L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Esto eran un americano, una alemana y un inglés, plantando con unos amigos de otros sitios unos arbolitos después de una reunión en Tokyo de ensayo para otra posterior que tendría lugar en Guáshinton para refundar el capitalismo, o algo asina]

Va y dice el americano:
-Oyes, esto que estamos plantando ¿qué es lo que es: un árbol propiamente dicho, o un arbustito?
Y suelta la teutona, que era de armas tomar:
-Esto es un peazo capullo!…
Y dice el inglés:
-Ouh yes!!

Transcripció i bocates: Min

Traducción al colombiano:

[Esto eran un americano, una alemana y
un inglés, plantando con unos amigos de otros sitios unos arbolitos
después de una reunión en Tokyo de ensayo para otra posterior que
tendría lugar en Guáshinton para refundar el capitalismo, o algo asina]

Va y dice el americano:
-Oyes, esto que estamos plantando ¿qué es lo que es: un árbol propiamente dicho, o un arbustito?
Y suelta la teutona, que era de armas tomar:
-Esto es un peazo capullo!…
Y dice el inglés:
-Ouh yes!!

Translation (traducción):

[Al cabo de cierto tiempo de haber hecho enfadar a los madrileños -y por ende a todos los españoles de bien- por un quítame allá estas Olimpíadas M-2012, el Vicepresident Carod-Rovira propone buen rollito, una merendola conjunta y cantar al alimón el ‘Kumbayá’ alrededor de un foc de camp (‘fuego de campo’), en lugar del estéril antiespañolismo de antaño, independientemente de las pequeñas bolsas de anticatalanismo que pudiera o pudiese haber residualmente en España]

-Señor Conde: le importaría, si es tan amable, dejar de chuparme la yugular, por favor?…

[Epílogo: hacia el año 2050, hallamos al propio Vicepresident diciéndose, para sus adentros:]

-(… sí, sí, decididamente: parece que ya va cediendo la presión de la mordida…”)

Guió i dibus: Min

Traducción al mejicano:

[Al cabo de cierto tiempo de haber hecho enfadar a los madrileños -y
por ende a todos los españoles de bien- por un quítame allá estas
Olimpíadas M-2012, el Vicepresident Carod-Rovira propone buen rollito,
una merendola conjunta y cantar al alimón el ‘Kumbayá’ alrededor de un foc de camp
(‘fuego de campo’), en lugar del estéril antiespañolismo de antaño,
independientemente de las pequeñas bolsas de anticatalanismo que
pudiera o pudiese haber residualmente en España]

-Señor Conde: le importaría, si es tan amable, dejar de chuparme la yugular, güei, por favor?…

[Epílogo: hacia el año 2050, hallamos al propio Vicepresident diciéndose, para sus adentros:]

-(… sí, sí, decididamente: parece que ya va cediendo la presión de la mordida, pues…”)

La Devesa de les deesses
(Les deesses de la Devesa)

Bevent aquella tarda cervesa
a la terrassa del cafè
del park de la Devesa…

…pensava ara, pensava adés
de tractar amb tres parells
de desenes d’as
-tal vegada més-,
més sengles parells
de tretzenes d’es
-tant és, tant se val-,
el tema de les deesses
que ara fa ja cert temps
amb belles manetes de seda
em van repassar amb deler
les passeres de l’esquena,
els plecs, els replecs de la panxa,
les cames, la cara, les mans,
els palmells -ampla és la Manxa-,
els cabells, els pèls del cap,
les senderes que, sense pressa,
fent desfer enters els esquemes,
saltant de les crestes a les valls,
passant de les espatlles al ventre,
menen de pet cap al sexe.
   L’Eva, la Raquel, la Gemma,
la Raquel, la Gemma, l’Eva,
la Gemma, l’Eva, la Raquel:
“Amb elles vas ‘nar -pensava- al cel,
més enllà de les estrelles”.
La Gemma, de grans mamelles;
la Raquel, la meva rateta,
amb les seves espaterrants tetes,
de cap a cap de caramel;
l’Eva, aquella magna meravella,
de cara més blanca que la cera,
de gest amable de nena verge,
la més bella de les gates,
la més llesta de les garses,
era més seva que sa mare.
   La Gemma, més tancada que el secret,
cercant-la sempre al pas estret,
semblantment al vent entre les parets
de les seves cames perfectes,
d’aquella mena de teatre, sense cap farsa,
cada vegada era l’estrena,
en cada escena menava el més alt dels afectes,
cada efecte d’ella era de mena perenne,
ja anés mamada, ja anés serena,
amb la cara més clara que la blanca Selene.
   La Raquel, de pell de canyella,
de marranxes plenes, emergents,
fent parar lera la gent
que passava, que anava amb ella
(entre ells, pas el darrer, aquest menda),
amb els cabells ara desfets,
ara refets amb traç de trenes,
travats amb trenta perles negres.
Plat ple de pebre negre era,
de pebre vermell plena pebrera,
a les calderes d’en Pere la més dreta senda.
   L’Eva, de cabells vermells,
de sexe en tenebra, de pèl negrell,
resplendent, ple de serrells,
la serp més bella de l’Edèn,
trapella fera sempre de festa,
pagaves per ella delme mesell.
Empenyent-te la cremallera,
trencant el germà calb la tanca,
demanaves bandera blanca:
sense treva trempa la tranca,
es clava al centre de l’esfera,
després es met entre les anques,
ara per davant, ara per darrera,
s’escampaven per les bandes
amples reguers de fresca llet franca.
   Tres eren, tres, certament,
tres engalanades deesses,
tres pecats sense escarment,
per tornar a casa fent esses…

(Endemés,
encara resten l’Ester,
l’Elba, l’Adela, la Mercè,
per fer el ple en aquest planter,
del que era tan gran plaer
anar a arrencar les cebes
amb les mans,
ser-ne, amatent, l’amant,
fer-les trémer a mansalva,
estrènyer-les del vespre a l’alba,
fer-me-les meves, fer-les meves)

