L'Hereu Riera

Dilluns 31 de març. Avui toca. Ha arribat l’hora d’inaugurar, amb tota solemnitat, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, d’encebar-la de nou després de tot el temps que va estar en stand by, com tantes altres coses al país, a causa de l’agreujament de la situació general provocada per la caiguda del bloc soviètic, a principi dels 90, els anys que aquí es coneixen com a “Período especial”. Eren pocs i va parir la burra, com se sol dir, perquè l’altre bloc, que s’ho mirava des de la seva talaia, a escassos quilòmetres de Cuba en línia recta, no solament no va donar-los un cop de mà ni per amor de Déu, sinó que no va afluixar per a res el cinyell de l’embargament comercial envers l’Illa: a l’enemic, ni aigua! (Al contrari: a mitjan dècada, durant el mandat del president demòcrata Bill Clinton -a qui li agradaven molt els cigars havans, per cert, sigui dit sense mala intenció-, els EUA van proclamar, suposadament com a represàlia per haver abatut les forces castristes un parell d’avions nord-americans, l’anomenada Llei de Helms-Burton -en nomenclatura oficial Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act, encara que sembli una broma-, que impedia entre altres coses l’intercanvi de productes entre l’Illa i els ciutadans americans, i que va afectar especialment el subministrament de medicines i aliments, dels quals n’hi ha hagut una gran escassesa tots aquests anys…).
A mig matí, tota la gent de l’expedició catalana, més els artistes músics i actors que se’ns van ajuntar a l’Havana, més la gent d’Holguín, autoritats i ciutadans, relacionats o no amb la fàbrica, som davant de l’establiment rediviu, disposats al nou bateig. Devem passar tranquil·lament del centenar de persones. Les autoritats ocupen el seu lloc a la grada, l’speaker, en Claudio Fuentes, es posa davant del micro, al costat de les banderes de Cuba i de Catalunya, i això engega…

El primer a parlar és en Pere Trias, titular del departament de Cooperació de la Diputació gironina, que va apostar fa temps per aquest projecte i que pot assistir in situ a la certificació que la proposta era sòlida, i que ha donat fruits…
En Claudio va cedint la paraula als oradors citats: el compañero Manuel Molina, vicepresident del Poder Popular, el govern municipal de la ciutat; Benito Pujalte, que ha vingut en lloc i representació del director general del CNOT (Centro Nacional de Ortopedia Técnica), que ha excusat la seva assistència dient que precisament avui tenia audiència al MINSAP, el Ministerio de Sanidad Pública, per uns afers relacionats precisament “con el desarrollo de la ortopedia tècnica” (sic). És ben bé que en Murphy, el fautor de la popular i simpàtica llei que porta el seu nom, té uns cops amagats que no te’ls acabes…
Li toca el torn a en Jan Millastre, en Jan de Lladó, que fa un parlament emocionant i emocionat, repassant el procés que ens ha portat fins aquí, i acaba cridant a l’estrada en Francesc Llimós, el tècnic en plàstics i gerent de la fàbrica Maben de Cornellà de Terri, que ha fet molt per l’èxit d’aquesta aventura, i que va estar, literalment, fins ahir a la nit mateix fent els últims preparatius per posar en funcionament la màquina que ha de fer les parts plàstiques de la cadira de rodes, com les rodes petites davanteres. Personalitzant en ell els nombrosos col·laboradors que hem trobat pel camí, els companys de GERD, l’equip d’en Tano, que ha preparat la inauguració fins als més petits detalls i que fa que tot funcioni com un rellotge suís, li entrega un parell d’obsequis: un quadre de fusta amb la imatge pirogravada de la seva fàbrica del Pla de l’Estany, i un retrat fet en baix-relleu sobre un escut del Barça: en Llimós és un culer recalcitrant, i s’agafa el petit cadeau amb el seu bon humor encomanadís: no s’enrotlla gaire, però sí prou perquè tothom es peti de riure. Ja ho diu en Joan Soler, d’ell: que és un crac. La veritat és que fem un bon equip: treballem, fem una feina de profit, i a més ens ho passem bé. Què més es pot demanar?
Atenció, que arriba el moment més solemne del dia: sona l’himne de Cuba, primer, i tot seguit en Claudio ens invita, als catalans, a cantar l’himne de Catalunya. Ostres, Met! Ja ens teniu allà entonant -prou bé!- Els Segadors, i en terra cubana i a ple migdia, tot allò agafa un significat ben especial… Llàstima que la nostra bandera, que presideix l’acte al costat de la cubana, no sigui l’estelada, perquè és en la cubana que es van inspirar els independentistes catalans que la van importar a Catalunya…!
Tot seguit, sense solució de continuïtat, es talla la cinta: la FIOH queda inaugurada! Sona de nou amb força la música del grup Maguey, a la porta d’entrada de la fàbrica, i un dels actors de l’Havana i la seva petita, vestits de pallasso, fan uns distesos números de màgia; i així, tothom queda invitat a entrar-hi, a veure-la reformada i a punt de produir les primeres unitats genuïnament cubanes, fetes al país amb els recursos, humans i materials, del país. Hi ha la premsa i la TV cubanes prenent nota de tot el que passa. Demà serem notícia a tota l’Illa.
Dinem amb gana, de nou sota els arbres del parc del dia abans. I a la tarda, tot i ser dia festiu, hi ha nova sessió de tallers-debat a la Universitat d’Holguín, aquesta vegada sobre el projecte de la Fàbrica de cadires de rodes holguinera, amb les personalitats que han vingut a la inauguració: els representants del MINVEC, el Ministeri per a la cooperació (Alfredo Garcia); del Ministeri de Sanitat Pública (Dtra. Eumelia Hdez. Pupo); del CNOT; de la Universitat d’Holguín, l’enginyer Daniel Hernández; i de la mateixa FIOH, el licenciado Claudio Fuentes González de la Vega. Aquesta vegada jo no hi assisteixo, però m’expliquen que en Tano ha aprofitat l’ocasió per reclamar coordinació entre tots els estaments implicats, i sobretot que a partir d’ara, que la feina més important, la de posar les bases, ja està feta, que ningú s’adormi a la palla.
Després de fer una visita al Hogar de Impedidos d’Holguín, que acull els discapacitats de la demarcació, a mitja tarda tornem a Playa Blanca, aquesta vegada per sopar-hi un parell de porcs rostits que ens han preparat i que quan hi arribem ja fa hores que van girant sobre si mateixos, enforquillats amb un pal de fusta i amb la pell lluent del caliu. Havent sopat, i just després de l’actuació dels actors de la Casa de la Comedia i del grup Maguey, cau un xàfec impressionant. Sembla que hagi esperat el moment oportú, per tancar la jornada. Sota els porxos, passem l’estona en bona companyia, xerrant pels colzes. I tornem, amb la feina enllestida, cap a Holguín, per passar-hi l’última nit. Demà sortim cap a la Isla de la Juventud, abans Isla de Pinos, que diuen que és la mítica “Illa del Tresor” dels contes de pirates i bucaners…

