L'Hereu Riera

(A Federico, chico rico)

Federico Jiménez Losantos,
divina diva del bel canto
de las ondas hertzianas,
rey de las odas castellanas,
inspirado chascarrillo,
arropado por su camarilla,
agarrado fuerte al megamicro
que le ofrece el señor obispo
alumbra con su palabra,
retórica abracadabra,
de Bilbao a Sevilla,
con tenacidad de mulo,
allí donde se esconde ETA,
y quiere Dios que se la meta
hasta el mismísimo zulo.

Y con aquella vista tan suya,
emulando al tío Paco,
mete en el mismo saco
al terrorista País Vasco
y a la tacaña Cataluña,
comunistas, terroristas,
maricones, socialistas,
hijoputa separatistas,
ecologistas, masones,
izquierdistas y cabrones
-valga la redundancia-,
y con gran elegancia
y sin que le tiemble el pulso,
aquí un chiste, allá un insulto,
difama a todo el mundo
que no sea de su cuerda:
“Váyanse todos a la mierda,
mueran todos los rufianes!
-declama, Llanero Solitario-
que Jiménez no se arrodilla,
ni ante los catalanes,
malditos insolidarios,
ni nada que huela a vasco,
que es infinito el asco
que le da esta pandilla
de pastores analfabetos”,
y expele, con amor cristiano,
por la boca o por el ano,
armoniosos sonidos,
invectivas como torpedos
a la línea de flotación
de sus supuestas naciones,
cuando otra cosa no son
que un rebaño de catetos,
invento de cuatro paletos
para tocar los cojones
a la auténtica Nación,
que es la nación española,
que se basta ella sola
para existir en el mundo,
sin chantajes nauseabundos
de la dichosa periferia,
que a la que puede se escaquea
de pasar como debe por caja,
y se pone por nada histérica,
por un quítame allá estas pajas,
como que le saquen la lengua
o le pisen un poco el callo
de su jodida autonomía,
en mala hora concedida
por el Rey a sus vasallos.
¿Pues no tienen estatuto,
su Consti de la seño Pepis,
que les deja tajada cierta
del producto interior bruto?,
y gritar, como los del Betis,
“Viva España, manque yo pierda!”,
y ser parte del todo común
que tiene el centro en Madrid,
y ver el AVE Sevilla-Irún
pasando por Valladolid?
Qué más quieres, Baldomero,
si ya sois parte del Imperio
del que aprendieron los romanos
de la mano del español Trajano,
cristiano viejo y sevillano,
por más señas,
que daba leña a los barbaros
en tiempo de los apostoles,
y a quien le tocara los bemoles
lo pasaba por la piedra…
Luego vinieron los moros
y jodieron la marrana,
pero siempre supo España
darles en todos los morros,
y repartir buenos mamporros
entre los de su calaña
-por tanto también los judíos
tuvieron bien su merecido-.
Y así, cara al sol de la Mañana,
con verbo firme y gesto adusto,
ofrece Fede su parlante busto
para que aprendan las masas,
de los campos a las casas,
de los montes a las playas,
que de Patria hay sólo una:
se lo dicen de la COPE,
que es de las radios la más tope,
la que aúna Curas y Obispos
y Periodistas Españoles
que vienen a ser todos lo mismo,
babosos como caracoles,
cabreados como cabritos,
vendiendo a todo dios su moto,
arbitrando a toque de pito
qué está bien y qué está mal:
y que nadie salga del Camino,
que quien haga el animal
saldrá movido en la foto,
y dará con todos sus huesos
en la lóbrega prisión,
a que los muelan los sabuesos
de la Santa Inquisición.

[Comentari de text: Aquests versets entre irritats i irritants tenen més de dos anys…, i han perdut actualitat? No pas. Com solen dir els cavallers a les senyores estupendes, sembla que per a Espanya -per a una certa figura d’Espanya- no passi el temps… És molt il·lustratiu en aquest sentit fer un cop d’ull al llibre, d’allò més amè, Les barbaritats de la COPE, recull de frases cèlebres del personatge referenciat; cfr: www.ciutatoci.com/literatura]

Il·lustració: tetraedro.wordpress.com

Hi ha un powerpoint, tan curiós com graciós, fent tombs per la
xarxa que explica per què els dipòsits de combustible del transbordador
Shuttle, els anomenats SRB (solid rocket boosters), tenen les
mides que tenen i no pas unes altres. Les imatges repassen l’itinerari
geogràfic i històric dels alimentadors del giny aerospacial fins
arribar a la rampa de llançament, a Florida, però en sentit invers: si
els dipòsits fan aquelles mides és perquè puguin ser transportats per
tren des del lloc on els fabriquen, a l’estat de Utah, i passar pels
túnels que travessa el comboi, que tenen aquella amplada d’acord amb la
de la via, que és la mateixa (4 peus i 8,5 polzades) que la dels
tramvies de la Gran Bretanya (ja que van ser anglesos emigrants els
constructors de la xarxa de vies fèrries dels EUA), que és idèntica a
la que tenien els carruatges antics, i així fins a remuntar-nos als
carros de guerra de l’exèrcit romà, que van ser fets amb la mida justa
per encabir-hi les anques dels dos cavalls que els arrossegaven. Deixant
de banda algunes inexactituds històriques d’aquest conte, que n’hi ha,
la conclusió jocosa -o no- que en treu el seu autor és que el món està fet amb el cul…

Fent un exercici semblant, el de recular fins a les causes
primeres, però en la història dels nostres dies, lamentablement també
arribaríem -i aquesta vegada sense inexactituds científiques, ai las!-
a una conclusió si fa no fa igual, entre divertida i desencantada.
Perquè n?hi ha per riure, però també per plorar, per renegar i per
arrencar-se a córrer. L’actualitat dels primers dies d’aquest any
acabat d’estrenar ens ha fet disfrutar d’una nova producció dels
insuperables actors del Club de la Comèdia estatal, amb la incorporació
inesperada de la senyora ETA, que després de col·locar una potent bomba
a la novíssima i caríssima T4 de l’aeroport de Barajas, amb el resultat
de dues persones mortes, fa un comunicat dient que la treva permanent
(una figura retòrica espaterrant i d’una gran comicitat, també, amb què
ja ens havia obsequiat ara feia una colla de mesos) no està pas acabada
ipso facto, com tothom suposava, sinó que continua tan viva i fresca com abans: cap problema!

Els seus (suposats) interlocutors no ho han pas entès així,
tanmateix, i s’han afanyat a dir que s’ha acabat allò que es dava: ho
ha dit el Govern espanyol per boca del ministre Rubalcaba, que ho ha
dit en nom del president Zapatero, que l’hi deu haver dit a ell empès
per la contundència de l’atemptat -tan fora dels seus càlculs, val a
dir-ho, que l’ha deixat amb una cara d’estupefacció que rivalitzaria
amb la d’en Felip IV, el Rey pasmado-, però també per la
pressió constant, delirant i insuportable de la dreta espanyola tota
encarnada en el PP, i aquesta teledirigida alhora per la dreta encara
més dreta dels ultramontans de la Brunete mediàtica, una muntanya de
fems, com dirien els mallorquins, coronada per Radio FJL, també
coneguda per la Cope, des d’on un personatge de perfil sinistre i amb
una ànima negra com la tinta xinesa dicta a tothom qui té a la seva
esquerra -és a dir, tothom, ja que a la seva dreta no hi ha ningú més:
és impossible- com ha de ser Espanya, la seva Espanya -l’única
possible-, i com han de ser considerats en cada cas -amb un llenguatge
farcit de neologismes hiperbòlics destinats a l’insult que fa feredat-
els que es desvien del recte camí, que ha de ser més recte que el nas
d’en Kevin Kostner. Des del seu cau madrileny, cuirassat per una
gruixuda paret d’immunitats constitucionals, la bèstia segrega el diktaat diari als seus correveidiles,
que, servils i acollonits a parts iguals, li retransmeten fidelment les
seves consignes, les seves lliçons i les seves amenaces, més o menys
velades, sempre de mà dreta a mà esquerra, i sempre parlant en nom de la inmensa mayoría de los españoles.

¿Com pot ser que un individu encauat tot l’any com un ós a
l’hivern pugui captar exactament allò que vol, que necessita o que
necessita voler realment la immensa majoria d’espanyols? És un
absolut misteri, però és així. I és així perquè ell és el que crida
més, i a Espanya des de temps immemorials té la raó qui més crida: la
història d’Espanya ho diu, i ho diu a crits, per ser exactes.

