L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Oiknountens?

Deixa un comentari

En el post anterior ens sumàvem a la campanya per aconseguir que el Parlament Europeu acceptés entre les seves llengües de treball el català, que ja seria hora. I l’endemà mateix el diari informava que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea acceptarà d’ara endavant escrits en la nostra llengua (i en basc i en gallec)… mentre no es tracti de textos de caràcter jurídic, ni de sol·licituds de subvencions ni d’ofertes laborals. I encara la lletra petita afegia a aquestes restriccions que el govern espanyol n’haurà d’assumir primer la traducció: així doncs, els ciutadans catalans, en el nostre cas, hauran d’enviar els escrits a l’oficina per a les llengües oficials del ministeri de Política Territorial, on seran traduïts i reenviats al Tribunal de Luxemburg, i la resposta d’aquest farà el camí de tornada seguint les mateixes fases, fins arribar al remitent. No em digueu que no és entretingut, tot plegat!
Val més això que res, és clar, però la valoració que feia el secretari d’estat per a la UE, Diego López Garrido, del memoràndum signat per ell mateix i que farà possibles aquests tràmits, en el sentit que “demostra la voluntat i el compromís del Govern espanyol amb les comunitats que tenen llengua pròpia”, és tirant a hiperbòlica, considerant com serà de complicada en realitat la tramitació… I això suposant que efectivament l’oficina en qüestió s’ocupi de les traduccions, que encara està per veure. Perquè la notícia deia també que el grup d’especialistes Horitzó Europa ha denunciat -pareu atenció- que “els convenis signats amb la Comissió Europea, el Consell, el Comitè de les Regions, el Comitè Econòmic, el Defensor del Poble europeu i l’Eurocambra no s’apliquen perquè l’Estat espanyol encara no ha informat Brussel·les de qui fa la traducció”. Gràcies, doncs, benvolgut Diego, però acaba la feina, aquesta vegada, company!
Ara bé: veient per una banda aquest cafarnaüm acollonant que és la utilització de les diferents llengües “oficials” en les institucions europees per als treballs en comú en comissions i parlaments i per a la burocràcia interna, i de l’altra la patxorra amb què els estats, com l’espanyol, tracten les llengües minoritàries o/i minoritzades que tenen dins els respectius territoris, un es pregunta per què Europa, aquesta Europa tan comuna i que volen que ens sentim nostra TOTS els europeus, per què no tira pel dret i declara l’anglès única llengua de treball, i que cada país tradueixi els documents, en paper, vídeo o àudio, a la llengua o a les llengües respectives. Aquesta torre de Babel que hi ha instal·lada a Brussel·les i als altres centres de poder de la UE es convertiria automàticament en un centre d’operacions d’allò més simple i per tant eficaç… I si el nacionalisme -nacionalisme, sí- dels estats no ho pogués suportar, per això va inventar el doctor Zamenhof l’esperanto, que s’està morint de fàstic, arraconat, ridiculitzat i menyspreat per tothom, quan podria ser una llengua totalment operativa, que és així com va ser expressament dissenyada, perquè fos la llengua comuna, lliure de sentimentalismes nacionalistes.
Què hi diuen els nonacionalistes espanyols? Són rialles, això que sento? Doncs són rialles que els delaten: quan es tracta d’aplicar-se la medicina que recepten als altres, ells “no saben / no contesten”, “el destinatari està absent”…

Mentrestant, com tenim el català, a casa nostra mateix?
En el número de Sant Jordi del dominical Presència en Salvador Garcia-Arbós entrevistava mossèn Modest Prats, rector del Mercadal de Girona i professor jubilat d’història de la llengua a la UdG. “Parlem de llengua. Està malament?”, li pregunta el periodista. “Ara és un moment especialment trist. En aquest pacte entre el PSOE i el PP a Euskadi s’acorda evitar que el basc sigui llengua vehicular. És molt mala notícia: vol dir que si mai governen a Catalunya faran el mateix. Entre això i com parla la mainada quan surt del col·legi no n’hi ha pas per estar exultant de goig. (…) Si la llengua la deixem sense substància, ja és morta”. “Aquesta mort és una evolució natural?”. “No usaria mai ‘natural’, perquè seria dir que havia de passar per força. No involucrem la naturalesa en càrrecs que són de la història. Això de la natura es fa servir per llengües i altres coses que han de passar inexorablement. És per justificar el poder dels poderosos”. “L’evolució de les llengües ja és una història de poder i política”. “A la lliçó última de la UdG formulava: ‘Res no és innocent en el món de les llengües. La paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant’. Hi ha senyors poderosos que amb la llengua dominen. Per tant, no hi apliquis relacions d’evolució natural”.

