Translation (traducción):
[En una sala de subhastas, una escena real como la vida misma]
-… y a continuación, un busto, de alto valor histórico, de Flipe V chamuscado en un incendio…
–3.700 EUROS!
-He oído 3.700?… Quién da más?…
Guió i dibus: Min
Victòria molt gratificant, per 48 a 52, la que va aconseguir el Basmi Akasvayu sobre el Baloncesto Cantabria, al pavelló de Revilla de Camargo, a Santander, en un partit novament molt treballat que va començar tard, amb un sol àrbitre (que venia de dirigir un altre partit) i una taula de control que va tenir molts problemes amb el marcador electrònic i va haver de recórrer al cronòmetre manual, i encara bo que això no va influir de manera determinant en el desenvolupament de l’encontre.
Després d’una arrencada amb un parcial de 6 a 0 que va agafar fred el Basmi, com si s’hagués encomanat de l’ambient gèlid de la pista de joc, l’equip gironí es va posar la granota de treballar, va tancar la defensa hermèticament i amb l’empat a 14 del primer quart va deixar clar a l’equip local que hauria d’esforçar-se molt per trobar vies de penetració fins a la cistella rival. En el segon quart el quadre va ser el mateix, i encara sort van tenir els de Cantàbria que els visitants no tenien el dia en els tirs a pilota parada.
(…)
Tornant del descans els dos equips van estar-se perseguint en el marcador com el gat i la rata, però finalment el Basmi Akasvayu va acabar amb 9 punts (7-16) per sobre després d’haver tancat una bretxa de 7 punts oberta pels del Cantabria.. En l’últim quart, un cop desestimada definitivament la defensa individual que havien preparat per parar Parreira, un jugador esquerrà de canell molt fi en altres ocasions decisiu però que en aquesta no va aparèixer tant com es temien, els de Platja d’Aro es van dedicar a aguantar l’embranzida dels cantàbrics, que veien com se’ls escolaven ràpidament els minuts i no se’n sortien. La defensa zonal tan tancada dels empordanesos els obligava a fer tirs forçats, i cap al final van aconseguir amb una pressió desesperada acostar-se’ls un xic al marcador, però només fins a 4 punts de distància.
Merescuda victòria, doncs, del Basmi Akasvayu, que va ser celebrada doblement pels jugadors, ja que va venir a coincidir amb l’aniversari de dos d’ells [Antonio Gómez (5) i Pedro Romero (11)], i que situa l’equip, per basket average i per només dos puntets, en el segon lloc de la taula, rere l’Unes de Sant Feliu de Llobregat.
Baloncesto Cantabria (48): Garcia (6 punts), Herrera (11), Parreira (10), Collera (19), Valdez (2), Gutiérrez, Cerezo, Cruz.
Basmi Akasvayu (52): Domingo del Bosque (22 punts), Pedro Romero (13), Antonio Gómez (15), Fermí Sidera (2), Edu Estévez, Jordi Garcia, Josep Poquet, Santi Garcia.
Translation (traducción):
[En algún sitio raro de Estepaís…]
-Pero qué haces, animal?, estás quemando un billete de banco?!…
-Es una antigualla, un billete de los de antes, de 1.000 pesetas
-Ah, uno de aquéllos con el careto de…
-Sí…, que no vale un pimiento
-Ya lo creo, que sí: 3.700 euros, puede que valga, colega… o más!
Guió i dibus: Min
Trepidant començament de Lliga del Basmi Akasvayu: 80-25
Victòria contundent (dissabte passat, 17 de novembre, al pavelló de Castell d’Aro, Baix Empordà) del Basmi Akasvayu sobre un rival, el Bera Bera de Sant Sebastià, clarament inferior però que va vendre cara la seva derrota, en primer lloc perquè s’ha reforçat i ha guanyat alçada, i ara és en conjunt un equip com a mínim més rocós que el de l’any passat, però també perquè ha anat acumulant experiència, i tot i que comet encara moltes ingenuïtats al llarg del partit, ja no és tan innocent com abans. La victòria dels de Platja d’Aro, doncs, va ser més treballada del que pot fer pensar aquest resultat tan desigual.
