L'Hereu Riera

Diu el refrany que és millor ensenyar a pescar a qui no té menjar que no pas donar-li un peix. Si és així, m’agradaria saber en nom de què i de qui tanta gent (de bona fe, com els altermundistes i altres alternatius, progressistes en general, l’esquerra més o menys radical) reclamen un repartiment de la riquesa a l’estil del del sermó de la muntanya, amb repartiment de pans i peixos inclòs (com si es tractés d’emular el Mestre, que d’altra banda no va tenir el detall d’ensenyar-nos, ni que fos amb metàfores, paràboles i altres figures de l’estil del temps, com hauria d’anar una redistribució de la riquesa com aquella però a nivell macroeconòmic).
Avui hi ha vaga. Protesta general (ja veurem fins a quin punt es compleixen les esperances sindicals) per la reforma laboral aprovada (ja fa uns mesos) pel gabinet de Rodríguez Zapatero, amb el rerefons de la protesta més àmplia i general encara –per bé que més difusa, però també intensament sentida– de la crisi que van provocar fa dos anys el sistema financer –més concretament, les entitats financeres– i el capital que el controla –i més concretament el capital especulatiu, que en mans d’aquelles es va descontrolar–. Una crisi que, per si no n’hi hagués prou amb el mal que ha fet a posteriori, sobretot en la classe treballadora, o contributiva, encara han hagut de córrer a tapar-la amb enormes quantitats de diners els diferents estats –que és el mateix que dir la classe treballadora i contributiva, però sense el seu vistiplau.
Què reclamen els sindicats, en nom d’aquesta classe treballadora? Unes condicions de treball dignes, que com més gent millor pugui tenir feina, que els sous siguin justos… (I que la crisi la paguin els que l’han provocat!, un eslògan magnífic amb ecos en el desert). Ara mateix, ja seria molt tornar a les condicions anteriors a l’esclat de la crisi, i que els índexs d’atur baixessin als nivells de fa dos anys, nivells que vistos des d’aquí semblen un miratge.
Hi va haver un temps en què es volia no pas lo millor possible per a la classe treballadora, sinó l’abolició de les classes socials. Poca broma! La nostra societat continua essent classista com sempre (i ara amb la sensació d’inexorabilitat que ha deixat l’exemple del socialisme real, que va tirar pel dret a repartir la riquesa i va fracassar estrepitosament), però amenaçant de simplificar-se: entre una classe dominant i la resta…
¿I per què no hauria de ser així, si els rics (i per tant poderosos) poden engreixar-se com llagastes de generació en generació sense límits? “El primer milió d’euros és el que costa de guanyar”. Aquest principi del manual de l’escalador social és exacte: com més tens, més possibilitat tens de guanyar més; com més tinguis acumulat, més podràs acumular. Les regles del joc afavoreixen el fort. I la família del fort. I la unió de famílies fortes…
Llei de vida? Però no se suposava que havíem deixat la selva?

En aquesta animació –una versió metal·litzada i papanates de Land of confusion de Genesis–, l’heroi que salva la humanitat troba el monstre capitalista al seu cau, aleshores la gent que ha seguit l’heroi tomba –entre tots i totes, solidàriament i voluntària— l’enorme monstre, i tot seguit el venjador (que, sota la màscara que duu, tant podria ser en Charles Bronson com Chuck Norris, en Rambo o vés a saber quin capdavanter altermundista), després de fer un energètic tomb per l’espai a la manera de Songoku, salta sobre la panxa del ricatxó abusananos, i el ricatxó rebenta, i de la seva panxa indecent en surten muntanyes de bitllets de dòlar, que voleien pels aires. Fi de la història.

O no: el vídeo no ho explica, perquè la cançó i el conte que il.lustra ja s’han acabat, però potser resulta que algun espavilat dels que eren a les files dels revolucionaris arreplega un bon feix d’aquells bitllets volàtils, els fa treballar conforme a les lleis del mercat (que l’heroi no s’ha recordat de modificar), es fa ric i funda, passant el testimoni i els drets als seus rodanxons fillets, una nova Dinastia Econòmica. La història continua (com sempre, i fins a l’infinit).

_{I must’ve dreamed a thousand dreams
Been haunted by a million screams
But I can hear the marching feet
They’re moving into the street}

This is the world we live in
And these are the names we’re given
Stand up and let’s start showing
Just where our lives are going to

La versió original dels mateixos Genesis, feta a tall de broma (a vegades l’humor pot ser una manera de curar-se en salut), tampoc millora gaire: en la historieta hi surten els populars polítics ineptes i corruptes de rigor, els poderosos corruptors de polítics menors (els majors són ells), i el Poble, que acaba pagant, amb protesta o sense, els plats trencats i tota la vaixella.

Translation (traducción):

[Un vendedor de motos…, digo de muebles, intenta convencer a un cliente quisquilloso de las bondages.., digo de las bondades, de uno de sus magníficos productos comerciales]

—Siéntese Ud, siéntese sin miedo…, no parece muy cómodo, por lo del diseñito y tal, pero lo es una barbaridad, ya verá…

—¿Está Ud seguro? Hmm, no sé, no sé…, la verdad es que temo por mis posaderas, señor mío…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un vendedor de motos…, digo de muebles, intenta convencer a un
cliente quisquilloso de las bondages.., digo de las bondades, de uno de
sus magníficos productos comerciales]

—Siéntese Ud, siéntese sin miedo…, no parece muy cómodo, por lo del diseñito y tal, pero lo es una barbaridad, ya verá…

No t’ho vaig dir
quan et giraves
per anar-te’n
(o t’ho vaig dir només
entre línies,
amb un gest),
però t’ho dic ara,
de lluny i cansat,
en una línia de diàleg
(o de monòleg,
més aviat):
—T’estimo
(i te’n dono les gràcies),
com mai abans no he estimat

_{Pour moi c’est l’heure de foutre à la poubelle
Mon cœur en bois et pour de bon,
C’est le crane serti d’étincelles
Que je viens donner ma démission.}

Allez les oiseaux de mon corps,
Fermez vos belles gueules à passion
Les accidents d’amour à la pelle
Ne m’ont pas toujours donné raison

Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Oh, tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Moi j’connais seulement celui qui s’emballe

Je me fabrique un cœur de pierre
Pour devenir un grand garçon
Celui dont tu serais fier
Et pourrais tenir une maison

Mais un beau jour comme ca tu te leve
Avec une idée à la con
Fouiller souvenirs et les rêves
Dans la poubelle à passion

Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Oh, tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Moi j’connais seulement celui qui s’emballe

J’ai des fissures
Dans mes chaussures
C’est à coups sur
Mon cœur de pierre
Qui me fait des tremblements de terre
Tais-toi mon cœur

Tais-toi mon cœur, mon cœur c’est toi
Je croyais que tu t’été tué et elle
Ne se souviendras pas de toi
D’ailleurs c’est pas la peine
De se briser comme ca
Tu vas encore lui faire peur
Oh tais-toi mon cœur, tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Ecoutes moi. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Ecoutes moi. _ Je ne te reconnais pas
Oh, tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas
Oh, tais-toi mon cœur. _ Je ne te reconnais pas, Je ne te reconnais pas

Find More lyrics at www.sweetslyrics.com

Translation (traducción):

[Dos altos servidores del Estado, cuya identidad no nos ha sido posible desvelar, hablan de un eventual giro de una situación peluda a otra asimismo incómoda]

—Oyes, y si los de ETA se avienen a nuestras exigencias y deciden dejar definitivamente las armas, ¿cómo vamos a gestionar todo lo que es el movimiento de liberación vasco, como decía aquél?
—No te preocupes: vamos a recurrir al Plan C
—Querrás decir el “Plan B”…
—No, no, el Plan C, como en Cataluña: les vamos a aplicar el TC!
—¡Brillante!

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelan (traducción al venezolano):

[Dos altos servidores del Estado,
cuya identidad no nos ha sido posible desvelar, hablan de un eventual
giro de una situación peluda a otra asimismo incómoda]

—Oyes, y
si los de ETA se avienen a nuestras exigencias y deciden dejar
definitivamente las armas, ¿cómo vamos a gestionar todo lo que es el
movimiento de liberación vasco, como decía aquél?
—No te preocupes: vamos a recurrir al Plan C
—Querrás decir el “Plan B”…
—No, no, el Plan C, como en Cataluña: les vamos a aplicar el TC!
—¡Brillante!

M’ha arribat a través del FaceBook un article de Víctor Alexandre sobre el tancament de la barcelonina llibreria Ona, del qual vam parlar aquí la setmana passada, quan es va saber la notícia. Alexandre, amb aquell to seu contundent que tant irrita a molta gent, parla sense pèls a la llengua, com sol fer, i carrega especialment contra ERC, pel fet que la titularitat de Cultura la deté un conseller d’aquest partit, Joan Manuel Tresserras.
No és per ganes d’exculpar de la responsabilitat que pugui tenir, per omissió, el Govern en aquest afer, i particularment el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però, donant per suposat que no es tracta de pura desídia, penso que tot plegat no deu deixar de ser una mostra de la impotència de la política en general i de la catalana en particular, amb la seva doble dependència, davant el poder real que cada vegada més gent té clar que tenen els poders econòmics –una expressió tan difusa com exacta– sobre el poder o els poders polítics, siguin estatals o bé d’una comunitat autònoma com Catalunya, amb un Estatut convertit en caricatura de carta magna.
Dic això després de llegir un altre dels impecables articles sobre economia –majorment les relacions econòmiques entre la nostra petita autonomia, cada dia més petita, i la seva gran autonosuya– que escriu cada setmana al diari Francesc Sanuy (“Hipocresia i centres de decisió”) i que solen deixar-te fet pols, però que haurien de fer forat, per molt que coguin, perquè tinguem clar tots d’una vegada amb qui ens juguem els quartos i per evitar en definitiva que arribi un dia en què ens trobem sense bous i sense esquelles.
Aquest és el comentari de Víctor Alexandre:

_{Salvem la llibreria Ona}

El
que més crida l’atenció, però, és que defuncions tan importants com
aquestes es produeixin just quan al govern de Catalunya hi ha un partit
que es vanta de ser independentista i que té la conselleria de Cultura
sota la seva responsabilitat. Crida l’atenció, perquè és impedint la
mort de les llibreries esmentades que aquesta força política podria
donar versemblança a l’abrandat discurset de manual patriòtic que cada
Onze de Setembre llança als quatre vents dalt d’un camió, al mig del
carrer, davant dels seus parroquians. No ho farà, però. No ho farà,
perquè no es tracta de res important. Només desapareixeran dues
llibreries fundades en la primera meitat dels anys seixanta del segle
passat sense les quals no s’explica una part de la història de
Catalunya.

_{En aquest sentit, hi ha veus cíniques –que passen per
catalanistes– que diuen que la llibreria Ona no ha sabut adaptar-se als
nous temps, que “ja ha complert la seva tasca” i que “el llibre en
català ja s’ha normalitzat”. Però com que ho diuen convençudes, no pas
en forma d’acudit, caldria que expliquessin què entenen elles per
adaptació als nous temps i per normalització del llibre en català.
¿Adaptar-se als nous temps vol dir omplir els prestatges de llibres en
espanyol i, d’acord amb el patró de certes llibreries barcelonines,
situar els llibres en català en un lloc secundari? ¿Normalització del
llibre en català vol dir que la literatura en llengua catalana
representi el 20% dels llibres amb coberta exposada i que el consum de
llibres en català, segons la Fundació Audiències de la Comunicació i la
Cultura, sigui d’un 5% davant el 71% en espanyol? ¿No hi té res a veure
la política lingüística seguida fins ara, en això?
A poc a poc, com
si fos la cosa més natural del món, van desapareixent del nostre
imaginari col·lectiu totes aquelles coses que ens recorden qui som, d’on
venim i el perquè de la anormalitat que patim. I quan algú no sap qui
és ni d’on ve, deixa de ser algú per convertir-se en un xai. Aleshores
sí, aleshores costa molt poc de considerar l’espanyolització de
Catalunya com un fet normal i de dir, com els cínics, que la llibreria
Ona “ja ha complert la seva tasca” perquè “el llibre en català ja s’ha
normalitzat”. Al capdavall, als ciutadans del món que de
l’espanyolització en diuen normalització no els calen ni Ones ni Voltes.
Segons ells, aquestes llibreries només tenien sentit durant el
franquisme. Ara ja no. Ara ja ens hem normalitzat. I que n’estem, de bé,
oi que sí? De fet, aquests cofois ciutadans del món són els mateixos
que quan viatgen a París, a Londres o a Nova York es meravellen de
trobar-hi petites llibreries emblemàtiques en barris perifèrics i que
quan tornen a Catalunya ens parlen de l’encantadora conservació de The
Bookstore Community, la històrica llibreria del número 143 de la Setena
Avinguda, a Brooklyn, de la qual són clients Paul Auster i Siri
Hustvedt. Cosa que és certa, per bé que, ves per on, The Bookstore
Community es va fundar el 1971, nou anys més tard que la llibreria Ona i
vuit més tard que la llibreria Les Voltes.}

