L'Hereu Riera

“Què hi fan aquests, aquí?”, em vaig preguntar, pobre de mi, quan vaig veure el fastuós desplegament de guàrdies civils acordonant l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet…
Vaig trobar la resposta a la columna d’en Manuel Cuyàs al diari d’abans-d’ahir. Tots a la presó!:
«[El jutge correcamins Baltasar Garzón] envia a Catalunya la Guàrdia Civil reforçada, la fa entrar a
l’ajuntament de la cinquena ciutat del país, fa que se n’endugui
l’alcalde socialista, i perquè no sigui dit que no és transversal fa
agafar pel camí dos excàrrecs de Convergència. Tots a dormir al quartelillo
de la Guàrdia Civil. La Guàrdia Civil: una policia com Déu mana que
porta tricorni i armilles antibales per escorcollar un ajuntament, i no
com aquells nenes dels Mossos d’Esquadra, que van amb barret de copa,
calcen espardenyes i parlen en català. Per detenir de debò s’ha de
parlar en castellà. I demà, a declarar a Madrid, on se situa el poder
judicial i el poder verdader, el poder que compta i dringa».
Amb armilles antibales, i de color verd, que anaven els números enviats pel Superjutge, sí. Carai que els fot!, això sí que és un desplegament, i com a tal ha estat seguit, com a babaues que són, per totes les cadenes de TV del país (de les de fora no cal dir-ho, però no per babaues, sinó per altres motivacions a banda de les estrictament informatives). Imagineu quanta carnassa!, quin bocado més suculent (nada menos que dos ex alts càrrecs de la CiU del nacionalista Pujol, entre els acusats!) per a la caverna mediàtica centrepeninsular a qui el president Montilla volia tenir a règim de pa i aigua quan bescantava, el President, amb el seny que el caracteritza, la provocadora consulta d’Arenys de Munt!, us en recordeu, parròquia?
I per què tant de xou? (Les imatges de l’arribada dels presumptes a Madrid, fent-los baixar emmanillats de la furgona al mig del carrer, i no a dins les dependències judicials com fan amb tots els xoriços i malfactors, són impagables). Continuem amb en Cuyàs: «Hi ha perill que l’alcalde i els altres detinguts destrueixin proves o
s’escapin del país? En absolut. Però és que la prioritat és que la gent
vagi a la presó. I una altra prioritat: dessecar l’oasi català, quina
ràbia que fa l’oasi català als catalans!».
El suposat oasi català (dic suposat per misericòrdia, perquè ara ja és discutit obertament, escupit i vomitat) ha fet sempre ràbia a l’ampli desert mesetari, però ara ja en fa a la gent del país i tot: a tallar palmeres s’ha dit, que no en quedi ni una, que eren totes de cartró!, a dessecar els pous, que en realitat eren d’aigües estancades i putrefactes! Vegeu, de mostra, l’article (traduït del castellà, disculpin les molèsties) de la clarivident Pilar Rahola a La Vanguardia d’aquest dijous… (Me n’ha agradat especialment aquesta frase, antològica: «És a dir, en temes de corrupció, sort que no som independents…»).
Molt bé, molt bé: es parla d’una nova estafa, aquesta (segons assegura elConfidencial.com) d’uns 30 M€ (milió amunt, milió avall), que sumats als sostrets pel gran Pillet del Palau fan: 70 + 30 = 100 milions d’euros! Una bona bossa, sens dubte, un botí digne del Botín de Santander. Però, parlem de botins:

Si per aquesta quantitat s’ha muntat aquest sagramental (que té noms i cognoms, això sí), ¿com és que no se’n munta un de proporcional amb el botí que l’Estat Espanyol SA s’està enduent, aquest any també, de l’Ajuntament de Catalunya? En el moment d’escriure aquest post, la quantitat sostreta puja a… 13.900.000.000 Euros! (Podeu veure actualitzada la quantitat a l’instant a la plana web de la Fundació Catalunya Oberta).
Les xifres no enganyen, i les xifres diuen que la quantitat sumada del frau perpetrat per Pillet & Cia és gran, enorme, però que és tanmateix la mísera xocolata del lloro, comparada amb aquesta altra, que fa rodar el cap… I on és l’escándol, doncs? On són les reaccions condemnatòries? Quina va ser la reacció del país i de la seva classe política quan es van fer públiques (a mitges) les balances fiscals de l’Estat? ¿Com és que van callar com morts els mitjans espanyols l’any passat quan els van plantar davant dels morros els números que demostraven l’espoli fiscal a què està sotmesa en cada exercici fiscal invariablement Catalunya (i les Illes i el País Valencià)?
¿Qui tindrà nassos de rodejar-lo, reduir-lo i portar-lo davant del jutge (no pas de Baltasar Garzón, que és espanyol, sinó d’un tribunal europeu), aquest lladre de guant blanc disfressat d’Estat democràtic que arramba tant com pot, i des de fa segles, amb total impunitat i a més fent gala i ostentació d’una riquesa que no és seva?
A veure si un dia d’aquests, ara que som al segle XXI, veiem els números de la Interpol, protegits amb armilles antibala de color blau, desplegant-se i portant aquest Fantomas descomunal a buen recaudo…
________________________

PS: Més informació, col·lateral. Aquesta ve de Vilaweb:

<sub>Una setantena de casernes de la Guàrdia Civil continuen actives al Principat

Tot i el replegament, vigilen ports, aeroports i duanes i investiguen el tràfic d’armes – La Guàrdia Civil va actuar a Santa Coloma per ordre de Garzón</sub>

_{La imatge de la guàrdia civil escorcollant la casa de la vila de Santa Coloma de Gramenet (vídeo)
no s’havia vist aquests darrers trenta anys i va causar sorpresa, car
la gran majoria de competències policíaques del Principat pertoquen al
cos dels mossos d’esquadra.
De fet, les competències de la guàrdia civil són, a Catalunya, molt
reduïdes: aeroports, ports, duanes i armes. Però encara hi té més de
setanta casernes obertes (vegeu-ne la llista).}

[_{Foto de l’entradeta: Vilaweb.cat}]

Translation (traducción):

[En uno de los últimos autobuses urbanos adornados con publicidad no comercial ha lugar un amistoso diàlogo entre dos usuarios accidentales]

—Para que veas lo tolerante que soy, voy a permitirte que me hables en catalán…

—Ah sí? Muy bien, pues escucha esto: ¡Vete a cagar a la vía… y cuando pase el AVE!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[En uno de los últimos autobuses urbanos adornados con publicidad no
comercial ha lugar un amistoso diàlogo entre dos usuarios accidentales]

