L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Prohibit prohibir

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[La presidenta regional del Partido Nacional por excelencia, inquirida por los muchachos del cuarto (o quinto) poder a propósito del reciente ataque de la periferia rebelde a la tauromaquia como bien de interés cultural de carácter general, se sale airosa por la tangente]

—¡Prohibir no es libertaz! Nuestro lema es: “Prohibido prohibir”…
Pero oiga…, ¿no era Ud. que quería prohibir el uso del burka en todo lo que sería el territorio español?
—¿Siguiente pregunta…?

Guió i retallables: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[La presidenta regional del Partido
Nacional por excelencia, inquirida por los muchachos del cuarto (o quinto) poder a
propósito del reciente ataque de la periferia rebelde a la tauromaquia
como bien de interés cultural de carácter general, se sale airosa por la
tangente]

—¡Prohibir no es libertaz! Nuestro lema es: “Prohibido prohibir”…
Pero oiga…, ¿no era Ud. que quería prohibir el uso del burka en todo lo que sería el territorio español?
—¿Siguiente pregunta…?

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 31 de juliol de 2010 per mininu

On la tristesa somriu

Deixa un comentari

¿És de llàgrimes o suor,
aquesta lluïssor
que et llisca per les galtes?
Els porcs de pell rosada
i panxa deixatada,
engreixats de porqueria,
es passegen fimbrejants
amunt i avall pels bulevards,
sota els llums de la badia,
seuen en els bancs del parc
i espien verges amb els binocles.
Amb les seves monedes greixoses
ordenen a l’economia
que els compri, ben embolicat,
el món

Lyrics | Dido lyricsIt Comes And It Goes lyrics

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 31 de juliol de 2010 per mininu

El Tour, la Vuelta, la Volta i la revolta

Deixa un comentari

Estelades al Pirineu
Aquest any que el Tour ciclista a França ha fet una giragonsa i, tornant sobre els seus passos, ha fet acabar una de les etapes pirinenques al Tormalet, colós de colossos, i que ho va fer la tercera setmana de juliol, uns dies després de la macromanifestació del milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona, les càmeres dels motoristes que segueixen els corredors ens van oferir imatges de milers de catalans a banda i banda de carretera fent onejar, al pas de la cursa, banderes catalanes, moltes d’elles amb l’estel, vermell o blanc. Mai n’hi havia vist tantes com aquest any. Sense comptar, és clar, l’edició de l’any passat, en què la ronda francesa es va endinsar en terres del Principat i va arribar a la mateixa capital, amb arribada d’etapa a la muntanya de Montjuïc. I de fet, la proliferació de quadribarrades, amb estrella o sense, és possible que sigui la continuació per inèrcia de la del 2009, en què Catalunya i el Tour, com ha dit algú, es van fer amics per sempre. (Una demostració d’aquesta bona sintonia seria la notícia, per confirmar, que properament, després del centenari de la volta francesa, aquesta arrencarà de Barcelona).
Enguany hi ha hagut una apassionant lluita, com tothom sap, entre el primer i el segon classificats: el madrileny Alberto Contador i el luxemburguès Andy Shleck, amb un afer de fair play pel mig –per a alguns massa poc, per a d’altres massa– entre els dos corredors, que s’han jugat la victòria per una escassa diferència de segons: només 39, crec. Als que ens agrada aquest esport –i més concretament el Tour, que és un tema a part–, ens ho hem pogut passar teta, sobretot en les etapes de muntanya, que aquest any han complert les expectatives de sobra. Hi ha ajudat la locució de la parella Carles de Andrés / Perico Delgado (TVE/Teledeporte), un altre clàssic del mes de juliol, tant, que semblen fets exprés per a aquesta feina. Potser és la força del costum, però per al meu gust ho fan prou bé (i tot i ser en castellà, no acabes amb mal de cap), i a més, en comparació amb altres locutors de la casa, gasten un espanyolisme bastant mesurat, que es pot suportar bé.
Això no obsta, però, perquè tinguin clar –més enllà del seu professionalisme– a qui donen suport i quins són els seus referents. (¡Que bé, quina meravella ha de ser poder parlar amb tota naturalitat de “nuestros corredores bla bla bla”…!).
En aquest sentit, ens van fer saber quina és la nova onada “roja” que s’acosta i sobre la qual haurem de nedar perquè no ens ofegui, nois: la del mallot de la Vuelta a Espanya 2010, que a partir d’ara serà (o ho tornarà a ser) de color vermell! Per si no en teníem prou amb el futbol i el bàsquet, ara els ciclistes… I espereu-vos que guanyi altre cop Contador…, que Déu ens agafi confessats!

Però parlem un moment de la Vuelta ciclista a España 2010, i d’un parell d’inquietants preguntes al vent, ara com ara sense resposta…

L’11 de Setembre, com el “14 Juillet”
En un apunt anterior, parlant també de bicicletes, em demanava el perquè de l’estrany canvi –del sospitós intercanvi– de dates de celebració de les dues rondes ciclistes peninsulars més importants: la Volta Ciclista a Catalunya (la tercera més antiga del món, després del Tour i el Giro), que se celebrava a principis de setembre, va passar a la primavera, i la Vuelta espanyola, que es corria a la primavera, va començar a córre’s, a partir del 1995, sense donar explicacions a ningú (que jo sàpiga, i m’agradaria molt saber-les) a finals d’agost i primeres setmanes de setembre, de tal manera que l’11 de setembre, que casualment és la Diada Nacional de Catalunya, si alguna cursa ciclista veuen passar els ciutadans de Catalunya en dia tan festiu i tan reivindicatiu per pobles, ciutats i carreteres del país no és pas la Volta Ciclista a Catalunya
Aquí algú, volent-ho o no –que ja seria potra!–, va fer un negoci polític de tres parells de collons, i veient el senserround amb què es va perpetrar, el va fer amb una discreció digna de la millor màfia, ja ho crec que sí…

