L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Tri-partit i gols en pròpia porta

Deixa un comentari

M’admira, però no em sorprèn, la quantitat de discrepància que ha generat la notícia esbombada, o amplificada, fa pocs dies per l’ABC, aquest diari que sembla que existeix només per bordar al pas dels catalans (i això que caminem a poc a poc i mirant de fer el mínim soroll possible…!).
La notícia bomba que va treure a la llum el rotatiu alfabètic és la factura de 9.000 euros dels extres que es va fer instal.lar a l’Audi oficial el president del Parlament. Home, veient la factura desglossada -una tele, una tauleta i un reposapeus-, sí que sembla cara, caríssima, fins i tot. Però a què ve aquesta esquinçada tan unànime de vestidures?, què és aquesta ridícula tempesta en un got d’aigua?, com és que tanta gent s’ha apuntat a fer de correveidile d’aquest escàndol estúpid, farisaic i per a més inri importat de la Meseta de les manies eternes?
“Quan un país cau de quatre grapes a debatre sobre el cotxe oficial de la presidència del Parlament (del Parlament propi) és símptoma que la confiança d’aquest país en si mateix està sota mínims”, diu l’apuntador JM Pasqual, i ho subscric, però fent esforços per no deprimir-me. Jo també em pregunto en comparació a què i a qui s’escandalitzen, tots els que s’han afegit a la cridòria. Sense sortir d’Espanya, que és d’on va venir, i només per posar l’exemple de l’homòleg del president Benach al Congrés de diputats espanyol: ¿a quant puja la partida destinada a les despeses derivades del càrrec de José Bono? I no caldria pas que gratéssim fins a les partides amb despeses de representació reservades de l’Estat; i passem també un estúpid vel sobre els “fons reservats” (tristament famosos en determinats episodis de la història recent d’Espanya)…
“Els altres, els que creuen que Catalunya no és una nació, ni un país, ni res que se li assembli més enllà d’un component més d’una pluralitat exterior, no poden consentir que la presidència del Parlament sembli que és el que és, una presidència de Parlament. Per a ells, no és el preu del cotxe del president allò que els molesta, sinó que hi hagi president i que n’exerceixi”.
L’andanada va contra el diari madrileny que va aixecar la llebre (o la musaranya, més aviat), però déu n’hi do quin cor de tornaveus que ha trobat a Catalunya mateix: articulistes, tertulians, programes de sàtira política…, que hi han clavat la seva pròpia queixalada.
Però el que m’ha fet flipar de debò ha sigut en Xuan Saura amb la seva sortida reclamant al molt honorable president Benach que s’excusés públicament pels 9.000 euros gastats tan impúdicament en temps de crisi. Al conseller ecosocialista 9.000 euros malgastats li deuen semblar massa honor, per al president del Parlament. Però s’oblida -com li han hagut de recordar aquests dies- que ell es va gastar fa poc (potser encara no havia començat la crisi?…) una pasta gansa remodelant el seu despatx a la moda fengshui, i oblidant, l’amic Joan, que ell forma part de l’entramat governamental, com a membre del tripartit, on és soci amb ERC. D’això se’n deu dir solidaritat entre republicans, oi honorable conseller d’Interior?
Lo més acollonant d’aquest lamentable sainet encara estava per venir, però. Un és el sermó sobre la amoralitat de l’abús benaquià, si fa no fa del mateix to que el de l’inefable líder (per ara) d’ICV, que ha pronunciat… Joan Ridao, company (per dir-ho així) de partit del president Benach! I l’altre, que ja es veia venir, és que aquest, després d’escudar la seva decisió tan i tan errada en un acord de consens pres fa uns mesos per tots els partits amb representació a la Mesa de la Cambra catalana, se l’ha embeinat, i ha fet retirar els extres de marres del seu cotxe oficial. A Madrid deuen riure a mandíbula batent…
Un cop vista aquesta opereta de vergonya aliena, la sensació, per no dir la convicció, que a un li queda és que la volada dels nostres polítics no és pas de gallina, sinó de pollet, i encara gràcies.


Com a republicans, el que demanaria al duo Saura & Ridao és que repassessin els números que he trobat en un article imperdible de Lo Blog del Bep:

Hi ha situacions que em fan bullir la sang, com per exemple les
declaracions de Felipe de Borbón (Príncep d’Astúries, o sigui Príncep
dels asturians), a l’acte de lliurament dels seus premis, en les quals
va fer una crida en la que deia que hem de treballar “units per a
estabilitzar i sanejar, com més aviat millor, el sistema financer
internacional, perquè la crisi ha posat de relleu els grans riscos i
desafiaments de la globalització”. I s’ha quedat així de satisfet…
Caldria ensenyar-li a l’hereu de la corona que cal predicar amb
l’exemple abans de lliurar-se a la demagògia, que és més pròpia dels
polítics del nostre país. Ja que els Pressupostos Generals de l’Estat
han contemplat una despesa per a la Casa Real de
8,5 milions d’euros (quatre milions de pessetes diaris) per a l’any
2008, el que suposa un increment del 14,5% pel que fa a l’any anterior,
o el que és el mateix, un 12% més que l’IPC. A més de tenir aquests
quantiosos ingressos, la família reial espanyola s’estalvia una gran
quantitat de despeses, com viatges -que corren a càrrec del ministeri
d’Afers exteriors- o escortes -pagats per Interior-, entre altres.

Per
tant, aquesta és una dada que xoca amb la congelació salarial de
parlamentaris i alts càrrecs governamentals i fins i tot amb la menor
pujada del pressupost de les Corts Generals, que augmenta un 2% fins
als 237,06 milions d’euros. Tenint sempre en compte que aquests són
càrrecs electes directament pels administrats.