—Para que veas lo tolerante que soy, voy a permitirte que me hables en catalán…

Les campanyes victorioses de l’equip d’en Pep Guardiola tenen un fonament indiscutible, que no és altre que el joc d’equip. El ziga-zaga team ha deixat enrera els onzes del Barça amb una figura decisiva que marcava els gols i la diferència, com en els temps de Maradona, de Ronaldo o de Ronaldinho, per no anar més lluny, i ara el futbol total de segell holandès que practiquen els jugadors de Guardiola és un joc on tots juguen la pilota, pressionen tots el contrari i totes les peces són importants, estiguin sobre el camp o a la banqueta: tots se senten importants, i se’n senten no pas perquè ho digui el seu entrenador -que ho diu-, sinó perquè ho són.
El joc d’equip acaba d’imposar-se (i no són ganes de fer sang, o no només) tot just aquest dimarts en un partit de copa del Rei entre un equip de segona, l’Alcorcón (madrileny, per més inri) i un altre de primeríssima línia, el Real Madrid, que va perdre estrepitosament per 4 gols a zero (i en el cas del Barça, guanyant el seu partit, per variar, contra la Cultural Leonesa). Més clar, l’aigua (i la metàfora consegüent, d’una claredat meridiana).
Doncs bé, la metàfora futbolística, tan vulgar com es vulgui, es podria aplicar fàcilment al camp de la política, en què determinats mecanismes són coincidents. Això és el que semblaria, però sospito que costarà que tothom es posi d’acord a remar en la mateixa direcció: aprofitar la conjuntura (favorable) per produir canvis qualitatiuts en la superestructura.
En un escrit recollit en un blog d’aquesta casa (WuMing.cat), de Carles Castellanos Llorenç, hi trobo recollides una sèrie de reflexions que m’han deixat desconcertat. Per dos conceptes: l’emancipació de Catalunya (el gol de la victòria) ha de venir necessàriament per l’esquerra, éste es uno; i l’altre és el de “tant per tant, sabates grosses”: a més de fer gols, l’esquerra hauria de canviar algunes regles del joc (“una acció global d’orientació rupturista”), a veure si l’esport de la política millora.
Diu el doctor Castellanos:

«Diferents fets ens
porten a abordar un altre cop aquesta qüestió central en la nostra lluita, la “Política
independentista”. Parlar (o escriure) sobre la independència o
l’independentisme és a l’ordre del dia. Convicció profunda per a alguns o moda
conjuntural per a alguns altres, el cert és que des de fa un grapat d’anys
l’objectiu de la Independència és un dels temes centrals de debat polític en
àmplies zones del nostre país, i això fins i tot malgrat els esforços que ha
desplegat l’autonomisme per tal de tancar aquest debat per mitjà d’operacions
polítiques i mediàtiques com la darrera escenificació entorn del finançament, i
diferents propostes de caràcter continuista que s’aniran desenvolupant al
voltant d’una suposada “unitat” del “catalanisme” (…)

»Respostes insuficients

»En aquest panorama
general, l’independentisme realment existent no està desenvolupant respostes
suficients. En aquests moments podem observar que, a grans trets, des dels
rengles dels sectors que es reconeixen com a independentistes i mostren
voluntat d’avançar en aquest sentit, hi ha dues respostes insuficients principals
a aquesta interrogació creixent al voltant de l’objectiu de la Independència:

»La primera forma de
resposta insuficient es pot esquematitzar en la que podríem anomenar “proposta
parlamentarista”, que defensa la conquesta de la Independència per mitjà únicament
de l’obtenció d’una majoria parlamentària. Aquesta posició es concentra
actualment en una nova opció que s’ha anat articulant al voltant d’una futura
candidatura de Carretero al Parlament de Catalunya. Hi
ha raons de pes per a considerar que, per mitjà d’una candidatura al Parlament
de Catalunya (mancada de contingut social com es proposa) no es produirà un
decantament polític suficient de l’electorat cap a posicions independentistes,
ni tan sols a mitjà termini. I menys encara es pot considerar que així es
formaria una militància preparada per al conflicte que s’ha de desencadenar
forçosament en una conjuntura d’aquesta mena.

»L’altra posició que
crec que cal considerar també com a insuficient és la que es pot esquematitzar
al voltant de l’activitat predominant de l’“agitació independentista”. Tot i
que aquesta posició pot tenir diverses versions (l’agitació per a fer pressió
al Parlament de Catalunya i als seus diputats; l’agitació general de
conscienciació, independentment de les estructures parlamentàries, etc.), no sembla tampoc que aquesta resposta basada en l’agitació
com a instrument fonamental pugui produir resultats que modifiquin la
superestructura política. Una tasca d’agitació pot ajudar a foguejar la
militància més activa però difícilment podrà tenir repercussions a nivell
superestructural, ni tan sols a mitjà termini.

»Anàlisis per a la
política

»Aquestes respostes
insuficients a les demandes polítiques del poble català en el moment present
són degudes sens dubte a anàlisis insuficients de la realitat social i
política. Una anàlisi que aspirés a ser suficient
hauria de provenir de l’observació de les dades socials referents a l’extensió
progressiva de la consciència independentista al llarg dels darrers anys. I
també de l’observació de quins poden ser els instruments més adequats per a la
consecució d’aquest objectiu.

»La “política” com a
instància de la societat on conflueixen les confrontacions sobre models de
societat i marcs polítics es fonamenta d’una banda en l’anàlisi de les forces
socials i polítiques que incideixen en la realitat en un moment concret
(conjuntura) i la configuració de propostes i/o d’instruments que permetin
produir canvis qualitatius a nivell de la superestructura. La
política (de manera general i també la  independentista) s’estableix,
doncs, al voltant d’una conjuntura, moment en el qual la confluència de factors
socials i polítics fa preveure l’obtenció d’uns resultats concrets en la
superestructura política.

»La situació
política actual al nostre país mostra la possibilitat d’una ruptura amb el marc
polític espanyol, una ruptura que pren la forma d’un procés d’independència amb
la implicació de sectors importants de la població que cada dia més veuen en
aquest objectiu l’única alternativa política possible per a sortir de les
limitacions i opressions del present.

»Simplificant molt les
coses, les anàlisis de la consciència política que ens donen una descripció de
les forces socials i polítiques favorables en la conjuntura present a la
conquesta de la Independència, ens mostren dos sectors fonamentals:

»D’una banda,
l’esquerra independentista com a representació política de la consciència de
les classes populars catalanes. I, d’altra banda, l’independentisme de centre
(o de centre-dreta) que proclama la necessitat d’una alternativa
independentista desproveïda de reivindicacions socials. El primer grup sociopolític tendeix a representar els sectors de les
classes populars socialment més conscients i perjudicats pel sistema
socioeconòmic; mentre que l’independentisme de centre
representa sectors socials menys perjudicats o bé ideològicament menys
conscients de les reivindicacions socials (per raons d’origen social o
simplement per influència de la ideologia capitalista). Aquest independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és, però hem de ser conscients que continuarà tenint un cert abast social com a
reflex de la composició social del nostre país i també com a resultat de
l’escassa politització d’una part important de la població.

»Instruments necessaris

»La possibilitat que en
les pròximes dècades es pugui assolir una ruptura de caire independentista depèn de com es conformi una proposta capaç de situar
aquests sectors populars, amb una certa diversitat ideològica de partida,
en una acció global d’orientació rupturista. De manera semblant a la lluita
contra la dictadura que el nostre poble va portar a terme fa unes quantes
dècades, cal desenvolupar un moviment de masses capaç
d’aglutinar i mobilitzar amplis sectors populars. L’orientació
rupturista d’aquest procés hauria de ser garantida per una estructura sòlida de
l’Esquerra Independentista agrupada en una Unitat
Popular capaç d’influir de manera sensible en el conjunt del poble català i en
els moviments i mobilitzacions democràtics radicals d’àmplies masses de la
població.