Diumenge 30 de març. Concentració matinal en una de les places rectangulars d’Holguín, adornada amb un retaule descomunal metàl·lic, de coure, que representa un pergamí gegant on hi ha resumida la història de la ciutat, explicada en forma de baix-relleu. No és estrany, doncs, que el presideixi la figura del capità espanyol Francisco García de Holguín, que va fundar la ciutat el 1545, amb el nom de San Isidoro de Holguín, després d’haver rebut aquesta terra com a merced real, pels seus mèrits en la conquesta de Mèxic.
La gent de l’ACLIFIM local, amb el president Alejandro Vargas al capdavant, ens fan de guies turístics, i després de l’exposició històrica de rigor, emprenem un passeig a peu pel barri antic, per un carrer de vianants molt agradable fins a la Plaza de Armas -no hi podia faltar, com en tota ciutat d’estructura quadriculada fundada pels enviats de la Corona castellanoaragonesa-, on una orquestra simfònica, sota l’ombra dels arbres, està oferint un concert als passavolants. Ens hi parem una estona, naturalment: un regal com aquest no es pot deixar d’acceptar. El director, en una pausa, ens ve a saludar, i amb la seva formació ens dediquen la peça següent, un vals vienès.
L’aparició inesperada de l’orquestra em reforça la idea que la gent d’Holguín s’estimen la seva ciutat, que en contrast amb altres, fa una sensació de neta i polida, que els seus ciutadans la cuiden i la disfruten, i que, tot i ser prou gran -passa del milió d’habitants, encara que no ho sembli-, és una ciutat endreçada, que li agrada agradar, i que s’agrada a ella mateixa.

Abans no acabi el matí hi ha temps encara per anar a la Universitat d’Holguín “Óscar Lucero Moya”, on ha de tenir lloc el primer dels tallers-debat programats paral·lelament a la Jornada del XIX aniversari i de reinauguració de la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín (FIOH): “Evolució del projecte de cooperació CNOT-GERD” (això és, entre el Centro Nacional de Ortopedia Técnica i el Grup Editor de la Revista del Discapacitat).
Obren el foc els dos tècnics ortopedes del nostre grup: en Josep Lifante, que explica les característiques del model de cadira que es fabricarà a la FIOH, i en Joan Soler, que fa una exposició molt interessant sobre els últims avenços amb CAD-CAM en la confecció d’encaixos en 3D per a pròtesis, que són més fiables que els de guix (i molt menys incòmodes, és clar), i del futurista concepte de la “osteoimplantació”, un novíssim sistema protèsic de patent sueca que en aquell marc sembla encara més futurista, per no dir de ciència-ficció directament…
Dinem en un restaurant a l’aire lliure, dins un parc proper a la ciutat, que té la particularitat que només accepten moneda nacional, és a dir, pesos cubanos; res de pesos convertibles, que els de l’expedició en diem cucs (de la sigla, CUC), amb una familiaritat que sembla com si els haguéssim fet servir tota la vida…
A la tarda, nova sessió de conferències, sobre la incorporació dels discapacitats als tallers d’artesania. Sort que a la sala hi ha aire condicionat, perquè costa un ou no deixar-se vèncer pel sopor, sobretot amb la primera intervenció, de la representant de l’associació de discapacitats estatal, que fa un repàs exhaustiu (en el sentit ample del terme) de la qüestió. En canvi, m’agrada molt l’advocada Mabel Ballester, exvicepresidenta d’ACLIFIM, que fa palès que té les coses molt clares, sobre la discapacitat; la resta de ponents estan correctes, més planers. I el que resulta que té el dia és en Tano, que fa una exposició brillant del seu punt de vista sobre el concepte, segons ell devaluat, de comerç: es remunta ni més ni menys que a l’home de Neanderthal (!), passa pels fenicis i arriba al temps actual per reivindicar la noblesa de l’intercanvi entre humans, i reclama que se’l deixi de culpabilitzar penjant-li la llufa que és la causa de bona part de les desigualtats i injustícies del món actual.
Hi estic d’acord: crec que en aquest tema hi ha gent que confon el cul amb les temples… Passa una cosa semblant amb altres de relacionats, com el de la moneda, el diner, que alguns grups humans es pensen que és un dimoni que ens esgarria i que caldria desterrar (i alguns insensats fins i tot han provat de portar-ho a la pràctica!, encara que aquí aquesta paraula no seria la més indicada); o els que condemnen les màquines perquè estan convençuts que són causa de l’augment de l’atur…; i modernament tenim el cas d’Internet, que segons ells és un cau de podridura. D’això se’n diu agafar el rave per les fulles, i és una manera estúpida de condemnar a les tenebres uns invents collonuts, genials, que l’única cosa dolenta de debò que se’n pot dir és que alguns gamarussos il·lustrats no els han entès.
Cap al tard agafem una baluerna que ens porta xino-xano cap a Playa Blanca, a la costa al nord d’Holguín, una zona de campismo -casetes a la vora del mar per a cubans- on s’allotgen els músics del grup Maguey i el grup d’actors de la Casa de la Comedia que ens han acompanyat per ser presents a la festa d’inauguració de la fàbrica d’Holguín. És una raconada bonica, però resulta força deixada, comparat amb la platja de Cuernalavaca, uns quilòmetres més a l’est, on ens vam banyar fa quatre anys i que és una delícia de lloc, i amb la sorra més blanca que la d’aquí, per cert. Alguns valents del grup es fiquen a l’aigua, ja fosquejant, i quan en surten apareixen sense avisar els mosquits, i pel que es veu, amb set endarrerida de sang humana…
Diuen que en aquest litoral, el de Bariay, és on va desembarcar Cristòfor Colom el 1492 (amb la qual cosa es va convertir en el primer català que va anar a Cuba -molt abans que l’avi de l’havanera-, si es confirma, com sembla que així serà, que l’almirall Colom era català); però la gent d’aquests verals no es posen d’acord sobre el punt exacte del desembarcament, i es disputen aquest honor, i així resulta que a la badia a la qual va arribar hi ha dos monuments que ho commemoren: un en el poble d’una banda, i l’altre al poble de l’altre costat. A Catalunya d’això en diem disputes de campanar, que no sé quina traducció deu tenir, aquí…
Sopar i revetlla sota les palmeres, amb música en directe. Tornem a Holguín tard, i tothom es fica al sobre aviat. Demà és el gran dia.

