L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Vius com centelles, tanmateix!

Deixa un comentari

Flaix!, vist i no vist, ja en tenim una altra per explicar als nostres néts. Quan, temps a venir (no gaire, tampoc), estudiïn com era aquest país abans de separar-se d’Espanya definitivament i com els catalans perdíem llençols a cada bugada, fliparan per un tub!
Trobo en una columna d’opinió del diari aquesta citació de James Joyce: “La història és un malson del qual voldria despertar-me”. I d’història va aquesta desgraciada historieta que ens ocupa. La premsa d’ahir informava de l’alea jacta est amb què s’ha tancat (amb pany i forrellat) i segellat el destí dels 12.000 negatius que el fotògraf Agustí Centelles va conservar del seu testimoni viu dels anys de la Segona República i de la guerra que la va destruir: els fills de l’anomenat Robert Capa català van entregar abans-d’ahir, amb nocturnitat i traïdoria (discreció, en van dir ells), aquest valuosíssim material a María José Turrión, directora del tenebrós Archivo Histórico Nacional situat a Salamanca, avui reconvertit en Centro Documental de la Memoria Histórica, dependent del ministeri de Cultura.
Perquè va ser amb la titular d’aquest organisme, Ángeles González-Sinde (una de les signants del Manifiesto por la lengua común, recordem-ho), que van negociar fins a posar-se d’acord Sergi i Octavi Centelles la cessió “definitiva” del material guardat en vida pel seu pare. La venda no es va fer per 30 monedes de plata, sinó per 700.000 euros, dos-cents mil més dels que els oferia la Generalitat de Catalunya, i van pendre la decisió d’oferir-se al millor postor acollint-se simplement a la “llibertat de mercat”, segons l’advocat dels dos fills Centelles, malgrat que no va ser per una qüestió de diners, en paraules seves, sinó de “millor garantia de difusió” (?) del llegat patern.
Sigui com sigui, i siguin quins siguin els raonaments reals i de fons que van empènyer els hereus a entregar l’arxiu del seu pare precisament a l’Arxiu de Salamanca (situat exactament a la rebatejada “calle del Expolio” d’aquesta ciutat, un lloc al qual, com va dir algú, Agustí Centelles s’hauria estimat més cremar el seu arxiu personal abans aquest no hi anés a parar, en un hipotètic cas que s’ha convertit en trista realitat), i suposant que sigui cert que entre les motivacions no hi hagi els calés, aquí el que ha quedat cardat és el país, Catalunya, que ha estat privat d’un fons que ha anat a petar, per a més sarcasme, al refotut cau on hi ha encara segrestats els documents robats pels franquistes a particulars i institucions d’aquest país després de la guerra. “De fidel al país se n’és o no se n’és”, escrivia aquest dia Miquel Pairolí. “Amb diners o sense. I, a més, cal saber distingir entre el país i l’administració de la Generalitat. Però per discernir tot això cal serenitat i claredat d’idees. Cosa difícil quan d’idea sembla que només n’hi havia una”.
En aquest lamentable afer hi ha encara, però, més enllà d’aquesta diguem-ne poc piadosa interpretació, uns quants caps de corda més sense lligar. Vegem-ne alguns.

Sortint de l’àmbit familiar dels Centelles, l’espectacle el van posar el ministeri espanyol i el departament de Cultura de la Generalitat: segons el conseller Tresserras, la ministra no el va informar de les negociacions amb els hereus, i en tot cas aquella, passant molt de l’emprenyada del conseller, està encantada amb la resolució del cas. Santa Rita, lo que se da no se quita… Però un es pregunta, com fa Joan Boadas i Raset, arxiver municipal gironí i director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, com és que s’han pogut barallar d’aquesta manera per uns fons privats dues administracions públiques que es nodreixen dels impostos dels mateixos ciutadans. “Amb quina cara han de quedar els centenars de persones que a
Catalunya han fet repetits gestos de generositat i han donat els seus
fons i les seves col·leccions fotogràfiques a les institucions
públiques? Les enviarem a partir d’ara al Ministerio, vista la
magnanimitat del seu talonari?”, pregunta Boadas, i hi afegeix aquest comentari: “Tots coneixem els motius reals
pels quals l’administració espanyola ha actuat d’aquesta manera, en un
gest que la unifica a les que l’han precedit en la mateixa funció i amb
la mateixa intencionalitat”.
Aquí ja som grans i no ens mamem el dit, representa, però bé que hi ha qui s’ho pensa, des de la distància. Però hi ha una pregunta prèvia que algú deu saber respondre: ¿No havia de desaparèixer, el Ministerio de Cultura, atès que les competències en aquest camp estan transferides a les administracions autonòmiques? Que continuï funcionant, i de la manera que ho fa, potser caldria prendre-s’ho com un advertiment.
La ministra del ram, burxant la ferida amb el tub de la pomada, va assegurar que el fons fotogràfic comprat per ella “estarà a disposició de tots els espanyols…”. Què vol dir, amb això, aquesta espavilada? Que suposa potser que a l’Arxiu Històric Nacional de Sant Cugat
haurien estat tancats i només a disposició dels tancats catalans? Quins pebrots que té, la burra!
Fos o no fos una qüestió de calés, recordem des d’aquí, per a escarni dels especuladors en aquest negoci, que els 700.000 euros pagats surten de les arques de l’Estat, i que és Catalunya que les omple any rera any generosament: és amb
calés catalans, per tant, que s’ha pagat l’extracció i la clausura (espoli voluntari per obra i gràcia
dels Centelles Brothers) de la producció fotoperiodística d’Agustí Centelles.
El binomi Salamanca-Centelles dóna peu també a una pregunta inevitable: ¿Per què la discreció amb què s’ha fet entrar la documentació fotogràfica a l’Arxiu de Salamanca no es fa servir per treure’n els famosos Papers, sense que cap manifestació ciutadana incitada per l’alcalde de la ciutat contra “los lobos depredadores catalanes” s’hi pugui ficar pel mig?
I una última qüestió, mare de totes les altres: ¿Algú, des de Catalunya, pot pensar que, amb estructura estatal pròpia, ens veuríem obligats a veure i suportar sainets humiliants com aquest?

________________________________

Addenda:

Algú pot pensar que no ve a tomb, però hi ve, i molt: aquesta història exemplar ens hauria de fer meditar al voltant del paper que té el sistema hereditari vigent en el nostre sistema social i econòmic. Passa per ser una peça d’ordre i de seny, quan en realitat és una insensatesa molt perillosa que provoca tota mena de desequilibris i fa aflorar els nostres pitjors defectes. La mesquinesa i la deslleialtat en són un producte més.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 de desembre de 2009 per mininu

Aquest any sis!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un profesional del periodismo deportivo, muy reconocido por su criterio comedido e imparcial, es requerido para que dé su opinión sobre el circunstancial dominio del FC Barcelona, en el que sería un claro final de ciclo del clú azulgrana]

—¿..y cómo interpreta las lágrimas que derramó desconsoladamente Pep Guardiola en Abu Dhabi, después de ganar el Mundial de Clús?
—Pues es fácil de entender: el Barça es un equipo perdedor, y claro, al no estar acostumbrados a la victoria… Fíjese que contra el Real Madrí ganaron de un solitario gol…
—…y el Barça de baloncesto acaba de ganarle al RMB, este domingo en Vistalegre, nada más que de 22 puntos..
—¿Lo ve?