»D’altra banda, pel que
fa als instruments organitzatius més amplis necessaris, crec que haurien de ser
com a mínim d’un doble caràcter: d’una banda, una
àmplia estructura organitzativa de base (Assemblees territorials),
estructura que ha de representar l’inici d’un procés constituent de la nació
catalana.  I d’altra banda, elements que desenvolupin al si de la societat
les possibilitats d’una ruptura institucional (com una
Assemblea de Representants Electes, que pugui portar a terme una dinàmica no
subordinada a les dinàmiques parlamentàries).

»Comptant amb una Unitat
Popular forta i amb el doble instrument assembleari rupturista, la dinàmica de ruptura podria esdevenir majoritària tot
arrossegant cap a la Independència sectors importants del poble català
(incloent-hi una part decisiva de les estructures institucionals
representatives).

»Així, doncs, una
anàlisi política independentista hauria de partir de
la constatació d’una conjuntura política capaç de presentar la possibilitat
d’una ruptura amb l’ordre polític establert. Hauria de poder copsar, per
exemple, en la insatisfacció i desafecció per “la política” les possibilitats d’agrupar esforços al voltant d’un nou
marc polític (la
República Independent dels Països Catalans) un sistema polític que es fonamenta damunt les ànsies de
democràcia política, social i econòmica. Es tracta d’una proposta de
ruptura que, des del punt de vista social, obre les
portes a la possibilitat d’una societat socialista (amb més possibilitats de
canvis en profunditat en la mesura de la força organitzativa i ideològica
aconseguida en el moment de la ruptura per l’Esquerra Independentista).

»En resum. Tota proposta
que sigui realment política ha de partir, doncs, de l’anàlisi de la complexitat
social i del reconeixement dels elements de la conjuntura en què ens trobem. Això és el que trobo a faltar en els sectors
independentistes que he descrit més amunt.  

 »Un debat necessari

»A la meva manera de
veure, és el debat sobre aquestes qüestions de la política actual el que hauria
de constituir una part fonamental de reflexions de l’Esquerra Independentista,
reflexions massa centrades avui encara a justificar amb argument febles els
interessos adreçats a l’autoreproducció de petits grups i de diferents formes
d’activisme autocomplaent.

»Això és important
perquè no avançar en aquest sentit, representa no
preparar-se per a incidir en la conjuntura actual i deixar així la
iniciativa de la construcció de la Independència a sectors socials partidaris
de formes polítiques conservadores, allunyades de la República popular
que defensem. És una necessitat, doncs, que l’Esquerra Independentista sigui
conscient que s’ha de preparar per a encapçalar i
dinamitzar la ruptura independentista que en aquests moments comença a
ser un objectiu reclamat àmpliament.

»Amb aquest breu escrit
voldria tan sols oferir la meva contribució a dinamitzar aquest debat necessari».

____________________

Amb tots els respectes pel veterà militant, jo crec que una cosa és una cosa, i l’altra una altra. En la consecució de la independència de Catalunya tampoc s’ha de fer Pasqua abans de Rams. Vull dir que l’objectiu prioritari -per no dir únic- dels independentistes hauria de ser l’alliberament del país, i en aquesta tasca hi hem de ser tots, independentment del color polític de cadascú, és a dir, sense que sigui un obstacle per a aquest fi l’ideari social dels que hi estiguin posats. Amb l’esquerra sola difícilment ens en sortirem.
El “debat necessari” em recorda la situació que es donava a Catalunya els anys 1936-39, amb les tropes feixistes avançant decidides cap al seu objectiu, que era l’anorreament de la República i l’anorreament, sobretot, de Catalunya, mentre aquí les esquerres discutien si s’havien de concentrar els esforços a fer la Revolució o a guanyar la guerra. I mentre els conills discutien si allò que venien eren llebrers o gossos conillers, van arribar els gossos i van guanyar la guerra.
Ara no estem en guerra (oberta), però el vell estira-i-arronsa amb Espanya persisteix, i no es tancarà fins a tornar les coses al seu lloc, és a dir, a la separació: Espanya per una banda i Catalunya per l’altra, l’única situació possible que pot permetre la cordialitat i el bon veïnatge (si allà ho volen, i si no, que s’hi posin fulles).
Seria bo, doncs, apendre dels errors del passat, i posar-nos d’acord i anar tots alhora, “dretes” i “esquerres” independentistes, tots els que estiguin d’acord que la independència és el punt de partida (no pas el d’arribada), i un cop instaurat l’Estat català, ja discutirem quin Estat construïm. És llavors que serà veritablement l’hora de les polítiques socials. Considerar que “l’independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és” no em sembla pas una bona proposta per començar: seria més intel·ligent, crec, aparcar la lluita de classes, per dir-ho d’una manera gràfica, i reprendre-la en el marc de la independència, si cal l’endemà mateix d’haver-la assolida, no sé si m’explico.
No vol pas dir, això, que mentrestant no es pugui treballar per les polítiques socials, només faltaria. Però de cap manera hem d’equivocar el tempo i les prioritats, i menys tenint en compte que amb un Estat propi les prioritats polítiques, i per tant també les socials, les marcarà Catalunya.
Ens atipem de repetir la frase, atribuïda a Josep Pla, que “a Espanya allò més semblant  a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, una observació que es fa palmària a l’actual País Basc, oi? A l’hora de tocar temes que afecten realment l’Estat, espanyols de dretes i espanyols d’esquerres es posen ràpidament d’acord. Doncs a veure si n’aprenem, que en això ens porten avantatge, i la prova és que sempre se surten amb la seva. Si volem un Estat català, els polítics catalans (d’esquerra, de dreta i de centre-dreta) han de començar a pensar i treballar amb sentit d’Estat: deixar de ser autonomistes per passar a ser estadistes. Aquesta crec que seria realment una “resposta suficient”, com reclama el doctor Castellanos Llorenç.
_________________

nb: Carles Castellanos va fer la seva tesi doctoral sobre l’amazic o berber i té publicats diversos treballs de divulgació d’aquesta llengua, que tot i ser parlada per uns 30 milions de persones, no té cap reconeixement oficial enlloc. Els seus parlants residents a Catalunya han trobat aquí un dels pocs llocs on es poden manifestar com a tals i ensenyar-la als qui s’hi interessen. L’adscripció de Catalunya com a nou Estat europeu obriria segurament una escletxa d’esperança per a aquest important col·lectiu i altres que ens miren amb lupa pel fet d’haver mantingut viva la llengua pròpia malgrat tots els intents d’arraconar-la i/o d’aniquilar-la passats i presents.
__________________________

[_{Imatge de l’entradeta: www.futbolisto.es}]

Catalunya té 565 emissores públiques, 192 de privades i 128 d’il·legals. L’Informe sobre la ràdio a Catalunya
2008,
presentat ahir, revela que es va produir un augment del nombre
d’emissores pirates entre el 2007 i el 2008, un fet que preocupa el
sector. El director de l’OBS, Josep Maria Martí, va qualificar de «frau
a l’audiència» aquestes emissores.

