L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Nuclear?

Deixa un comentari

Era dilluns a la nit

Tot dormia,
menys els gossos i la ràdio.
Només alguna au nocturna
alçava el seu vol secret,
i el talp de la seva cofurna
treia tot just el musell.

El món dormia,
menys la ràdio i algun gos,
i alguna serp extraviada
entre la defensa i l’atac,
la fugida i la mossegada,
la plana oberta i l’atzucac.

Tothom dormia,
menys jo i la ràdio,
companys de viatge i de feina,
companys de penes, d’ais al cor,
junts si cal esmolem l’eina
i en plena nit descobrim l’or.

La natura dormia,
però no la radioactivitat,
brunzint dia i nit, brunzint sempre
dins la matriu sinistra de plom,
com un pecat amagat que nia al ventre,
corcant la terra mentre tot dorm.

[Lo Gaiter del Marroc, 20-21 de març de 1995]

“Quan penses que ja s’acaba, torna a començar…”. Això ho deia -ho cantava, ho cridava- en Raimon els anys 70, desesperat de les cuetades interminables de la cuca franquista que no acabava mai de morir i deixar-nos en pau.
Però no era l’únic papus d’aquell temps que revifa encara ara, de tant en tant, aquí i allà, com per recordar-nos constantment que no hi ha somni sense el seu corresponent malson que li fa de contrapès (i sovint, molt de contrapès, prou per arrossegar-lo cap al fons).
Últimament es tornen a sentir veus que vénen a defensar la “conveniència” de reconsiderar el “no” de fa unes dècades (“Nuclear? No, gràcies”, deia l’eslògan popular, tan contundent com irònic) a la indústria nuclear: a “l’ús pacífic de la radioactivitat”, com en deien els manuals, contraposant-lo a l’ús militar, al qual carregaven els neulers i la culpa tota de l’horror d’Hiroshima i Nagasaki, i obviant l’enllaç entre l’un i l’altre a través de la producció de plutoni, com a residu de les centrals nuclears.
Pel mig van venir uns quants accidents en aquestes centrals, que passaven per ser absolutament segures, i l’escalada va culminar amb el de Txernòbil, que ens va posar a tots al caire del desastre, i als defensors de l’ús pacífic de la radioactivitat se’ls van acabar els arguments…, o els van congelar, en espera de temps millors.
Ara devem estar en un d’aquests “temps millors” (qui sap si un dels períodes en estat de xoc col·lectiu que el capitalisme aprofita per col·locar els seus productes, com denuncia la Noemí Klein al seu llibre La doctrina del xoc), perquè els mateixos o nous adeptes de la causa nuclear tornen a insistir amb la vella cançó, i encara arrodonint-la amb alguna estrofa nova, com ara que ens “alliberaria” de la dependència del petroli (com si l’urani no en creés, de dependències…) i altres raons precisament de caire ecologista: cágate, lorito!, que diria el Rubianes.
Deixin estar, sisplau, els arguments ecologistes, que encara pendríem mal, i deixin de banda un moment els arguments economicistes (¿és de debò que ens volen fer creure que -tot comptat i debatut- l’electricitat d’origen nuclear és “barata”?), i contestin aquesta pregunta tan senzilla: el problema de l’eliminació, o reprocessament, dels residus nuclears està resolt, sí o no? No hi està, oi que no? (Fa tot just un parell de dies el diari informava de la decisió del govern -el govern de l’Estat, se suposa, que aquí el nostre no hi pinta res- de permetre emmagatzemar “temporalment” -sí?- deixalla radioactiva a la mateixa central d’Ascó, la instal·lació que acaba de rebre una sanció milionària per la fuita radioactiva que va patir els primers mesos d’aquest any i de la qual no va informar fins que se li va descobrir).
Doncs quan tinguin aquest tema resolt en podríem tornar a parlar, si tan interessant troben que és fer-ho. Però mentrestant, facin el favor de no explicar-nos més sopars de duro.

[La figura de l’entradeta és la foto (captada a través del telescopi STX instal·lat a bord del satèl·lit de raigs Yohkoh) d’una enorme central nuclear que hi ha a l’espai exterior, que supera en capacitat uns quants milers de milions de vegades la de totes les centrals nuclears de la Terra juntes, arriba a una temperatura de 20 milions de graus en el nucli i se li calcula una vida útil de 5.000 milions d’anys, a partir d’ara. El problema que té aquesta central és que l’energia que produeix és gratuïta…
Font: www.espacial.org/astronomia/sol/sol1.htm]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 d'agost de 2008 per mininu

Elogi de la mandra (II)

Deixa un comentari

Ens trobem a finals d’agost, i doncs es van esgotant els dies de vacances del sector més ampli de la població que n’ha pogut fer. És hora de tornar a la feina… els que tinguin la sort de tenir-ne, vaja: a aquest nivell -quasi sota zero- hem arribat després de dècades de lluita contra l’opressió patronal i per les conquestes laborals que havien de dignificar la condició de “les classes socials menys afavorides”…
Que lluny que semblen les nombroses alternatives proposades per tants pensadors honestos i gurús il·luminats com hi ha hagut i i els col·lectius de seguidors que han provat de portar-les a la pràctica al llarg de tots aquests anys…!
I al capdavall de tants estira-i-arronses, tan estreta ha quedat, la cosa, que ara ja sembla una total frivolitat parlar de la mandra i del dret a cultivar-la, com s’havia fet en moments concrets de la història. I tanmateix, no ens hauríem d’espantar de reconsiderar-la, fins i tot en moments tan poc adients (aparentment) com els d’ara. O precisament per això: perquè, ben mirat, el dret a la mandra ens pot servir de referent i ens pot ajudar a relativitzar el valor de cada cosa, ara que anem tan encegats tots per trobar una feina, sigui de la mena que sigui, ens agradi o no, i estigui més o menys ben pagada, mentre ens la paguin…
Transcric aquí sota un fragment d’un post que vaig trobar de casualitat (i del qual desconec les dades de filiació), i que dedueixo que va ser publicat l’estiu de l’any passat. L’escrit suggereix això que dèiem: la virtut que pot tenir la mandra de provocar un nou replantejament de les relacions humanes (i particularment les laborals), fins al punt que, segons la llei de la relativitat, podria passar que la mandra, el sisè pecat capital, fos l’embrió d’una nova revolució, necessàriament pacífica, però també necessària:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:1168709459;
mso-list-template-ids:36626482;}
@list l0:level1
{mso-level-number-format:bullet;
mso-level-text:?;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
font-family:Symbol;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}



La
mandra: quelcom digne d’elogi, o estem massa alienats?

Diumenge
passat (13 d’agost), al suplement “Plaers” de l’Avui hi havia
un apartat titulat “L’elogi de la mandra”. No debades “la
mandra ha suscitat reaccions ben diverses al llarg dels últims 3.000 anys”
.
Però anà prenent rellevància a partir de moments o personatges històrics
concrets. Per exemple, fou el teòleg Evagri Pòntic (s VI) qui ideà la coneguda
llista dels pecats capitals, entre els quals trobem el de la mandra. Molt més
endavant, arran de la
Revolució Industrial, la mandra esdevé no només un pecat
contra Déu, sinó contra el mateix capitalisme: cal recordar que aleshores la
jornada laboral s’enfilava fins al voltant de les 12 hores, infants inclosos.

Tot i
els esculls d’ordre religiós i socioeconòmic que s’intentaven imposar a tothom
que participés del sistema, s’han anat alçant veus que enalteixen i elogien la
ganduleria i la filosofia del dolce far niente. Tant és així, que als
EUA ja “ha nascut un moviment que s’aferra a la síndrome de la
mandritis aguda”
, amb pàgines web de suport i tot. Els mandrosos
disposen fins i tot d’una llarga sèrie de citacions, extretes d’escriptors i
filòsofs. Per exemple:

  • “Els moments
    més feliços de la vida d’un home són els que passa despert al llit quan es
    fa de dia”
    (Samuel Johnson, s XVIII)
  • “La mandra no
    consisteix a no fer res, sinó a fer grans coses no reconegudes pels dogmes
    de les classes dominants”
    (R. L. Stevenson, s XIX)
  • “Les
    institucions temen els pobles mandrosos, perquè un mandrós és un pensador,
    i els pensadors no són un membre benvingut en moltes situacions
    socials”.

