L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[En un circuito de atletismo campestre (el circuito, no el atletismo) tiene lugar una desigual competición entre dos atletas de muy distintas prestaciones individuales; y se cumple, inexorable, la ley del deporte: sólo uno puede quedar campeón]

—¡Prime!
—¡Claro, así ya puedes, so cabronazo!

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[En un circuito de atletismo campestre (el circuito, no el atletismo)
tiene lugar una desigual competición entre dos atletas de muy distintas
prestaciones individuales; y se cumple, inexorable, la ley del deporte:
sólo uno puede quedar campeón]

—¡Prime!
—¡Claro, así ya puedes, so cabronazo!

El notari del Diable
va estampar la seva firma
al peu del vell contracte:
tot quedava segellat
i la sort estava tirada.
Jugant sempre amb avantatge,
ocultava la lletra petita:
l’amor pels fills era la trampa,
la píndola bellament daurada,
i aquella herència enverinada
és ara la regla del joc.
L’amor viu entre cotons,
convertit en hipoteca;
els raïms d’omplir els porrons,
unes tristes panses seques.

«Beatrice cosia, i el rellotge feia tic-tac. L’instant mòbil que, segons Sir Isaac Newton, separa el passat infinit de l’infinit esdevenidor, avançava inexorablement a través de la dimensió del temps. Ara bé: si Aristòtil tenia raó, a cada instant es feia real una mica més d’allò que era possible; el present romania immòbil i s’incorporava al futur, com un home que anés engolint una tira infinita de macarrons. De tant en tant, Beatrice feia real un badall en potència. Al costat de la llar i dins d’una cistella, una gata jeia de costat tot roncant satisfeta i alletant quatre orbes i bigarrades marruixes. Les parets de l’estança eren de color groc clar. Al prestatge més alt de la llibreria, s’espesseïa la pols sobre els llibres de text d’assiriologia que Beatrice havia comprat quan Peter Slipe li tenia rellogat el pis superior. Un volum dels Pensaments de Pascal, amb notes de llapis fetes per Burlap, era obert damunt la taula. El rellotge anava fent tic-tac».

[Aldous Huxley, Contrapunt]

Comentari de text:

«De tant en tant, Beatrice feia real un badall en potència»… Humor anglès en estat pur. Que gran que ets, Aldous!

En un post anterior (Els simpàtics carallots que ‘saben lo que hicimos’), parlàvem de la facècia que es van marcar (ells també, a costa dels catalans) els ninyatos del programa de La Sexta Sé lo que hicisteis a partir d’un vídeo (ful?) d’en Jordi Évole, El Follonero, en què aquest entrevistava, pels carrers de Vic, aquell personatge sinistre que es diu Josep Anglada Rius i que encapçala aquella cosa que s’anomena Plataforma per Catalunya. La jugada –d’una baixa estofa que retrata La Sexta amb el cul a l’aire– venia a consistir a presentar aquell individu vigatà com el “cap d’un partit xenòfob català”, i així estimulava l’assimilació, en el cap dels teleespectadors (espanyols), de catalanisme amb xenofòbia. Tirada la pedra, els presentadors d’aquesta manefleria fastigosa van amagar la mà darrera el seu simpatiquíssim somriure i les seves gracioses ganyotes.
Bé, doncs aquí enganxo un altre vídeo, aquest tret dels serveis informatius de TVC, que explica quina mena de xenòfob és Anglada i quin és el seu nacionalisme.
Sé lo que hicisteis? Els del programa de La Sexta feien veure que no sabien res de res, però això és impossible, en aquest cas (tret que siguin lloscos perduts), i per dues raons: primer perquè aquest vídeo es troba al YouTube a la vista de tothom i ara mateix està corrent pel FaceBook; i en segon lloc, perquè l’altre vídeo, el de Jordi Évole, és un producte de la casa, i també és a l’abast, i si el mireu (el codi de reproducció està inhabilitat, però el podeu trobar clicant aquí), veureu que al principi de la cinta, per situar l’espectador, hi ha reproduïts fragments de l’altre, d’aquest d’aquí sota! És a dir, que per força havien de conèixer l’individu en qüestió i la seva circumstància, i per tant n’hi ha, com a mínim (ja que ningú des d’aquí s’ha molestat a portar-los als tribunals per difamadors) per engegar-los a tots a pendre un purgant.

Mentre els catalanistes maldem per expandir el nostre Imperi xenòfob, els Espanyols Cosmopolitavetònics per la Tolerància van i, amb aquella alegria que els caracteritza, porten al Tribunal Constitucional (que, a aquest pas, en quatre dies el tindran amortitzat!) dues lleis més promulgades pel Parlament de Catalunya: la d’acollida d’immigrants, perquè estableix el català com a llengua de contacte, i la de comerç, perquè obliga els establiments a atendre en català els clients que vulguin fer servir la llengua del país. La base del recurs és que aquestes disposicions… van contra la “llibertat dels catalans”!, segons la presidenta (cada dia més irremissiblement falangista) del quintacolumnista PPC, a duo amb el duo de Ciutadans: el president, Albert Rivera, i el membre escindit, José Domingo, que té nom i cervell (o equivalent) de torero, curiosament.