Ahir vaig topar amb en Xico Ramírez, a Girona, en una cantonada del carrer Migdia. Va ser una casualitat a mitges, tenint en compte que travessa cada dia la ciutat amb la seva cadira de rodes, des de la zona dels Químics, on viu, fins a la de la Devesa, on té el seu despatx. Més aviat trobo estrany que no ens trobem més sovint, doncs…
Explicava això d’en Xico, però, aquesta patejada diària, per dues coses: per certificar, a través del company conductor de cadira de rodes, que la gent intel·ligent -i en Xico ho és- deixa el cotxe a casa, si s’ha de bellugar per Girona, ja que el més pràctic (i no diguem ara, en temps de túnels i tuneladores de noms bonics remenant sòl i subsòl) és anar a peu (o en cadira de rodes, que és la manera d’anar a peu dels minus que en fan servir una), o bé en bicicleta (o en cdr, que és una bicicleta de 4 rodes), o bé en motocicleta (com a màxim!), o en altres variants de vehicle monoplaça, com patins, patinets (incloent en aquest apartat aquella versió moderna tan divertida de dues rodes paral·leles impulsades per bateria, i que ara mateix no recordo com en diuen), skate boards…, el que sigui, però que no sobresurti pràcticament de l’espai que ocupa el cos de l’usuari.
L’altra cosa és la de donar entenent que l’amic Xico és un personatge dinàmic, i d’esperit esportiu. Vam ser companys, encara que només una breu temporada, a l’equip de bàsquet del Club Basmi, on era un aler de canell molt fi. Però ell ja havia estat a l’equip en la seva primera època, en què va estar una colla d’anys a la divisió d’honor del bàsquet estatal en cdr, fins que ho va deixar per participar en el campionat d’Espanya d’esquí adaptat, esport en el qual va arribar també a un bon nivell amb el seu trineu. I fins ara, que m’explica que està ficat en els balls de saló en cadira de rodes… Coi de Xico, quin belluguet! I com que es fica de ple en les coses que emprèn, s’ha proposat popularitzar tant com pugui aquesta activitat, mig artística mig esportiva, que és molt coneguda a molts països d’Europa, però molt poc, o gens, al nostre. I per donar-li més impuls, ha obert un blog on explica els seus progressos.
Aquí en teniu una mostra, Grease lightning, un homenatge als brillants anys 50 rememorats per la parella de moda els anys 70 John Travolta / Olivia Newton John:

Com diu un comunicant en el seu blog: Xico, els vells rockers no moren mai!

El 3 de desembre vinent, “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en Xico i la seva companya de ball actuaran a Barcelona, a l’Auditori, en el marc d’aquesta diada, que inclou una sèrie d’actes -ponències, debats, parlaments institucionals-, matí i tarda, i que acabarà amb una “Mostra d’arts escèniques protagonitzades per persones amb discapacitat”, de 5 a 7 de la tarda, a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. Si tu, dilecte lector, estàs interessat a anar-hi, ja ho saps (adjunto arxiu amb la programació completa).
Ves per on, aquí em teniu, parlant en el meu bloc d’en Xico, que és la primera persona que me’n va parlar, dels blogs (amb g: de can Blogger). En Xico és tècnic informàtic, i doncs forma part d’aquesta irritant fauna que, quan els altres hi anem, ells ja en tornen…, però que, tanmateix, volent-ho o no, de tant en tant pareixen coses collonudes, oi? Aquest “món binari”, com en diu ell, n’és una, i no és poca cosa.

_{[Imatge de l’entradeta: de la web de l’escola de ball Víctor Buenavida, de Girona, http://www.buenavida.eu/]}

Sí, sí, no m’he pas equivocat: dos catalans més a la galeria de perles carpetovetòniques, i aquests protagonistes, a més, d’una historieta delirant.
La gent d’aquest país estem més que acostumats -que no vol pas dir resignats- a veure com la gent, certa gent, del país del costat fan anar amunt i avall la goma d’esborrar frenèticament: sobre els nostres llibres d’història, sobre la nostra literatura, sobre els currículums dels nostres professionals i homes de ciència, sobre els nostres calendaris de laborables i festius, sobre els fulls de servei dels nostres polítics i soldats, sobre el palmarès dels nostres esportistes…, sobre els èxits i conquestes dels homes i dones d’aquesta terra que un dia li van pendre la identitat i que no volen de cap manera que la recuperi, o que ho faci només com a simple apèndix de la seva.
Un hi posa pell morta, i a tirar milles, com més millor, i a passar d’ells tant com sigui possible. Però allò que costa més d’entendre és que una comunitat pugui engendrar aquesta mena tan estranya d’individus que treballen des de dins per perjudicar la seva pròpia comunitat, beneficiant-ne alhora una altra d’aliena (o a la inversa, tant se val: l’efecte perjudicial és el mateix). Aquest fenomen es dóna a les millors famílies (la literatura de l’espionatge i el contraespionatge n’està plena d’exemples meravellosos), però Catalunya, probablement per la seva idiosincràsia tan complexa i (forçadament) acomplexada, ha criat i cria un espècimen d’aquests particularment rar, d’una mena especialment trista, perquè en aquest país nostre, que necessita reforços per recuperar-se dels esforços extres que es veu obligat a fer per sobreviure, totes les desercions es noten, i totes fan mal, i també mal d’ulls.
Acaba de passar (encara no ha passat del tot, però tot fa pensar que el mal ja està fet): El 9 Esportiu informava la setmana passada de la batalla entre la veterana Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i una entelèquia que acaba de néixer per matar-la, la ISF, International Skyrunning Federation. Lluís Aloy, directiu de la Federació catalana i alhora seleccionador nacional d’aquesta especialitat de curses de muntanya, ho explicava així al diari esportiu: “En la constitució de la federació [la ISF] al juliol es va acordar que l’assemblea decidiria totes les qüestions, però la junta està publicant calendaris i fent reglaments sense cap legitimitat; imagino que es pendran accions legals contra tot plegat”, i denunciava tot seguit el “contuberni” que va propiciar la creació d’aquest esperpèntic organisme: “El secretari general, Jordi Marimon, assessorat per un altre català, Jordi Colomer -membre de la Federació Internacional de Muntanyisme-, van preparar el terreny perquè en els estatuts quedés ben clar que només s’admetia una federació per país [per Estat]; i tots dos van ficar la federació espanyola en una associació d’un esport que fins llavors no existia, ja que l’skyrunning (‘cursa d’altitud’) es disputa oficialment sobre 2.000 m d’altitud, i a Espanya gairebé no es fan competicions en aquestes condicions; només se’n fan a Catalunya i al País Basc”.
Segons Aloy, la insistència dels representants de Catalunya perquè fossin admesos com a membres amb dret a vot, com en l’antiga Federació Internacional d’Esports d’Altitud, “va topar amb el rebuig dels representants de la federació espanyola, que, paradoxalment, eren tots catalans”. Una lamentable paradoxa, sí. “El més sospitós de tot plegat”, continuava el directiu de la FEEC, “és que si la federació espanyola tenia la intenció de fer aquest pas endavant en les curses de muntanya no es reunís abans amb la catalana i la basca per explicar-los la nova situació; no en tenim proves, però sembla com si els èxits dels nostres esportistes i també dels bascos hagués preocupat tant a Madrid, que el Consejo Superior de Deportes hagués donat instruccions perquè la federació espanyola ho resolgués d’una manera o una altra”.
El problema, a hores d’ara, si no està resolt es troba en vies de solució. De quina manera? Doncs amb l’elegància de costum, però això què més dóna? Allò que importa és que el tàndem Jordi & Jordi puguin dir, a duo i mirant de fer-ho sense accent, “misión cumplida, jefe!”.