Sofia,
simfonia,
sofia de llum,
simfonia de so,
aigua de mar
als ulls,
versos d’amor
als llavis curulls.
Esculpida
en marbre blanc
-honor i glòria
a l’artista!-,
reescric
amb els meus dits
el poema
d’aquestes línies.
Em sé tan bé
aquest perfil!,
l’he vist brillant
en mil insomnis…
Volent
i dolent,
m’he fet àngel
de la nit:
estenc les ales
i paro el vent,
perquè tu hi dormis.
Dorm en pau,
descansa,
pren-te un respir…
De puntetes
l’aire dansa
amb la brisa suau
dels meus sospirs.

(Demà a les set
et faré ben dolç
un cafè amb llet
i galetes)

…like a whispering wind you stand here with me…

…I see your dreams all slip away…

[Moby, Whispering wind]

Dissabte 29 de març. A les set del matí tots som a davant de l’hotel Habana Libre, que és el punt de trobada concertat per sortir junts tota la colla cap a Holguïn, a set-cents o vuit-vents quilòmetres lluny de la capital en direcció a Oriente, per fer-hi dilluns la inauguració oficial de la reformada fàbrica de cadires de rodes i altres ajudes tècniques. Des de la nit anterior que va arribar amb avió, se’ns ha afegit a l’expedició el diputat Pere Trias, responsable del departament de Cooperació de la Corporació gironina, que està implicada també en el finançament del projecte. Finalment, després d’esperar una horeta cubana que arribin les gua-guas que la Paquita ha aconseguit a còpia d’una nit frenètica de telefonades a tot arreu, sortim de l’Havana a les 9 del matí tocades la meitat de la gent, amb tres furgonetes i un minibús; la resta sortiran, si tot va bé, al migdia amb l’autocar que no li va donar la gana d’espatllar-se com l’altre…
Just quan anava a pujar al carro me’n passa una de bona: una dona acompanyada de dues noies que anaven carrer avall frena el pas, i se’m queda mirant: “Fermin?”, em diu. Cagumdena!, és la Finita, la mestressa de la casa de renta on vaig estar allotjat en el meu viatge anterior! En una ciutat de dos milions d’habitants, i a una hora en què ja hauria de ser lluny d’aquí fa estona, anem a coincidir tots dos en aquest precís puntet del temps i l’espai, viure per veure! Ja diuen que el món és un mocador…, però tant?! (I ara que hi penso, sort que vaig marxar de la casa amb el compte pagat!…)

Arribem a Santa Clara, capital de la província de Villa Clara, que ja fa estona que l’astre rei ha passat per la meitat de l’arc del cel… Fa calor, set i gana, però complim el ritu, i anem a visitar el Mausoleo del Che, personatge que està especialment lligat a aquesta ciutat pel fet que ell i Camilo Cienfuegos, amb les respectives columnes de guerrillers, van fer descarrilar, servint-se d’un bulldozer, un tren carregat d’armes i soldats que el dictador Batista volia enviar des d’aquí cap a l’est de l’Illa, i després d’aquesta acció, el 31 de desembre de 1958, els rebels entraven a la ciutat, i al cap de dotze hores Batista sortia de l’Illa per no tornar-hi mai més. En un parc de la ciutat s’exhibeixen a tall de monument el tren i el bulldozer (suposadament els originals).
A dins el Museu, la noia cubana que m’acompanya em diu, retopant un comentari meu sobre el pas del temps en els objectes de les vitrines, que “para nosotros esto no es pasado, sino presente”… Iep!, compte, que no voldria pas crear un incident diplomàtic, encara que el meu comentari no tenia res de polític. Poca broma amb els sentiments de la gent: no seré jo que em fiqui en aquest jardí… El que hagi de ser serà, i jo no tinc res a dir-hi, només faltaria.
Sigui per l’aire estovat del migdia, pel trontoll de la gua-gua o per una certa monotonia amb què desfila el paisatge d’aquesta part del país, estem mig estabornits quan arribem a Taguasco, a pocs quilòmetres, on hi ha una àrea de descans popular on serveixen menjar popular, comida criolla: arròs amb frijoles i puerco, regat amb una curiosa cervesa tirant a dolça que no sé d’on deu haver sortit. My kingdom forr a bottle… of Bucanero!!, que diria aquell.
I reprenem la marxa, per no parar ja fins a Holguín. A banda i banda de carretera, per no variar, tot de gent sola o en grup esperant transport, sigui pagant o fent dit, i sigui el transport de la mena que sigui… De tant en tant veig que el nostre conductor, en Jorge -“Jordi”, ens va dir que es deia, bromejant-, fa un senyal amb la mà que no aguanta el cigarret, amb els dits posats com si aixequés una copa de conyac: “Ho sento, chico, però avui vaig ple…”
Per la finestra veig passar cases i més cases, aquests cubicles on viu el poble cubà, tots iguals però tots diferents… Moltes d’elles tenen reixes a l’entrada, a les finestres i terrasses. Quin sentit tenen tantes reixes, en un país socialista? Una altra paradoxa: tan socials que són els paisans, tan oberts, i tan desconfiats… Alguna cosa no va a l’hora. “El peor enemigo de un cubano es otro cubano”: terrible sentència, que tomba d’esquena. Quina relació deu haver-hi entre el país, les forces diguem-ne telúriques, la gent -tan diversa- que l’ha poblat i el sistema polític tan peculiar amb què s’ha dotat -i de la manera que ho va fer i l’ha mantingut?
Una altra paradoxa que salta a la vista: el país és eminentment agrícola, no és precisament industrial, i tot i així el 70 per cent de la població és urbana. La pregunta salta també sola: de què viuen, tanta gent junta? El cas és que viuen junts, i els que poden, en cases reixades…
Arribem a Holguín a les tropecientas, just per sopar a la cafeteria de l’hotel, els que s’hi allotgen. La resta -disset persones!- ens acomodem a casa d’uns amics cubans que tenen família a Catalunya i que fa anys que ens coneixem. Tot i el cansament, encara trobem temps i energies per celebrar el retrobament tomando una mica i xerrant i rient fins tard…; anem a clapar a l’hora que canta el gall, que no vol pas dir que claregi, perquè en aquest país, no sé per què, els galls canten a tothora, tant se val que sigui negra nit.