De fet, aquesta és la clau del partit: el treball, la lluita dels empordanesos des del primer minut de joc, ja que van haver d’encarar el matx amb un parell d’absències importants, a la posició de pivot, i van haver de cobrir aquestes absències amb l’esforç de tot el conjunt, a base de fer pressió a tota la pista des del xiulet inicial. El prèssing va donar fruit de seguida, i ja des del primer quart el Basmi es va allunyar en el marcador amb un 17 a 8 que parla sol, i encara ho fa més el del tercer període, en què els donostiarres només van aconseguir fer una cistella en tot el període, contra 20 punts dels locals.
(…)
Davant la contundència dels resultats parcials, el Basmi es va permetre afluixar la pressió i donar-se un respir concentrant-se en la defensa en zona, que d’altra banda va ser un mur infranquejable per als de Sant Sebastià, que pràcticament van haver de renunciar al joc interior. I així es va entrar a l’últim quart, en el qual l’equip de casa va anotar 25 punts més, tants com els visitants en tot el partit.
Bon debut, doncs, del Basmi Akasvayu en la lliga 2007-2008, i bon debut també del nou entrenador de l’equip, Enric Verdú, que s’estrenava en la Lliga estatal de bàsquet en cadira de rodes.
Destaquem també l’ambient extraordinari a les grades i la bona comunió entre públic i jugadors –inclosos els bascos-, que es van aplaudir mútuament al final del partit.
Basmi Akasvayu (80): Antonio Gómez (24 punts), Domingo del Bosque (34), Pedro Romero (12), Fermí Sidera (6), Jordi Garcia (2), Edu Estévez (2), Dani Serra, Josep Poquet, Santi Garcia, Jesús Fernández.
Bera Bera Salto (25): Sánchez (4), Carrizo (13), Gil (2), Garmendia (6), Fernández, Saiz, Fadrique, Matos, Matmis.
Àrbitres: J Morales, S Ceres.
Translation (traducción):
[Lógica PP: "Por Pimientos"]
-Si el PP guanya les eleccions, defensarem l’ensenyament del castellà (pobric meu estimat!) a totes -he dit TOTES!- les escoles d’Espanya, que per això és la llengua majoritària, cony!!, a veure si te n’enteres, Contreres!…
[Traje modelo "Joven Español"]
Guió i dibus: Min
Alfons López Tena dixit:
"Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la
globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a
Catalunya seguir en España.
"Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio
psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se
oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los
unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina,
tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí
más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
"Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos,
pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha
desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los
tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y
exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es
Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el
resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo
mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su
producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no
le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se
ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son
boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
"Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión
pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año
el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el
2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E:
RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio
fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea,
Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como
los del PSOE. ¿Qué esconden?
"Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en
España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y
contra ella se blande la
Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs
alemanas o italianas.
"Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios
públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste
un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el
presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de
autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000
millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de
lo conseguido por Catalunya en treinta.
"Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal,
crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados
internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el
aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México,
Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus
compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la
dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la
dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
"El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato
del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión
ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni
inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de
empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
"Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y
españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad
como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a
los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a
eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya
es de España. Una posesión.
"Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio
político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo
recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple,
pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la
ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los
Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
"Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por
España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
"España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro
descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría
superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una
estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una
mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió
Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden
constitucional.
"Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada
cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos
ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la
adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga
como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene
Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás".
"The whole problem with the world is that fools and fanatics are
always so certain of themselves, and wiser people so full of doubts" (Bertrand Russell)
Alfons López
Tena (Sagunt, 1957), llicenciat en dret per la
Universitat de València, és autor de nombroses publicacions i
conferències sobre temes
jurídics, forma part de la Junta Democràtica i del Consell de Forces
Polítiques i
Sindicals del País Valencià, ha estat fundador i directiu de Fòrum
Notarial, de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i de la Fundació
Catalunya Oberta, i és un dels impulsors, juntament amb el professor de
dret constitucional de la UPF Hèctor López Bofill, del recentment creat
Centre d’Estudis Sobiranistes, que aquestes últimes setmanes ha estat a
la cresta de l’onada.