La ISF s’ha afanyat a crear un campionat d’Europa de l’especialitat ja pel 2009, a Canazei, Itàlia, en el qual farà la seva aparició, com si fos un holograma, la selecció espanyola de curses de muntanya, que ha d’estar formada, naturalment, per bascos i catalans, per variar: deu dels millors especialistes del nostre país ja han rebut la invitacio (que suposadament no es podrà rebutjar, també per variar, seguint el seu costum) per ser a la primera convocatòria… Això sí: que quedi clar, va dir Marimon, que “a les World Series la selecció catalana podrà continuar competint com a equip privat”. S’ha de reconèixer que el noi n’aprèn: aquesta generositat és del més pur estil carpetovetònic… El més bo de tot és que el nostre home explicava que, després de l’aprovació dels estatuts d’aquesta cosa espúria que ell va ajudar a néixer de manera tan irregular, “ells [bascos i catalans] van demanar de mala manera que s’havia de canviar aquell punt dels estatuts, i van quedar-ne fora”. Fantàstic!: primer se’ls impedeix que entrin, i si s’emprenyen, la rebotada serveix d’excusa per deixar-los fora. “Si els membres de l’assemblea veuen que des del primer dia algú, com els catalans, ve a la federació internacional amb ganes de brega, se’l carreguen i ja està”.
I ja està. Ja tenim dos subjectes més que fan pagar a tot un país el deliri dels seus fantasmes
personals. I que donen a Espanya l’oportunitat de continuar donant
sentit a aquella dita que aquesta senyora coneix tan bé: “Uns carden la llana, i els
altres crien la fama”…
Aquest parell d’exemplars dissecats aquí no arriben, tanmateix -encara que hi estan
en la línia-, a l’altura del gran Juan Antonio Samaranch, que quan
presidia el COI (o el CIO, com li agradava a ell de dir-ne, vés a saber
per què), va tallar les ales per sempre al COC decretant que només
poguessin aspirar a tenir comitè olímpic els estats. Com resava una
pintada que vaig llegir aleshores no sé on, “amb gent com en Samaranch,
Catalunya avança com els crancs”. On deia “Samaranch”, podem posar-hi
des d’ara també el duo Jordi & Jordi, skyrunners de la Federación
Nacional Española No Hagan Política con el Deporte.

_{[Imatge de l’entradeta: passant el Coll d’Artiga, durant la cursa Porta del Cel. Fins aquí dalt arriba l’avidesa centrípeta hispanocastellana (http://ropits.com/)]}

Translation (traducción):

-… Y EL PSC [Partit
Socialista de Catalunya] HA MANIFESTADO SU CONVENCIMIENTO DE QUE CON EL NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN, LA COMUNIDAD AUTÓNOMA DE CATALUÑA DARÁ UN IMPORTANTÍSIMO PASO ADELANTE…

Guió i dibus: Min

Translation to Andalusian (Traducción al andaluz):

-…
Y EL PSC [Partit Socialista de Catalunya] HA MANIFESTAO SU
CONVENCIMIENTO DE QUE CON EL NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN, LA COMUNIDAD
AUTÓNOMA DE CATALUÑA DARÁ UN IMPORTANTÍSIMO PASO ANDELANTE…

[Un servicio del Departamento de Nuevos Formatos de este blog]

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Afegirem una mica de tinta al riu que ha fet
brollar -i la tinta que baixa!- a tots els mitjans del món mundial, atès el seu
abast pràcticament global, la crisi econòmica i financera que ens tenalla.

Les anotacions que segueixen (a la
plana de darrera) són a propòsit d’un article reproduït pel prolífic Xavier
Díez a la seva bitàcola
i publicat originalment al setmanari La
Directa. Es refereix a un debat sobre la crisi que va tenir lloc el dia
6 d’octubre al programa Àgora, del canal 33, on l’economista espanyol
Pedro Schwartz, “malgrat l’evident fallida
provocada per la desregulació inspirada per la ideologia de Milton Friedman i
l’escola de  Chicago”, va defensar el neoliberalisme “sense manies”. No cal dir que la
intervenció de Schwartz va provocar commoció i irritació en contertulis i
espectadors, però l’home va restar impassible a la reacció que havia provocat,
i va continuar cantant “les excel·lències dels
ajustos econòmics amb terribles danys col·laterals”, i considerant
que “els contribuents han de salvar els
beneficis d’un món financer que ha fet de la corrupció l’oli que greixa els
mecanismes de funcionament, i del creixement asimètric i especulatiu la seva
raó de ser. (…) Schwartz allarga la lletania
de lloances al mercat i sembla una Maria Antonieta que, en una inesperada
visita de centenars de pobres queixosos de no tenir pa, els proposa que mengin
brioix. Penso que si el públic a punt de perdre la casa o la feina fos al
plató, l’economista assistiria a la baixada… de les guillotines”.

“No
és difícil adonar-se, a partir de debats similars d’aquests dies, que la manca
de control polític i democràtic és a l’arrel dels mals de l’economia real i el
col·lapse de la fictícia (quatre cinquenes parts dels diners circulants no
tenen traducció possible en béns i serveis). Això ha engendrat un sistema
social similar al que precedí la Revolució francesa. D’una banda, un reduït
nucli de privilegiats, la nova noblesa d’alts executius i propietaris
d’empreses globals corporatives (nous i poderosos organismes paraestatals amb
exèrcits privats) exonerats d’obligacions financeres i civils, que fan del
govern un instrument al seu servei. De l’altra, ciutadans que sostenen
fiscalment les institucions mitjançant una economia real parasitada pels
especuladors globals, i reduïts a la intempèrie del mercat. La situació ideal
per engendrar un nou feudalisme, amb noves castes endogàmiques, especialització
social de grups ètnics i un impressionant aparell propagandístic (mitjans de
comunicació) capaç de legitimar la injustícia amb sofisticats mecanismes
discursius. Orwell en estat pur.