<sub>So close no matter how far
Couldn’t be much more from the heart
Forever trusting who we are
And nothing else matters


Never opened myself this way
Life is ours, we live it our way
All these words I don’t just say
And nothing else matters


Trust I seek and I find in you
Every day for us something new
Open mind for a different view
And nothing else matters


Never cared for what they do
Never cared for what they know
But I know


So close no matter how far
It couldn’t be much more from the heart
Forever trusting who we are
And nothing else matters


Never cared for what they do
Never cared for what they know
But I know


I never opened myself this way
Life is ours, we live it our way
All these words I don’t just say
And nothing else matters</sub>

Trust I seek and I find in you
Every day for us something new
Open mind for a different view
And nothing else matters

Never cared for what they say
Never cared for games they play
Never cared for what they do
Never cared for what they know
And I know

So close no matter how far
Couldn’t be much more from the heart
Forever trusting who we are

_{No, nothing else matters}

L’últim partit de la
temporada 2007-2008 del Campionat estatal de bàsquet en cadira de rodes de
Primera Divisió, jugat aquest diumenge a Castell d’Aro, coincidia enguany
amb la tornada del derbi gironí, entre l’equip del Baix Empordà, Basmi
Akasvayu, i el de l’Alt Empordà, Mifas Esplais, de Castelló d’Empúries, i per
si no n’hi hagués prou, els dos equips es disputaven en aquest encontre la
tercera plaça, que contràriament al que dèiem en la crònica anterior, per un
error d’apreciació dels resultats globals, l’equip baix-empordanès encara no la
tenia en propietat. Ara ja podem dir que sí, un cop disputat el partit i
guanyat per l’equip de Platja d’Aro, que segella d’aquesta manera una bona actuació
en conjunt, i més tenint en compte les circumstàncies, amb la baixa inesperada
de dos pivots que l’ha obligat a reestructurar-se i a buscar recursos en la
polivalència dels jugadors restants.

El derbi va respondre al
tòpic: molta emoció però poc bàsquet, amb un primer quart desastrós, que
semblava el joc dels despropòsits, per les dues bandes, amb imprecisions,
pèrdues de pilota i atacs avortats per faltes sense sentit o per excedència del
temps disponible. Aquest primer parcial va acabar en taules, 15 a 15, i en el següent
l’equip local encara va empitjorar els seus registres, presentant un pobre
bagatge de 8 punts, a causa de la pressió intensa a què el va sotmetre el cinc
del Mifas, que va demostrar que tenia ben estudiat el rival i que n’hi va treure
14.

A la tornada del descans,
un cop examinats i diagnosticats els mals que patia, l’equip de casa va
començar a jugar com hauria d’haver-ho fet des del principi: bloquejant bé per
escapar de la pressió que continuava aplicant-li Mifas, que de fet a penes va
recórrer a la defensa en zona en tot el partit, i defensant fort per impedir
sobretot l’accés a la botella a l’Àngel Colom, que si agafa la posició i li
arriben pilotes en condicions, sota cèrcols sol ser letal.

Com a resultat d’aquesta
reacció, el partit es va anivellar: 14 a 6, i en l’últim quart els de Platja d’Aro
van aconseguir sobreposar-se a l’eliminació prematura d’un dels seus tiradors,
Antonio Gómez, i arribar a la recta final amb 6 punts d’avantatge, que Mifas va
reduir a la meitat amb un triple a l’últim segon d’en Javi Aldámiz. Emoció fins
al final, doncs.

Consignem per acabar
aquesta sèrie de cròniques que, coincidint amb el derbi, abans de començar el
partit es va fer un senzill però emotiu acte d’homenatge al company Santi
Silvas Vergés, mort aquest mes de febrer passat als 34 anys i que havia jugat,
encara que fos per poc temps, en els dos equips. El Club Basmi, de la mà de la
regidora d’Esports de Platja d’Aro, Anna Maria Mir, va entregar als pares d’en Santi, Rosa
i Antoni, i al seu germà Ernest, presents al pavelló polivalent de Castell
d’Aro, una placa de record, i  a continuació es va guardar un minut de silenci amb tots els
jugadors a la pista.
Descansi en pau el nostre company d’Olot, a qui, no cal
dir-ho, l’equip li va dedicar aquesta important i última victòria de la
temporada.