Doncs
bé, si no es produeix cap miracle, dintre d’uns dies ja no podrem
entrar-hi mai més, a Ona, perquè la seva persiana, grisa com la fal·laç
distinció municipal que li van concedir, es tancarà per sempre. Només
CiU pot fer-hi alguna cosa per compensar aquesta desídia. Cal
demanar-li-ho per lleialtat al país i perquè va ser justament l’estimat
Josep Espar i Ticó, un dels fundadors de Convergència Democràtica de
Catalunya, qui va crear la històrica llibreria de la Gran Via de les
Corts Catalanes. Potser és per això que Esquerra no en vol saber res.

Translation (traducción):

[Un turista accidental hispánico, curiosamente monolingüe, de visita en el Reino Unido (también conocido, y con razón, como la Pérfida Albión), pregunta campechanamente al guardián de una garita, a fin de mantener un diálogo con él, si conoce el Idioma]

—¿Hablas acaso español, flemático soldadito?

—¿Lo cuálo?!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un turista accidental hispánico, curiosamente monolingüe, de visita en el Reino Unido (también conocido, y con razón, como la Pérfida Albión), pregunta campechanamente al guardián de una garita, a fin de mantener un diálogo con él, si conoce el Idioma]

—¿Hablas acaso español, flemático soldadito?

—¿Lo cuálo?!

Un regal per a políglotes: una cançó francesa cantada pel seu autor –un belga– en flamenc. A sota, la versió en francès, i perquè ningú es perdi, afegeixo en cada cas la lletra, i tradueixo, perquè ningú es queixi (especialment cap dels ciutadans cosmopolitavetònics) que el deixem de banda de manera intolerable, la frase següent, que em sembla molt subratllable: “(Mi país) con un cielo tan bajo que te enseña a ser humilde”. De res (De nada).
L’autor i intèrpret de la peça és Jacques Brel (Brussel·les, Bèlgica, 1929 – Bobigny, França, 1978). El plat pays de la cançó és, no cal dir-ho, el seu país natal.

_{Wanneer de Noordzee koppig breekt aan hoge duinen
En witte vlokken schuim uiteenslaan op de kruimen,
Wanneer de norse vloed beukt aan het zwart basalt
En over dijk en duin de grijze nevel valt
Wanneer bij eb het strand woest is als een woestijn
En natte westewinden gieren van venijn,
Dan vcht mijn land…Mijn vlakke land…
Wanneer de regen daalt op straten, pleinen, perken,
Op dak en torenspits van hemelhoge kerken,
Die in dit vlakke land de enige bergen zijn,
Wanneer onder de wolken mensen dwergen zijn,
Wanneer de dagen gaan in domme regelmaat
En bolle oostenwind het land ng vlakker slaat,
Dan wacht mijn land…Mijn vlakke land…
Wanneer de lage lucht vlak over het water scheert,
Wanneer de lage lucht ons nederigheid leert,
Wanneer de lage lucht er grijs als leisteen is,
Wanneer de lage lucht er vaal als keileem is,
Wanneer de noordewind de vlakte vierendeelt,
Wanneer de noordewind er onze adem steelt,
Dan kraakt mijn land…Mijn vlakke land…
Wanneer de Schelde blinkt in zuidelijke zon
En elke vlaamse vrouw flaneert in zon-japon
Wanneer de eerste spin z’n lentewebben weeft
Of dampende het veld in juli-zonlichtheeft,
Wanneer de zuidewind er schatert door het graan
, wanneer de zuidewind er jubelt langs de baan,
Dan juicht mijn land…Mijn vlakke land…}

<sub>Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent d’ouest écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien


Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent de l’est écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien</sub>

Avec un ciel si bas qu’un canal s’est pendu
Avec un ciel si bas qu’il fait l’humilité
Avec un ciel si gris qu’il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s’écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien

Avec de l’Italie qui descendrait l’Escaut
Avec Frida la blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de Novembre nous reviennent en Mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous Juillet
Quand le vent est au rire, quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud, écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien

Aquest dijous he sabut pel TN migdia de TV3 el lamentable anunci de tancament que ha fet la veterana llibreria Ona, de Barcelona, que va ser fundada els anys seixanta amb l’exprés propòsit de vendre llibre català i que ara s’ha vist arrossegada pel tancament sobtat i irreversible de la distribuïdora Arc de Berà. És una notícia trista, i no trobo pas que ho arreglin les paraules de justificació de Jaume Ensesa, responsable de la distribuïdora: “La llibreria no pot seguir
fent de mecenes del llibre en català, perquè el mercat s’ha normalitzat.
Ona ja ha complert la seva tasca i ha estat una eina important, però
cal mirar cap al futur”.
Però no és d’aquesta eina que acabem de perdre –i a qui hem d’agrair la feina feta tots aquests anys–, que volia parlar, sinó d’una altra ben diferent en la qual m’ha fet pensar precisament una imatge del telenotícies que acompanyava la notícia. A l’aparador de la botiga s’hi veia una foto de gran format, en blanc-i-negre, com la que acompanya aquest post, i del mateix protagonista: l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, un personatge obscur que, malgrat les evidents ombres que l’acompanyaven, ha passat a la història gairebé com un combatent catalanista i antifranquista (pensem que el seu nom forma part de la sigla del CIEMEN, Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), quan la realitat va ser ben diferent.
La fotografia m’ha fet venir a la memòria un text que guardava de feia temps, del blog d’Enric Borràs (blocs.mesvilaweb.cat/enricborras/page/6), titulat “Xavier Montanyà hi toca”, i que desvela aquesta veritat, que s’ha mantingut oculta tot i els anys que fa que el mite Escarré ha d’haver deixat –vull pensar-ho– de ser útil i/o necessari com se suposa que ho era anys enrera (per a segons qui i per a segons què: vegeu el text reproduït sota aquestes ratlles).
La meva sorpresa ja fa anys que dura, d’ençà dels anys 80, en què vaig fer coneixença d’una persona que el coneixia bé, el monjo exclaustrat de Montserrat Narcís Xifra i Riera, que vivia en un pis de Girona el seu particular exili interior, del qual l’abat Escarré era la causa, com ens va anar explicant en successives visites i com explica detalladament en els tres llibres esmentats més avall per Enric Borràs. (D’un d’ells, Montserrat, juliol de 1936, en conservo un exemplar amb dedicatòria de “l’autor” per a la meva companya i un servidor de vostès; gràcies, Narcís). Amb “testimonis de primera mà” com aquest, sap greu veure que el país hagi de tirar de personatges que eren fum en comptes de llum (vegeu l’entrada a la Viquipèdia), sobretot pel que té d’injust per als autèntics lluitadors que van treballar de valent i amb molt de risc personal per Catalunya i les seves llibertats. S’ha de donar a cadascú allò que és seu. D’històries tergiversades ja n’hem hagut d’aguantar masses, en aquest país, i al capdavall la veritat sempre acaba surant, tard o d’hora.
Aquest és el text d’Enric Borràs:

Incògnita inquietant

En l’ànima d’amplis sectors de l’opinió catalana hi ha
incrustats certs mites que són, alhora, tan difícils de rebatre com més
contraris als fets reals resulten. Aquest març marçot que s’acaba se’ns ha
endut dues figures per una part molt importants en l’escena política catalana,
i per una altra —el costat fosc— cabdals en la creació d’algun dels mites més
falsaris que senyoregen per damunt dels veritables fets i de la mateixa raó. Si
l’altre dia traspassava l’ex abat Cassià Just, avui [25 de març de 2008] en Josep Benet s’ha trobat amb la gran desconeguda, quan encara tot just
sortit de la impremta és calent el primer volum de les seues Memòries.

Ha estat la lectura del «Mail Obert» que signa avui un dels millors periodistes d’investigació nostrats, en Xavier Montanyà, el que ha
desencadenat la meua reflexió i no pas la mort física dels dos personatges
citats a l’entrada. És molt inquietant la incògnita que formula Montanyà a
causa de la presència d’un dels pitjors monstres franquistes a Montserrat per acomiadar-se de Cassià Just: «Quins cromos es van canviar
el pare abat i el màxim responsable dels afers més obscurs de la repressió
d’aquells anys?».

Aniré a pams i, si puc, amb bona lletra.

No és cap misteri que la relació,
centrada al Monestir de Montserrat, de Just i Benet ve de lluny; ahir ens
ho assenyalava Ignasi Aragay a l’Avui. Sí que és més desconeguda
—a l’opinió catalana en general— la crucial participació de tots dos en la
creació d’un dels mites més falsos de l’hagiografia
popular dels nostres temps a Catalunya: el mite de l’abat
Escarré, l’immediat antecessor en el càrrec de Cassià Just. La
«devoció» a Escarré és basada en dues grans mentides: l’una, que Escarré era
antifranquista i, l’altra, que era catalanista.

Quan expresso això mateix que us acabo d’anunciar, el noranta per cent dels
qui m’ho escolten, i més quan són polítics catalanistes «entesos» o independentistes
experimentats, és a dir amb una edat, es posen les mans al cap i em blasmen pel
que qualifiquen de bestiesa. La meua sospita sobre Escarré és antiga, per
testimonis que he conegut de primera mà per gent heterogènia i contemporània
seua i, sobretot per la trilogia (primer
títol i segon)
escrita per l’ex monjo de Montserrat mossèn Narcís
Xifra Riera, a qui li vaig publicar el darrer i tercer volum de la seua
obra, Confessions
d’un ex monjo de Montserrat.

La història de l’abat connivent amb el dictador se’ns ha explicat del tot
tergiversada; per exemple, curiosament s’obvia la vinculació, des del primer
moment del franquisme, d’Escarré
amb l’Opus Dei i el seu fundador. Hi afegeixo també la meua experiència
ja en temps de Cassià com a abat, puix de jovenet sovintejava les «Trobades
de Joves» que els monjos encarregats de captar vocacions personals i influències
entre els partits i els grups de joventut organitzaven periòdicament al
Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Haig d’aclarir que la meua
participació —deixant a banda la religió, que gens m’interessava— obeïa al
mateix objectiu dels convocants, però en un sentit del tot contrari, atès que
en aquelles trobades hi podies establir connexió amb joves amb inquietuds i que
calia atraure a la lluita per la independència. Amb el temps acabaria fent
coneixença d’algun d’aquells monjos, i se m’obririen portes vedades del
Monestir de Montserrat, de la seua Biblioteca i d’altres dependències més
amagades al comú dels «fidels»…

Les famoses declaracions
de l’abat Escarré publicades el 1963 al diari Le Monde, que foren la
contribució principal a la creació del seu mite, les redactaren poques
persones, i entre elles no hi era pas el declarant… Un dels redactors, un
dels «negres» més importants d’aquelles declaracions fou Josep Benet; un segon
és viu (avui no l’esmentaré); un tercer seria Cassià Just, que hi aportaria, pel
cap baix, el seu vistiplau. I malgrat que Escarré tenia les respostes ben
escrites, la seua malaltia mental el traí i davant del periodista parlà de
forma totalment absurda i contradictòria, així que als «redactors-inductors»
els hi tocà, després de l’actuació del «protagonista», de trobar-se amb el
periodista —que s’avingué entusiasta a la rectificació— i refer el tort de
l’abat.

En aquesta nova tergiversació hi tingué especial actuació Cassià Just.
Escarré féu el possible perquè semblés que el forçaven a marxar a l’exili i
així ajudà a reforçar la falsa creença que el dictador el perseguia i el
privava de retornar a Catalunya, a Montserrat, quan la veritat és que la
superioritat de l’orde (l’Orde Militar de Sant Benet) el «convidà» a tancar-se
a l’estranger, al milanès Monestir de Viboldone (1965) i, finalment, a dimitir
del seu càrrec (1966). El 1968, cinc anys després de les declaracions a Le
Monde, Escarré, malalt de mort, és dut pel mateix abat Cassià a Barcelona,
on traspassà, i els militants catòlics nacionalistes s’encarreguen de divulgar
la «imatge» i la «biografia» de catalanista que Escarré mai no fou.
L’enterrament de l’ex abat montserratí s’aprofità com a demostració pública
dels contraris al règim franquista i del dol «contestatari» del
nacional-catolicisme català. Aquest fou, en realitat, el veritable objectiu
—rodonament assolit, ho reconec— de la invenció del mite Escarré: utilitzar-lo
com a estendard per al desvetllament de consciències submises i sobretot, fer
caure «simpàtiques» figures de l’església vaticano-catalana que havien
col·laborat molt estretament amb el règim franquista i amb la repressió i
opressió consegüents. Aquest «fer caure en gràcia» tal vegada era una seqüela
més de la «reconciliación
nacional» promoguda per l’infame Santiago Carrillo?