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Un profesional del periodismo deportivo, muy reconocido por su
criterio comedido e imparcial, es requerido para que dé su opinión
sobre el circunstancial dominio del FC Barcelona, en el que sería un
claro final de ciclo del clú azulgrana]

—¿..y cómo interpreta las lágrimas que derramó desconsoladamente Pep Guardiola en Abu Dhabi, después de ganar el Mundial de Clús?
—Pues es fácil de entender: el Barça es un equipo perdedor, y claro, al
no estar acostumbrados a la victoria… Fíjese que contra el Real Madrí
ganaron de un solitario gol…
—…y el Barça de baloncesto acaba de ganarle al RMB, este domingo en Vistalegre, nada más que de 22 puntos..
—¿Lo ve?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 27 de desembre de 2009 per mininu

8 vots (secrets)

Deixa un comentari
Regal de Nadal: el Parlament de Catalunya admet a tràmit la ILP presentada per col·lectius antitaurins per a la prohibició de les curses, corregudes o “corrides” de toros al Principat. La votació aquesta vegada va ser secreta –i per tant lliure–, i es va resoldre favorable a la tramitació parlamentària, encara que per només 8 vots 8.
(Sigui dit de passada i entre parèntesis: qui sap si aquesta modalitat de votació, juntament amb les llistes electorals obertes, no donaria més joc a la política…, en el doble sentit de “joc”, en aquest cas: més interessant i amena per al sofert ciutadà votant).
Durant la discussió prèvia, però, en els torns de paraula, la televisió ens va oferir un parell d’estampes ben boniques: la primera d’elles, la del portaveu del PSC, que va dir que a Catalunya qui es declara fan del Loquillo és “sospitós de ser poc català”, igual que els qui es manifesten partidaris de les corregudes [*] de toros… “Doncs bé”, va rematar, tot mirant al semicercle com si reptés un temporal, “a mi m’agrada el Loquillo, i m’agrada Sau… i m’agraden els toros!”. Bufa!
A continuació les càmeres van enfocar el diputat Rull, de CiU, protestant acaloradament i esgargamellant-se tot afirmant que allò que s’estava fent al Parlament no era “un debat identitari”. I és així: allò que planteja la ILP és l’abolició de l’espectacle de la tortura d’un animal de mitja tona de pes acorralat en una plaça rodona de la qual surt invariablement mort i dessagnat.
No és un debat identitari, doncs. Però és que, d’això, Espanya n’ha fet la seva “fiesta nacional”: sí o no? De què s’estranyen, aleshores?

«Va ser el nacionalisme espanyol del segon franquisme», escrivia Enric Marín Otto dimecres al diari, «el que va acabar de fer dels toros una qüestió identitària. Aquell franquisme reforçat per la cultura de masses impulsada per la televisió del règim va donar forma a una cultura nacional popular en la qual l’anomenada fiesta nacional era un dels ingredients carregats de més força simbòlica. La popularitat de la silueta del toro d’Osborne és un dels exponents més clars d’aquesta identificació nacionalista. I també un signe clar de la continuïtat de les bases d’aquella cultura nacional popular espanyola més enllà de la transició democràtica: el nacionalisme espanyol hegemònic d’avui n’és l’hereu directe.

»En el darrer tram del franquisme la societat catalana es va fer progressivament refractària a tota simbologia del nacionalisme espanyol i avui la festa taurina ja és marginal a Catalunya. Però qui ha plantejat el debat en un terreny obertament identitari ha estat el nacionalisme espanyol. I això, paradoxalment, ha tingut un doble efecte. En primer lloc, ha donat al fet una dimensió internacional molt visible. I, en segon lloc, ha atorgat al debat una imprevista significació política d’afirmació nacional diferenciada de la societat catalana que ha reforçat l’efecte de les consultes sobiranistes. Realment, no ho podien fer pitjor».

De fet, ¿quants “ciutadans” hi ha que estan a favor de la tauromàquia precisament per raons alternes, per pikheria anticatalanufa…, característica de tants cosmopolites provincians fàixon? (Per la mateixa raó, però en sentit evidentment contrari, els catalanufos estarien impel·lits i legitimats a oposar-se, tossuts com banya de marrà, a l’exhibició tauromàquica, no?).
I els arguments d’en Jaume Sisa, l’antic cantant galàctic, ¿a què treuen cap? És un raonament grotesc: Ja voldrien molts animals, va dir, més o menys, tenir la sort del toro, un animal de 500 quilos que es pot defensar “amb dues espases” d’un altre animal de 70 quilos desarmat… Desarmat? Quins collons!…, els d’en Sisa, vull dir. Ve’t aquí que l’antic cantant galàctic ha vingut a fer una mena de remake del barceloní refrany que diu “Volta el món i torna al Born”: tants de tombs per la galàxia per anar a parar a una absurda plaça rodona sense sortida i amb el terra de sorra on es tortura un animal fins a la mort…, i en presència de públic, una cosa que no es permet en altres sacrificis (sense tortura), com en la “festa de la matança del porc”, prohibida per llei a Catalunya des de fa ja anys. (Als llocs on es continua fent la festa cada any, com a la Cellera de Ter, la mort de l’animal es fa a l’escorxador).
D’arguments igual de delirants que el del cosmonauta cantant del Poble-sec aquests dies n’hem sentit una muntanya (verbigràcia: sense la tauromàquia el toro de lídia no existiria com a espècie), però no ens posarem pas pedres al fetge, tant se val.
La pregunta del milió és aquesta: Tant els costa posar-se en el lloc del toro?

Al capdavall de tot aquest rebombori, però, si aquest terratrèmol parlamentari i social servís per deixar sols els toros de souvenir de la Rambla, com deia l’Òscar Armengol a TV3 el dia de recepció de la ILP, i si encara més al capdavall fes que fins i tot aquests desapareguessin del nostre paisatge nacional, només per això ja hauria valgut la pena.

També picava fort contra els protaurins, per desemmascarar-los, Josep Murgades, en el mateix lloc i dia que Marín Otto. A “Lírica del turment”, el filòleg de Reus deixa constància de la curiosa alienació, vull dir alineació PSCOE-PP-C’s en aquesta discussió, i acaba amb aquestes dures paraules, desmuntant les raons de “tradició literària i plàstica” que alguns esgrimeixen per defensar la pervivència d’aquesta relíquia històrica:

«Només que sempre hi ha qui, tot embolicant-se-la amb paper de fumar, fóra capaç de trobar virtuts estètiques a una dansa ritual d’antropòfags just abans o després de l’àpat. Per saltar després d’aquelles –a gratcient o a la insabuda– a una justificació indefugiblement política –ho reconegui o no– de realitats basades en l’opressió i en la injustícia, en la primarietat i en la barbàrie en el sentit que sigui.

»Sí: als qui pretenen compatible la lírica amb el turment, cal objectar-los les implicacions polítiques de la jugada. I instar-los a no amagar l’ou si voten per la fiesta nacional».

Qui li havia de dir, al pacífic bou del pessebre, que els seus congèneres arribarien a ser, temps a venir, icones de les més altes cimes de l’art! De l’art a seques, i de l’art amb pedigrí no-nacionalista, a les ibèriques terres peninsulars…
En les ganes de trobar tres peus al gat (o al toro, en aquest cas) i en la línia de mirar de “fer compatible la lírica amb el turment” que deia en Murgades, en la bibliobrafia sobre el tema es poden trobar, buscant només una mica, peces tan fantasioses com aquesta:

Un arte ancestral que fue involucionando en barbarie

“Animal” viene de la palabra Anima (Alma). Con sólo quitarle la letra «L» a la palabra animal queda la palabra Anima o Alma. El animal es un Anima. El Anima del animal es el elemental inocente y bello. El torero que asesina a la infeliz bestia comete un crimen horrible contra la Gran Fraternidad Universal. (Samael Aun Weor)

Es incuestionable que el Circo Taurino en el fondo no es sino una supervivencia ancestral antiquísima de aquella fiesta de sacrificio Atlante, cuya descripción se encuentra todavía en muchos libros arcaicos secretos.

Son en realidad muchas las leyendas existentes en el mundo sobre aquellos toros sueltos en el Templo de Neptuno, animales a los que no se les rendía brutalmente como hoy, con picas y espadas, sino con lazos y otras artes ingeniosas de clásica Tauromaquia.