Basmi Akasvayu (49): Antonio Gómez (8 punts), Domingo del Bosque (25),
Pedro Romero (12), Santi Garcia (4), Fermí Sidera, Miguel Á. Bernal, Dani
Serra, Josep Poquet, Jesús Martínez, Edu Estévez.

Mifas Esplais (46): Ahmed Bendris (4 punts), Javi Aldámiz (7), Joan
Saló (7), Lídia Campsolinas (4), Víctor Niubò (5), Antonio Carrillo (4), Àngel
Colom (14), J Castell (1), Jose L Luna,
P Salinas.

Àrbitres: JM González, A González.

[Més informació, fotos i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3……net, i
a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

U

A la fira de l’amor,
tothom regateja.
I ve’t aquí que sempre se’n surten
els espavilats.

Dos

Ho tenia tot per arribar a tu,
excepte lloc i data:
el password
també l’apunta la sort.

Tres

Em veuen tan assedegat,
les prostitutes,
que em fan, compassives,
una torna d’amor.

Quatre

Els daus saltironen,
entre còmics i tràgics,
juganers:
la vida és una broma
molt seriosa.

Cinc

Injustícia sobre injustícia,
el món gira,
absurd,
cec i mut,
al voltant de la pedra negra,
obscura,
sinistra,
de l’atzar.

Sis

Jesús va dir:
“Rebeu l’Esperit Sant”.
I es va quedar tan ample.

Set

Jesús va dir:
“Deixeu que els nens
vinguin a mi”.
I els eunucs es van pensar
que allò anava de sexe
-Déu escriu tort en rengles rectes-.

Vuit

Faig tot el que puc per evitar-ho,
però no me’n surto:
t’estimo.

Trenta-vuit

Estimo totes les dones
en la teva persona.

9

El temps s’escola…
Ara tu et trobes sola,
i jo em perdo sol.
En què havíem quedat?

Divendres 28 de març. Sortim d’hora de l’Havana en direcció a Pinar del Río, la província més occidental de l’Illa i la de geografia més ufanosa de les que conec. No en va presenta ella sola dues de les sis Reserves Mundials de la Biosfera que conté Cuba: la de Guanahacabibes i la de Sierra del Rosario. Impressionants contrastos entre les zones planeres i les de muntanyes, moltes d’elles arrodonides com un pa de quilo i que la gent del país en diu mogotes. En un d’ells, espectacular, diuen que el Comandante hi tenia un refugi a dalt de tot, i que durant un temps hi anava a passar dies de lleure. Curiosa, l’afició d’alguns superdirigents mundials pels nius d’àliga…
A mig matí, un matí preciós, arribem a La Palma, un poblet proper a la costa nord de la regió, la que dóna al Golf de Mèxic. Ens espera una comitiva a la porta d’un dels 175 tallers que hi ha escampats per tota l’Illa i en els quals els discapacitats fan treballs d’artesania. El cap del taller, Adalberto González Rodríguez, un invident que fa 20 anys que ocupa el càrrec, ens dóna uns números de la producció –“a destajo”– del seu establiment: 350 pesos cubans de salari mitjà, 20 línies de producció recuperades d’ençà del ‘Período especial’ (el temps de dificultats que els va provocar de rebot la caiguda del bloc soviètic, a partir de 1991), 8 vegades premiats amb la denominació de “vanguardia nacional”, com a productors modèlics… Val a dir que les peces que fabriquen, moltes d’elles fetes de derivats de la palma, són pura filigrana.
Camí de la ciutat de Pinar del Río passem pel Valle de Viñales, una altra filigrana, aquesta obra de la Natura, reconeguda per la UNESCO com a Paisatge Cultural de la Humanitat: no n’hi ha per a menys. Prenem la fresca un moment en un paratge anomenat la Cueva del Indio, una cova excavada pel riu i que és visitable amb canoa, i parem a dinar en un lloc del Valle que sembla una al·lucinació: un prat tancat per una paret grandiosa de pedra on un tal Leovigildo González es va dedicar a pintar un mural enorme, de 80 metres d’alçada i 120 d’ample, amb unes figures dibuixades a l’estil rupestre que representen “l’evolució biogeològica de la regió”… Déu n’hi do! Es veu que l’obra, com que és a la intempèrie, l’han de repintar contínuament, i quan han acabat d’una punta ja han de començar per l’altra, i anar fent, és clar…
L’àpat és magnífic, en aquesta raconada tan verda i cuidada, i al so d’un grup de músics que l’amenitzen, fem el primer mojito del nostre periple cubà.

A la tarda, ja a la capital provincial, visitem la fàbrica de
licors Casa Garay, d’on surten cada dia, per al consum intern,
centenars d’ampolles de “Guayabita del Pinar”. La visita a la
fàbrica de labors del tabac, l’altre producte típic de la regió, que en
té grans extensions conreades, d’aquesta planta, queda per a un altre
dia.
De tornada al traüt de l’Havana, rebem la notícia que un dels
autocars que ens havien de portar l’endemà de bon matí cap a Holguín
s’ha espatllat, en un servei a Santiago de Cuba -a l’altra punta de
l’illa!-, i no estarà a punt. L’emprenyada de la Paqui, la companya de
GERD que ha organitzat tot el programa de manera impecable, és
monumental; però de seguida es posa a buscar alternatives, perquè sap
del cert que la de l’autocar, tot i el compromís pactat, ja la pot anar
descartant…