Vull acabar l’apunt d’avui tornant al que l’ha motivat, a en Xavier
Montanyà, que insisteix sobre l’estranya motivació que dugué a Montserrat el
també infame Rodolfo Martín Villa i afirma: «Només ells ho saben. Ells i la Moreneta. Nosaltres
mai no ho sabrem. Ara, alguna cosa devia agrair-li el bon Rodolfo a l’abat,
perquè, fa uns quants anys, la Fundació Endesa, per ell presidida, va sufragar
la il·luminació de la
basílica». Bé, en Montanyà no ho diu, però us posaré una
possible pista a seguir —d’entre les diverses que hi ha respecte a d’altres
qüestions— que no és cap secret per a don
Rodolfo, l’alumne avantatjat de Fraga Iribarne. De la mateixa o semblant manera que una bona colla de catalans,
perseguits polítics com, per exemple, Joan Raventós, que per amagar-se de la policia arribaria fins al Monestir de Montserrat
dins el maleter del gordini d’un dels monjos, també ho farien —en aquest cas
per a una estada més llarga en espera de trasllat segur a d’altres latituds—
uns elements de determinada organització estrangera innominable que per
casualitat em vaig trobar —això sí, treballant muts i obedients fent anar el
torn de peu per a confegir la terrissa a vendre als turistes— en algun dels
soterranis del Monestir… És clar, també, que calia tenir-hi coneguts i bons
padrins, dins l’església —i no sols a Montserrat—, per a gaudir de tanta agosarada solidaritat.

I una postil·la obligada: que en Josep Benet es comportés com un poruc
escolanet de Montserrat i persistís durant massa temps (gairebé fins al final) en ser considerat el «compañero de viaje» del PSUC,
no ens ha de distreure sobre el fet que ha estat valent quan ha calgut defensar
la nostra història; malgrat les enveges d’alguns historiadors professionals, en Benet —que no ho era «oficialment»,
d’historiador— ha fet molta i bona feina per posar al seu lloc obscurs personatges com Tarradellas i per oferir-nos als catalans i als ulls del món documents probatoris del
genocidi catalanofòbic practicat pels espanyols, especialment durant la darrera
dictadura, amb el seu llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra
Catalunya.

Es veia venir de feia temps, i finalment s’han consumat les amenaces, vull dir els anuncis de Ryanair que volia aixecar el vol de l’aeroport de Girona i aterrar al del Prat; no pas tota la flota, però sí uns quants dels avions de les seves rutes regulars, línies que han passat a tenir ara origen i final a les instal·lacions del Prat de Llobregat.
Els organismes públics gironins (que subvencionen, ai las! –amb diners igualment públics, és clar–, la companyia irlandesa  perquè tingui l’aeroport de Vilobí com a base d’operacions per als seus vols privats) de seguida van lamentar la decisió de l’inefable Mr O’Leary, el director de l’empresa. Però un hom, que és malpensat, de seguida va pensar que si l’aeroport gironí hagués disposat d’una estació del TGV moderna i en funcionament probablement aquesta mesura no s’hauria pres mai, perquè amb el tren de gran velocitat Barcelona quedaria a tants quarts d’hora lluny com els que s’inverteixen a fer el trajecte entre el Prat i el centre de la capital, i això a la pràctica faria de l’aeroport de Girona l’escatainat “segon aeroport de Barcelona”.
Això no és així perquè, com tothom sap, el TGV –que el nou-riquisme espanyol ha rebatejat com a AVE– està encallat a les ciutats de Girona i Barcelona, on els nostres espavilats polítics van decidir que havia de passar per sengles túnels tant sí com no. I així ens trobem: a Girona fent lentíssimament uns treballs de perforació mig subterrània mig subaquàtica, i a Barcelona fent audàcies amb els delicats equilibris conjugats per Gaudí i els seus successors al temple de la Sagrada Família. (Si al final s’ensorrés –que el bon Jesús no ho vulgui!– i ho fes parcialment, per la llei de Murphy però també per les de la física encara podria passar que caigués la part més antiga, la dirigida pel mateix mestre de Reus, una ironia que ja veuríem com suportarien els detractors de les obres actuals, com l’arquitecte Oriol Bohigas…).
En el seu moment, abans de començar les obres d’aquesta megaestructura ferroviària, el conseller del ram, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’opció de fer una parada del TGV al costat de l’aeroport era bona, i que no quedava pas desestimada definitivament, però que Girona (capital de província, no ho oblidéssim!) havia de tenir estació de tota manera, no faltaria sinó (i a més a més subterrània, perquè així se li va acudir un bon dia al diputat provincial gironí pel PP Jordi de Juan, en els anys en què al dirigent i pensador JM Aznar dit l’Estadista totes li ponien), tot i l’absurditat relativa de tenir dues estacions, si es donés el cas, a menys de deu quilòmetres de distància l’una de l’altra.
Doncs bé, amb tot aquest sidral muntat (afegim a les obres que es fan sota Girona i Barcelona les obres a mig fer que queden parades per tot el territori, com els ponts penjats dels voltants del Cap i Casal i els trams de la carretera general –Nacional II, en terminologia castellana– a nord i sud de la Immortal Girona, per obra i gràcia de la inèpcia estatal), enmig de tot aquest panorama desendreçat, la premsa ens fa saber dues notícies relacionades que il·lustren el gust per la improvisació i la tendència a començar les cases per la teulada que manifesten sovint els nostres dirigents.