[Il·lustració: Algú ha rebatejat amb bon humor el vocal López Tena com a "SuperLópez", el personatge del dibuixant Jan (Juan López Fernández) que es va fer superpopular fa una trentena d’anys des de les planes dels àlbums de can Bruguera. No tothom aprova l’actitud valenta del jurista català, però: en una carta rebuda a la seu del CGPJ, se l’amenaçava de mort pels seus "ultrajes a España"… La policia n’investiga l’autoria: si un dia va localitzar i detenir l’Exèrcit del Fènix sencer, també trobarà aquests, segur]
(Ninot recreat per Enrique Gato, a www.insidemotion.com)
Macaco – Mama Tierra
Uploaded by sparte
Que difícil cantarle a Tierra Madre,
que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres,
y a tus hijos, los que vendrán después!
Si la miras como a tu mama
quizás nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos
y a los que vienen con él.
La raiz en mis pies yo sentí,
levanté la mano y vi
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aquí,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar, oye yee.
Grité, grité… o no lo ves??
Va muriendo lentamente, Mama Tierra… Mother Earth…
No se trata de romper ventanas,
ni farolas ni de cara,
mejor romper conciencias… equivocadas… oye…
Nadie nos enseñó ni a ti ni a mí,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir...
(bbrbojer… bombeando Tierra Madre dice…
tr trr bombeando Tierra Madre te dice… basta!
trtrt bombeando… trtrt bombeando
Tierra Madre escuché…
trtrt bombeando Tierra Madre dice… ponte en pie
trttr bombeando …mirame yee)
Grité, grité… o no lo ves?? (no, no, no, no lo ves…)
Va muriendo lentamente, Mama Tierra… Mother Earth…
Oh mama reclama,
se le apaga la llama,
y esto no es de hoy,
de tiempos de atrás oihoy…
decre décadas degradando…
Ya mama reclama,
se le apaga la llama,
se la venden hoy,
de lo que fue a lo que soy,
se tre magnifican sus latidos uhoy…
llaman, llaman…
Mama Tierra llaman…
ya que las manejan sin plan,
demasiadas cavan,
otras se caen, luego frutos no dan…
Llaman llaman…
Mama Tierra llaman…
oídos sordos les hace el “man”,
miradas se tapan,
contaminan hasta que eliminan…
Grité, grité… o no lo ves???
Va muriendo lentamente, Mama Tierra… Mother Earth…
[Macaco, Mama Tierra,
dins l’àlbum Ingravitto]
Ahir al vespre hi havia convocada una “apagada simbòlica” de llums, de les 20:00 a les 20:05, per cridar l’atenció / protestar / fer un toc als governs sobre el canvi climàtic, que alguns governants i alguns aspirants a ser-ne posen en dubte o neguen directament que estigui en marxa, ni galopant ni caminant, i per als més temeraris d’ells no passa de ser alarmisme barat per espantar les criatures (les seves, concretament: els seus negocis pudents, amb el del petroli com a paradigma). Bé, doncs com era de preveure, els cinc minutets en qüestió van tenir un seguiment ínfim. Als que van fer la convocatòria els hi diria que es retirin a meditar cinc minuts, a dilucidar, per exemple, si és que la gent pensa que una pala matamosques no és la millor eina per tombar elefants; o si a la gent li ha pujat la consciència del sentit del ridícul, al mateix temps que l’ecològica; o si els Cinc Minuts com aquests d’ahir, igual com les Setmanes sense Cotxes o els Dies Internacionals de Qualsevol Bona Causa, etc, no són més que cartes que els governants es treuen de la màniga per tranquil·litzar consciències, les seves i les dels que els segueixen (tant se val que sigui amb tota la bona voluntat del món i part de l’estranger), com diu l’Apòstata desficiosa en el seu bloc: “L’apagada fracassa, i jo contenta”. Jo no sé si me n’alegro o no, però el que sí sé és que no em sorprèn gens. I els convocants, per la seua banda, si n’estan descontents, que vagin pensant en una altra cosa. Potser d’on ve el mal, per poder atacar-lo d’arrel, per exemple… (sobretot els governants, que és la seva feina).