Vencida ya en el ruedo sacro la simbólica bestia, era inmolada en honor de los Dioses Santos de la Atlántida, quienes, cual el propio Neptuno, habían involucionado desde el estado Solar primitivo, hasta convertirse en gentes de tipo Lunar.

El clásico Arte Taurómaco es ciertamente algo Iniciático y relacionado con el Culto Misterioso de la Vaca Sagrada…

Ved; el ruedo Atlante del Templo de Neptuno y el actual ciertamente no son sino un Zodíaco Viviente, en el que constelado se sienta el honorable público. El Iniciador o Hierofante es el Maestro, los banderilleros de a pie son los Compañeros. Los picadores, a su vez, los Aprendices. Por ello estos últimos van sobre el caballo, es decir, con todo el lastre encima de su no domado cuerpo, que suele caer muerto en la Dura Brega.

Los Compañeros, al poner las banderillas o bastos, ya empiezan a sentirse superiores a la fiera, al Ego Animal; es decir, que son ya, a manera del Arjuna del «Bhagavad Gita», los perseguidores del Enemigo Secreto, mientras el Maestro, con la capa de su Jerarquía, o sea con el dominio de Maya, y empuñando con su diestra la Espada Flamígera de la Voluntad, resulta, a la manera del Dios Krishna de aquel viejo poema, no el perseguidor, sino el matador del Yo, de la Bestia, horripilante monstruo bramador que también viese en el Kameloc o Kamaloka el propio rey Arthurs, jefe supremo de los insignes Caballeros de la Mesa Redonda.

Es pues, la resplandeciente Tauromaquia Atlante un Arte Regio profundamente significativo, por cuanto nos enseña a través de su brillante simbolismo la Dura Brega que debe conducirnos hasta la Disolución del Yo (Bibl. Las 3 Montañas) .

[Samael Aun Weor, a www.conciencia-animal.cl]

___________________________

[*] Aquests dies de debat, un locutor de ràdio i el seu convidat es van contenir (per allò de l’horari infantil) de fer brometa sobre la paraula “correguda”, que “es presta a confusió”, deien. Res d’això: aquest substantiu deriva del verb “córrer”, que, a diferència del castellà, no té el significat de tipus sexual que hi veien aquells dos. L’equivalent en català seria “escórrer-se” (o escorre’s, si ho escrivim com es pronuncia), forma pronominal del verb escórrer que vulgarment (vid. Diccionari de l’IEC) significa ‘tenir un orgasme’; i el substantiu corresponent seria, doncs, “escorreguda” (“corrida”, en castellà, on sí és polisèmic), una acció que aquí estaria fora de lloc, si més no per la banda dels toros. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui…
I un últim afegitó: “Córrer bous” (d’on ve “correbou”, cós -o cursa, a peu o a cavall- de bous -toros- per carrers i places) vol dir ‘fer-los córrer evitant llurs envestides’, simplement; que consti pels que han equiparat aquests dies les “corregudes de toros o braus” amb els correbous que es fan a molts llocs de Catalunya.

[Foto de l’entradeta: www.davidhammerstein.com/]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 25 de desembre de 2009 per mininu

És Nadal a la terra

Deixa un comentari

Bon Nadal a tothom! *

* (menys als impresentables que no s’ho mereixen; i no patiu, que ells ja saben qui són…).

…I això del caganer què cosa és, exactament?

“El que importa és que parlin de tu, encara que en parlin bé”
                                                             
                                                                       Salvador Dalí

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 24 de desembre de 2009 per mininu

Catalunya xuta!

Deixa un comentari

Això funciona: Catalunya, 4 – Argentina, 2.

La selecció catalana de futbol, amb una alineació de luxe, s’ha
aconseguit imposar a la selecció argentina de Maradona per 4 a 2. Tots
els jugadors convocats pel nou seleccionador català, Johan Cruyff, han
tingut els seus minuts de partit, en què han marcat Sergio Garcia, Bojan
Krkic, Sergio González i Moisés Hurtado. Finalment no s’ha aconseguit
omplir el Camp Nou, però l’entrada ha superat els 50.000 espectadors i
l’espectacle futbolístic ofert a la gespa ha estat d’alt nivell. És la
primera vegada que Catalunya guanya contra la selecció argentina, dues
vegades campiona del món. El públic ha viscut el partit com una festa,
omplint la grada d’estelades i ha rebut de forma molt especial
l’exblaugrana Oleguer Presas.
[Directe.cat]
…

Cinquanta-dos països van transmetre
el partit disputat entre Catalunya i l’Argentina al Camp Nou. Els del
continent africà són: Algèria, Angola, Burundi, el Camerun, el Congo,
Djibouti, Egipte, Etiòpia, Gàmbia, Ghana, Guinea, Kenya, Líbia, Mali,
el Marroc, Mauritània, Moçambic, Rwanda, Somàlia, Sud-àfrica, el Sudan,
Tanzània, Tunísia, el Txad, Uganda i Zàmbia. Els d’Amèrica:
l’Argentina, el Brasil, el Canadà, els EUA, Mèxic, Veneçuela i Xile.
Els de l’Àsia: l’Aràbia Saudita, Bahrain, els Emirats Àrabs Units, el
Iemen, l’Iran, Jordània, Kuwait, el Líban, Oman, Palestina, Qatar i
Síria. I els d’Europa: Euskadi, Grècia, Noruega, els Països Baixos,
Portugal i Turquia.
[Vilaweb]
…

¿Què és, això de Catalunya, que té una selecció de futbol no reconeguda (oficialment), amb el mític Johan Cruyff d’entrenador, capaç de guanyar la respectable selecció bicampiona del món de l’Argentina, entrenada per Diego Armando Maradona? És un ocell?, és un avió? És una nació!
Una nació prohibida, reprimida, amagada, ningunejada, putejada, disminuïda, menyspreada, ignorada, però real. Amb un equip de futbol a la capital del país capaç de guanyar sis títols en una sola temporada: tots els possibles, cosa impossible d’aconseguir per la resta de clubs del planeta, fins ara.
No barrejarem pas esport i política, que ja ens diuen sovint que no s’ha de fer. Però això funciona.
Quan Catalunya, el país, pugui jugar com la seva selecció ahir al vespre i tractar de tu a tu els altres països en igualtat de condicions (i amb un àrbitre que no sigui el del Tribunal Constitucional, senyor Bono del Congrés de Diputats), Catalunya també guanyarà el partit, no hi ha dubte (el temps —este juez que quita y da razones— ho confirmarà). I la selecció de futbol, com totes les altres, estarà llavors en condicions de disputar tots els partits del calendari europeu i mundial, i no pas un de sol o dos a l’any, com ara.
Una nació? Una selecció!
….

En la crònica de la jornada futbolística d’quest dimarts, Vilaweb recordava el precedent del 29
de desembre de 2004, en què Catalunya i l’Argentina van jugar un partit
amistós que va acabar amb victòria visitant per 0-3. Abans del matx, milers de
persones es van manifestar pels carrers de Barcelona en defensa de les seleccions catalanes i en protesta per la polèmica expulsió de la Federació Catalana de Patinatge de la Federació Internacional, per la pressió del govern espanyol. El 2006, la Federació Catalana va ser admesa com a membre adherit a la Confederació Sud-americana del Patí,
i ha participat des d’aleshores en les competicions oficials que
organitza. El patinatge és una de les vint disciplines esportives que,
a banda les seleccions andorranes, són reconegudes ara mateix per federacions internacionals i poden competir oficialment amb la bandera catalana.