La primera d’elles, de fa un parell de setmanes, anunciava que d’aquí a uns mesos es posarà en marxa la nova línia del tren (AVE o TGV?) entre Figueres i París (el túnel del Pertús fa temps que està acabat, i fa temps també que els inversors cobren els interessos per la inversió feta, tot i que la via no estigui en servei: ells van complir la seva part del tracte, i en els terminis establerts). No deixa de ser una bona nova, però és també d’un surrealisme que no el superaria ni el Dalí més embogit, ficat a geni dels trens en comptes dels pinzells. Però bé, París bé val un cop de cotxe fins a l’estació de Figueres (quan estiguin enllestits els accessos que hi han de menar, que aquesta és una altra).
La segona notícia la vam saber dimarts pel telenotícies i se’n feia ressò ahir la premsa: diu que el Govern ha aprovat el Pla territorial de les comarques gironines, un pla que pretén “reforçar la vertebració urbana del territori evitant el creixement
desproporcionat d’alguns assentaments, fomentar les activitats
econòmiques diversificades, assegurar una millor accessibilitat als
serveis i protegir el paisatge”. Doncs una de les concrecions d’aquestes boniques paraules és “l’aposta” pel tramvia, en tres possibles línies: Girona-Sant Feliu de Guíxols, Girona-Olot (al cap de 40 anys, torna el seny que no va poder impedir el 1969 que s’eliminés la línia de tren de via estreta); i, atenció a la dada, “un tren tramvia entre l’aeroport, Girona, Flaçà i un punt encara per determinar de la Costa Brava”.
Val més tard que mai? Suposo que sí, però ja són ganes d’anar a voltar tot el món per tornar al Born…
De tota manera, espero que abans o al mateix temps que la implantació d’aquesta infraestructura tan ambiciosa Catalunya hagi recuperat la seva sobirania (i amb ella el control del poder i dels recursos del país), perquè si no, un servidor i els de la meva quinta haurem de resistir fins al centenari, per veure tot això inaugurat i en funcionament.
Tinguem present, com un detall més, que en aquest capítol del trasllat de part de la flota de Ryanair al Prat, els estaments públics i empresarials de Catalunya s’han trobat, amb una mà al davant i l’altra al darrera, com de costum, entre la xuleria de la desagraïda companyia aèria i l’arbitrarietat d’AENA, que fa i desfà al seu aire, segons el vent que li dóna la gana de seguir.

Translation (traducción):

[Dos personajes allegados al partido próximo ganador –según encuestas propias y ajenas– de las elecciones al Parlament de Catalunya comentan, con cierto desconcierto, las intervenciones en precampaña de su líder máximo]

—Ártur Mas dice que lo importante es la Nación, que es lo natural, mucho más que el Estado, que es como más artificial…
—¡Uy, uy!, ¿eso ha dicho? A ver si va a ser que el muchacho se nos está volviendo hippy… o peor aún: neorural!

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Dos personajes allegados al partido
próximo ganador –según encuestas propias y ajenas– de las elecciones al
Parlament de Catalunya comentan, con cierto desconcierto, las
intervenciones en precampaña de su líder máximo]

—Ártur Mas dice que lo importante es la Nación, que es lo natural, mucho más que el Estado, que es como más artificial…

—¡Uy, uy!, ¿eso ha dicho? A ver si va a ser que el muchacho se nos está volviendo hippy… o peor aún: neorural!

Translation (traducción):

[Dos vascos afines y/o afiliados al PNV comentan los últimos movimientos del ajedrez político de su país y de los vecinos]

—Nosotros vamos a dar apoyo a los Presupuestos de Rodríguez Zapatero, pero no será a cambio de nada, por supuesto
—¡Ondia!, si llegan a ser los catalanes, que le piden contrapartidas por eso, en Madrid les trataban de fenicios para arriba, ¡fijo!…
—¡QUE APRENDAN!

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[Dos vascos afines y/o afiliados al PNV comentan los últimos movimientos del ajedrez político de su país y de los vecinos]

—Nosotros vamos a dar apoyo a los Presupuestos de Rodríguez Zapatero, pero no será a cambio de nada, por supuesto
—¡Ondia!,
si llegan a ser los catalanes, que le piden contrapartidas por eso, en
Madrid les trataban de fenicios para arriba, ¡fijo!…
—¡QUE APRENDAN!

Amb el rifle en una mà
i la santa Bíblia a l’altra,
els casaques blaves van arrasar
totes les nacions salvatges,
i el xèrif i els cowboys
van exterminar els bisons
i les rates de pradera.
El fil que canta
va escampar la notícia:
les terres alliberades
per fi es podien conrear
al tant per cent segons la cobdícia.
Aixecats sobre els poblats indis,
els gratacels van colgar els tipis
i una espessa capa d’oblit
va tapar tot rastre de memòria.
Els nous estats van entrar
pel dret i de ple en la història
del Vell Món, bocabadat,
que no se’n sabia avenir.
I el Nou Món va envellir de pressa.

Estic acabant de llegir el llibre i ja no m’hi referiré més, perquè no em voldria fer pesat, però no em resisteixo a transcriure’n un trosset més perquè s’afegeix a la munió de paral·lelismes que, després de la sentència de mort del TC sobre l’Estatut, s’han fet entre el moment present i d’altres de la nostra història, amb un salt de molts anys, de dècades, que en algun cas han arribat fins al segle!
Parlo d’El nostre heroi Josep Pla, de l’Enric Vila, i com dic comenta aquest dejà vu que hem tingut molts catalans veient com evolucionaven –o com involucionaven, més ben dit– les coses aquests darrers mesos. Amb la diferència, però, que el llibre d’en Vila (que a més d’escriptor és llicenciat en història contemporània) es va publicar al principi del 2009, i doncs força abans que els magistrats toreros del TC fessin la gran estripada. Aquest és el text:

«Quin clima de desmoralització més bèstia! Des que va començar la pasterada de l’Estatut que sembla que estiguem a la Segona República i que tothom hagi llegit Pla. Llegint les cròniques planianes no s’entén que hagin passat setanta anys i una dictadura. De què ha servit? Ara la gent no es mata i els diputats són més educats però els mecanismes es mentenen: l’esquerra espanyola incompleix tots els pactes; la dreta espanyola treu a bordar tots els gossos; la matusseria d’ERC fa caure la cara de vergonya; CiU llegeix la situació amb la mateixa manca de generositat que la Lliga, encegada per una barreja de ressentiment, de complex de superioritat i de por de no tornar a tenir el govern. És molt trist.
»”La malícia”, “el realisme fred”, “l’egoisme sagrat” que Pla demanava per defensar els interessos del país en aquelles cròniques a La Veu són més que mai una utopia. Avui Pla ja no podria celebrar que a Catalunya només es votin partits d’obediència catalana; avui hi ha el PSC, que és un híbrid com La Vanguardia, alimentat pel catalanisme però al servei de Madrid.
»Tant li fa si parlem del 1906, del 1918, del 1931, del 1974 o del 2005. Sembla aquella pel·lícula –com es deia?–, Atrapat en el temps, el procés sempre és el mateix. A Barcelona fem un esforç per posar-nos d’acord i crear un clima d’il·lusió, a Madrid foten el crit al cel, converteixen les nostres virtuts en febleses i burxen la ferida fins a desacreditar la classe política catalana i fraccionar-la en bàndols irreconciliables. D’aquesta manera, el que volíem que fos una solució per a tothom s’acaba convertint en un problema per a nosaltres.
…