Grité, grité… o no lo ves? Va muriendo lentamente, Mama Tierra, Mother Earth…
Qui més qui menys, tothom va flipar, en la darrera Fira del Llibre de Frankfurt, veient l’exministre de Cultura alemany Joschka Fischer garlant amistosament amb en Jaume Cabré -que va ser, amb Quim Monzó, dels autors catalans que es van endur més atenció mediàtica, sobretot dels mitjans del país amfitrió-, i declarant tot seguit a propis i estranys que era lector seu, i molt devot, a més (en una emissora de TV va arribar a afirmar que Les veus del Pamano era "el llibre de la Fira": poca broma).
Ens ho recorda a l’últim número de Presència en Xavier Cortadellas, que li fa una llarga entrevista [com s’ho fa alguna gent per tenir temps per a tot?…, això sí que és un misteri, i no pas aquella cosa de la santíssima trinitat…] en què departeixen sobre literatura i sobre l’ofici d’escriure, és clar. Del fil de la conversa se’n desprenen tanmateix algunes gotetes que poden passar desapercebudes, tan petites com són, però vistes de la vora apareixen com a autèntiques perles.
Em refereixo a alguns comentaris que en Jaume Cabré fa com de passada, i de fet l’entrevistador es limita a transcriure’ls i prou, perquè la conversa va sobre llibres, ja ho hem dit. Però aquí tenim temps i espai, i en podem estirar una mica el fil. A veure:
-A propòsit del caire autobiogràfic de la novel·la L’ombra de l’eunuc, Cabré recorda els anys seixanta i setanta a la Universitat, "quan corríem davant dels grisos [per als que no hi eren: la policia del règim]… Hi ha tota aquella eufòria dels últims anys del franquisme que, després, la transició es va encarregar de congelar i de convertir en la cosa avorrida i de plàstic que és avui". Aquella il·lusió (òptica) col·lectiva ens va portar a aquest miasma actual, tothom ho té clar. Encara hi som, però? Un any enrera la resposta hauria acabat aquí, probablement, però l’escriptor barceloní hi afegeix un apunt: "Tot i que ara, com a mínim, es parla tranquil·lament d’independència". Signes del temps.
-Sobre el procés de creació d’aquesta mateixa obra, diu que mentre l’escrivia va observar que era paral·lel, sense proposar-s’ho, amb el del compositor Alban Berg amb el seu Concert per a violí i orquestra: "Ell va fer un rèquiem per a una amiga que va morir a dinou anys, Manon, filla d’Alma Mahler i Walter Gropius. (…) Berg estava malalt i va morir poc després. El concert es va estrenar quan ja era mort, l’any 1936, per cert, al Palau de la Música Catalana. Érem a Europa, llavors". En aquell moment sí. Però després, amb la guerra que va començar aquell mateix any, van venir ("Arriba Espanya!, socors!!") les forces d’alliberament castellanoespanyoles capitanejades pel Tío Paco i ens van tornar a la dura realitat peninsular: al solar espanyol, però a l’ombra. I encara hi som. Tot i que ara tan emprenyats, després d’estar tants anys acollonits, que comencem a atrevir-nos a parlar d’independència, de separació… I no passa res!, exclamem, meravellats del fet que, efectivament, no passi res, és a dir, que no ens baixi cap clatellada.
-Vostè sovint compara Catalunya amb Alemanya, fa observar en Xavier Cortadellas al seu entrevistat. "Però no per castigar-nos", replica aquest, "sinó per saber cap on hauríem d’arribar. Segurament, si Catalunya hagués tingut un estat propi, si fos un país lliure, avui els catalans estaríem en un altre nivell. Potser com a Holanda. Però també és veritat", matisa, "que els holandesos estan molt descontents, a tot arreu hi ha les mateixes queixes". Les mateixes? No ho crec. Les que compartim amb la gent d’Holanda i la resta de països, aquí les patim de més a més, i en tot cas els holandesos i els altres no s’han de sentir dir amb menyspreu "victimistes!" pel fet de queixar-se, i encara menys si estan carregats de raó.