Canviem d’escenari: al programa de TV3 “Oikmntens?” en Roger de Gràcia planteja a la tropa d’adolescents que passen pel plató cada dimarts com veuen això de la “normalització lingüística” del català. Hi ha opinions per a tots els gustos: la dels qui reclamen poder parlar en català amb tota normalitat en tots els àmbits, a Catalunya; la d’un “català d’origen paquistanès” que es queixa que la gent del país se li dirigeixen en castellà així que detecten que és “un immigrant”; la de la noia que diu que aquesta actitud és de marginació envers els arribats de fora, i a més tractar-los de curts; la dels qui troben nyonya i fins i tot “cursi”, a vegades, la música cantada en català… Però hi va haver dues intervencions especialment irritants, per al meu gust: un noi i una noia que defensaven que aquestes campanyes de “normalització” (si la parauleta està gastada potser seria qüestió de buscar-ne una altra, igual d’exacta però més gràfica, que fins i tot els adolescents la poguessin assimilar) i totes les iniciatives de discriminació positiva no calen, perquè tothom ha de poder parlar com vulgui (i qui diu el contrari?, només faltaria!), que parlar en català a algú que et parla en castellà és una “falta de respecte” (sic) cap a ell, i que aquestes campanyes (agafeu-vos fort!) són una despesa de diner públic, és a dir, de “diners de tots, que paguem amb els nostres impostos”: que són diners malgastats, vaja!
Increïble!, me’n faig creus: són exactament els arguments que malgasten la gent del PP i els tocacollons de Ciutadans/Ciudadanos. Vol dir, doncs, que la gota malaia d’aquests defensors a ultrança de la llibertat (la seva) i de la llibertat de mercat (que ells i els que ells representen dominen, amb tot el mercat audiovisual i de premsa escrita al seu fotut favor) va fent forat…
Encara sort que va arribar en Toni Soler de convidat i va dir a la parròquia que és normal que un govern es preocupi “per la bona salut” de la llengua del país, com passa a tot arreu, i que és veritat que, en nombres absoluts, de parlants ara n’hi ha més que mai, però que percentualment els índexs de catalanoparlants han caigut en picat, els darrers temps…, i que també és cert que si una llengua recupera el seu espai és “en detriment” d’altres. És clar, però que no oblidi ningú, i aquesta mainada tampoc, que si el català recupera el seu espai és perquè abans li han pres, i no pas de manera amistosa i molt menys “natural”, com haurien de saber aquests joves si estudiessin una mica d’història d’aquest país. I sobretot remarquem això, per evitar demagògies a l’ús: que si això passa, passa a Catalunya, que és l’espai natural i propi del català, no pas a cap territori que els catalans hagin envaït, que quedi entès.
A les teles espanyoles, que són molt modernes i molt guais, d’història autèntica i vertadera, sense amagar la realitat de les coses que han passat, no en solen pas ensenyar. Més aviat destil·len una altra mena de sucs, que van fent el seu efecte entre la població juvenil…

Your cruel device
Your blood like ice
One look could kill
My pain, your thrill

I want to love you, but I better not touch (Don’t touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You’re poison runnin’thru my veins
You’re poison, I don’t want to break these chains

Your mouth, so hot
Your web, I’m caught
Your skin, so wet
Black lace on sweat

I hear you calling and it’s needles and pins (And pins)
I want to hurt you just to hear you screaming my name
Don’t want to touch you but you’re under my skin (Deep in)
I want to kiss you but your lips are venomous poison
You’re poison runnin’thru my veins
You’re poison, I don’t want to break these chains
Poison

One look could kill
My pain, your thrill

I want to love you, but I better not touch (Don’t touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You’re poison runnin’thru my veins
You’re poison, I don’t want to break these chains
Poison
I want to love you, but I better not touch (Don’t touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison, yeah
I don’t want to break these chains Poison, oh no
Runnin’deep inside my veins, Burnin’deep inside my veins
It’s poison I don’t want to break these chains

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 30 d'abril de 2009 per mininu

Perquè el Parlament Europeu parli català (d’una.. vegada!)

Deixa un comentari

Si us plau, entreu a la pàgina web del Parlament Europeu i cliqueu a la
pestanya del català. Si la visita molta gent, no
n’eliminaran la versió catalana!
Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/
 
Aquest lloc
web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la pàgina web del Parlament
Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web
oficial.
 
Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües
europees, moltes d’elles amb molt menys parlants que el català (*), el
Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si
fins ara no s’ha tancat és simplement perquè han quedat sorpresos de les
moltes visites que ha rebut.
Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació
als vostres
contactes: quantes més visites, més possibilitats hi ha que s’hi
repensin!

__________________________________________________________

Si obriu la plana, hi trobareu l’acte de presentació oficial del web a la Facultat d’Informàtica de la UPC, amb la participació del seu autor, Miquel Català, i dels ponents Ramon Tremosa (actual diputable per CiU), Maria Badia (PSC), Jordi Porta (Òmnium Cultural), i Raül Romeva (ICV). Però n’he extractat aquí la intervenció d’aquest eurodiputat, que m’ha semblat especialment interessant. No us la perdeu:

(*) Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com
el maltès -amb només uns 300.000 parlants-, tenen estatus de llengua oficial a
Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua
europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 27 d'abril de 2009 per mininu

En Mariano al jardí de Pedralbes

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El Jefe de la Oposición asiste a la recepción oficial en un palacete que hay en Pedralbes (Barcelona, la segunda ciudad de España), durante una fiesta con libros y rosas y tal que se celebra en Cataluña en día laborable (otra rareza de esta parte de la periferia)

Intervienen en la escena, sin palabras pero con hechos:

-President José Montilla
-Mariano Rajoy, “la alegría de la huerta” en día tan señalado
-La huerta propiamente dicha
-La Sagrada Constitución]

Guió i dibus: Min

Translation into Nicaraguan (traducción al nicaragüense):

[El Jefe de la Oposición asiste a la recepción oficial en un palacete
que hay en Pedralbes (Barcelona, la segunda ciudad de España), durante
una fiesta con libros y rosas y tal que se celebra en Cataluña en día
laborable (otra rareza de esta parte de la periferia)

Intervienen en la escena, sin palabras pero con hechos:

-President José Montilla
-Mariano Rajoy, “la alegría de la huerta” en día tan señalado
-La huerta propiamente dicha
-La Sagrada Constitución]

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 26 d'abril de 2009 per mininu

L’avi Ciset ens contava…

Deixa un comentari







Arrels

Tenia una pell d’allò més tosca,
no sentia ni posar-s’hi les mosques
d’aquelles peludes, de carcassa fosca.
Allò que era serra ara són osques.
Aquelles mans com sarments,
de pell apergaminada,
de dits llargs com laments,
una pregària geminada,
dibuixaven una llarga corrua
d’imatges velles en l’aire,
traços gruixuts o fins com un caire,
de línia dura i nua.
El vell lluitador adés mormolava,
adés cantava, baix, una cançó
marinera, blanca-i-blava.
Mussitava “no té perdó
de Déu ni de l’home
que encara mengem la poma
de l’antiga temptació…
“Ens distreuen amb el barret
i el conill, ens engalipen
com nens amb caramelets,
i només pugen els que grimpen;
els esgarips dels falsos profetes
són el mal trip dels pobres poetes;
pertot arreu esclata la metralla,
i els líders reparteixen morralla,
en lloc de moneda ens donen xavalla,
i joves i vells dormen a la palla.
“I jo esgargamellant-me sol,
cec de tant fixar-m’hi com un mussol,
que amb el dret, si és coix, no basta, no passa de consol,
que la justícia ha de néixer de l’arrel: al bressol”.