Tresserras
va anunciar que està en tràmit la llei espanyola de l’audiovisual, que
un cop aprovada hauria de permetre «una acció immediata i fulminant»
sobre les ràdios sense llicència. Aquesta llei habilitarà les
administracions per poder actuar i ocupar «aquelles franges de
l’espectre radiofònic que no han estat planificades i concedides
legalment»

[Font: www.elpunt.cat]

128 emissores pirates 128: quina sorpresa! No estem pas parlant de 4 gats…, realment el conseller Tresserras tindrà feina a endreçar el dial…! Una altra sorpresa, i no pas més agradable, és que la conselleria de Cultura estigui esperant que s’acabi de tramitar una llei espanyola de l’audiovisual, per poder posar fre a aquesta activitat pirata, i que no es tinguin eines legals, ni des de l’Estat ni des de Catalunya (no tinc present què diu l’Estatut sobre aquest important segment, però hem de deduir que no hi incideix, cosa difícil d’entendre en un articulat tan detallista en tants altres aspectes) per combatre-la.
Sigui com sigui, és d’esperar que el conseller tingui en aquesta tessitura més sort que la que ha tingut, o està tenint, en la penosa partida de ping-pong dels repetidors de TV3 al País Valencià (l’última notícia, donada per la mateixa TV3 en uns escassos 30 segons, és que el desgovern valencià s’ha sortit amb la seva de fer tancar un dels últims repetidors -el tercer- d’Acció Cultural del País Valencià), i que tingui sort també en la implantació -i sobretot en el compliment- de la llei del cinema, que preveu la paritat en el doblatge de pel·lícules estrangeres al català.
L’anunci de la llei -l’enèsim intent- ha aixecat un rebombori inversament proporcional al del tancament del repetidor d’ACPV, amb les habituals queixes dels exhibidors i dels realistes de granit (apel·lant al possible/probable boicot de les majors americanes), els escarafalls de sempre dels hipòcrites partidaris a ultrança de la llibertat de mercat (que no tenen per a res en compte la falta de llibertat d’aquest país durant mig segle per funcionar i expressar-se en la llengua del país), els acostumats txascarrillos d’analistes de la TV com Sergi Pàmies (que assegurava, aquest dia, que la llei arriba tard i que, quan entri en vigor, el cinema tal com l’hem conegut ja no existirà), i la típica enfilada per les branques dels ferris defensors de la versió original en subtítols.
Entre aquests últims no hi ha faltat tampoc aquesta vegada l’Àngel Quintana, crític de cinema i professor universitari, que deplora “el costum heretat de l’època feixista que ha situat l’Estat espanyol a la cua de la pràctica, domini i coneixement d’altres idiomes, sobretot l’anglès”. Quintana celebra el fet que la nova llei obri una “escletxa” que permeti anar cap a l’ús progressiu de la VOS, però també denuncia els brams dels que rebutgen de pla el capítol de sancions que preveu la llei: “L’escàndol també és gratuït. L’aprovació de qualsevol llei suposa automàticament la creació de sancions per a aquells que la incompleixin”.
No era el tema d’aquest post, però ara que hi estem posats, l’article de l’Àngel Quintana s’estén a parlar d’una qüestió associada i prou important com és la rendibilitat cultural, si s’ha de mesurar en xifres (entrades venudes, diners) o en prestigi. I ho fa a propòsit de la coneguda disposició del flamant nou gestor del cinema espanyol, Ignasi Guardans, en el sentit de prioritzar -que ja té nassos!- les subvencions per a les produccions més exitoses, cosa que ha fet emprenyar molta gent de la professió. Quintana explica que les declaracions del conseller Tresserras fan pensar que estaria també en aquesta línia a l’hora de promocionar des de la Generalitat les pel·lícules produïdes al país.
Tanmateix, aplaudeix que l’esborrany de la llei prevegi la creació d’un circuit de sales d’exhibició que permetria la difusió del cinema subvencionat i de les produccions amb segell cultural. “L’alternativa de crear un circuit de sales concertades és clau per assegurar el futur cultural del cinema. Si no es té cura d’aquest circuit, l’únic que acabarà aconseguint la llei és que les pel·lícules americanes en 3-D siguin en català, i això té poc a veure amb la cultura cinematogràfica”.

Translation (traducción):

[Un producto industrial de probada eficacia y de grande fama en el sector de las colas parece ser que da muestras de cierta pérdida de calidad]

—¿Qué pasa, pues, que ya no pegas como antaño?!

—¡Hago lo que puedo, jefe! ¡Aummmmpf!…

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Un producto industrial de probada eficacia y de grande fama en el sector de las colas parece ser que da muestras de cierta pérdida de calidad]

—¿Qué pasa, pues, que ya no pegas como antaño?!

Acabem de deixar enrera el regnat de la Balança en el cel astrològic anual…, i just ara he anat a descobrir la versió que fa, en un karaoke! [*], la Gwyneth Paltrow de l’arxiconeguda cançó de Kim Carnes Bette Davis eyes. En contrast amb la veu trencada de l’autora de la peça, la interpretació que en fa l’actriu nord-americana resulta molt, molt personal. Però no em refereixo només a la interpretació vocal, sinó també a l’escènica. Amb la seva figura d’aparença fràgil, els cabells rossos i la cara de traços fins a primera vista inofensius, la Gwyneth canta, indolent, amb suaus moviments del cos, les notes i les paraules de la tremenda cançó de la Kim Carnes com qui no vol la cosa, i converteix un innocent karaoke en un exercici d’erotisme que no el superarien moltes stripteuses…

//

La noia, doncs, a més de ser molt bona actuant davant de les càmeres  (Oscar i Globus d’Or a la millor actriu pel seu paper a Shakespeare in love, del 1998, dirigida per Viola de Lesseps), és una notable cantant. Filla d’una família de cineastes, va estar casada amb Brad Pitt i amb Ben Affleck, entre altres (fins a set companys, ha tingut, déu n’hi do!), i actualment és la parella del cantant de Coldplay, Chris Martin, amb qui ha tingut la parelleta, Apple i Moses, tots dos rossets i molt bufons. Fins aquí la nota de societat. Però el motiu pel qual l’he duta aquí és el fet que la nostra actriu va néixer sota el signe de la Balança, el 27 de setembre de 1972 (bufem les espelmes el mateix dia: m’agrada!), i ho faig a tall d’homenatge a totes les dones vingudes a aquest món durant el període en què Venus campa pel cel tardoral amb tota la seva esplendor: què més es pot demanar?
“Ella és pura com la neu de Nova York, té els ulls de la Bette Davis…”
__________________________________________________________

[*] Dins la pel·lícula Duets, del 2000, dirigida pel seu pare, Bruce Paltrow.
__________________________________________________________