Qui sap? En tot
cas, compte a frivolitzar amb la mandra, que pot resultar una cosa molt
seriosa, molt més important del que ens podem pensar (les poques estones que la
feina ens ho deixi fer)…

_______________________________

 

Nota bene: Els 7 pecats
capitals clàssics són l’avarícia, l’enveja, la gola, la ira, la
luxúria, la peresa i la
supèrbia. Però fa poc que el papa Benet XVI els ha renovat, o revisitat,
com diuen els castissos que volen sovint a Nova York. Els set pecats capitals moderns,
segons el nostre papa teòleg, serien aquests:
la contaminació,
l’enginyeria genètica, la riquesa obscena,  la drogoadicció, l’avortament,
la pedofília, i la injustícia social i les diferències entre rics i pobres.
Venint
de qui ve, la nova llista, la veritat és que suggereix uns quants comentaris
(no gaire caritatius), però ho deixarem per un altre dia.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 29 d'agost de 2008 per mininu

Perles carpetovetòniques (5): Montserrat Caballé Folc

Deixa un comentari

El diari El Mundo del Siglo XXI, la principal funció del qual és informar els seus lectors de la conveniència de liquidar les llengües peninsulars que no siguin el castellà (el torn del portuguès, que és un cas una mica més difícil, vindrà en una fase més avançada de la liquidació), i en quin punt es troba Espanya d’aquest procés de neteja lingüística, fa ja uns mesos que no piula, d’ençà de la publicació de l’últim Manifiesto contra aquestes llengües molestoses i sobreres. Així doncs, mentre esperem (probablement fins passat el període estival) que presenti en societat l’últim fascicle a favor del monolingüisme castellà, farem un exercici de memòria molt entretingut, sobre la meravellosa explosió d’espanyolisme sofert aquest estiu per la soprano regional Montserrat Caballé, que va aprofitar el tsunami del Manifiesto pedroquixotesc per pujar com una gràcil surfista a la cresta de l’onada, on la pogués veure i sentir bé tothom, i donar-se un bon bany a les aigües patriòtiques i populistes del Cantàbric.
Vegem què deia la magna diva, el 2 de juliol passat, a la seu de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, a Santander, davant de la reina Sofia i de l’ex-director general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza, que li va fer de padrí:


«La soprano Montserrat Caballé, considerada una de les cantants catalanes més internacionals, avui s’ha definit com a “espanyola de soca-rel, tant si es vol com si no es vol”, i per això ha rebut amb una “emoció molt gran” el doctorat honoris causa de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.
Per Caballé, aquest reconeixement “representa Espanya”.
A més, la soprano ha reconegut sentir-se espanyola “malgrat ser nascuda en una ciutat esplèndida com és Barcelona, a la regió de Catalunya”.
En
declaracions fetes a Santander, on ha rebut aquesta condecoració, la
soprano ha afirmat que ser bilingüe és “ideal”, i ha recordat com els
seus pares, que “eren molt savis”, sempre li recordaven que “a Espanya hi ha moltes llengües però la llengua d’Espanya és l’espanyola”.
El
doctorat honoris causa de la UIMP és el segon que rep d’una
universitat espanyola, després del que li va atorgar la Politècnica de
València, la terra de la seva mare i dels seus avis».

Això és una senyora ària, ja ho crec, amb pinyol i tot: la senyora Montserrat se sent espanyola (perfecte: és el seu problema) malgrat haver nascut a l’esplèndida ciutat de Barcelona, “a la regió de Catalunya”. I doncs, a què ve aquest afegitó geogràfic amb tinta política?, qui li demanava que se signifiqués d’aquesta manera, rebaixant Catalunya a la segona divisió de la lliga de nacions? ¿Com pot ser que un personatge il·lustre com ella, que podria formar part perfectament de la galeria de “catalans universals”, faci al cap dels anys i en la culminació de la seva esplèndida carrera internacional aquest exercici de provincianisme tan lamentable, barat i ridícul?
I pel que fa a la “sàvia” reflexió que la llengua d’Espanya és l’espanyola, ja ho sabíem, igual que sabem que la llengua espanyola és la que es parla a Espanya: i què? Aquest doble ris és el truc del peltruc amb què Espanya es permet totes les agressions contra les cultures que no són la seva: ¿què ens explica, doncs, amb aquesta perogrullada familiar?
(I del bilingüisme que ens és tan “familiar”, també, i que ella troba tan “ideal”, li diria que té raó, que és ideal, però ho és per a una de les dues llengües, que casualment sempre és la més forta: en tenim un exemple patent i tristíssim a la terra dels seus avis, aquesta Congregació Valenciana que ha passat del “bilingüisme ideal” a la substitució fatal -encara que no a tot arreu, per sort-, i que ha entregat les restes de la seva llengua original en ofrena a Espanya, com una “glòria” més, oi, mestressa?).
I a què treu cap el lirisme de la seva intervenció a la UIMP, on va destacar “la necesidad de compartir
los recursos y el saber como el imperativo universal que debe inspirar
nuestras acciones, individuales y colectivas. En los albores de este
nuevo milenio ésta debe ser nuestra misión. Ponerla en práctica,
completarla, vivirla y avivarla cada amanecer”
. No diu si això ho hem de fer abans o després de raspallar-nos les dents, però en tot cas sembla que vol dir que hi ha “recursos” i “sabers” que s’han de compartir més que altres…
Igualment, quan més tard, parlant dels joves (espanyols), diu que “con su fuerza, voluntad,
espíritu de superación y sabiduría adquirida pueden crear una conciencia de solidaridad cultural para la paz, la convivencia y para
la ciencia”
, sabent com pensa la flamant doctora, segurament hem d’entendre que la solidaridad cultural és com l’altra, l’econòmica: només d’anada, i sempre en la mateixa direcció, oi que sí?
D’aixonsis…, per cert: i què hi ha de la seva, de la seva personal solidaritat? També és espanyola de soca-rel? Ah, noi, quin tema més delicat hem anat a tocar!… Passin i vegin, senyores i senyors, què diuen d’ella a la contracrònica de la cavalleresca jornada lírica a la Universitat:

Caballé: Andorra i olé!!!

Montserrat Caballé va explicar en una entrevista amb motiu d’haver rebut el doctorat honoris causa de la universitat internacional Menéndez Pelayo que va néixer “en una ciudad espléndida como es Barcelona, en la región de Cataluña”, i es va definir com una “española de pura cepa, pese a quien pese”. Del context de l’entrevista es veu clarament que a qui suposadament ha de pesar que la soprano barcelonina es defineixi com a espanyola és als catalans que opinen que els catalans són catalans.
Però s’equivoca, perquè objectivament aquesta senyora només pesa per als catalans que l’han de portar a coll, i no ens hauria d’importar que es consideri espanyola, catalana, boiximana o marciana, vist el profit que en traiem, més enllà dels melòmans a qui agrada escoltar-la.
Objectivament, l’únic ens que hauria de mostrar el seu pesar pel comportament de Caballé -i per motius que no tenen res a veure amb les autodefinicions- és l’espanyolíssima Agència Estatal d’Administració Tributària, que no toca ni un euro del que guanya aquesta senyora, que té fixada la residència a Andorra per pagar menys impostos, impostos que són espanyols de soca-rel.
Mentre els espanyolistes gaudeixen amb les declaracions verbals de Caballé, no s’adonen que aquesta fa les declaracions de veritat -les d’impostos- en català, l’idioma oficial del país on paga els tributs del que guanya a Espanya amb coses com ara els cursos de cant que li contracten a Cantàbria.

[Joan Poyano, a “De set en set”, El Punt, 8·7·08]

La pela és la pela, efectivament. I a Andorra encara més…
En fi, si la magnànima espanyolitat de pura cepa de la senyora Caballé
i Folc ens ho permet, direm per acabar, tot parafrasejant-la, que aquí en aquesta regió som i serem gent catalana /
tant si es vol com si no es vol, / que no hi ha terra més ufana, / sota la cap del sol.