“El crash actual és la manifestació dels desequilibris
propiciats per aquest sistema. Un creixement fictici fonamentat sobre
especulació financera i manipulació comptable. Com una metàfora premonitòria,
un jove economista crític, Enric Duran, ha posat en evidència la major part de
bancs i caixes per denunciar un sistema bancari fonamentat sobre la falsedat. Potser
l’enigmàtic Duran mereix ser el català de l’any en el ridícul concurs de
popularitat muntat cada any per El Periódico. Crisi?, quina crisi?, es
preguntava fa més de trenta anys un disc de Supertramp. La d’un sistema global
incapaç de repartir el creixement. La d’un sistema que difícilment controlarà
el creixement de la ira local”.

Fins aquí l’article citat, que no sé
ben bé quin tros correspon al setmanari i quin al gestor del bloc. En tot cas,
la metàfora medieval em ve com anell al dit per a la meva pròpia explanació: la
comparativa és d’allò més oportuna, ja que justament, com dic més avall, la
institució monàrquica té un paral.lelisme clar amb les dinasties econòmiques,
ja que  aquestes en són una rèplica, igual com la monarquia no deixa de
ser una dinastia ‘sobirana’, que es va imposar en el seu moment -via militar
i/o matrimonial- sobre les seves ‘iguals’, que es van haver de
“conformar” a formar part integrant de la ‘noblesa’…

Deixarem per a un altre dia la referència a la curiosa
aparició/desaparició del misteriós Enric Duran, però en canvi voldria remarcar
aquí que ens trobem un cop més davant d’una exposició d’efectes que obvia
l’exposició de les causes; de les causes primeres, vull dir: la
“incapacitat del sistema global per repartir la riquesa” és la causa
immediata, però no la primera. La
causa primera no pot ser altra que la mateixa que ha fet global el sistema,
precisament: aquí és on comencen els nostres problemes, que ara amb la crisi
són tan dolorosament evidents.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

L’article del col·lega blocaire va provocar,
al seu torn, un munt de respostes, algunes de les quals el reptaven a
definir-se, a veure quina alternativa proposava. La irritació que destil·laven
em va moure a entrar al debat. Amb la vènia:

Em permeteu que hi fiqui cullerada, companys?
Doncs jo crec que sí que hi ha una alternativa, que es pot resumir de manera
gràfica en dues ratlles: es tractaria de suprimir tots
els impostos a canvi de pagar-ne un de sol, que seria DESPRËS de la mort del
contribuent. Dit d’una altra manera: en comptes de matar el ciutadà /
súbdit / contribuent a pessigades, cobrant-li periòdicament des de la distància
(agència tributària estatal) una sèrie d’impostos envitricollats, se’l deixaria viure en pau TOTA LA VIDA, però amb la
condició que, a partir del moment del seu traspàs, en
lloc de deixar els béns que hagués acumulat i no consumit als parents més
pròxims, els llegaria a un fons comú que seria gestionat per l’Administració
(la més pròxima: la municipal). D’aquest fons se’n
donaria una part proporcional (d’acord amb les reserves) a TOTS els joves (de
cada municipi) en el moment de complir 18 anys, perquè els destinessin a allò
que més els convingués per obrir-se camí (estudiar una carrera, crear
una empresa… o jaure sota una palmera: farien allò que volguessin, per ser
allò que volguessin ser). Amb això, amb el (simple) canvi d’aquesta peça del
mecanisme socioeconòmic que és el sistema hereditari, s’aconseguiria, entre
altres coses, el següent:

+ s’impediria que es creessin macroconcentracions
de capital com les actuals, en les seves diferents formes: fusions d’empreses
nacionals o multinacionals, grans corporacions que es mengen tot allò que se’ls
posa per davant, i que mai en tenen prou (i deixen a la resta les
engrunes).
+ es faria circular el diner (o l’interessat
se’l gastaria, i amb això donaria vida al comerç; o bé en morir ell els diners
passarien a la caixa comuna, on s’estarien només de reserva, fins que fossin
repartits, i per tant posats de nou en circulació)
+ es fomentaria l’estalvi, el vell valor, que tornaria
a tenir sentit, ja que es convertiria en el “pla de pensions”
personal dels ciutadans.
+ s’acabarien els habitatges buits, perquè els
joves els podrien comprar o llogar sense problemes al nou
“propietari” (o fiduciari, dit pròpiament, ja que en realitat es tractaria d’un fideïcomís, i els joves hereus serien de fet fideïcomissaris), l’Administració;

+ s’acabarien
les empreses productores de coses absurdes i inútils, i les fàbriques de coses
útils tindrien mercat, perquè tindrien demanda (la demanda condicionaria
l’oferta, i no al revés; i per tant la publicitat passaria a ser
“informativa” i no li caldria seduir el consumidor amb l’engany)
+ s’acabaria el xantatge emocional consubstancial amb
l’herència tal com l’entenem ara; i podríem deixar de parlar de “classes
afavorides” i “classes desfavorides” (afavorides o
desfavorides… per la sort!, per la sort de ser fills de…, de
ser de casa bona o no)
+ acabaria extingint-se (per inanició) la monarquia
política, perquè s’acabarien les “monarquies econòmiques” (que
les justifiquen), això és, les herències familiars particulars, de les quals
aquella és una extensió portada a l’extrem.
+ les taxes d’atur (forçat) es reduirien dràsticament,
perquè el mercat ja no estaria condicionat com passa ara pels grans (neo)monopolis
controlats per les grans concentracions de capital.
+ l’especulació perdria els mecanismes que ara la fan
possible, i com que es pagaria el treball útil (i no pas el que “té
sortida” al mercat), treballar seria productiu,
i com que no es pagarien impostos, la gent es podria
fer rica treballant; és més: podria acumular riquesa sense límits, si
aquesta fos la seva voluntat (però sabent que amb ella no podria
“fundar” cap saga/monarquia hereditària familiar…)
+ L’Estat es cuidaria bàsicament de fer funcionar les grans
infraestrutures públiques (línies de tren, aèries, marítimes, transport
públic, infraestructures elèctriques, etc), i de
gestionar les reserves de diner i patrimoni, i a repartir-les (però a
través de l’administració local, que d’aquesta manera faria d’agent
equilibrador entre municipis, també des del punt de vista urbanístic), i a establir els criteris de repartiment (d’acord també amb l’administració local)
…

Podriem continuar repassant els grans temes
que ocupen les capçaleres dels diaris: corrupció, prostitució, crisis
periòdiques del sistema…, i confrontant-les amb el supòsit d’aquest altre
escenari, però ho deixarem aquí, que segur que m’he passat de frenada. Podeu
continuar vosaltres, si voleu.
És possible, probable, segurament, que penseu que tot això és una parida
descomunal. No seríeu pas els primers; però abans de tirar-me als lleons
penseu-hi un moment, sisplau. La proposta sembla irrealitzable, ja ho sé; però
el que a mi em sembla de bojos és aquest sistema actual, que té un defecte en
l’engranatge tanmateix evident, i els nostres dirigents, cadascú des de
la seva opció política, en lloc de canviar la peça defectuosa, es dediquen a
estirar la manta, a veure qui pot més, mentre el poble s’ho mira sense que
ningú li doni l’oportunitat de canviar la seva sort, que és la de
ser la base que suporta tota la piràmide.
Salut!