Així podem veure
que la nostra emblemàtica família reial està subvencionada pels
treballadors espanyols per la mòdica quantitat de 8,5 milions d’euros
(1.414 milions de pessetes) pels serveis al poble. Si tenim en compte
una jornada laboral de 40 hores a la setmana, són 160 hores al mes i
equivalen a 1.920 hores a l’any. Així, el monarca com a autònom (suposo
que es cotitzarà la seguretat social en aquest règim per a poder cobrar
la jubilació) factura a raó de 4.427 euros l’hora a l’estat espanyol
(xifra que s’obté de dividir els 8,5 milions d’euros per les 1.920 hores
que estableix la nostra legislació laboral com a jornada de treball).
Aquest preu deu ser l’acordat pel gremi de les cases reials europees.
Això sense comptar la de milions d’euros que suposo que estaran ocults
en partides del Ministeri de l’Interior per a la seva protecció,
transport i actes quotidians oficials, amb els seus respectius menjars i
estades hoteleres. Els 8 milions seran per a oci del Rei, a més de
gaudir a la seva disposició de les comoditats i el luxe del patrimoni
públic de l’Estat espanyol.
Llavors, voldria demanar-li al Príncep dels asturians que abans de
demanar la nostra solidaritat per a combatre la crisi, que parli amb el
seu reial pare i que trobin mútuament una solució per als milers de
persones en situació de dependència, que han estat enganyades amb la
presa de pèl de la llei de mossèn Caldera. Si se’ns demana solidaritat,
el més lògic i lleial és que esta solidaritat sigui recíproca cap a les
persones a les quals se’ls exigeix.

Per això, sempre m’he
sentit republicà. Crec que un Cap d’Estat haurem de mantenir-lo i
sufragar-lo sempre entre tots. Doncs bé, ja que he de contribuir a
mantenir-lo, també vull contribuir a triar-lo, perquè així la cadira
vagi canviant de cul cada cert període de temps.

Tenir sempre
el mateix cul en la mateixa cadira és perjudicial per a la cadira i
per al cul, que té tendència a fer-se cada vegada més gran.

[Josep Giralt Lladonosa, “La Casa Reial actua com els capellans: ‘Feu el que dic i no mireu el que faig'”]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 30 d'octubre de 2008 per mininu

L”efecte papallona’ i les liberals cares de ciment armat

Deixa un comentari

Ara que tothom es pregunta què
coi (ens) està passant, què ha provocat aquesta crisi tan bèstia, per poder
explicar alguna cosa els uns -els entesos- i mirar d’entendre-la la resta
-els llecs- s’ha posat de moda parlar del ja famós “efecte papallona”,
aquella teoria que diu que una papallona que mogui les ales en una punta de
món, en un punt de l’Àsia, posem-hi, pot acabar provocant, per una sèrie
d’efectes encadenats, un huracà a l’altra punta, posem-hi als Estats Units.

Sobre aquest tema tan fosc i caòtic,
m’han arribat un parell de pinzellades per afegir al fresc bosquià de la
fastuosa caiguda del teló de ciment armat al qual hem pogut assistir en directe
com si fóssim uns privilegiats espectadors del Liceu.

“Ara, amb la crisi
mundial, sembla que ens adonem que el món té un ‘petit’ problema de
redistribució de la riquesa…”
, diu el mail que em va arribar l’altre dia
a la bústia, i explica la “reflexió i un senzill càlcul” que va
enviar un televident a la
cadena CNN sobre els números que inundaven aquells dies la
premsa dels Estats Units i que s’han multiplicat després als de tota la premsa
mundial:

“El pla de rescat als
bancs amb diners dels contribuents, i que encara es discuteix al Congrés dels
EUA, costarà la indimensionable xifra de 700.000 milions de dòlars, més els
500.000 milions que ja s’han donat a la banca, més els milers de milions que
entregaran els governs d’Europa als bancs en crisi en aquest continent”
.

I a continuació, per mirar de
“dimensionar” només una mica les xifres involucrades en aquest
maremàgnum, el televident va fer el següent càlcul:

“El planeta té 6.700
milions d’habitants. Si es divideixen ‘només’ els 700.000 milions de dòlars
entre aquests 6.700 milions de persones que habiten la terra, toquen 104
MILIONS DE DÒLARS A CADA UNA.

“Amb això no solament
s’eradicaria de cop tota la pobresa del món, sinó que automàticament es
convertirien en milionaris TOTS els habitants de la terra…”

La conclusió del televident va
ser aquesta: “Sembla que realment hi ha un petit problema en la
(re)distribució de la riquesa”
.

Totes les
calculadores del món mundial treuen fum, aquests dies, i les supercomputadores
van a tot drap intentant fer reflotar el vaixell, i cap d’elles no ha sigut capaç de
fer el compte de la vella…?!

L’altra
pinzellada, magistral, la va fer a l’edició digital del diari El País José
María Izquierdo. L’article, amb el títol de Un
hatajo de rufianes y la jodida mariposa
, és per sucar-hi pa.

 

De l’article, força llarg, no em resisteixo a fer-ne un petit extracte aquí, amb l’aportació indígena espanyola al sisme:

Con todo, lo que más le indigna es con qué
facilidad presidentes y secretarios del Tesoro han encontrado ahora cerca de un
millón de millones en las arcas del Estado, cuando jamás hallaban unas
pesetillas para mejorar las becas, para dar casa a los damnificados por el
Katrina, para atender a los
homeless
o para cargarse de un plumazo con el insulto de socialista cualquier proyecto
de universalizar la atención sanitaria. Y eso que no quiere entrar José K. en
las desigualdades mundiales y la miseria en el Tercer Mundo, para el que las
mismas instituciones nunca, nunca, encontraban el dinero para la ayuda. No
se le mueve un pelo de la barba a José K. para mantener vivo, en estas
circunstancias y porque cree en ello, su ya conocido discurso del elogio del
panfleto y la reivindicación de la demagogia.