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 29 d'agost de 2008 per mininu

En català, també per fer-hi negoci

Deixa un comentari

Res de militància: hem de fer servir el català, l’idioma propi d’aquest país, per engruixir la butxaca. Això és tan evident, que si no és una realitat i encara s’ha d’anar reivindicant, anar-ho recordant fins i tot a aquells a qui més interessa saber-ho i tenir-ho en compte, és perquè hi ha una espessa pantalla, un tel enorme que fa les funcions de cataracta a nivell industrial, que ho tapa: és el nostre Estat amic (i actualment, a més a més, governat per un gabinet socialista també amic), el nostre simpàtic veí que s’engreixa sense parar a costa nostra, fins a tapar-nos de la vista del món…
¿Què podem fer, pobres de nosaltres, contra aquest paquiderm, impermeable a la reflexió i insensible a cap matís, que ha entrat a la nostra botiga amenaçant de trinxar-ho tot?
Doncs això: utilitzar dues eines que tenim a la mà i que, tot i ser completament pacífiques, tenen una força potencial enorme: són la nostra doble condició de consumidors, de clients (“el client sempre té raó”, diu la màxima dels comerciants), i de catalanoparlants.
Es tracta només de fer-nos valer com a tals: com a clients, triant sistemàticament, entre dues opcions possibles, la que beneficia més el nostre país (els productes etiquetats també en català, per exemple; o les companyies aèries que no ens tracten com a extraterrestres, com ha fet fa poc el Barça per viatjar als Estats Units); i com a parlants de català, no canviant d’idioma a les primeres de canvi, sinó només si l’altre, el nostre interlocutor, ens ho demana (i no canviar, sisplau, si l’altre ens ho demana expressament, com passa sovint, per a desesperació dels pobres immigrants que volen acostumar-se a parlar en català amb la gent del país, i que deuen pensar que som pallussos de mena…, o que no volem que deixin de ser immigrants mai).
L’experiència dels que s’hi han posat diu això: proveu de parlar en català a tothom del vostre entorn, sense fer distincions (però sempre amb l’amabilitat i l’obertura de mires que calgui, això queda entès), i al cap de poc tothom (sobre)entendrà que amb vosaltres no és obligatori parlar català, però que és necessari (just i necessari, com diuen a missa), entre altres coses perquè és més còmode per a les dues parts.
I amb això em penso que ja som al cap del carrer, oi?

En el post d’ahir acabàvem parlant del diari madrileny El Mundo, que es caracteritza per la seva voluntat manifesta de fer-ne desaparèixer el català, d’aquest mundo que pregonen. És una mania incomprensible, però real; i encara estan convençuts que la seva xenofòbia militant fa modern, ai las! (Aquest sí que seria un bon misteri per posar els pèls “como escarpias” al bonàs de l’Iker Jiménez…).
En fi, el cas és que tinc a davant un article del periodista d’El Punt Jordi Soler, que se’l llegeix sovint i ens en transcriu barrabassades com aquesta (gràcies, Jordi), que copio perquè s’ho val: és l’última entrega de la seva monomania anticatalana radical, que té a veure amb el tema que tractem:

“Ziegelstein!”
El diari El Mundo -quin altre, si no- publicava ahir [11/8/08] amb un gran desplegament informatiu la notícia que la Cambra de Comerç Alemanya no veu rendible, “en termes purament econòmics”, usar el català. Segons Peter Moser, director d’aquesta entitat, que aplega les empreses alemanyes a Espanya, “els pocs casos de catalanoparlants no bilingües no justificarien haver-ho de fer en totes les comunicacions amb els seus clients” (!?).
El business are business, equivalent anglosaxó al nostre la pela és la pela, pot més que totes les cortesies del món (Herr Moser no s’ha fixat, però, en el gran nombre d’espots televisius de productes d’empreses de la resta d’Espanya que han estat traduïts al català. O de multinacionals de les grans superfícies que no només retolen aquí els seus centres comercials en la nostra llengua, sinó que hi editen també els seus prospectes i fullets).
Ara bé, si el director d’aquesta Cambra considera que “la despesa en traduccions, formació del personal i la producció de versions de la documentació i materials impresos en un altre idioma -un altre que no sigui el castellà- no és proporcional al nombre de clients que ho requereixen”, és ben lliure de manifestar-ho. Amb tot, en la llista de maldecaps que, segons la Cambra alemanya, es deriven de l’existència de catalans que som feliços quan s’adrecen a nosaltres en el nostre idioma, El Mundo en destaca un que costa molt de creure: “Hi ha firmes alemanyes amb problemes per trobar directius de parla catalana que dominin l’espanyol”. Home, un càrrec com el de directiu duu implícits un seguit de coneixements que, sovint, van més enllà de la simple cultura general. M’agradaria que algú em presentés un directiu de parla catalana que no domini també el castellà (fins i tot gosaria dir que la cosa va més aviat al revés).
I, per acabar, llegim El Mundo (traduït): “Injustificat, no rendible i poc adequat per obrir-se camí a l’exterior. Així qualifica el director de la Cambra de Comerç Alemanya a Espanya les polítiques lingüístiques que fomenten el català”.

Què esperen, en Pedrojota i tots els del seu ku-klux-klan, a posar-nos a tots els catalans un morrió?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 28 d'agost de 2008 per mininu

Perles carpetovetòniques (4): Pau Gasol y Olé!

Deixa un comentari

-Així què, doncs?, altre cop ficant-nos amb el bo del gran dels Gasol?
-Qui, jo? No, home, no. En primer lloc, en Pau és un grandíssim jugador de basquetbol, un estratosfèric pivot que és un plaer veure’l jugar, i que a un el fa sentir orgullós de ser del seu mateix país. Del mateix país, he dit? Ah, noi, aquí comencen les discrepàncies. Perquè això seria així -si mirem com van les coses a la resta del món- en qualsevol país normal i corrent. Però es veu que en aquest país nostre, a Catalunya, no hi ha manera de fer les coses com es fan a tot arreu: sempre hi ha d’haver factors externs que vénen a distorsionar les coses i el sentit de les coses, amb el resultat fatal que al final hi ha un fotimer de coses que no tenen sentit.
Des que, ara fa dos anys, la selecció espanyola de bàsquet, la meitat de la qual estava composta de jugadors catalans, va guanyar el campionat del món a Tòquio, el pivot de Sant Boi s’ha anat ficant fins al fons en el seu paper de motor de la selecció estatal, i com que és espanyola, la selecció, doncs vol dir que en Pau ha fet -voluntàriament o obligat per determinades forces des de l’ombra- un paper polític de primeríssim nivell: el de la imatge, el de ser una icona del nacionalisme espanyol, que és un paper essencial, atès que Espanya és bàsicament imatge, essent com és un miratge, un país creat per il·lusionistes.
¿Li ha “demanat” algú, a en Pau Gasol, que s’impliqués tan a fons en la seva feina d’aglutinador de l’Espanya sempre en perill de desvertebrar-se? ¿L’hi han forçat a canvi de determinades prebendes o determinades amenaces? ¿Li han fet veure la llum els mateixos personatges, o els mateixos arguments, que van convèncer fa anys el pobre Miguel Indurain, el ciclista navarrès multicampió del Tour de França, perquè es retractés o renegués d’unes suposades declaracions seves en un diari francès –“Je me moque d’être espagnol”– i que lluís a partir d’aquell afer la bandereta espanyola a la vestimenta i allà on fes falta?
Sembla que no, que el noi de Sant Boi, que sembla que els té molt ben posats, no ho toleraria pas. Per tant, la seva fe espanyola deu ser ferma i autèntica, conscient. ¿Però tan conscient és, el jove esportista, que sent la necessitat de fer-ne apostolat, i fer-lo tan activament? Tot fa pensar que sí, i per tant aquí és on entrem en el camp del debat, i on em permeto reincidir a rebatre des de la insignificança d’aquest raconet la magnificència de la seva enorme, colossal, descomunal, descollonant, aclaparadora figura mediàtica de sant de la devoció espanyola, de la xaruga Espanya de sempre que ara va, coberta de maquillatge fins a les celles, de jove i modernilla per l’ample món mundial, i de tenor solista en el concert de les nacions…
En Pau podrà dir missa, i encantar amb els seus rotllitos de primavera els que estan disposats a escoltar-lo i a regalar-se les orelles amb les seves prèdiques espanyolistes (no-nacionalistes, per tant). Però a un servidor, que no formo part d’aquest públic fidel, més aviat em fa pena. Vull dir que trobo penós veure’l posant el seu indiscutible talent al servei d’aquesta gent que porta la xenofòbia a l’ADN i que utilitza tots els mitjans que té a l’abast per imposar-se: “A por ellos!”. Em fa una angúnia insuportable.
Cadascú és lliure de baixar les escales com li doni la gana de fer-ho, i en Pau també, i ell més que ningú, si voleu; però, des de la distància -la meva-, és patètic veure’l deixar-se manipular la seva condició d’espanyol amb DNI i deixar-se explotar la seva imatge “llatina”
(?), és patètic veure’l anant d’ambaixador del ‘seu’ país, i és patètic veure’l apostant i posant els pebrots en l’opció més fàcil, al capdavall … I és patètic veure’l en un partit a Pequín cridant des de la banda “Vamos, vamos!”
al seu germà Marc. Ep!, potser a casa seva parlen castellà, no ho sé, i
no seria el primer cas de família catalana que trobessin que fa més fi
parlar la llengua del Mio Cid (i qui diu del Mio Cid diu del general
Franco, que era un gallec que trobava més fi parlar la llengua d’Alfons
XIII i del general Primo de Rivera, i que de passada va pensar que Espanya milloraria molt si tots els espanyols
no castellanoparlants
fessin com ell, i va ser amb aquesta bona
intenció que els va obligar a tots a imitar-lo). Sigui com sigui, és trist veure com alguns catalans són perfectament capaços de vendre’s a tota velocitat per un plat de llenties espanyoles…