________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Piràmide del Sistema
Capitalista (Nedelikovitx, Brasmitx & Kumaritx). Descripció: primer
nivell, classe treballadora: “Nosaltres treballem per tots; nosaltres
els alimentem a tots”; segon nivell, burgesia: “Nosaltres
mengem per vosaltres”; tercer nivell, militars: “Nosaltres
disparem contra vosaltres”; quart nivell, clero: “Nosaltres us
engalipem”; cinquè nivell, polítics i legisladors: “Nosaltres
us governem”; sisè nivell, els diners acumulats, a dins el sac i ben
lligat: “Capitalisme”.]

Translation (traducción):

[En un consejo de ministros, la ministra De la Vega aconseja al ministro Solbes que no se atormente por unas nubecillas de tormenta en el vaso de agua de las relaciones Estado-Generalitat (donde el estado sólido, el vaso, es el consabido Estado central y el estado líquido, el agua, es la Generalidad marginal)]

-¿Tres meses pasaron, ya, desde que camelé a Saura para que dejara en paz al presidente Zapatero?! ¡Qué barbaridad, cómo pasa el tiempo!

-Ah, vaya, ¿eso han dicho? Entonces estate tranquilo, Pedrito, no hay miedo…

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

[La escena tiene lugar en la conflictiva Palestina, más de veinte siglos atrás: un hombre bebe, tal vez para olvidar el futuro]

-hips, hips, hurra!

Guió i dibus: Min

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Ferra que ferraràs…

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Tossut com un ruc,

aquest cor meu tan ase

t’estima molt, t’estima massa.

Com més grossa és la carbassa,

més perd
per tu els trucs.

No sap apendre de lletra

-confon l’alfa amb l’omega-,

i fuig de
tots els parvularis.

Amb ell faré un vol gallinaci,

i mai anirem a parar enlloc.

Però aquí estem tots dos d’acord:

sense tu, tampoc jo voldria anar-hi.

De sobte, va arribar una onada d’admiració per “la primera democràcia del món”… Després dels dos ominosos mandats seguits del president George Bush jr., que ha superat de molt el bel·licisme del seu papà enrolant les tropes del seu país en l’aventura de lluitar contra el vesper iraquià, el Bush jove, fent servir d’excusa el fantasma de les Torres Bessones (casus belli propiciat pel seu antic amic i soci Ben Laden), després d’aquests últims 8 fatigosos anys de deriva erràtica per l’Eix del Mal, els EUA necessitaven un canvi, ens han dit i repetit els mitjans. I aleshores va aparèixer un candidat mulat (no pas negre: pot ser un matís important, aquest) JASP, jove però ben preparat, amb do de gents, elegant i diferent, que va seduir les masses, primer les del seu partit i després les de tot el país, que li han donat la presidència.
La cobertura informativa que se’n va fer des d’aquí va ser de campionat: l’ocasió s’ho valia, però les orelles que es van aixecar des d’aquest costat de l’Atlàntic per no perdre’s detall del que passava a l’altre costat van ser desmesurades, més que les de l’ase de l’Obama i les de l’elefant d’en McCain juntes, vaja…
I ara, com que funcionem per onades, després de la pujada ara toca la baixada. Algú ho va dir un dia d’aquests: “Pobre Obama!”. Pobre noi, sí: la que li tocarà aguantar, a partir d’ara…! Com que no tenim el control de res, com que tot es cuina d’esquena a nosaltres, el poble ras ens hem abonat a la fatalitat, i com el públic del Camp Nou, sempre temem/esperem que alguna cosa, algun factor més o menys inesperat vingui a trencar els escassos períodes de felicitat col·lectiva, com el d’ara a Can Barça, que sota la batuta d’en Pep Guardiola l’equip funciona com un rellotge suís: “Això no pot durar…”, pensa el culer, incrèdul, convençut que si pensa malament l’encertarà, i quan això passa li queda el consol, ves, de comprovar que almenys l’ha endevinat: “Era massa bonic…”
Trobo en un bloc d’aquesta casa mateix, a l’atzar, aquesta citació:

“Amb cada president dels Estats Units, es diu que no pot ser pitjor que l’anterior.
“Pensàvem que Kennedy seria un president modern i simpàtic. Va començar la guerra del Vietnam.
“Pensàvem que el piadós Carter seria un president més honest que els altres. Va finançar Bin Laden a l’Afganistan.
“Pensàvem que George Bush pare seria menys agressiu que el cow-boy Reagan. Va bombardejar l’Iraq.
“Pensem que Obama serà…”

El pensador tan escèptic citat és el filosoviètic Michel Collon, per qui l’autor confessa que no sent pas cap simpatia especial, però li serveix per apuntar contra el “papanatisme generalitzat i l’obamització social” d’aquells dies, i ho fa apuntant “tres idees” sobre les eleccions als EUA, “sense cap més
voluntat que aportar algun element de judici crític en un dia en què el
consens sobre allò que és bo i allò que és dolent està arribant a
límits exasperants”. Em permeto, doncs, portar-les aquí per fer-hi un parell de comentaris sobre allò que diuen i, sobretot, sobre allò que no diuen:

_{[El vídeo, “I’m afraid of Americans”, del cantant anglès David Bowie, podria servir de mostra de la relació d’amor-odi dels EUA amb bona part de la població d’Europa, i de la resta del planeta també]}

1) El papanatisme dels mèdia catalans, la “total i acrítica obamització
dels mitjans de comunicació catalans, dels públics als privats i
pràcticament sense excepció”, portada a “un
extrem lamentable amb la portada d’avui d’El Periódico reproduint l’efígie de Martin Luther King sota el lema “Ja no és un somni”. I per fer tocar de peus a terra, el blocaire, en Roger Palà, reprodueix aquest interessant text de James Petras a Rebelion:
“Posar el factor del color abans que la classe, del tema de la
ideologia o de la base social és un error que ha confós molta gent”.
“(…) No hem de confondre l’ascens de la petita burgesia ètnica o
racial amb el que passa entre les masses. Hi ha una polarització de
classe entre les ètnies (…) Una xifra: en els últims deu anys, el
0,1% de la població ha incrementat els seus ingressos en un 230%,
mentre que el 20% més pobre ha perdut el 10%”.