Parapetat rera el seu micròfon de Radio FJL, el rei de les
invectives rastreja el paisatge amb la seva mirada vidriosa de gran
batraci inquisidor i escampa tot seguit, escopint capellans, el seu odi
entre el paisanatge rebel, que és quasi tot: ningú és prou sant de la
seva devoció, tothom va tort, i ell té una feinada a redreçar rumbs.
Tan fort se sent, des de la seva trona cedida ignominiosament pels
bisbes espanyols, que fa poc es va atrevir a ficar-se ni més ni menys
que amb el superexpresident Aznar!, la icona joseantoniana del segle
XXI, que s’havia deixat caure per Espanya amb un look Camilo Sesto molt sospitós, segons el gripau raucador de la Cope: Siempre ha sido muy de su señora, vamos, pero es que con estos pelos…, no sé, no sé…, va ser el seu serpentejant comentari.

Aquests dies hem vist el PP fent malabarismes hipòcrites per
esquivar la convocatòria de manifestació contra el terrorisme d’ETA, a
la qual finalment no es va sumar malgrat els canvis de lema que exigia
i que se li van acceptar; hem vist Batasuna fent el mateix, però
precisament perquè no estava d’acord amb aquests canvis -els extrems es
toquen, ja ho diuen-; hem vist fracassar -momentàniament o no, ja ho
veurem- el procés de pau encetat, i veiem pujar la intenció de vot de
la dreta a les enquestes. A Catalunya hem vist pujar a la palestra una
colla de pikhos de tall urbanita sorprenentment actius que parlen -en bilingüe– en nom d’un estrany concepte de llibertat
en contra d’un nacionalisme català que, pobric, es limita a defensar-se
-i prou feina que té- i que segons ells és d’una agressivitat
hitleriana… A diferència del vociferant injuriador de la Cope,
aquests evacuen les seves nocives idees amb una exquisida bona
educació: la seva impunitat és, en el seu cas, el seu formalisme
impecable, i ells ho saben i en fan gala. Com a la historieta del
principi, representen el Shuttle, l’extrem més evolucionat de
la corda. Però no ens enganyéssim pas: si anem a l’altre costat, a
buscar la causa primera, invisible, de moltes de les coses i dels casos
que passen a Espanya, hi trobarem el cul d’un cavall.

[Article publicat en el núm. 238 de La Farga de Salt, febrer del 2007]

Il·lustració: Les homilies del bisbetó i ànima de la Cope Jiménez Losantos contra els
sants que no són de la seva devoció són demolidores, i les seves
excomunions, fulgurants. De moment, tot i el seu fervor missioner,
encara no l’han nomenat papa, però tot arribarà… (Fotomuntatge: www.kaosenlared.net)

Dijous 14 de desembre: s’estrena a 8TV Amics, coneguts i saludats,
un programa de dues hores de durada conduït pel periodista Josep Puigbò
que inclou un debat sobre diferents temes d’actualitat, amb la
presència en aquesta primera edició de Magda Oranich, Antoni Puigverd,
Joel Joan i Xavier Bru de Sala. S’està discutint sobre la participació
del poble en el comú, la interacció entre política i societat, i
l’augment de l’abstenció en les darreres eleccions al Parlament de
Catalunya. Una de les qüestions que el moderador proposa per a la
dissertació col·lectiva és: on para avui la gent que es manifestava
multitudinàriament a finals dels 70 pels carrers de Barcelona?

L’advocada barcelonina diu que aquella mateixa gent continua
manifestant-se com llavors, només que ara són els milions de votants
que fiquen en cada contesa electoral el seu vot a l’urna. Joel Joan,
entre irònic i irritat, suggereix un referèndum amb trempera: "Que
demanin als ciutadans de Catalunya que es pronunciïn sobre
l’autodeterminació, i veureu com la gent va a votar en massa…!", i
recorda que el mes de febrer passat es va concentrar a la Gran Via de
Barcelona una gernació enorme convocada per una bona colla d’entitats
aplegades per la Plataforma pel Dret a Decidir, que exigia de la classe
política catalana que es complissin unes expectatives nacionals que
finalment quedarien àmpliament diluïdes i/o desaparegudes en l’últim
tram d’aprovació del nou Estatut de Catalunya. Bru de Sala, que té les
seves pròpies impaciències, constata com de passada que, comptat i
debatut, al Parlament continua havent-hi, com sempre fins ara, una
majoria absoluta nacionalista. I en Puigverd, que en alguna ocasió ha
criticat públicament el paper massa protagonista, segons ell, de
l’actor en determinades manifestacions pancatalanistes, parla del
desencís general que va recórrer el país de dalt a baix com un
estremiment després que el text estatutari va tornar de Madrid prim i
desnerit, i dóna la culpa de la decepció col·lectiva als polítics
catalans precisament per haver posat alegrement el llistó tan alt,
oblidant de manera irresponsable que l’èxit de l’empresa no depenia
d’un Parlament, sinó de dos, i sense explicar com pertocava que encara
li faltava passar el tràmit del segon, on l’esperava amb les eines
esmolades la Comissió del ribot, del fuster Alfonso Guerra i
els seus aprenents. "La realitat és la que és", sentencia l’escriptor
gironí. "Però la realitat es pot canviar, no?", li replica l’altre…
La discussió, acalorada, va durar uns minuts, en aquell plató. Però és
una disputa que fa segles que dura. Aviat en farà tres, exactament, des
que la nostra realitat nacional és la que és, és a dir, la que la realitat nacional del costat vol que sigui.

En un article recent, l’Antoni Puigverd venia a dir que per
aquests verals estem molt aviciats, i que ens queixem per ganes de
queixar-nos, reclamant utòpiques pàtries i eteris patrimonis, mentre
que hi ha poblacions, com les dels africans que es tiren de cap a
l’aventura europea amb les pasteres de la desesperació, que tenen
moltíssims més motius de queixa que nosaltres, i que en canvi van fent
sense dir ni piu. És un pensament que no puc entendre, i encara menys
compartir-lo. A veure: que hi hagi un pitjor comporta que un s’hagi de
conformar amb el seu mal? I si fos així, ¿quina seria la línia de tall,
el percentatge que dóna dret a la reivindicació, primer, i després a la
solució del problema? I a més d’això, ¿on és escrit que vetllar pels
teus interessos i anhels t’impedeixi de fer-te solidari amb els dels
altres? Qui ho diu que la simple necessitat de sobreviure d’uns
deslegitimi la necessitat més complexa de viure d?altres?

A Catalunya tothom té més o menys cobertes les primeres necessitats (si no hi incloem la d’habitatge, que és un dret
d’allò més tort…), però ¿què hi ha de la sobirania, del dret a
decidir sobre la pròpia vida (col·lectiva)? Aquí hi ha qui decideix per
nosaltres, en exercici de no se sap quin privilegi. I a aquest abús
ningú hi posa fre. Fa tant que dura, amb tanta intensitat i de maneres
tan diverses, i el tenim tan interioritzat, que ja sembla formar part
de la nostra naturalesa, o de la naturalesa de la nostra relació, si
més no. Ningú compta que algun dia s’hagi d’acabar: per part espanyola
ningú ho espera, i per part catalana ningú no hi confia (i pocs, massa
pocs, breguen per aconseguir-ho). El beneficiari d’aquesta situació
anormal, l’amo, hi està massa aviciat -aquest sí: en viu-, i el
perjudicat, l’esclau, hi està massa avesat. Mala peça al teler,
doncs…

Per veure-ho, només cal fer una mirada panoràmica al nostre
entorn, i la conclusió és que tothom en aquest país, tots i totes,
partits polítics i partides polítiques, davant la persistent presència
del company espanyol, d’una brutalitat contrastada, prenen la
postura d’excusar-lo, per activa o per passiva. Ja s’hi compta que
l’ogre es menja de tant en tant un nen, o una donzella, a tall de King
Kong, i sobretot, no el despertéssim pas de la seva migdiada satisfeta: "Ja sabem com és, què hi vols fer?, prenguem paciència…" ("…i si
se’ns acaba, en comprarem més", que deia el president Pujol). Tenim el
cos ple de morats, i aquest tipus carregat de mala llet ens pot
estossinar sempre que li vingui de gust, es veu, vagi o no fart de vi,
sigui per desfogar-se o per divertir-se. ¿I nosaltres no tenim altre
remei que aguantar aquest subjecte vil i les seves maltempsades, els
seus capricis i les seves dèries, les seves borratxeres i les seves
al·lucinades, els seus pets i els seus rots? I si el portéssim davant
de la justícia? Què hi diria un jutge imparcial -internacional,
naturalment-, assabentat del cas?