[Foto: “Soledat”, de Jordi Miró]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 25 d'abril de 2009 per mininu

Sant Jordi Soler, labora pro nobis

Deixa un comentari

Dia de Sant Jordi assolellat, “com fet per encàrrec”, com ha dit l’home del temps. Massa i tot. Tres hores a la parada de GERD al carrer Major de Salt, venent roses de fusta -precioses- fetes pels discapacitats d’un CETD de l’illa de Cuba i que l’associació ven a Catalunya dins el circuit de Comerç Just, han sigut molt i molt entretingudes, però gairebé sufocants, també. Quin gran invent, el d’aquesta festa de matriu cent per cent catalana! He sentit en Modest Prats, que enguany presentava novetat (un monument de 700 planes, Engrunes i retalls, editat per CCG i que poso a la meva llista de lectures obligatòries), demanant, suplicant, “que a ningú no se li acudeixi de convertir Sant Jordi en un dia festiu”, perquè perdria tota la seva gràcia, i segurament encara més que això. Subscric la moció.
Entre els gironins amb obra nova, alguns d’ells autors de best sellers, com Gaspar Hernández, amb El silenci, i Javier Cercas, amb Anatomía de un instante, hi havia el pintor, escultor i dibuixant Lluís Mateu, membre fundador de la revista La Farga i que des del primer número hi ha plantat cada mes sens falta “L’acudit foll”, firmant com a Bugarac, i ara que la revista fa 30 anys de vida li ha publicat un recull antològic dels seus ninots, sota el títol de Humor univerSalt.
No és pas el primer ninotaire que veu publicada la seva obra pel mitjà on treballa. Fa temps, no sé exactament quant, el diari gironí El Punt va publicar un recull dels acudits que en Joan Antoni Poch, JAP, publica a la seva ja veterana secció, “La punxa d’en JAP” (encara me’n recordo del primer dia que el malaguanyat Enric Marquès, que crec que també en va suggerir el títol, li va diagramar dins les planes del diari); i en un altre volumet que dec guardar en algun racó comparteix espai, si no m’erro, amb el seu antecessor en aquest quefer, el dibuixant olotí Jaume Bach. L’any passat El Diari de Girona va editar també un libre recull amb els acudits del seu dibuixant Bergé, Amb V de Bergé. I no sé si me’n deixo algun, segurament sí.
Però de qui trobo a faltar no pas un volumet, sinó un volumàs, és de l’obra del periodista Jordi Soler i Font, fotògraf, articulista i ninotaire genial, pare d’aquest personatge tan peculiar que es diiu En Sísif, i que apareix a les planes d’El Punt des de fa la tira… i pel qual tinc una gran debilitat; de fet, en sóc un fan total, aquesta és la pura veritat. Hi ha dies que és literalment sensacional, i m’hi he petat de riure un fotimer de matins, a l’hora d’esmorzar. Quin gran tipus, en Sísif, amb la seva goteta permanentment penjada del nas!, i quin gran tipus el dibuixant que ens el porta cada dia a casa!
Els primers dibuixos que vaig veure d’en Jordi Soler van ser a la primera Presència, la del temps que rebia garrotades de la censura franquista cada dos per tres, i ja llavors flipava amb la seva manera de dibuixar, i el seu humor tan… diferent. Surrealista, com n’han dit alguns? Potser, però en tot cas molt i molt personal i intransferible.
Al cap d’uns anys, els primers 80, vaig coincidir amb ell a la redacció d’El Punt, on a més dels dibuixos escrivia uns bitllets sorprenents, a banda del contingut, per la seva expressió tan precisa, formalment impecable, i per una cosa que aquells anys feia un fort contrast: la riquesa del seu lèxic. Deu ser deformació professional (un servidor treballava a la casa de corrector de textos), però considerant el temps del qual veníem tots plegats, hom no podia deixar de valorar, i molt, aquell bé de déu de paraules cultes, aquell domini del llenguatge. (Una observació: entre sempre, crec que a les tires còmiques d’en Sísif
no hi he trobat ni una sola falta d’ortografia: ni una!). Semblava mentida que el Jordi esbojarrat que produïa ninots a punta de pala, amb aquella seva conya delirant, el Jordi periodista, d’una seriositat absoluta, i el Jordi fotògraf, que es prenia molt seriosament la fotografia, fossin la mateixa persona…
En fi, que el meu apreci per l’amic Soler és gran, i que m’agradaria poder tenir algun dia a les mans un totxo amb totes les seves criatures aplegades com crec que es mereixen. Mentrestant, tenim un lloc -gràcies, Internet!- on anar-hi a guipar en Sísif sempre que ens vingui de gust riure una estona:
El Punt, canal En Sísif.
I una altra observació, per refermar allò que us deia més amunt, és que la riquesa de lèxic dels escrits d’en Jordi es fa extensiva al vocabulari dels seus ninots: a la plana web Rodamots – Cada dia un mot, que es dedica precisament a divulgar paraules poc conegudes, en Sísif hi és citat com a exemple pels mots o expressions que fa servir. Poca broma!