I mentrestant, mentre van intoxicant l’arena política, els ECT tallen amb un gros ganivet (qui els n’ha donat la llicència?, i sobre quina base jurídica?) un bon tros del pastís de la TDT per a ells. Vegeu aquest fragment de la informació de Lurdes Artigas publicada dilluns per l’Avui/El Punt:

«Més castellà i canals dretans
»La posada en
marxa dels nous canals dels grups privats espanyols causarà un
considerable augment del percentatge de cadenes en castellà que es reben
a Catalunya. L’ampliació de canals que ja estava prevista fa anys per
quan quedés espai lliure després de l’apagada analògica suposarà que es
passarà, comptant també els de RTVE, de 18 a 24 canals en obert en
castellà (i, en pagament en castellà, de 2 a 5). En català, en canvi,
sense l’emissió de Canal 9 –la desaparició del senyal internacional fa
que s’hagi deixat de veure a Catalunya–, quan TV3 llanci al gener el seu
canal esportiu, es passarà només de 9 canals a 10: els cinc de la CCMA,
IB3 i els quatre del grup Godó; deixant de banda els canals locals.

Per als que no la tinguin present, la tal Curry Valenzuela és aquella senyora de Telemadrid que té pinta de venedora de verdures al mercat però que és periodista, suposadament, i presideix una tertúlia matinal on acostumen a posar a parir Catalunya i els catalans (en això són realment originals!). Doncs ara tindrem ocasió de veure des del menjador de casa nostra mateix com exerceix la seva pedagògica activitat… Però, com es pot veure, aquesta serà només una petita part de la pedregada que s’acosta, que ja tenim al damunt.
Però fet aquest apunt, una pregunta per als Espanyols Cosmopolitavetònics per la Tolerància: on és el famós 50% de català en aquesta nova concessió d’emissores? La meitat de 24 és 12, no pas 10: on són les dues emissores en català que falten per a l’equilibri? I de les emissores que emeten, les noves i les velles, ¿com és que cap, CAP ni una, no emet una part –ni tan sols la meitat: una part– de la seva programació en català, per als seus espectadors catalanoparlants? La Constitució diu que les llengües de l’Estat que no són el castellà (que tots estem obligats –libertad!– a conèixer) seran “objeto de especial protección” i no sé què més… ¿Com és, doncs, que els recurrents professionals –i tampoc cap dels grups polítics de Catalunya– no han portat al TC aquest tema de la llengua de les cadenes de TV d’abast estatal, en què el català està en situació de manifesta marginació i desprotecció?

De debò, nois: Si encara queda algun català que cregui en la bona entesa i en els ponts de diàleg i totes les altres gaites, li aconselleria que es fes missioner catòlic i se n’anés a Salt Lake City a convertir els mormons, que segur que en aquesta empresa tindria més èxit, i segurament no en sortiria tan malparat.

«Un tertulià és aquell que sense saber ben bé de res parla de tot. La
definició no és aplicable només als actuals tertulians de ràdio i
televisió sinó que ja ho era als que no deixaven res per verd als bars
dels pobles o a l’Ateneu Barcelonès. Els tertulians del l’Ateneu
Barcelonès semblava que havien de parlar de coses elevades però només
cal llegir els papers de Sagarra i de Pla per veure que en aquelles
rotllanes s’hi deien moltes plagasitats. Pla les definia com a
plagasitats, i nosaltres no el rectificarem perquè no som ningú per
fer-ho».
Això ho deia en Manuel Cuyàs a final de juliol a la seva columna del diari (Tertulians de l’Estatut, que és de lectura recomanable també perquè hi diu l’última paraula sobre el tema) per avisar que, després d’uns quants anys d’anar per les ràdios i alguna televisió a exercir de tertulià, aquest estiu es prenia un respir.
A propòsit d’aquest autocrític no som ningú dels tertulians –però compartit per molta gent que se’ls escolta amb cert menyspreu–, enganxo aquí un retall d’una altra lectura d’aquest estiu, del mestre Aldous Huxley, sobre els especialistes (un record especial des d’aquí als nostres especialistes en economia que van predir aquesta crisi d’ara quan ja ens havia colgat a tots com una allau de neu) de diversa mena:

Del llibre de notes de Philip Quarles:
«Una de les coses que costa més de recordar és que el mèrit d’un home en un terreny no ens és cap garantia del seu mèrit en un altre. Les matemàtiques de Newton no proven pas la seva teologia. Faraday tenia raó quant a l’electricitat, però no respecte al sandemanisme. Plató escrivia meravellosament bé, i és per això que la gent continuarà creient en la seva perniciosa filosofia. Tolstoi era un novel·lista excel·lent, però això no és motiu per considerar que les seves idees sobre moralitat siguin res més que una cosa destestable, o per sentir res que no sigui menyspreu devers la seva estètica, la seva sociologia i la seva religió. En el cas dels científics i filòsofs, llur ineptitud fora de llur propi gènere d’estudi no és gens sorprenent i, en realitat, és gairebé inevitable. Car és evident que el desenvolupament excessiu de les funcions purament mentals porta a una atròfia de tota la resta. D’aquí ve el notori infantilisme dels professors i la còmica simplicitat de les solucions que ens ofereixen per als problemes de la vida. I la mateixa cosa s’esdevé amb els especialistes d’espiritualitat: la profunda beneiteria de la gent piadosa i llur puerilitat. Però en un artista hi ha menys especialització, el desenvolupament és menys unilateral, i en conseqüència, l’artista hauria de tenir una visió més sòlida que l’home de ciència, que és desequilibrat; no hauria de presentar els espais en blanc i les imbecil·litats dels filòsofs i dels sants. I per això és tan especialment imperdonable un home com Tolstoi.
(…) La cursa de tot intel·lectual, si segueix el seu camí resoltament i tot el temps necessari, va a parar a les coses evidents, de les quals no s’han mogut mai els qui no són intel·lectuals (…). Ara que, és evident, molts intel·lectuals no van prou lluny per poder atènyer les coses evidents. Es queden arrapats a una patètica fe en el racionalisme i en l’absoluta supremacia dels valors mentals i en l’esperit completament conscient. Hauríem d’arribar més enllà que els tipus del segle dinou, per exemple; hauríem d’anar tan lluny, almenys, com Protàgores i Pirró, abans de poder arribar a les coses evidents en què els no-intel·lectuals s’han quedat sempre. I hom ha d’apressar-se a explicar que aquests no-intel·lectuals no són pas la moderna xusma que llegeixen les revistes de cine i ràdio i de jazz i que es preocupen per fer diners i “passar-s’ho bé” a l’espantosa manera moderna.
…