Aquesta Espanya tan superba i tan ufanosa d’haver-se inventat una modèlica transició
que enlluerna el món, d’haver aprovat molt aviat una llei del divorci
(redactada per un ministre anomenat Fernández Ordóñez que va morir
tremolant de por per la possibilitat que algun dia Catalunya es
divorciés d’Espanya) i de ser dels primers a permetre el matrimoni
entre persones del mateix sexe, aquesta Espanya que presumeix de ser
una avançada en la lluita contra la violència de gènere, ¿quan es veurà
sotmesa ella mateixa a l’interrogatori de la justícia, per respondre de
la violència, visible o soterrada, amb què sustenta, de forma mesquina
i miserable, la seva pròpia existència?

[Article publicat en el núm. 237 de La Farga de Salt, gener del 2007]

Il·lustració: Com el King Kong del cinema, el rei Kong espanyol també s’ha de cruspir
una donzella de tant en tant: un tall d’Estatut, l’OPA de Gas Natural a
Endesa, Ràdio 4, els programes en català de TVE-Sant Cugat, unes hores
de català a l’escola primària, el control dels aeroports, o dels trens,
les seleccions esportives nacionals (de la d’hoquei tres àpats, de
moment)…, i sobretot, dia sí dia també, els impostos dels laboriosos
catalans, la gran vianda base de la seva dieta. (Imatge: www)

La trajectòria vital
de la Glòria Rognoni
ha anat sempre lligada al teatre, des que, encara adolescent, mentre estudiava
a l’Institut Italià de la ciutat comtal, va rebre el primer impacte que li va
fer descobrir la vocació teatral, veient la representació d’una obra de la Commedia dell’arte. Poc
després, el 1963, va entrar a formar part dels primers Els Joglars, quan encara
eren un grup de mim, i amb ells es van anar succeint els treballs i les
experiències, en uns anys de forta ebullició social, fins que en un assaig per
a la televisió d’Àlias Serrallonga va
patir una caiguda que li va lesionar irreversiblement la columna vertebral. A
partir d’aleshores va reiniciar la seva carrera artística amb la direcció
teatral, on ha redescobert la professió, i particularment des que ara fa deu
anys va fer-se càrrec d’un grup de teatre peculiar, integrat per actors
discapacitats de l’associació Femarec, a Barcelona.

-La notícia, el 1975,
va causar commoció: una actriu d’Els Joglars, Glòria Rognoni, cau d’una
bastida, durant un assaig, i queda malferida. L’accident et va deixar
paraplègica, i et va apartar de l’escena pública. Què vas fer a partir d’aleshores?

-Vaig desaparèixer, però relativament, eh? Vaig estar nou
mesos a l’hospital de la Vall
d’Hebron. Jo estava convençuda que, pel tipus de teatre que fèiem a Els
Joglars, tan corporal, ja no podria dedicar-m’hi més, i em vaig plantejar fins
i tot de fer Medicina, etc. Però un dia van venir a veure’m en Joan Baixas i la Teresa Calafell, del grup La Claca, que feien un teatre
de titelles molt espectacular, molt creatiu, i em van proposar de treballar amb
ells, en una obra, sobre una sèrie de dibuixos de Joan Miró que vam fer
corporis, convertint-los en ninots de cartró i roba que
en Miró després va pintar.

-Et refereixes a Mori el Merma, oi?

-Aquesta, sí. El dictador ja havia mort, però els
paral·lelismes amb el franquisme eren evidents, i va fer parlar molt. Doncs amb
aquesta obra em vaig reincorporar al teatre, però en feines de direcció, encara
que també hi sortia com a actriu, asseguda en una cadira. De fet, jo era l’únic
personatge de carn i ossos de l’obra, l’únic “normal”…

La vam estrenar al Liceu, però vam voltar per molts llocs. I després vaig tornar a Els Joglars, també a la direcció, amb l’Albert Boadella, i hi vaig estar uns set anys; vàrem fer moltes obres junts: Laetius, Teledeum, Olympic man… Però me’n vaig acabar cansant. Al principi la feina de creació en el grup era col·lectiva: cadascú proposava idees, i entre tots decidíem; però l’Albert cada dia tenia més clar què volia, i els actors més joves (l’Albert Boadella i jo som si fa no fa de la mateixa edat, i vam començar pràcticament alhora, amb 18-19 anys) ja veien Els Joglars com una institució, i no hi aportaven tant, ni amb l’espontaneïtat d’abans, i jo em trobava allà al mig, amb una participació cada cop més minsa, i vaig decidir que allò no m’interessava, i me’n vaig anar. Amb la Teresa Calafell (que ja és morta) vam fer coses molt interessants, com El deliri i altres, i després vaig estar una petita temporada amb La Cubana, i mentre hi era em van oferir de preparar les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Paralímpics de Barcelona ’92, que va ser un repte impressionant. Fins aleshores no s’havia fet mai una cosa com aquella. Hi havia el precedent de Seül [1988], però allà només es va fer una simple repetició de les cerimònies olímpiques. Al principi semblava que era el que ens oferien de fer també aquí, una proposta gens interessant, però llavors se’ns va acudir, amb en Pepo Sol [codirector d’Ovideo TV i artífex de les cerimònies olímpiques], de fer una cosa singular, i ell em va convèncer que jo era la persona idònia: “Del camp del teatre no hi ha cap altra persona discapacitada que ho pugui dirigir”, va argumentar, i ens hi vam posar, amb la Teresa Calafell, que érem carn i ungla i ens aveníem molt a tots nivells, sobretot en l’artístic, i junts vam crear les cerimònies. Una feina de dos anys: poca broma…

-I com et vas sentir,
a l’hora de reprendre l’activitat teatral?

-Doncs m’ho vaig prendre bastant bé, tot plegat… El meu
pare va patir tuberculosi molts anys, una història molt dura, i jo la vaig
viure, de joveneta. I sabíem que li havia arribat a rondar la idea del suïcidi,
perquè patia molt, s’ofegava… Jo tenia molt clar que abans que viure segons
quina vida, l’acabaria jo abans, no?, ho havíem comentat a vegades, amb els
amics. I en canvi, després de l’accident, em va sorprendre no haver-hi tornat a
pensar fins al cap de molt de temps… El cas és que, quan t’hi trobes, en una
situació tan absolutament diferent, tan… insòlita, o ho fas –que tampoc en
sentia la necessitat-, o tires endavant. Per una banda em sentia dins un forat,
fosc i profund, però per l’altra, per allò de la llei del pèndol, com més avall
anava, més amunt pujava, i veia el món des d’una perspectiva completament
diferent, com descobrint que hi havia un altre món, i un altre, i un altre…
Això no m’ha passat només a mi, sinó a la majoria dels que han tingut un
accident, o una cosa forta semblant. I aquesta descoberta, aquest nou punt de
vista, era com una compensació. Per tant, m’ho vaig prendre sempre amb una
certa filosofia, intentant assumir-ho.

-Però el fet de
treballar de nou en l’àmbit teatral et va portar alguna mena d’inseguretat?

-En l’època de La Claca em vaig adonar que aquesta altra faceta, la feina de direcció, se’m donava bé, que en sabia, i que m’agradava molt. I això em va compensar totalment. La tornada a Els Joglars va ser més dura. L’Albert no havia tingut mai cap ajudant de direcció, i per la meva part, allò d’haver de limitar-me a imaginar què faria jo dalt de l’escenari, sense poder-hi pujar físicament, em va destarotar molt, al principi, i no sabia gaire per on tirar. Però un cop vaig assumir que es tractava d’imaginar i suggerir-ho als actors, vaig veure que allò no tenia topall, i vaig disfrutar molt, sobretot en els primers espectacles, quan encara no estava tot tan tancat.

D’altra banda, també vaig fer alguna coseta com a actriu,
amb la Mercè Comas,
en Santi Ibáñez i altres, i m’ho vaig passar molt bé, interpretant. I finalment
va aparèixer Femarec, que em van demanar d’impartir un curs de teatre als nois i noies que treballaven a l’entitat, com una
activitat més, i així va començar la col·laboració amb ells. Va anar molt bé, i
des de llavors hem fet una obra de teatre cada any, i ja anem per l’onzena.

-I cada vegada amb un
nivell de sofisticació més alt.

-Sí, és clar. Vulguis que no, ells cada vegada en saben més,
i jo cada cop “dirigeixo” més, no?, i veus que ells com
a actors no tenen límit… A banda que és una cosa que va més enllà del
teatre.

-En l’aspecte
purament teatral, cuideu molt la part visual, estètica, de les obres.