El ninot reproduït a l’entradeta, inèdit (que jo sàpiga), és una rebotada dedicada a Julio Feo, el qui va ser secretari general de la Presidència del primer Govern de Felipe González (PSOE), que un dia que una representació catalana va anar de visita a Madrid, encapçalada pel president Jordi Pujol, va fer un comentari despectiu sobre la bandera quadribarrada que lluïa el cotxe oficial de la delegació catalana: “Ya está aquí el del banderín!”. En Jordi Soler el va retopar amb aquesta caricatura collonuda, de l’energumen en qüestió assenyalant un gravat antiquíssim on figura l’antiquíssim emblema del País català.
El dibuix no pot ser més gràfic: el “banderí” a què es referia el troglodita centripetaurus no era pas una invenció, com suposava aquell tros d’ignorant, sinó un símbol amb tot el pes dels segles, cosa que no es pot dir de la seva bandera rojigualda, que sí que és una invenció, tot just de principis del segle XIX, i a damunt copiada de la dels vaixells de la flota catalana, que no era altra, naturalment, que la senyera quadribarrada, i que els castellans van reduir a dues barres i li van donar la seva pròpia simbologia, ben diferent de la nostra, no cal dir-ho.
El dibuix, que és dels publicables entre els que guardo d’aquell temps (una dotzena o dues), pertany a la producció desbocada amb què de tant en tant en Jordi ens inundava la nostra peixera de correctors, quan l’home entrava en una fase d’hiperactivitat amb el ròtring o el boli que nosaltres encara potenciàvem amb les nostres riallades incontenibles…
I ara que hi penso, hauré de localitzar en Pius Pujades, director del diari aquells primers anys i gran amic d’en Jordi de tota la vida, que fa dies vaig llegir un escrit seu on demanava a la gent que pugui tenir dibuixos d’en Soler que els hi enviï, que es veu que n’està fent un aplec. A veure si encara tenim sort, i entre tots li fem un homenatjot en forma de llibre, per exemple, i de passada ens carreguem aquella dita tan odiosa que assegura que en aquest món, i a Girona també, “val més caure en gràcia que ser graciós”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 24 d'abril de 2009 per mininu

Dia de la Terra (mentre puguem)

Deixa un comentari

El Dia de la Terra és un dia festiu celebrat en molts països el dia 22 d’abril. Aquesta celebració va ser iniciada als EUA l’any 1970.

El dia de la terra s’ha convertit en un esdeveniment informatiu i educatiu sobre els problemes del medi ambient. Els [ecologistes
l’aprofiten per avaluar la contaminació de l’aire, l’aigua i el sòl, la
destrucció dels ecosistemes, els centenars de milers de plantes i
animals en perill d’extinció i l’esgotament dels recursos no
renovables. Les solucions que proposen per aquests problemes són el reciclatge, la preservació de recursos naturals com el petroli,
la prohibició d’utilitzar productes químics perillosos per al medi
ambient, posar fi a la destrucció d’hàbitats fonamentals com els boscos
humits, i la protecció de les espècies en perill d’extinció.

Les Nacions Unides celebren també un Dia de la Terra cada any en l’equinocci de març, una tradició que va ser iniciada per l’activista de la pau John McConnell. McConnell va proposar per primera vegada la idea d’una festa anomenada “Dia de la Terra” a la UNESCO en una Conferència sobre el Medi Ambient l’any 1969, el mateix any en què va dissenyar la “Bandera de la Terra”. El secretari general de l’ONU, U Thant va donar suport a la iniciativa per celebrar aquest esdeveniment, que s’inicià l’any 1971 fent sonar la Japanese Peace Bell (Campana japonesa de la pau) per marcar l’inici de l’equinocci de primavera en l’hemisferi nord i de tardor en l’hemisferi sud.

[De la Viquipèdia]

En Tomàs Molina (l’altre, el que imita el de “Polònia”) ens ho ha recordat aquest vespre, en el nou miniespai que ha estrenat fa poc i que s’emet just abans del Telenotícies del vespre, a TV3: aquest dimecres gloriós, a més de ser el dia que el Barça ha batut el seu propi rècord de gols, en tota la història del club, fent un joc majestuós i repassant de dalt a baix el pobre Sevilla, que s’ha endut quatre artístics forats al sarró (fem honor als artistes: Inieste, Xavi, Eto’o i Henry), era també el Dia de la Terra, un dia instaurat amb tot el reguitzell de bones intencions descrit aquí dalt.
Ja he comentat en algun altre lloc els dubtes que plantegen aquesta mena de celebracions (no sé quina seria la paraula exacta), sobretot en relació amb la seva efectivitat real. Hi ha encara qui va més enllà i hi afegeix que poden produir un efecte contrari, narcotitzant respecte a la resta de dies de l’any, semblantment als que objecten que els espais naturals protegits, que estan molt bé i que afortunadament són de més en més abundants arreu del món, alguns se’ls poden agafar com una llicència per matar a la resta del territori no declarat com a reserva…
Però deixant aquest debat al marge, allò que qüestionaria jo no és l’efectivitat de la jornada, reivindicativa o de conscienciació, diguem-ne, sinó el mateix plantejament. És a dir: s’encara bé, el problema?
Sempre anem a parar allà mateix: ¿és la gent, que s’ha de conscienciar, i actuar en conseqüència, reciclant, consumint menys, gastant menys plàstics, etc, etc? ¿És la societat de consum, el problema, és a dir, la gent que consumeix? El consumidor és el que produeix els residus, és clar, però tot això és incentivat per l’estructura productiva, com se’ns ha explicat del dret i del revés. Doncs aleshores, el Dia de la Terra no hauria d’anar tant dirigit als consumidors com als productors, no?
Ja deuen entrar-hi, ells també, en els plans de conscienciació dels “ecologistes”, però qui pot comptar que els faran cas? El productor busca el benefici, i consegüentment, en la disjuntiva que l’empresa recicli les seves pròpies deixalles o que produeixi detritus sense control, la tria correcta hauria de ser una cosa marcada per la llei, i no pas que depengués de la bona voluntat i de la consciència cívica dels industrials.
Si això s’escapa del control, si hi ha fuites que intoxiquen la terra, vol dir que la política també en té, de fuites, i que la legislació falla. Vol dir que els enemics de la Terra, els desaprensius que la maltracten, són molt poderosos, i que no hi ha qui els hi posi el morrió. I bé: doncs potser comença a ser hora que d’una vegada els qui tenen poder polític comencin a pensar a posar límits als poderosos, a empescar-se lleis que impedeixin que arribin a ser-ho tant que es puguin passar les lleis per l’engonal… Aquí es començaria a vacunar la terra contra els paràsits que hi claven les urpes perquè es pensen que les seves desmesurades fortunes els donen dret a tot i més.
I si no es fa, compte, perquè la Terra sí que té límits, i si els traspassem no sabem a quin planeta ens n’anirem a viure… o a morir. Si voleu fer un cop d’ull a aquest negre futur que ens pot esperar si badem, llegiu l’últim capítol del llibre d’en Roberto Saviano que ja vaig citar fa uns dies: és esfereïdor. Qui avisa no és traïdor, i en Saviano avisa (i ja sabem quin preu n’ha de pagar, per haver-ho fet).