Una altra cosa també digna d’estudi, pel seu misteri, és l’absència a les grans rondes ciclistes d’un equip professional amb la “marca Catalunya”, sigui oficial (i prou, sisplau, de l’argument que no s’ha d’invertir “diner públic en interessos privats”, que a Espanya està plena d’equips esponsoritzats per caixes d’estalvis participades o per estaments directament governamentals: o tothom o ningú, no us sembla?) o bé privat, però amb clar arrelament al país, com passa al País Basc amb l’equip Eukastel Euskadi. ¿De debò ens hem de creure que a Catalunya no hi ha potencial per a un equip ciclista, tenint en compte, a més, l’aparador publicitari que representa?
Amb un equip català, manifestament del país, i disputant la Volta Ciclista a Catalunya les dues primeres setmanes de setembre, com abans (i en l’última cita del calendari anual, a més, cosa que la feia molt llaminera per als ciclistes professionals), el pas de la Volta per les carreteres del país seria una festa i una celebració popular de sentiment col·lectiu. Tant és així, que a algú se li devia acudir que això s’havia de tallar, abans que la Volta no es tornés una revolta. Per això crec que el canvi del calendari ciclista, per deixar-lo com havia estat sempre, és una cosa que des de Catalunya s’hauria de reivindicar. I més si el canvi anterior en sentit contrari, el de 1995, va ser una maniobra política, com tantes n’hem vist fer (o hem vist que miraven que no es veiessin fer) a les “autoritats” espanyoles esportives.
_________________

[Imatge de l’entradeta: fragment del cartell d’ERC incitant la població a treure i exhibir l’estelada al pas de la cursa francesa pel Principat, en l’edició del 2009]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 29 de juliol de 2010 per mininu

Serbèria unida

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos personajes no-nacionalistas, uno serbio de Serbia (Yugoeslavia) y el otro español de España, y cuyos puntos de vista políticos, vamos a decir, les hicieron congeniar inmediatamente entre si, al poco de conocerse en un forun internacional, manifiestan ante los muchachos de la prensa algunos de dichos puntos de vista con respecto a un conato de secesión de una región autónoma]

—No vamos a tolerar de ningún modo ninguna deriva balcanista en España, y vamos a tapar la boca a todo aquél que…
Perdone que le interrumpa: y si se diera o diese el caso (Dios no lo quiera, y la OTAN tampoco) de que en España fuese como en los Balcanes, ¿serían Uds. acaso como los serbios…?
—Estoo…, pues… euuh…
Grrr!…

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelan (traducción al venezolano):

[Dos personajes no-nacionalistas, uno
serbio de Serbia (Yugoeslavia) y el otro español de España, y cuyos
puntos de vista políticos, vamos a decir, les hicieron congeniar inmediatamente entre si, al poco
de conocerse en un forun internacional, manifiestan ante los muchachos
de la prensa algunos de dichos puntos de vista con respecto a un conato
de secesión de una región autónoma]

—No vamos a tolerar de ningún modo ninguna deriva balcanista en España, y vamos a tapar la boca a todo aquél que…
Perdone
que le interrumpa: y si se diera o diese el caso (Dios no lo quiera, y
la OTAN tampoco) de que en España fuese como en los Balcanes, ¿serían
Uds. acaso como los serbios…?

—Estoo…, pues… euuh…
Grrr!…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 28 de juliol de 2010 per mininu

Simplement collonut!

Deixa un comentari

Magnífic, meravellós, l’editorial de VilaWeb de divendres passat, el dia que es va saber que el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) desestimava els peròs a la independència de Kosova (Kosovo o Kosovë) amb què la van discutir en el moment de la proclamació Sèrbia –per raons òbvies–… i Espanya!! –per raons no menys òbvies–, i alguns altres països democràtics per l’estil…

«La sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la
independència de Kosovë és una gran notícia. El tribunal ha sorprès per
la claredat. No solament considera legal la independència de Kosovë,
sinó que deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot
impedir un procés independentista
. I això, sobretot ara, és
transcendental també per a nosaltres.

»La sentència marca clarament un abans i un després en la
jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha
tingut una doctrina clara sobre la manera d’arribar a la independència.
Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè
aclareix dos conceptes poderosos
. En primer lloc, deixa clar que res en
l’ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés
independentista
. S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat
territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble
unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals
han perdut sentit d’un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser
pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una
cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral
d’independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l’altre
estat, amb l’estat del qual una part se separa, pot ser legal
. Feia dies
que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em
pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria
tan lluny.


(…)

»És evident que el tribunal emet la sentència responent a la pregunta
de si la independència de Kosovë s’acorda amb la llei internacional.
Això ho deixa clar en tot moment: la pregunta era sobre això i la
resposta era sobre això. Però no és menys cert també que una bona part
de les consideracions jurídiques per a avalar la independència de Kosovë
que addueix el tribunal són de caràcter general i, per tant, s’entenen
com una norma d’aplicació comuna
.

»Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s’aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d’aplicació general següents:

el principi d’integritat territorial, el principi de salvaguarda de
la integritat territorial d’un estat, només es pot aplicar a les
relacions entre estats
, o siga a un estat que, per exemple, provàs
d’envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir
un procés d’independència (§ 80)

–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es
pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració
d’independència
(§ 81)

–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté
cap prohibició contra les declaracions d’independència
–i atenció a l’ús
del plural! (§ 84)

»Passada la primera reacció d’estupor, ahir els mitjans espanyols
provaven de tirar aigua al vi parlant de l’excepcionalitat del cas
kosovès i afirmant a tort i dret, histèricament, que la resolució no
significava res per al nostre país o per al País Basc.

»Entenguem-los: Espanya ha jugat molt fort contra la independència de
Kosovë. Literalment, ha fet el ridícul oposant-se als estats membres de
la Unió Europea i ho ha fet per raons d’ordre intern.
Espanya sap que
aquesta resolució canvia per sempre la balança internacional sobre la
qüestió i dóna un impuls moral i jurídic als processos d’independència
de tot el món, com el nostre
. Per tant, és normal i lògic que prove de
dissimular la derrota en tota regla que van sofrir ahir les seues tesis,
perquè el tribunal les va desestimar explícitament.

»Entès això, ara no poden dir mentides.

»És cert que la sentència s’adreça a la independència kosovesa, però
més amunt n’he assenyalat els paràgrafs que són de caràcter general i
que han estat invocats per justificar la sentència partint del dret
internacional (de fet, aquest apartat es titula, sense gens
d’ambigüitat, ‘Llei General Internacional’). General, doncs. I els
conceptes generals són d’aplicació universal, com subratlla, a més, l’ús
del plural que fa el tribunal, un ús que de cap manera no és anecdòtic
en una sentència d’aquesta dimensió.

»Ara, contra la manipulació que s’intenta fer, aquesta vegada hi ha un
argument incontestable: hi ha un text públic que tothom pot llegir i
que, s’interprete com s’interprete, és rotund en la literalitat.
I n’hi
ha prou de demanar-los on són els paràgrafs que els donarien la raó, a
ells. No en podran esmentar cap perquè no n’hi ha cap, simplement
. I
això és el que els fa tremolar de por.

«Per cert: enhorabona».

[Vicent Partal, director de VilaWeb: Kosovë i nosaltres: una victòria compartida]

Enhorabona als kosovars, efectivament. I que vagin fent lloc, sisplau.

(Els subratllats al text són meus: fets de pur entusiasme)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 27 de juliol de 2010 per mininu

El reietó i l’apòstol

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un monarca hispánico –aunque de raíces francas–, hincado de rodillas en la catedral compostelana, dirige al Santo patrono unas sencillas oraciones, en su papel institucional de no tocar temas políticos]

—¡Santiago y cierra España!
… y sobre todo os pedimos, don Santiago de blanco corcel, que nuestra empresa familiar, “Solidaridad Interterritorial, S.A.”, vaya viento en popa, como hasta ahora, y que jamás deje de funcionar… Es gracia que esperamos humildemente recibir de vuesa merced, ¡amén!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un monarca hispánico –aunque de raíces francas–, hincado de rodillas en
la catedral compostelana, dirige al Santo patrono unas sencillas
oraciones, en su papel institucional de no tocar temas políticos]

—¡Santiago y cierra España!
… y sobre todo os pedimos, don Santiago
de blanco corcel, que nuestra empresa familiar, “Solidaridad
Interterritorial, S.A.”, vaya viento en popa, como hasta ahora, y que
jamás deje de funcionar… Es gracia que esperamos humildemente recibir
de vuesa merced, ¡amén!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 26 de juliol de 2010 per mininu

Kisss…!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En algún lugar indeterminado, en plena noche (tal vez dentro de un
coche), o puede que en plena mañana (tras las cortinas de una ventana),
dos amantes se dedican mútuamente suaves carantoñas y dulces palabras]

—No vayas a pensarte… mmmh!… que porque ahora… mmmmm!… te
esté dando un besito… slurpps!!… haya dejado de convercerme…
suckl!… de que eres imbécil e idiota, estamos?!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[En algún lugar indeterminado, en plena noche (tal vez dentro de un
coche), o puede que en plena mañana (tras las cortinas de una ventana),
dos amantes se dedican mútuamente suaves carantoñas y dulces palabras]

—No vayas a pensarte… mmmh!… que porque ahora… mmmmm!… te
esté dando un besito… slurpps!!… haya dejado de convercerme…
suckl!… de que eres imbécil e idiota, estamos?!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 26 de juliol de 2010 per mininu

ZP i el PZC

Deixa un comentari

Magistral crònica (La bonica reunió Montilla-ZP) d’Iu Forn a l’Avui de fa un parell de dies sobre la visita del rector de Catalunya a la seu episcopal de la Moncloa, on el seu actual estadant havia d’escoltar en viu i en directe unes quantes raons del nostre Molt Honorable President a propòsit de la retallada del TC a les despulles de l’Estatut regional català:

«(El president truca a la porta del despatx
de ZP) Qui és?… Montilla? Aquest nom em sona. Ah sí, és el noi aquell
que vaig posar al lloc del Maragall! Passa, passa… Què, com va tot?…
Malestar? Tens malestar? A veure si deu ser el cartell que t’he clavat a
l’esquena on hi ha escrit “en venda”. O potser són els centenars de
punyals que t’he clavat per tot el cos, menys a la zona del menisc?…
Ah, que vols saber per què t’he clavat centenars de punyals per tot el
cos, menys a la zona del menisc. Doncs perquè el tinguis lliure per
poder agenollar-te davant meu… Per cert, has vist el meu nou gosset?
Es diu Catalunya. Borda molt, però és inofensiu… Sí, sí, les
necessitats les fa sempre al seu jaç, a sobre d’uns papers. D’alguna
cosa m’havia de servir l’Estatut, no? I, escolta, vols prendre alguna
cosa?… Sí? Doncs cridaré al meu majordom. Es diu Chacón, però jo li
dic “els 25 diputats a Madrit” perquè sempre fa el que li dic, i sense
piular…