-Sí, cert. A veure, jo he vist coses en teatre amb
actors discapacitats absolutament patètiques… A uns nanos amb síndrome de
Down no els pots fer fer segons què, coses que és obvi que no estan al seu
abast i que les faran malament…, i que malgrat tot els hi aplaudiràs perquè,
“pobrets!”, fan el que poden, però jo crec que no
és això. El que cal és que facin allò que ells poden fer bé. Aquestes persones tenen
uns grans recursos, enormes, són molt extravertides…, i poden fer bé unes
determinades coses, no altres. Hi ha una qüestió de dignitat, aquí. Tenen unes
limitacions, és clar, però si saps girar bé la truita, es converteixen en tot
el contrari: fan que en surtin unes obres diferents, insòlites, en què cuides
més tota la part més visual, amb un gran resultat: ara fa poc ens van donar un
premi de crítica [Premis Ciutat de Barcelona, menció especial], i no pas pel fet de ser un teatre
diferent, per la discapacitat, sinó per l’interès artístic de les obres,
exclusivament.

-La teva
pretensió és fer un teatre homologable, tot i els condicionants que siguin del
cas, oi?

-Just, i en això estem, deixant de costat falses modèsties.
D’altra banda, la gent ve al teatre amb una certa predisposició, hi ha alguna
cosa màgica entre el públic i els actors, que es mouen d’una manera molt
espontània, s’entreguen molt, i l’espectador hi veu més això que la “tècnica”.
Em passa a mi i tot, quan vaig a veure una obra amb
aquestes caracterísitiques, i puc dir que no és una cosa paternalista:
hi ha una entrega mútua. Bé, en tot cas, penso que és una llàstima que no se’n
vegi més, d’aquest teatre… Els programadors
tenen por, i costa que arrisquin (tan sols hem fet
dues de les obres a Sant Cugat i una a Sabadell, en la programació habitual del
teatre). Jo vaig fer dues temporades el programa “Bon dia, Catalunya”, a TV3, i tots
els periodistes destacaven que fos presentat per una
persona en cadira de rodes, com “un exemple per a les persones
discapacitades”, i jo els deia que no, que aquestes ja saben de què són
capaces, si les deixen; que l’exemple era per a les persones
no discapacitades, que havien d’entendre que podíem fer tant un programa
de TV com qualsevol altra cosa… Això és el mateix: aquest teatre és interessant
per als actors i actrius que el fan, però ho és
sobretot per al públic, que de cop els hi canvia la ment, la seva escala de
valors, el seu concepte de persona discapacitada. Aquesta cosa que us deia que hi ha que va més enllà del teatre és de les que més em
satisfan, i és per això també que m’agrada fer aquesta feina.

-¿I fins ara cap
cadena de TV no us ha proposat de retransmetre alguna de les vostres obres?

-No.

-És sorprenent, i més
veient les bones crítiques que recolliu, i la implicació de personatges com en
Joan Font, de Comediants, o en Josep M Benet i Jornet…

-Sí, però és així, costa molt. Però s’ha de tenir en compte
que tampoc som un grup professional. Ara fa tres anys vam entrar en un projecte
de la Unió Europea, d’intercanvi amb un grup de Liverpool i un altre de Lisboa, i vam haver de restringir l’elenc
habitual de 40-50 persones a una dotzena, perquè hi ha les limitacions econòmiques que hi ha… Si hi hagués més demanda,
potser també hi hauria més disponibilitat: és el peix que es mossega la cua.

-En aquesta activitat
teatral també compta el component terapèutic, no?

-I tant! El teatre és terapèutic per a tothom. Encara que no
sigui l’objectiu prioritari, aquest component hi és, no hi ha dubte.

-I com a directora,
els trobes de bon portar?

-Sí, a vegades tenen un plus de dificultat, però sovint és
al revés: es presten a interpretacions complicades, i fins i tot hi aporten
coses ells. Potser m’hi he acostumat, però jo els tracto com si no tinguessin
cap discapacitat. Va amb la feina de director, que hagis de fer de psicòleg i
del que calgui perquè les coses surtin…

-Com és la creació
d’una obra?, us baseu en un text o en algun tema concret?

-Depèn. Les idees sempre són meves, però també hem
encarregat algun text a algú conegut, que hi doni més repercussió, com en el
cas d’El dia, en què va intervenir-hi
en Benet i Jornet. Però he comprovat que és millor avançar sobre una idea i
desenvolupar-la junts, en el dia a dia dels assaigs. És laboriós, però la
creació sempre ho és. Amb l’obra El dubte
vam fer un joc molt interessant sobre el dubte hamletià: “Sóc o no sóc normal?”, fent-lo extensiu a la condició
de discapacitat, i plantejant-lo al públic, perquè d’una manera o altra tots en
som, de discapacitats. Aquesta era la conclusió, i la gent acabava aplaudint.
Dit això, jo també crec que entre els nois i noies
i jo hi ha un lligam molt estret, molt potent, perquè no em veuen com algú
estrany, sinó molt proper: jo també tinc una discapacitat, i els parlo amb
molta llibertat. En aquest sentit, la
meva discapacitat em resulta pràctica.

-La franquesa que hi
ha entre discapacitats sol sorprendre els eventuals observadors externs.

-És una gran teràpia, també. I sí, des de fora costa
d’entendre.

-Pel que expliques,
el teu interès social pel grup de teatre no era pas el leit motiv inicial, sinó que és sobrevingut.

-Sí, per a mi allò essencial és que es tracta de teatre.
Però aquest complement social, com el terapèutic, o el de denúncia social que
pugui haver-hi, també són molt importants, no cal dir-ho.

-A Els Joglars dius
que fèieu teatre bàsicament per diversió, però que llavors el mateix joc us
portava a topar amb els límits, tan estrets, de la política del moment.

-Ara també seria així: en primer lloc fer teatre, però amb
aquests valors afegits, oi? Al principi hi incorporàvem la discapacitat més
fugaçment, però ara en parlem sense cap problema, sense amagar-nos-en. El
teatre és un camí, és una via, tota la vida ha sigut així. En Els Joglars un
dels nostres divertiments era anar al límit, més
enllà d’allò permès per la censura
franquista, i veure què podíem fer i dir, i així fèiem una mica de
revulsiu.

-No es tractava de
fer denúncia, doncs.

-No era l’objectiu, però ho portàvem dins, i sorgia a mesura
que anàvem improvisant, i sovint sense calcular-ne les conseqüències, com va
passar amb La torna, que van arribar
a ser greus…

-T’has plantejat
dedicar-te algun dia a la direcció de manera, diguem-ne, professional?

-Ja m’hi he dedicat, abans d’ara, i de fet amb Femarec hi
tinc dedicació completa. Però no dic pas que no; si se’m proposés,
m’ho pensaria.

-Quanta gent sou, a
l’equip?

-Ara hi ha dues persones, la Iolanda Estelle i l’Ana Ruiz, que són responsables tant de la creació, de l’escenografia, vestuari, utilleria, atrezzo…, com de dirigir-ne l’execució amb els mateixos actors i
que és l’altra línia de treball, fer manualitats, és a dir, els
elements escenogràfics, roba,
màscares…

-Com valores els
ajuts dels organismes públics a la discapacitat?

-Falta molta sensibilitat, en aquest sector. Les normatives
no són prou amables, diríem. En la qüestió de les barreres arquitectòniques,
per exemple, queda molt per fer. Amb l’arquitecte Rovira-Beleta hem discutit
sobre aquesta moda d’ara de fer sense
rentamans les cabines dels waters
per a persones discapacitades, com si nosaltres ja fóssim “normals”… A causa de la meva discapacitat jo no tinc sensibilitat a
la pell, i tinc problemes de control d’esfínters, i
per tant puc tenir una “emergència” i que em calgui fer ús de la higiene personal, i penso que, per la meva dignitat
i per la dels altres, no m’he de veure obligada a fer-ho en els lavabos comuns, davant d’altres
persones que s’estan rentant les mans, pentinant-se, maquillant-se… Escolta, que jo no en sóc, de normal, no
m’agrada ser normal, ni ho he volgut ser mai… El meu avi ja m’ho deia de
petita, que no volgués ser una dona vulgar, normal i corrent, i tota la vida ho
he tingut present. Lo “normal” és acceptar que nosaltres tenim una certa
anormalitat, en el grau que sigui, i que no passa res perquè sigui així. Entre
poc i massa, vaja: no cal passar-se de voltes… I
després hi ha encara problemes per accedir sense barreres a l’escola o a la Universitat, o per trobar feina; hi ha les normes mal fetes, que no són universals
perquè tothom se’n pugui beneficiar: cecs, sords, gent gran… Els
professionals no se’n fan càrrec, de les situacions en què ens podem trobar, i
això cansa. La dependència, haver de necessitar l’ajut d’una altra persona,
marca una línia. Però els costa d’entendre-ho.