»Això passa perquè som una colla de pallussos. A la pàgina 516 del volum 41 de l’obra planiana llegeixo: “De Barcelona ha de sortir, altra vegada, la fórmula màgica de la felicitat humana”. Pla ho escriu a La Veu el gener de 1934, i ara tenim un Estatut que, posats a fer retòrica per blindar competències i suavitzar conceptes, ha acabat recollint el dret a la felicitat.
»Una altra: “A Madrid, la política catalana ha tingut, comparat amb altres moments, un tracte de favor que hauria pogut aprofitar-se fàcilment. No hi ha hagut oposició. L’única oposició se l’ha fet Esquerra amb la seva incompetència”. El paral·lelisme és evident.
»Més frases: “La classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s’ha equivocat absolutament”. Aquesta sentència sembla dedicada a Pasqual Maragall. I aquesta altra: “Només el fons d’invencible provincianisme que es troba sempre en certs sectors de la política catalana aparentment més moderna pot fer creure en aquestes màgiques transmutacions” –referint-se als qui volen canviar Espanya.
»Poc després: “Mentre els diputats catalans han jugat net, la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d’equívocs”. Que ho diguin a Maragall, a Mas, a Carod Rovira; qui no ha enganyat, Zapatero?
El 25 d’octubre de 1933: “Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n’hem vist”. Etcètera.
»Cal reconèixer que, per estar escrites d’una volada, al dictat de la tàctica de la Lliga, les cròniques s’aguanten bé. Alguns problemes queden claríssims. El nacionalisme del polític castellà i l’humanitarisme vanitós del polític català queden perfectament traçats. Queda clar que tothom vola baixíssim. Els elogis als dirigents de la Lliga són tan exagerats que no saps si darrera hi ha alguna intenció irònica. L’apel·lació constant que Pla fa al pragmatisme li queda un pèl demagògica. Vull dir que el pragmatisme no ho resol tot i que si ERC va organitzar el 6 d’Octubre amb el seu verbalisme, amb el seu tocar de peus a terra la Lliga va contribuir al cop d’estat de Primo de Rivera, que va abolir la Mancomunitat.
»El problema és Espanya. No cal que ens autoflagel·lem tant. Per més que ho intentem mai no trobarem una sortida pactada, perquè no va amb la naturalesa del sistema que han muntat els castellans, sempre hi haurà una feblesa o altra que podran girar contra nosaltres. Gràcies a Déu no som perfectes.
»Potser el que trobo més a faltar en aquestes cròniques és això: que Pla assumeixi obertament que Espanya és dels castellans i que els catalans ja no hi tenim res a fer. Però això no podia dir-ho, anava contra l’estratègia de Cambó de pintar els fracassos d’ERC com un problema d’habilitat política exclusivament. Perdut el monopoli de la reivindicació nacional, la Lliga es va desmarcar d’ERC, aigualint el catalanisme. Això, que queda perfectament reflectit a les cròniques planianes, per força havia d’agradar a Madrid.
»Fa un parell d’anys va sortir un volum enorme, monumental, que recollia aquestes cròniques traduïdes al castellà. Suposo que, a banda dels quatre catalans traumatitzats, algun castellà de veritat deu haver fullejat el llibre. Si és així, el compadeixo. Deu haver-ne sortit amb la impressió que Pla va escriure aquells articles amb una mà infal·lible, més “innocent” que la del nen Jesús.
»Però vaja, tot sigui perquè Arcadi Espada pugui dir que “desde su juventud Pla fue un catalanista moderado”; o perquè l’expresident Aznar reivindiqui Cambó i asseguri que Pla “no tuvo problemas con el bilingüismo”».
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Manifestació a Barcelona per l’Estatut de Núria, 1932. La foto ha estat aquestes últimes setmanes reproduïda en nombrosos mitjans. No n’hi ha per a menys…}]

La realitat és tossuda, i quan les circumstàncies fan que s’esfilagarsin i caiguin els vels amb què els mentiders, trilers i manipuladors al servei de determinades farses pretenen tapar-la, la realitat es presenta nua, tal com és, als ulls de tothom que té ulls a la cara i no hi duu pa que li impedeixi veure-hi bé.
L’espuri però xulopiscines Tribunal Constitucional espanyol i la sentència sobre l’Estatut referendat pel poble i dos Parlaments han resultat una d’aquestes circumstàncies reveladores, que presenten la realitat tal com és, i el que ha fet el TC amb les seves megatisores és retallar alhora els enganyosos vels que la cobrien. Ara tothom veu, o pot veure, que a l’España una només n’hi cap una, efectivament, que és l’Espanya castellana, i per tant Catalunya (i el País Basc, que ja veiem com els hi va) no hi té lloc i no té res a pelar-hi.
Tant és així, que ho constatava fa poc a La Vanguardia un columnista que no destaca precisament per les seves inclinacions secessionistes, Antoni Puigverd, ni més ni menys que donant per difuntes les pretensions federalistes d’un sector del PSC:

_{El profesor Salvador Cardús puso el otro día el dedo en la llaga. ¿No es
muy extraño que, siendo el momento político tan grave, el debate
político catalán sea tan flojo y superficial? La sentencia del
Constitucional, inapelable, ha desvestido muchos discursos. El
federalismo ha chocado con un obstáculo insalvable. El muro que ha
alzado el TC es indestructible para un partido del sistema.
Consiguientemente, una parte capital del edificio ideológico del PSC
amenaza ruina. En efecto, una de las grandes preocupaciones históricas
del PSC ha sido encajar mejor Catalunya en España. Pues bien: para los
altos magistrados no hay nada que encajar: el único sujeto político es
España. Punto pelota. Catalunya no es más que una autonomía: carece de
soberanía para discutir con el Estado. Otro profesor, Francesc de
Carreras, exclamará: “¿acaso no lo sabían?”. Bueno, ahí estaba el
concepto nacionalidad, introducido en la fase constituyente a instancias
de los ponentes catalanes. Las posibilidades que el ambiguo concepto
parecía permitir han sido cercenadas por tierra, mar y aire. No sólo el
PSC, también CiU construyó su discurso partiendo de tal ambigüedad. La
sentencia permite hacer mucha gestión y política de corto plazo,
naturalmente. Pero obliga a definir el horizonte en términos muy crudos:
sumisión o ruptura.
…}