»L’home vulgar de la nostra societat moderna industrialitzada té tots els defectes de l’intel·lectual, sense cap de les seves qualitats redemptores. Els no-intel·lectuals en qui penso són uns éssers ben diferents. (…) Probablement n’hi havia molts fa tres mil anys, però els esforços combinats de Plató i Aristòtil, de Jesús, Newton i els grans negocis han convertit llurs descendents en exemplars de la burgesia i del proletariat de l’època actual. (…) Els intel·lectuals que, com Rampion, no han de retornar a les coses evidents perquè sempre hi han cregut i sempre les han viscudes, al mateix temps que vivien la vida de l’esperit, són més aviat rars.
(…) És incomparablement més fàcil de saber moltes coses, posem per cas, sobre història de l’art, i de tenir idees profundes sobre metafísica i sociologia, que conèixer, personalment i intuïtivament, moltes coses sobre el nostre proïsme i de mantenir relacions satisfactòries amb els nostres amics i les nostres amants, amb la muller i els fills. Viure és molt més difícil que el sànscrit, la química i l’economia. La vida intel·lectual és un joc de nens; i és per això que els intel·lectuals tendeixen a convertir-se en infants –i més tard en imbècils i, finalment, tal com ho demostra la història política i industrial dels últims segles de faisó ben clara, en folls homicides i en animals salvatges. Les funcions reprimides no s’extingeixen; es deterioren, s’enverinen i reverteixen al primitivisme. Però, mentrestant, és molt més fàcil d’ésser un infant, un foll o una salvatgina intel·lectual que no pas un home adult i harmoniós.
(…) He comprès també que la cerca de la Veritat no és sinó un nom més refinat per a la diversió favorita de l’intel·lectual de posar simples i per tant falses abstracions al lloc de les vivents complicacions de la realitat. Però cercar la Veritat és molt més fàcil que apendre l’art de viure íntegrament (…). La qual cosa explica, si bé no justifica pas, el meu continuat i excessiu abandonament als vicis de la lectura informativa i de la generalització abstracta. ¿Tindré mai la força d’esperit suficient per desfer-me d’aquests indolents hàbits d’intel·lectualisme, i per dedicar les meves energies a la tasca, més seriosa i més difícil, de viure íntegrament? I encara que trenqués amb aquests hàbits, ¿no trobaria que en el fons de tot hi ha la llei de l’herència, i que jo sóc congènitament incapaç de viure d’una manera total i harmoniosa?

(Aldous Huxley, Contrapunt, 1928)
_____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: la “penya Borralleras” de l’Ateneu Barcelonès; foto de Ramon Manent}]

Translation (traducción):

[En una sala de fiestas, un fantasmón que se cree Roger Perfectderer atosiga sin descanso a una bella señorita, hasta que ésta le devuelve la pelota con un passing-shot liftado…, pero el mindundi tiene fondo y no da su brazo a torcer]

—¡Brr, brrr…! (¡menudo plasta se me ha pegado, la Virgen!…) Pero oiga, Usted algún defecto tendrá, ¿no?
—Sí, tengo uno: que soy perfecto…
—¡&%$?!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[En una sala de fiestas, un fantasmón que se cree Roger Perfectderer
atosiga sin descanso a una bella señorita, hasta que ésta le devuelve la
pelota con un passing-shot liftado…, pero el mindundi tiene fondo y no da su brazo a torcer]

—¡Brr, brrr…! (¡menudo plasta se me ha pegado, la Virgen!…) Pero oiga, Usted algún defecto tendrá, ¿no?
—Sí, tengo uno: que soy perfecto…
—¡&%$?!!!

Surten els llauradors del mar
a recollir els fruits
que Déu hi va sembrar
el quart o cinquè dia
del món,
a l’hora de la becaina.
La iaia, asseguda al pedrís,
allisa la falda de l’oceà
amb una mà arrugada,
i una llàgrima de sal
li humiteja el vell missal.
Els vaixells, amb bandera pirata,
tiraran altre cop les xarxes,
com els tentacles
d’un pop,
i si hi ha sort tornaran
aviat, plena la panxa,
buidant el rebost del gran blau.
Val més un rot que un badall,
i que duri la xamba,
que Déu encara descansa
i ara no està per multiplicar
peixos i pans
amb més miracles.