-I de la nostra
societat en general, ¿la trobes justificada una certa visió catastrofista que
en tenen alguns analistes?

-Crec que hi ha un gran culte a les coses externes,
supèrflues, i molt poc a les coses més profundes, que és el que aprens a
valorar amb la discapacitat, precisament. Tot és sempre una mica pendular: tot
va i tot torna. A mi no m’agrada ser catastrofista. Hi ha coses horroroses,
però n’hi ha que estan millor que mai. Ara bé: tendim a fixar-nos en el pitjor.
Un dia ho comentàvem amb en Lorenzo Milà: les bones notícies, que n’hi ha a
milers, no surten als informatius…, no són notícia. En el cas concret de la
discapacitat, a nivell humà, dins això que en diem l’estat del benestar, jo
crec que s’ha avançat, hi ha més sensibilitat que anys enrera. Ara mateix
s’acaba d’aprovar la llei de la dependència, que segur que és imperfecta, que té
defectes, però és una cosa més que tenim, un pas més. L’ésser
humà te l’obligació d’anar endavant i millorar, i tots, sense distinció de cap mena, formem part “d’aquest col·lectiu”, i tenim el dret d’aconseguir-ho.

Pilar Martínez / Fermí
Sidera

[Entrevista publicada al núm. 14 de L’Atípic, primavera del 2007]

Il·lustració: La Glòria Rognoni al despatx de casa seva, a la comarca del Vallès Occidental, en un entorn tranquil, propici a la creació teatral. (foto: FSR)

Translation (traducción):

-Señor Zapatero? Le informo de que en 2014 vamos a convocar un referendun de autodeterminación
-Bien, ya les digo ahora que apoyaré la decisión de la mayoría del pueblo de Cataluña…
-(Ya empezamos…!)

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

-Tengo una idea: puesto que el Estado no nos paga lo suficiente…, podríamos espabilarnos por nuestra cuenta…!
-Vale! …, pero sin contrapartidas identitarias, ok?

Guió i dibuixos: Min

La sorprenent alineació de José/Josep Montilla en la cursa cap a la
presidència de la Generalitat ha donat peu a tota mena de comentaris, a
l’arena política, a la graderia i a les cabines dels comentaristes, la
majoria d’ells, com pertoca, de caire polític, sobre el fons i la forma
de la presència, primer, del candidat d’origen cordovès i després, un
cop votades per la meitat no abstencionista del poble sobirà les
llistes ?tancades- dels diferents partits, la seva ascensió fins a la
màxima dignitat, de la mà de l’Entesa Nacional pel Progrés, la curiosa
segona edició del tripartit. Se n’han dit de totes i de tots colors,
com és normal. I val a dir que entre els colors que han abundat més hi
ha el negre del pessimisme -la por que el nou tripartit la torni a
cagar en qüestions importants, en la gestió del poder en general i del
dia a dia en particular- i el vermell de la irritació, especialment en
aquells que voldrien veure de president un Artur Mas guanyador de les
eleccions en escons i vots, però no pas per majoria absoluta, i en els
fidels d’ERC que els irrita que la famosa clau d’en Carod-Rovira hagi
anat a parar aquesta vegada a mans d?un presidenciable suposadament
espanyolista declarat (i no ens estem referint pas a la simpatia que se
li atribueix pel RCE Espanyol de Barcelona, precisament).

És en aquest aspecte col·lateral -però no tant- de tota la (re)moguda electoral que voldria posar un moment l’atenció: el percentatge
d’espanyolitat/catalanitat del candidat Montilla, i en un aspecte
lligat amb aquest però encara més concret i marginal -però tampoc tant-
de la naturalesa del personatge: l’ús que fa de la llengua castellana i
de la catalana, i de la qualitat de la seva dicció.

Pel que fa a la primera discussió, només dos apunts: primer, que
en el seu moment el president Maragall també va ser acusat
d’espanyolista, i ara, després dels tres anys d’immersió en el càrrec,
la mateixa gent lamenta la desaparició amb ell de l’ala catalanista
del PSC, com uns jueus al desert del Sinaí enyorant les cebes d’Egipte;
i en segon lloc, com apuntava la Pilar Rahola l’endemà de la
constitució del nou tricicle governamental: compte amb en José Montilla, que de moment amb aquesta tria pel govern progressista i d’esquerres va donar una carbassa com una casa de pagès a l’inefable Rodríguez Zapatero, que hauria volgut una Catalunya sociovergent…

El més antipedagògic que hi ha és riure’s d’algú que aprèn

I dit això, fixem-nos en la perifèria del nou President, el
primer de la història no nascut en terra catalana, i que per això ha
sigut qualificat de xarnego, una paraula tabú al nostre país els anys de l’anomenada Transició però que tanmateix és al diccionari, amb el significat de persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
Segons aquesta definició, doncs, el mot, que en el cas de José Montilla
s’ha aplicat unes vegades maliciosament, d’altres irresponsablement i
també de manera interessada, fins i tot fent-ne bandera -el mateix
PSC-, està totalment fora de lloc: el senyor Montilla parla català, i
no pas en la intimitat com el conducator de Quintanilla de
Onésimo que vam patir vuit anys, sinó en públic, tothora i a tot arreu.
Una altra cosa és que ho faci més o menys bé, amb una pronúncia més o
menys bona, però la qüestió que compta és que fa servir l’idioma del
país, i aquí s’hauria d’acabar el bròquil. Puix parla català, escoltem-lo,
i que digui el que hagi de dir. Si tots els immigrats
castellanoparlants que ha acollit Catalunya els últims decennis fessin
com ell, ara no estaríem parlant dels problemes que té l’ús social del
català, i mai tampoc haurien aparegut i encara menys irromput al
Parlament aquesta raresa estrafolària que són els extraterrestres bilingüistes del partit dels Ciudadanos.

I que consti que una part de la culpa la tenim els mateixos
catalans (per molt que ens pugui disculpar l’accidentada història que
hem viscut com a comunitat lingüística i el reguitzell de complexos
psicològics col·lectius que ens ha deixat d’herència): segurament tots
coneixem algun català castellanoparlant irreductible, que no
vol baixar del burro del seu idioma ni que el matin, simplement perquè
un dia algú se li’n va riure a la cara dels seus intents de parlar en
català. El més antipedagògic que hi ha, i no cal ser mestre per
saber-ho, és riure’s d’algú que aprèn perquè no ho fa prou bé,
obviant de manera imbècil que si ho fes perfecte no caldria que
aprengués… Ho hem vist en alguns programes d’humor ?d’altra banda
prou intel·ligents- a la ràdio o la TV, en què imiten l’accent
però també les patinades de vocabulari o de sintaxi totalment
perdonables en una persona en procés d’adaptació (¿qui té dret a
decidir la llargada d’aquesta adaptació, si és una qüestió absolutament
personal i instranferible?), però també en cartes als diaris o en
intervencions a la ràdio de gent irritada per aquesta característica
del senyor Montilla, com si només per això estigués deslegitimat per
ocupar el càrrec de president de tots els catalans…

Els catalans, precisament perquè hem hagut de patir la imposició
d’una llengua estrangera (de dues, més ben dit), hauríem de ser
conscients que aquesta actitud pureta és, a més d’absurda i
contraproduent, totalment injusta. I encara més perquè tenim la
tendència -i que aixequi la mà qui no ho cregui així- a considerar
automàticament català, com un dels nostres, qualsevol estranger
que ens parli en la nostra llengua. El que hauríem de fer, nosaltres,
és facilitar-los les coses abandonant d’una vegada i per sempre la
nefasta tendència que tenim a passar-nos al castellà així que detectem
en el seu català encara insegur que estem parlant amb un estranger,
com si fos una persona curta, incapaç d’aprendre el nostre idioma, o
encara pitjor, com si Catalunya fos un club privat i ens volguéssim
guardar el català per a nosaltres sols, en comptes de compartir amb
ells l’idioma del país i l’orgull de tenir-los, idioma i país.

