L'Hereu Riera

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

1959-2009: 50
anys de Revolució cubana, i una revelació al capdavall d’aquests 50 anys.
Aquesta notable efemèride ha donat peu a un reportatge que va emetre TV3 en
dues entregues, en dos “30 minuts” successius, que tractava, que
revelava -per a mi, almenys, i suposo que per a molta altra gent- la
“incòmoda amistat” entre el comandante Fidel Castro i el general
Franco. El document aportava dades sorprenents sobre aquesta insòlita relació,
que es va traduir en relació comercial, fins i tot després d’haver decretat els
EUA el bloqueig a l’illa…

Alguns dels
testimonis aportats pel documental aventuraven la possibilitat que el dictador
espanyol veiés amb simpatia el cop de timó dels barbuts encapçalats per Castro
per una qüestió sentimental -“al cap i a la fi Cuba
havia pertangut a Espanya”-, en part, i en part perquè veia la
defenestració del dictador Batista (“Entre pillos anda el juego”,
semblaria el títol de la pel·lícula) com una coça al cul dels americans que
havien arrabassat a Espanya aquella possessió d’ultramar…

Sigui com sigui,
el cert és que aquesta bona sintonia va existir, amb una sola taca: l’expulsió
de l’ambaixador espanyol, que es va sulfurar veient com Castro insinuava, o
l’acusava directament, des de la TV de donar suport, crec recordar, a la pintoresca Legión
Anticomunista del Caribe amb la qual el
dictador (..!) Trujillo va respondre (amb l’ajut de la CIA, és clar) a l’intent
de Cuba d’exportar la revolució a la seva finca, vull dir a la República Dominicana. La
reacció del règim franquista no va pas ser el trencament de relacions
diplomàtiques ni res d’això. Advertit, per algú proper a ell, que “Castro,
que está en plan comunista, puede romper con España e, incluso, reconocer el
Gobierno rojo en el exilio”, Franco va donar aquesta ordre taxativa:
“Todo menos romper con Cuba”, paraules que van arribar a oïda de
Castro i li devien fer un gran efecte, perquè, segons fonts diplomàtiques
d’aquell temps, “van ser decisives per a les posteriors relacions”
entre la Cuba castrista i l’Espanya franquista.

Un altre factor
que explicaria aquest respecte mutu són les arrels gallegues del comandant
Castro: «Es interesante destacar», es pot
llegir a la Wikipedia, «que las primeras influencias ideológicas de Castro
fueron a través de los escritos de Primo de Rivera y la Falange española, lo
cual es natural teniendo en cuenta que su padre era gallego como Franco y que
el propio Fidel estudiaba en un colegio de jesuítas mayoritariamente españoles.
Su guía espiritual en Belén ha contado cuántas veces cantaron juntos con fervor
el himno falangista “Cara al Sol“, según narrará el jesuita español
Armando Llorente, que fue profesor y mentor de Fidel Castro en el colegio Belén
de La Habana. Años
más tarde (1958), ante la interpelación del padre Llorente sobre si la
revolución en marcha era de carácter comunista o humanista, Fidel Castro
exclamó: “Padre, de dónde voy a sacar el comunismo si mi padre es más
franquista que usted!”».

L’objectiu era, doncs,
enderrocar Batista, que era un feixista infecte que només mirava pel seu
oligopoli, i objectiu, per tant, de l’antiimperialisme que cavalcava de baix a
dalt per tota l’Amèrica Llatina. Però després, tot seguit, van venir la
histèria maccarthista i la CIA, de bracet amb Eisenhower, a empènyer Cuba i a
llançar-la als braços de la URSS. I
així vam arribar, els que ja hi érem, al 1962 i a la crisi dels míssils, que va
posar el món a un pas de l’hecatombe nuclear (i potser de l’extinció del
planeta). Doncs bé: com va reaccionar el règim espanyol del general Franco, com
a soci i amic dels EUA? Doncs va dir que ‘lamentava’ la situació que
s’havia creat… Valga’m Déu! [si és que existeixes], el món estava a un pas de
l’abisme i el Sentinella d’Occident ho va trobar lamentable!!! (i sort que
“no dio un paso al frente”, com diu aquell acudit sobre la seva
augusta persona…!).

En Bob Dylan ho va veure diferent: “Una forta pluja molt aviat
caurà”, va escriure, davant la que semblava una imminent i inevitable pluja
de foc i cendra radioactiva:

“La cançó és molt llarga perquè vaig voler posar-hi tot el que em va passar pel cap en aquells moments. Estava convençut que eren les últimes coses que podria escriure”…

_{A hard rain’s a-gonna fall}

Oh, where have you been, my blue-eyed son?
And where have you been my darling young one?
I’ve stumbled on the side of twelve misty mountains
I’ve walked and I’ve crawled on six crooked highways
I’ve stepped in the middle of seven sad forests
I’ve been out in front of a dozen dead oceans
I’ve been ten thousand miles in the mouth of a graveyard
And it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, and it’s a hard
It’s a hard rain’s a-gonna fall.

Oh, what did you see, my blue eyed son?
And what did you see, my darling young one?
I saw a newborn baby with wild wolves all around it
I saw a highway of diamonds with nobody on it
I saw a black branch with blood that kept drippin’
I saw a room full of men with their hammers a-bleedin’
I saw a white ladder all covered with water
I saw ten thousand takers whose tongues were all broken
I saw guns and sharp swords in the hands of young children
And it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, and it’s a hard
It’s a hard rain’s a-gonna fall.

And what did you hear, my blue-eyed son?
And what did you hear, my darling young one?
I heard the sound of a thunder, it roared out a warnin’
I heard the roar of a wave that could drown the whole world
I heard one hundred drummers whose hands were a-blazin’
I heard ten thousand whisperin’ and nobody listenin’
I heard one person starve, I heard many people laughin’
Heard the song of a poet who died in the gutter
Heard the sound of a clown who cried in the alley
And it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard
And it’s a hard rain’s a-gonna fall.

Oh, who did you meet my blue-eyed son?
Who did you meet, my darling young one?
I met a young child beside a dead pony
I met a white man who walked a black dog
I met a young woman whose body was burning
I met a young girl, she gave me a rainbow
I met one man who was wounded in love
I met another man who was wounded and hatred
And it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard
And it’s a hard rain’s a-gonna fall.