¿Y aquí? ¿Qué pasa por aquí? Aquí, dice,
tenemos a un Gobierno escasamente dotado para las grandes decisiones bajo el
mando de un presidente ensimismado en su optimismo panglossiano, absorto en el
vuelo de la famosa mariposa -es culpa de ellos- y que no quiere ver nuestra
enorme aportación indígena a la crisis en forma de racial mosca o abejorro de
cuidado: la
construcción. También tenemos a una
oposición que duda entre la nada más absoluta de un Mariano Rajoy tan
brillantemente vacío de propuestas, o la
aspirante Esperanza Aguirre, enfangada hasta
las cachas en ofrecer las mismas recetas ultraliberales que están llevando a la
ruina al sistema que adora, FAES Dios mediante.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Todo será distinto
después de esta crisis, dicen ahora los analistas. José K., claro, no se lo
cree. Al menos hasta que la mariposa rebote con el efecto de devolver el empleo
a Paco García Pérez, el carpintero, etcétera. Nuestro hombre es sabio. Y triste,
muy triste, piensa que, desgraciadamente, el que acertaba era el presidente de
la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, cuando pedía un paréntesis en la economía de
mercado. O sea: sálvennos con el dinero de todos los contribuyentes, que luego
volveremos los ultraliberales y defensores del mercado a lo nuestro. ¿Sería una
deducción exagerada, se pregunta José K., si a lo suyo se le denomina ejercer
de depredadores sin vergüenza como John, como Stanley, como Dick, como Daniel,
como Richard?

 

[John Tain, executiu de Merrill Lynch; Stanley O’Neal, president; Daniel Mudd, conseller delegat i president de la hipotecària Fannie Mae; Richard Fuld, president de Lehman Brothers]

…………………………………………………………………………………………….

Després de l’emprenyada general, però, tan ben expressada per l’articulista del diari madrileny, algú hauria de respondre aquesta ximple pregunta, que d’altra banda els mitjans en van plens, formulada per columnistes i lectors, pels afectats per la broma que no formen part de cap govern rescatador; pels simples contribuents, vaja: I tota aquesta immensa quantitat de diners són en definitiva una donació o un préstec? I en el cas (improbable) que es tracti d’un préstec, en quines condicions s’ha fet, i en quins terminis (ens) l’han de retornar?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 28 d'octubre de 2008 per mininu

“El zapatero Tribulete”

Deixa un comentari

Brillants, les maniobres del molieresc Rodríguez Zapatero anant amunt i avall -tan avall que l’han portat a la llunyana Xina rojacapitalista- per aconseguir que Espanya, aquesta cosa que ell presideix, sigui present en una reunió a la qual no ha estat convidada…
I dic brillants no pas perquè siguin el contrari de ridícules i patètiques -que ho han sigut, i ho són, en efecte-, sinó perquè aquestes maniobres, aquests moviments tan espectaculars, a diferència d’altres moviments orquestrals en la foscor que l’aparell de l’Estat ha fet en altres ocasions i en altres àmbits, aquests tenen lloc a la llum del dia i a la vista de tothom.
Estic pensant en Fresno (*), per exemple, i els fils que va moure des de la distància i amb la màxima opacitat la gent que l’Estat té a l’àrea d’esports -àrea d’una importància simbòlica cabdal- per impedir que la Federació Catalana d’Hoquei sobre Patins s’independitzés de la Federació espanyola: la votació, manipulada a l’ombra des de Madrid, va ser negativa finalment per a les aspiracions catalanes, malgrat tenir la Federació catalana assegurats des de feia temps uns suports internacionals que a l’hora de la veritat es van girar com un mitjó, misteriosament…
Aquí, en canvi, amb en Zapatero anant de bòlit d’Herodes a Pilat pidolant una invitació per a la festa, es visualitzen de manera meravellosa les maniobres espanyoles invisibles a Fresno (i a Roma, i… etc, etc): la mala llet (efectiva) de llavors s’ha convertit en el rídícul (de moment sense premi) d’ara.
Al final, ni que sigui per pesat, pot ser que l’hi vulguin, a en Zapatero i aquesta cosa tan i tan important que representa (tant, que el professor Rajoy, amb aquell to tan pedagògic que gasta, l’ha secundat!!, tot i ser ell el temible Jefe de la Oposición que fa tremolar les pedres amb els seus encesos discursos…), a la reunió del G8 i del G20 i tota la parrasca que tindrà lloc als Estats Units del cowboy GW Bush. Però, amb tantes anades i vingudes i tanta corredissa i tanta santa indignació patriòtica, al final hi ha un detallet que se m’escapa, no sé si és perquè no té gaire importància, però el cas és que no l’he vist explicat enlloc.
A veure: a la cimera en qüestió potser per al president Rodríguez Zapatero es tracta de ser-hi, bàsicament, i fer-se la foto, però en principi la reunió s’ha convocat amb l’objectiu de “refundar el capitalisme”, que no és poca cosa. Si és així, i si la delegació espanyola vol anar a dir-hi la seva, ¿quina és la seva proposta?, què pensa aportar-hi?, quina és la seva recepta per salvar el sistema financer?