[Article publicat al núm. 236 de La Farga de Salt, desembre del 2006]

Il·lustració: José Montilla, cara a cara amb el seu doble al programa d’humor Polònia (TV3), que, ni fet a propòsit, es diu Mas… (Foto: www.tv3.cat)

Aquest any n’ha fet setanta que una de les tres potes del trespeus sobre
el qual Espanya es va començar a fer i ha fet sempre bullir l’olla, la
bota militar, es va posar en marxa per foragitar del seu pati d’armes
els okupes republicans que s’hi havien colat
per l’estreta escletxa de les urnes i que ells, gent d’ordre, de missa
i de mala hòstia (disculpin), no podien tolerar. Les commemoracions de
la funesta data del 18 de juliol de 1936 han proliferat, aquest estiu
passat, i també les anàlisis d’aquell aixecament feixista i les
dramàtiques conseqüències que va tenir, sobretot entre la gent de les
classes populars dels vells pobles peninsulars sotmesos a toc de
trompeta, una vegada més, als designis de la Santíssima Trinitat
castellana: els terratinents, el clero i els militars, encaterinats amb
la seva bonica joguina i determinats a no compartir-la amb ningú, i
menys amb una colla de pollosos amb idees revolucionàries i descreguts.

Per deixar constància una vegada més de l’honorable denominació
d’origen d’aquest matrimoni a tres bandes tan ben avingut, i les
glorioses fites que ha conquistat al llarg del temps i a l’ample del
món, el 12 d’octubre passat la plana major, encapçalada per sa altesa
reial, es va congregar puntualment al desfilómetro madrileny,
cadascú d’ells amb la seva disfressa corresponent, a rendir honors a
l’Exèrcit espanyol, que llueix en el seu currículum haver comès una
guerra contra la meitat de la població del país que diu defensar,
sempre sota jurament.

Dotze d’Octubre

Fiesta de la Hispanidad, dia del Pilar, festa de la Guàrdia
Civil (que és un cos armat i militaritzat, per si cal recordar-ho, i
per tant un pilar fonamental de l’Estat de matriu castellana)…, tot
lliga, i tan bé lliga que sembla un poema, un poema obscè que tanmateix
no els fa cap vergonya recitar cada any, peti qui peti, li piqui a qui
li piqui… Dotze d’Octubre? Res a celebrar!, diuen emprenyats
i fastiguejats els descendents dels indígenes americans (i els
altermundistes d’aquí que els hi fan de tornaveu) que varen ser descoberts
ara fa cinc segles pels castellans que van seguir en Colom cap al Nou
Món. Resulta que el seu món, a l’altre costat del mar oceà, ja feia
temps que funcionava a la seva manera, però les tropes castellanes van
trobar que si els arrasaven primer i els espoliaven després a sac en
traurien un gran benefici: farien funcionar els infidels (els que
quedessin vius) a la manera castellana (i fent-los parlar en la llengua
de l’Imperi, a més!) i alhora n’extraurien un gros botí amb el qual
podrien consolidar i expandir pel Vell Món la manera castellana de
funcionar, que bàsicament consisteix a funcionar a costa dels altres.
Això sí: sempre en nom de la creu i de bracet amb ella. I doncs, amb
aquella bonica herència rebuda d’Amèrica els hereus dels Reis
Catòlics es van poder entretenir durant anys i panys barallant-se amb
tots els seus veïns i intentant convertir el món en una extensió del
seu soli patri…

I més o menys sense solució de continuïtat, amb batalles
guanyades aquí, terres robades allà, amb victòries i revessos, fins a
quedar més o menys allà on eren però havent-se rebentat el botí americà
i tots els altres en estúpides aventures colonials i/o missioneres, arribem al 1936, en
què un militar gallec confinat per les autoritats republicanes a les
Canàries, per les seves vel·leïtats sedicioses, va escapolir-se dels
seus vigilants i es va afegir, primer, i va encapçalar després la
rebel·lió feixista contra la república legalment constituïda. I al cap
de tres allargassats anys d’una guerra cruel i terrorista (en què
l’aviació sublevada va bombardejar la població civil de la reraguarda,
cosa que ningú havia fet mai abans), aquell homenet, de nom Francisco
Franco, un ésser mediocre, de poc interès personal, conspirador i d’escàs relleu com a estrateg militar, com el va dibuixar Albert Boadella fa tot just tres anys (qui ho diria!) a la pel·lícula ¡Buen viaje, Excelencia!,
va instaurar un règim de terror i repressiu, il·legítim i il·legal
(quina base jurídica tenia, si no?) amb el qual Espanya va quedar
frenada en la història, però Catalunya va descobrir un cop més quina
mena de monstre despietat era aquell que l’obligava a tenir-lo de
company de viatge… Caudillo de España por la gracia de Dios,
deia la llegenda franquista. Per la gràcia de Déu no ho sabem, però
tenint en compte la talla personal, intel·lectual i moral del
personatge, i la seva increïble trajectòria abans, durant i després de la seva
guerra, el que està clar és que això que deia que era, ho era… per la
patilla, pel morro, per la cara! Ras i curt: aquell dictador sinistre
que vam haver de suportar durant tots aquells interminables anys era
sobretot ?si no ho era únicament- un grandiós, enorme i acollonant
caradura.

[Article publicat al núm. 235 de La Farga de Salt, novembre del 2006]

Il·lustració: L’arxiu fotogràfic històric de l’agència EFE ha descobert que les fotos
de la trobada Franco-Hitler a Hendaia, el 1940, eren falsejades. Res
de què estranyar-se: com diu un dels principis de la llei de Murphy, un cop s’ha
perdut la dignitat, la resta és fàcil… (Font: www.elpais.com)

El diari del 19 de setembre informava que el Departament de Justícia de
la Generalitat havia concedit una subvenció de 73.333 ? a la FAES,
Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, entitat presidida
per José María Aznar i vinculada, lògicament, al seu partit, el PP. La
donació forma part d’un paquet de subvencions destinades a entitats jurídiques sense ànim de lucre vinculades a partits amb representació parlamentària,
segons el DOGC, Diari Oficial de la Generalitat, que també donava la
llista de les entitats agraciades: Fundació Rafael Campalans (vinculada
al PSC); Fundació Ramon Trias Fargas (CDC), Fundació Josep Irla (ERC),
Fundació Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (UDC),
Fundació Nous Horitzons (ICV) i Fundació Alternativa (EUiA), a més de
la susdita FAES, que ocupa en aquest rànquing la quarta posició i que
és l’única que hi figura com a ens d’àmbit estatal, tot i tenir el PPC
el seu propi laboratori d’idees, l’Institut Catalunya Futur.

Vist des de Catalunya, no deixa de ser curiós el fet que sigui precisament l’entitat estatal, i no pas la regional
de les dues vinculades al PP la que pari la mà per rebre els diners
d’un Govern que, seguint amb la terminologia popularista, és de categoria regional, i no pas nacional… Fa gràcia (per dir-ho així) veure que a la fundació presidida pel señorito español, com el va titllar el Comandante
Fidel quan van coincidir a les selectes files dels dirigents mundials, no li
cauen els anells a l’hora d’agafar els diners i arrencar-se a córrer.
Un no pot menys que recordar quan el senyor Aznar i la seva camarilla
retreien, inflats d’orgull hispànic, al señor González que s’hagués rebaixat a fer el pedigüeño
quan aquest va aconseguir de la Unió Europea els fons de compensació
per a Espanya que després el PP, quan va estar al govern de l’Estat,
amb Aznar López al capdavant, no va tenir cap problema a cobrar-los
religiosament.

Però encara sorprèn més que hi pugui haver uns criteris
suposadament sensats segons els quals el Govern català ?i Catalunya a
través seu- hagi de pagar a una fundació de fora del seu àmbit
territorial, administratiu i polític una subvenció tan insòlita, oi més
tractant-se d’un organisme, la FAES, que s’ha significat per la seva
bel·licositat contra Catalunya, precisament, i de manera duríssima
durant l’etapa del Govern tripartit i el procés de gestació i aprovació
del nou Estatut d’autonomia, i també contra el Govern de Rodríguez
Zapatero, a qui penja tota classe d’acusacions, entre les més indignes
i repugnants la d’haver arribat a la Moncloa dalt d’un tren de rodalies…

I sorprèn més encara, irrita i desespera vist des d’una
associació de discapacitats com GERD (Grup Editor de la Revista del
Discapacitat, L’Atípic), que lluitem amb una fona (pregunteu als discapacitats com els costa d’arrencar
una subvenció, per modesta i raonable que sigui, de l’administració)
contra uns gegants enormes, que no són precisament molins, sinó
obstacles reals i persistents: les barreres físiques i mentals que no
ens deixen viure en pau com tothom; les mancances de tota mena:
econòmiques, sociosanitàries, comunicatives…; la incomprensió, la
falta de tacte, el desconeixement, la falta de suport de les
institucions, de les empreses i dels particulars envers les activitats
dels discapacitats, siguin laborals, socials, esportives, del lleure,
etc, etc… Que s’han fet coses, i que s’ha avançat molt? I tant, només
faltaria, i més veient d’on veníem: d’un país que el franquisme va
deixar a la cua d’Europa en tots els indicatius, entre ells el de
prestacions socials per als seus ciutadans més desfavorits, un
vergonyosa posició que amb prou feines ha canviat, després de 30 anys
de democràcia. I ves per on, a dia d’avui hem de veure, incrèduls, com
el Govern autònom de Catalunya premia una fundació
ideològicament entroncada -si no hereva, o epígona- amb el pensament
(per dir-ne alguna cosa) que va impulsar aquell període negre de la
història d’Espanya que ni la FAES ni el partit adjacent no han
condemnat mai.

