-Així què, doncs?, altre cop ficant-nos amb el bo del gran dels Gasol?
-Qui, jo? No, home, no. En primer lloc, en Pau és un grandíssim jugador de basquetbol, un estratosfèric pivot que és un plaer veure’l jugar, i que a un el fa sentir orgullós de ser del seu mateix país. Del mateix país, he dit? Ah, noi, aquí comencen les discrepàncies. Perquè això seria així -si mirem com van les coses a la resta del món- en qualsevol país normal i corrent. Però es veu que en aquest país nostre, a Catalunya, no hi ha manera de fer les coses com es fan a tot arreu: sempre hi ha d’haver factors externs que vénen a distorsionar les coses i el sentit de les coses, amb el resultat fatal que al final hi ha un fotimer de coses que no tenen sentit.
Des que, ara fa dos anys, la selecció espanyola de bàsquet, la meitat de la qual estava composta de jugadors catalans, va guanyar el campionat del món a Tòquio, el pivot de Sant Boi s’ha anat ficant fins al fons en el seu paper de motor de la selecció estatal, i com que és espanyola, la selecció, doncs vol dir que en Pau ha fet -voluntàriament o obligat per determinades forces des de l’ombra- un paper polític de primeríssim nivell: el de la imatge, el de ser una icona del nacionalisme espanyol, que és un paper essencial, atès que Espanya és bàsicament imatge, essent com és un miratge, un país creat per il·lusionistes.
¿Li ha “demanat” algú, a en Pau Gasol, que s’impliqués tan a fons en la seva feina d’aglutinador de l’Espanya sempre en perill de desvertebrar-se? ¿L’hi han forçat a canvi de determinades prebendes o determinades amenaces? ¿Li han fet veure la llum els mateixos personatges, o els mateixos arguments, que van convèncer fa anys el pobre Miguel Indurain, el ciclista navarrès multicampió del Tour de França, perquè es retractés o renegués d’unes suposades declaracions seves en un diari francès –“Je me moque d’être espagnol”– i que lluís a partir d’aquell afer la bandereta espanyola a la vestimenta i allà on fes falta?
Sembla que no, que el noi de Sant Boi, que sembla que els té molt ben posats, no ho toleraria pas. Per tant, la seva fe espanyola deu ser ferma i autèntica, conscient. ¿Però tan conscient és, el jove esportista, que sent la necessitat de fer-ne apostolat, i fer-lo tan activament? Tot fa pensar que sí, i per tant aquí és on entrem en el camp del debat, i on em permeto reincidir a rebatre des de la insignificança d’aquest raconet la magnificència de la seva enorme, colossal, descomunal, descollonant, aclaparadora figura mediàtica de sant de la devoció espanyola, de la xaruga Espanya de sempre que ara va, coberta de maquillatge fins a les celles, de jove i modernilla per l’ample món mundial, i de tenor solista en el concert de les nacions…
En Pau podrà dir missa, i encantar amb els seus rotllitos de primavera els que estan disposats a escoltar-lo i a regalar-se les orelles amb les seves prèdiques espanyolistes (no-nacionalistes, per tant). Però a un servidor, que no formo part d’aquest públic fidel, més aviat em fa pena. Vull dir que trobo penós veure’l posant el seu indiscutible talent al servei d’aquesta gent que porta la xenofòbia a l’ADN i que utilitza tots els mitjans que té a l’abast per imposar-se: “A por ellos!”. Em fa una angúnia insuportable.
Cadascú és lliure de baixar les escales com li doni la gana de fer-ho, i en Pau també, i ell més que ningú, si voleu; però, des de la distància -la meva-, és patètic veure’l deixar-se manipular la seva condició d’espanyol amb DNI i deixar-se explotar la seva imatge “llatina”
(?), és patètic veure’l anant d’ambaixador del ‘seu’ país, i és patètic veure’l apostant i posant els pebrots en l’opció més fàcil, al capdavall … I és patètic veure’l en un partit a Pequín cridant des de la banda “Vamos, vamos!”…
al seu germà Marc. Ep!, potser a casa seva parlen castellà, no ho sé, i
no seria el primer cas de família catalana que trobessin que fa més fi
parlar la llengua del Mio Cid (i qui diu del Mio Cid diu del general
Franco, que era un gallec que trobava més fi parlar la llengua d’Alfons
XIII i del general Primo de Rivera, i que de passada va pensar que Espanya milloraria molt si tots els espanyols
no castellanoparlants fessin com ell, i va ser amb aquesta bona
intenció que els va obligar a tots a imitar-lo). Sigui com sigui, és trist veure com alguns catalans són perfectament capaços de vendre’s a tota velocitat per un plat de llenties espanyoles…
Un “país admirable”, sí. I el món sencer encara l’admiraria més si el conegués a fons i sapigués què és capaç de fer, fins a quin punt és capaç d’anul·lar els altres per ser ell. ¿Recordem només un parell de suplantacions de les seves, sense sortir del terreny esportiu?