L’espanyol escriptor Fernando Sánchez Drago va sortir l’altre dia en una de les pastilles que l’equip d’Alguna pregunta més? selecciona per amenitzar-nos el capvespre dels diumenges a TV3, dient això que segueix: que la llengua (soi disant) espanyola -espill de l’ànima i del geni comunitari que la va engendrar- és “generosa” (sic) de mena, com ho demostra el fet que hi abundin els plurals del tipus “los cielos están despejados” (quan només hi ha un sol cel blau damunt els nostres caps), “se echa los problemas a las espaldas”, “se le suben a las barbas”, “las gentes de esta tierra”, etc, i remarca la parrafada específicament amb les fórmules de salutació usuals: “Buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”…
I aquí, sense solució de continuïtat i sense que vingui a tomb, sense cap necessitat i sense cap mania ni vergonya, hi afegeix, per rematar la seva peregrina teoria, que “en canvi, hi ha espanyols (sic) que també en això de la llengua són agarrats”, i sense dir noms -no cal, i a més es veia venir-, en dóna exemples: aquests espanyols tan rars redueixen aquelles expressions tan generoses a un simple i mesquí “Bon dia”, “bona tarda”, “bona nit”… Caram, caram!, i jo amb aquests pèls!, que deia aquell.
La perla de l’escriptor canari no és pas que m’hagi molestat, ni molt ni gaire, més aviat m’ha fet riure, com als d’APM?, però sí que m’he pres la molèstia de fer-hi una breu rèplica, bàsicament per amortitzar una estona que tenia morta…

Obviant que hi ha llocs de l’Imperi lingüístic castellà on la gent -o les gents- se saluden amb un “Buen día” singular, com a Cuba mateix (i suposarem que l’idioma que parlen a la Isla és castellà, i no pas cubà, tot i ser Cuba bastant més lluny de Castella que no pas el País Valencià ho és de Catalunya, per posar un altre paral·lelisme, gens gratuït), deixant això de banda, doncs, crec que el senyor Sánchez Drago, tan llegit com és, ens hauria d’explicar aquest curiós concepte de la “generositat” de la seva llengua. ¿Com ho fa lligar, això que un simple modisme, un humil idiotisme del castellà correspongui a un tret del caràcter de la gent que el parla? I què fa què?: el modisme fa el caràcter, o el caràcter fa el modisme? Seria bo de saber-ho, perquè si és el primer cas, sabríem d’un altre benefici afegit d’aprendre aquesta llengua genial i única, la més millor de totes amb diferència… En tot cas, queda clar que aquesta generositat brilla per la seva absència entre els irreductibles i tossuts de la tribu primitiva que ocupa aquest territori del nord-est peninsular on la gent se saluda dient “Bon dia!”… És que no tenim remei, per Tutatis! No m’estranyaria gens que, per pura i simple justícia divina, un dia d’aquests ens caiguessin els cels al damunt del cap…
Els espanyols, en canvi, tampoc en tenen, de remei. Tant és que siguin escriptors com lectors, pagesos o senyors, senyors bisbes o escolans, bidells o diputats, universitaris o mestresses de casa, artistes, frikis, rics o pobres: abans de baixar del burro són perfectament capaços de demostrar que la força de la gravetat és un error i que només són ganes de portar-los la contrària, a ells, que són espanyols i consegüentment tenen raó i tothom s’ha de plegar als seus designis -i per tant també la llei universal de la gravetat i el pèrfid senyor anglès que la va descobrir sota una pomera.
En el cas concret d’aquest espanyol que fa d’escriptor i que és tan aficionat a parlar davant d’un faristol amb les seves ulleres de llegir a mig nas, un es pregunta de què li ha servit llegir tant: per arribar a dir una barrabassada com aquesta i quedar-se tan ample? Déu n’hi do, quin bagatge més escarransit!
Si el tingués aquí al davant, li diria que, si ell i els seus connacionals són tan generosos i tan esplèndids com dóna a entendre -en la llengua com en els afers més crematístics, en termes de pura economia domèstica-, en comptes de gastar tanta saliva a criticar-nos tot el dia i tanta paciència a suportar-nos, que ens perdin de vista, d’una vegada, i se’ls hauran acabat els problemes. Ara mateix, el partit més espanyolíssim de tots acaba de perdre les eleccions per culpa de Catalunya: si no hagués estat pel vot dels catalans garrepes, ara Espanya seria seva, com pertoca a l’ordre natural… Separin-se de nosaltres, senyors generosos, creguin-me, i tot seran flors i violes.
I mentrestant, tornant un moment al senyor Sánchez Drago (que, ves per on, no fa gaire va manifestar, en l’entrega de l’enèsim premi literari que ha rebut, que renega d’Espanya, que n’està fart del seu caïnisme, dels emprenyadors separatismes i del zapaterisme en segona edició, i que vol fotre el camp, no sabem si en direcció a la seva africana perifèria o més lluny encara), permetin-me acomiadar-me’n gastant un plural generós:
-Senyor Fernando, vagi-se’n a pastar fangs!

[Il·lustració de l’entradeta: L’il·lustre escriptor canari -i ara espanyol quasi apòstata, segurament de resultes de llegir tant, com li va passar al pobre Alonso Quijano, que per poc no s’hi fa la pell- fent autocrítica i demanant excuses als madrilenys a través de Telemadrid per haver-los tractat de “porcs” des de les cámeres d’aquesta emissora]