»I a què dec la teva visita?… Vols un gest? ¿Et va bé
el gest de posar la meva mà esquerra a sobre del bíceps del meu braç
dret mentre el flexiono en direcció cap a mi?… Que tu ets
federaquè?… L’Espanya pluquè? No, no això no em sona de res… Bé,
escolta, jo ara tinc feina, o sigui que anem al gra. Em dius el que vols
que et prometi exactament, jo t’ho prometo i a la sortida li demanes a
la meva secretària María Teresa uns caramels… Però va, com que dimarts
vau fer una cosa genial, que és votar contra valtros mateixos, i em vau
fer riure molt, tindré un detall amb tu. Apunta: “Avaluaré la
possibilitat de l’apoyaré”. Au, i ara ja te’n pots anar, maco».

És una banderilla més, la del comentarista barceloní, de les que ha rebut Rodríguez Zapatero per la seva part de responsabilitat en el desastre institucional, responsabilitat que ell s’espolsa de sobre: a mi que em registrin!, ha vingut a dir. Però ja pot anar dient…
Després de la visita de l’escolanet José Montilla (el qualificatiu l’ha deixat anar avui mateix Artur Mas en la festa de proclamació de llistes de la coalició, en un ambient gairebé eufòric –una eufòria que ja veurem si està tan justificada com sembla, o com els sembla a la gent de CiU), ha sigut ZP que ha fet, amb tota la patxorra típica del personatge, la seva visita pastoral a Catalunya. I li ha caigut un bon ruixat.
En una trobada ahir divendres amb empresaris, militants i càrrecs del partit germà a Catalunya, li van cantar la cartilla: “L’independentisme és una opció que creix i vostè ha ofès el poble de Catalunya després de prometre que donaria suport a l’Estatut que Catalunya aprovés”, li va dir a la cara ni més ni menys que el moderador de l’acte, Josep Maria Sanclimens.
Però l’interessat (mai més ben dit), impertèrrit, es va permetre el luxe de renyar! De renyar els catalans, dient-nos una vegada més que no n’hi ha per tant, coi, per una retalladeta jurídicament innòcua, segons el seu estadista punt de vista: “Els efectes jurídics de la sentència són molt limitats. L’Estatut ha resultat globalment convalidat”, i va aprofitar l’ocasió per rentar-se’n les mans, com tot un Ponç Pilat: ell no se’n sent responsable, de la sentència, encara que sí de les seves “conseqüències polítiques”…, com si el TC no fos una conseqüència política de veure Espanya –PSOE i PP– a la manera espanyola i exclusivament espanyola. I finalment va despatxar el secessionisme en augment dient que “cal un esforç (?) per dir als catalans que el millor projecte és el comú, no la temptació sense sentit”. Sí, home, sí, els catalans en sabem un niu, del seu projecte comú, i aviat en podrem escriure una tesi doctoral i tot: ara mateix hi podríem afegir la retallada (una altra: que no decaigui!) pressupostària en obres públiques vitals a Catalunya que quedaran penjades gràcies a les habilitats dels mandamases estatals…
I va renyar també el mateix PSC, al qual deu –encara que ell sembla que no ho recorda, o ho deu trobar simplement natural…, com és natural, també, atès que el PSC el té (mal) acostumat a no demanar-li mai res a canvi– la seva nominació a candidat a la presidència del Govern castellà, enfront de la candidatura de José Bono, i li deu igualment el triomf en les darreres eleccions a les Corts, que ell va guanyar gràcies al somriure optimista de la seva incondicional Carme Chacón i als vots que va arrossegar i que li van donar 25 diputats de claca permanent, gratuïta i indesafeccionable a l’hemicicle de Madrid. “No és temps per subratllar sensibilitats diferents”, va dir replicant, encara que sense citar-los, als consellers un xic dissidents Antoni Castells i Montserrat Tura –que no eren a la sala–, “sinó per a allò que ajudi a construir. Que ningú hi jugui”.
Amén! i vagi fent, senyor bisbe…

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 24 de juliol de 2010 per mininu

Croada

Deixa un comentari

Un valerós cavaller blanc,
d’una heroica empresa
afamat,
em va escorxar d’un cop d’espasa,
i la meva sang,
escolant-se fins al rierol,
va completar la seva glòria.

El seu déu victoriós
va verdejar, en agraïment,
encara més aquestes prades.

Del dolor dels ferits,
dels seus gemecs,
dels cossos trinxats,
dels cors enemics,
no en diuen mai res
els llibres d’història.