2) El mite de la victòria des de baix. Per desmentir el suposat “gran suport
social de les petites capes populars” a l’ascensió d’Obama, aporta unes dades tretes d’un
article d’Amy Goodman, de Democracy Now:
Obama ha recaptat 150 milions de dòlars, i la seva campanya s’atribueix
el mèrit d’haver-ho fet amb petites aportacions de 3,1 milions de
donants, amb una donació mitjana de 100 dòlars. Una anàlisi realitzada
per The Washington Post demostra que només la quarta part d’aquesta
gran quantitat entra en la categoria de “petits donants”, un
percentatge inferior al de George Bush el 2004.

3) Obama no posarà fi a la guerra d’Iraq, sinó que s’ha declarat partidari de “recol·locar” les
tropes de l’Iraq, d’incrementar-ne la presència a l’Afganistan i d’ampliar la guerra contra el terrorisme, incloent-hi atacs
contra el Pakistan…

El resum seria aquest: desmuntem el mite. Ja durava massa. El somni era una fumada de porro. En aquest article, i en uns centenars més que podríem estudiar, hi ha subjacent aquesta idea del desencant, del “sí, però…” impotent i irritat de la gent de les “colònies” dels Estats Units, que no podem sinó queixar-nos i protestar. Però de què protestem? I què en traiem, de protestar?
El text tret de Rebelión parla de “classes”, d'”ascens” (en l’escala social), d'”ideologia”, de “base social”, de “masses”… I bé: on anem, amb aquest llenguatge? La “literatura de la revolució” ha analitzat, ha detectat on era el problema, l’ha descrit i ha proposat atacar-lo. Atacar-lo: literalment, amb la lluita armada (com li agradava dir-ne), amb governs alternatius, totalment oposats, amb la guerra, calenta o freda.
Però ¿ha anat a l’arrel del problema, que és el primer que hauria d’haver fet? D’on vénen les “classes socials”?, d’on han sortit les “elits” econòmiques i/o polítiques que dominen la societat?, i les elits que dominen els països que dominen els altres països?, i les elits que dominen el país que domina la terra? (i que faran doblegar Obama als seus designis, com abans ho van fer amb Bush, i amb Clinton, i amb el vell Bush, amb Reagan, amb Carter, amb Nixon, amb Johnson, amb Kennedy…).
Com és que la clarividència dels analistes es limita a la realitat tal com és i no arriba mai a la realitat (prèvia i paral·lela al mateix temps) invisible, tot i ser tan ostentosa, de la desmesura, de l’acumulació infinita de béns, que provoca que la realitat actual sigui la que és, i que no permet que cap alternativa millor la supleixi? Com és que no diuen que cap canvi no podrà triomfar si abans no es canvien les condicions que blinden la realitat present a tot canvi possible? Com volen que cap altre món sigui possible si abans ningú (els polítics, els legisladors: la classe dirigent) no desmunta el sistema, el mecanisme, la manera com aquest insuportable món nostre d’ara permet que sigui regit (condicionat, dominat, subjugat) pels caimans insaciables que acaparen la riquesa i el poder (que li és consubstancial)?

Translation (traducción):

[En los blancos USA, de repente se puso de moda el color coca-cola]

“Hasse un poco de sarsaparrilla, güei?”

Guió i dibus: Min

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Gràcies
pels aliments (Pregària)

Senyor Déu i pare nostre,

estem arribant a les postres

i hauríem de parlar un xic,

ara que em donen valor

els efluvis d’aquest vi

(Parlaré amb el cap o amb el cor,

encara no ho sé):

no sóc ben bé un xai,

com a tu t’agradava,

dòcil, manyac,

sinó un rebec, més aviat,

un cabrit, un cabró,

com més avi menys savi

i més ase,

una poma no sé si macada

o mai prou ben madurada.

I com un marrec de tres anys

(quina cosa!),

sempre pregunto per què?,

per què, i per què?

I què rebo, per resposta?

Un silenci com una crosta,

i res més, només el rés

del vostre suposat emissari

sortit d’un trist seminari,

que diu que em fiï de la fe

com del seu pigall un cec,

i que faci caritat,

més que fer servir el cap,

i que s’ho faci qui no
combregui

d’aquesta llei,

els patètics descreguts.

I tu, amb el nom de Jesús,

vas baixar i et vas fer home

(i després, amb Mahoma,

es va fer més gros l’embull)

per explicar no sé quin
axioma,

per dir-nos que no som
ningú.

I ve’t aquí que anem fent, sols

davant la vida i davant la
mort.

Mai no fem prou,

mai no en fem prou,

mai no som dignes

d’entrar a la teva bella casa,

casa blanca, de colors,

de mil perfums, de mil olors,

sense mapes, sense signes,

tapats els ulls amb una gasa,

astorats amb tant d’enigma,

errant el tret de mig a mig.

Aspirant la vida eterna,

tocant el cel just amb els
dits,

sense entendre aquesta terna

més obscura que la nit,

em pregunto (per preguntar)

d’on venim i on anem,

i què hi fem aquí a baix;

si competir amb Al·là

és o no és divertit,

i amb Buda, el tercer en
discòrdia,

tan ple de misericòrdia,

tan somrient (o indiferent?);

i quin és el Cel més escaient.

I si no tenim dret a seient,

cap on farem el gran salt?

(seràs amb mi en aquell
moment?),

ens deixaràs a la porta?

Amb els ulls esbatanats, la
cara morta,

mirarem a dins, per la
finestra,

allà on els justos faran
festa?

Ben mirat, ja ho vas dir tu fa temps

(ans de canviar el vell
testament):

ull per ull i dent per dent.