Passejada amb cotxes de cavalls per alguns dels punts més turístics de la ciutat: la Plaza de la Revolución, amb el monument i el memorial a José Martí, el ‘Héroe nacional de Cuba’, el Callejón de Hamel (‘genuíno exponente de la cubanía’), Paseo del Malecón, més llarg que un dia sense pa, i la Habana Vieja, amb la plaça de la Catedral, la Plaza de Armas, el Capitolio… Som una bona colla, cap a quaranta persones, i componem un seguici que deu fer realment el seu efecte… 
Em penso que no havia fet mai tan genuïnament el guiri com avui.., és espectacular. Els companys que han muntat l’excursió s’hi han lluït: em trec la barretina!
Havent dinat ens arribem, a peu, ja que és a quatre passes, a la Casa de la Comedia, un edifici declarat patrimoni artístic i que tot i això es troba en un estat molt precari, que d’altra banda és un tret comú a una bona colla d’edificis de la ciutat, per no dir la majoria. Amb els companys de viatge ho hem comentat a bastament, aquests dies: l’Havana és una ciutat preciosa, i això malgrat que està molt descuidada, i moltes de les seves construccions cauen a trossos, de manera que el dia que es posi guapa enlluernarà. De fet, en això es comencen a detectar moviments: al Malecón, a la ciutat vella, hi ha molts edificis envoltats de bastides, en ple procés de reforma…, però s’hi veu al darrera una intenció turística. Convertir Cuba en una destinació turística deu estar al cap d’un fotimer de personatges de diferent plomatge, ara mateix, segur…
Alguna cosa d’això devia haver-hi en les paraules que ens va dirigir als visitants en Dimas, ànima de la Casa de la Comedia i director teatral de solvència contrastada i de llarg historial, que ens va fer de cicerone. Quan ens explicava el projecte de reforma integral de l’edifici -pressupostat en 15.000 euros, una quantitat impensable en un projecte semblant a Europa, i insignificant tenint en compte la magnitud i els beneficis de la reforma, impulsada des de GERD-, va subratllar primer que les obres serien totalment respectuoses amb l’original, i després que ells, tant en aquesta feina concreta com en la teatral, treballen per la comunitat havanera, no pas pel turisme… També va dir, per a qui el volgués escoltar, que el seu teatre no el fan pas per anar en contra, sinó que el que volen amb la seva denúncia és millorar. “Soñar no cuesta nada, pero hay que soñar…”, va reivindicar. “La Utopía es tener un pie en el suelo y otro en el cielo”.
Ni fet exprés, mentre acabàvem aquest acte va passar una xaranga pel carrer: una colla d’actors, acompanyats per un grup de músics amb instruments de percussió, anaven a fer una perfomance en un carreró proper, que en un plis es va omplir de gom a gom. L’actuació, inclosa dins un programa extens de manifestacions culturals populars, va ser sensacional, al ritme de bongos, timbals, esquellots i tambors.
La tornada cap a l’hotel, els uns, i a les casas de huéspedes on estàvem repartits, els altres, va ser radicalment diferent del matí: en coco-taxi, que són uns tricicles muntats sobre una Vespa, amb la carrosseria arrodonida, pintats de groc i amb capacitat per a dos o tres passatgers, segons el volum dels passatgers. Impressionant cursa la que van organitzar els nostres conductors [foto de l’entradeta], enmig del trànsit infernal de l’Havana! Quin estil! Allò era una cursa, i no pas aquesta collonada que es munten un cop l’any a Montmeló per a ninyatos mitòmans..!

Ningú no devia comptar, a
Sant Feliu de Llobregat, que el Basmi Akasvayu seria capaç de robar-li la
cartera a l’equip local, l’UNES, segon classificat darrera el Costa Daurada de
Reus i que fins a aquesta jornada només havia perdut dos partits, i tots dos
precisament contra l’equip tarragoní. Així, doncs, amb aquesta victòria el
Basmi es pren també la revenja del partit d’anada, en què va perdre a la seva
pista de Castell d’Aro per 11 punts (47-58).

Als jugadors gironins els
va costar entrar en el partit, però també als de Sant Feliu, que van ser els
primers a encistellar, per bé que en el minut 4 de joc, i amb això de passada
van donar un petit indici al rival en el sentit que potser tampoc anaven tan
sobrats com es podia pensar. Ara bé, deixant de banda el primer dels quatre temps,
lamentable per les dues bandes, en el segon l’UNES va imposar la seva llei de
punta a punta de pista, i amb un 14
a 7 arribava al descans amb un còmode avantatge de 10
punts, 26-16, que només podia semblar, veient com estava el pati, la promesa
d’un resultat final encara més generós per als de la riba del Llobregat.

Però el Basmi no estava
pas mort, per a res. Havia fallat molt en el tir, els nervis i la precipitació
havien fet estralls, i la pista de goma del pavelló santfeliuenc, de les més dures
del circuit, no hi ajudava gens, però aquest equip està abonat a superar-se,
i així que va començar a rutllar, tancant el perímetre i començant a recuperar
pilotes en el rebot, va començar també a remuntar i a creure en les seves
possibilitats, en un tercer quart superb que va tancar amb el triple de punts a
la cistella: 6 de l’UNES contra 18 del Basmi, resultat amb el qual els
empordanesos consumaven la remuntada; i menys espectaculars però tan efectius
com en aquest van estar els de Platja d’Aro en l’últim quart, que van tornar a
guanyar, per 10 a
16, i amb ell van guanyar també el partit, 42 a 50.

Val a dir que el Basmi
Akasvayu va jugar aquest partit, igual que l’anterior la setmana passada a les
Canàries, que va perdre (Ademi Tenerife, 60 – Basmi, 54), sense la direcció del
seu entrenador, Enric Verdú, que està de baixa, i que desitgem des d’aquí que
es recuperi aviat. I direm també que aquest resultat deixa les coses com
estaven, però amb l’equip gironí consolidat a la tercera posició, que ja no
abandonarà passi el que passi en el partit de diumenge que ve contra el quart
classificat, el Mifas Esplais de Castelló d’Empúries, i que serà el que tancarà
la temporada.

UNES Sant Feliu (42): Hernández (8 punts), Núñez (2), Guerrero (8),
Llobet (2), Sacristán (13), Rojas (9), Diente, Gómez, Torrente, Corral, Calvin.

Basmi Akasvayu (50): Domingo del Bosque (32 punts), Pedro Romero (6),
Antonio Gómez (6), Jordi Garcia (2), Fermí Sidera (2), Santi Garcia (2), Dani
Serra, Josep Poquet, Jesús Martínez, Edu Estévez.

Àrbitres: J Soler, JM Olivares.