Lyrics | Dido lyricsNorthern Skies lyrics

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 24 de juliol de 2010 per mininu

Llengua preferent

Deixa un comentari


“Europa admet que Espanya menysté el català”
, llegíem al diari de dilluns passat, que informava que aquesta és la conclusió a què ha arribat la Cambra comunitària després d’estudiar una sèrie de preguntes plantejades per l’eurodiputat Oriol Junqueras, d’ERC. El Govern castellà no compleix el compromís que va signar el 2006 de “traduir al català tota la legislació adoptada
per codecisió”
, deia la informació, i “per aquest motiu el Parlament
europeu no pot penjar a la seva pàgina web tots aquests acords en
català”
, explicava Jerzy Burzek, president del Parlament, que va manifestar també que l’ús del català al Congrés i al Senat
espanyols li sembla “molt restrictiu”. El corol·lari que en treu Junqueras és -quin altre podria ser?- que l’Estat castellà (ell en diu Estat espanyol) “és el principal enemic del poble català a Europa”.
És la cançó de l’enfadós, la història interminable del conte, només que aquesta és real, encara que sembli mentida. Capítol a part és el de l’al·lucinant sentència del Tribunal Inquisitorial, que ha mutilat de l’Estatut (la miniConstitució catalana) el concepte de “llengua preferent” per al català A CATALUNYA, una cosa inaudita: si no ho és a Catalunya, on collons ho ha de ser? La llengua preferent en aquest nostre vell país és, segons aquests justiciers replicants, la castellana, que a més de ser-ho de Castella, com és natural, ho és de tots els territoris conquistats, i per dret de conquesta: per quin altre, si no? Potser un dia d’aquests ens ho explicarà el catedràtic lerrouxista Francesc de Carreras, que abans-d’ahir es dedicava commiserativament des de La Vanguardia a fer-nos entendre als imbècils dels seus connacionals per què Catalunya no pot ser considerada una nació “a efectes jurídics”, dins aquesta arnada caixa dels trons que en diuen Constitució espanyola… (Un altre dia que no tingui feina és capaç fins i tot d’explicar-nos a tots els ignorants, urbi et orbe, què cosa és exactament Espanya, que fins ara ningú se n’ha sortit).
Amb aquest enorme aparell repressor permanentment activat (en coses com aquesta inverteix l’Estat els calés que ens birla: paguem perquè ens putegin), no és estrany que després llegim al diari titulars com aquest: “Només el 24% dels vols parlen català”, o com aquest altre, a la mateixa pàgina: “El Colisseu [de Roma] es queda sense català”, igual que la resta de monuments històrics de la capital d’Itàlia (país governat –per dir-ho així– per Silvio Berlusconi –gran amic del Cervell de la FAES: tot lliga–, i en el qual curiosament els grans mitjans informatius, molts d’ells controlats per Berlusconi, no van informar els italians de la gran manifestació del 10-Jl a Barcelona). La raó –o l’excusa– per a aquesta exclusió és que la llengua catalana no està “reconeguda com a llengua oficial a la UE”… ¿Cal dir què o qui impedeix que el català sigui reconegut oficialment a Europa?
Són baules i més baules de la inacabable cadena que ens lliga a l’estaca, per molt que des d’Espanya diguin que és una cinta de fer bonic. ¿Recordeu les paraules que va dir (o li va fer dir el Cervell de la FAES, que aleshores governava a Espanya) el nostre monarca Borbó, fa uns pocs anys?: “Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición…”. Recordem-ho:

Després de veure això, un agafaria qualsevol d’aquests (soi-disants) ciutadans que tot el dia estan molestant amb la llengua i, potser no li fotries la
plantofada que et demana el cos, però sí que l’amorraries a aquest
vídeo. I després l’enviaries a Espanya d’una coça al cul, com et demana el cos.
Que hi hagi seny, però quedem-nos amb un dels lemes del vídeo: “Si eres español, habla español”. I doncs a la viceversa: si no ets espanyol, no cal que parlis espanyol. I viceversa de la viceversa: si no parles espanyol, és que no ets espanyol. Doncs entesos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 23 de juliol de 2010 per mininu

La meitat que sempre aguanta, i aguanta, i aguanta…

Deixa un comentari

En una altra entrega (L’abraçada de l’ós) d’un dels meus articulistes de capçalera, Miquel Pairolí, i que subscric de dalt a baix, parlava ahir de la suposada “solitud” a què ens abocaria -ens abocarà- el procés d’independència d’Espanya. ¿Us ho imagineu, que sols que ens trobaríem –que ens trobarem–, pobrics de nosaltres, sense la protectora Espanya, lluny dels paternals braços de l’Estat castellà? En Pairolí, amb la seva ploma afinada, posava els punts sobres les is, com de costum:

«Dues reflexions del president Montilla expressades en veu alta,
divendres, al Parlament. La primera sobre la relació entre Catalunya i
Espanya: “Si Espanya vol donar una solució al secular problema català ha
d’estar disposada a canviar, començant per admetre que es tracta no del
problema d’uns quants, sinó d’un problema constitutiu de la seva pròpia
essència”. Aquesta frase la podria haver pronunciada Cambó a les Corts
espanyoles el 1918, qualsevol parlamentari català a les Corts de la
República en els debats sobre l’Estatut del 1932 o Miquel Roca el 1986.
L’ha dita el president Montilla el 2010. El fet és que Espanya no vol
canviar. Està molt orgullosa de les seves essències i ens recorda
constantment que els que hem de canviar som nosaltres, que hem de
renunciar al particularisme i abraçar la fe en la unitat que, a més de
ser indissoluble, ens enfortirà a tots. I una altra cosa: la solució al
secular problema català que agrada més a Espanya és la que va dur a la
pràctica Franco. Però en democràcia no gosen aplicar-la. Aleshores es
valen d’altres recursos: blindatge jurídic, intoxicació mediàtica i
tanta intransigència com calgui. Segona frase de Montilla, aquesta per
refusar la independència: “Tinc la convicció que la solitud no és el
progrés i que aquest només és possible fent un joc d’identitats
múltiples, no excloents, que reforcin la nostra identitat i ens
projectin”. El món és gran, President. Abandonar Espanya no ens aboca
pas a la solitud, al contrari, ens obre les portes de la universalitat.
El que no pot ser és voler conviure tant sí com no amb algú que
t’explota i t’insulta. Per una qüestió elemental de dignitat. Identitats
múltiples? Ara està de moda, això. Però no ens confonguéssim. Identitat
múltiple no significa pas necessàriament barrejar la senyera amb la
camiseta de la roja. Si es tracta de tenir identitats múltiples,
preferim definir-nos com a catalans i europeus. O com a catalans i
mediterranis. Totes dues identitats compartides ens permeten
projectar-nos molt més que si vivim abraçats a l’ós de l’altiplà»
.