_{Fe d’errates: La cançó Bette Davis eyes no és de Kim Carnes, com donava a entendre a dalt a l’entradeta, sinó de Jackie DeShannon (lletra) i Donna Weiss (música), encara que la cantant de Pasadena se la va fer tan seva (amb congratulacions de la mateixa Bette Davis i tot) que m’havia fet pensar que realment ho era; però a cadascú allò que li pertany… C’est tout.}

El successor del pintoresc Mariano Fernández Bermejo en el càrrec de

I sense “jugar” amb les institucions de l’Estat ni forçar-ne cap: en
primer lloc, perquè aquí, en aquest país nostre tan controlat i fiscalitzat, ningú juga a res, sinó que allò que es fa
-allò que l’Estat no pot evitar que es faci- és una cosa molt seriosa,
que se’n diu reclamar el dret a decidir, que és un dret que assisteix la llibertat
dels pobles. És un dret: dret a l’autodeterminació, el dret d’un poble
a decidir què vol ser i com es vol governar o ser governat. És un dret,
i no pas un joc, per molt que l’Estat espanyol (castellà) no se’l
prengui seriosament i jugui sense parar amb la voluntat de Catalunya de
ser i amb la seva llibertat de triar.

3.
Els cronistes diuen que el ministre de Justícia també es va mostrar comprensiu envers els
catalans que es mostren perplexos davant la decisió judicial de deixar en
llibertat sense fiança l’expresident de la fundació Orfeó Català-Palau
de la Música i l’exdirector administratiu de l’entitat, Fèlix Millet i
Jordi Montull, respectivament. “Comprenc que la ciutadania no entenguin
algunes resolucions judicials, però n’hi ha que són difícils
d’explicar”, ha confessat el ministre.
Més reflexions de caire corporativista? Per què deu ser que em fa la impressió que aquesta vegada s’han imposat a les ganes de mossegar del ciutadà Caamaño? Per què deu ser que aquests dies que el senyor lladre Millet i el seu ajudant pillet no paren d’ocupar minuts a la TV i planes als diaris de tot l’Estat no paren de venir-me a la memòria les imatges del “financiero catalán” Javier de la Rosa entrant i sortint dels jutjats i sojornant finalment a la Presó Model?

4.
Finalment, Caamaño es va desentendre de la demanda de nul·litat del judici
al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, presentada
per la Generalitat de Catalunya. El ministre socialista va assegurar que
en relació amb aquest tema el Govern estatal “ha fet allò que determinen les lleis”,
és a dir, “reparar la memòria de Companys”, però va recordar, sense
voler valorar la proposta, que la nul·litat d’un judici només pertoca
als tribunals.
El Govern castellà ha fet “allò que determinen les lleis” i estrictament allò que determinen les lleis, res més. Companys era el President de Catalunya, no pas una figura qualsevol; però tampoc és qüestió de remoure més del compte el passat… Sobretot si parlem de proves fefaents de l’assassinat d’una personalitat tan preclara com aquesta, prèviament segrestada per la policia nazi a França i entregada a la policia feixista espanyola i als militars colpistes, que el van fer objecte d’un judici militar que hauria de fer envermellir de ràbia i de vergonya qualsevol home de bé, encara que fos ministre de Justícia espanyol, o encara que fos un espanyol ministre de Justícia, per dir-ho amb propietat.

_______________________________________________

(*) No és per molestar, però ¿què nassos hi feia, el ministre Caamaño, a la manifestació d’aquest cap de setmana passat a Santiago de Compostel·la “en defensa de la lengua galega”… o contra la política lingüística de la Xunta de Galícia (governada de nou pel PP)?
_______________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: el ministre de Justícia fotografiat junt amb uns companys durant la festa dels socialistes gallecs a Cee, poble del litoral corunyès d’on és natural Francisco Caamaño, conegut pels seus veïns com a Fran.Foto: www.lavozdegalicia.es}]

Translation (traducción):

[Un perrito caliente, algo rabioso, cambia impresiones con una muchacha de la casa]

—La sociedad catalana está enferma, querida amiga…
—Ah sí?, vaya!… Oyes, ¿y esta espuma que llevas esparcida por toda la cara, Jota-eMe?
—¿Esto? Bah, nada, un poquito de espuma de afeitar… GRRRRR!!!!

Guió i dibus: Min

Translation into East Andalusian (traducción al andaluz oriental):

[Un perrito caliente, algo rabioso, cambia impresiones con una muchacha de la casa]

—La sociedad catalana está enferma, querida amiga…
—Ah sí?, vaya!… Oyes, ¿y esta espuma que llevas esparcida por toda la cara, Jota-eMe?
—¿Esto? Bah, nada, un poquito de espuma de afeitar… GRRRRR!!!!

Festa del periodisme gironí, divendres passat al vespre, que també va servir per presentar en societat l’espai on es va celebrar, l’auditori Josep Irla de la nova seu de la Generalitat a Girona, a l’antic hospital de Santa Caterina remodelat i a punt d’estrenar.
L’auditori, l’antiga capella de l’hospital pintada amb un reverent color fosc, era ple com un ou de gent de la professió disposada a homenatjar i aplaudir els guardonats amb les Mosques de la Informació, que a hores d’ara ja són prou coneguts, però els repassarem aquí breument, també a tall de particular homenatge.
Per ordre d’aparició: la mosca lletja, la Borda, va ser per al Patronat de Turisme Costa Brava Girona, que en plena celebració dels cent anys de la denominació “Costa Brava” va tenir l’any passat alguna sonora patinada precisament al voltant del centenari, amb promoció de la costa gironina fent servir fotos preses en platges que es troben a la quinta forca, etc. El president del Patronat, Enric Vilert, que també ho és de la Diputació, va recollir el premi amb prou bon humor. La Mosca Grossa se la van endur les periodistes Anna Estanyol i Carme Coll, que va fer una aferrissada defensa de la professió en el seu discurs d’agraïment.
El tercer guardó de la nit, la Mosca de Sant Narcís, va premiar la imparable progressió i el ressò internacional del festival Temporada Alta, i finalment, la Mosca del Col·legi la van rebre, ex aequo, Ràdio Girona i el diari El Punt, mitjà que era premiat per segona vegada en una setmana: dimecres passat va tenir el reconeixement institucional amb el Premi Nacional de Comunicació en l’apartat de premsa. “No us en canseu, de rebre premis?”, li vaig dir bromejant a l’Emili Gispert, el director del diari, un cop finalitzat l’acte i ell amb el guardó (una bonica mosca en format de vitrall, estampada sobre una planxa metàl·lica refulgent, obra de Josep Ministral) a les mans. “Home, en trenta anys d’existència, tampoc són tants…, però s’han anat a concentrar en una setmana”, em va contestar. És cert, són trenta anys ininterromputs d’edicions diàries (i aquests darrers anys, de multiedicions) i trenta anys de feina de molta, moltíssima gent que ha passat per la casa (un servidor entre ells), i per als quals l’Emili va tenir paraules de record i d’agraïment.
La paraula que surava en l’ambient, però, paral·lelament a la festa oficial, era la de la crisi del sector, que va ser motiu de comentari tant des de l’altar, començant pel mateix president del Col·legi gironí, Narcís Genís, com des de la platea de l’auditori. Em quedo, però, amb les reflexions, molt personals, que va fer-ne un dels guardonats i que precisament no fa de periodista: en Salvador Sunyer fill, el director de Temporada Alta.