Per exemple, la fastuosa exhibició de nonacionalisme d’un locutor català de TVE, Miguel Ángel (sic) Rosselló, que la temporada passada entrevistava el pare del corredor de Manresa Toni Elias, tot just haver travessat aquest la ratlla de meta com a campió, i que el va fer callar cridant com un beneit “No puede hablar, no puede hablar!” perquè l’home li contestava en català… (Aquest últim diumenge, que el noi va quedar segon al circuit de Brno, a la República Txeca, darrera de Valentino Rossi, cap dels Elias, pare i fill, ja no va cometre la mateixa distracció de l’any passat).
O aquesta altra, vista en el programa de la mateixa cadena “Pasando olímpicamente”, en el qual tres cronistes de la casa repassaven la jornada olímpica amb to més o menys festiu: un dia un d’ells es deixa anar criticant que països com Bahrein comprin atletes a preu d’or negre -una pràctica lamentable, sens dubte- i que amb això “impidan a los televidentes del país la identificación” amb l’atleta i les seves gestes…, i per il·lustrar-ho més, ho contrasta tot seguit amb l’exemple de la Gemma Mengual i l’Andrea Fuentes…, amb les quals, tot i ser catalanes, els espanyols no tenen problemes d'”identificació”… I si els catalans tenim problemes d’identificació amb les seleccions espanyoles, ens hi podem posar fulles, és clar…
I acabem tornant al megaexemple d’en Pau Gasol, amb un altre vídeo impagable amb en Pau fent palmes i tocant les castanyoles i gestionant les seves responsabilitats (“Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad”, diu l’espot de la multinacional Nike, amb ell de figura), i amb un parell de perles més que l’adornen d’allò més.
En fi, no prenguis mal, Pau, que Espanya és una vella geniüda i molt i molt desagraïda…
Perla # 1. Del blog d’un espanyol que no cap a la seva pell:
De
hecho, Pau no va a cobrar ni un dólar más de lo que ganaba en Memphis,
ya que su traspaso se traslada al conjunto de Los Ángeles. No habrá
mejoría económica pero el salto deportivo es inmenso, y es que los
Lakers son posiblemente el equipo más histórico y prestigioso de la
liga más espectacular (no me aventuro a decir la mejor, porque el
basket europeo cada vez planta más cara al américano, y una cosa es la
fortaleza y la técnica Yanki, y otra muy distinta la disciplina táctica
y el orden del viejo continente). Y lo más importante de todo, ahora
Gasol tiene opciones reales de colocar en uno de sus dedos el tan
ansiado anillo de campeón de la NBA. Todo un honor.
Phil
Jackson, entrenador de la franquicia, está pletórico con su nueva
adquisición. Hasta Kobe Bryant, estandarte del equipo angelino, se
deshace en elogios para nuestro campeón. Sin duda una alfombra roja
para que Pau haga una entrada triunfal en su nuevo destino, en una
ciudad de cine y espectáculo, y donde a buen seguro, Gasol saldrá
dejando su huella en el Paseo de las Estrellas.
Atrás,
en el barco semihundido de Memphis, queda otro auténtico crack. Juan
Carlos Navarro da sus primeros pasos NBA con la dificultad de gatear en
la inestable franquicia de los Grizzlies. De todas formas, al igual que
Pau ha dado el salto, seguro que “La Bomba” estallará y la explosión le
servirá de impulso para volar a otro destino mucho mejor. Y el
siguiente en llegar a la cuna del Rey del Rock será Marc Gasol. La ÑBA
a la conquista de América.
SERGIO HERRERO
Això mateix: la ÑBA a la conquista d’Amèrica. EspaÑa avançant imparable cap al futur, i sense baixar de les caravel·les colombines!…
Perla # 2. Aquesta altra no té preu: és de l’ínclit director del diari El Mundo, i el va escriure després del partit en què la selecció espanyola va quedar, pels pèls, subcampiona d’Europa, darrera el combinat de Rússia:
“Gasol es el más español de los atletas
catalanes”
El director de El Mundo, Pedro J.
Ramírez, ha atorgat a Pau Gasol ser “el más español de los atletas
catalanes”. Pedro J. recorda que
“todos contuvimos la respiración cuando, en el filo mismo del
aullido de la bocina, Pau Gasol recibió el balón de espaldas al aro junto al
borde exterior de la bombilla que delimita la zona de tiros libres. Abnegado como un nazareno, exhausto como un ecce
homo, el más español de los atletas catalanes ejecutó uno de sus clásicos
reversos, pivotando sobre el pie derecho hasta lograr encarar el aro y
elevarse en pos de la canasta. Una inexpugnable cortina de acero formada por tres
pares de brazos de otros tantos jugadores rusos se interpuso en su camino,
cerrando cualquier resquicio transversal desde el Báltico hasta los Urales, y él sólo pudo refugiarse ya en la única opción que le quedaba, rectificando el
salto para echarse hacia atrás en el aire, ganar espacio vital antes de la
caída y lanzar un tiro bombeado dirigido hacia el tablero, mediante una
parábola picuda como la joroba de un dromedario”.
[Queda clar, doncs, que a més de ser un nonacionalista putrefacte, mentider compulsiu, periodista rigorós i anticatalà més rigorós encara i tenir moltíssimes altres virtuts que no enumerarem aquí, l’entranyable Pedrojota és “un cursi de tomo y lomo”, per Tutatis!]