És per una qüestió de dignitat, que ens hem de separar d’aquest ós maltractador, però també per una qüestió pràctica, que la poden entendre tots els catalans, sense excepció: els calés que ens esquila cada any l’Estat castellà –per gastar-se’ls bàsicament en les seves cosetes, això és, en el manteniment del mateix estat i el seu mastodòntic aparell burocràtic– els invertiríem aquí en el benestar i en el progrés col·lectiu de TOTS els catalans, sense excepció.
I perquè quedi clar, traurem aquí a col·lació un altre article (La unidad civil de los catalanes), aquest del sociòleg Salvador Cardús, que parlava del tema de la suposada divisió social que provocaria la separació: un altre tòpic que ja vam tractar en aquestes planes a propòsit del País Basc, abans que l’assaltessin les forces sociopeperes i s’emparessin del Govern per la via d’eliminar prèviament la competència abertzale impedint-li la concurrència a les eleccions gràcies a la maldita llei de partits. En faig un extracte:

«Quizás el argumento más común y más serio para cuestionar la posibilidad
de la independencia de Catalunya sea el de una hipotética ruptura de la
cohesión social y de la quiebra de la unidad civil de los catalanes. Se
trata, por otra parte, de un viejo temor que ya justificó muchas
renuncias políticas durante la transición a la democracia, y hasta ahora
mismo ha seguido siendo la gran excusa histórica del PSC para dar
cuenta de su subordinación al PSOE: evitar el lerrouxismo en este país.

(…) En
primer lugar, aunque parece exigible que cualquier proyecto político
deba dar cuenta de sus posibles consecuencias, no deja de ser
interesante que la objeción de la división no ponga en tela de juicio la
conveniencia de la propia independencia. A menudo, incluso por parte de
los que la ven peligrosa, es considerada justa y razonable, y se
aceptaría si no fuera el caso, se dice, de aquella consecuencia
dramática de la división social
. En segundo lugar, es digno de señalar
que, implícitamente, el objetivo de la cohesión da por sentado que la
parte de la sociedad catalana que sí desea la independencia –según la
última encuesta publicada por La Vanguardia, un 47%– debe
renunciar resignadamente a su legítimo deseo de emancipación política
.
(…) El supuesto
peligro de la ruptura acaba siendo, por tanto, la coacción moral que
ejerce una parte de la sociedad sobre la otra. Finalmente, no hay que
ser un lince para descubrir que la advertencia de una posible ruptura de
la unidad civil sirve para atemorizar a una sociedad desarrollada y
moderada como la catalana a la cual se la amenaza con perder la paz
social en caso de que optara por aceptar el reto y el riesgo de un
proceso de autodeterminación
. (…)

En el fondo,
la verdadera pregunta a la que habría que dar respuesta es a qué
llamamos “cohesión social” y qué tipo de “unidad civil” es razonable
esperar de una sociedad compleja y avanzada como la catalana
. (…) En cualquier caso, lo
que está claro es que la unidad civil catalana ya no es ni puede aspirar
a ser de carácter étnico ni identitario, si es que se entiende la
“identidad” en el sentido antiguo de una cierta homogeneidad cultural de
origen. Otra cosa es que los estados nacionales construyan –inventen–
supuestas etnicidades para naturalizar su razón de ser, como si
existiera algo sustantivo y esencial como la “españolidad”, la
britishness o esa “identidad francesa” que recientemente ha estado
buscando Sarkozy
. (…) Pero sí creo poder decir
que la “catalanidad”, quizás más por necesidad que por convicción, y de
manera progresiva a lo largo del siglo XX y lo que llevamos del actual,
ha aprendido a redefinirse con argumentos modernos de ciudadanía cívica.
Por cierto, un modelo muy parecido al de la sociedad norteamericana,
aunque con el handicap de la debilidad de su propuesta de nación
política a la que integrar a sus ciudadanos
.

(…) Y,
en consecuencia, la independencia ya no debería ser el causante teórico
de ninguna ruptura social, sino que podría llegar a conseguir justo lo
contrario:
la verdadera posibilidad de vertebrar civilmente a una
sociedad a la que treinta años de autonomismo no han sido capaces de
unir, según sostienen los que nos amenazan con supuestas divisiones
sociales. Dicho de otro modo: la independencia de Catalunya podría ser
–debería ser– el gran factor de cohesión civil política no basado en
ninguna esencialidad que nos remita al pasado, sino que nos proyecte
hacia el futuro
.