En Salvador Sunyer és un crac. El conec des de fa molt temps, de molt jove (té un parell o tres d’anys menys que jo), i el primer cop que el vaig veure va ser justament en el vell Teatre de Salt, una època en què aquest equipament estava en desús, si no recordo malament, i ell era de les poques ànimes vivents, si no l’única, que es movia per allí dins. Curiosa connexió, perquè divendres al vespre, en la presentació que va fer del personatge en Josep M Fonalleras, va dir que “Temporada Alta”, en paraules de l’actriu Cristina Cervià, “és l’evolució natural del Talleret de Salt”, companyia en la qual estava implicat el nostre home i que va donar peu al naixement de Bitò Produccions, la productora del festival premiat enguany amb la Mosca de Sant Narcís. Tot lliga, doncs.
I bé, doncs en el seu parlament Salvador Sunyer va dir, a propòsit del tema de moda, la crisi i l’adaptació o reconversió forçosa dels mitjans periodístics escrits, que faria una confessió personal: que de tres de les seves principals aficions, la lectura, el teatre i el cinema (crec que era la tercera), ja feia temps que en sentia cantar les absoltes (“la novel·la ja va néixer morta”, si els haguéssim de fer cas, va venir a dir), i aquí estan tots tres amb una salut de ferro. El teatre havia de passar avall arrossegat pel cinema, i en canvi té més seguiment que mai, perquè la gent busca l’escalfor humana que no dóna el cinema, i aquest havia de morir a mans del vídeo (igual que la ràdio, per cert, com diu la cançó) i continua més viu que mai. Doncs qui pot dir que no passarà el mateix amb la premsa escrita, ara que molts la veuen amb un peu a l’altre barri?
Que hi ha dificultats és evident; tothom amb qui vaig parlar del gremi ho reconeixia. Però la premsa escrita es pot permetre de fer els salts mortals que calguin, que a sota té la gran Xarxa per evitar la caiguda lliure. També penso que serà així en el p’tit cas nostre de L’Atípic, de la desaparició del qual -en paper- vaig parlar un moment amb l’antic president del Col·legi gironí, Narcís Jordi Aragó, que tenia al costat i que n’estava perfectament al cas. Si tot va bé, ens retrobarem a la galàxia cibernètica.

_{I heard you on the wireless back in Fifty Two
Lying awake intent at tuning in on you
If I was young it didn’t stop you coming through}

Video killed the radio star (You are a radio star)

___________________________________________________

[Imatge de l’entradeta: Els guardonats d’enguany; d’esquerra a dreta: Emili Gispert (El Punt), Anna Estanyol (Comunica.cat), Jaume Serra (Ràdio Girona), Narcis Genís (president del Col·legi de Periodistes a Girona), Enric Vilert (Patronat Costa Brava), Carme Coll (Comunica.cat) i Salvador Sunyer jr. (Temporada Alta). Foto d’Eudald Picas, a www.elpunt.cat]

Translation (traducción):

[Un ciudadano y contribuyente ejemplar lamenta febrilmente que una terrible afección le impida acudir puntualmente a su puesto de trabajo]

—¡Vaya por Dios! Mañana es lunes y voy y pillo un gripazo de aúpa…, ¡qué buena mala suerte, la mía!…

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un ciudadano y contribuyente ejemplar lamenta febrilmente que una
terrible afección le impida acudir puntualmente a su puesto de trabajo]

—¡Vaya por Dios! Mañana es lunes y voy y pillo un gripazo de aúpa…, ¡qué buena mala suerte, la mía!…

Arribo a casa a mitjanit, una nit gèlida escombrada per un vent que talla la cara. No hi ha ningú enlloc, i res no es sent sinó el vent… Això era així, si més no, a les contrades que he travessat fins arribar a casa. Però aquí és diferent. Casa meva es troba dins la circumferència d’un o dos quilòmetres de radi, segons el dia i les circumstàncies ambientals (avui seria de dos quilòmetres, potser més), en el centre de la qual es troben aquelles instal·lacions de la popular empresa ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias, o “Com Tirar de Monopoli en un Règim de Lliure Competència”) on unes maquinasses incansables preparen muntanyes de grava que després una filera interminable de camions transporten fins a la seva destinació, que són les obres del TGV (o AVE, a la zona de lliure competència ferroviària espanyola) al seu pas per Girona, o per sota Girona, dit més exactament.
Màquines i camions, com deuen saber bé tots els veïns de la zona del Sitjar al voltant d’aquest epicentre, entre els termes municipals de Salt i Girona (i a pocs metres del nou hospital de Santa Caterina, per cert), porten un dispositiu sonor que s’activa quan el conductor fa marxa enrera, que en aquesta mena de feina que fan vol dir contínuament: endavant-endarrera (bip, bip, bip!), endavant-endarrera (bip, bip, bip!)… i així tot el sant dia, sense parar, castigant sense misericòrdia, sense remei, les orelles de la gent indefensa.
Hi deu haver algú, en l’Organigrama que ens administra, algú amb càrrec, amb un cert poder de decisió, amb prou capacitat de convenciment, que va tenir la brillant idea de redactar una norma que obligués els vehicles industrials a portar aquest sistema d’avís, i a més a dur-lo instal·lat com un automatisme del mateix vehicle, de manera que soni indefectiblement quan fa marxa enrera, siguin quines siguin les circumstàncies del lloc on operi, independentment de l’hora del dia o de la nit que sigui… És igual que la màquina treballi de nit i sense ningú al voltant, i tant és que sigui a només uns centenars de metres d’un hospital: cal que la màquina avisi SEMPRE que fa marxa enrera, no fos cas que algun dropo despistat es fes atropellar i morís esclafat. La seguretat abans que res!!
Moltes vegades, mentre sento els bips de seguretat trepanant-me els timpans i rebotant a les parets del cervell -i mentre maleeixo el seu-, m’imagino l’individu -o grup d’individus- en qüestió veient-se a si mateix satisfet i orgullós de la seva iniciativa parlamentària duta a bon port… Si es veiés amb els meus ulls!