Translation (traducción):

[Pequeña muestra de dos hipotéticos diálogos, de corte parecido pero separados entre si por 40 años, entre un ciudadano español que a pesar de ello se empeña en hablar en vernáculo y un representante de la autoridad competente. La comparación pretende ilustrar, aunque sin ánimo científico, cómo los tiempos cambian que es una barbaridad…]

AÑO 1970

—Escolti, senyor…
—¡¡HABLARME EN CRISTIANO, COÑO!!

AÑO 2010

—Escolti, senyor…
—Hábleme en constitucional, haga Ud. el favor…

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[Pequeña muestra de dos hipotéticos diálogos, de corte parecido pero
separados entre si por 40 años, entre un ciudadano español que a pesar
de ello se empeña en hablar en vernáculo y un representante de la
autoridad competente. La comparación pretende ilustrar, aunque sin ánimo
científico, cómo los tiempos cambian que es una barbaridad…]

AÑO 1970

—Escolti, senyor…
—¡¡HABLARME EN CRISTIANO, COÑO!!

AÑO 2010

—Escolti, senyor…
—Hábleme en constitucional, haga Ud. el favor…

Trobo en un setmanari del novembre de l’any passat aquesta citació de John F Galbraith: “Per manipular eficaçment la gent, cal fer creure a tothom que ningú no els manipula”. Porto aquí la reflexió de l’economista nord-americà a propòsit de l’última de les perles del diari madrileny La Razón (cuyo nombre es toda una revelación) servida un cop més per la impagable tasca de rastreig d’en Jordi Soler (Nacionalisme insistent). Ja avisa el corpus de dites populars que “sempre has de quedar emmascarat per alguna paella”, i en el medi ambient on rau aquest mitjà n’està ple, de paelles fumejants on es couen sempre els mateixos obsessius guisats i salses que empudeguen l’aire, i que emmascaren tothom qui no combrega amb els seus predicats, i de manera particularment tenaç, malaltissa, Catalunya i la seva gent.
Us convido a llegir, si no se us ha d’indigestar, aquesta nova mostra del vell cocidito madrileño, cuinat aquesta vegada per un crac anomenat César Vidal:
«El tema de les autonomies els resulta força indigest, a la majoria de
columnistes de la capital del regne. Així, César Vidal, del diari La Razón,
transcrivia ahir l’hipotètic diàleg que havia mantingut amb una senyora
de l’altra banda de l’Atlàntic. Abans, explicava que a un poble tan
pràctic com el nord-americà “lo que les resulta más enigmático, digno
de un relato de Poe, es cómo hemos podido pasar de la floreciente
situación económica de la era Aznar a este desastre”. Evidentment,
que hi hagi hagut una crisi econòmica mundial no hi deu haver tingut res
a veure, perquè el columnista en qüestió ni ho esmentava. [Com tampoc deia enlloc que la floreciente situación el senyor Aznar la va aconseguir privatitzant tot allò privatitzable, excepte alguna coseta pública que devia deixar per a Rajoy, i que deu formar part de la famosa recepta econòmica del sucessor gallec, més secreta que la de la Coca-Cola, per sortir de la crisi]. Segons Vidal,
“durante la Transición se pretendió dar una solución al problema del
terrorismo, tendiendo la mano a los nacionalistas vascos y catalanes [observeu la subtil emmascarada al nacionalisme català amb el problema del terrorismo].
El resultado fue un sistema económico que negaba ser federal pero que,
en la práctica, iba mucho más allá del federalismo”. I feia aquest raonament: “Las
diferentes autonomías, gracias a la insistencia del nacionalismo
catalán, quedaron configuradas como entes que podían ir vaciando de
competencias al estado y que, sobre todo, carecían de un control
superior financiero. Esto significaba en la práctica una independencia
económica total”. [Per aquests verals tothom sap que l’invent de les autonomies va ser un mecanisme pensat des de l’Estat per aigualir les nacionalitats històriques, i ara el truc consisteix a encolomar aquella fantasmada precisament a les nacionalitats històriques: hay que joderse!, com diuen per aquells verals…; i no cal dir que la independencia económica total ens continua costant 20.000 M€ anuals]. I donava una explicació als problemes econòmics que els ianquis no acaben d’entendre: “En
Cataluña, donde se ha preferido expandir el catalán por el extranjero a
aplicar la ley de dependencia [sigui dit de passada, però sigui dit: l’expansió (sic) del català és un luxe criminal, aquesta vegada a costa dels pobrics discapacitats!], se encargan informes absurdos a los
amigos que pagamos todos” [sigui dit també de passada: els catalans som uns putus lladres, i els castellans, pobrissons, ens han de pagar amb els seus calerons els nostres absurds capritxos]. Enmig de tants mals, el govern central “no
tiene la menor posibilidad de hacer frente a los problemas nacionales
[sic] porque las autonomías absorben la mayor parte del dinero”. Potser
diré una bajanada, però si l’estat és autonòmic, és lògic que els diners
vagin a parar a les autonomies. Diners en infraestructures, en sanitat,
en el que calgui. Ah, i no oblidem en què basava Vidal l’origen de
tantes desgràcies: en la insistencia del nacionalismo catalán».