Un “país admirable”, sí. I el món sencer encara l’admiraria més si el conegués a fons i sapigués què és capaç de fer, fins a quin punt és capaç d’anul·lar els altres per ser ell. ¿Recordem només un parell de suplantacions de les seves, sense sortir del terreny esportiu?
Per exemple, la fastuosa exhibició de nonacionalisme d’un locutor català de TVE, Miguel Ángel (sic) Rosselló, que la temporada passada entrevistava el pare del corredor de Manresa Toni Elias, tot just haver travessat aquest la ratlla de meta com a campió, i que el va fer callar cridant com un beneit “No puede hablar, no puede hablar!” perquè l’home li contestava en català… (Aquest últim diumenge, que el noi va quedar segon al circuit de Brno, a la República Txeca, darrera de Valentino Rossi, cap dels Elias, pare i fill, ja no va cometre la mateixa distracció de l’any passat).
O aquesta altra, vista en el programa de la mateixa cadena “Pasando olímpicamente”, en el qual tres cronistes de la casa repassaven la jornada olímpica amb to més o menys festiu: un dia un d’ells es deixa anar criticant que països com Bahrein comprin atletes a preu d’or negre -una pràctica lamentable, sens dubte- i que amb això “impidan a los televidentes del país la identificación” amb l’atleta i les seves gestes…, i per il·lustrar-ho més, ho contrasta tot seguit amb l’exemple de la Gemma Mengual i l’Andrea Fuentes…, amb les quals, tot i ser catalanes, els espanyols no tenen problemes d'”identificació”… I si els catalans tenim problemes d’identificació amb les seleccions espanyoles, ens hi podem posar fulles, és clar…
I acabem tornant al megaexemple d’en Pau Gasol, amb un altre vídeo impagable amb en Pau fent palmes i tocant les castanyoles i gestionant les seves responsabilitats (“Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad”, diu l’espot de la multinacional Nike, amb ell de figura), i amb un parell de perles més que l’adornen d’allò més.
En fi, no prenguis mal, Pau, que Espanya és una vella geniüda i molt i molt desagraïda…

Perla # 1. Del blog d’un espanyol que no cap a la seva pell:

De
hecho, Pau no va a cobrar ni un dólar más de lo que ganaba en Memphis,
ya que su traspaso se traslada al conjunto de Los Ángeles. No habrá
mejoría económica pero el salto deportivo es inmenso, y es que los
Lakers son posiblemente el equipo más histórico y prestigioso de la
liga más espectacular (no me aventuro a decir la mejor, porque el
basket europeo cada vez planta más cara al américano, y una cosa es la
fortaleza y la técnica Yanki, y otra muy distinta la disciplina táctica
y el orden del viejo continente). Y lo más importante de todo, ahora
Gasol tiene opciones reales de colocar en uno de sus dedos el tan
ansiado anillo de campeón de la NBA. Todo un honor.

Phil
Jackson, entrenador de la franquicia, está pletórico con su nueva
adquisición. Hasta Kobe Bryant, estandarte del equipo angelino, se
deshace en elogios para nuestro campeón. Sin duda una alfombra roja
para que Pau haga una entrada triunfal en su nuevo destino, en una
ciudad de cine y espectáculo, y donde a buen seguro, Gasol saldrá
dejando su huella en el Paseo de las Estrellas.

Atrás,
en el barco semihundido de Memphis, queda otro auténtico crack. Juan
Carlos Navarro da sus primeros pasos NBA con la dificultad de gatear en
la inestable franquicia de los Grizzlies. De todas formas, al igual que
Pau ha dado el salto, seguro que “La Bomba” estallará y la explosión le
servirá de impulso para volar a otro destino mucho mejor. Y el
siguiente en llegar a la cuna del Rey del Rock será Marc Gasol. La ÑBA
a la conquista de América.

SERGIO HERRERO

Això mateix: la ÑBA a la conquista d’Amèrica. EspaÑa avançant imparable cap al futur, i sense baixar de les caravel·les colombines!…


Perla # 2. Aquesta altra no té preu: és de l’ínclit director del diari El Mundo, i el va escriure després del partit en què la selecció espanyola va quedar, pels pèls, subcampiona d’Europa, darrera el combinat de Rússia:


“Gasol es el más español de los atletas
catalanes”



El director de El Mundo, Pedro J.
Ramírez, ha atorgat a Pau Gasol ser “el más español de los atletas
catalanes”
.
Pedro J. recorda que
“todos contuvimos la respiración cuando, en el filo mismo del
aullido de la bocina, Pau Gasol recibió el balón de espaldas al aro junto al
borde exterior de la bombilla que delimita la zona de tiros libres. Abnegado como un nazareno, exhausto como un
ecce
homo
, el más español de los atletas catalanes ejecutó uno de sus clásicos
reversos, pivotando sobre el pie derecho hasta lograr encarar el aro y
elevarse en pos de la canasta. Una inexpugnable cortina de acero formada por tres
pares de brazos de otros tantos jugadores rusos se interpuso en su camino,
cerrando cualquier resquicio transversal desde el Báltico hasta los Urales, y él sólo pudo refugiarse ya en la única opción que le quedaba, rectificando el
salto para echarse hacia atrás en el aire, ganar espacio vital antes de la
caída y lanzar un tiro bombeado dirigido hacia el tablero, mediante una
parábola picuda como la joroba de un dromedario”.