And what’ll you do now, my blue-eyed son?
And what’ll you do now my darling young one?
I’m a-goin’ back out ‘fore the rain starts a-fallin’
I’ll walk to the deepths of the deepest black forest
Where the people are a many and their hands are all empty
Where the pellets of poison are flooding their waters
Where the home in the valley meets the damp dirty prison
Where the executioner’s face is always well hidden
Where hunger is ugly, where souls are forgotten
Where black is the color, where none is the number
And I’ll tell and think it and speak it and breathe it
And reflect it from the mountain so all souls can see it
Then I’ll stand on the ocean until I start sinkin’
But I’ll know my songs well before I start singin’
And it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard, and it’s a hard
It’s a hard rain’s a-gonna fall.

Translation (traducción):

[En días agitados, de turbulencias políticas y de inquietud social, de paro forzoso para los menos -pero en aumento- y de trabajo agotador para los más, un humilde aprendiz de operario decide unilateralmente seguir el ejemplo del alto funcionariado y reivindicar su estatus]

-Está decidido: la próxima semana me declaro en huelga, y por mí que reviente todo!…

Guió i dibus: Min

Traducción al extremeño:

[En días agitados, de turbulencias políticas y de inquietud social, de
paro forzoso para los menos -pero en aumento- y de trabajo agotador para los
más, un humilde aprendiz de operario decide unilateralmente seguir el ejemplo del
alto funcionariado y reivindicar su estatus]

-Está decidido: la próxima semana me declaro en huelga, y por mí que reviente todo!…
 

M’ha arribat avui mateix, pel correu… [merci, Enric]
Un experiment sensacional: la versió múltiple i cosmopolita, al voltant del món, com deia el títol de l’enviament, de la cançó Stand by me, original de Ben E King i que passa per ser una de les cançons més versionades de la història de la música popular. En aquest cas la peça és interpretada per diversos músics en sengles ciutats del planeta, i els diferents fragments han estat empalmats magistralment pels mateixos que han captat les imatges. Una canya!
Està bé també perquè contraresta una mica les incessants voltes al món que fa l’estupidesa humana cada dia, sigui en forma de capitals financers descontrolats, d’imatges de violència militar o domèstica, de males notícies i de notícies pitjors…

[Per cert, el correu portava enganxada aquesta citació:

“No podem canviar les cartes
que se’ns reparteixen, però sí com juguem la nostra mà”

Randy Pausch

[Les cartes a repartir potser no les podem canviar (o potser sí: n’hauríem de parlar, també), però sí que podem canviar la manera de repartir-les, estimat Randy. I el dia que això passi, la partida serà molt més divertida: pots pujar-hi de peus!

Aquest gener es compleixen 50 anys de la Revolució cubana, però també 50 anys de Revolució: fa mig segle que dura… Fa poc l’escriptor Josep M Fonalleras es qüestionava, a la seva columna d’opinió, aquesta aparent contradicció (el sintagma “revolució permanent” recorda el del “partit revolucionari institucional” mexicà, per exemple, un altre cas d’oxímoron, diguem-ne), i es va plantejar novament a la xerrada-col·loqui que va tenir lloc dissabte passat a la biblioteca pública de Salt (magnífic equipament municipal, per cert: espaiós, assequible, accessible, amb moltes obertures vidrades que deixen passar la llum del sol), a l’edifici de l’antiga fàbrica Coma Cros: “50 anys de Revolució cubana, 50 anys construint socialismes”. Presentats per l’inquiet Sebas Parra en nom de l’entitat organitzadora, “Amigues de l’Alba”, la xerrada la va encetar Carlos Fernández Liria, professor de Filosofia a la Complutense de Madrid, i la va completar un històric de la Revolució cubana: el moncadista i membre del “Movimiento 26 de Julio” Pedro López Trigo, que va acompanyar el Comandante Fidel i el Che Guevara en l’atac al quarter Moncada, a Santiago de Cuba, el juliol de 1953 (que els hi va valer una estada gratuïta al penal de la Isla de Pinos, excepte a una cinquantena llarga d’ells, que van morir després de ser torturats, un cop fracassat l’assalt i capturats els guerrillers pels soldats regulars).
La xerrada la podeu seguir sencera al vídeo d’aquí dalt, servit per Imatges per a la Solidaritat, però en voldria destacar uns passatges concrets, que fan pensar. Per exemple:

El catedràtic de la Universitat madrilenya va plantejar la seva
intervenció fent un contrast entre la situació de Cuba, amb tots els
seus problemes, i la dels països més manifestament capitalistes: no va
negar pas que el país antillà té molts problemes, i molt greus, però
els va anar enumerant (la manca d’habitatges, agreujada pels huracans,
la falta de llibertat de premsa, els presos polítics, la baixa
producció, etc) per oposar-hi un “y tú más”, és a dir, que per cada un
d’ells els països capitalistes presenten el mateix problema, per bé que
sota una altra forma, però encara augmentat, multiplicat. És més: mentre a Cuba una
dificultat és una dificultat, i tothom ho té clar, aquí al nostre món
els problemes i les solucions “es confonen”: el problema és alhora la
solució, i viceversa. “Ens caldria un ‘Barri Sèsam’ per aprendre a
distingir què és una cosa i què és l’altra”, va dir. En el nostre
sistema de “llibertats polítiques” no hi ha presos polítics perquè en
realitat és un sistema tancat i vetat als que podrien crear-li
problemes, i els que l’acaparen farien un cop d’Estat abans que
deixar-hi entrar a segons quins candidats incòmodes o perillosos [*]; la
premsa occidental, diguem-ne, és tan “lliure” com cínica, ja que en
realitat està lligada de mans i peus pels seus propietaris; en aquest
sistema, “els bancs atraquen els ciutadans que en són clients”, etc,
etc.
És un argument correcte, aquest? Un sistema no deixa pas de ser
dolent pel fet que el seu oponent sigui pitjor, crec. No trobo que sigui un raonament convincent, no pas per a mi, almenys.
Tampoc em va fer el pes l’anàlisi en la qüestió
mediambiental: segons un gràfic fet per una Universistat nordamericana
-i el professor Fernández va insistir en aquest punt, per la garantia
d’imparcialitat que suposava-, Cuba és l’únic país del món que entra en
els índexs de sostenibilitat: és “un model del que ha de ser un país
sostenible”, una afirmació que em sembla força discutible, perquè no
està clar que ho sigui perquè els seus dirigents ho hagin programat així.
Aquí en Carlos va
referir-se a la qüestió dels balseros que fugen del país per anar a
parar als EUA, on els reben amb els braços oberts (a diferència
d’altres, com els chicanos, els espaldas mojadas mexicans, que els reben a trets, “i no com a herois”,
com remarcaria també Pedro Trigo en la seva intervenció posterior), que
se’n van no pas per motius polítics, com diuen els anticastristes, sinó
per accedir als nivells de consum dels veïns capitalistes, cosa
comprensible, “perquè no són tontos”, va dir, i va rectificar tot
seguit: “no tenen per què ser més austers que els nordamericans, vaja…,
perquè no són sants, és clar que no”.
Això, que va semblar una petita
relliscada, a mi em sembla, de fet, el nus de la qüestió. Vull dir que
del que em va convèncer, la conferència de l’amic Carlos, és que ni una
cosa ni l’altra: un error no es corregeix amb un altre error, un
problema no s’arregla creant-ne un altre. I aquesta és la història del
món des que els soviètics van començar a arreglar-lo a la seva
manera (que tampoc era exactament la dels teòrics marxistes, oi?) el
1917; i així estem el 2009: amb un capitalisme (regit pel mateix sistema hereditari classista de sempre, intocable i intocat) que ha escombrat
l’experiment socialista pràcticament de tota la faç de la terra, i que,
sense l’oposició comunista anterior s’ha desbocat amb tots els excessos
descrits -encertadament- pel professor Fernández Liria; i amb uns pocs punts de
resistència, com la mateixa Cuba, que semblen francament residuals (molta gent d’esquerra, com el professor mateix, no cal dir-ho, hi veuen encara un germen d’esperança i un model per a Sud-amèrica; em sap greu dir-ho, però jo hi veig més aviat un clau roent on agafar-se)
després de demostrar per activa i per passiva que la fórmula “tot és de
tots” volia dir que “res no era de ningú”, i que amb aquest vehicle el
recorregut a fer era necessàriament limitat. Potser hauria valgut la
pena parar-nos a pensar per què el vehicle anterior fallava tant, i
així possiblement ens hauríem estalviat molts esforços, i sobretot
tornar a circular ara amb el mateix vehicle i impulsat pel mateix motor
d’abans, per molt repintada i brillant que sigui la carrosseria.
I que consti que dic tot això amb el més gran respecte per tots els lluitadors que han esmerçat les seves energies a intentar desterrar la injustícia del món. El mateix Pedro Trigo, amb qui vaig tenir ocasió de xerrar breument al final de l’acte a la llibreria saltenca, ha arribat als seus 80 anys amb les conviccions íntegres, i amb la mateixa decisió en defensa “de les idees i dels ideals” que el van empènyer cap a Sierra Maestra. Però la mateixa honestedat amb què van posar-se mans a la feina ha de servir, com va dir un dels presents en el col·loqui posterior, per fer autocrítica, i estar oberts a les correccions interiors, i a les propostes i suggeriments exteriors, mentre siguin també honestos, encara que puguin semblar poc ortodoxos, fora de lloc i fins i tot temeraris.
__________________________________________________

[*] _{Aquí li vindria a donar la raó, tot i que el professor no el va citar, l’exemple del País Basc, que amb l’aplicació implacable de la ‘llei de partits’ pactada pels dos elefants estatals s’està quedant sense representació parlamentària de l’esquerra abertzale…}

Tal com ja va passar ara fa dos anys justos a Milà, avui una universitat del PAÍS VALENCIÀ (ho poso en majúscules per molestar els que voldrien que tothom en digués Congregación Valenciana) ha investit doctor honoris causa aquell personatge que va fer de president del govern espanyol durant vuit anys i de comparsa de George W Bush en la seva croada contra les armes de destrucció massiva invisibles de l’Iraq del dictador Saddam Hussein.
És un fet, la concessió d’aquest títol honorífic, realment difícil d’entendre si es té en compte que les
universitats el concedeixen “a personalitats de reconegut prestigi i mèrits
extraordinaris en diversos àmbits”, essent, la present personalitat, un ésser que allò que més se li (re)coneix, dels seus escrits acadèmics, és un article en un diari castellà en el qual atacava de dret la Constitució espanyola -aleshores tot just redactada- que ell i el seu partit defensen ara com si fos un text escrit sobre pedra per Déu amb un llamp, i la “E” inicial del nom “El Chollo” que Ell -l’esmentat president- va fer imprimir obligatòriament a les matrícules de cotxes i motos del parc automobilístic d’El Chollo.
Valoració de la notícia: sense comentaris.

Nota bene (tanmateix):

Perrr cerrrrrt, com diria en Josep Milprogrames Cuní: una de les últimes gracietes que va fer el ja expresident Bush jr. abans de veure’s retirat del tot va ser condecorar els seus aliats en la croada a canonades que va desfermar contra el terrorisme internacional, i entre ells NO HI HAVIA, en aquesta bella cerimònia, el seu fidelíssim escuder de Castella la Vella, que no hi va ser convidat. El dia que (no) va passar això era el proppassat dia 13, dimarts (mala sort, mister Ánsar!).
Ho explicava així de bé, l’endemà d’haver-ho xivatat els diaris, un lector de La Vanguardia, José-Ulpiano Pérez Cervantes:

«A pocos días de su marcha, y para agradecer los
servicios prestados, Bush decidió premiar a sus amigos, condecorandolos
con la medalla de la libertad, toda una ironía el hablar de libertad
para quien creó Guantánamo e invadió Irak y Afganistan, entre otros
muchos fiascos. Los afortunados fueron Blair, Howard y Uribe,
olvidándose de “su amigo Ansar”, nuestro ex presidente Aznar, artífice
de la famosa foto de las Azores, junto con Blair y Barroso, poco antes
de la sangrienta y manipulada invasión de Irak.
Son muchos los que ya han calificado al presidente de EE.UU. como el
peor de la historia y tal vez Aznar tenga que variar su opinión sobre
él, ya que lo ha dejado en evidencia siendo uno de sus mayores
defensores, habiendo hecho méritos suficientes para merecer mejor
suerte. Primero pagó varios millones de dólares a un lobby
estadounidense para “potenciar el nombre de España”, aunque lo que
perseguía era una medalla del Congreso que no consiguió.