-Hora de fer balanç de la Fira de Frankfurt: "D’Alemanya he rebut un munt de crítiques sobre la meva novel·la, i totes han estat elogioses. D’Espanya no n’he rebut cap, ni bona ni dolenta. És curiós, eh? Quina actitud més tancada! I precisament, quan parlen de nosaltres, els espanyols acostumen a dir que estem massa tancats". Tan curiós com el fet que sigui més fàcil estudiar català a les universitats d’Alemanya que a les d’Espanya, per exemple.
I parlant d’actituds tancades: quin tractament en va fer, la premsa espanyola, de la Fira del llibre de Frankfurt i del fet que hi fos convidada d’honor la cultura catalana, tot i ser, suposadament, una cultura "espanyola"? Ignoració total. Excepte per dir-ne, de manera insistent, pesada, fins a la sacietat, que no hi havien estat convidats els "escriptors catalans en llengua castellana" (?), ressaltant-ho en la línia de la suposada discriminació en què tenen els collons de toro de dir que es practica a Catalunya envers tot el que sigui castellà. A part de ser una mentida fastigosa de la qual en treuen molt de rendiment polític (i fins i tot el plaer de mentir en si mateix, i el plaer afegit que deuen sentir de sentir-nos als bonifacis dels catalans com la desmentim, és a dir, com els hi confirmem que el castellà està triomfant al nostre país, i que no han pas de patir), aquí tothom oblida que al País Valencià els autors catalans són exclosos en els llibres de text de la "literatura valenciana". Igual com s’oblida la disputa que hi va haver amb la qüestió de la titulació dels mestres de català per exercir allà baix… O l’artificial, inversemblant i penosa barrera que s’intenta posar -o mantenir- per tots els mitjans possibles -amb milionàries i constitucionals multes incloses- a l’intercanvi cultural, audiovisual i comercial entre els ciutadans de Catalunya i els del País Valencià, tots ells integrants, per molt que això rebenti a blavers i espanyolistes, de la mateixa comunitat catalanoparlant.
I finalment vegem, un cop més, si aquesta qüestió pot passar la prova de l’efecte mirall, i a veure si la tanquem d’una vegada i per sempre: ¿A quin beneit se li acudiria de convidar una colla d’hipotètics "escriptors castellans en llengua catalana" a una hipotètica Fira del llibre on fos convidada d’honor la cultura castellana, a Frankfurt del Maine, a Guadalajara o a las Quimbambas?
I ara que hi penso, no recordo haver sentit cap dels liberals d’aquell estrany partit sadomasoquista que viu a les golfes del Parlament dir ni mitja paraula -ni en una llengua ni en "l’altra"- sobre l’escandalosa multa de 300.000 ? que el govern de la Generalitat valenciana va imposar a la gent d’Acció Cultural del País Valencià pel delicte de fer arribar TV3 a la seva "comunitat"… És insòlit, aquest seu silenci, d’allò més sorprenent, atesa la fixació que tenen per les multes que poden rebre, a Catalunya, en aplicació de la llei de normalització lingüística, els botiguers que es neguen a retolar els seus comerços ALMENYS (així ho diu la llei, i ben clar) en català. En comptes d’estar d’acord a clavar-los un bon clatellot, per mesells i maleducats, ells, aquests ciutadans cosmopolites de secà, estan per l’estimulació d’aquests rebecs, ja és ben curiós…, són més aviat partidaris de fer-los pessigolles amb plomes en el punt exacte. Deuen ser subtilitats del sadomasoquisme, que des de fora costen d’entendre…
[Il·lustració: Jaume Cabré forma part de la fructífera "lleva del 47", que enguany celebra el 60è aniversari. Són una bona collita: Xavier Barral, Víctor Batallé, M. Àngels Bogunyà, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Lluís Busquets i Grabulosa, Jaume Cabré, Lali Cistaré, Jordi Coca, Mercè Company, Assumpció Forcada, Montserrat Galícia i Gòrritz, Valentí Gòmez, Josep Guia Marín, Jordi Jané, Jordi Llovet, Biel Mesquida, Santi Pau, Josep Piera, Agustí Pons, Jaume Pont, Pere Rovira, Josep M. Sala Valldaura, Jordi Sierra, Pep Subirós, Àlvar Valls i Santi Vilanova. I tots ells tenen la mania d’expressar-se -únicament o majoritàriament- en català (Foto: www.frankfurt2007.cat )]
