable batalla (que omple tot el segle) donada per Catalunya a favor del proteccionisme econòmic, lluita que es troba en l’origen de l’anomenada Renaixença, de la Renaixença literària, de la curiositat històrica, de la personalització social en tots els aspectes, els brots a què al·ludíem esdevingueren una necessitat i anaren agafant una forma política pueril, discretíssima, però cada vegada més catalana. És a dir, s’inicià el desgel de la castellanització, que havia durat segles. La crítica de la castellanització la produeixen els proteccionismes de l’economia. És una crítica dura però convincent, que posa de manifest l’extrem d’abjecció i d’ignorància a què arribà la direcció político-econòmica de la Península. Els intel·lectuals reforcen la situació fent arribar a espais diferents de la industrialització aquella crítica. Les aparatoses, hiperbòliques baluernes de l’unitarisme castellà -que ni tan sols són castellanes, sinó copiades del francès-, cauen una darrera l’altra en l’esperit de la gent. En una paraula: les primeres manifestacions del primer i en definitiva informulat catalanisme foren anomenades provincialisme.

»(…) Per altra part, hom travessà una etapa de la lluita política (la que va de la revolució de setembre a la restauració de Cánovas) d’una gravetat acusadíssima. En una paraula: es crearen les condicions objectives per a deixar de banda, per caduc i inoperant, el provincialisme. I llavors el catalanisme espontani i proliferant adoptà una altra fórmula política, i aquesta fórmula fou anomenada regionalisme. Amb aquesta paraula -que Prat [de la Riba] trobà, com ja hem dit- es tractà de donar a entendre l’existència d’un catalanisme més esvelt, més formulat, més documentat, molt menys convencional i discret. L’entrada en el regionalisme és en definitiva el cop de gràcia del procés de castellanització multisecular però superficial i ineficient».

Aquest fragment de la sèrie Homenots de Josep Pla dedicat a El senyor Prat de la Riba (1870-1917), mostra ben a la clara un parell de coses. La primera és que Catalunya fa anys i panys que té davant seu una paret contra la qual hi han picat de cap les successives generacions de catalans fins al dia d’avui; i la segona, i consegüent, és que ens trobem en una situació en molts aspectes calcada de la que descriu Pla en aquestes ratlles.