El pasado mes de noviembre, Aznar escribió una carta en Le Figaro, bajo el título “Lo que debemos a George W Bush”,
en la que alababa su trabajo en los ocho años de presidencia, diciendo
de él que “es un hombre que se ha encargado de luchar por la causa de
la libertad en países sometidos a la tiranía de un dictador”, y
afirmando lapidariamente que “será el tiempo el que haga justicia a
George Bush”. [*]
De momento, lo que si se puede decir es que con él, Bush no la ha hecho, a pesar de sus innegables esfuerzos y fidelidad».

L’il·lustre doctor Aznar, que com a tal deu saber d’història mogollón, ja hauria de saber allò que els hi va passar a uns protoespanyols que es volien fer els simpàtics amb els amos de l’Imperi d’aleshores fent per a ell una feineta, i que tot el que van rebre a canvi va ser aquesta alliçonadora frase dels seus missatgers: “Roma no paga a los traidores”… (així, en castellà, que és com ens ho van fer apendre a nosaltres a l’escola).
____________________________________

* [¿No s’assembla molt, aquesta frase, a aquella tan famosa que va dir un
dictador d’esquerres d’una illa del Carib que els EUA tenen bloquejada
per la seva condició de comunista i no democràtica, i en la qual hi ha una presó on els EUA tenen detinguts il·legalment sospitosos de terrorisme islamista?]

Barack H Obama, president.
El 1963 ningú hauria dit que arribaria aquest dia, ni tan sols els que empenyien el carro perquè comencés a rodar pel camí que hi portava.
Si ells han pogut, nosaltres també podrem, encara que hagin de passar 45 anys més. Fa tres segles que aguantem, i podem aguantar una mica més: mai havíem estat tan a prop de la nostra oportunitat com ara, i ara cap democràcia ens podrà impedir el pas.
“Hold on, soldier!”.

[Bob Dylan, “Only a pawn in their game”

A bullet from the back of a bush took Medgar Evers’ blood
A finger fired the trigger to his name
A handle hid out in the dark
A hand set the spark
Two eyes took the aim
Behind a man’s brain
But he can’t be blamed
He’s only a pawn in their game.

A South politician preaches to the poor white man
“You got more than blacks, don’t complain
You’re better than them, you been born with white skin” they
explain
And the Negro’s name
Is used it is plain
For the politician’s gain
As he rises to fame
And the poor white remains
On the caboose of the train
But it ain’t him to blame
He’s only a pawn in their game.

The deputy sheriffs, the soldiers, the governors get paid
And the marshals and cops get the same
But the poor white man’s used in the hands of them all like a
tool
He’s taught in his school
From the start by the rule
That the laws are with him
To protect his white skin
To keep up his hate
So he never thinks straight
‘Bout the shape that he’s in
But it ain’t him to blame
He’s only a pawn in their game.

From the powerty shacks, he looks from the cracks to the
tracks
And the hoof beats pound in his brain
And he’s taught how to walk in a pack
Shoot in the back
With his fist in a clinch
To hang and to lynch
To hide ‘neath the hood
To kill with no pain
Like a dog on a chain
He ain’t got no name
But it ain’t him to blame
He’s only a pawn in their game.

Today, Medgar Evers was buried from the bullet he caught
They lowered him down as a king
But when the shadowy sun sets on the one
That fired the gun
He’ll see by his grave
On the stone that remains
Carved next to his name
His epitaph plain:
Only a pawn in their game.

[_{Dibuix: Min}]

Translation (traducción):

[En un establecimiento religioso dedicado a la formación de noveles vocaciones, uno de los escasos ejemplares que ocupan sus aulas es puesto a prueba por el severo profesor de latín]

-Vamos a ver, postulante Puigdomènech, cómo asimilamos los conocimientos que les imparto… Cuarta declinación: “Canutus, canutum…”, siga usted!

–“Canutus, canutum, canutus, canutui, canutu…”

Guió i dibus: Min


Traducción al peruano:

[En un establecimiento religioso
dedicado a la formación de noveles vocaciones, uno de los escasos
ejemplares que ocupan sus aulas es puesto a prueba por el severo
profesor de latín]

-Vamos a ver, postulante Puigdomènech, cómo asimilamos los conocimientos que les imparto… Cuarta declinación: “Canutus, canutum…”, siga usted!

Simfonia poca-solta

El petit gran Mozart,
deliri genial de l’art musical,
deixa l’auditori astorat,
admirat, estupefacte,
d’èxtasi mig desmaiat,
gairebé liqüefacte.
Perdut al pati de butaques,
veig el verdet que m’ataca:
aquesta allau de prodigi artístic,
celestial, gairebé místic
de l’insigne músic maçó
m’aclapara.
Què puc fer, si no,
jo que encara ara
sóc a la primera lliçó?
Què ha passat? Què ha fallat?
Què feia jo al cinquanta-nou?
Potser no m’hi he fet prou,
o tinc el talent empenyorat
en obscures hipoteques…

El Mestre enfila notes al pentagrama
quasi a raig, amb massa gràcia
i tot, per als seus alumnes badocs,
que cacen mosques a classe,
al pati i a la biblioteca.
Estem cansats del piano,
del dos per quatre,
del xilofon i la guitarra,
avorrits del saxofon, el savart
i la flauta travessera;
hem perdut el compàs
i ja no ens queda bufera.
Assagem de nit i clapem de dia,
vivim a ritme de semicorxera.
Perdem el temps, toquem a deshora,
fem cada gall que enamora.
Interpretem amb gran estrèpit, ai las!,
una dissonant afonia.