[CONTINUA]

Les altres seleccions

A la llista mantinguda per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes,
una associació no lucrativa que des de 1998 s’esforça per assessorar i
ajudar les federacions catalanes a obtenir el reconeixement
internacional de les seleccions esportives de Catalunya, hi consten
tota mena de disciplines, algunes de més conegudes que les altres. El futbol sala i les curses de muntanya comparteixen reconeixement amb el ball esportiu, el twirling, el tamborí, el karate i el físic-culturisme, juntament amb les bitlles i bowling i el futbol australià. A la llista també hi ha disciplines més joves com el fistball, l’icestock, el raquetbol i el fut-tennis. També són reconegudes des de fa alguns anys les seleccions de korfbal i pitch & putt, l’última de les quals ha obtingut èxits importants en competicions internacionals.

I en el terreny dels esports de pilota oval, tant el rugbi lliga com el touch rugby
ja han rebut el vist-i-plau de les respectives federacions
internacionals. El rugbi XV, per la seva banda, manté el contenciós
judicial a França per a ser reconeguda internacionalment. I és que la Federació Catalana de Rugbi va ser una de les tretze federacions fundadores de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA), el 1934 (vegeu-ne l’acta fundacional),
però amb el franquisme en va ser exclosa. La federació va intentar
recentment recuperar per la via judicial l’estat de membre fundador,
però un tribunal de París (on hi ha la seu de la FIRA) va declinar la
petició ara fa un any. La federació catalana va anunciar que hi presentaria recurs.

Les últimes incorporacions a la llista de seleccions reconegudes han estat el biketrial i el futvolei.

[CONTINUARÀ]

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 23 de desembre de 2009 per mininu

Hopencaguen 2009

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Algo huele mal en Dinamarca, y concretamente en la cumbre donde se dieron cita los supuestos líderes del mundo mundial para salvar a éste del desastre climático —y del desastre total—. En la escena, dos entrañables caganers del Pesebre,  entendiendo por pesebre el mundo tal como lo conocimos]

—¿…Y TANTO ROLLO PARA ESTA MIERDA DE ACUERDO?!!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Algo huele mal en Dinamarca, y
concretamente en la cumbre donde se dieron cita los supuestos líderes
del mundo mundial para salvar a éste del desastre climático —y del
desastre total—. En la escena, dos entrañables caganers del Pesebre,  entendiendo por pesebre el mundo tal como lo conocimos]

—¿…Y TANTO ROLLO PARA ESTA MIERDA DE ACUERDO?!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 21 de desembre de 2009 per mininu

Noves idees brillants per a un Nadal sostenible (2)

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En la Ciudad Condal, abanderada de la tecnología ecosostenible -sostenible económica y ecológicamente-, se presenta una novedad revolucionaria para las Navidades 2009 y ss.]

BARCELONA INNOVA

¡NOVEDAD 2009!
ÁRBOL DE NAVIDAD ILUMINADO POR DÍNAMO ALIMENTADA POR BICICLETA SOLAR!

Descripción del sistema de alumbrado:

A) Iluminación ecosostenible B) Dummy modelo voluntario “Mayol Saura” C) Tracción natural autosostenible D) Bicicleta estática E) Rodillos F) Placa solar portátil G) Dínamo de Moscú / batería H) Arbolito de Navidad

Guió i dibus: Min

Translation into Terolian (traducción al teruelense):

[En la Ciudad Condal, abanderada de la
tecnología ecosostenible -sostenible económica y ecológicamente-, se
presenta una novedad revolucionaria para las Navidades 2009 y ss.]

BARCELONA INNOVA

¡NOVEDAD 2009!
ÁRBOL DE NAVIDAD ILUMINADO POR DÍNAMO ALIMENTADA POR BICICLETA SOLAR!

Descripción del sistema de alumbrado:

A)
Iluminación ecosostenible B) Dummy modelo voluntario “Mayol Saura” C) Tracción
natural autosostenible D) Bicicleta estática E) Rodillos F) Placa solar
portátil G) Dínamo de Moscú / batería H) Arbolito de Navidad

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 20 de desembre de 2009 per mininu

Nen, caca!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[La vicepresidenta del gobierno socialista advierte de los peligros y tentaciones que acechan o pueden acechar a la joven democracia española]

“HAGO UN LLAMAMIENTO A TODOS LOS DEMÓCRATAS PARA QUE NO VAYAN A VOTAR” (María Teresa Fernández de la Vega)

—¡NOOO!, esto es CACA! ¡POPÓ, Aghs!

Guió i dibus: Min

Translation into Aragonian (traducción al aragonés):

[La vicepresidenta del gobierno socialista advierte de los peligros y
tentaciones que acechan o pueden acechar a la joven democracia española]

“HAGO UN LLAMAMIENTO A TODOS LOS DEMÓCRATAS PARA QUE NO VAYAN A VOTAR” (María Teresa Fernández de la Vega)

—¡NOOO!, esto es CACA! ¡POPÓ, Aghs!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 17 de desembre de 2009 per mininu

La resta d’Espanya comença a deixar de restar

Deixa un comentari

Sant Jaume de Frontanyà, la població més petita de Catalunya, i la més matinera, i 166 més han començat a passar, seguint el camí traçat per Arenys de Munt, cap a la sobirania del país. I de fora estant no ens perden petja, que és un dels efectes més interessants de la jornada consultiva del diumenge 13 de desembre: la internacionalització de l’anomenat (des de la perspectiva espanyola) problema catalán, la focalització de l’interès informatiu dels mitjans estrangers sobre aquesta anomalia que és Catalunya ficada amb calçador dins de l’Estat espanyol, i que ha començat a fer esforços decidits per caminar cap a la normalització, cap a la normalitat: el reconeixement oficial com a país diferenciat i com a nou Estat dins la Unió Europea.

Uns apunts sobre la històrica diada:

Efectes visibles i invisibles
De cara a l’exterior, l’efecte positiu és aquest apuntat a dalt, de cridar l’atenció d’Europa sobre el problema intern (de la Unió) no resolt de l’encaix impossible de Catalunya a Espanya i de l’encaix possible i absolutament necessari i inajornable (i voluntari, i volgut) de Catalunya a Europa.
De cara a l’interior, l’efecte és doble: d’un costat, la visualització també per als mateixos catalans de l’índex de convenciment en les pròpies forces i de les ganes de construir el propi futur del país en llibertat. I de l’altre, el gest d’autoafirmació, i per tant d’autoestima. El següent serà el d’autodeterminació.

Superar la por
Causa i efecte alhora, en la realització de les consultes hi havia de rerefons la superació de la por atàvica del poble català al càstig i a la represàlia. (Fa tot just quinze dies el president Pujol advertia que “ens enviarien” la Guàrdia Civil!). La por de Catalunya a la violència, a la repressió, al terror vingut successivament, aquests segles d’anar junts, de l’ara (suposadament) democràtica Espanya.

Els observadors internacionals
La jornada del 13-D va ser “un exercici exemplar de participació democràtica” (Xosé Manuel Beiras, representant del Bloque Nacionalista Galego), una iniciativa “increïble” de la societat civil (Christopher White, del partit nacionalista escocès, SNP) i una consulta feta amb “totes les garanties democràtiques i plenament d’acord amb les normes internacionals” (Jean-Guy Talamoni, de Corsica Libera). La flipada ha sigut forta, es miri com es miri. Per a aquests i per a la resta de delegats internacionals -provinents de Sardenya, el Quebec, Flandes, el Friül, la Vall d’Aosta, el Tirol, el País Basc…-, les consultes van ser “una lliçó de democràcia”.