En una banda de paret, les “aparatoses, hiperbòliques baluernes de
l’unitarisme castellà” continuen dempeus, fent la punyeta i atentes a
impedir, amb el seu immobilisme reconsagrat, qualsevol progrés
“excessiu” -és a dir, qualsevol progrés- del catalanisme, del país
català com a tal país. Només s’ha d’estar una mica atent a les notícies
de qualsevol dia de l’any per comprovar-ho. Entre els últims moviments
immobilistes
podríem enumerar les maniobres de la ministra Salgado amb
les caixes catalanes; el tracte vil, deslleial i humiliant de Rodríguez
Zapatero arran de la visita de vassallatge del president Mas a Madrid a
demanar sisplau que el Govern de Catalunya es pugui endeutar una mica
més (!), i les agres i estúpides reaccions dels Governs regionals de la
senyoreta Pepis; les allargues que donen a les obres públiques estatals
en territori català (menció especial a la “carretera de la Vergonya”,
que s’està cobrant en accidents mortals la manifesta desídia del
ministeri “responsable” de les obres); la inaudita sordesa d’AENA al
clam gironí per les tarifes de l’aeroport de Vilobí, com a resultat de
la qual Ryanair acaba d’emigrar parcialment, per segona vegada en pocs
mesos, cap a l’aeroport del Prat (fent el joc així a l’obscur propòsit
dels dirigents estatals de consagrar-lo com a aeroport de segona fila i
de deixar el de Barajas com a únic centre de l’espai aeri espanyol);
la insòlita miopia centrepeninsular davant la imperiosa necessitat del corredor ferroviari
per la costa mediterrània, i l’obcecació parella amb el model radial (i ruïnós)
per al tren de gran velocitat… I en definitiva, vivint del cuento perifèric mentre a la macrocefàlia madrilenya impera el vell caciquisme, ara amb vestits d’Armani liberals, que es podria resumir en la frase, també mencionada per Pla, que s’atribueix al ministre de la Governació del temps de Cánovas, Romero Robledo: “Para los amigos, el favor; para los enemigos, basta con la ley”.
Però això només en el pla econòmic, perquè
en el polític les alegries i les irresponsabilitats també ens arriben
de dues en dues. L’última d’elles és la negativa a la llei de consultes
populars presentada pel Parlament de Catalunya, mentre a Madrid no mouen ni un
dit per impedir que aquell obsès que presideix la Generalitat valenciana
impedeixi, a còpia de multes milionàries, la lliure circulació de les emissions televisives i la recepció de TVC al País
Valencià; o que TVE impedeixi per norma l’ús de l’expressió (“ahistòrica”, segons el cretí que la va denunciar) “corona
catalano-aragonesa” en els centres informatius de Catalunya, País
Valencià i Illes Balears… A veure amb quina nova repressió ens
obsequiaran demà, demà-passat, dilluns que ve, dimarts…
Ara bé, en aquesta banda de paret, les coses, tot i estar atrapades en la mateixa inveterada teranyina centralista, es mouen. Del regionalisme del tombant de segle hem passat, després d’anys de la mesella política del peix al cove, al cansament i a l’emprenyamenta generalitzats, i darrera seu està creixent una massa crítica independentista cada dia que passa més gran i més convençuda que ja n’hi ha prou, d’aquest color, i que aquesta farsa ja no hi ha qui l’aguanti. I encara més: en termes econòmics, va obrint-se pas la idea que si no posem fi a aquesta comèdia secular, la comèdia se’ns empassarà (empresaris i treballadors, tots plegats) i no serem ningú mai més. O som un país, amb totes les conseqüències, o no serem res de res.
«Algú podia preveure la sensació d’estafa històrica a l’hora de valorar
la democràcia espanyola actual?»
, es preguntava l’historiador Xavier Díez en un altre interessant article seu
(“Contra la transició”) al diari d’avui. «Algú tenia la capacitat profètica
d’assenyalar que l’anhelada sortida del franquisme comportaria una
profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el
subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla
empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme?»
.
Estem fotuts, però ens trobem de ple en un procés (irreversible per pura lògica) de canvi: estem prenent consciència a marxes forçades de la magnitud de l’estafa. Un cop descoberta l’estafa i desemmascarats els estafadors, el següent pas ha de ser treure’ns-els de sobre com més aviat millor. Sobretot si, com està més que clar, ens hi juguem no solament la cartera, sinó la pròpia supervivència.

ps: Cánovas del Castillo (conegut a Catalunya com “El Monstruo”), va aconseguir, amb la seva política repressora dels qui somiaven una Cuba lliure, que el nacionalisme cubà creixés imparablement, fins a desembocar en la independència de l’illa.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 18 de febrer de 2011 per mininu

Coses vistes

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos o tres elementos de un escritorio hablan entre si de un cuarto o quinto misterioso elemento…]

—¡Córcholis!
—¿Qué ocurre?
—Pues que estoy experimentando una especie de “déja vu”…
—¡Vaya! ¿Quieres que te lo borre?
—No, no, aguarda…, puede que tenga algun tipo de significado esotérico que ahora mismo no podemos ni sospechar…

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[Dos o tres elementos de un escritorio hablan entre si de un cuarto o quinto misterioso elemento…]

—¡Córcholis!
—¿Qué ocurre?
—Pues que estoy experimentando una especie de “déja vu”…
—¡Vaya! ¿Quieres que te lo borre?
—No, no, aguarda…, puede que tenga algun tipo de significado esotérico que ahora mismo no podemos ni sospechar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 13 de febrer de 2011 per mininu

‘Eskerrik asko’