[Il·lustració: www.elpais.com]

En el moment de fer l’entrevista, el ministre Pedro Solbes encara es resistia a admetre l’evidència de la crisi, però tothom n’anava rebent avisos, i la gent que remena les cireres en temes de cooperació van ser dels primers. Mals temps per a la lírica, aquests, i per a la solidaritat també. Com sempre, vaja, però ara potser una mica més.
La conversa amb el diputat Pere Trias enllaça amb la visita que el polític va fer a Cuba el mes de març-abril per ser present a la inauguració de la fàbrica de cadira de rodes d’Holguín, la producció de la qual és íntegrament per a benefici dels discapacitats de l’Illa i dels països veïns del Carib. A la revista també s’explica la campanya que ha engegat GERD per assegurar la continuïtat del projecte i donar-li l’impuls definitiu perquè sigui autosuficient, com a mínim.
En aquesta edició de L’Atípic també parlem dels parts naturals, i de l’ajuda de les doules a les dones embarassades; del CeDre; de dues associacions més, històriques, que penquen per ajudar els discapacitats: Aspronis i GIMM, i d’una de més jove, Ulls del Món, que fa una feina importantíssima per eradicar la ceguesa evitable (un concepte, una realitat, que hauria de fer caure la cara de vergonya als poderosos del món); de l’esport adaptat, per terra -‘Vies verdes’-, per mar -‘vela adaptada’- i per aire -vol amb ‘paramotor’- …I amb cinema, lletres i còmix completem l’edició, la tercera d’aquest any. I l’any que ve, amb la ditxosa crisi, haurem de millorar encara més el nostre estil de surfistes consumats. Andiamo!

Per animar i donar ressò a la campanya “Apadrina un somriure”, és a dir, a la recollida de recursos que està fent GERD per finançar la primera fase, decisiva, de funcionament de la FIOH, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, l’associació ha pogut comptar amb l’ajut d’un grup de músics de l’Havana, el Sexteto Maguey, que es guanyen la vida tocant en un local de l'”Habana Vieja”, el barri antic de la capital cubana. Els Maguey, que són uns vells amics de la colla de Sarrià, es van prestar a venir a Catalunya a fer una gira de promoció de la campanya, i han estat dos mesos tocant a tot arreu on se’ls ha demanat.
L’arribada del Sexteto Maguey va ser espectacular: al cap de dos dies -literal- d’haver aterrat s’estrenaven a Sarrià de Ter amb una versió en català de l’havanera “El meu avi”, que van cantar tot just acabat el pregó de la festa, pel fet que aquest any anava justament a càrrec de la gent de GERD: enfilats a dalt del balcó de la casa de la vila, en Tano i en Jan van llegir a mitges el text (que reprodueixo més avall). Va ser una encetada de festa major sensacional (en podeu llegir la referència que en fa l’alcalde, Roger Torrent, al seu bloc); i amb l’acompanyament del grup Maguey tindria una segona part uns dies més tard, el divendres 10 de setembre, en un “sopar cubà solidari” al pavelló municipal. Va ser un àpat multitudinari, amb 350 comensals, que va acabar amb ballaruga, naturalment, com estava cantat que passaria: aquests músics són molt bons, i la música cubana fa moure els esquelets. Del que es tractava, però, en realitat era que fes moure també a la solidaritat de la gent del nostre país, i déu n’hi do la feina que s’ha fet en dos mesos…
El dia 12 tornen al seu país, però abans faran un concert de comiat de la gira al pavelló de Lladó, on tocaran amb Los Delinqüentes, un grup de Jerez de la Frontera que diu que tenen un directe molt potent, i amb la banda figuerenca Factoria Sonora. El concert, no cal dir-ho, serà benèfic: la taquilla, els mojitos (quin gran invent!) i la venda de CD’s dels Maguey seran per a la causa.
…

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter 2008

[Tano]:

Bona nit a tothom.

Abans de començar,
permeteu-me agrair a en Roger, el senyor Alcalde, que ens hagi ofert la
distinció que representa fer aquest pregó. No hi ha dubte que el millor
reconeixement que pot rebre la tasca de GERD
és el de la família i els amics.

Abans-d’ahir vaig tornar de
Cuba. No m’hauria imaginat mai que arribaria a viatjar tant, amb la meva cadira
de rodes. Qui m’ho havia de dir, tan complicat que em semblava fa uns anys,
això de viatjar, i ara quasi passo més temps a fora que a casa…!

La culpa de tot és d’en
Popi: va ser ell que em va enredar, la primera vegada. Anar a Cuba… Jo és
clar que en tenia, de ganes de viatjar, i moltes,  però em feia por agafar l’avió i anar tan
lluny… El cas és que va venir en Popi i… bé, no sé si me’n va fer venir
ganes o senzillament em vaig deixar enredar, però quan me’n vaig adonar, ja estàvem
enfilats a dalt del primer dels tres avions que agafaríem aquell dia.

Aquell primer viatge a Cuba
va ser molt especial. Ja dúiem un munt d’hores de viatge, quan vam arribar a
aquell poblet perdut entre camps de canyes de sucre i palmeres, a pocs
quilòmetres de Guantánamo, situat enmig del no-res, fet de casetes de fusta,
amb la mainada mig despullada pels carrers… Com a discapacitat, vaig
disfrutar d’una sensació de superació personal indescriptible. I va ser quan em
trobava a la plenitud del meu èxtasi, que vaig conèixer l’Euclides, un veí del
Cai Honduras -el nom del poblet que us explicava. Amb la seva cadira de rodes
atrotinada, va sortir de dins d’una d’aquelles barraques i em va fer baixar
dels núvols: en aquell poblet, que a mi em resultava d’un exotisme digne d’un
documental, també hi vivia gent amb discapacitats com la meva…

Segur que el fet que tots
dos anéssim en cadira de rodes ho va acabar de fer més fàcil, però el cas és
que amb l’Euclides vam connectar de seguida. De fet, vàrem estrenar una amistat
que a dia d’avui encara en gaudeixo.