Els corresponsals estrangers
La presència dels nombrosos mitjans europeus que van seguir les consultes en fan palès l’interès informatiu: Le Monde [*], Libération, Le Figaro, la BBC, France Presse, The New York Times, el Financial Times, la cadena de notícies àrab Al Jazira… De l’estranger de fora, com deia aquell, per fer una aproximació a la font de la notícia i entendre de què anava, tot això; i de l’estranger de dins, per constatar el “fracàs” de les consultes (ABC), el “ridícul” independentista (La Razón), la “mascarada” dels separatistes (El Mundo) i l'”escassa participació” (El País). Per als mitjans espanyols, abans de diumenge la consulta no tenia cap valor, cap significació, perquè era feta al marge de la legalitat, i de sobte dilluns la troben supersignificativa, sense tenir en compte per a res la precarietat de mitjans precisament per haver estat feta al marge de la legalitat (espanyola, és clar)…; i per als 20.000 voluntaris de l’organització i de les meses i per als 200.000 ciutadans catalans que van anar a votar lliurement, en un diumenge de fred polar, cap respecte.
I Euskadi, què hi diu? Segons la crònica de Toni Strubell des del País Basc, se’n van fer ressò els mitjans més importants, però no pas el diari Gara, el portaveu de la esquerra independentista… Deuen pensar, els independentistes bascos amb sabates grosses, que el pollastre català no va per ells.

[Sarah Rainsford reports from Vic in Catalonia [for BBC News, 12 December 2009]

 

Els polítics: agafats en orsai
Penós paper dels polítics, d’aquí i d’Espanya, que s’han vist en conjunt agafats per sorpresa i superats pels esdeveniments. Entre els espanyols, a destacar la meselleria socialista, que en boca del vicepresident tercer i ministre de Cooperació Territorial (encara sort!), s’entesta a dir que això no és res i que no porta enlloc: com que no són vinculants, les consultes, tampoc són rellevants…, i les qualifica de simples “actes de propaganda política”. De qui?, no se sap. També des de l’esquerra (diguéssim), Cayo Largo, portaveu d’IU, assegura (no li calen consultes demogràfiques, a ell) que a Catalunya hi ha molts més federalistes que independentistes. A Espanya, en canvi, també, oi? Que no hi viu, a Espanya, aquest bon home?
En contrast amb la candidesa esquerranosa, des del PP disparen amb bala.
El secretari de comunicació del partit, Esteban González Pons, tot i la intenció perversa de les seves paraules, afina el tret, i no cal dir que molt més que els badocs de la bancada socialista: “Un referèndum com aquest té tanta validesa política com una vaga de fam, que tampoc té transcendència legal i no obstant això pot resultar demolidora”. Referèndum i vaga de fam (la d’Aminatu Haidar a l’aeroport de Lanzarote) que ZP no controla… També l’hi refrega pels morros la portaveu parlamentària Mercedes de Cospedal: les consultes il·legals s’han fet i aquest (inútil de) ZP no ha fet res per impedir-ho, ha dit. És cert: no ha tret els tancs al carrer, no ha enviat la Guàrdia Civil i no ha fet engarjolar ningú!
Alícia Sánchez Camacho, delegada pepera a la trinxera catalana, ha fet sonar el seu llunyà tambor: la consulta ha sigut “un fracàs”. Que no cunda el pánico, doncs: el corn autonòmic de l’abundància continuarà rajant, generós.
La valoració (o desvaloració) més emprenyadora, però, el comentari més irritant, va venir del conseller d’Obres Públiques i primer secretari del PSC, Joaquim Nadal. M’estalviaré de disseccionar-lo, però, perquè ja ho ha fet en un article, magistral com de costum, Miquel Pairolí, i convido el lector a fer-hi una ullada: “La història, Nadal, la història”. Serveixi aquest destacat de rèplica a tots els que, més directes i matussers que el conseller, han despatxat el tema fixant-se només en els índexs de participació, sense matisos: «”Justeta”, Nadal, una participació que ha superat àmpliament el 25%,
tot i que no s’ha pogut disposar del cens ni realitzar les votacions en
locals oficials? Parlem de la propaganda? Quin pressupost s’ha invertit
en propaganda en aquesta convocatòria? En les eleccions diguem-ne
oficials els partits gasten unes sumes fabuloses en propaganda de tota
mena i per tots els mitjans per deixondir els electors. Diners que,
sovint, val més no saber quins camins han recorregut. Sobre això sí que
hauríem de reflexionar».
I pel que fa a la patinada de frens del gros de la nostra classe política, atrapada en calçotets, recomanaria, si no és abusar de la teva paciència, benvolgut lector, la lectura d’un altre article no menys lúcid, aquest de Salvador Cots a l’Avui, La política deixa fora els polítics: tot un avís per a navegants.

“El dia que hem començat a dir ‘sí'”

Manllevo, per acabar, aquest “Apunt final” del post escrit per Carles Puigdemont al seu blog sobre les eleccions, i que subscric plenament:

Dins de les urnes, rere cada sí hi havia molts “Ja n’hi ha prou!”. He
repassat mentalment la llista dels termes i conceptes que floten en el
meu “ja n’hi ha prou” i m’hi surten moltes coses. N’enumero,
desordenades, les primeres que m’han sortit del teclat a aquestes hores
de la nit: les chapas, les canicas, les falques de
ràdio, el boicot, el recurs, el Defensor del Pueblo, el ribot, els
dotze jutges d’un jutjat, la manifestació de Salamanca, els Pedro-jota,
Losantos, Vidals, Ibarra, Revilla, Bono, Rouco i Valcárcel, l’estafa
dels trens, l’estafa de la N-II, l’estafa dels aeroports, l’espoli
fiscal, els silencis còmplices, l’odi radiofònic, el gobierno nacionalsocialista, els manifiestos por la lengua común i llurs adherits, el como Franco pero al revés,
el veto a la Unesco, el joc brut a Fresno, el no a les seleccions
esportives oficials, l’absència del català a Europa i al Congrés, la
lenta agonia de Ràdio 4, la ñ com a emblema oficial estatal, l’informe
de l’advocat de l’Estat, pinotxo Zapatero, Aznar i els Slobodan
d’Espanya, l’autisme monàrquic, el decret de la tercera hora… en fi,
continueu vosaltres mateixos
…

[*] “Le Monde reclama en un editorial que la Unió Europea presti atenció al que està passant a Catalunya”: vid a Vilaweb.cat; la informació porta una crida a la portada, reproduïda a l’entradeta.
____________________________________

Post Scriptum: Per penós, també, l’espectacle a què ens van fer assistir els organitzadors de les consultes enfrontats davant dels micròfons de la ràdio l’endemà mateix de la celebració del referèndum: d’una banda Alfons López Tena, per Osona Decideix, i de l’altra la Coordinadora Nacional de les consultes, amb Uriel Bertran de cap visible, tirant-se els plats pel cap mútuament per divergències organitzatives. Ja cal que madurem de pressa, perquè amb infantilismes com l’exhibit no anirem gaire lluny; i tampoc amb la fal·lera que li ha agafat a l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, membre també de la Coordinadora, que ha entrat ell solet al Parlament una ILP perquè hi hagi un referèndum vinculant a tot Catalunya… el 25 d’abril!, que és el dia en què hi ha previst celebrar la tercera onada de consultes. L’home ho ha justificat dient que s’ha d’aprofitar el moment i no deixar que l’entusiasme es perdi, ja que llavors aquesta de diumenge passat seria una flor que no fa estiu. Però, home de Déu! En primer lloc, faci vostè també les seves consultes, ni que sigui amb el coixí, caram!, i no es precipiti, que si hem esperat tres segles ara no ens vindrà d’uns mesos, i l’entusiasme no el perdrem pas, no pateixi (I Espanya no deixarà pas de donar-nos raons i més raons per al trencament, en pot estar segur). I en segon lloc, no diu la saviesa popular que les presses no són bones? Doncs a poc a poc i bona lletra, senyor Móra (i companyia).

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 16 de desembre de 2009 per mininu

Noves idees brillants per a un Nadal sostenible

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una fría noche navideña, una
persona con diversidad funcional (o séase, un discapacitado) usuaria de
un vehículo autopropulsado con unicidad funcional (o silla de ruedas,
simplemente) da ejemplo, en estas entrañables fiestas, a toda la
ciudadanía con su modelo de iluminación autónoma autosostenible…]

Descripción del ingenio:
A) batería recargable B) dínamo de Kiev C) interruptor D) hilo conductor E) bombilla LED de 12 vatios F) tracción animal

—¡UF! ¡ARF! La verdad es que no veo un pijo… pero queda resultón, ¿a que sí?