Eixamplant la rasa, doncs. Perquè aquest tal Vidal, com tots els seus companys de pensament (però pensen, realment, aquesta gent?), ens està dient dues coses: la primera, que amb pensadors
que raonen i enraonen d’aquesta manera és impossible entendre-s’hi; i
la segona, que essent com som tan i tan nocius, la insistència del
nacionalisme català acabarà fent-los un favor: el dia que partim peres,
que esperem que sigui com més aviat millor, se’ls acabaran, també a ells,
els problemes: Catalunya ja no els robarà ni un duro més (és un acudit
dolent del cagar, però és que te l’expliquen cada dia!), i ells,
finalment sense noses perifèriques que els molestin, podran embeinar-se
les seves refotudes autonomies i tornar a l’Estat rematadament i
falangistament centralista que tant i tant enyoren.

Translation (traducción):

[Un monigote recién dibujado, al parecer un poco metrosexual, se queja sorprendentemente de cierta minucia relacionada con su aspecto físico]

—¿Se puede saber por qué carajo me has dibujado con bigote postizo?
—¿Co… cómo dices?!
—Te digo que por qué narices me has puesto este ridículo mostacho, ¡carámbano!
—¿Cómo que postizo…?
—Pues claro: yo soy lampiño, amigo…
—¡Ayvá, la leche!, ¿no te digo lo que hay?!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Un monigote recién dibujado, al parecer un poco metrosexual, se queja
sorprendentemente de cierta minucia relacionada con su aspecto físico]

—¿Se puede saber por qué carajo me has dibujado con bigote postizo?
—¿Co… cómo dices?!
—Te digo que por qué narices me has puesto este ridículo mostacho, ¡carámbano!
—¿Cómo que postizo…?
—Pues claro: yo soy lampiño, amigo…
—¡Ayvá, la leche!, ¿no te digo lo que hay?!

El Mestre em deia, la barba al vent,
que no em mogués de les meves sandàlies,
mentre ell rondava amb un pot
demanant caritat de casa en casa.
Una mare i un nen jeien en un racó
entre la bullícia, enmig del carrer,
la dona mirant a l’infinit,
i el petit famèlic,
amb ulls encesos
com tions, palpitava
i no veia res.
Una vaca secalla
però de braguer exuberant
passava lentament,
entre les mosques del mercat,
a dos pams de la seva cara.
Els déus impassibles,
adorats pels feligresos,
perfumats amb l’encens
de milions d’encensers,
feien una mitja rialla.

video from Manoj Lobo, d.o.p on Vimeo.

Del discurs del fotoperiodista Gervasio Sánchez pronunciat a Bilbao el dimarts 20 de juliol, en l’entrega dels Premios Nacionales del Ministerio de Cultura:

Altezas Reales, Lehendakari del
gobierno vasco, señora Ministra de Cultura, señora presidenta del Parlamento
vasco, señor alcalde, autoridades, señoras y señores:

(…)

Como Premio Nacional de Fotografía, me
gustaría recordar a fotógrafos recientemente fallecidos, como Koldo Chamorro y
Ricard Terré, que eran merecedores de este prestigioso premio.

También quiero recordar a varios de mis
mejores amigos muertos en zonas de guerra en los últimos años como Juantxu
Rodríguez, Jordi Pujol, Luis Valtueña, Miguel Gil, Julio Fuentes, José Couso,
José Anguita Parrado y Ricardo Ortega.

Estoy seguro de que algunos de estos
fotógrafos, cámaras de televisión y periodistas literarios hubieran sido
premiados en convocatorias futuras de los Premios Nacionales si la muerte no se
hubiera cruzado en sus caminos.

Altezas, señoras y señores,

Toda mi
vida he trabajado en la delgada
línea entre la vida y la muerte, en ese territorio tenebroso donde
tienen lugar
los acontecimientos más brutales incapaces de imaginar por las mentes
más
retorcidas.

Quisiera
concluir con una humilde
reflexión sobre la guerra, el gran fracaso que nos persigue desde que
tenemos
memoria y fabricamos la historia, el gran negocio que enriquece a unos
cuantos
mientras sepulta los sueños de millones de personas anónimas y las
convierte en
víctimas durante generaciones. 

Quienes
trabajamos en contacto con el
sufrimiento y el dolor sabemos que las víctimas son la única verdad
incuestionable de los conflictos armados, y también sabemos que cuánto
más nos
acerquemos a ellas más posibilidades tenemos de conocer la verdad.

Muchas
gracias

[De les agències]

»L’any 2009 el Govern de l’estat va exportar material de defensa i de doble ús per un valor de més de 1.491 milions d’euros a països com Israel, Sri Lanka i el Marroc, entre d’altres

»Diverses ONG, entre elles la Fundació per la
Pau, han fet públic un informe que analitza les exportacions espanyoles
de material de defensa i doble ús durant el 2009. Segons l’estudi, les
vendes d’armes van augmentar un 33,37% respecte al 2008, però si es tenen
en compte únicament les vendes d’armament, aquestes van créixer un 44%.
Tot i que les organitzacions valoren positivament els avenços que ha
representant la Llei, alerten que encara s’estan exportant armes a
països on hi ha conflictes armats, inestabilitat interna o bé s’hi
produeixen violacions dels drets humans».