El capítol amb què tanca el seu llibre de denúncia, Gomorra (una lectura altament recomanable, i més en un dia com avui), es diu “Terra de focs”, i en reprodueixo alguns talls:

“Els abocadors són l’emblema més palpable de tot cicle econòmic. Amunteguen tot allò que ha estat, són la veritable deixia del consum, alguna cosa més que la petja que cada producte deixa a l’escorça terrestre. El sud és el final del trajecte de tots els residus tòxics, les escorrialles inútils, el rebuig de la producció. Si uníssim els residus que s’escapen del control oficial, segons un estudi de l’organització ecologista Legambiente, podríem formar una cadena muntanyosa de 14 M de tones: aproximadament una muntanya de 14.600 metres amb una base de tres hectàrees. El Montblanc té 4.810 metres, l’Everest 8.844. Aquesta muntanya de residus desconeguts pels registres oficials seria la més alta de la terra. Així va ser com em vaig imaginar l’ADN de l’economia, les seves operacions comercials, les sumes i restes dels gestors, els dividends del guany: com aquesta muntanya grandiosa. Una serralada enorme que, com si l’haguessin dinamitada, s’ha escampat majoritàriament per la Itàlia del sud. (…) Durant trenta anys, el Casertano, la terra dels Mazzoni, entre el Garigliano i el llac Patria, ha absorbit tones de residus, normals i tòxics.
(…) Cap altra zona del món occidental ha sofert una major invasió de residus, abocats de manera il.legal. Gràcies a aquest comerç, les butxaques dels clans i dels intermediaris han facturat en quatre anys 44.000 M d’euros. Un mercat que en els útltims anys ha experimentat un increment total del 29%, només comparable a l’expansió de la cocaïna. Des de finals dels 90, els clans camorristes s’han erigit en líders continentals en eliminació de residus.

“Els capos no tenen cap mena d’inconvenient a folrar de verí els seus propis pobles i a deixar podrir les terres que circumscriuen les seves mansions i els seus latifundis. La vida d’un capo és breu, i entre detencions, lluites successòries, massacres i condemnes, el poder d’un clan no dura gaire. Submergir un territori en residus tòxics o envoltar el teu poble de muntanyes de verí només pot ser vist com un problema per aquell que posseeix una dimensió de poder a la llarga i amb responsabilitats socials. En la immediatesa del negoci, en canvi, no hi ha res més que el marge de benefici més elevat possible, sense contraindicacions”.

“Ara, els autèntics artífexs de la mediació són els stakeholders. Ells són els veritables genis criminals de la indústria de l’eliminació il·lgegal de residus perillosos. (…) Els stakeholders dels residus tòxics s’han erigit en una autèntica casta dirigent. (…) Per als llicenciats del sud sense pares advocats o notaris, fer de stake era un camí segur per guanyar molts calés i aconseguir prestigi professional. (…) L’oficina dels stakeholders és el cotxe. Amb un telèfon i un portàtil mouen centenars de milers de tones de deixalles. Treballen a percentatge, en funció del pes del material a eliminar. (…) Remenen xifres elevadíssimes, i per tant tenen uns marges de benefici molt alts”

“La imatge d’un abocador o d’una pedrera s’ha fet cada dia més sinònim de perill mortal per als que hi viuen a prop. Quan els abocadors són a punt d’omplir-se del tot s’hi cala foc. (…) En aquests indrets l’agricultura, que abans exportava fruita i verdura fins i tot a Escandinàvia, s’està ensorrant. La fruita surt malalta i la terra s’està tornant infèrtil. Però la ràbia de la pagesia i la ruïna general també acaben essent un avantatge, perquè els propietaris, desesperats, es malvenen els terrenys i els clans obtenen metres quadrats per a més abocadors a preus rebentats. Mentrestant, no paren d’aparèixer tumors. Una massacre silenciosa, lenta i difícil de detectar, perquè hi ha un èxode cap als hospitals del nord. (…) La llista dels llocs d’origen dels malalts de la Campània segueix el trajecte dels residus tòxics”.

[Il·lustració: “Bandera de la Terra” (no oficial)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 23 d'abril de 2009 per mininu

Quanta, quanta autonomia!…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un lugar de Europa de cuyo nombre no quiero acordarme, crecen como setas las autonomías… En una de ellas, delante de unas casas adosadas, con unos cartelitos que rezan “CASA GRAN”, “CAUSA COMUNA” y “ÀGORA REPUBLICANA” y que impiden que se confundan, unos paisanos comentan la jugada]

—… y si son todos del mismo Clú, ¿no les saldría más a cuenta tener una sola casa?
—Por lo que parece, son muy partidarios de la autonomía (o de la autonosuya, en este caso)…
—O séase, ¿de las comunidades autónomas?
—Pues eso mismo!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mexicano):

[En un lugar de Europa de cuyo nombre no quiero acordarme, crecen como
setas las autonomías… En una de ellas, delante de unas casas
adosadas, con unos cartelitos que rezan “CASA GRAN”, “CAUSA COMUNA” y
“ÀGORA REPUBLICANA” y que impiden que se confundan, unos paisanos
comentan la jugada]

—… y si son todos del mismo Clú, ¿no les saldría más a cuenta tener una sola casa?
—Por lo que parece, son muy partidarios de la autonomía (o de la autonosuya, en este caso)…
—O séase, ¿de las comunidades autónomas?
—Pues eso mismo, güei!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 22 d'abril de 2009 per mininu