_{El vacío que ha dejado la sentencia del TC no se rellena con remiendos.
No se rellena con algunos traspasos y menos aún con la modificación de
la ley orgánica del Consejo del Poder Judicial. La vicepresidenta De la
Vega prometió tales remiendos días atrás. Nadie se ha dado cuenta de que
las buenas palabras de la vicepresidenta no prometen más que un nuevo
rifirrafe en el Congreso entre PSOE y PP. Curioso: lo que no sirve para
arreglar el descosido estatutario puede servir para representar una vez
más Els Pastorets de la política madrileña ante el desconcertado público
catalán: el angélico PSOE enfrentado al diabólico PP. Fiel a su
formidable sentido táctico, Zapatero quiere sacar tajada del hachazo del
TC, pero la nación de naciones se queda en la cuneta.
El
moderantismo nacionalista se frota las manos ante el fracaso de la vía
federal. Todo parece indicar que CiU tendrá, después de noviembre, la
responsabilidad de sacar a Catalunya del callejón sin salida. Pero si el
Estatut fracasó por exceso de fantasía, ¿es posible imaginar una salida
del callejón mediante una fantasía más gorda? CiU abandera la
reclamación del concierto económico sintonizando con la realidad social y
empresarial catalana. La nueva fantasía es menos ideológica, pero haría
inviable el Estado, con lo que su fracaso se da por descontado.
¿Propone CiU para los próximos años un nuevo fracaso catalán para que
madure el sentimiento de ruptura? No basta con burlarse del federalismo,
habrá que explicar por qué se opta por un nuevo camino de espinas.}

L’Estatut va morir per excés de fantasia? Deu ser, en tot cas, per contrast amb l’absoluta manca d’imaginació, la sequedat d’idees i l’immobilisme inveterat de la política castellana, que d’altra banda hauria d’haver vist que l’Estatut era una bona joguina per distreure Catalunya uns quants anys més de les seves ànsies de tenir Estat propi. En Puigverd ja ho havia advertit manta vegada, que a la Meseta són uns soques i que Catalunya encara hi podria sortir perdent. Però han anat massa enllà, i tant hi han anat, que amb el cop de porta que han clavat pot ser que siguin ells que hagin quedat tancats per la banda de dins.
Pel que fa a l’aposta il·lusòria, fantasiosa i destinada al fracàs que diu Puigverd de reclamar (justament ara, i després d’haver-lo desestimat en el moment que tocava, durant la redacció de l’Estatut de Sau) el concert econòmic, com assegura Artur Mas que farà si guanya les eleccions i pot formar govern, les coses no són tan clares ni dins la mateixa formació, com evidenciava Carme-Laura Gil en un post del seu blog dies enrera (Alguna cosa hem de fer, CDC, amb 50 comentaris al peu): «Alguna cosa hem de fer, CDC, per a saber realment qui som. Per a saber
si UDC és la veu de CiU, per a saber si és veraç el que afirmà Joana
Ortega a l’entrevista publicada  a “La Vanguardia” el dissabte
proppassat, dia 14, que “CiU no és independentista, en absolut”. Perquè
si és així molts no cabem a CDC (…)». Això mateix: què vol ser CiU quan sigui gran?
La reflexió de Carme-Laura Gil encaixa en la que feia el mes de març David Miró a El Periódico de Catalunya (Rèquiem pel federalisme), introbable, però que n’hi ha un extracte comentat al mateix mitjà que recollia l’article de Puigverd, Crònica.cat, i que va en la mateixa línia (El federalisme ha mort):

_{«Miró va més enllà i afirma que al federalisme “l’han matat, o que va ser
enverinat de mort el mateix dia que es va decidir el cafè per a tothom,
en les acaballes de la Transició, i el que ara està fent el Tribunal
Constitucional és una mena d’autòpsia per emplenar l’acta de defunció”.
Segons Miró, “en el nou paradigma que es gesta entre Catalunya i
Espanya, ja no té lloc un esquema de relació reglada,
transaccionada i acceptada per ambdues parts”.
»”A la conllevancia orteguiana ja no s’hi contraposa la convivència, sinó
la ruptura”, rebla el periodista d’El Periódico. “Ara, des de Catalunya,
ningú en diu ni piu, perquè se sap que, si s’enceta el meló
constitucional, serà en la direcció contrària. Espanya viu en la
contradicció d’haver creat un federalisme light per combatre el
federalisme de debò, el que reconeix les diferències i les tracta com a
tals. I no li acaba d’agradar l’invent”».}
 
Miró vaticina que l’independentisme creixerà, i que provocarà en els dos partits majoritaris a Catalunya un clar bilateralisme: espanyolisme vs. independentisme. ¿Ho preveien, tot això, tots aquests efectes polítics, les Scissors Sisters del TC, quan van proclamar la seva irreversible sentència? Realment, tot i el penós equip que formaven, segur que estaven convençuts que jugaven en camp propi i amb l’àrbitre a la seva disposició, com sempre; però ja veurem qui riu l’últim, aquí. Ara es jugarà un altre partit, i el més segur és que aquest, sense àrbitres comprats, el perdin per golejada.
De moment, al País Basc també estan passant coses, i si finalment el nacionalisme basc es pot treure de sobre el llast del terrorisme etarra (aquest últim anunci d’alto el foc pot ser ful, però no deixa de ser significatiu), Espanya no en farà prou amb el TC per fer passar dos països sencers i alhora pel tub… I probablement es quedaran amb el tub, però sense països per sotmetre.
Aquesta és una molt mala notícia per a ells: els micos paulovians del vídeo estan descobrint el truc.

Translation (traducción):

[En el año de Jeová de 300 y pico antes de la era cristiana (–900 y pico de la era musulmana), un filósofo del Pontos, Leónidas Abraimovich, saca conclusiones ilativas de sus profundas reflexiones que acabarían sentando un precedente para con el pensamiento de Occidente de los siglos venideros]

—El fúmbol es asina…

Guió i dibus: Min

Translation into Alandalusian (traducción al andaluz):

[En el año de Jeová de 300 y pico antes de la era cristiana (–900 y
pico de la era musulmana), un filósofo del Pontos, Leónidas Abraimovich,
saca conclusiones ilativas de sus profundas reflexiones que acabarían sentando un
precedente para con el pensamiento de Occidente de los siglos venideros]

—El fúmbol es asina…