Sense fer com alguns malparits que han recordat aquests dies que tot just al principi d’aquest desgavell bancari i borsari general el vicepresident econòmic Solbes i el mateix president del Govern espanyol negaven que hi hagués cap crisi, que tot plegat era una frenadeta, que després es va convertir en desacceleració, en creixement negatiu, i que finalment amenaça de convertir-se en recessió seca i pelada), sí que recordarem que Rodríguez Zapatero deia, davant la crisi i els estralls que anava provocant, primer als EUA i després a Europa, que tranquils, que Espanya és diferent (originals com sempre), i que el sistema financer espanyol és de premier league, que el Banc d’Espanya havia fet bé les coses i que ningú tenia per què patir…
Està bé saber-ho. Però passa que aquí tenim un problema de credibilitat, amb allò que diu i assegura el president Rodríquez Pinotxo Zapatero. Perquè, si els números no enganyen -i els números no enganyen, ells no-, el refotut sistema financer espanyol està aixecat sobre la base de l’escandalosa aportació solidària obligatòria d’aquesta reserva monetària coneguda com a Catalunya (+ Illes + País Valencià = Països Catalans, Regne Catalanoaragonès, Arc Mediterrani o com diantre en vulguin dir uns i no vulguin que se’n digui els altres). Ara mateix, en el precís moment d’escriure aquestes ratlles, l’aportació “d’anada-i-no-tornada” de Catalunya (el Principat sol) a les arques espanyoles és de… (un moment que ho miro a la columna d’aquí al costat) 13.760.300.000 euros, en xifres rodones. És significativa, aquesta mica de morterada, per al peculiar sistema financer espanyol, sí o no?
Tenint en compte això, doncs, torno a la pregunta: què té Espanya per oferir a la taula rodona mundial de països en crisi?, quina fórmula (original, venint d’ella) té per recomanar per a la reformulació del sistema financer mundial? ¿Aquesta que dèiem: la de la “solidaritat obligatòria” d’uns territoris envers els altres?, la del “parasitisme redistributiu”?, la de La Nación com a empresa rendible”?, “Com viure del cuento constitucional”?, “La solidaritat ben entesa comença per un mateix”?, “L’esclavisme fashion contemporani”?, “L’espoli fiscal com a fórmula de futur”?…
Estarem atents, si es dóna la feliç circumstància de veure Espanya asseguda al lloc que li correspon en el fòrum, a veure si aprenem alguna cosa d’aquests mestres de l’economia mundial en versió trilera…
___________________________________________________

(*) Fresno, i no pas Reno, com jo havia escrit erròniament, i com em va fer notar l’amable comunicant d’aquí sota. Aprofito per recordar aquell trist episodi, tal com s’explica a la Viquipèdia, on es pot trobar informació exhaustiva sobre el cas:
Es coneix com a Cas Fresno la celebració irregular de l’assemblea de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) que va tenir lloc a Fresno (Califòrnia), el 26 de novembre de 2004. Va comportar que, per primer cop a la història, una Federació Esportiva nacional que havia estat acceptada provisionalment no fos ratificada definitivament. L’ 11 de novembre de 2004, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb els vots de tots els partits menys el PPC,
una proposició no de llei que demana al Govern espanyol “respecte” per
les decisions de les federacions esportives, dies abans de la cita de
Fresno, on s’hauria de decidir sobre el reconeixement de
la Federació Catalana de Patinatge.
Està documentada la pressió que alguns membres de l’assemblea van rebre
per part d’organismes espanyols de l’esport per tal de votar contra de
la incorporació definitiva de la federació catalana. Aquest fet va
privar a la selecció catalana d’hoquei patins
de participar en el Mundial A de l’any 2005, celebrat a San José
(EUA). Després que l’admissió fos rebutjada en la votació, la Federació Catalana va portar el cas al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) a Lausana,
que va reconèixer les irregularitats, va invalidar la votació i va
obligar la FIRS a repetir la votació seguint els estatuts de la pròpia
Federació Internacional de Patinatge.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 27 d'octubre de 2008 per mininu

IV Cicle Cinema i Joventut: “Joves i conflictes socials”

Deixa un comentari

A propòsit del judici als 3 idiotes que van cremar -accidentalment, segons ells- una iaia indigent en un caixer de Barcelona, ara fa tres anys, em revénen algunes de les reflexions que el sociòleg Salvador Cardús va fer el dia 8 en la interessant conferència inaugural del IV Cicle Cinema i Joventut, “Joves i conflictes socials”, organitzat per la Fundació Lethe amb la col.laboració del Museu del Cinema de Girona -que és on va tenir lloc la conferència i la projecció de les pel·lícules d’aquest quart Cicle- i l’Ajuntament de la ciutat.
Els sociòlegs fan una mica la mateixa sensació que els economistes, que tenen una explicació per a tot, i que són unes fletxes comentant la jugada a pilota passada, però això no significa que no tinguin un munt d’informació contrastada, i per tant un criteri vàlid a l’hora de diganosticar si més no de quin mal ha de morir aquesta societat nostra tan alterada, si no pren la via adequada quan se li presenten els canvis d’agulla que en diem crisis. Sigui com sigui, les seves reflexions sempre fan pensar, sovint fan replantejar pensaments i actituds, i per això sol crec que val la pena escoltar-los.
La conferència d’en Cardús, titulada “Del conflicte a la irreverència juvenil”, va estar plena de reflexions marca de la casa, moltes d’elles expressades a contra corrent d’unes quantes idees que donem per assentades i certes.
Seguint la línia evolutiva del jove tipus de quan ell n’era, de jove, és a dir, dels anys 70 cap aquí, el sociòleg de Terrassa no es va estar de fer un retrat bastant dur del jove d’avui -una mena de reedició actual del “bon salvatge” d’en JJ Rousseau-, però sobretot de la societat que l’ha creat, de la qual és un reflex fidel, va dir de manera insistent. “Posant el jove, i l’infant, en el centre de l’interès, el progressisme ha fet la feina bruta al sistema”, va dir, per exemple, al principi de la seva intervenció, i va arrodonir aquesta contundent frase amb aquesta altra: “El nen que hem creat és un maleducat”, i la “crisi de valors” que fem servir com a argument per interpretar algunes de les seves actituds i conductes és, segons ell, “una explicació profundament conservadora”. Déu n’hi do, per començar…! Perquè n’hi va haver més.
(continua a la pàgina següent)