Guió i dibus: Min

Translation into Santanderian (traducción al santanderino):

[En una fría noche navideña, una
persona con diversidad funcional (o séase, un discapacitado) usuaria de
un vehículo autopropulsado con unicidad funcional (o silla de ruedas,
simplemente) da ejemplo, en estas entrañables fiestas, a toda la
ciudadanía con su modelo de iluminación autónoma autosostenible…]

Descripción del ingenio:
A) batería recargable B) dínamo de Kiev C) interruptor D) hilo conductor E) bombilla LED de 12 vatios F) tracción animal

—¡UF! ¡ARF! La verdad es que no veo un pijo… pero queda resultón, ¿a que sí?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 13 de desembre de 2009 per mininu

Tu a Madrid, jo a Brussel·les… i ja ens trobarem

Deixa un comentari


La Vanguardia d’avui ens forneix una pedra de toc estupenda per adonar-nos de l’estat de la qüestió, o de l’estat d’ànim de la nació (per dir-ho en termes aconstitucionals), o de la noció d’estat que s’està creant en l’ànima col·lectiva dels catalans, i no estic fent un joc de paraules.
Les consultes sobiranistes d’aquest diumenge estan resultant una bona sacsejada, fins i tot ja abans de celebrar-se (o tot just començar, perquè en alguns llocs, com a Vic, ja s’hi ha votat avui anticipadament —i ho ha fet un 12 per cent del cens, déu n’hi do!).
Entretant, des d’Espanya continuen emetent senyals d’irritació o d’indignació, d’indiferència, real o impostada (Rodríguez Zapatero ha dit que les consultes “no porten enlloc”, donant mostres de gran estadista, gairebé de l’altura del seu homòleg italià), o d’oposició, per bé que els mètodes de repressió habituals aquí no són operatius (Ciutadans -Albert Rivera i un altre- han entrat a la delegació del Govern castellà a Catalunya una reclamació per tal que “l’autoritat” impedeixi que es facin les consultes en locals públics), etc. És a dir, que el paquiderm va fent voltes sobre si mateix, sense moure’s de lloc: res de nou.
En canvi, aquí passen coses a tota velocitat, i en passen tantes i tan de pressa, que costa de seguir el ritme. La penúltima, i no poc significativa, ha sigut el canvi d’actitud del president Montilla, que del rebuig frontal del principi ha passat a dir que “té poc a objectar-hi”, però sense deixar d’insistir, en la línia del partit, que “això no és un referèndum amb garanties”…
Però l’última és aquest escrit que deia, llegit al buc insígnia dels “mitjans informatius del Grup Godó” (que tant han triomfat en aquesta última onada de l’EGM, com han recordat avui ells mateixos). Es tracta de la columna [*] de l’Antoni Puigverd, que no s’ha pas significat precisament com a partidari de l’independentisme, i que fa així:

«El president Bono va sentir la necessitat de discursejar sobre el dolor d’Espanya, com si estiguéssim en vigílies tràgiques…

«El president Bono va sentir la necessitat de discursejar sobre el dolor d’Espanya, com si estiguéssim en vigílies tràgiques. ETA no havia atemptat, els presidents de Catalunya i Euskadi eren a la festa constitucional, però s’havia publicat un editorial. Moderat! Carregant-se de la infinita paciència d’un mestre d’escola, Bono va emfasitzar, primer, que la Constitució no és “infinitament flexible” perquè “té límits”. Fins aquí podíem arribar! Després, aprofundint en el seu didactisme amb exemples trets del futbol, va dir que la Constitució estableix els límits del joc i que “exigeix respecte a l’àrbitre i submissió a les regles”. Menys didàctic i ja a la manera de la senyoreta Rotenmeyer, va continuar: “No hi ha regla ni llei que valgui, si està en contra de la norma suprema”. I per si algun separatista disfressat d’ovella s’hagués oblidat de la sacrosanta unitat d’Espanya, va rematar: “El tot sempre per sobre de la part”. I va acabar com un profeta: “No ha nascut ni s’espera l’espanyol que valgui més que un altre”.
»Les paraules sagrades són una vella tradició, en aquesta Espanya d’inquisidors. En cada període històric apareix algú investit de suposada autoritat moral exigint amb pomposa o agresta retòrica que els marrans, els heterodoxos o les minories territorials s’inclinin davant la seva veritat. Silenciada la prosa casernària (encara que no del tot extingida: recordem que el general Mena va discursejar en contra de l’Estatut), la sacrosanta prosa no té aparença unànime, ja que es divideix en dues escoles: la del vell però renovat patrioterisme espanyol (irritat, sarcàstic i amenaçador), i la moderna retòrica del patriotisme constitucional, que assegura que beu ni més ni menys que de Jürgen Habermas. Certament, tals escoles, quan discrepen sobre altres temes, s’esgarrapen més que gos i gat. Però convergeixen en una única passió quan es refereixen als díscols catalans: igualtat equival a uniformitat. No defensen pas aquesta uniformitat a l’uníson, com va succeir en el puntual editorial català, però competeixen diàriament en la duresa crítica, la reprimenda i la severa vigilància de la sacrosanta veritat.
»Almenys els que es presenten davant l’opinió pública com la reencarnació de Voltaire o Diderot haurien de sentir certa vergonya intel·lectual. Habermas imagina una societat que ofereix drets i deures als ciutadans, al marge del seu color, llengua o creença. Però les tesis d’Habermas necessiten, per arrodonir el seu sentit democràtic, tenir present un altre concepte clau: el de les “majories satisfetes”. Sosté el qui el va encunyar, Kennet Galbraith, que les majories satisfetes fan servir els drets polítics i personals adquirits per a fer votar lleis que enfonsen els més febles i marginen les minories culturals. Que fàcil és defensar el patriotisme constitucional quan entra com anell al dit de la pròpia vivència sentimental i cultural!».

Qui era que deia que Espanya és un mur, en el qual s’estavellen totes les propostes de renovació, l’una darrera l’altra? I no és així com va? S’hi ha fotut de morros l’autonomisme patrocinat pel president Pujol, s’hi ha estampat el federalisme (simètric o asimètric, tant se val) promogut pel president Maragall, i el president Montilla es troba entre aquesta paret i la Catalunya d’ara, desenganyada de la “contrapart” espanyola i amb la paciència esgotada. I decidida, cada cop més, a treure’s la por del cos i la son de les orelles i a moure’s per buscar el seu propi destí lluny del destino común que no porta -aquest no, senyor Rodríguez Zapatero- enlloc. El president avisa, des de la seva talaia de la Generalitat, que la “desafecció”, com en diu ell, creix a tota pastilla. Però Espanya no escolta, per variar. Ja s’ho trobaran!
______________________________________

El diari d’avui porta una notícia reveladora: el Tribunal Constitucional de Turquia ha declarat inconstitucional el Partit de la Societat Democràtica, DTP, el principal partit dels kurds, i ho ha fet, segons el president del tribunal, Hasim Kilic, tenint en compte la il·legalització de Batasuna: l’excusa per il·legalitzar el DTP i treure’l de circulació han sigut els suposats vincles que mantenia amb el separatista Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Així doncs, veiem com Espanya “exporta” els seus mètodes exquisidament democràtics de funcionar…, i observin quina democràcia més exquisida també els hi “importa”.

I, seguint en el pla internacional, dues mostres més de la manera de fer genuïnament espanyola: en l’ordre europeu, Espanya rebutja un cop més (dimarts, davant el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia) el reconeixement de Kosovo com a país independent de Sèrbia (quina casualitat!); i en el pati de darrere de l’antiga colònia espanyola del Sàhara, deixada pel franquisme tardoral a la seva sort (és a dir, a les grapes del Marroc), el vicepresident tercer del Govern espanyol, Manuel Chaves, assegura que el cas de l’activista sahraui Aminetu Haidar, en vaga de fam a Lanzarote, “enforteix i prestigia Espanya, en tractar de solucionar un problema que no és seu“…

Meravellós país, que no deixa de mirar-se al mirallet màgic de l’autoengany!