Deixa un comentari

—”Eskerrik asko”, ‘Gràcies’.
Així, amb aquestes paraules, va acabar la conversa entre Joan Salvat, director del programa “Sense ficció” de TVC, i Gorka Espiau, director del documental Pluja seca, que era el corresponent a aquesta setmana i que tractava dels últims i esperançadors moviments entorn del conflicte (polític) basc, que han desembocat primer en l’anunci per part d’ETA del cessament de la seva activitat terrorista, i ara en el naixement (si la justícia espanyola no ho impedeix) de la formació política Sortu, que es presenta a l’escena política (i a les properes eleccions de maig, si l’hi permeten) fent la renúncia prèvia i expressa de la violència amb finalitats polítiques i amb uns estatuts (a hores d’ara ja presentats a Madrid) que “compleixen fil per randa” la cèlebre “llei de partits” espanyola, com vam poder llegir a Racó Català.
L’expressió d’agraïment dita en basc per Gorka Espiau a Joan Salvat es feia extensiva a Televisió de Catalunya per haver emès el documental, però també per haver-se implicat en la seva realització, una “aposta valenta” de la televisió pública catalana, com deia divendres Gemma Busquets en la seva columna de crítica televisiva, i de la qual he manllevat el títol d’aquest post. La periodista assenyalava encertadament, en el seu text (que reprodueixo sencer més avall), que “és difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca”. I és que hi ha silencis ben eloqüents…
Si no el vau veure, us recomano vivament que hi feu un cop d’ull clicant aquí: “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc”.
Un d’aquests mediadors és l’advocat sud-africà Brian Currin, que ja va exercir com a tal en sengles processos de pau d’Irlanda del Nord i de la República de Sud-àfrica, i en aquest últim país va participar també en la creació de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, una peça clau per a la superació del trauma col·lectiu dels anys d’apartheid a la república sud-africana. Doncs en el vídeo es parla de l’estranya carta que va rebre, suposadament d’ETA, comminant-lo sota amenaça a deixar de fer la feina que li havia estat encomanada.
Tan estranya és, la carta, que s’especula que el seu remitent no fos realment la banda armada, sinó els serveis secrets espanyols. La insinuació és arriscada, però no pas faltada de fonament, si ens fixem, entre altres coses, en les mostres d’inquietud que han manifestat determinats polítics espanyols (alguns d’ells, del PSOE i del PP, a la mateixa cinta) davant la deriva de la nova esquerra abertzale basca envers “la ruptura amb els models organitzatius i les formes de funcionament
de les quals s’ha dotat aquest espai social i polític en el passat i,
per tant, amb els vincles de dependència que tenia”
, en paraules d’Iñigo Iruin, que és l’advocat que ha presentat aquesta setmana els estatuts al Ministeri de l’Interior.
Perquè aquesta és la qüestió: ¿què faran, ara, si tot això va de veres -i tot fa pensar que hi va-, els polítics espanyols, encastellats des de fa segles en el seu “roñoso cascarón”? L’expressió és d’Antonio Álvarez-Solís, treta d’un seu article, absolutament imperdible (que he pogut llegir a través del blog L’Aleix de ca la Toca -gràcies, Aleix-, on es parlava d’aquest mateix tema), i que no puc tampoc deixar de recomanar-vos: “Desnudos frente a la libertad”.
Té tanta raó, Álvarez-Solís, que quasi em feia mal, llegir-lo. I encara més quan a propòsit de les seves reflexions vaig rememorar un fragment del documental emès per TV3 on s’explica una trobada propiciada per Brian Currin i companyia a Sud-àfrica entre representants del Sinn Féin i del Govern britànic, en el llarg i tortuós camí cap a la reconciliació mútua a través de la comprensió de l’altre, primer, i de la renúncia pels dos bàndols cadascun d’una part per no perdre tots dos el tot…
La (odiosa) comparació amb Espanya, que té dos conflictes pendents de resoldre (tots dos polítics, encara que només un d’ells amb violència pel mig), és inevitable. L’estiu passat Espanya també va enviar una seva delegació política a la República de Sud-àfrica, però aquesta era composta només d’esportistes captius (la meitat d’ells del FC Barcelona) i de periodistes hooligans, i l’hi va enviar no pas amb cap esperit de reconciliació ni res de semblant, sinó amb ànim de conquistar la copa del món de futbol i donar-se així un altre bany de nacionalisme, que en el cas de l’Estat castellà és el mateix que dir d’immobilisme.