Em demano també si aquests governs tan conservadors que tenim (conservadors de la vida a tota costa, amb la seguretat per bandera) s’han parat mai a repensar la necessitat d’una mesura com aquesta, d’obligat compliment, a sospesar-ne els pros i contres: les vides (moltes?, poques?) que pot haver salvat el maleït xiulet intermitent, d’una banda, i de l’altra les molèsties infinites que ha causat i causa, els milions de vegades que les orelles, el cervell, el sistema nerviós dels treballadors l’han de suportar…, sense comptar la intolerant intromissió d’un soroll tan penetrant i agressiu en les llars veïnes, temporalment o no, de les zones on opera aquesta mena de maquinària tan ben equipada.
Hi va haver un temps en què es va posar de moda, entre els conservadors mediambientalistes, el concepte de “contaminació acústica”, derivat del de la simple contaminació mediambiental i aparegut poc abans que fes fortuna un altre derivat seu, encara més sofisticat: el de la “contaminació lumínica”. Què ha passat, amb aquest concepte? És que potser ha perdut pes? No ho semblaria pas, si tenim en compte com alguns estiuejants l’han fet servir recentment per fer callar les campanes de l’església als rústics pobles que trien per anar-hi a descansar…
La deducció més lògica deu ser que, en l’escala de valors dels nostres conservacionistes governs, la seguretat ocupa un escaló més amunt, com un sant ben fixat al seu pedestal. Més amunt i tot que la llibertat, com ens va fer veure l’onada de paranoia de l’època Bush, i com fa palès aquest senzill i marejador exemple de les màquines industrials rodants amb dispositiu de seguretat automàtic que avisa quan el vehicle recula: un simple botonet, que el conductor pogués accionar a voluntat i sota la seva responsabilitat, permetria conjuminar el senyal d’alarma amb la conveniència de fer-lo sonar. Però no: la norma és general, d’obligat compliment i sense opció de transgredir-la. Els nostres proteccionistes governants, sabedors que la seva disposició va a missa, poden dormir tranquils i satisfets (si no tenen cap maquineta d’aquestes treballant a la vora).
I així, reculant, reculant, la nostra societat es va acostant a la maduresa.

“Papa!, t’han donat el Nobel de la Pau!”. Amb aquest sonor anunci va despertar el seu pare una de les filles de Barack Obama el matí de divendres passat, segons les cròniques, que també es van fer ressò del desconcert que va provocar la notícia de la concessió del Nobel a un president dels EUA que només fa nou mesos que exerceix el càrrec. A la tertúlia de sobretaula de Catalunya Ràdio, per exemple, es va comentar a bastament, i l’Andreu Mayayo el va qualificar sorneguerament de Nobel preventiu…
Arcadi Oliveras, economista abanderat dels altermundistes (neologisme del qual té la paternitat, a més), i Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau, tampoc hi estaven gaire conformes, i segons aquest últim, el premi afegirà “pressió” al president del planeta, que es trobarà amb la paradoxa d’haver-se de comportar com un pacifista essent alhora comandant en cap de les forces armades del seu país, que es diu que reben una inversió del pressupost federal que supera la de la resta de països del món plegats…
Grasa, que completa els seus arguments en un article aparegut el mateix divendres a la plana web de l’ICIP, considera que “res no ha fet [Obama] que el faci indigne, però res tampoc que el justifiqui”, i passa a enumerar tot seguit els deures que té l’home davant seu per fer si es vol fer mereixedor finalment del premi que amb tanta antelació li ha estat concedit: una feinada impressionant!
Una de les claus que explicarien la decisió del Comitè Noruec del Nobel de distingir Obama, segons Grasa (“l’any en què debuta com a rocky“, diu ell: literal) serien les ganes d’enterrar no ja la llunyana Guerra freda, sinó la molt propera i calenta guerra auspiciada pel doble govern Bush i els lobbies armamentistes que li van donar suport (i que el van encimbellar a la presidència). I aquí és on volia arribar: el poder real que tenen les grans corporacions armamentistes i la seva capacitat d’influència (per dir-ho suau) en les decisions polítiques.

L’última entrega del programa Sense ficció del C33 ens va oferir
dijous passat a la nit, només unes hores abans de la proclamació
nobelista d’Obama, un retrat amb tota la cruesa de la situació interna
de Birmània, un país ocupat des de fa dècades per una dictadura militar
que no el deixa respirar per cap escletxa, un règim d’una duresa sense
fissures, monolítica, repugnant. Ara fa dos anys s’hi van succeir un
seguit de manifestacions populars encapçalades pels monjos budistes, un
fet insòlit que, si se’n va tenir notícia a l’exterior, va ser gràcies
a la feina clandestina d’una xarxa de videoreporters que, mentre van
poder, van filmar-ho tot i van treure les imatges fora del país a través
d’Internet, fins que els militars i la policia secreta van engarjolar
els monjos i els reporters i van imposar de nou l’ordre als
carrers.
El reportatge no podia ser més depriment, i feia pensar en
tantes altres dictadures que han magrejat tants i tants països al llarg de la història, però
també evidenciava que un règim com aquell ara mateix ja no té parió:
aquesta mena d’experiments sembla que van desapareixent -sense pressa,
això sí- del món (capitalista). Anem perdent de vista aquesta cara més bruta del militarisme,
sí, però no pas del militarisme en si, que sota altres formes
continua tan viu com sempre, o més viu que mai.

Tornant a l’Obama radiografiat per Rafael Grasa, aquest valora la referència reiterada d’aquell a “components bàsics de l’ordre internacional des de fa dècades, abandonats i ridiculitzats pels neocons durant l’etapa Bush, com el multilateralisme, la resolució pacífica de controvèrsies, el diàleg, la
negociació de bona fe o el vell principi jurídic que els pactes i acords s’han de complir”. El president Obama ha tot just començat a girar el rumb de la nau i ja l’hi premien d’Oslo estant (oh, sorpresa!), els altermundistes li diuen immediatament que amb això no n’hi ha prou (ben vist!) i alhora li fan saber que esperen d’ell, per emetre posteriorment (d’aquí a 3 anys i 3 mesos) llur opinió final sobre la justícia o no de la concessió, passos en positiu i tangibles: desarmament total dels arsenals, parada immediata de la producció armamentista, èxit en la revisió del Tractat de No-Proliferació Nuclear, impuls de campanyes contra altres armes, com les químiques i biològiques, reforma de l’ONU i tornada al multilateralisme, i solució dels problemes de l’Orient Mitjà, de l’Iraq i de l’Afganistan… I ja està.
Per criticar, com fa el director de l’ICIP, el bonisme i l’admiració incondicional dels europeus envers Obama, déu n’hi do, la seva llista del mercat! De debò pensen que tot això pot resoldre-ho un home sol? I si fracassa, totalment o en part, què passarà? ¿Ens diran allò de “veus?, ja t’ho deia, jo!”, i ens quedarem altra vegada asseguts en la reclamació permanent i assenyalant amb el dit els dolents?
En comptes de tants de jocs amb l’esperança improbable i amb la decepció possible, ¿per què no es dediquen a explicar quins personatges i quins mecanismes van portar el món als carrerons on ha quedat encallat? Que ens expliquin no pas com és el món, sinó com és que és així. Que ens diguin com és que en un flanc hi ha els homes poderosos en diners i en l’altre els homes poderosos en armes, i al mig la massa indefensa i a mercè del caprici dels poderosos, sense una classe política (no un sol Superpresident isolat) que la defensi. I que ens diguin si hi ha alguna altra solució més efectiva que les refotudes i bonistes campanyes i la bona fe (el treball metòdic basat en unes regles de joc entenedores i justes, per exemple) per desmuntar aquest delirant tinglado en què ens tenen a tots instal·lats, ara per ara sense solució de continuïtat.
________________________________________

ps: El més bonifaci dels fans europeus de SuperObaman, el visigòtic president espanyol (que avui finalment, després de tanta i tan agònica espera, ha pogut entrar —Jódete, Ánsar!— al Sancta Sanctorum de Washington), es va afanyar a llançar unes floretes molt ben conjuminades al llorejat president nord-americà: la fila que feia, allà dret, si un pensava en les dades de producció d’armes espanyoles aquests anys que fa que governa, era estremidora, d’un cinisme florentí.