_{[Dibuix: Min]}

La desfilada de presidents de les comunitats de veïns espanyoles pel despatx de l’alcalde de la Moncloa durant l’últim període d’incompliment de l’Estatut per part del titular de l’oficina, JL Rodríguez Zapatero, ha sigut motiu de comentaris de tota mena.
Entre ells en destaca un, fet amb aquella barreja -tan catalana com l’allioli- de sarcasme, decepció, pessimisme i mala llet, que prediu que al final la majoria d’aquestes comunitats rebran, com plogudes del cel, unes millores que no havien ni imaginat, i tampoc demanat, per tant, i les rebran sense haver-se-les currat gens, i en canvi la “comunitat autònoma” de Catalunya, que és la impulsora d’aquests canvis a millor, rebrà poc, molt menys del que li pertoca, i l’hi donaran tard i malament, i encara després d’haver-se passat els últims anys rebent garrotades de tot arreu per haver portat la iniciativa, una reforma de l’Estatut d’autonomia que aquest país considerava inajornable i necessària pels nous temps i que va ser titllada d’egoista, insolidària i la resta de (des)qualificatius que solen penjar els castellanyols a tot el que vingui del Principat, sense ni molestar-se a mirar-s’ho una mica, parlant sempre “de memòria”.
És el joc del “Café para Todos”, i s’hi juga així: “Digamos no”, d’entrada, tot seguit ho portem al Constitucional, i si confirma que és dolent, ens donarà la raó a nosaltres, que ja ho sospitàvem; i si diu que és bo, ens hi apuntem, i arrambem amb els beneficis… I així “sempre guanyen els mateixos”, com diu en Frederic Porta. I ben descansats, a més.
És ben fàcil de contrastar: s’agafen, p.e., els estatuts de Catalunya, del País Valencià i d’Andalusia, es posen l’un sobre l’altre, pàgina per pàgina, i es veu clarament com un bon grapat dels seus articles són pràcticament idèntics, quasi calcats, i tot i així els del primer han sigut portats al tribunal constitucional, mentre els dels altres dos passaven el tràmit de l’aprovació sense problemes. “Que inventen ellos!”, deia Unamuno. “Que redacten el Estatuto ellos!”, diuen els presidents per accident de les comunitats de veïns castellanes, contents i satisfets amb la seva màquina de fotocopiar nova de trinca.
En la descripció d’un dels viatges que Josep Pla va fer a Portugal inclosa al volum Direcció Lisboa, el que fa pel que ell anomena “L’itinerari del Sud”, entre Cadis i Algesires, parla de la “Teoria d’Andalusia”, un sorprenent assaig de l’ínclit don José Ortega y Gasset, que aquesta vegada a qui deixava descol·locat era l’escriptor de Palafrugell. Diu el senyor Pla:

«És curiós. Hi ha autors importants que asseguren que Andalusia és un país trist. Baroja sostingué, en llibres i converses, que Andalusia és un dels espais més tristos de la terra. Ortega parla -escriu- sobre la pressuposada alegria de l’andalús. Altres autors afirmen que l’andalús és hiperbòlic, alegre i extravertit. Un dia, trobant-me jo present, el dibuixant Bagaria digué a don Serafín Quintero que Andalusia no li semblava tan divertida com se sol proclamar habitualment. El senyor Ávarez Quintero s’indignà i agafà una actitud despectiva.
Essent, com sóc, un home de comprensió molt lenta i de tan pocs coneixements, m’és molt difícil de decantar-me cap a un o altre sentit. És, per mi, una qüestió molt difícil.

[continua]

(…) Per altra part, Andalusia sembla tenir uns primers plans superposats i, sovint, el que és a prop no deixa veure el que hi ha en la perspectiva. “El que té d’admirable, de misteriós i de profund Andalusia, hom ho troba més enllà de la farsa multicolor que els seus habitants posen davant els ulls dels turistes. Perquè cal advertir que l’andalús, a diferència del castellà o del basc, es complau a ésser ell mateix espectacle per als estranys (…). Aquesta propensió dels andalusos a representar-se i ésser mims d’ells mateixos revela un sorprenent narcicisme col.lectiu. Només pot representar-se a si mteix qui és capaç d’ésser espectador de la seva pròpia persona” (…). L’escriptor vol probablement donar a entendre que l’andalús és un individualista insuportable i claríssim.
Una de les primeres coses que sorprenen d’aquest país és el poc que menja la gent -la sobrietat alimentària. Moltíssims observadors i sociòlegs han dit això mateix. És un espai considerable de terra que té fama d’abundant, en què les coses es donen amb una gran facilitat, en què la fertilitat és indiscutible. Aquesta fama és evident. Si és real o fictícia -vull dir merament pràctica-, és un dubte que se us acudeix. No és pas gaire corrent d’obtenir duros a quatre pessetes. Totes les coses de la vida -àdhuc en els països de més liberalitat geogràfica- demanen molt d’esforç.
(…) En la seva Teoría de Andalucía, el senyor Ortega parteix de l’axioma que aquest país és, des del punt de vista de la producció agrària, la terra de Maria Santíssima: terra grassa, ubèrrima, que dóna fruits esplèndids amb pocs esforços, i sobretot si hi ha una mica d’aigua…
Per què en un país d’aquesta categoria -es pregunta de seguida- la gent menja tan poc i malament? (…) “Si l’andalús volgués fer quelcom més que sostenir-se en la vida… hauria de menjar més i, per a això, gastar un esforç més gran. Però això seria donar a l’existència una solució estrictament inversa a l’andalusa. En un mot: l’andalús no menja per no treballar -l’andalús és un dropo, no pas en el sentit vulgar de la paraula, sinó en el sentit noble i elevat, cultural. L’andalús arrossega uns quatre mil anys de droperia, i no li va gens malament”.
Partint d’una frase de F Schlegel, segons el qual la mandra és el darrer residu que ens queda del Paradís Terrenal, Ortega construeix una teoria de la “droperia” d’aquest país. Si la cultura consisteix a trobar una equació per a resoldre el problema de la vida, de l’existència en aquest món, aquest problema es pot plantejar de dues maneres: “Si per vida entenem una existència de màxima intensitat, l’equació ens obligarà a afrontar un esforç màxim. Però reduïm prèviament el problema vital, aspirem només a una vita minima: llavors, amb un mínim esforç obtindrem una equació tan perfecta com en el poble més ple de gestes. Aquest és el cas de l’andalús. La seva solució és profunda i enginyosa: en lloc d’augmentar l’haver disminueix el deure; en comptes d’esforçar-se per viure, viu per no esforçar-se; de l’evitació de l’esforç en fa principi de la seva existència”. (…)
Si tots aquests judicis són veritat, l’andalús seria l’antípoda de l’home modern, de l’home nord-americà o nord i centreuropeu que fa marxar el món, de l’antikeynesià (per dir-ho amb alguna dimensió sòcio-econòmica, per antonomàsia). (…) El senyor Ortega exposa admirablement aquest contrast: “Venim d’una època que més que cap altra de la història ha fet del màxim esforç el seu ideal de vida, i ens sembla difícil de comprendre una actitud vital tan oposada a la nostra”.
(…) La conseqüència és inevitable: l’andalús treballa poc, però també es diverteix poc. L’andalús, escriu el senyor Ortega, “redueix al mínim la reacció sobre el medi, perquè no cobeja res més i viu submergit en l’atmosfera deliciosa, com un vegetal”. Com un vegetal -afegiré- més aviat raquític i arrilat, perquè sovint la misèria és visiblement extrema.
(…) L’autor de la teoria sembla creure que aquesta falta de vitalitat dimana d’una actitud perfectament deliberada i voluntària. Els andalusos són així perquè així ho han decidit. Però per quina raó ho han fet? Hi deu haver moltes causes. El sistema social imperant? El latifundisme? ¿Les complexitats del domini històric? ¿La superposició de cultures? ¿L’islamisme, el catolicisme, el feudalisme? El clima? ¿I no podria ser, també, conseqüència de la poca i pèssima alimentació?
(…) “La cuina andalusa -escriu l’autor de La España invertebrada– és la més tosca, primitiva i escassa de la Península. Fins en això l’andalús imita el vegetal: s’alimenta sense menjar, viu en la pura immersió en la terra i el cel”».