[Queda clar, doncs, que a més de ser un nonacionalista putrefacte, mentider compulsiu, periodista rigorós i anticatalà més rigorós encara i tenir moltíssimes altres virtuts que no enumerarem aquí, l’entranyable Pedrojota és “un cursi de tomo y lomo”, per Tutatis!]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 27 d'agost de 2008 per mininu

Objectiu: fer fronts comuns

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Por fin, y aunque parezca mentira, todos los partidos catalanes, casi sin excepción, vieron la luz: lo que conviene al país es que ellos mantengan la unidad de acción y que hagan frente común!…]

-Ya lo tengo: solicitaré por sorpresa que ZP comparezca en sede parlamentaria (y de paso seré el más listo de la clase)…
-Ni hablar del peluquín: nada de comparecencias!!!
-Ojito, compañeros, no me piséis el callo, que si me cabreo me largo a la casa grande del Mas y os dejo aquí plantados!…
-ARRE, burrito!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 d'agost de 2008 per mininu

Ja són aquí, amb cucs de ferro

Deixa un comentari

Dilluns 18 d’agost. Avui ha començat a la ciutat de Girona el xou, la part central de la gran funció, després del temps que fa ja que n’estàvem vivint la introducció, les fases prèvies, els moviments preparatoris. Senyores i senyors, aquí comença el gran merder!…
Els sociòlegs (o potser els antropòlegs) ens haur¡en d’explicar què té el TGV que, essent com és una línia de tren absolutament nova, que demana per tant una inversió fabulosa de diners i el sacrifici d’una quantitat descomunal de metres quadrats de terreny agrícola, de bosc, de pastura -de naturalesa-, una línia que travessa tota mena d’altres línies -carreteres, camins, rius, rieres, canals…-, què nassos té aquest invent vingut de França que s’hagi introduït a l’imaginari col·lectiu sense aixecar cap recel, ni la més mínima discussió, és a dir, amb la més gran acceptació, quasi unànime, del poble que l’ha de disfrutar (els que puguin pagar-se el bitllet), però sobretot que l’ha de finançar a través de les seves contribucions, dels seus impostos…
És cert que hi ha plataformes que s’hi han oposat, o si més no que n’han demanat més explicacions, sobre el traçat, la despesa global pressupostada, etc, i també sobre el rendiment econòmic i social de la nova línia, que projecta grans ombres de dubte, ja que els números que presenta l’explotació del TGV al país on va néixer, a França, evidencien que no solament no és rendible, sinó que l’Estat hi ha perdut euros a cabassades. Això ho asseguren els de les plataformes opositores, sí, però enlloc he vist que se les desmentís des de les altes instàncies, i la dita diu que qui calla atorga, o no?
Sabent això, els polítics que porten les regnes de l’Estat espanyol haurien d’anar amb peus de plom, com a mínim, a l’hora de copiar i enganxar. Però Espanya és un país (o la cosa que sigui) que té tics de nou-ric, i com que són més xulos que un vuit, doncs els ha faltat temps per pujar al tren de la modernitat -que en definitiva es veu que és d’això que es tracta-, sense preguntar-se quines són les necessitats reals del país, i si per vestir aquest sant els caldria deixar despullats tots els altres sants que són els trens convencionals, siguin de llarg recorregut o de rodalies: tots s’hauran d’apartar perquè passi l’exprés, que té pressa, i sobretot preferència de pas…
D’altra banda, com que Espanya és diferent, ha implantat la línia de manera diferent de com ho hauria fet tothom: començant pel final i acabant pel principi, una bonica sarsuela que algú algun dia li deurà posar música…
Però i a Girona què? D’on ve aquesta fal·lera gironina a foradar el subsòl?, a convertir el TGV al seu pas per la ciutat en un cuc de ferro?
Tot va començar, si la memòria no m’enganya, el dia que el diputat Jordi de Juan -el que va poder lluir el PP durant la seva majoria absoluta- es va aixecar del llit decidit a deixar espaterrats i fora de joc tots els altres polítics gironins (i de passada ajudar des de Girona a consolidar la majoria absoluta aznarista) amb una proposta d’allò més original: farem passar el TGV per sota terra, pels meus bemolls, apa!, i milloreu això, si podeu, colla de pipiolis!…

Quina va ser la reacció? Doncs que tothom va quedar encaterinat (les pessigolles a la capitalitat provincial gironina van tenir un efecte immediat), i no diguem ja quan algú va pronunciar la paraula màgica: alliberar! “Amb aquest projecte alliberarem els terrenys que ocupa el pas elevat del tren per la ciutat”: aquest va ser el tret de sortida. I ja no hi va haver aturador.
S’ha consultat l’opinió del poble? No: per què s’hauria d’haver fet? S’ha previst què passarà amb la proverbial escassesa d’aparcament dins de la ciutat? No, però d’una manera o altra sempre s’acaba aparcant, no? (i si no, per això hi ha la grua). S’haurà de bombar aigua contínuament, de la que ragi de la capa freàtica? Tant se val. Que serà una obra faraònica, i caríssima? I què! Que hi ha el risc d’enfonsar algun edifici? Això rai. Que el pas elevat, en comptes de treure’l es podria aprofitar per fer-hi passar un tramvia nord-sud, i fer-ne un altre est-oest, com han proposat algun col·lectiu de ciutadans? Sí, home, i deixar d’alliberar tot el fotimer de metres quadrats de sota la via actual! (i de passada requalificar terrenys, diuen els malpensats)… Que, posats a fer, el tren hauria de sortir a la superfície més enllà de Sarrià de Ter? Que es fotin! Que serà molt trista la perspectiva de Girona per als turistes accidentals que travessin la ciutat? Potser sí, però no em digueu que no fa modern…! Que la nova línia fèrria podria haver seguit la de l’autopista AP-7, i fer la parada a Salt, si més no? O encara millor: a l’aeroport, que ja és un nus de comunicacions molt important, i el TGV el convertiria en el segon aeroport de Barcelona? (I al mateix fet, amb els diners que s’estalviarien es podria aprofitar per crear la línia de tramvia nord-sud que dèiem i prolongar-la fins a l’aeroport). Bé, sí, potser sí, però ja va dir el conseller que la parada de Girona no descarta la de l’aeroport… (i doncs es pot donar el cas que hi hagi dues estacions de tren d’alta velocitat separades per només 10 quilòmetres). Etcètera. Vull dir: que la moto que ens han venut no m’agrada gens, no veig pas que hàgim fet una bona compra.
Desconec (perquè no s’han debatut enlloc) els motius reals d’aquesta impressionant moguda, que serà una molèstia brutal per a tots els habitants d’aquesta ciutat i els seus passavolants, i durant un període que es farà inacabable. (Aquesta tarda sentia dir al president de l’associació de veïns de Sant Narcís, en Martí Carreras, que està convençut que, entre aquest tren i el convencional, tenim obres per 10 anys ben bons… Que Déu ens doni paciència!)
Però, vist a una certa distància (no gaire, perquè visc a només uns centenars de metres de la fotuda melée), els fets objectius són aquests: Girona acaba de perdre un equip de bàsquet de l’ACB, això és, de l’elit, per falta de diners (ara no entrarem en la qüestió de les responsabilitats, que d’altra banda encara s’ha de dilucidar), i amb això ha perdut un instrument de primer ordre per a la projecció de la imatge exterior de la ciutat i de promoció turística; i en canvi, es gastarà un gavadal de milions d’euros per fer una obra discutible (encara que mai discutida), que crearà una infinitat de molèsties de tota mena i que tindrà com a resultat que la imatge de Girona que rebin els passatgers del futur tren sigui la d’un forat negre.

PS: els diners se’ls hi gastarà l’Estat, en aquestes obres, és clar, però ¿d’on surten els diners de l’Estat, si no de Girona, que forma part de Catalunya, que és qui paga les misses espanyoles? I tot això, a damunt, perquè Espanya acabi de teixir el seu TGV de model radial, que és el que li convé, i que remati la jugada rebatejant la nova joguina amb l’espanyolíssim i superoriginal nom d’AVE, perquè, com és costum en ells, el nom faci la cosa…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 19 d'agost de 2008 per mininu

Paga i calla!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Con nocturnidad y alevosía, un pacífico y laborioso ciudadano es asaltado en la semioscuridad de la periferia por un fiero y pertinaz caco escondido tras una máscara, cual Zorro robando a los ricos malos para dárselo a los pobres buenos…]

-Rápido!, la solidaridad o la vida!…
-Mecagüenlá!, otra vez tú!!!
-Chitón, te digo!… Pero.. ¿cómo me has reconocido?, no será por mi acento valenciano…!
-No, más bien por tu inconfundible estilo recaudatorio…
-Bueno, basta de cháchara, y suelta la pasta o te pincho!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 17 d'agost de 2008 per mininu