Diumenge al vespre es va fer a l’hotel Juan Carlos I de Barcelona l’entrega dels premis ONCE Catalunya, que reconeixen "persones i entitats que hagin defensat la integració de les persones cegues o amb qualsevol altre tipus de discapacitat en l’àmbit de Catalunya, així com a qui hagi lluitat per la superació individual o col·lectiva". Subratllo aquesta segona opció perquè una de les persones que va distingir el jurat (integrat en aquesta quarta edició pel president del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, el del Comitè de Representants dels Minusvàlids, Francesc Pérez, i els directors dels principals mitjans de comunicació catalans, i presidit per Teresa Palahí, delegada de l’ONCE a Catalunya) és la periodista Montse Pous i Sabadí, cap de Premsa de l’Ajuntament de l’Escala i veïna d’aquesta població costanera. La Montse, tot i la distròfia muscular degenerativa que pateix, té una secció setmanal dins "El suplement" de Catalunya Ràdio i una altra, "Superant obstacles", a Catalunya Informació, això sense comptar la seva imparable activitat personal i les col·laboracions periodístiques regulars que fa en mitjans com la publicació figuerenca Hora Nova o la revista internacional If.
Amb la Montse Pous han estat premiats també Rafael Olalla, un bomber de Santa Coloma de Gramenet que va patir una lesió als ulls en un acte de servei; la camerunesa Cecilia Evouna, que impulsa un projecte per a nens cecs del seu país; l’actor, guionista i director de teatre i cinema (Cuarta planta) Albert Espinosa, pel seu "cinema integrador"; la mestra d’educació especial Dolors Comerma; la Fundació Ulls del Món; la Fundació Ared; el pare Manuel Pousa, educador de carrer i capellà de la Model; la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha creat (per fi algú ha posat fil a l’agulla!!) una càtedra d’accessibilitat; el pilot de motos Isidre Esteve, que malgrat l’accident que el va deixar paraplègic pensa tornar a la competició; i finalment, i a títol pòstum, el malaguanyat Candi Villafañe, regidor a l’Ajuntament de Lleida i soci fundador d’Aspid, mort aquest estiu passat, amb només 48 anys de vida.
A banda d’en Candi (de qui ja vaig parlar en un post anterior, el mes de setembre, amb motiu de la seva mort sobtada), per qui més m’alegro pel premi rebut és la Montse Pous, infatigable companya nostra de fatigues durant un temps i que m’agrada, i molt, tenir-la entre les meves amistats.
Fa uns quants anys que conec la Montse: del 1992 al 1996 vam formar
part de l’equip de socis de Mifas que, sota la seva direcció, vàrem
assumir l’edició del butlletí informatiu de l’entitat gironina i el vam
convertir en una revista trimestral, Nova Ítaca (el nom volia ser tota una declaració d’intencions), que es convertiria,
per aquelles coses de la vida, en el precedent de l’actual L’Atípic.
Abans d’arrencar aquesta etapa, però, ja vaig flipar amb la Montse amb
el seguiment que va fer aquell estiu, amb una facilitat i una capacitat
de treball espaterrants, dels Jocs Paralímpics de Barcelona, i que es va
convertir en un número especial de Presència, la revista-suplement d’El
Punt (que llavors també tenia format de revista i s’imprimia amb paper
satinat i en color, per cert).
I ara que hi som posats, deixeu-me dir que la Montse ja va rebre el febrer de l’any passat un altre guardó, el XIX Premi Solidaritat, menció especial Mitjans de Comunicació, que li va atorgar l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) per la "tasca de sensibilització" feta de manera ininterrompuda també des del programa "Superant obstacles" de Catalunya Ràdio, que passa així a ser multipremiat. En aquella ocasió, el guardó li va entregar el president Ernest Benach, al Palau del Parlament de Catalunya.
Faig un altre link, a propòsit de tot plegat: en l’apunt del dia que ens van donar, a la gent de L’Atípic, la Mosca del Col·legi de Periodistes, la Montse surt a la foto, perquè era a la festa, però com que per damunt de tot és periodista, aquella mateixa nit ens va fer una petita entrevista per al seu programa radiofònic, és clar, que es va emetre aquell cap de setmana.