Espanya escanya, penjada d’una canya

Deixa un comentari

Videos tu.tv

Videos tu.tv
Avui havent dinat, mentre feia el cafè, veia un dels documentals de La 2 de TVE sobre la natura, que sovint són perfectes per ajudar a fer la migdiada (als qui poden permetre’s aquest luxe, que s’hauria de socialitzar, en benefici de la salut mental col·lectiva), però que de tant en tant són altament interessants. El d’aquesta tarda passada era un d’aquests. Produït per la BBC, el vídeo mostra diferents tipus de parasitisme entre diverses espècies d’insectes, propiciats per la força, unes vegades, d’altres per l’astúcia i l’engany, o la combinació de tots tres factors.
Com a estratègia de supervivència, deixant de banda l’efectivitat, que com es pot veure al vídeo és molt alta, aquest sistema de reproducció el trobo repugnant, i no diguem en els casos en què l’hoste viu i creix a expenses no solament de l’esforç i del producte de l’esforç de la seva víctima, sinó directament del seu cos. La mort lenta del pobre animal parasitat deu ser tan horrible, que val més no pensar-hi, per evitar malsons. Però la naturalesa és així, també, cruel fins a límits insuportables. No sé a qui se li va acudir dissenyar les coses d’aquesta manera tan incomprensible, ni per què, però així és com funcionen.
“Sembla que entre els animals que viuen sota terra es produeixen moltes societats beneficioses”, conclou el conductor del programa, al final de la cinta, “encara que l’explotació i l’engany també produeixen bons resultats”

Entre els animals que viuen sota terra, sí, i també entre els que viuen sobre la capa de la terra, que caminen drets i que pertanyen a l’espècie humana: hi hauria d’haver alguna disciplina científica que comparés les conductes etològiques dels animals amb les dels humans quan s’organitzen, i les relacions de força que es produeixen entre els diferents grups humans associats per països, i quines estratègies fan servir determinats països per “enganyar i explotar” països veïns perquè els hi facin la feina, per créixer i desenvolupar-se a costa seva, i eventualment deixar-los debilitats, sense esma i sense futur —i a vegades sense vida, literalment.
Els paral·lelismes són tan evidents, que allò idiota no és fer la comparativa, sinó no voler-l’hi veure. Qui tingui ulls, que miri.
Ens pensem que som la pera, i el “Rei de la Creació” i totes aquestes mandangues amb què adornem el nostre ego com a espècie “superior”. Però en realitat les forces que ens mouen són tan o més sinistres que algunes de les que mouen les cuques del documental. Només que són versions millorades i augmentades per la intel·ligència, un do de la natura concedit en exclusiva a la nostra espècie i que tanmateix utilitzem sota pulsions purament animals. Algun dia, temps a venir, la suma d’intel·ligència i política potser ens farà lliures, donant com a resultat una organització social lògica, justa i eficaç, però mentrestant el mico continuarà encara força temps, segurament, pujant i baixant de l’arbre i garrotejant els veïns, en comptes de parar-se a pensar.

Diumenge passat, la Comissió per la Dignitat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació d’Actors i Directors catalans recordaven que, ara fa 70 anys les tropes franquistes van okupar Catalunya i que així “començava un dels períodes més negres de la cultura i la llengua catalanes”. I avui mateix, un documental dins la sèrie “Segle XX” del Canal 33, Amb ulls de nena. Dietari d’Encarnació Martorell (Ara Llibres), recordava, explicat per una criatura de dotze anys, els horrors que va causar entre la població catalana indefensa l’entrada al seu niu de l’insecte cuirassat franquista, que va venir aquí a pondre-hi els seus ous, a instal·lar-s’hi per viure sempre més a cos de rei a expenses de la “laboriosa” gent d’aquest país, tot intoxicant-la amb feromones perquè no sàpiga ni tan sols cap on ha de dirigir els seus esforços per treure-se’l de sobre.
I «tal dia com avui, Adof Hitler hauria complert —Déu ens en guard!— 120 anys. Quan en va complir 50, el 20 d’abril de 1939, feia vint dies justos que s’havia acabat la Guerra Civil espanyola», escrivia al diari el periodista Narcís-Jordi Aragó…

[continua]

«El diari de la meva ciutat, que es titulava El Pirineo, va celebrar  l’aniversari amb uns textos que voldria reproduir. Em sap greu que hagin de ser en castellà, però sé que si els traduís perdrien bona part del sentit: “La gigantesca figura de Adolf Hitler es de un relieve tan acusado que su aquilatamiento exacto pertenece a la Historia, por los arcos de cuya inmortalidad ha pasado ya el gran Führer, y en nada aumentaría su gloria cuanto pudiéramos escribir; pero sí que ha de permitírsenos juntar nuestra voz al clamor popular que hoy ensordece los espacios cada vez más dilatados del Tercer Reich y fundir nuestros gritos a los ‘¡Heil Hitler!’ que en estos días enronquecen las gargantas de los buenos alemanes”.
»Però els excessos conceptuals i estilístics anaven molt més enllà. Ja feia dies que Franco havia concedit a Hitler el títol de Gran Cavaller i el Collar de la Gran Orden Imperial de las Flechas Rojas, i ara era Hitler el qui atorgava a Franco la Gran Creu d’Or del Mèrit de l’Àguila Alemanya. I l’article editorial del diari El Pirineo ho comentava així: “Lucirá la Gran Cruz sobre el pecho nobilísimo del Jefe del Estado Español, pero sus reflejos, hechos aún más brillantes por las virtudes excelsas del Caudillo, irán, al desparramarse, repartiéndose un poco entre todos los españoles, que nos sentiremos orgullosos de serlo al ver así reconocidos los méritos de quien, primer español por derecho propio, a todos nos representa y a todos simboliza”.
»Aquesta era la visió del món que oferien els diaris editats a Catalunya en els dies de la immediata postguerra. És bo de recordar-ho per desmentir els qui al cap de setanta anys, lògicament desenganyats per la situació actual, cauen en el parany de creure que “cualquier tiempo pasado fue mejor” (això també s’ha de dir en castellà)».

Moby – Shot in the Back of the Head
Uploaded by MuteRecords

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 21 d'abril de 2009 per mininu

Doncs… la veritat és que sí

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Después de un vibrante encuentro deportivo, el correspondiente análisis conjunto del evento con la prensa]

—Señor fumbolista: ¿acaso es Ud. tonto?

—Pues sí, la verdad es queee… ha sido así como tú dices, pero buenoo, lo importante es que el equipo ha ganado y que nos llevamos los 3 puntos… y nada, en dos palabras: ¡que estoy súper contento!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Depué de un vibrante encuentro deportivo, el correppondiente análisi conjunto del evento con la prensa]

—Señó fumbolitta: ¿acaso e Ud. tonto?