Aquest és l’Estat que ens enamora: capaç, amb la mateixa patxorra, de fer de la tortura i mort del toro de lídia la seva fiesta nacional, així com de vendre armes, amagades sota el capote, a tutti quanti, tant se val que es tracti de països impresentables, amb governs tirànics.

És
l’Estat que retalla sense cap empatx la despesa social perquè li surtin
els números, però que no toca per a res el sumptuari, estúpid i inútil
pressupost de Defensa (de defensa de què?, de la fèrria i artificial
–però constitucional, ai las!– integritat territorial, oi?…, a més de la defensa dels oprimits en alguna remota missió humanitària que els va d’allò més bé per quedar bé, de passada).

És el mateix demòcrata Estat castellà incapaç, com la demòcrata Sèrbia, de reconèixer, per simple i vergonyosa previsió d’emancipacions nacionals dins la pròpia falsa
unitat territorial, l’emancipació democràtica de Kosovo.
És l’Estat que consagra, via TC, l’explotació econòmica i l’empobriment progressiu de Catalunya, i que remata la faena deixant parades i empantanegades sine die
obres d’infraestructura vitals per a l’economia de Catalunya (però
també per a l’estatal, ja que és de la catalana que viu majoritàriament:
ni per pur egoisme no ens deixa respirar!).
És l’Estat tan
especialitzat a funcionar en negatiu, a reprimir, a dir NO a tot, que és
incapaç d’actuar en positiu, incapaç de fotre’n ni una de dreta, de tal
manera que si depengués de si mateix passaria més gana que els mestres
d’escola espanyols d’abans.
El dia que li toqui espavilar-se se les passarà putes, perquè no està
acostumat a buscar-se la vida sense fer-ho a costa d’altri, siguin els
veïns, com ara, siguin països remots, aquells que ja fa temps que va
explotar vilment i que se’l van treure de sobre abans de quedar
empobrits del tot, irremeiablement.
_________________

ps: Per cert, dins els actes de celebració a Mèxic dels 200 anys de la
proclamació de la seva independència (d’ESPANYA, per si cal recordar-ho a
algú, que havia rebatejat el país com a Nova Espanya) i el centenari de la Revolució, la selecció nacional mexicana ha
jugat aquest dimecres un partit amistós contra la flamant selecció campiona del món, que
no és altra que l’espanyola (per si algú no té TV, ràdio o Internet a
casa i no se’n va assabentar, cosa tanmateix difícil). Durant el partit,
que ha acabat amb empat a un gol (i tot i així els amfitrions, en un
gest elegant, han donat la copa de guanyador al combinat rokhigualdu), m’he entretingut a comptar les vegades que els locutors de TVE deien la paraula “España”
per referir-se a la seva selecció: 122 cops, en 90 minuts de joc, que
dóna una mitjana de més d’un cop cada minut, déu n’hi do! Alguna estona he de fer el mateix quan la retransmissió del partit de l’Arroja vagi a compte dels no-nacionalistes de Telecinco, la Cuatro o la Sexta, i els resultats seran encara més espectaculars, podeu pujar-hi de peus.

Carta de Lucy Tantamount a Walter Bildlake:

Quai Voltaire (París)

«Així, Philip Quarles s’establirà al camp i es convertirà en una mescla de senyora Gaskell i de Knud Hamsum. Bé, bé… Però és bo que algú tingui il·lusions. Al cap i a la fi, no es podrà ensopir més en el seu poble del que jo m’ensopeixo aquí. A quins destrets ens veiem obligats! (…)
»Em balla pel cap d’anar a Madrid la setmana que ve. Naturalment, hi farà una calor terrible. Però a mi m’agrada la calor; floreixo amb les estufes. (No és més aviat una insinuació significativa de la meva immortalitat individual, tal volta?). Per què no véns amb mi? Ho dic seriosament. Segurament que et podries escapar. Assassina Burlap i vine a fer el turista a l’estil de Maurice Barrès. Du sang, de la volupté et de la mort. De moment, em sento un xic assedegada de sang. Espanya m’aniria bé. Mentrestant, m’informaré sobre la temporada de les curses de braus. L’arena és repugnant; la meva set de sang no podria arribar fins a veure els cavalls amb les tripes a fora. Però els espectadors són meravellosos. Vint mil frissons simultanis i sàdics. Realment remarcable. Senzillament, que has de venir, dolç Walter meu. Digues que sí. Hi insisteixo. LUCY»

(Aldous Huxley, Contrapunt, 1928)
_____________________________

“El toreo empezó en Francia”

[Sebastián Castella (Hérault, 1983), figura del toreig, a El País, dimecres 1 d’agost de 2010]

Ramón Muñoz: En Cataluña se prohíben los toros. ¿Y si prohibimos nosotros la sardana?
Sebastián Castella: Es una pena, es matar un trozo de historia por motivos que no comparto.
…

P. Cuando ve a un antitaurino comerse un filetón de buey, ¿qué le diría?

R. Son personas que tiene tan poco respeto, no por los taurinos sino, en general, por todo, que no le diría ni pío.

P. ¿Qué pinta un gabacho en el arte de Cúchares?

R.
Pinta bastante, porque el toreo empezó en Francia en 1800, y luego se
mejoró en España. Lo tenía en la sangre. Vine aquí porque hay más
facilidades.