(ve de la pàgina anterior)
Per il·lustrar el desencert d’haver convertit els joves/adolescents en els reiets de la casa, o de la cosa, va posar d’exemple un professor de filosofia que el primer dia de classe va deixar clar als alumnes que allà hi havien anat a aprendre: “La vostra opinió aquí no té cap interès”, que és just el contrari del que des de les tarimes -escolars o paternes- s’ha donat a entendre a les últimes generacions de mainatges del país.
Parlant dels valors i la pèrdua de valors de la nostra societat, la famosa “crisi de valors” que ens aclapara, va deixar ben rebregat també el tòpic de la “cultura de l’esforç”: “Allò que té valor és allò per què val la pena fer l’esforç”, no pas l’esforç perquè si, per ell mateix. De manera semblant va qualificar la no menys tòpica “tolerància” vista com a valor absolut: depèn de la cosa amb què se sigui tolerant, no siguem papanates… Per a Cardús, tant una com l’altra “assenyalen el grau de confusió en què vivim… i que els joves perceben”.
Fent servir un neologisme que ara mateix no recordo qui el va encunyar, va qualificar la societat actual de “immediàtica”, joc de paraules que ve a dir que és “presonera del presentisme”, i amb això vam arribar a l’educació dels infants, grandiós tema: “Ciceró deia que l’educació és allò que ens treu de l’esclavatge del present”. I poc es deuen fer bé les coses, si vivim en una “societat del desconeixement” (avui va més gent al futbol que abans, i en canvi es van tancant llibreries, va recordar de manera prou oportuna, tenint en compte que la conferència es feia a Girona). “Els de la nostra generació pensàvem que l’escola havia de ser la panacea, i no ha sigut pas així: els joves exhibeixen la seva ignorància”, i “quan la ignorància es torna desvergonyida, què se’n pot fer?”, es va preguntar.
En aquest retrat més aviat deficitari dels trets de la joventut actual també els hi va tocar el rebre als okupes, “uns ingenus impressionants” que conformen un model extrem d’aquesta cerca de la “immediatesa” que dèiem: “L’ascensor social, diuen?, i qui el vol?”; “per què saber, memoritzar, conèixer, si ara es troba tot a la Xarxa?”.
Un altre fenomen, però relacionat: el “gratis total”. “Per què pagar quotes” d’una societat, d’un ateneu…, si res d’això té el mínim interès? (i tampoc hi ha gaire pasta per pagar, val a dir-ho); i “per què pagar una subscripció, si quan fas 18 anys el Govern te la paga?”, va reblar-ho, amb aquesta enverinada referència tan actual.
També tindria a veure, aquest desinterès, amb “l’emoció-xoc en què es fonamenta la nostra societat, que fa que els joves perdin la capacitat per a l’admiració”, la curiositat, les ganes de saber…
I del conflicte generacional clàssic, què se n’ha fet? Cardús va dir que no veia enlloc el trauma que se suposa que representa viure a casa dels pares fins als 30, i que ell veu els joves molt conformats amb aquesta situació. I l’última reflexió que vaig retenir de la conferència, a la qual no em vaig poder quedar fins al final, va ser aquesta desconcertant sentència: “La irreverència juvenil és una expressió de docilitat”

Abans de tancar, deixeu-me afegir que en la introducció de la seva conferència en Salvador Cardús, com curant-se en salut, va llegir unes quantes citacions, totes elles derrotistes, diguem-ne, i crítiques amb la joventut, que semblaven referides a la més rabiosa actualitat, i que tanmateix eren d’autors antics, alguns d’ells clàssics, i uns quants d’abans de Crist: vol dir que la cosa de pensar que anem de mal borràs, la sensació de “pèrdua de valors” respecte a temps passats i el convenciment que “abans tot era millor” no és pas res exclusiu dels nostres dies, ni molt menys. Però una cosa no treu l’altra: el cert és que això és el que hi ha, diu l’anàlisi del sociòleg, i no ens hem pas d’enganyar.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 d'octubre de 2008 per mininu

294 anys, 1 mes i 1 dia

Deixa un comentari

Dissabte era 11 d’octubre. Va fer un mes exacte, doncs, de l’últim 11 de Setembre, i ahir diumenge, 12 d’octubre, festa de l’exaltació imperialista castellana, va fer 294 anys, 1 mes i 1 dia de la condemna sense solució de continuïtat que ens va caure a sobre en forma d’invasió militar, l’ariet que esberlaria, aquell 11 de setembre de 1714 de trista memòria, les portes del castell de Catalunya i que donaria pas a les forces burocràtiques castellanes que segellarien per sempre més la violació i li donarien forma legal amb un il·legal Decret de Nova Planta que encara està per derogar.
Aquests dies s’està parlant, sembla que seriosament, d’arrencar de qui li pertoqui l’anul·lació d’aquella farsa de judici que els militars espanyols revoltats contra la República van fer al castell de Montjuïc i que va condemnar a mort el President Companys, condemna executada el 15 d’octubre de 1940, dimecres farà 68 anys. Esperem que aquesta rectificació, que fa menys que espera, es faci d’una vegada, i es faci bé.
Abans de l’arribada al galop d’aquesta crisi actual, que sembla el cinquè genet de l’Apocalipsi, cada any a l’estiu es parlava de la imminent “tardor calenta”: els sindicats, sempre amb raons per estar cabrejats, esmolaven les eines i preparaven les pancartes per sortir al carrer a posar contra les cordes els amos gasius de les grans empreses del Grup Puny Tancat. Però ara que els capitalistes ens tenen acollonits a tots i ocupats a sobreviure a la crisi que ells mateixos han provocat, la “calor” de la tardor sembla que hagi desplaçat el seu centre d’interès cap a la política, en aquests verals, cap a la partida de tennis (o de frontó, més aviat, com deia en Xavier Trias quan era diputat a Madrid i els del PP governant no li feien ni p.. cas) entre Catalunya i Espanya (que per respecte als seus orígens s’hauria d’autoanomenar Castanya).
Així doncs, aquest cap de setmana gloriós (i sense la distracció del futbol) ha donat prou de si. Vegem-ne tres magnífiques peces:

En Jesús fa el pallús
El locutor d’esports del “Telediario”, Jesús Álvarez, que (des del punt de vista de Torrespaña) li ha tocat viure temps una mica més complexos que els del monocorde període del seu pare, també periodista esportiu a la casa, emprenyat pels resultats del cap de setmana anterior dels equips de la capital espanyola (empat del Real Madrid i golejada en contra de l’Atlético), es va lamentar l’altre dia de la mala sort d’aquests dos equips espanyols…, que resulta que jugaven contra dos equips… catalans! (encara que pel nom un d’ells no ho sembli): l’Espanyol i el Barça, respectivament. Vegeu aquí el peixet mossegant l’ham:

…i
després d’haver ficat la gamba (això és, d’haver deixat de dissimular per
un instant), el ninyato dels esports de TVE prova de rectificar, i
encara se li entén millor el lapsus del dia abans: dins el seu coco
castís, “madrileny” és sinònim de “espanyol”, i viceversa (i la resta
és… una altra cosa):

Ai coi de Rajoy!
Un
altre que ha tingut un “lapsus” meravellós, aquest cap de setmana: ni
més ni menys que el president del PP, que en conversa “privada” amb el
president regional andalús i que tanmateix van esbombar uns micros
indiscrets que hi havia per allí distrets es lamentava que l’endemà,
diumenge, havia d’anar al “conyàs” de la desfilada militar a Madrid…
Genial, en Mariano!
Aquest home és una mina, i sobretot per als humoristes,
quasi quasi de l’alçada d’un Joan Clos, que ja és dir. A la Xarxa n’hi
ha més d’un que en fa festa [clicca qui: Estoy con Rajoy,
p.e.], i no n’hi ha per a menys. La cara de pòquer que posava durant la ditxosa desfilada, a la qual no va tenir més remei que assistir, és clar, era
impagable. Valga’m Déu, quin patir! Això d’Espanya resulta perillós per
als que l’hem de suportar, però val a dir que també, i força, per als
mateixos que promocionen la venda del producte!…

…i a València, més glòries per a Espanya
Ho
diuen els que hi han anat, i ara, amb això dels blogs, se n’assabenta
tothom: compte, senyors promotors, que li veurem el llautó, a aquest
producte tan bonic que ens volen vendre… La cosa és que a la ciutat
de València, com a Tarragona, Barcelona (un clàssic que fa més de 30
anys que dura, i que té lloc a Montjuïc, precisament, la ‘Muntanya dels jueus’) i altres indrets d’aquesta terra, hi ha hagut
manifestacions amb motiu de la “celebració” del
12 d’octubre, i aquesta vegada també contramanifestacions,  i la policia ha repartit llenya ella directament contra
alguns d’aquests contramanifestants, o ha fet els ulls grossos quan
alguns grups de filofeixistes, parafeixistes o feixistes a seques han
agredit els que els hi portaven la contrària. La impunitat d’aquests
individus és absolutament escandalosa: ¿on són les “enèrgiques
condemnes” de rigor contra aquests violents i els seus actes salvatges?, i on és la diligent policia protectora dels ciutadans pacífics, civilitzats i desarmats?
¿Voleu
un altre signe, només un detallet, però d’allò més revelador de quins
pares de la pàtria governen en l’actualitat l’antic Regne de València,
herència -mal que els pesi- del rei En Jaume? M’hi vaig fixar en el partit jugat pel
Pamesa València aquest cap de setmana i que va ser televisat: els
jugadors d’aquest equip de bàsquet de l’ACB porten una etiqueta al dorsal amb
les quatre barres de la Corona catalanoaragonesa, com altres equips
catalans, però ells amb la banda blava, i a més a més, just al costat,
la bandereta espanyola, i val a dir que les dues juntes fan un goig
que enamora. La pròxima glòria per a Espanya podria ser l’aparició
televisiva de Francisco Camps vestit de Superman, i amb els calçotets
vermells del superheroi transmudats en gayumbos rojigualdos!… Com ho veieu?

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 13 d'octubre de 2008 per mininu

9 d’Octubre amb vent de ponent

Deixa un comentari

9 d’octubre: Diada del País Valencià.
“Quan el mal ve d’Almansa, a tots ens alcança”: amb el sentit de l’oportunitat que caracteritza l’Administració castanyola, avui s’ha filtrat que el Tribunal Constitucional està a punt d’emetre veredicte sobre l’acusat, el miniEstatut de Miravet, pobret, i que, després d’àrdues deliberacions, el dictamen serà desfavorable en alguns punts “sensibles”, com n’ha dit algú. Caram, quina sorpresa! Qui s’hauria pogut imaginar que poguessin bufar aquests vents tan hostils provinents de més enllà d’Almansa…!
El filtre pel qual s’ha escolat tan inesperada novetat és el de La Vanguardia, que sota l’epítet de “La cuestión catalana” (versió moderna de l’epítet franquista “El problema catalán”, tal vegada, ara expressat amb mots de seda), publicava avui aquest titular:
“El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut”, i més avall, en els destacats, n’hi havia dos que destacaven més que els altres:

“La palabra ‘nación’ se
subordinará a la existencia de una sola soberanía, la española  |  Los
magistrados se resisten al deber de conocer el catalán en Catalunya”…

Som on érem, nois: la sobirana Espanya a dalt del burro (que per això és sobirana), i la dependent Catalunya a sota, i a la sobirana no li dóna la gana de baixar del burro. Punt i a part.
Però aquesta no és la raó més important: la raó suprema, l’argument en el qual no poden transigir, aquests saberuts i doctes “Dotze homes sense pietat” del TC, és que “el deure” estatutari de conèixer el català a Catalunya els pugui afectar a ells, als senyors magistrats… Però on s’és vist! ELLS, haver d’escoltar els testimonis d’un judici expressant-se en català, entendre què diuen i fins i tot haver-los de parlar eventualment EN CATALÀ?!!!! A veure: a Espanya es parla espanyol, Catalunya és ara i serà sempre més Espanya, i per tant s’hi ha de parlar en espanyol a tutti plen, ara i sempre més. Aquest és l’argument suprem, i l’argument constitucional, a més a més. FI de la pel·lícula.