[Article publicat a la secció "Notícies que es porten l’oli" de L’Atípic núm. 13, tardor del 2006]

Il·lustració: L’inefable José María Aznar, president de la FAES, al frontispici de la qual podria lluir-hi aquell lema que va immortalitzar en Woody Allen: "Agafa els diners i corre!"…

Un bon dia els primats avantpassats nostres es van posar drets, i els van quedar les mans lliures per fer-les servir en altres menesters, i aquí va començar tot. Des de llavors l’home ha recorregut un llarg camí fins a la plena humanitat, que només l’assolirà del tot “quan socialitzi el coneixement” que ha anat acumulant al llarg del temps, segons el doctor Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, 1953), catedràtic de Prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili i codirector del mundialment famós jaciment d’Atapuerca. Sobre l’home i la seva evolució en vam parlar amb ell extensament aquest estiu a l’Abric Romaní de Capellades (Anoia), on una colla de futurs paleontòlegs graten la terra amb infinita paciència per arrencar-li els secrets del nostre passat remot.

-La paleontologia seria un assaig de mirada honesta cap al passat de l’home?
-L’honestedat va intrínseca amb la ciència. Si la ciència no fos honesta, tot això que coneixem no seria res.
-Tenim tendència a pensar que l’home és el sostre evolutiu de la naturalesa. És correcta, aquesta visió?
-Els humans som producte de l’atzar.
-La bipedestació ens va deixar les mans lliures, però aquella decisió sembla que tenia contraindicacions, perquè al cap del temps la postura d’anar drets ens dóna problemes estructurals: de columna, de genolls, etc, no?
-L’evolució no té direcció: és un procés. A nosaltres ens ha convertit en homínids, i els homínids tenen aquestes característiques. Però sí que va ser extraordinària entre els quadrúpedes avantpassats nostres, i es va convertir en un avantatge selectiu: el fet de posar-nos drets ens va permetre transportar coses, crear i perfeccionar les eines, etc.
-Al llibre Encara no som humans referiu el cas d’un homínid que estava bastant avariat, segons les restes, i que en canvi tenia una posició aristocràtica, dins el grup humà al qual pertanyia. En versió actualitzada, seria un discapacitat que tot i ser-ho va viure una situació de privilegi…
-Exactament. Casos com aquest es donen per raons de prestigi o de coneixement dels individus, o perquè podien mantenir el grup cohesionat, per selecció del treball, perquè eren capaços de reproduir-se… Un avi, per exemple, pot ser que conegui perfectament tot el mapa del territori.
-En tot cas seria un discapacitat que ocupava una posició preeminent, que és una cosa que no sol passar, en la nostra societat actual, on més aviat fa funcions alternes…
-És que la falta de mobilitat és una qüestió important, això és una cosa que no s’ha d’oblidar… També passa que els discapacitats són una minoria. Si fossin la majoria, tot estaria perfectament adaptat! I això no és una discriminació negativa. Això passa amb tot: és una qüestió molt lligada a la selecció natural. I el que ha de fer la selecció cultural és canviar aquests mecanismes: un discapacitat por fer moltes feines, a la societat. Actualment -i és la meva opinió-, els grups molt petits poden fer pressió, perquè la societat és plàstica. Abans, entre els caçadors-recol·lectors, o t’adaptaves tu, o llepaves. I si algú malgrat tot se’n sortia, era perquè tot i la seva mancança física era important per alguna raó, segur. És a dir, que eren molt socialitzats, ja.
-Tanmateix, encara ara els minusvàlids continuen dins la marginalitat.
-Per allò que us deia, perquè són una minoria. Si fossin una majoria -parlant ara científicament-, seria molt diferent. Això no és justificar el que passa, eh?, sinó entendre-ho.
-Però probablement hi havia alguna cosa més, perquè en els discapacitats, i especialment en els psíquics, s’hi percebia una mena de càstig bíblic, i fins fa quatre dies se’ls tancava a casa i se’ls amagava a la resta de la gent.
-Esteu parlant de nosaltres, però entre els indis de les praderes americanes, per exemple, no era pas així: allà se’ls tractava de manera especial, perquè se’ls considerava enviats dels déus. Això depèn de cada cultura.
-En canvi dins la cultura occidental, d’arrel cristiana, sí que hi havia aquesta prevenció.
-D’arrel cristiana, i encara més concretament capitalista, que és la que integra aquests valors. És una qüestió de valors, subjectiva.
-Un altre cas radicalment diferent d’agafar-se aquesta qüestió: l’eugenèsia dels nazis, del nazisme.
-Aquest és un cas característic de pensament subjectiu, idealista…, la mitificació de la puresa de les races, etc. És tremendo pensar que puguem eliminar la variabilitat, una pretensió que científicament és una bestiesa. Però, curiosament, és un concepte que s’aplica contínuament…
-Des del punt de vista de l’evolució, els nazis s’haurien arrogat la funció de la selecció natural, determinant qui havia de sobreviure?
-L’evolució humana seria precisament que la selecció cultural permeti que la selecció natural no actuï amb eficàcia. La naturalesa és el més cruel que hi ha. I allò terrible és que la naturalesa ens hagi connectat aquesta crueltat. El que hem de fer, en l’organització humana, és anar substituint a poc a poc la selecció natural, en el sentit de mantenir la variabilitat, la diversitat, i corregir fenòmens com aquest… La naturalesa és cruel. Si tinguéssim algun concepte per explicar de manera objectiva la naturalesa seria la seva crueltat.
-Començant per la simple qüestió de la supervivència: en el regne animal, sempre és a costa de la mort d’un altre ésser viu. Això ens inclou a nosaltres, que tenim darrera tota una indústria dedicada a la producció de carn per al consum…
-No hi ha cap depredador tan eficaç com l’home. Per tant, ni tan sanguinari ni tan cruel, parlant clar. Per evitar-ho, ens hauríem de menjar animals morts. I de fet així, amb el carronyerisme, la humanitat va viure molt de temps. És l’única manera de no ser depredadors…
-En general, els jaciments revelen les línies de migració dels grups humans, o és a l’inrevés?
-Els corredors geogràfics porten com a conseqüència els jaciments.
-I com és que s’establien en llocs com Atapuerca, a l’actual província de Burgos, que a l’hivern hi fa un fred que pela, i no ho feien a la vora del mar, en llocs de clima més suau?
-Ja hi eren: el litoral estava molt poblat. El que passa és que a penes en van quedar indicis.
-En un altre passatge del vostre llibre dieu que totes les generacions tenen la sensació que han entrat en decadència, totes lamenten una suposada pèrdua de valors de la societat…
-Aristòtil deia “què farem, amb aquests joves?”… Són tòpics històrics, que reflecteixen els canvis generacionals, simplement. L’ascendència dels joves és el problema dels grans…
-L’home és un animal bàsicament comunicatiu, i no diguem en la societat actual. Com hi encaixa la figura de l’autista, en un context com aquest?
-Les pertorbacions físiques, fisiològiques, relacionades amb el llenguatge són importantíssimes, en el nostre àmbit, perquè poden donar lloc a psicopaties, i és normal, perquè aquest, com també és el cas dels sords, és un problema objectiu important. Els cecs són una altra història. Nosaltres ens comuniquem per símbols, i estructures. La mirada té un contingut molt vell, molt més antic. Els primats vam aprendre a mirar per distingir el vermell, perquè ens ajudava a localitzar les fruites dels arbres en la distància.
-I el racisme, què és?
-És una malaltia greu.
-Té alguna base, el mateix concepte de raça?
-És una invenció, una formulació del segle XIX. Hi ha variabilitat, no pas races.
-Quina explicació científica tindrien els trets morfològics dels diferents grups humans?, els ulls oblics dels orientals, per exemple?
-Són adaptacions seleccionades, com tot, que fan que tinguem determinades formes o característiques… Al principi tots teníem la pell fosca, per protegir-nos del sol, i s’ha anat emblanquint a mesura que hem anat conquistant altres latituds, territoris més freds. Són adaptacions al medi.
-El descobriment de l’arma va ser resultat del fet de posar-nos drets, també, oi?