P. Dicen que el toreo no es arte. ¿Se imagina el Guernica sin el toro?

R. Jamás. Es un arte porque es un momento estelar, y jugarse la vida haciendo arte no se ve en ningún otro sitio.

P. Aparicio atravesado por un cuerno en la garganta. ¿Torero o gladiador?

R.
El torero pone su vida en juego, y le puede salir un toro complicado
con el que no pueda concebir su arte, pero no tiene nada de gladiador.

P. Uno de sus ídolos fue Antonio Ordóñez. Ahora sus nietos, Cayetano y Fran, salen en las revistas del corazón.

R. Son compañeros y les tengo un respeto grandísimo, les han pegado muchas cornadas y se juegan la vida como todos.

P.
Una vez en la Maestranza salió un torero bajito y barrigón. Cuando
terminó la faena me sorprendí llorando. Se llamaba Curro Romero.

R.
Ahí tiene la prueba del arte, el romanticismo y la magia del toreo. Hay
pocas cosas que marquen tanto como lo que se puede hacer delante del
toro.

P. Juan Belmonte dijo que se torea como se es. Usted tiene fama de tímido y solitario.

R.
Tenía razón. Tengo fama de tímido y con el tiempo y la madurez he ido
abriéndome. Y en el toreo lo mismo. Al principio, era un torero frío, un
poco falto de vida, y cuando encontré la técnica he sacado todo mi ser y
mi toreo tiene más luz.

P. ¿Cambiaría la puerta grande de Las Ventas por levantar la Copa del Mundo?

R.
Ni por eso ni por nada. Mi pasión es el toreo, no el fútbol, y el poder
salir a hombros en Madrid es lo más grande. Lo he vivido tres veces y
es tremendo.

P. Belmonte / Joselito; Dominguín / Ordóñez. ¿Castella frente al Juli?

R. Las rivalidades las decide el público. Pero si me ponen en los carteles con el Juli por algo será.

P. Le siguen en Facebook. ¿Y si se retransmitieran las corridas en YouTube?

R. Sería una locura.

P. Los toros no tienen la casta de los de antes. ¿Y si los clonamos?

R. Esto no se arregla con clones. Es una cosa de la naturaleza. Y hasta en las mejores familias hay puntos negros.

El diàleg té lloc entre un vell aristòcrata i un tal Everard Webley, líder dels Anglesos Lliures, el qual intenta convèncer l’altre perquè se sumi –financerament– a la seva causa de liquidar el joc parlamentari i substituir-lo per l’acció directa contra les forces de destrucció de la xusma:

—Però, si no és per vostè mateix —insistí Webley, tot atacant des d’un altre angle—, per amor de la civilització, del progrés.
Lord Edward s’estremí en sentir la paraula, que fou com si toqués un disparador i alliberés un corrent d’energia:
—Progrés! —repetí—. El progrés! Vostès, els polítics, sempre n’estan parlant. Com si hagués de durar. Indefinidament. Més motors, més criatures, més menjar, més anuncis, més diner, més de tot, per sempre. Haurien d’aprendre unes quantes lliçons de la meva especialitat. Biologia física. Vaja, el progrés. Què es proposen de fer amb el fòsfor, per exemple? –Aquella pregunta era com una acusació personal.
—Però tot això és totalment fora de lloc —digué Webley, impacient.
—Al contrari —replicà Lord Edward—, és l’únic lloc on interessa. (…) Amb la seva agricultura intensiva, no fan sinó drenar tot el fòsfor del sòl. Més de la meitat d’un u per cent a l’any. Que se’n va, simplement, fora de la circulació. I, demés, la manera com llencen centenars de milers de tones de pentòxid de fòsfor, amb els seus sistemes de desguàs! El tiren al mar. I d’això en diuen progrés. Els seus sistemes moderns de desguàs! —El seu to era d’un menyspreu aclaparador—. El que haurien de fer és tornar-lo al lloc d’on ha vingut. A la terra. A la terra, li dic jo.
—Però tot això no té res a veure amb mi —protestà Webley.
—Doncs hi hauria de tenir a veure. Aquest és el mal de vostès, els polítics. Ni tan sols no es preocupen de pensar en les coses importants. Parlen i parlen del progrés i dels vots i del bolxevisme, i permeten que cada any es perdin al mar un milió de tones de pentòxid de fòsfor. És una cosa idiota, és criminal, és… és tocar el violí mentre Roma crema! (…) Sens dubte, vostè pensa que pot compensar la pèrdua amb roques de fosfat. Però, què farà quan els dipòsits s’hagin exhaurit? Aleshores, què? Només dos-cents anys, i s’hauran acabat. Vostè es pensa que som gent de progrés perquè estem vivint del nostre capital, de fosfats, carbó, petroli, nitre… el malgastem tot. Aquesta és la seva política. I mentrestant, es dediquen a fer-nos posar pell de gallina parlant-nos de les revolucions.
(…)
—Bé, si aquest és el seu punt de vista… —començà Webley; però Lord Edward l’interrompé:

—L’únic resultat del seu progrés serà que, al cap d’unes quantes generacions, tindrem una revolució veritable, una revolució natural, còsmica. Esteu trabocant l’equilibri. I, al final, la naturalesa el restablirà. I el procés serà molt desagradable per a vostès, car la seva decadència serà tan ràpida com la seva elevació; més ràpida, serà, perquè hauran fet fallida, hauran malgastat tot el seu capital. Un home ric necessita un poc de temps per a liquidar tots els seus recursos; però, un cop els ha liquidats, gairebé no en necessita cap per a morir-se de fam.
Webley va arronsar-se d’espatlles. “Vell llunàtic i guillat!”, es digué pels seus dintres, i, en veu alta:
—Les rectes paral·leles no es troben mai, Lord Edward. Així és que li desitjo una bona nit. —I va anar-se’n.