__________________________________

[Vídeo de l’entradeta: Si em tens aquí, versió del grup OBK de la vella cançó Don’t answer me, d’Alan Parsons Project, inclosa al disc de La Marató de TV3 del 2009. La Marató està dedicada, enguany, a les malalties minoritàries (conegudes fins ara com a “malalties rares”). Sense ànim de frivolitzar ni voler faltar al respecte a ningú, la coincidència amb la celebració de les consultes pren un sentit premonitori: la solidaritat dels catalans envers el seu propi poble, un petit gran poble minoritzat durant massa temps]

[*] El text l’he extret de LaVanguardiaenCatala.net, que és la traducció automàtica del diari en castellà, i com que no sé si l’original de l’escriptor és en aquest idioma o en el seu (en el qual cas seria “retraduït”), m’he permès de fer-hi algun retoc que el fes més llegidor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de desembre de 2009 per mininu

Una plata d’enciam, ben amanida, ben amanida…!

Deixa un comentari

A propòsit
de la nova invasió rojigualda del palau Sant Jordi aquest cap de setmana passat, per la Copa Davis 2009, recupero d’un post anterior, de l’estiu del 2008,
sobre l’espontània declaració d’espanyolitat de la diva Montserrat Caballé i Folc (que fa tanmateix la seva declaració de renda a Andorra), aquest comentari que em va deixar escrit la malaguanyada gestora de l’enyorat bloc L’hidroavió apagafocs, Xesca Ensenyat, en el meu:

«Seria el
primer cas que conec… de tenir
doblers negres o fer coses rares amb la declaració de la renda i no declarar-se
ben espanyol/a. Quan pensen en fer fantasies amb els pistrincs, la primera cosa
que fan és comprar-se una estanquera ben grossa.


»Ja en farem tu o jo de trampes: no l’hauríem acabada de fer i ja seríem a la garjola. T’imagines
el que hauria de pagar un tennista mallorquí que jo sé, si no hagués fermat una
cua com de núvia feta amb l’estanquera al mànec de la raqueta?»

Doncs bé, a la foto d’aquí al costat tenim de nou el tennista mallorquí que dèiem amb l’estanquera al bell mig del front, aquesta vegada, posant el seu art tennístic al servei de la causa, la de l’ensalada nacional servida en una bonica plata d’enciam de vidre ben amanida amb oli i sal.
La final de la Copa Davis 2009 ha acabat, per segona vegada consecutiva, amb brillant victòria espanyola, i d’aquesta manera s’han complert rodonament els vaticinis del batlle del Cap i Casal de Catalunya, il·lustríssim Jordi Hereu, que va assegurar, quan es va saber l’elecció de Barcelona com a seu de la final, que la ciutat demostraria “que és garantia d’èxit d’esdeveniments
internacionals”, i tant se val que aquests esdeveniments portin aparellat un desplegament de simbologia nacionalesportiva rojigualda per parar un tren.
«Según el alcalde», llegíem a EcoDiario, «que Barcelona haya vuelto a ser aceptada como sede es un
reconocimiento del “arraigo que el tenis tiene” en la ciudad y “una gran oportunidad”». Una gran oportunitat per a què? Potser per a fer negoci, pensava el megabatlle, però l’oportunitat era en realitat per capbussar el Palau Sant Jordi i Barcelona tota en un entusiasta bany de masses de no-nacionalisme espanyol.
D’això es tractava, bàsicament. Però això no és cap problema, per a la màxima autoritat municipal, al contrari: està en la mateixa línia de quan va oferir el suport de l’olímpica ciutat a la tossuda aspirant castellana pel 2016, tot i saber ell i els de la comitiva madrilenya que es van fer la foto amb ell que tot allò era fum i una estúpida manera de perdre el temps i els diners (una mòdica quantitat que l’alcalde Ruiz Gallardón va tirar pel desguàs sense provocar el més mínim escàndol).
La muntanya de Montjuïc i el Palau Sant Jordi de Barcelona han esdevingut un cop més, doncs, «un lugar mágico para el tenis español, que aquí ganó la
primera de sus tres ensaladeras» i que hi ha guanyat merescudament, no cal dir-ho, la quarta, amb un equip de tennistes majoritàriament catalanoparlants (Costa, Ferrer, Nadal, Ferrero, López…), per naixement o per haver-se format aquí com a esportistes.
El triomf, però, és espanyol, i aconseguit en territori espanyol, que és el que interessava destacar.
«Ante la mejor generación de tenistas españoles», el president Rodríguez Zapatero va demanar l’endemà del triomf «que cada día se recuerde el esfuerzo colectivo que hay detrás de cada
triunfo», però tot seguit es va dirigir a un en particular, Rafa Nadal: «Rompo un poco el protocolo institucional. Rafa, te queremos, te
quieren todos los españoles por ser un magnífico símbolo de cómo
hacer las cosas y por ser además una gran persona». I un gran trumfo, Rafa, sobretot això: un gran trumfo.

Algú pot haver pensat, llegint aquestes línies precedents, que ja hi tornem amb la queixa permanent, i que som incapaços d’alegrar-nos amb els èxits del proïsme, etc, etc. Doncs no, res d’això: estem contentíssims dels èxits de l’Armada Invencible –“más invencible que nunca”, com diuen les cofoies cròniques-, capitanejada pel campió lleidatà Albert Costa… Se’ls poden ben confitar!
Allò que emprenya és que facin ostentació de manera tan descarada de la barreja d’esport i política, la mateixa barreja que no toleren quan els rèdits polítics de la famosa barreja no són espanyols i no se’ls poden apuntar com a èxits “espanyols” sense més matisos: quan no són per a més glòria d’Espanya, i punt.
I si no, a veure com es menja això que deia en Jordi Camps fa uns dies (“De supèrflues a transcendentals”) a El 9 Esportiu:

Cada vegada que els catalans plantegem alguna reivindicació
políticoesportiva, com el reconeixement de les seleccions catalanes, el
Comitè Olímpic Català o una llei de l’esport pròpia, ens hem de sentir
dir que hi ha coses més importants a resoldre que no aquestes. I ens
fan una llista amb els problemes econòmics, d’educació, de sanitat o de
cultura que hi ha en la nostra societat per dir-nos tot seguit: «Creieu
que és més important tenir una selecció de futbol pròpia que bones
escoles per als vostres fills?» Aquesta demagògia no només la sentim en
l’àmbit esportiu. Ara mateix, en plena ebullició de les consultes
populars, també hem vist com més d’un polític ha posat la crisi
econòmica que ens aclapara com a excusa: «Em preocupa més resoldre la
crisi que no els debats identitaris.» I ni resol la crisi ni té
problemes identitaris, perquè els espanyols no en tenen d’aquest tipus
de problemes.

No en tenen a l’Espanya profunda i eterna. A
Catalunya i al País Basc, sí. Per això, el Parlament basc, aprofitant
la nova majoria que hi ha va aprovar dies enrere resolucions demanant
que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit a Euskadi i que
la Vuelta ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc. Quan vaig
veure que el PSE-PSOE, el PP i UPyD havien aprovat això vaig pensar que
significava que el nou govern basc havia resolt tots els problemes de
terrorisme, econòmics, educatius, sanitaris i culturals dels ciutadans
del país, i per això es podien dedicar a aprovar coses que, quan les
plantejava l’anterior govern basc o els catalans, eren qualificades de
supèrflues.