L'”autopasta” AP-7, per exemple

Deixa un comentari

El dia 4 va fer l’any del famós tap a l’autopista AP-7 que va provocar 70 quilòmetres de cua: 70.000 metres de caravana, que vol dir uns quants milers de cotxes parats en doble o triple fila, i uns quants milers més de catalans atrapats -una part dels tan escatainats catalans emprenyats de l’estiu del 2007- dins els seus propis vehicles, en la seva cerca de la llibertat vacacional.
Gairebé coincidint amb aquest aniversari, doncs, el dia 8 el senyor Josep Lluís Giménez Sevilla, director general d’Acesa i Aucat, les empreses concessionàries de les autopistes catalanes (de fet dues de les operadores d’Abertis Autopistas, l’empresa que gestiona quasi el 60% de les autopistes de pagament que hi ha a tot l’Estat), va publicar un article al diari El Punt de Girona que em recordava, mentre l’anava llegint, aquell impressionant eslàlom que va fer Leo Messi -i que tothom va comparar amb un altre de Diego A Maradona d’uns anys abans, quasi idèntic- en un partit contra el Getafe de Berndt Shuster, fa dues temporades, quan el petit argentí va arrencar del mig del camp amb la pilota controlada i es va pixar tots els jugadors que li van sortir a l’encontre, incloent-hi el porter, que va caure de cul i no va poder impedir el tanto del jugador del Barça.
Efectivament, després de situar-nos en el quadre general de l’estiu i de la consegüent congestió del trànsit, el directiu d’Acesa fa una sèrie de fintes argumentals amb les quals s’escapoleix de l’escomesa, com deia el mestre Puyal, i ens fa un gol per l’escaire. Ens parla, per exemple, de la limitació física –“estructural”, en diu ell- de l’autopista, de la necessitat de l’ús esgraonat d’aquesta via i de la “regulació variable de la velocitat”, un nou concepte que diu que Abertis ja està aplicant a les autopistes franceses “amb un seguit d’efectes positius: més capacitat de vehicles mantenint la fluïdesa, més seguretat, disminució del nombre d’accidents i disminució de l’emissió de partícules contaminants” (els mateixos efectes positius, curiosament, que ha detectat un estudi sobre la limitació a 80 km/h aplicada a les carreteres d’accés a Barcelona, les conclusions del qual s’han donat a conèixer justament aquesta mateixa setmana)…
El cargol teòric que fa servir per arribar a aquest punt és el següent:

“La velocitat és una variable que té a veure no tant amb el dret a usar la via com amb les condicions en què la podem usar. Això vol dir que hem d’ajustar eficientment la capacitat d’oferta de la via al volum de la demanda. Com que no podem actuar sobre la limitació a l’accés, en situacions de densitat o de congestió la velocitat sempre serà més baixa i s’ajusta a les condicions del trànsit”. Quin capgirell més impressionant! Ells, l’empresa, no poden actuar sobre la limitació a l’accés (donant a entendre, se suposa, que es tracta al capdavall d’una via pública): ho diu com si ells sí que ho volguessin, de limitar l’accés, com si ells estiguessin disposats a recaptar menys diners, si estigués a la seva mà aquesta opció… Ja em perdonarà el senyor Giménez, però no me’l crec.
Tampoc estic d’acord amb ell quan intenta contradir “algunes veus que relacionen directament el concepte de pagament per l’ús d’una autopista amb la contrapartida del dret a circular a 120 km/h, quan aquesta és una velocitat màxima, no una velocitat permanent i garantida”. Ah no?, i doncs per què es paga, per circular per l’autopista, si no és perquè et garanteix poder anar de pressa? I què passa en una hipotètica situació d’emergència, en què cal circular a la velocitat màxima permesa que se suposa que t’ofereix, per definició, l’autopista? (i ja no diguem si aquesta situació d’emergència és una qüestió de vida o mort: de qui seria la responsabilitat, en aquest cas?).
“El pagament per ús es relaciona amb la disponibilitat d’una via que atorga seguretat, confort i serveis”, especifica el director general, insistint a dissociar el pagament del factor velocitat. I més avall enumera, com per acabar de justificar el lamentable panorama de retencions periòdiques, sovint de dimensions espectaculars, i sobretot per dissociar aquest panorama de cap reclamació fonamentada dels usuaris, i encara menys de cap reclamació per possible incompliment de contracte (que jo crec que és el que hi ha, aquí, dit sense subterfugis i sense embuts), una sèrie de “millores importants que s’han materialitzat aquest estiu a l’AP-7 i que han de permetre millorar la fluïdesa dels recorreguts i disminuir, si aquest és el cas, els temps de retenció”.
Entre aquestes millores hi ha l’increment de la capacitat de l’autopista, millores en el peatge de la Roca, informació dels temps de recorregut i l’esmentada limitació variable de la velocitat. Però no hi ha la més important, la que seria decisiva: l’aixecament temporal, però automàtic, de les barreres, així que hi hagués retencions a les àrees de cobrament. D’això el nostre home no en diu res, tot i haver insinuat una estona abans que a ells no els hi vindria d’uns quants euros, si amb això aconseguissin fer més fluid l’accés a l’autopista… En què quedem, doncs? Aquesta mesura sí que la podrien aplicar, els senyors d’Abertis, però ves per on, aquesta és una mesura innegociable, veient, com veiem, que s’hi estavellen tots els governs del país, sigui qui sigui que l’ocupi: on són, si no, les reivindicacions de l’ex-alcaldessa de Mollet i ex-consellera de Trànsit Montserrat Tura?, i la santa indignació dels dirigents d’ERC quan eren a l’oposició, on ha anat a parar?

El problema de les autopistes, les d’Abertis i totes les altres de pagament, no és que siguin de pagament, sinó que siguin privades (públiques, sí, però en règim de concessió: pel cas, és el mateix). I per corroborar aquesta afirmació, i de passada desmuntar tot l’argumentari del senyor Giménez Sevilla i tota la gent tan servicial que representa, només caldria aplicar una prova del nou molt senzilla: es tractaria de preguntar als ciutadans de Catalunya, usuaris habituals o potencials de les autopistes, si estarien disposats a continuar pagant igualment com ara per circular-hi, però amb la diferència que els diners no els recaptés una empresa privada sinó el Govern de la Generalitat, a través del Departament d’Obres Públiques i Urbanisme, i que aquests diners es reinvertissin en el manteniment de les mateixes autopistes i en la resta de la xarxa viària del país…
M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que la resposta dels ciutadans catalans seria afirmativa, i encara més sabent que en aquest cas hipotètic les retencions quilomètriques actuals davant dels punts de cobrament desapareixerien automàticament, com per art de màgia, perquè aleshores no hi hauria cap argument empresarial que impedís, com passa ara, que les barreres s’aixequessin també automàticament cada vegada que fes falta.

PS: La foto de l’entradeta correspon a un punt de cobrament de l’autovia de peatge (deu ser l’únic cas al món) del Maresme, la C-32, un cap de setmana qualsevol. S’hi aprecia un carril addicional, format provisionalment a base de cons, amb la qual cosa l’argument de la seguretat on queda? ¿Com és que la legislació, i els legisladors que tant procuren per nosaltres amb tantes mesures de seguretat d’obligat compliment, com és que permeten una barbaritat com aquesta, és a dir, la possibilitat que dos cotxes circulin en direcció contrària a 120 km/h separats només per una línia marcada amb uns ridículs cons de cautxú? ¿N’hi ha prou de “mirar la carretera”, com diu l’anunci, o també has de mirar de reüll el carril dels que vénen de cara i que passen a tota llet a quatre pams del teu cotxe?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 15 d'agost de 2008 per mininu