(Aldous Huxley, Contrapunt. 1928)

Això era als anys 20 del segle XX, i els anys 10 i 20 del segle XXI amenacen de fer-nos assistir a l’última dentellada del Progrés, de la qual ja fa temps que se’n senten campanades (d’alerta), les últimes d’elles explicades pel periodista Francisco Marín (www.argenpress.info), a partir d’un llibre inèdit de l’economista xilè Julián Alcayaga (El País Virtual. El lado oculto del Tratado Minero Chileno-Argentino), en el qual aquest explica les maniobres fetes per les transnacionals mineres als Andes xilens i argentins amb vista a extreure coure del subsòl. (Podeu veure’n l’article sencer a www.sinpermiso.info).
Resumidament, els moviments de les grans empreses mineres multinacionals (Barrick Gold, Mitsubishi, Xstrata, Billiton…) van consistir a comprar, a partir de 1990, coincidiendo
con el llamado restablecimiento de la democracia en Chile, casi la totalidad de los yacimientos en ese país,
que en ese tiempo tenían un bajo valor comercial, ya que no era rentable sacar
esos minerales por los puertos del Atlántico, a más de mil kilómetros de
distancia, amb la previsió de pastelejar un pacte que es formalitzaria finalment en temps de Frei i Menem (1997), un sorprenent “Tratado Minero” que buscava tres objectius fonamentals:
Primero,
que los minerales argentinos pudieran salir a través de puertos chilenos, dado
que la distancia existente entre los yacimientos cordilleranos y el Atlántico
hacía inviable sacarlos por ahí. También perseguían transformar la Cordillera
de Los Andes en un “país virtual”, definida en el Tratado como “Área de
Operaciones”, la que -a su entender- estaría al servicio de las transnacionales
mineras. El tercer objetivo era levantar las restricciones a la propiedad
extranjera en zonas limítrofes.
Val a dir que el Tractat preveia que aquest territori, el país virtual que diu l’economista xilè,
sería gobernado por una Comisión Administradora
–poder ejecutivo- que estaría financiada por corporaciones mineras. Existiría
un Reglamento Interno –una suerte de Constitución- que ella misma se generaría.
La Comisión Administradora tendría atribuciones para disponer libremente de los
recursos naturales contenidos en el Área de Operaciones. También podría otorgar
concesiones de explotación y resolver las controversias que se presentasen
entre “las partes”, es decir: los Estados.
Aquest peculiar Tractat (que també permetia, atenció a la dada, la venda a les multinacionals mineres de les regions al sud dels dos països, considerades la més gran reserva d’aigua dolça del món), constituïa, en paraules de l’advocat Cristián Letelier Aguilar,  la única obra de Derecho Internacional Público que contiene
normas de aplicación enteramente de interés empresarial y privado.
Finalment l’acord va ser parcialment tombat pel Tribunal Constitucional xilè, a instàncies del mateix Alcayaga i dels diputats que van veure a temps que allò era una aixecada de camisa colossal (entre altres coses, enviava a la ruïna la petita i mitjana mineria del país, que no haurien pogut competir pels preus amb unes companyies que són alhora extractores i consumidores del coure que produeixen), però no pas per Argentina, que no va qüestionar-lo jurídicament, cosa que el fa encara més peculiar (com si fossin “dos tractats en un”, diu Marín). La qüestió, però, és que la part xilena l’ha deixat pràcticament desactivat, no-operatiu, ara com ara. És una bona notícia, però aquesta història exemplar demostra fins a quin punt és insadollable la fam d’aquests caimans que remenen (ben camuflats) les cireres de l’economia mundial.
L’ocasió fa el lladre, diu la sàvia dita popular, de manera que no ens hauríem de lamentar tant que hi hagi lladres d’aquest calibre, al món, sinó del fet que hi hagi sistemes legislatius permissius que els ofereixin en safata de plata l’ocasió (perfectament legal) de ser-ne.
Els polítics, però, com al temps d’Aldous Huxley, estan perfectament a la lluna, ocupadíssims a amotllar els països respectius al seu respectiu model de societat…
________________________

[_{Imatge: Parque Nacional de Torres del Paine, a Xile. Foto de Peter Essick, a National Geographic}]

Translation (traducción):

[Un bicho –más bien entrado en carnes– se sube por las espaldas de un mindundi, quien, a pesar de que debe soportar un serio cosquilleo, se alegra de verle…, aunque al parecer se equivoca de bicho]

—¡Uf! ¡Arff!… Me ha costado Dios y ayuda llegar hasta aquí…!
—¡Manel!
—No, jefe, te confundes: yo me llamo Igor…

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[Un bicho –más bien entrado en carnes– se sube por las espaldas de
un mindundi, quien, a pesar de que debe soportar un serio cosquilleo, se
alegra de verle…, aunque al parecer se equivoca de bicho]

—¡Uf! ¡Arff!… Me ha costado Dios y ayuda llegar hasta aquí…!
—¡Manel!
—No, jefe, te confundes: yo me llamo Igor…