Anava errat. El nou govern espanyolista del País Basc
no ha resolt els problemes dels bascos. Ni de bon tros. Però els
espanyols fan el que volen. No han de demanar permís a ningú. Allò que
quan ho fan els altres és una aberració, per a ells és natural. Els
partits de la selecció espanyola de futbol els han de demanar els clubs
i les etapes de la Vuelta, els ajuntaments, sempre segons un recorregut
que planteja l’organització. Però tant se val.

I a Catalunya, a
Barcelona, en concret, tenim el lluitador infatigable Alberto Fernández
Díaz, que encara arrossega el cabreig per l’etapa del Tour que va
acabar a Barcelona i vol, tant sí com no, la selecció espanyola de
futbol i la Vuelta a la capital catalana. Ja ha oblidat
l’espanyolització de Barcelona durant els Jocs del 1992? I la final de
la Copa Davis del 2000 –amb els xiulets a tot allò català inclosos?–
Sort que els calendaris de les competicions internacionals no es poden
recórrer al Tribunal Constitucional.

___________________________

[Foto de l’entradeta: RFET]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 10 de desembre de 2009 per mininu

De porc i de senyor…

Deixa un comentari

Del porc s’aprofita tot, diu la dita. Tot? Tot, fins i tot la merda, que tècnicament té el nom de purins, uns residus que, convenientment processats, es poden convertir en energia, a través del gas metà.
Però això és en el regne animal. En el Regne d’Espanya, en canvi, hi ha una mena de porcs dels quals no es pot aprofitar res, i molt menys les deposicions que dipositen a les planes de certs diaris. Per a mostra, aquest repugnant extracte d’un article (sobre el recent segrest a Mauritània de tres cooperants catalans de l’ONG Barcelona-Acció Solidària, Alícia Gámez, Roque Pascual i Albert Vilalta) evacuat per un d’aquests exemplars de la cort madrilenya, que té nom i cognoms (és aconsellable tapar-se el nas, durant la lectura):

«Los cooperantes son la presa favorita de los
secuestradores de la Berbería, que en vez del ciento volando de
reclamar su tela marinera como descendientes de moriscos, prefieren el
pájaro en mano del cooperante catalán apresado. Cooperantes Visa Oro
que, claro, como en España no hay parados que llenen los comedores de
Cáritas y de las hermanas de San Vicente de Paúl; como en España no hay
gente que se haya quedado sin casa por mor de la hipoteca; como en
España no hay gitanos rumanos viviendo bajo los puentes, pues se tienen
los pobres que ir a lejanas tierras africanas para encontrar indigentes
con los que hacer solidaridades con dinero de la Generalidad de
Cataluña y del Ayuntamiento de Barcelona. Que ya saben que se llaman
ONG, organizaciones no gubernamentales, aquellas que viven a costa del
dinero de los distintos gobiernos».

Això ho escrivia, amb les seves exquisides peülles, un tal Antonio Burgos al diari ABC dimecres passat. Avui s’ha confirmat que el segrest és obra d’Al Qaida, de manera que la cosa no va de broma. No sabem si l’autor d’aquesta miserable parrafada encara ho trobarà graciós, tot plegat (encara que les víctimes del segrest siguin catalans, i cooperants Visa Oro, per més senyes). Però no seria estrany, en un fanàtic religiós de l’espanyolisme com ell, ni tampoc que no l’importés ni gens ni gota el destí d’aquesta gent a mans d’uns fanàtics d’una altra mena però que no li van a la saga.
No té cap gana de tenir present, aquest rabiós gasetiller, que, en España, els que tiren de Visa Oro són els beneficiaris de la “solidaritat” de Catalunya amb el pobret Estat espanyol, aquest pintoresc pedigüeño que va de sobrat. Però com que aquesta solidaritat és sistemàtica i va per conductes ocults, i no per carretera i en caravana, passa desapercebuda, fins i tot per a un porc tan fi de nas com ell… I per tant, tampoc és d’estranyar que reclami també la solidaritat a la menuda de les ONG catalanes subvencionades pel diner públic.

Això (aquesta transfusió sanguínia permanent que en diuen “solidaritat interterritorial”), això i res més, és la cosa que ens uneix a Espanya en el seu destí en lo universal… cap a enlloc. Això, i prou, és la cosa que obliga el ministre Moratinos a treballar ara per l’alliberament “de nuestros nacionales”, com ha declarat avui mateix, els seus connacionales que, com va dir l’altre dia un altre graciós de la mateixa calanya que aquest Burgos a propòsit dels pescadors bascos segrestats pels pirates de Somàlia, pertanyen, curiosament, a “províncies espanyoles que no volen ser-ne, d’espanyoles”… Això, i només això, és la cosa que tenim en comú amb aquesta gent tan amable i tan afable. Amb això i un parell d’agulles d’estendre roba ja n’hi ha prou per formar part -contra natura i contra tota lògica- de la mateixa única i indivisible Noció espanyola!

Mentrestant, el país es mou, lentament però visiblement, com un gran transatlàntic que surt del port on era atracat (sigui dit, aquest mot polisèmic, amb tota la intenció) i enfila cap a mar obert. Vegeu l’entrevista a Josep M Terricabres recollida a Directe.cat, de la qual faig aquí uns extractes:

«Catalunya no té la llibertat i l’autonomia que tenen länder
alemanys o els estats dels Estats Units. Si fossin una mica vius de
cara al futur i volguessin mantenir una certa unitat d’Espanya a mi em
sembla que acceptarien les reivindicacions catalanes. Com que no ho
volen fer, perdran bous i esquelles»

«No hi hauria problemes, els problemes són ara perquè estem en una
situació de desigualtat amb Espanya i perquè un país, per petit que
sigui, no pot acceptar que se’l tracti amb desigualtat, menyspreu, amb
una certa xuleria i prepotència. L’èxit està en cada passa del procés però també en el resultat final, no hi ha cap dubte»

«És tan important la influència que tindran, el tsunami que hi haurà i
els efectes que anirà tenint que, evidentment, que hauran de servir
d’alguna cosa. Les eleccions al Parlament de Catalunya no podran ser
iguals després d’aquestes consultes perquè hi ha molta gent que ha
manifestat una opinió forta, directa i els partits polítics que no
siguin insensats ho hauran de tenir en compte»

«Però cal tenir en compte que dic que [els partits polítics] ens representen, no que ens
substitueixen. Això és greu, s’han pensat que quan són elegits
substitueixen al ciutadà i al ciutadà no el substitueix ningú. Pensen
que el ciutadà no ha de sortir al carrer i no ha de tenir cap
iniciativa ni opinar per res, que tinguin molt clar que això no
funciona així en una democràcia»

«Ho veig possible [la convocatòria d’un referèndum a nivell nacional sobre la independència de Catalunya] i relativament proper, amb tota franquesa. Ningú vuit
dies abans de la caiguda del mur de Berlín es pensava que cauria, i
estem parlant de l’imperi soviètic! Un any abans, ningú veia possible
l’elecció d’un president negre als EUA. Al món passen coses molt
sorprenents! És allò que els biòlegs i els paleontòlegs en diuen
l’equilibri puntuat»

…

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de desembre de 2009 per mininu

Eugenial Zaragoza

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un cabaré al uso, un conocido y celebrado humorista -federado en la Asociación Nacional del gremio- paladea las mieles del triunfo con su arte inigualable]

—¿Lo saben aquèl que diu… “El PSC diu que las consultas soberanistas en Cataluña pueden perjudicar al Estatut de dicha comunidad”?

—¡JA JA!
—¡¡JO JO!!
—¡BRAVO!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[En un cabaré al uso, un conocido y
celebrado humorista -federado en la Asociación Nacional del gremio-
paladea las mieles del triunfo con su arte inigualable]

—¿Lo
saben aquèl que diu… “El PSC diu que las consultas soberanistas en
Cataluña pueden perjudicar al Estatut de dicha comunidad”?

—¡JA JA!
—¡¡JO JO!!
—¡BRAVO!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 6 de desembre de 2009 per mininu