I pel que fa al finançament, no cal dir-ho, quedarà “rebaixat”: ens el deixaran “cercenado” (Déu n’hi do, el verb!…; una estona d’aquestes hauríem de parlar una mica de la debilitat que té LV d’avançar per la dreta, lingüísticament parlant, els mateixíssims diaris espanyols).
Fins aquí res de nou sota el sol, almenys per als que no ens dóna la gana de mamar-nos més el dit en les qüestions que tenen a veure amb Espanya. Tot això que donava avui en primícia el diari barceloní, aquest rumor (ha ha!!), no és que fos d’esperar: és que ja ho sabíem. L’única novetat possible, com en cada nova ocasió que tenen per clavar-nos el clatellot, és veure:
a/ com ho faran (aquesta vegada), de quina manera concreta; i
b/ com ho justificaran (ells i els que s’entesten -també des de Catalunya, mare de Déu!- a tirar d’aquesta carraca de SEAT 600 que segons ells és un Ferrari cavalcat per en Fernando Alonso).

Però tornem al 9 d’Octubre i al País Valencià: les notícies diuen que, tal com avançava ahir Vilaweb, la manifestació que han fet la vesprada d’aquest dijous a la capital les entitats aplegades dins la Comissió
9 d’Octubre per denunciar la política del PP contrària a la llengua i
als drets socials dels valencians ha topat, al centre de la ciutat, efectivament, amb la cavalcada que el Govern nacionalista del senyor Camps hi ha fet passar… en homenatge (aquesta sí que és bona!) al rei Jaume I

Us proposo de deixar un moment l’actualitat, germans, per no posar-nos a plorar a raig fet (el tristíssim resum de tot plegat seria que la sobirania del poble de Catalunya expressada en l’Estatut dependrà, finalment, d’un simple privilegi corporatiu de la magistratura monolingüística espanyola), i de reflexionar una mica, a canvi, sobre aquesta qüestió de política-ficció (o de prospectiva retroactiva, si voleu): què hauria passat si el rei en Jaume no hagués dividit el Regne entre els seus fills?

(CONTINUARÀ)

[Recupero, amb motiu de tan assenyalada data, un vell poema escrit durant el bienni negre aznarià i firmat per Lo Gaiter del Marroc, del qual n’he esporgat (o “cercenat”, com dirien en un destacat rotatiu barceloní) un petit fragment tirant a escabrós]

Vent de ponent

Put altre cop com alè d’escombraries
l’aire pútrid de la caverna,
i un calfred em recorre l’esquena.
Aquells vents que vam sembrar un dia
ens tornen ara de la posta
convertits en tempesta.
Els corbs s’apleguen per a la gran festa,
atrets per l’olor de sang i de fetge.
Moribunds i tot, la lluita és ben nostra
per sobreviure.
El seu riure,
com una escopinada en el rostre.
Volen dir “salut!”, i els surt un rot;
volen somriure, i els surt un ganyot;
el Ppsoé es frega les mans i es llepa el bigot,
ja es veu ficant fins al fons el ninot
de l’Espanya profunda,
i fent-ho endemés sense funda:
qui toca oli els dits se n’unta.
(…)
Però un dia vindrà
que aquest xiclet tan inflat
d’insults picants i paraules clovellades
els explotarà a la cara,
i quedarà esquitxada la seva Espanya
del contravent del seu propi pixat.

(ps: Només s’enganya
       qui vol ser enganyat.)

___________________________

[Imatge de l’entradeta: fotograma de la recreació teatral (1973), per a l’espai “Estudio 1” de TVE, de la pel·lícula de Sydney Lumet 12 angry men (Doce hombres sin piedad, en la versió espanyola]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 10 d'octubre de 2008 per mininu

L’últim, que tanqui el llum

Deixa un comentari

Trist cap de setmana, el primer d’aquest octubre: d’una sola tacada, han tancat tres establiments que, si fossin clubs, serien més que un club, però com que són -eren- negocis, doncs eren tres negocis que eren més que un negoci.
Em refereixo, per ordre d’aparició, a La Llibreria del Barri Bell de Girona, La Fàbrica de Celrà, i la cantina de les Mines d’Osor. Ignoro les raons exactes del tancament, excepte de La Llibreria, que se n’ha fet ressò la premsa de Girona (preus de lloguer excessius, probablement estimulats per aquest llarg període de bonança immobiliària que va fer pensar a propietaris i promotors d’habitatges de venda o lloguer que havien trobat la terra de fer pipes). Però sí que sé que es tracta de tres baixades de persiana totalment deplorables. Qualsevol diria que anem tan sobrats de llocs de trobada, de punts on sigui possible reunir-se amb amics, coneguts i saludats i donar marxa a complicitats i projectes, al voltant d’una copa o d’una taula (parada a més amb menges exquisides, i més o menys creatives)…!
La Fàbrica era un lloc espaiós, assolellat, totalment accessible, ple de bones vibracions, arquitectònicament una bella mostra de l’arquitectura industrial del país, i culturalment un lloc privilegiat, a quatre passes de Girona, que havia aixoplugat un munt d’iniciatives interessants.
Ca la Carmeta, l’antiga cantina de les Mines d’Osor, de quan eren una colònia on vivien els miners que treballaven en l’extracció del plom, era un lloc entranyable i tranquil, situat com fent equilibri entre la riera i la carretera d’Osor (més tranquil·la que mai, d’ençà que es va obrir l’Eix Transversal), que havia estat de molt temps cap aquí sempre en mans amigues que n’havien fet un recer a cobert de les injúries del temps, justament.
I de La Llibreria què en podem dir, d’aquest monstre de dos caps?: un establiment amb dues entrades i/o dues sortides, on semblava possible entrar-hi des d’una dimensió i sortir-ne per una altra, com en el llibre d’en Carlos Castaneda; una fórmula, la de llibreria-bar, no pas nova (no pas per a mi, almenys, que en podria explicar una experiència personal, més antiga, més convulsa i menys reeixida que aquesta, val a dir-ho), però sí molt productiva, i que ho podria haver sigut molt més si en aquest món, i més concretament a la ciutat de Girona, prevalguessin uns criteris altres que els del vil metall, això segur.
Un dia, parlant amb l’avi de Can Mascort, a tocar de la plaça del Vi i de la casa de la ciutat, dèiem, mig en broma mig seriosament, que determinats establiments no solament no haurien de tenir problemes de subsistència, sinó que haurien d’estar subvencionats per l’Ajuntament mateix, directament, només pel treball de mantenir dempeus aquestes mostres vives de la història de la ciutat. Ara ho tornaria a dir, i no pas en broma, a propòsit de La Llibreria, un lloc on era possible pensar i imaginar alternatives.
En fi: malaventurat!, com dirien els nostres avis…
L’últim, que tanqui el llum. Ens quedarem a les fosques, però estalviarem uns dinerons, això sí. (Tant se val la dita que diu que “hi ha estalvis que es mengen les estovalles”, gran joc de paraules i gran veritat).