—Pué
sí, la verdá e queee… ha sío así como tú dice, pero buenoo, lo
importante e que el equipo ha ganao y que no yevamo lo 3
punto… y ná, en do palabra: ¡que ettoy súper contento!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 19 d'abril de 2009 per mininu

De la vida fàcil

Deixa un comentari

Treballa de sol a sol,
a peu dret,
veient passar l’oportunitat
a dalt de cotxes anònims.
Treballa a preu fet,
segons l’índex de preus mínims.
Sota un tros de paraigua,
avui que plou,
es destapa les cuixes,
morta de fred.
Passa un home sol,
rere els vidres isolat,
però no para.
En passen dos,
i se li’n riuen
a la cara:
—Ei, què passa,
tros de truja!
En passa un altre, rabiós,
i li escup una mirada;
la mitja taronja,
al seu costat,
fidelissima senyora
amb cara de monja macada,
remuga tot un rosari
d’oracions edificants.
—És intolerable! —diuen.
Arriba un pinxo amb el seu gos
i li esborra la feinada.
Rera seu, ja de fosc,
el seu macarró corsari
la passa a buscar:
els comptes no quadren,
s’afluixa el cinturó
i l’estomaca.
Avui tampoc soparà.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 18 d'abril de 2009 per mininu

Els 3 equips anglesos, sols contra el Barça

Deixa un comentari


Amb l’eliminació, en quarts de final, del Porto de Portugal aquest dimecres a mans de l’Arsenal de Londres, els 3 equips anglesos de futbol que competeixen a la Lliga de Campions, Liverpoool, Chelsea i el mateix Arsenal, es queden sols davant del Barça.
Tots tres equips ja han dit, però, per boca dels respectius entrenadors i dirigents, que han de tenir confiança i creure en les seves possibilitats, encara que, com és obvi, ho tinguin “francament difícil” havent de disputar la Copa d’Europa contra el millor equip del planeta.
________________________________

[Titular i crònica extrets de la premsa esportiva de Catalunya d’aquest dijous, 16 d’abril del 2009]

Londres, París, Roma: l’eix europeu del Barça campió.
Barcelona, Brussel·les, la Haia: l’eix europeu de la Catalunya (novament) sobirana.
És qüestió de creure en un mateix, preparar-se bé, anar tots junts fent un bon equip i marcar el gol de la victòria.
Després aixecarem la Copa i beurem a la nostra salut!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 17 d'abril de 2009 per mininu

La SIDA vista amb ulls de nen

Deixa un comentari

La por més gran dels nens de Zimbawe infectats
pel VIH és que altres nens no vulguin jugar amb
ells i que, de grans, no els donin la mà per
aquesta raó. Un vídeo de Metges sense Fronteres
acosta la història de menors amb VIH a Zimbabwe.



El millor dia per a la Fortunate, que ara té 15
anys, va ser quan va saber que tenia el VIH/Sida
perquè, explica, ella almenys ho sabia i moltes
altres persones amb la malaltia no. Milandra
també és portadora del VIH, ho sap i rep
medicació, però tot i així té por que altres
nens i nenes no vulguin jugar amb ella i que, de
gran, ningú s’atreveixi a demanar-li la mà a causa
de la sida.




Les seves històries les explica
un vídeo de

Metges sense Fronteres
que recull testimonis
de menors amb VIH a Zimbabwe. En aquest país
d’11 milions d’habitants, un de cada cinc adults
viu amb VIH/Sida i més d’un milió de menors és
orfe a causa d’aquesta malaltia.


Clica aquí per veure el
vídeo:



Milandra, Fortunate, Kwanele, Nozipho, Focus…
són alguns dels menors que en el documental
expliquen el seu dia a dia, com van saber que
tenien el VIH, com viuen a casa i com reben
tractament a l’hospital que Metges sense
Fronteres gestiona a Bulawayo, al sud del país.

_____________________________

[Font: CanalSolidari.org]

… I mentrestant, hi ha qui, vestit de blanc colom, condemna els condoms.

«Però hi ha una qüestió que la Cúria papal ha refusat sempre: la publicitat. El Vaticà ha estat sempre un exemple de discreció, fins quan vol ser explícitament indiscret. Per aquesta raó suportava malament la publicitat que es donava a les propietats de la Santa Seu a través de la premsa d’Itàlia, de les intervencions al Parlament i de les declaracions ministerials.
A més, es començava a escriure que el Vaticà tenia accions en fàbriques d’armes o en indústries farmacèutiques que produïen anticonceptius, prohibits feia poc pel Papa
[Pau VI] a l’encíclica Humanae Vitae…»

(Rossend Domènech i Matilló, Marcinkus. L’aventura de les finances vaticanes, pàg. 85. Ediciones B, sèrie “Reporter”. Barcelona, 1987)

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 16 d'abril de 2009 per mininu

Art vulnerable i mercat implacable

Deixa un comentari

“Ferran Adrià continua escurçant la distància entre la cuina i l’art”, titulava l’Agència Catalana de Notícies (ACN) la notícia d’avui mateix que deia que el director del
Tate Modern de Londres, Vicent Todolí, i Richard Hamilton, un dels
precursors del pop art, han editat el llibre Menjar per pensar,
pensar per menjar
, una reflexió sobre l’“univers creatiu del cuiner
Ferran Adrià, la cuina d’avantguarda i la seva relació amb el món de
l’art”
. Adrià explica que aquest llibre serà la demostració que la cuina d’avantguarda estima l’art i “el respecta moltíssim”. “Cuina i
art poden dialogar”
, diu el cuiner català més internacional, però “tan
sols això”
, puntualitza: “No tenim cap pretensió d’entrar dins el seu circuit, és
impossible”
.