Els Jocs consumistes de la Xina comunista

Deixa un comentari

Vaig veure per la TV, divendres, la cerimònia d’inauguració dels JJ OO de Pequín, o Beijing (com diu l’acudit, “ara que havia après a dir pinícula, ara resulta que se n’ha de dir flim“…), i formo part, per tant, del 60% de població que, segons l’enquesta de RAC 1, va decidir no passar olímpicament del tema i empassar-se la retransmissió (en el meu cas fins a la sortida dels atletes, amb els seus abanderats i les seves banderetes, que això sí que no m’ho hauria pogut fumar ni com a agraïment per un miracle rebut).
Entre els que van decidir boicotejar com a espectadors de llarga distància la retransmissió televisiva hi havia els qui ho feien en senyal de protesta per les maneres de fer imperialistes de la Xina, sobretot en relació amb el pobre Tibet, i poc o gens democràtiques internament, envers els seus propis ciutadans. Em sembla una postura perfectament respectable, i fins i tot meritòria, si els que s’obligaven a no mirar són gent a qui els agrada l’esport i les seves manifestacions.
Però, dit això, també dic que ni ells ni ningú no tenen permís per deduir que els altres, pel sol fet de mirar la TV, donessin o donéssim automàticament la nostra benedicció a allò que estàvem veient i a tot el que hi havia al darrera. És el mateix error -induït, segurament- que es va donar en el Campionat d’Europa de futbol, en què els mitjans implicats convertien el percentatge d’audiència televisiva en idèntic percentatge de suport a la selecció espanyola: a Espanya, dissidència zero…, oi?
Tornant a Pequín: la cerimònia va ser estèticament impecable, sense fissures, però “de contingut conservador”, segons la premsa d’aquí… Home, m’hauria sorprès que no hagués estat així, que hagués tingut un contingut… “revolucionari” (o contrarevolucionari?), però es veu que hi havia qui sí que s’ho esperava, i que per això ja ha penjat al mestre de cerimònies, el cineasta Zhang Yimou, la llufa de “integrat”…, que ara no tant, però temps enrera era un insult demolidor, definitiu.
Va ser un espectacle molt entretingut, doncs, perfecte per visionar un dia ociós d’estiu, a la fresca de la suau brisa del ventilador. I mentre anaven desfilant les imatges, el context donava peu a fer determinades reflexions, algunes inspirades pel mateix xou, i d’altres pel xou que feien amb la seva veu en off els 3 locutors de TVE que retransmetien l’acte, que no haurien callat ni que s’hagués aparegut a l’estadi del Niu d’Ocell Buda en persona, i que van deixar dites algunes frases per emmotllar, com que “el melocotón fue también un invento chino”, o que “Confucio”, que es veu que tenia “3.000 discípulos”, era “un chino que vivió hace muchísimos años”

Els tres pollastres de la televisió estatal van continuar “informant” a tot drap, independentment de la solemnitat o no del moment, sovint a un pas de trepitjar, amb la seva incontinència, la gràcia de les sorpreses que s’anaven succeint, i que ells ja sabien dels assaigs. Així, vam saber que la Ruta de la Seda havia estat “un fenomenal vínculo entre la China y el mundo”, que “no hay niño chino que no tenga su cometa”, i que “otro gran invento chino” va ser “la brújula, sin la cual luego Colón no hubiera podido descubrir América”… D’això se’n diu anar d’una punta de món a l’altra i lligar caps, sí senyor! I després diuen que els catalans sempre ens estem mirant el melic…
I bé, doncs ja que estem parlant d’invents i d’inventors, fem-ne una petita llista: la Xina, la Xina imperial i mil·lenària i tot això que es diu, va inventar la tinta (la tinta xinesa, curiosament), el paper, el pergamí, la (proto)impremta, la cal·ligrafia, l’òpera, la pasta, la seda, la pólvora, els estels captius, la brúixola… i el tai-txi, que és aquest conjunt de tècniques per harmonitzar la relació entre l’home i la natura, i que, com deien els del trio calavera, a la Xina practica tothom, homes i dones, joves i vells, a tots els parcs públics de pobles i ciutats del país.
Tot això ho va inventar la gent de l’Imperi xinès, i d’aquests invents se n’han beneficiat els altres pobles de la terra, més tard o més aviat. La informació seria completa si aquells tres savis i els seus compatriotes, que tracten tant els xinesos de tu a tu, contestessin aquesta pregunta, que els incumbeix de ple: I l’Imperi espanyol?, què ha inventat, al llarg de la seva gloriosa història?, què ha aportat (de bo, s’entén) als altres pobles de la terra, tants com n’han “trobat”, ells, “descobridors” consumats com són?
Faré la pregunta més senzilla, encara, circumscrivint-la al nostre petit melic, a Catalunya: què ens ha aportat de bo, l’Imperi espanyol / Castella / Espanya / l’Estat espanyol o com collons n’hi vulguin dir?, què té ara Catalunya que no hauria tingut sense la seva… submissió a Espanya? Què n’ha tret de positiu, d’aquest gran país?
Ai sí, és clar, me’n descuidava: la llengua! La Llengua Espanyola, el castellà, llengua universal allà on n’hi hagi, una llengua tan i tan interessant, tan utilíssima, que en comparació la llengua que Catalunya ja tenia (i que, curiosament, com la castellana, prové d’un dialecte del llatí) és una merda que no serveix per a res i que ja tardem a prescindir-ne i a enterrar-la per sempre més, mentre abracem alegrement i agraïts la seva, que és molt més millor, com és evidentíssim… Gràcies, Espanya (i la petita part d’il·luminats catalans que ja ho sabien): sense tu no seríem res!

Acabem parlant un altre momentet de la Xina, però, que de fet era la protagonista d’aquest post: el repàs al·legòric que va fer Zhang Yimou dels cinc mil anys de fenomenal història d’aquella enormitat de país va ser monumental, i aclapara pensar en les reals dimensions d’aquest experiment vital i del que ha donat de si. I feia pensar, també, que, vist tot plegat, déu n’hi do les coses que la Xina ha salvat dels seus salvadors…
Ara mateix allà dins tenen serioses dificultats, i això no ho podran tapar aquests Jocs Olímpics ni trenta més que en fessin alhora. Aquest vespre mateix un “60 minuts” del Canal 33 ho ha deixat ben clar: des dels gravíssims problemes econòmics que tenen les classes pobres (que no s’havien suprimit, les classes?), la corrupció galopant, la censura omnipresent del Partit Comunista uniformador, etc, fins a les deficiències del sistema: del sistema judicial, del sistema sanitari -amb la pandèmia de la sida imparable entre els marginats, que cada dia són més… Ara bé, si aquest poble va superar la Revolució Cultural -i sigui dit sense intenció de frivolitzar, de cap manera-, deu ser que té llarga vida per davant.

[Il·lustració de l’entradeta: Carson]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 13 d'agost de 2008 per mininu

Res de 9

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Diálogo con algo de aspereza entre dos segundas espadas de El Gobierno de España y del govern catalán a raíz de la alianza interesada y no demasiado leal de las fuerzas políticas de Cataluña por un mero retraso administrativo en el pago de unos dinerillos de la Caja común]

-Señor Conseller: le conmino a no excederse ni un pelo con sus críticas al Estado… El Jefe del Gobierno y yo no tenemos por qué aguantar sus niñerías, ¿estamos?!
…Y además: es Usted quien pone sin la debida autorización su pie debajo de mis posaderas, maleducado!, desagradecido!, insaciable insolidario!… feo!

-Ay, ay, ay!!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 12 d'agost de 2008 per mininu

Kingston Town: melangia del crepuscle tropical

Deixa un comentari

Independent des del 1962, Jamaica és una més de les illes que l’almirall Colom va descobrir aquell 1492 en què l’home estava convençut que havia arribat a l’Índia, o a les Índies, al nostre Orient, però per l’altra banda…
Després van venir els anglesos i, aquesta sí, se la van apalancar, hi van fer les seves plantacions -primer les de les seves excelses persones, i després de vegetals, en monocultiu, bàsicament plàtans i canya de sucre-, i hi van portar negrets de l’Àfrica que, com que allà, al continent negre, no tenien gran cosa a fer-hi, van estar d’allò més entretinguts treballant als camps jamaicans de sol a sol, a canvi de res -menteixo: a canvi de menjar per no morir de gana-, per a l’amo blanc…
Avui ja no queden paradisos per descobrir, com deien els Últims de la Fila, és cert; però en canvi, queden tots els paradisos perduts, tots els paradisos destruïts per la cobdícia humana, per recuperar i reconstruir.
Igual com la voracitat constructiva s’ha menjat tots els pams quadrats disponibles a un altíssim preu i, si no vol morir matant, la Màquina del Ciment haurà de reciclar-se i buscar-se el futur en la reconstrucció i rehabilitació dels vells habitatges, dels antics espais ocupats, i no ocupar-ne més de nous, de la mateixa manera les generacions que van arribant al món hauran de redescobrir els vells paradisos, i tractar-los i gestionar-los, és clar, de manera més intel·ligent que els seus avis, que al capdavall la seva gran falta va ser cometre un pecat de joventut (llavors el món era més jove que ara), una cosa que no deixa d’entrar dins de la lògica: els joves són impacients i poc reflexius, més aviat -no és això el que diuen? Haurem de pendre paciència, doncs, i perdonar-los la relliscada.
Però el que no podem fer de cap manera és fer veure que no passa res i ensopegar, com a espècie, una i altra vegada, generació rera generació, en les mateixes pedres.
Sota les llambordes hi ha (han de ser-hi) les platges del paradís…