[Imatge de l’entradeta: L’Unes, el dia del partit contra el Cantabria. Al mig del grup, dret, l’entrenador de l’equip, Osvaldo Misol (Foto: http://www.unessantfeliu.com/)]

[Més informació, fotos
i vídeos a http://basmiakasvayu.tk3….net, i a

http://basmiplatjadaro.blogspot.com/
]

Em feia mandra anar-hi, però la insistència del meu germà d’armes Tano va poder més que la meva galvana, i m’hi vaig apuntar. A més, l’ocasió s’ho valia: una excursió col·lectiva de catalans, la majoria gironins, a Cuba que tenia com a acte central, el dia 31, la (re)inauguració de la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, en aquesta ciutat de l’Oriente insular, capital de la província homònima i una de les més boniques i endreçades de les que conec de la Isla Bonita (*), que tampoc són gaires, de fet: Guantánamo, Camagüey, Ciego de Ávila, Santa Clara i Pinar del Río…, les que flanquegen la carretera que va de punta a punta de l’illa, vaja, i sense comptar l’Havana, la capital del país, que se li ha de donar menjar a part.
Però anem a pams…

Aquesta és la distància que hi ha, un pam, comparativament, entre l’aeroport de Girona -que, dit de passada, deu tenir un dels rècords mundials de creixement ràpid: qui l’ha vist i qui el veu!- i el megamaxiaeroport internacional de Madrid-Barajas, el más de tot del món mundial, pel qual la megalomania castellana -la dels “portuguesos carpetovetònics”, com en deia amb mala bava el senyor Pla Casadevall- ens fa passar als pobres perifèrics tant si es vol com si no es vol, tingui o no tingui lògica, aquesta estúpida escala, aquesta ridícula i absurda interrupció en un trajecte de 10 hores de vol…
La qüestió és que, fet el minisaltiró de Girona a Madrid, toca fer recés: dinar -pagat pels perifèrics de la seva butxaca, és clar- i migdiada, fins a l’hora de sortir l’avió gros, que en aquesta ocasió es va allargar fins a les 3 hores d’espera: quan arribem a la porta d’embarcament hi ha un fotimer de gent esperant, amb els nervis de punta, que l’obrin d’una maleïda vegada, entre ells tot un curs d’estudiants valencians que van de viatge a Varadero, i que aplaudeixen irònicament qualsevol aparició d’algú de la companyia, Air Comet, que passa olímpicament de donar explicacions. Finalment entrem a l’avió, primer els que anem en cadira de rodes: la Montse Pous i jo, i tres passatgers més. Per entrar a l’avió des del finger, com que el passadís de l’avió és molt estret, et col·loquen en una cadira que hi passa just, i que solen manipular dos operaris; però aquest cop els operaris no són enlloc, i el noi de la porta que ens ha entrat decideix fer ell mateix la transferència, i ho fa amb tan mala traça que amb l’estrebada provoca una luxació a la Montse en un braç. Tot i així l’entren a l’avió, però allà dins es munta un guirigall, que augmenta de volum quan fan entrar tot el passatge. Finalment arriba un metge de l’aeroport, i enmig d’una gran confusió, decideixen baixar la noia de l’avió i dur-la a un hospital de la ciutat. Per a la Montse, la seva mare i la seva tia s’ha acabat el viatge a Cuba… Quan l’avió ha arrencat, hem de sentir, per acabar-ho d’adobar, com el comandant demana excuses pel retard barrejant-hi barroerament la presència de les cinc persones discapacitades, amb una de les quals “ha habido un pequeño incidente”, diu, el molt barrut… Ningú s’aixeca per anar a la cabina a trencar-li la cara per la indelicadesa, però decidim que a la tornada presentarem una reclamació col·lectiva.
En això, volem ja sobre Portugal, i després sobre la immensitat blava, a 11.000 metres d’altitud… Abans de fer-se fosc, passem sobre unes taques verdes precioses: són les Açores. (Les puc veure perfectament perquè, contràriament a les altres vegades que he anat en avió, m’han fet seure al costat de la finestra “per raons de seguretat”, precisament!). La noia que tenim al costat, del grup de la Universitat de Gandia, que ens explica que és mig portuguesa, ens en va dient els noms: Santa Maria, Sao Miguel, Pico, Sao Jorge, Faial, Flores…
(I pensar que va ser en la pau d’aquest paradís terrenal que els tres bombers piròmans van venir, ara fa 5 anys justos, a declarar la guerra al desèrtic Iraq de les armes de destrucció massiva…!)
I bé, doncs avui cap al tard, o demà, segons com es miri, ja serem a Cuba… En quin dia deuen viure el personal d’aquests avions transoceànics, que salten la bassa cada dos per tres? Em fan pensar, mentre espero que em baixin a terra, en el personatge d’aquella novel·la de l’Umberto Eco que va naufragar en una illa situada just en el meridià de la terra on el dia passa d’ahir a demà: qui sap si és aquest embull filosòfic espacio-temporal, en el fons, allò que provoca el jet lag…

[Foto de l’entradeta: sobrevolant l’illa de Pico, amb el seu volcà, coberta amb un barret de núvols. A montanha nasce do mar e cresce até ultrapassar as nuvens. Em volta o
azul do céu e da água, as manchas verdes das ilhas que a sua altura
domina. É assim o Pico, cone vulcânico que a mão do homem transformou em vinhedos e pomares irrompendo entre a lava negra…]

_{(*) Amb el nom de “Isla Bonita” és coneguda l’illa de La Palma, la més occidental de les Canàries. Però amb aquest nom es va referir a la Isla caribenya en Jean, el noi cubà que ens acompanyava en el meu primer viatge, ara fa 4 anys, després de tenir una penosa topada amb la policia de l’Havana: “Esto es la Isla Bonita, Fermin..”, em va dir sense que el sentissin, entre l’emprenyada i la resignació. I aquest és el nom que em ve a la memòria amb qualsevol representació de la Cuba dels balseros, encara que les balses d’ara tinguin ales i vagin per l’aire i no pel mar.}