El contacte amb l’Euclides
va continuar i es va ampliar a Guantánamo, la capital de la província, on vam
conèixer la gent de l’ACLIFIM, l’associació de discapacitats d’allà,  i a través d’ells vam poder conèixer la
situació dels discapacitats cubans, i d’aquí va sorgir la nostra inquietud per col·laborar
en tot allò que poguéssim. Podem dir, doncs, que ja en aquest primer viatge a
Cuba va néixer el primer dels projectes de cooperació que GERD ha dut a terme des de llavors i fins avui, i
que ens han lligat a l’illa fins al punt de ser com la nostra segona casa.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

En tot aquest temps, amb els companys de GERD hem anat passejant el nom de Sarrià per tots els
llocs on hem estat, i és que, quan viatges, la pregunta és obligada: “Y
tú, ¿de dónde eres?”. La resposta ja està entrenada: “De
Sarrià de Ter, un pueblecito a cien quilómetros al norte de Barcelona, ya
sabes, donde las Olimpiadas del 92…”. Y cuénteme: ¿cómo es su pueblecito?…”.
Aquesta pregunta ja és més complicada… No els hi solo pas explicar que Sarrià
és un poble petit, sense grans paratges naturals, ni gaires edificis
d’interès arquitectònic. Tampoc m’agrada explicar que tenim la carretera
d’entrar a Girona que travessa pel mig del poble, que ara ens amplien
l’autopista a 8 carrils, o que ens fan passar la línia del tren d’alta
velocitat sense posar-hi parada…

Però a Sarrià se l’ha identificat per les carreteres, pel fum i per la
pudor de la fàbrica de paper. Afortunadament, el fum i la pudor ja formen part
del passat. Però també la xemeneia, gràcies a la qual molta gent de fora sabia
on trobar el nostre poble, però ens va fer gràcia tirar-la a terra, i ara ja només
ens queden les àguiles feixistes del Pont de l’Aigua. Espero que sabrem conservar-les…

En fi…, el que ens porta aquí és
donar el tret de sortida a la
Festa Major d’aquest any. A Sarrià sabem que per damunt de totes les festes -religioses,
tradicionals, rockeres, de barri o d’estiu- hi ha la mare de totes les festes,
que és la Festa Major.

A
Sarrià, sense fer gaire escàndol, santifiquem quasi totes les festes de
precepte, i alguna més que ens hem inventat nosaltres… La Butirrock, per
exemple: des d’aquella primera edició, disfressada de botifarrada per vendre la moto a les autoritats, fins a
la d’enguany, ja en són quinze. Diuen que l’any vinent, amb les obres del TGV,
no n’hi haurà. Però, si cal, sempre es pot fer en un altre lloc… Jo crec que
tindrem Butirrock mentre hi hagi gent jove amb ganes de fer-la i gent gran amb
ganes de deixar-la fer.

Tornant a allò que dèiem… A la vida, per
disfrutar realment de qualsevol cosa que facis,  l’has de compartir amb els de casa. Per
això quan em
pregunten com és el meu poble  m’agrada
explicar que el millor que tenim a Sarrià és la nostra gent i que, com que el
poble és petit, ens coneixem tots; que som un poble hospitalari, solidari i
col·laborador.

Els companys de l’equip de GERD us ho poden confirmar: quan ens vam trobar per
tirar endavant el projecte de publicació de la revista L’Atípic,
ara fa més de deu anys, va ser a Sarrià que vam trobar l’acolliment necessari
per fer-lo realitat. I així ha estat també amb els
projectes de cooperació amb els discapacitats d’Amèrica Central, en què la gent
de Sarrià, tot el poble, sempre ens han fet costat.

Em penso que serà
millor, però, que d’aquest tema us en parli algú que no és de Sarrià, però que
ho sap prou bé des que hi va aterrar, ara fa ja uns anys, i va entrar en
contacte amb aquest poble… I de passada donaré la raó a la meva mare, que quan li vaig dir que
aquest any faria el pregó jo, em va preguntar: “I per què te’l fan fer a
tu?, que no tenen ningú més?… Que parli en Jan, que ell sí que en sap,
de parlar”. Així que… aquí el teniu!

[Jan]:  

Hola, molt bona
nit a tothom…

Què us n’haig
de dir, de Sarrià?…La veritat és que jo només coneixia el poble de passar-hi
amb cotxe amb els meus pares i veure-hi la fàbrica de la Coca-cola, on em
pensava que s’hi fabricaven totes les coca-coles del món! Però, amb el temps,
un company, en Pau, em va parlar de GERD
i de la feina que feien. Em deia que els havia de conèixer, i així va ser. Tant,
que a la setmana d’haver-ho fet ja estava volant cap a Cuba amb ells…

Darrerament, a GERD hem rebut
alguns reconeixements a la nostra feina que de vegades ens han fet dubtar de si
ens els mereixíem gaire més que aquell burro que de casualitat va fer sonar la flauta… Però aquest
és diferent, perquè ens ve de la gent de Sarrià, un poble que, si l’haguéssim
de definir amb un adjectiu, crec que
seria el d’acollidor, perquè, com bé
deia en Tano fa un moment, ha estat gràcies a la seva hospitalitat que
nosaltres hem pogut funcionar i tirar endavant els nostres projectes, un
darrera l’altre, i això comptant amb la seva complicitat i el seu suport; i a
més de treballar gràcies a la seva ajuda, hem pogut fer-ho sentint-nos com si
estiguéssim a casa nostra. Deu ser que, com diu la dita, és en els pobles
petits, igual que en els pots petits, on hi ha la bona confitura…

Jo, el que us
diria com a “fill adoptiu” de Sarrià, és que no canvieu mai, perquè un poble
amb aquest capital en té per donar i per vendre.

I ara, si ens
ho permeteu, abans de començar la gresca, i aprofitant que tenim aquí present
tan distingida audiència, us passarem un vídeo amb una petita exposició de la
feina que fem des de GERD i que us
convidem a compartir. Són unes imatges de la cooperació amb els discapacitats
de Cuba i amb els de la ciutat guatemalenca d’Aguacatán, amb la qual, com sabeu,
Sarrià de Ter hi està agermanada.

…

[Presentació
dels músics del grup Maguey]

Ells són el Sexteto
Maguey, uns vells amics de l’Havana que des del primer viatge ens han acompanyat
en les aventures i desventures que els components de GERD
hem tingut a Cuba en tots aquests anys. Seran amb nosaltres el mesos de
setembre i octubre per ajudar amb la seva musica a fer difusió dels projectes
de GERD. El dimecres dia 10, al pavelló
de Sarrià, us convidem al sopar de cuina típica cubana i després al seu concert,
que serà tot seguit. Us hi esperem.

Que comencin,
doncs, les festes. BONA FESTA MAJOR!

Sarrià de Ter, setembre del 2008

Translation (traducción):

[Transeúnte catalán manifiestamente reincidente, camino de vaya usted a saber qué, y en cuya camiseta puede leerse la siguiente cretinez]:

“Soy catalán, lo siento”

Guió i dibus: Min

(Dedicat a José María Vázquez Honrubia, jutge políglota de l’Audiencia Nacional -el tribunal top of the pops espanyol- i bromista; en solidaritat amb ell per la maltempsada d’un fiscal curt de vista i mala bèstia que aquest dia li va treure el caramel de la boca)