The night seems to fade,
But the moonlight lingers on
There are wonders for everyone
The stars shine so bright,
But they’re fading after dawn
There is magic in Kingston Town

Oh Kingston Town,
The place I long to be
If I had the whole world
I would give it away
Just to see, the girls at play
Ooh, ooh, ooh

And when I am king,
surely I would need a queen
And a palace and everything, yeah
And now I am king,
And my queen will come at dawn
She’ll be waiting in Kingston Town

Oh Kingston Town,
The place I long to be
If I had the whole world
I would give it away
Just to see, the girls at play
Ooh, ooh, ooh

And when I am king,
surely I would need a queen
And a palace and everything, yeah
And now I am king,
And my queen will come at dawn
She’ll be waiting in Kingston Town

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 10 d'agost de 2008 per mininu

La màgia de la realitat, pintada al detall

Deixa un comentari

Es pot ser un crac i continuar essent una persona humana normal i corrent que toca de peus a terra?, es pot ser bo de debò i no creure-s’ho massa?, es pot ser un artista sense ser necessàriament un fantasma? La resposta és que sí, és clar, i la història en dóna un munt d’exemples. Aquests últims mesos me n’ha arribat el testimoni d’uns quants d’ells a través de la seva biografia, gent que per una raó o altra -per la seva manera de ser i de fer, per decisió personal, per la seva postura davant de la vida…, fins i tot per extracció social, o contràriament, perquè ja tenien prou feina a guanyar-se la vida-, han posat la seva feina per davant de la seva petita o gran vanitat, que han aconseguit domesticar i retenir-la en un segon pla, sense molestar.
Però avui dia, que qui més qui menys tots perdem el cul per la imatge, i particularment per la pròpia, aquests espècimens semblen més difícils de trobar…, i en tot cas, trobar-ne un produeix una alegria semblant a la de descobrir un petit tresor, retrobar un objecte o un afecte que ens pensàvem que havíem perdut, o caçar un senzill bolet comestible al bosc, sota unes fulles mortes de castanyer…

A una hipotètica llista amb, posem-hi, Henry Cartier-Bresson, el gran fotògraf i boníssim dibuixant; el sorprenent Agustí Centelles; la Frida Kahlo, que no estava per òsties; el gran dels germans Van Gogh, clàssic de clàssics; el petit dels germans Klossowski, Baltasar, Balthus; Toulouse-Lautrec, encara més aristocràticament transgressor; Émile Bernard, un altre inconformista; el mateix Salvador Dalí, pintor de la superrealitat, a qui no l’importava que parlessin bé d’ell; el tàndem de luxe Gaudí & Jujol, orfebres de la genialitat; Ramon Casas, retratista de l’interior; Nonell, el millor de la Colla del Safrà, “impressionista de la línia”, segons definició del degà dels impressionistes, Camille Pissarro, i que pintava allò que li donava la gana, sense esperar el favor del públic; Feliu Elias, Apa, “home seriós i reconcentrat”, en paraules de Sebastià Gasch, i grandíssim dibuixant, igual que Xavier Nogués, l’incommensurable Junceda i tots els altres de l’òrbita de Papitu, Pèl & Ploma i totes les altres manifestacions del geni del país que la guerra vinguda de Ponent se’n va emportar pel pedregar…, a aquesta llista de botons de mostra hi podríem incorporar, decididament, el jove pintor Xevi Vilaró (32), que a més d’algunes característiques personals, com la de ser autodidacte i alhora un perfeccionista d’un rigor tècnic impecable, comparteix amb ells aquest tarannà planer tan d’aquesta terra nostra, descrit per Ferrater Mora a les pàgines de Les formes de la vida catalana -i en el qual encaixaria de ple ell mateix, per cert. (És clar que en Xevi tenia l’avantatge inicial, respecte dels enumerats, de ser de la Cellera de Ter, però que consti que això no li treu gens ni gota de mèrit).
Un tastet de l’artista i la seva obra en aquest enllaç:

[Il·lustració de l’entradeta: quadre d’en Xevi Vilaró per a la seva exposició a Miami, EUA, del 2007, fotografiat pel mateix autor]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 8 d'agost de 2008 per mininu

El llegat del senyor Pere Llonch de Vilafant

Deixa un comentari

Avui m’ha arribat a la bústia de casa la Memòria d’activitats del grup Mifas corresponent a l’exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l’associació de Girona (entitat que vindria a ser la ‘casa gran’ de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l’Artur Mas si en fos president -electe o quasi).
Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d’un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l’origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més.
Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona:
Del
cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han
estat subvencionats pel Departament d’Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat i la resta, s’ha repartit entre aportacions privades i
públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch,
que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas
“.

Tothom està d’acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és “una moma, una ganga” i altres expressions igual d’originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l’herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d’acord que l’herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més:
imprescindible, vital.
Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se’n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom?
Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l’estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable.
Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l’estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.

Aquest és el text, resumit, de la notícia publicada per GironaNoticies.com:

“El
delegat del Govern a Girona, Jordi Martinoy, el secretari general del
Departament d’Acció Social i Ciutadania, Jordi Rustullet, l´alcaldessa
de Vilafant, Pepi Comalada, i el president de Mifas, Pere Tubert, han
inaugurat el centre ocupacional i de recursos Pere
Llonch, situat a Vilafant.
“El centre, de 20 places, té com a
finalitat impulsar la capacitat professional de les persones amb
discapacitats físiques per ajudar-les a la seva inserció laboral, i es troba en uns terrenys cedits per l’Ajuntament de
Vilafant, a la urbanització Els Olivars, al costat del geriàtric i de
l’escola especial Mare de Déu del Mont. Pere
Tubert durant el seu parlament ha destacat la predisposició
‘immediata’ de l’antic consistori, presidit per Paulí Fernández (CiU),
d’oferir els terrenys i la rapidesa de la gestió per tirar endavant el projecte.
“L´objectiu del centre és impulsar la capacitat professionals i les
habilitats en l´àmbit de la formació ocupacional de les persones amb
discapacitat física per preparar la seva inserció laboral. Alhora, des
del centre també es tindrà cura de les necessitats d´autonomia personal
i de salut dels usuaris i es convertirà en la seu social de Mifas a
l’Alt Empordà. El cost del centre ha estat d’1.365.447 euros, 532.000
euros dels quals han estat subvencionats pel Departament d’Acció Social
i Ciutadania i la resta, amb aportacions privades i públiques, així com
dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del cost total gràcies a
l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch, que va llegar bona
part de les seves propietats a Mifas.
“La inauguració ha tingut tres mesos més tard de la data prevista”.

Aquesta era la crònica periodística. Però és molt més llegidora la d’en Quim Bonaventura, el segon de bordo, que la feia des de dins en el seu blog amb aquella conya marinera tan seva, fina com un pinzell, i que afusello a continuació (igual com he fet amb la foto, feta per ell mateix el dia de la inauguració, a la qual un servidor no va poder assistir):

“Ja està fet. Avui a les 11 del matí hem inaugurat el Pere Llonch a
Vilafant. Penjo algunes fotos dels moments, de la gent que ens ha
acompanyat; representació d’aquí, d’allà i de més enllà. Dos socis de
MIFAS han tallat la cinta, com és costum a la casa. Sembla que
l’edifici ha agradat, els colors, l’entorn, el poble, l’acolliment del
poble, etc.. A l”Empordà ja se sap. El dia ha estat magnífic i MIFAS
ha obert un altre equipament, na fent. Des del Pere Llonch també es veu
molt bé el Canigó, passa el mateix a Riudellots on hi ha l’altre
centre. La muntanya és venerada per tots els catalans, però ara ens la
guarden els francesos. MIFAS s’hi acosta de mica en mica”.

Aquesta entrada s'ha publicat en El dret d'herència universal el 6 d'agost de 2008 per mininu