«Les televisions espanyoles s’han mirat sempre el conflicte basc des
d’una única posició: unilateral, inamovible, incondicional. I els
reportatges, especials informatius i anàlisis s’han mogut sempre entre
la propaganda, el maniqueisme, l’odi i el revengisme. Ara, però, fa
temps que no en parlen, que no veiem un reportatge d’El Mundo TV a
Antena 3, o Mercedes Milà amb les víctimes perquè només n’hi ha unes. El
silenci sempre és significatiu. Per això és valenta l’aposta de TV3 amb
Pluja seca.
Difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca. Amb
l’al·legoria de la pluja, el documental d’una hora de durada feia una
exhaustiva anàlisi dels processos de pau de Sud-àfrica i d’Irlanda del
Nord; potser excessiva, però molt entenedora; potser idealitzada amb el
pas del temps, però essencial per explicar què fan els mediadors. La
comparativa serveix per explicar què es pot aplicar al País Basc
–aprendre dels altres– i també que és possible. El gran mèrit del
documental –molt ben travat, capaç de captar l’atenció tot i abordar un
conflicte polític espinós i enquistat– és l’enfocament, que prioritza
les oportunitats per parlar. És el que fan els mediadors, a banda de fer
el te i de portar sobres amunt i avall, i de pregar; són algunes de les
anècdotes que explicaven els homes a l’ombra quan relataven la seva
experiència. I el que es desprèn dels testimonis que hi apareixen i de
la carta amenaçadora que ha rebut el mediador és que no tots tenen la
mateixa voluntat per al diàleg. El documental és una declaració de bones
intencions, però també deixa palès que no totes les parts són prou
madures ni prou generoses per a la renúncia i l’acceptació».

(Gemma Busquets, a “El Zaping”, El Punt, 11 de febrer)
___________________________________________

[Foto de l’entradeta: agència EFE]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 de febrer de 2011 per mininu

Coses que importen a tota cuca vivent

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un ciudadano recién traspasado se manifiesta inquieto, en su nuevo paradero, por un cierto tema aún pendiente de resolución]

—¡Maldita ley de Murphy! Ahora ya no sabré nunca jamás si finalmente se podrá circular a más de 80 km/hora en los accesos a Can Fanga! [*]

[*] nombre cariñoso con que se conoce a la Ciudad Condal en el resto de Cataluña, y aun más allá (Nota del Traductor)

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Un ciudadano recién traspasado se manifiesta inquieto, en su nuevo paradero, por un cierto tema aún pendiente de resolución]

—¡Maldita ley de Murphy! Ahora ya no sabré nunca jamás si finalmente
se podrá circular a más de 80 km/hora en los accesos a Can Fanga! [*]

[*] nombre cariñoso con que se conoce a la Ciudad Condal en el resto de Cataluña, y aun más allá (Nota del Traductor)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 10 de febrer de 2011 per mininu

Coses que importen, i molt

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un mindundi, momentáneamente perdido lejos del hogar, suspira por recibir noticias frescas de su patria chica]

—¡Mecagüen mis muelas! Yo aquí tirado, sin móbil ni nada, y a lo mejor en Barcelona ya se puede circular a 100 quilómetros a la hora… o puede que incluso a 120!!

Guió i dibus: Min

Translation into Puerto Rican (traducción al portorriqueño):

[Un mindundi, momentáneamente perdido lejos del hogar, suspira por recibir noticias frescas de su patria chica]

—¡Mecagüen mis muelas! Yo aquí tirado, sin móbil ni nada, y a lo
mejor en Barcelona ya se puede circular a 100 quilómetros a la hora… o
puede que incluso a 120!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 10 de febrer de 2011 per mininu

Coses que importen realment, actualment

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos ciudadanos honrados, a pesar de su talante tal vez un poco bohemio, muestran su legítima inquietud por la más trepidante actualidad social]

—Estoy sobre ascuas, amigo: me pregunto cuándo van a entrar en vigor las medidas de velocidad variable en las entradas y salidas de la gran ciudad condal…
Pues sí, muchacho, ya tardan…
—¡Maldito anticiclón!
¡Cagüenlá!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Dos ciudadanos honrados, a pesar de su talante tal vez un poco bohemio,
muestran su legítima inquietud por la más trepidante actualidad social]

—Estoy sobre ascuas, amigo: me pregunto cuándo van a entrar en vigor
las medidas de velocidad variable en las entradas y salidas de la gran
ciudad condal…
Pues sí, muchacho, ya tardan…
—¡Maldito anticiclón!
¡Cagüenlá!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 9 de febrer de 2011 per mininu