El dijous 25 de setembre el portaveu de la CUP de Girona, Jordi Navarro, publicava un article d’opinió que no puc sinó subscriure, i que copio aquí per compartir-lo (i per fer-me passar una mica la rabior, excusin).

Entre l’opulència i la buidor


+ Imatge del carrer de la Força, al Barri Vell de Girona. Foto: JORDI SOLER

Ara fa un quart de segle l’Ajuntament de Girona
va crear una potent eina de transformació i gestió d’un dels espais més
emblemàtics de la ciutat i també més degradats en aquell època: el pla
especial de conservació i reforma interior del barri vell va néixer amb
una immensa tasca i importants reptes al davant.

El nostre Barri
Vell, una autèntica joia arquitectònica amb elements patrimonials de
renom i prestigi internacional, va patir un procés de degradació propi
i típic dels barris vells europeus, un procés que va anar acompanyat de
la decadència comercial, a més de l’expulsió de població i la pèrdua de
llocs de treball. Un procés que ve de lluny i que té l’origen en les
complexes dinàmiques econòmiques i socials de les societats
capitalistes contemporànies.

És aquí on el pla esmentat, com a
eina dotada de recursos i mitjans, tenia el repte de regenerar el
barri, dinamitzar-lo comercialment, culturalment, i dotar-lo dels
instruments necessaris per a la seva obertura a la resta de la ciutat,
al conjunt de Catalunya i, de passada, internacionalitzar-lo.

Passats
els anys crec que és un bon moment per fer-ne una valoració i, si cal,
una lectura crítica. No cal dir que el nostre Barri Vell és la nineta
dels ulls de Girona, la joia monumental que enorgulleix qualsevol
gironí; no podem pas negar aquesta evidència. Però també hem de dir que
els promotors del pla van fer una aposta per l’elitització del barri i
la seva posterior fossilització. Sí, tenim un barri vell restaurat i
molt bonic, però que no té vida més enllà dels turistes que el visiten.

Amb
l’aplicació del pla, el barri va patir un important procés
d’ennobliment que va expulsar molts gironins (jo en sóc un exemple). Es
va aplicar el pla de reforma amb l’objectiu d’elititzar-lo, de
convertir-lo en un museu i de desertitzar-lo comercialment. Avui, 25
anys després de la seva aplicació, estem veient com els comerços i
establiments amb història i identitat van tancant de mica en mica.
L’exemple més recent és l’anunci de tancament del cafè bar La
Llibreria, un establiment que feia una funció cultural, que era més que
un simple negoci.

Per acabar-ho d’adobar, els col·lectius i
entitats que es reunien al barri es veuen obligats a abandonar els
locals a causa dels elevats lloguers i això s’afegeix a la pèrdua
d’identitat i empremta del barri, i agreuja així el seu perfil de barri
residencial i dormitori. Especialment significatiu és el cas de
l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista, un important focus
d’activitat cultural i ambiental que ha estat desplaçat del Barri Vell
també recentment.

Una ciutat com Girona, connectada a Europa, amb
una evident tradició cultural i un barri vell de primer ordre no ha
sabut aprofitar el potencial que significa tenir una població
universitària de més de dotze mil joves. El nostre Barri Vell no ha
tingut un model, un projecte que explotés al màxim les seves
potencialitats culturals i socials. Sempre s’ha dit que els joves a
Girona no disposen d’espais per expressar-se culturalment i artística.
L’oferta d’oci és excessivament rígida i elititzada, i aquesta és una
mancança que el jovent ha patit històricament a Girona. El Barri Vell
és un espai prou ampli, amb possibilitats com ara segmentar-lo i
diversificar-lo per donar cabuda a les demandes del jovent i cedir-los
espais de creació i esbarjo més enllà dels canals convencionals.

Malauradament
els responsables municipals, amb la complicitat de propietaris voraços,
no han volgut donar resposta a les demandes ciutadanes, i el barri no
disposa d’ateneus, casals i altres espais per a joves, i no tan joves.
En comptes de diversificar l’espai econòmicament i cultural i obrir-lo
al conjunt de la ciutadania, les institucions locals han fet els ulls
grossos als processos especulatius i han decidit convertir el Barri
Vell en un gran escenari de pedra, pensat per a les masses turístiques
que arriben a Girona amb Ryanair.

[Imatge de l’entradeta: l’Orquestra Fireluche (una part: a la foto hi falten la meitat dels components), la genial formació cellerenca de música minimalista, que van tocar divendres a la nit a Ca la Carmeta, a les Mines d’Osor, juntament amb un fotimer de grups més. Igual com van fer a La Llibreria, els amos van voler tancar amb una vetllada de comiat festiva]

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 9 d'octubre de 2008 per mininu

Un cop baix…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

-Entonces… tú debes de ser el bajo del grupo, verdad, muchachote?

-¿Qué insinúas, con eso, maldito bastardo?

-(Joder!, pues no es susceptible ni nada, el enano…!)

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 4 d'octubre de 2008 per mininu

De la pastera

Deixa un comentari

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}


Sóc en SOC,

Sebastià

Obrer Català,

I sóc més dolent que el pebre,

Perquè a més de proletari

I blanc dels vostres comentaris,

Sóc fill d’emigrants i negre.


Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 2 d'octubre de 2008 per mininu