Va bé saber una mica amb quin personal compartim les terres d’Espanya, bo i mirant d’entendre per quina mena de misteris a alguns, sense ni voler-ho, els plouen sempre estatuts i pressupostos del cel i a d’altres, tot i voler intensament empendre el vol, no els deixen aixecar mai un pam de terra…

M’afanyo, que és tard i vol ploure, a afegir-me a l’assetjament polític i mediàtic i a l’acarnissament personal de què és víctima el conseller d’Interior:

-Joan: CALLA!

Translation (traducción):

[Habiendo coincidido, por una de aquellas casualidades que depara la vida política, el presidente del Gobierno vasco y el líder del principal partido de la oposición en un banco -o banquillo, propiamente- del Palacio de Justicia de Bilbao, hablan entrambos libremente de sus cosillas, dialogando sin más]

-El Presidente del Gobierno de España, señor José Luis Rodríguez Zapatero, ha manifestado abiertamente que sería bueno e incluso conveniente que Palestina se convirtiera en un Estado libre y soberano, aceptado y aun respetado por los países vecinos…

-¿Y qué ha opinado sobre el particular el Estado de Israel?

-Ha respondido que “Ν∏ ξΓΤΧ¥ ζŸÕμÐς…”

-“Zapatero, a tus zapatos”

Guió i dibus: Min

Traducción al uruguayo:

[Habiendo coincidido, por una de
aquellas casualidades que depara la vida política, el presidente del
Gobierno vasco y el líder del principal partido de la oposición en un
banco -o banquillo, propiamente- del Palacio de Justicia de Bilbao,
hablan entrambos libremente de sus cosillas, dialogando sin más]

-El
Presidente del Gobierno de España, señor José Luis Rodríguez Zapatero,
ha manifestado abiertamente que sería bueno e incluso conveniente que
Palestina se convirtiera en un Estado libre y soberano, aceptado y aun
respetado por los países vecinos…

-¿Y qué ha opinado sobre el particular el Estado de Israel?

-Ha respondido que “Ν∏ ξΓΤΧ¥ ζŸÕμÐς…”

-“Zapatero, a tus zapatos”

La foto d’aquesta setmana, si l’hagués de triar jo, seria la de l’inefable, insuperable, inestimable, inexhaurible president del Govern castellà, JL Rodríguez Zapatero, fent la roda de premsa posterior a la reunió que havia mantingut a la Moncloa amb el president de Palestina, Abu Mazen: tots dos drets davant del respectiu faristol, el president ZP manifesta públicament “la solidaritat del poble espanyol” envers el palestí, per la bestial agressió de què ha sigut (i està essent) objecte per part d’Israel a la Franja de Gaza, i tot seguit diu que advoca per “una pau global, justa i duradora” a l’Orient Mitjà, cosa que “només s’aconseguirà amb el reconeixement d’un Estat palestí” i amb la garantia de seguretat per a Israel. I perquè tot plegat no quedi en paraules, passa als fets: anuncia que l’Estat espanyol ingressarà 5 M d’euros al fons de les Nacions Unides per als refugiats, la segona quantitat més generosa que ha rebut aquest organisme.
Bonic gest, boniques paraules. Sobretot quan Rodríguez Zapatero, que ja fa temps es va inventar allò tan guai de l'”Aliança de les Civilitzacions”, va dir que el que calia, en aquest conflicte, era diàleg: que les parts parlessin. (Un cristiano viejo donant consells a jueus i musulmans: poca broma). Però resulta que això ho deia el mateix dia que al Palau de Justícia de Bilbao compareixien davant del jutge el president del Govern basc, JJ Ibarretxe, i el primer secretari del partit dels socialistes bascos, Patxi López, acusats d’haver mantingut converses amb representants de partits de l’esquerra independentista basca posats fora de circulació per un altre jutjat que els va considerar de l’òrbita d’ETA i els va il·legalitzar. És a dir: que els van cridar a declarar per haver dialogat amb els de l’altra part, que vindria a ser allò mateix que ZP vol per a palestins i israelians…
Ja és ben curiós, tot plegat: com que ells, els espanyols, ja tenen la casa súper-ben-endreçada, es permeten de dir als altres com han d’endreçar la seva. Em recorda, el beau gest del president espanyol, el que va tenir fa uns anys el senyor monarca de les Espanyes, que va dir també públicament, ben clar i ben alt, que ell estava a favor de la institució d’un Estat palestí… Que aquests il·lustres personatges -i darrera seu tota la Castellania en pes- estan per l’autodeterminació dels pobles, caram!, que això fa progressista i modern, als fòrums ¡nternacionals. I els pobles basc i català? Ah coi, això és diferent: “Espanya és diferent”, com ja deia fa temps l’exministre franquista popular que els voldria veure penjats d’una bàscula romana. Catalans i bascos ja tenen la seva autonomia –“su amplia autonomía”, que consti-, i mai com ara no havien tingut… etc, etc, etc.
No hi ha res a pelar. Els unionistes-grandistes-i-libristes estan satisfets com llagastes (com a llagastes, per ser exactes), i d’aquest poti-poti no en sortirà més que un estanc amb una grossa estanquera a la porta, i tots espanyols, en fila índia, i compte que no ens facin cantar el “Cara al sol” com nosaltres fèiem obligatòriament cada matí entrant a classe, quan érem escolars…
El 8 de desembre passat, dia del 30è aniversari de la Immaculada Constitució, va donar de si també una fotografia que és tota una radiografia de la situació i del miasma que es respira en aquest clot: em refereixo al comentari realista que va fer un dels seus “pares”, en Miquel Roca (“y Chuchén”, com li deien a Madrid), en el sentit que anéssim amb compte a reclamar segons quines modificacions de la Carta Magna espanyola, que podríem quedar escaldats, és a dir, que en lloc de guanyar, en relació amb la del 78, encara podríem perdre… Com deien en castellà clàssic: “vale más no meneallo”…
Així estem. Així estan les coses. Així ho veia avui mateix en Lluís Muntada en un article que m’ha deixat mut, sense paraules (sense res a afegir-hi):