I deixeu-me dir, finalment, que, per aquells tombs que fa la vida, a partir del número que estem preparant de L’Atípic, la Montse, que ja havia estat en les reunions preliminars però que finalment no es va poder incorporar al projecte, formarà part de l’equip de redacció, i ja us podeu imaginar com m’alegro també de poder-ho dir.
[Il·lustració: la Montse Pous, rebent el premi ONCE, amb el seu pare, en Carles, al seu costat, com hi està sempre]
A través del blog de l’amic Quim Bonaventura, amb el qual vam coincidir divendres en un dinar-debat per parlar de la Llei de la Dependència organitzat per la UGT de Girona i que va tenir lloc en un restaurant de la ciutat, amb l’assistència del secretari general a la demarcació gironina, Camil Ros [atenció al personatge, que a més de tenir plana web pròpia, escriu un blog personal i un altre sobre l’art culinària, La cuina d’en Camil… per llepar-se’n els dits!], em vaig assabentar la setmana passada que la Confederació ECOM vol aprofitar l’avinentesa que el dia 3 de desembre vinent és el Dia internacional de les persones amb discapacitat per presentar públicament el Manifest que ha preparat per cridar l’atenció dels governs, administracions, partits i tota la societat en general sobre els temes que demanen una resolució més urgent.
[Segueix el text del Manifest, si en voleu fer un tast. He marcat en blau les paraules clau, per facilitar-ne la lectura en diagonal a algun eventual polític despistat i/o desvagat que pogués passar per aquí]
Manifest de la Confederació ECOM Catalunya
Amb motiu del
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, les entitats de
persones amb discapacitat física de Catalunya agrupades a la
Confederació ECOM Catalunya han elaborat el present MANIFEST que, sense
esgotar la totalitat dels temes que avui els preocupen, vol cridar
l?atenció dels governs, de les administracions públiques, dels partits
polítics i de la societat catalana amb relació a aquelles situacions
que requereixen una actuació més urgent.
Les entitats membres de
la Confederació ECOM Catalunya treballem de forma conjunta per promoure
una major inclusió social i per l?increment de la qualitat de vida dels
catalans i catalanes amb discapacitat física, lluitem contra tot tipus
de discriminació, defensem l?exercici dels drets de ciutadania i exigim
la millora en cobertura i en qualitat dels serveis i prestacions que
requereix el nostre col·lectiu.
Des de fa molts anys, i
especialment a partir de la dècada dels 70, la lluita de les persones
amb discapacitat ha aconseguit millorar la informació i el coneixement
sense tòpics ni prejudicis de les problemàtiques que afecten el
col·lectiu, ha impulsat canvis importants en el reconeixement dels
drets i en la qualitat de vida de les persones, promovent millores que,
en molts casos, han beneficiat el conjunt de la societat.
No
obstant això, encara estem molt lluny d?una veritable igualtat i
inclusió social i, per tant, la nostra lluita continua sent necessària.
A
les portes d?un nou any que té com a reptes el desplegament de la Llei
Catalana de Serveis Socials i l?ampliació de l?atenció que preveu la
Llei per a la Promoció de l?Autonomia Personal i l?Atenció a les
Persones en Situació de Dependència, d?un any en què estan convocades
Eleccions Generals, les organitzacions de la Confederació ECOM
Catalunya
1. La
cobertura pressupostària suficient per fer realitat el mandat de les
lleis aprovades que afecten el col·lectiu de persones amb discapacitat
física.
2. Una actuació clara i contundent de les
Administracions Locals per a l?acompliment de la legislació relativa a
l?accessibilitat, pel que fa a l?edificació, l?urbanisme i, molt
especialment, els transports públics.
4. L?increment
significatiu de les Prestacions No Contributives per invalidesa, que és
l?únic ingrés d?una part important del nostre col·lectiu amb un major
grau de discapacitat, i la millora en les condicions d?accés a les
prestacions contributives de la Seguretat Social.