Comentant la mateixa notícia, a l’informatiu del vespre de TV3 han recordat el debat que va suscitar fa dos anys la participació del cuiner d’El Bulli en la dotzena edició de la Documenta de Kessel, el pavelló G de la qual, dedicat a la cuina d’avantguarda d’Adrià, era físicament el mateix restaurant rosinc on treballa, cosa que va afegir encara més polèmica al ja controvertit paper estel·lar de la seva designació. En fi, el debat sobre si la cuina és art o no, o si l’art ha d’incloure o no la cuina, va derivar, com era d’esperar, en una discussió bizantina, impossible de desenvitricollar.
La referència al “fenomen Adrià” com a epifenomen de l’Art, en majúscules, m’ha fet molt gràcia, tanmateix, recordant un altre personatge relacionat amb l’art però no ben bé un artista: un crític d’art de renom i sense pèls a la llengua que últimament cada vegada que obre la boca desferma una tempesta. Es tracta de Robert Hughes, crític d’art australià establert a la ciutat dels gratacels des dels anys 70, i actualment a punt de jubilar-se. Lliure de llaços i de compromisos socials, doncs, l’home es deixa anar en un documental sobre “el negoci de l’art”: La maledicció de la Mona Lisa, on assenyala el “tour” del quadre de Leonardo da Vinci La Gioconda a Nova York, el 1963, com a punt d’inflexió: aquí van començar a canviar les coses, segons ell, i l’art, per dir-ho així, va perdre la seva innocència.
Després de veure la cinta, un es pregunta quins criteris deuen manejar els puristes de l’art per defensar-lo d'”excessos” com el de la introducció, intromissió, intrusió o el que sigui de l’alta cuina -de Ferran Adrià o de qui sigui- en el món de l’Art… (I si jo fos d’ell, de l’Adrià, potser no em mataria tant a entrar-hi de puntetes, demanant excuses i fent-me perdonar amb frases preventives com les que he transcrit més amunt, a la nota de l’ACN).
Al llarg del documental, seguint el pensament de Hughes, s’hi deien coses com aquestes:

—Els subhastadors són els nous àrbitres del gust.
—El manual d’història de l’art ara sembla que és el talonari.
—Els quadres tenen la categoria d’estrelles, i els museus són les seves limusines.
—Els museus són escenaris del culte a l’art. (I per reforçar la teoria, es van aportar dos exemples contundents: el “Louvre d’Abu Dhabi” i el “Guggenheim d’Abu Dhabi”, encara en projecte de concessions/franquícies en aquest emirat de la costa oriental de la Península d’Aràbia).
—Les obres d’art són conceptualment vulnerables (encara que no ho siguin físicament, protegides pels museus), perquè es poden degradar.
—El mercat de l’art condiciona el gust del públic: què agrada i què no agrada.
—Com més cara és una obra d’art, més la desitja tothom (tothom dels qui tenen la butxaca plena a vessar, s’entén).
—Quan l’art està tan lligat al mercat, alguna cosa es perd…
—L’art ens hauria de provocar sentiments més coherents, que res més ens els pogués provocar.
—Els anys 60 es va descobrir que l’art era una forma d’enriquir-se.
—Si l’art no sap parlar del món en què vivim, deixa de tenir sentit.
Per a què serveix, l’art?, quina és la seva funció? Si l’art d’avui no és capaç de respondre aquestes preguntes, morirà.

Qui en dóna més?…

Cap al final del document, Robert Hughes, conversa amb un multimilionari (no en vaig retenir el nom) col·leccionista d’art, fill d’un altre multimilionari també col·leccionista d’obres d’art, que té entre les seves possessions més de 800 pintures d’Andy Warhol. Entre ells dos es va entaular aquest diàleg:

RH —Vas conèixer l’Andy Warhol?
MM —Personalment no.
Jo sí, i era una de les persones més estúpides que he conegut mai. No tenia res a dir.
Potser verbalment no, però ho va dir tot amb la seva obra…
Fins i tot així: la seva obra em sembla repetitiva, avorrida.
En un altre moment, el seu interlocutor li comenta que el col·leccionisme comença com un hobby, però que acaba essent una inversió. Cosa que, d’altra banda, ajuda l’artista a viure de la seva producció. Tan il·lusionat el veu, Hughes, que li fa aquesta pregunta:
Li sembla una manera de conquistar la immortalitat, el col·leccionisme?
Sí.
El comentari que va fer el senyor Milionetis, quan Hughes va agafar la porta i es va esborrar, va ser digne d’un filòsof:
Buf!, aquest tiu és un os!…
Robert Hughes ja havia contradit, una estona abans, el propietari de la pintura de Gustav Klimt Retrat d’Adele Bloch-Bauer [la de l’entradeta], que va batre rècords en el moment de la subhasta a Sotheby’s, crec, i per a qui aquesta obra era “la Gioconda del segle XX”. Hughes considerava aquesta opinió gratuïta, gairebé irrespectuosa, per no dir blasfema. I al final, l’home deixava anar una frase no diré derrotista, però sí carregada de malenconia: “Sóc de l’última generació que va poder visitar els museus sense pensar en el preu de les obres d’art que s’hi guarden”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 15 d'abril de 2009 per mininu

La passió de la Madonna

Deixa un comentari


“El cristianisme, el judaisme i l’islam els diferencia el fet que totes tres religions creuen en el mateix Déu”

[Dra. Dolors Bramon i Planes]

«Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem de menjar; o amb set, i us donàrem de beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam veure malalt, o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us ho dic: en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu»  [Mateu, 25: 37-40]

Hi ha qui condemna els condoms…

…i mentrestant a l’Àfrica hi ha 12.000.000 d’infants orfes per culpa de la plaga de la SIDA.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 d'abril de 2009 per mininu

Set

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un establecimiento destinado al ocio, un cliente sediento es injustamente tratado, a raíz de un defecto de forma, por el gorila de la entrada]

—Lo siento, pero son órdenes de arriba: si no lleva Ud. consigo el carné de borracho, tendrà que volver mañana…

—¿Habráse visto? ¡Malditos burócratas!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[En un establecimiento destinado al ocio, un cliente sediento es
injustamente tratado, a raíz de un defecto de forma, por el gorila de
la entrada]

—Lo siento, pero son órdenes de arriba: si no lleva Ud. consigo el carné de borracho, tendrà que volver mañana…

—¿Habráse visto? ¡Malditos burócratas!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 12 d'abril de 2009 per mininu