«Explorar les condicions de la Catalunya actual condueix a sospitar que si avui, en plena democràcia, s’haguessin de tornar a discutir els capítols de la transició, l’autogovern català en sortiria molt malparat, més escamotejat que no pas ara fa trenta anys. Sota aquesta aprehensió, al compàs del desplegament minuciós de les mesures loapitzadores de sempre, s’obre un camp de reflexió al voltant de les miserioses conquestes de la democràcia espanyola. La discussió de l’Estatut va desfermar un clima de xenofòbia. El flagrant incompliment d’una llei orgànica com l’Estatut escenifica que l’autogovern de Catalunya està subjecte a un aberrant paternalisme autoritari.

[continua]

L’asfíxia
de Catalunya i la destinació primordial dels recursos per convertir la
comunitat de Madrid en el centre no només polític sinó també econòmic
de l’Estat és una gesta comparable a la de fer arribar el mar a la
capital d’Espanya. Hi haurà altres passos de rosca. I no només
executats per la dreta salvatge i racial sinó també pels fills
d’aquesta caverna que, per pura superstició del llenguatge, anomenem progressisme.
Es dificultarà l’accés parlamentari dels partits nacionalistes. Maquillats de política social, creixeran els electors d’aquesta ciutadania educada en la manca de respecte per les diferències
culturals i lingüístiques de l’Estat. L’horitzó polític és el de
convertir l’autogovern de Catalunya en una nosa per al ciutadà, en una
administració onerosa i liquidable».

nb: mentre estic escrivint aquest post sento els locutors de TV3 que retransmeten el partit València-Vila·real: “el derbi”, segons ells, “de la Comunitat Valenciana”… I tot just en el TN Vespre, immediatament anterior, acaben d’anunciar que des d’avui ja es pot anar de Barcelona a Sevilla directament, sense passar per Madrid, fent servir… “l’AVE”, és clar. Sembla que efectivament es va confirmant, doncs, que a poc a poc però sense parar a TV3 li està creixent la crosta nonacionalista.

Tema: Everything Counts de Depeche Mode.

_{[Imatge de l’entradeta: “Crusader”, Angus Mark Bungay]}

La intolerància té moltes facetes, a l’hora de manifestar-se, des de les més cafres dels caps rapats, pistolers i goril·les de divers pelatge fins a les dels més refinats, cultes i sofisticats interlocutors: amables conversadors de sobretaula, documentats tertulians de ràdios i televisions, amens conferenciants… Una de les màscares més recorregudes, i que sorprenentment encara aconsegueix enganyar molts pardals de bona fe, és la d’apropiar-se les formes, els colors i fins i tot els noms dels pardals que es volen cruspir els que se la posen.
A Espanya abunden aquest tipus de tergiversacions: començant pel Partit Popular, que té una peculiar manera d’entendre el concepte “popular” (bàsicament l’aplec del màxim de vots del poble per poder legitimar i donar corda amb ells a la seva elitista manera de veure la política i la societat en general) i encara més el concepte de tolerància, sobretot en relació amb les “nacionalitats perifèriques”…, fins a grupuscles, petits però sorollosos, com la Plataforma per Catalunya, nom de ressonàncies resistencialistes per a un partit de pensament agressiu envers determinades minories; o Dignidad y Justicia, que té en el seu haver, entre altres mèrits, haver obligat a seure al banc dels acusats el lehendakari Ibarretxe i el cap del PSE Patxi López… per la “indignitat” d’haver dialogat amb l’esquerra abertzale “il·legalitzada”; o l’Asociación por la Tolerancia, que diu que defensa “el bilinguismo (catalán y castellano) en Cataluña, la
Constitución y los derechos humanos en España y la acción cívica contra
el terrorismo” i que no tolera que ni Catalunya ni la llengua del país avancin ni un pam. Igual que el partidet que es va treure de la bossa de mà l’exdiputada socialista Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia (sic), tan monotemàtic amb el seu remaleït refregit de fixacions, bilingüisme i terrorisme, que fa poc algú li va preguntar directament si és que no tenien res a dir sobre l’economia, la crisi, les relacions internacionals i la resta de temes que omplen els programes dels partits polítics “normals”, diguéssim… I no ens descuidem pas el seu homòleg aproximadament barcelonès, els microcosmopolites de Ciutadans/Ciudadanos, que confonen el cul amb les temples i que es pensen que tothom fora d’ells són pastors amb gaiato.
Per detectar l’engany, n’hi ha prou de fer-los passar a tots la prova del cotó: la de la reciprocitat, aquest concepte que els costa tant d’assimilar (entre altres raons perquè no els interessa). Vegem què deia dimecres passat, últim dia de l’any, a la seva columna d’opinió i amb el seu particular estil (tècnicament tan líric com impecable) el professor Josep Murgades:

«Informaven les agències que la proppassada vigília de Nadal el Channel 4 de la televisió anglesa, en horari de màxima audiència, i formant part d’una política de missatges alternatius, emetia un discurs del líder iranià Ahmadinejad. El qual, s’entén que cofoi davant l’oportunitat que se li oferia, aprofitava per felicitar els cristians britànics pel naixement de Jesucrist i s’estenia, forçant la prosopopeia, sobre què faria aquest en un món com el d’avui. No deia res, en canvi, sobre com es prendria el mateix personatge històric el fet que a hores d’ara, a l’Iran, les persones converses al cristinanisme s’enfronten a la pena de mort.
Fa cosa d’un mes, d’altra banda, l’Ateneu Barcelonès era el marc d’un acte de la UPD de Rosa Díez, el partit que, de bracet amb la seva versió més casolana dels Ciudadanos, s’ha fixat com a meta fer la feina bruta que, de moment, no gosen tirar encara endavant el PP i el PSOE (versions locals respectives igualment incloses), i que com tothom sap consisteix a liquidar tot vestigi lingüístic i cultural que no s’adigui amb l’Espanya de matriu exclusivament castellana.

[continua]

Són dos casos prou diferents, però que presenten tanmateix en comú el fet de posar en relleu com la tolerància pura és inviable. O per dir-ho altrament: il·lustren la paradoxa més flagrant d’aquesta. La que determina que, per poder ser la tolerància possible, cal que ella es mostri intolerant amb els intolerants, amb els que la instrumentalitzen per campar-se-la ells a l’ample mentre fan mans i mànigues impunes per ofegar els altres.
¿Que la decisió del Channel 4 i de l’Ateneu Barcelonès en legitima el pedigrí democràtic en la mesura que accions semblants per l’altra banda (un Gordon Brown predicant a la televisió iraniana o un partit català ponderant la immersió lingüística a la seu central de la UPD) són impensables? Doncs sí. Però no al preu de fomentar contradiccions que esguerrin l’invent. Abans ser titllat d’intolerant per qui sí que ho és que no pas de carallot per la teva gent».

[“Pura, la tolerància?”, article de Josep Murgades a El Punt, dc 31 de desembre del 2008

_{[Imatge de l’entradeta: “Toro”, d’Angus Bungay]}

En una emissora del país parlaven avui del seleccionador national francès de futbol, Raymond Domènech, que com se sap és fill d’exiliats catalans, i tanmateix en el mitjà d’informació que escoltava, com a tots els altres que he escoltat, pronunciaven el seu nom a la francesa, és a dir, amb l’accent a l’última síl·laba. He observat el mateix fenomen en el cas de l’escriptor barceloní Francisco Casavella, que tot i tractar-se d’un pseudònim (el seu nom real era Francisco García Hortelano), moltes de les persones que han parlat d’ell, a propòsit de la seva mort, esdevinguda recentment, ho han fet pronunciant el seu nom amb dicció castellana. És possible que ell mateix es fes dir així, no ho sé, però tant se val. He portat aquests dos casos a rotlle entre molts altres de cognoms catalans que perden el seu mecanisme fonètic orginal així que traspassen les fronteres geogràfiques o mentals del país per anar a integrar-se en altres societats.
Ho hem vist en múltiples exemples entre les famílies que van haver d’agafar el camí de l’exili polític o econòmic el segle passat: el país que els ha adoptat els hi ha adaptat també els cognoms, i així han quedat, i de fet és natural que sigui així, si es tracta d’un camí volgudament de no retorn.
Però, un cop més, en aquest punt també falla la reciprocitat: els grans països -o els països grans- integren els nous noms al seu sistema fonètic, i avall que fa baixada; i després aquí, al nostre país, tan respectuosos com som amb les coses dels altres, els anem al darrera pronunciant amb exquisida imitació els vells cognoms catalanòfons: Camus, Julia, Borges, Domenech, Pineda, Garrigues, Pedrosa, Calders, Puyol, Turner, Borgia, … Passa el contrari? I és clar que no: ni aquí adoptem els cognoms forans com fan a França, Anglaterra, Espanya o Estats Units, per exemple, ni aquests països perden mai de vista la patent sobre la forma nominal original dels seus ciutadans escampats pel món. (I tres quarts del mateix podríem dir dels noms de lloc, sobretot els de zones de frontera, només amb la diferència que la mobilitat en el seu cas és inversa entre persones i territoris).
És una xominada sense més importància, si voleu, però la que té no és pel fet, sinó pel que demostra: que les relacions entre països no són bilaterals a cap nivell si aquests no estan anivellats primer a nivell polític.

Ahir mateix ho recordava en Miquel Pairolí a la seva columna d’opinió
en un altre àmbit de la reciprocitat, el de les cadenes de televisió
Canal9 / TV3, un episodi lamentable en totes les fases del seu procés
i que ha vingut a tancar un “comprensiu” president de la CCMA,
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Albert Sáez, que després que el
ministre del PSOE va dir l’altre dia que es negava a firmar el famós decret de reciprocitat,
ha tancat l’expedient tot estampant el “nihil obstat” a la carpeta, i a damunt encara ha vingut a dir que “som els catalans, que vivim afectats per mites derrotistes“.
“En aquesta qüestió”, continua en Pairolí, “entre el nacionalisme
espanyol i l’autonomisme català hi ha una gran diferència. Des dels
temps d’Abril Martorell, el nacionalisme espanyol sap molt bé què està
en joc al País Valencià i obra en conseqüència. En canvi, aquests
catalans que toquen càrrecs sembla que no ho sàpiguen. (…) Es va
acabar el pujolisme i resulta que els qui l’han succeït també xiulen i
ho justifiquen tot. Quin error, quanta ceguesa!”.
No sé qui va ser
que va dir que als catalans ens perden les formes… Està bé ser ben
educats, però no pas fins al punt de deixar-se aixecar la camisa sense
dir ni piu, sobretot quan la gent que t’aixequen la camisa tenen molt
clar que “qui calla atorga”… Les normes de la bona educació
precisament aconsellen cedir el pas, oi?: “Primer vostès…, i si
vostès es comporten, nosaltres també”.  Una cosa és la diplomàcia, i
una altra les faves comptades.

_{[Imatge d l’entradeta: Angus Bungay]}