Translation (traducción):

[Al frente de una comisión denominada al efecto, un analista estudia detalladamente un tema de actualidad a fin de redactar posteriormente el correspondiente informe definitivo]

—Sí, no hay duda: se trata de mantequilla…

Guió i dibus: Min

Translation into Palencian (traducción al palenciano):

[Al frente de una comisión denominada al efecto, un analista estudia
detalladamente un tema de actualidad a fin de redactar posteriormente
el correspondiente informe definitivo]

—Sí, no hay duda: se trata de mantequilla…

M’ha arribat a la bústia una carta que crec que et pot interessar, dilecte lector d’aquest blog:

Aquest correu és per
comunicar-vos que la iniciativa VullVotar.cat ha superat ja les deu mil signatures.
Aquesta iniciativa impulsada per VilaWeb vol deixar clar que milers de persones arreu del
país volem poder decidir sobre el nostre futur, sense interferències. Deu mil
és una xifra molt important però volem anar més enllà i per això us demanem que
ens ajudeu encara més a difondre el projecte.

Vicent Partal
Director de VilaWeb.

Si anem sumant, a veure com ho pararan, això… La mentida i la falsedat es poden estirar com un xiclet, és clar que sí: ho veiem cada dia. Però en democràcia -i l’Estat espanyol se suposa que és una democràcia- tenen un límit.
Anem caminant en la bona direcció, i com més serem, més via en farem d’arribar-hi, companys.

I els nostres entranyables partits polítics, ja cal que es vagin espavilant…

[_{Imatge de l’entradeta: Cristina Losantos, a l’Avui}]

Dies de repartiment frenètic del número 18 de L’Atípic, per les comarques de Girona i les veïnes, i ahir per la capital del país, amb el nostre propi vehicle i armats d’un gps fantàstic que ens portava de pet als punts de destinació, de descàrrega. Aprofitem per acomiadar-nos de les diferents associacions amb les quals hem mantingut viu el contacte aquests deu anys d’existència de la nostra revista, i per dir-los de passada que guardin ben conservat algun exemplar d’aquesta edició, que d’aquí a un temps serà objecte de desig dels col·leccionistes i que en pagaran uns bons dinerons…
Bromes a part, el cert és que som a l’hora dels adéus. Les associacions més allunyades geogràficament de nosaltres -Tarragona i comarques, Lleida, Tàrrega, Mallorca i Menorca, Andorra la Vella, punts dispersos del País Valencià- rebran el seu paquet d’atípics per missatgeria, amb una nota de comiat.
I després, a fer mutis pel fòrum. Amb la satisfacció d’haver fet una certa feina; amb la recança de no haver-ne fet més, de no haver-ne fet prou o de no haver-la fet prou bé; amb la certesa de saber que en queda molta per fer. Per poc que puguem, i si la nova ocasió no se’ns fa escàpola, ho tornarem a provar, amb unes altres eines, a veure fins on arribem. Però mentre rebobinem, com feien els vells maquinistes dels cinemes Paradiso d’abans, i canviem de rotllo per continuar projectant la nostra pel·lícula, aquí tanquem aquest capítol del vell Atípic en paper. “Avui és un bon dia per morir”, va dir l’avi indi del petit gran home Dustin Hoffman. I tanmateix…

[continuarà]

Fa uns quants dies que estem fent arribar la revista als seus destinataris, i a hores d’ara deu haver-hi ja molta gent que està al cas de la nostra decisió de plegar i fondre aquesta història com un terròs de sucre al cafè, o dit a la manera encara més poètica del replicant de Blade runner, com llàgrimes sota la pluja. Una expressió que seria exacta si no fos per un parell d’excepcions: la referència que en va fer el nostre company Quim Bonaventura al seu blog, i una altra, que m’havia passat desapercebuda i que vaig saber justament pel blog d’en Quim, de l’articulista del Diari de Girona Jordi Vilamitjana (“El nas de la bruixa”, 29/9/09). El text, que porta per títol GI-437-99, el reprodueixo tot seguit, per agrair al seu autor el detall, i perquè consti en acta:

Fa deu anys (1999) que GERD (Grup Editor de la Revista del
Discapacitat) edita la revista L’Atípic i n’ha tret 18 números; fa dos
anys que L’Atípic va rebre la Mosca Professional de la Informació de
mans del Col·legi de Periodistes “per la voluntat de crear-facilitar
una plataforma comunicativa diferent de les estàndards consolidades a
la nostra demarcació, per ser una mostra de periodisme associatiu…”
I
tanmateix, tinc a les mans el número 18, de l’estiu 2009, el que sembla
que serà el darrer número. La carta signada per L’Atípic i intitulada
“Benvolguts lectors” és inequívoca: “ens trobem ficats en una espiral
de crisi econòmica general que ens afecta de ple… I tant és així que,
després de fer un esforç per tancar aquest número 18 i havent calibrat
la situació present i les perspectives de futur que tenim davant, hem
pres la determinació que aquest serà el darrer número que farem en
paper”.
És indiscutiblement una notícia trista, una mala notícia.
Trobarem a faltar les magnífiques (i sempre diferents) capçaleres i
portades; els reportatges a peu de carrer; les denúncies i els
agraïments; les entrevistes… Trobarem a faltar un punt de vista
imprescindible en la societat: la mirada de la persona discapacitada
aportant llum i clarificant (desespesseint) una societat tan hedonista,
tan egoista com la nostra. Ens faltarà aquesta mirada i, tot i que
potser L’Atípic ressuscitarà en format digital, sempre tindrem la
sensació d’una orfenesa a contracor.
Desgraciadament, tampoc no
comença pas bé la digitalització de L’Atípic, amb la denegació d’una
ajuda oficial. És necessari, després d’agrair a tots els qui han fet
possible la revista GI-437-99, que ens assenyalin els cretins que han
decidit que per a L’Atípic “simplement, no hi ha diners”, per poder
anar escopint, onsevulla que s’amaguin, llur closca pelada, atípicament
i a gratcient.

_{“It’s a strange day
No colours or shapes
No sound in my head
I
forget who I am
When I’m with you
There’s no reason
There’s no
sense
I’m not supposed to feel
I forget who I am
I forget
Fascist
baby
Utopia, utopia
My dog needs new ears
Make his eyes see
forever
Make him live like me
Again and again
I’m wired to the
world
That’s how I know everything
I’m super brain
That’s how they
made me”}

[_{Imatge de l’entradeta: Andreu Vilalta Freixa, El pensador, a múscul descobert, a Bodies.bcn}]