El problema fundamental de la sociedad catalana
es que en estos momentos se ha quedado sin un proyecto propio de futuro.
Su tradicional ambición de prosperidad está en riesgo y el país podría
dejar de ser visto como promesa de progreso individual y colectivo. Y
ese sí es un riesgo para la cohesión social de una sociedad compleja. La
independencia es, debe ser, este nuevo proyecto de unidad civil y la
identidad catalana, el punto de encuentro futuro
. En todo caso, el
tiempo nos dirá quién va a jugar irresponsablemente –y
conservadoramente– con la amenaza de la división de la sociedad
catalana».

(Els subratllats són meus. Observeu la seva plena coincidència amb el plantejament de l’escrit d’en
Miquel Pairolí
esmentat a dalt )
_______________________________________________

[Dibuix de l’entradeta: El Roto]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 22 de juliol de 2010 per mininu

Estat de la Nació sense Estat

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En el Parlament de Catalunya (Parlamento de Cataluña), el President de la Generalitat (Presidente de la Generalidad) sugiere las pautas a seguir a partir del cul-de-sac (culo de saco) en qué metió a la Nació Catalana (Región autónoma de Cataluña) la reciente sentencia del avispado Tribunal Constitucional, faro y guía de todos y todas los españoles y españolas]

Ahora mismo no, pero, con el fin de que
reconozca nuestra realidad nacional
, habrá que reformar la Constitución… (¡CHISTE!) …y España, si quiere dar una solución al secular “problema catalán”, debe estar dispuesta a cambiar… (¡¡OTRO CHISTE!!)

—(¡Dios mío, qué castigo!…)

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[En el Parlament de Catalunya
(Parlamento de Cataluña), el President de la Generalitat (Presidente de
la Generalidad) sugiere las pautas a seguir a partir del cul-de-sac
(culo de saco) en qué metió a la Nació Catalana (Región autónoma de
Cataluña) la reciente sentencia del avispado Tribunal Constitucional,
faro y guía de todos y todas los españoles y españolas]

Ahora
mismo no, pero, con el fin de que

reconozca nuestra realidad nacional
, habrá que reformar la Constitución… (¡CHISTE!) …y España, si
quiere dar una solución al secular “problema catalán”, debe estar
dispuesta a cambiar… (¡¡OTRO CHISTE!!)

—(¡Dios mío, qué castigo!…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 20 de juliol de 2010 per mininu

Santfermins 2010: tots i totes per la integració!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En Pamplona 2010 la muchedumbre ve como irrumpe en escena, cual temerario Jimi Jump, un mindundi en silla de ruedas encabezando el encierro y reclamando (constitucionalmente, por supuesto) igualdad e integración para el colectivo –de por si más bien marginado– en la fiesta pamplonica]

—¡INTEGRACIÓN YA!
   ¡NO MÁS MARGINACIÓN!
*

* [nb: este segundo lema no le cupo al sujeto en su lienzo reivindicativo, pero lo tenía asimismo en mente]

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[En Pamplona 2010 la muchedumbre ve como irrumpe en escena, cual
temerario Jimi Jump, un mindundi en silla de ruedas encabezando el
encierro y reclamando (constitucionalmente, por supuesto) igualdad e
integración para el colectivo –de por si más bien marginado– en la fiesta pamplonica]

—¡INTEGRACIÓN YA!
   ¡NO MÁS MARGINACIÓN!
*

* [nb: este segundo lema no le cupo al sujeto en su lienzo
reivindicativo, pero lo tenía asimismo en mente]

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 18 de juliol de 2010 per mininu

Fam fatal

Deixa un comentari

Mentre jo somiava truites,
tu feies truites tres delícies,
tenies el cap a Suïssa
i feies el compte de la bella.
Jo pardal, tu orenella,
jo picant a salt de mata,
no pas nata amb xocolata
com fas tu cada vesprada
a la luxosa cafeteria
del teu hotel de cinc estrelles…
Encara no sé com em vaig perdre
sota el sol d’ahir al migdia.
Miro on neix el camí, a la llunyania,
escanejo, obsessiu, l’horitzó
buscant un núvol de pols,
uns ocells que s’envolin,
el trot d’un cavall que mai arriba;
espero amb passió animal
i amb paciència mineral
que les pedres s’estovin,
que es tornin nissos els còdols,
veure en l’ample llenç del cel
el perfil del teu dibuix.
I veig passar al llom dels núvols,
cavalcant, el temps com fuig.

Here she comes, you better watch your step
She’s going to break your heart in two, it’s true
It’s not hard to realize
Just look into her false colored eyes
She builds you up to just put you down, what a clown

‘Cause everybody knows (She’s a femme fatale)
The things she does to please (She’s a femme fatale)
She’s just a little tease (She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

You’re written in her book
You’re number 37, have a look
She’s going to smile to make you frown, what a clown
Little boy, she’s from the street
Before you start, you’re already beat
She’s gonna play you for a fool, yes it’s true

‘Cause everybody knows (She’s a femme fatale)
The things she does to please (She’s a femme fatale)
She’s just a little tease (She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 17 de juliol de 2010 per mininu

Estat de l’Estat de la Noció: “Objetivo cumplido”