5. El traspàs
del 0,7% de l?IRPF (abans 0,52%) a Catalunya, per tal que el Govern de
la Generalitat, de forma conjunta amb les entitats, pugui establir les
seves prioritats i necessitats. Així mateix, l?establiment d?un
protocol que permeti a la Confederació ECOM Catalunya fer el seguiment
dels projectes de les seves entitats presentats a aquesta convocatòria
en qualitat d?interlocutora.
6. El reconeixement públic de la
tasca duta a terme per les entitats signants pel que fa a la cobertura
de les necessitats del col·lectiu de persones amb discapacitat física
de Catalunya.
Les organitzacions de la Confederació ECOM
Catalunya reivindiquen el total compliment del Protocol que el Govern de
Catalunya i la Federació ECOM van signar l?any 2006, l?impuls i
realització de la totalitat d?inversions i programes que s?hi detallen
i que han de produir un avenç important en la capacitat de les
organitzacions socials sense ànim de lucre per a continuar liderant
l?atenció de les necessitats de les persones amb discapacitat física
del nostre país.
Exigim la total assumpció de les seves
responsabilitats a la classe política de manera sòlida i indiscutible i
els emplacem a què expressin el seu compromís en els programes
electorals per a les properes eleccions.
Confederació ECOM Catalunya
Barcelona, 2 de desembre de 2007
[Il·lustració: MC Escher]
Translation (traducción):
[En un ultramarinos regentat per un botiguer molt espavilat, amb més rotllo que un xarlatà de fira i més malcarat que un bulldog]
La senyora: -Pero… oiga, ¿y cómo sé yo si me está sisando o no, con esta balanza, que no veo que marque nada?
El comerciant: -Mecagumceuta!, altra vegada amb aquesta tonteria?! Que li dic que sempre li faig el pes just, dona, m’ha de creure!… Que desconfiats que sou, la gent d’aquest poble, por Dios!
Guió i dibus: Min
És tard, no sé quina hora és,
però és fosc fa estona.
És fàcil veure que no hi ets,
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat
i que no m’he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren,
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.
Difícil descobrir qui sóc avui…
Difícil descobrir qui sóc avui.
Una gota em cau mentre una altra em treu la set.
Plou i fa sol alhora.
Tomba la bala bala, tomba la bala
que m’apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava.
Raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma.
No s’esborren, em conformo amb mirar-me,
Mirar-me de dins cap a fora.
On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma…
Hauria d’haver estat diferent,
però en un moment
s’han tancat les portes.
Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que t’he amagat
i que no t’he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s’esborren,
imatges que no se’n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren,
com gotes d’aigua s’enyoren
aquells que ja no es veuran.
[Corren, Gossos + Dani Macaco]
Translation (traducción):
[En un lloc indeterminat entre la terra i el cel, on la teoria de la inspiració passa a la praxi]
-M’han de creure [i no com l’altra vegada, que us vau equivocar, so infidels!], estimats compatriotes: els que van idear "lo" de l’11-M no s’amaguen pas en deserts remots ni en muntanyes llunyanes, precisament…
…JO ho sé, perquè m’ho ha dit Un Expert en deserts i muntanyes…
[Llibres, secció Humor: ¡Novetat!, José María AZNAR, "Cartas a un joven español"]
Guió i dibus: Min
Translation (traducción):
[En algun punt del Gran Empantanegament, diu que la superministra d’Anar-li Fument, Magdalena "Maleni" Álvarez, va dir]:
-En la mal anomenada "crisi de les infraestructures" de Catalunya, una servidora en cap moment s’ha sentit sola…, no, no, de cap manera, ni s’ho pensin: rotundament no!
Guió i dibus: Min
Translation (traducción):
[En un punt quilomètric determinat d’una autovia -gratuïta, naturalment- de Castella/la Manxa]
-Miri, esgolti: la meva senyora ess diu Es-pa-ña… España Botella, i dingú, esgolti, dingú té ca dir-me ab gui pug o no pug gasar-me, endesos?!!…
-Molt bé, però faci el favor de bufar a l’alcoholímetre …si pot
-VOSDÈ NO SAB AB GUI ESSTÀ PARLANT!!!
Guió i dibus: Min