Deixa un comentari


“Objetivo cumplido!”
, va exclamar aquest dia JL RodrígueZapatero, comentant l’estisorada (la darrera, de moment) del TC a les restes de l’Estatut de Miravet. Per a l’ínclit polític castellano-lleonès, l’amputació inquisitorial del progreconservador i gòtic tribunal espanyol no era pas tan greu: deixava intacte el 95% dels articles, va dir ZP, sense entrar a considerar de quins articles es tractava, els suprimits del 5% restant. I en tot cas, segons ell, aquest trau fet pels furiosos juristes manostijeras del TC es pot apedaçar fàcilment amb un parell de puntades per aquí i un parell de lleis orgàniques per allà, i tema tancat. I així l’hi vam sentir dir ahir al matí al Congrés de Diputats, on es feia la sessió anual en plenari coneguda aquí com a debat de política general i allà com a “debate del estado de la Nación”, tal com el va batejar un altre nonacionalista històric i de pes, Felipe González, quan el va instituir.
El debat no l’he seguit pas, però, ni ahir ni avui, entre altres coses perquè tenia coses millors en què perdre el temps que veient les baralles entre els dos incompetents màxims de l’hemicicle –l’un amb aires de xarlatà de fira venent beuratges miraculosos als badocs, i l’altre amb aquell insofrible aspecte de predicador llançant anatemes en terres de missió–, i perquè la política espanyola, “igual que la Roja, me la trae floja”, i cada dia més. I avui, concretament, perquè tocava el torn als partits petits -entre ells els unitaris partits catalans-, per als quals aquells dos no senten cap respecte, i el més carpetovetònic dels dos no té cap empatx, a més, a escenificar-ho fent mutis pel fòrum quan llurs representants surten a fer el respectiu parlament.
Llegeixo en el llibre d’Enric Vila sobre Josep Pla: “Els castellans ens fotran sempre”, una idea que l’escriptor “repeteix obsessivament”, diu Vila, en els dos volums que Josep Valls va treure de les seves converses amb ell.
Ve a tomb recordar-ho aquí i ara perquè, més enllà de la menyspreable gesticulació de l’actor actiu i de l’actor passiu en aquesta comèdia d’en Bob Estatut, un cop aquest ha quedat capolat sense remei, hi ha la crua realitat, el desolat panorama desèrtic en què ha convertit el TC el verger que somiàvem els catalans. En el diari d’ahir, Emili Valdero, doctor en economia i professor universitari, feia una demolidora anàlisi de la situació econòmica a què han abocat el nostre país aquells vuit irresponsables amb toga.
L’article, que començava dient que “els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són devastadors”, arribava a tres conclusions depriments:

1. Sobre el principi d’ordinalitat que pretenia consagrar l’Estatut, això és, que Catalunya no perdés posicions en relació amb el nivell de renda després de la seva contribució anual a les arques estatals, diu:
«Així doncs, el TC estableix que el principi d’ordinalitat no és
d’aplicació a l’Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar
Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en
aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el
que paguem d’impostos i el que rebem de despeses i transferències de
l’Estat– és d’uns 21.000 milions d’euros anuals, cosa que equival a un
10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix
en un any en l’economia catalana–, el més gran que suporta cap
territori del món
»
(el subratllat és meu).
2. La segona conclusió és un claríssim avís per a navegants, i que se senti al·ludit qui s’hi hagi de sentir:
«A partir d’ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit
polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir,
perquè això és impossible dins de la Constitució»
. Posats a fer marrades, a aquestes altures de la pel·lícula, sigui a peu o en bicicleta, encara hi haurà qui s’empescarà fantasies amb la hipòtesi molt i molt hipotètica (i desaconsellada per Miquel Roca, que ja ha avisat manta vegada que podria passar com amb l’Estatut i que avancéssim també aquí com els crancs…) de canviar la Constitució. Si fos així, li suggeriria de comprar-se un puzzle de 5.000 peces, que també és molt entretingut i ningú pren mal jugant-hi.
3. La tercera conclusió és la més bèstia i la més franca: ens diu que el TC ens condemna indefinidament a l’estat d’explotació a què ens sotmet l’Estat castellà des que ens va “conquistar” al principi del segle XVIII, aviat farà 300 anys:
«La conclusió és que la sentència del TC perpetua l’espoli fiscal de
Catalunya en no reconèixer el principi d’ordinalitat com un criteri de
compliment obligatori per part de l’Estat, elimina la bilateralitat i
avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d’inversions en
infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament
de l’economia catalana i per al benestar dels catalans»
.

Això és lo que hi ha: és així de dur. La massiva sortida al carrer de dissabte passat –de rècord Guiness, senyora Sánchez Camacho– estava més que justificada. Però tot i l’evidència, enorme com una catedral, el president del Govern castellà no hi acaba de veure la gravetat, per bé que intueix d’alguna manera o altra que sí que tenim raó d’estar emprenyats. Aquest matí ha deixat anar, des del seu escó al Congrés, que “algunes persones” d’una determinada comunitat autònoma consideren -ells sols- que aquesta és “una nació”, i com que estem en democràcia, ha dit, i suposo que ho ha dit irònicament, replicant a la bancada pepera, “no lo debemos poder impedir”, però sí que poden, hi ha afegit, atenció!, restringir jurídicament aquella consideració política…
Amb les (seves) coses de menjar no s’hi juga, però es veu que amb els sentiments identitaris i de pertinença de la gent (no castellana) sí, sigui reprimint-los directament o fent-ne brometa, o tractant-los amb commiseració, com ha fet ZP en aquesta sessió parlamentària doble, i doblement patètica, oferint als catalans un mocadoret de puntes per eixugar-se les llàgrimes mentre els donava uns copets a l’esquena…

L’article del professor Valdero tenia una quarta conclusió, la conclusió final i conseqüència de les altres tres, que feia així:
«L’única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes
decisions les prengui el nostre ministeri d’Economia»
.
Queda entès, oi?
____________________________________________

[Imatge de l’entradeta: logo -primitiu- de la telesèrie The visitors, ‘Els visitants’: “Han vingut per quedar-se”]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 15 de juliol de 2010 per mininu