-Les armes existeixen en altres espècies animals, també…
-Sí, però l’arma no és un punt d’inflexió, pel fet que representa el domini sobre el contrari?
-Sí, implica la representació virtual, mental, de l’enemic mort… És la mateixa idea dels míssils actuals… Va ser un pas molt important, després del de la mobilitat: la projectivitat.
-En termes darwinistes, l’evolució de l’home ha sigut la més lògica?
-No té sentit. Per a mi, vull dir. Potser un evolucionista o un capellà us donarien una resposta diferent…
-En moltes obres científiques, com L’origen de les espècies, o de ciència-ficció hi trobem la idea que la mutació és l’origen de l’evolució.
-Sí, la mutació i la selecció natural són els factors dels canvis. Si es produeix un canvi intern, pel que sigui, o internament hi ha hagut una programació genètica, i es demostra bo i efectiu, el canvi se socialitza; si no ha sigut bo, es rebutja.
-I la clonació? La hipòtesi del film Els nens del Brasil és fantasia pura?
-Jo hi estic a favor, de la clonació. Crec que l’important en aquestes qüestions és fixar models de conducta i de comportament a nivell estratègic. Jo sóc una mica eugenesista, en això, quan hi ha la possibilitat de millorar l’espècie, eh?, tinguem-ho clar. Imagineu que poguéssim tenir a disposició tot d’òrgans clonats, un fetge, un cor…, que es poguessin trasplantar: seria genial!
-La ciència, en tot cas, sempre hauria d’estar al servei del desenvolupament o del benestar humà.
-Sempre.
-Perquè en el vostre llibre parleu de “completar el procés d’humanització”: on són els límits, d’aquest procés?
-El procés s’acabarà quan siguem capaços de canviar l’ordre natural per la realització humana.
-Sembla que al final del procés hi ha una paradoxa: quan siguem humans del tot, aleshores deixarem de ser-ho, i passarem a ser una altra cosa…
-És obvi, sí. Això és termodinàmica pura: perquè una nevera es refredi s’ha d’escalfar…
-La manipulació genètica, que alguns la presenten com la panacea de moltes coses, no fa el futur més imprevisible que mai, per dir-ho així?
-La incertitud és el que ens fa pensar…
-També heu escrit que “haurem de decidir quin tipus de societat humana volem, perquè la ideologia sustenti l’expansió del coneixement científic i la seva pràctica no perjudiqui el procés d’humanització”…
-Perquè penso que per la ciència i la tecnologia passa el futur de l’espècie: depèn de la tecnologia per alimentar-se, per reproduir-se, per a l’educació, per comunicar-se…
-Llavors quin seria per vostè el tipus de societat humana més desitjable?
-La que socialitzi la tecnologia.
-I com es fa, aquesta socialització?
-A través de la distribució dels recursos.
-I aquesta distribució, a través de quins mitjans?
-Doncs fent que les societats, en lloc de ser jeràrquiques i oligàrquiques, siguin societats finalment comunitàries, i que els beneficis puguin ser repartits.
-Aquest seria el nus de la qüestió, de totes les propostes de progrés: el repartiment més just de la riquesa. El problema és que és molt difícil veure algun ric que obri el puny…, voluntàriament, és clar.
-El dilema és evolució i revolució.
-Revolució?
-La revolució és una evolució ràpida…, és a dir, les coses es poden fer bàsicament perquè s’han de fer, convençuts que és el millor per a l’espècie, i això és la consciència d’espècie; però quan aquesta consciència no hi és, s’ha de generar…
-Però les revolucions sempre impliquen violència, no?
-La violència és una part molt important del ser humà… Negar-li la violència és fer-ne una lectura molt idealista… Jo no sóc pacifista, això ha de quedar clar. El pacifisme el trobo un pensament molt ben intencionat, molt correcte, molt humà, però moltes vegades poc pràctic. Tot i que respecto la gent pacifista, eh? Tampoc sóc ecologista…
-Poc pràctic, diu?
-En moltes ocasions sí. El pacifisme no elimina la violència. Pot contribuir a millorar situacions conflictives, però jo penso que no ha contribuït a eliminar-la. Gandhi no era pacifista, era un violent, però que va utilitzar el pacifisme per aconseguir els seus propòsits amb les mínimes baixes. La seva actitud va provocar centenars de morts…
-A pesar seu, però, no?
-Si jo hagués de matar, també seria a pesar meu… Estem parlant de situacions límit, eh? Això és coherència. Si jo, podent-ho fer, no eliminés una persona que en condemnés una munió a morir de fam, aniria contra la meva manera de pensar…
-Però parlant estrictament de rendibilitat pràctica, una situació de violència revolucionària no provoca més molèsties que beneficis?
-I les que genera no fer-les solen perjudicar més, com ara si tens grans quantitats de gent en condicions extremes, mai en condicions d’estabilitat. Les revolucions es fan quan es té poc a perdre…
-Hauríem de saber per què hi ha qui té poc a perdre… Com és que cap analista no explica que les classes socials no existeixen pas per generació espontània, com ens volen fer creure?
-Jo procuro que la gent diguem-ne subalterna sigui capaç de no ser-ho. Els problemes no els tenen pas els que detenten el poder. Com explica Hegel, el que s’ha d’eliminar no és l’amo, sinó l’esclau…
-Per “poder” hem d’entendre aquí els poders fàctics, no?
-Els que tenen el control social i econòmic efectiu, que després tenen el poder polític. Un exemple concret: el d’Hugo Chávez, a Veneçuela, que ha fet un procés molt interessant, agafant el paper de les grans empreses nord-americanes des de l’estructura política, gestionant ell el petroli del país… Chávez s’ha apropiat aquest sistema d’una manera genial, revolucionària. La base de tot seria el control dels recursos a nivell planetari, però mentre això no passi, s’ha de fer a nivell territorial, amb polítiques d’Estat. I això són revolucions, i en aquest cas sense morts. L’Allende, a Xile, no va poder aguantar perquè en aquell moment l’imperialisme nord-americà era molt fort, però era un altre exemple de revolució.
-Que era del que es tractava: d’evitar que hi hagués exemples, igual com va passar amb Cuba i l’assetjament econòmic a què l’han sotmès…
-En Castro acaba de fer una maniobra molt intel·ligent, amb aquesta retirada de l’escena, per veure com anirà la successió, etc.
-Vol dir que aquesta hospitalització ha sigut una pantomima?
-Per descomptat. Una estratègia marxista per veure com reaccionava l’entorn. Castro és un estrateg. Aferrat al poder, sí, però és que si no tens poder no fas res… “Poder” vol dir ‘poder’. I jo el poder no el vull pas per dominar, sinó per construir… Els revolucionaris són persones que tenen molt clar que volen canviar les coses, però una revolució s’ha de mantenir ferma. Aquest és un dels problemes que tenim actualment, en els comportaments socials: la gent fa els canvis per mantenir el poder, no pas per continuar canviant.
-No és una contradicció en els termes, una “revolució permanent”?
-És una altra paradoxa. Jo no sóc altruista, ni caritatiu, ni missioner. Jo sóc marxista: estic per la transformació, aportar grans de sorra per millorar el comportament de l’espècie. La resta forma part d’un idealisme en el qual no crec. Totes les opinions s’han de respectar, però mentre no hipotequin els principis fonamentals de l’equiparació, la solidaritat, la igualtat…
-Parlant d’igualtat: a què atribueix vostè la suposada supremacia de l’home sobre la dona?
-Bona pregunta. En l’evolució biològica els dos sexes han sigut complementaris, una especialització estratègica que permetia racionalitzar l’energia disponible. Fins a la revolució neolítica va ser una estructura etològica natural, que implicava menys mobilitat de la dona. A partir de llavors ja es presenta la possibilitat de redistribuir els rols, i aquest procés ha de culminar en aquest segle XXI, en què ha de canviar el paper de la femella en l’estructura domèstica. Però perquè això passi hi ha d’haver una massa crítica que ho demani.
-I els capítols de violència de gènere?, això també es corregirà?
-I tant que sí! El mascle és molt més violent, més impulsiu, i la femella és molt més diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt important.
-I no perdria part de la seva essència, el rol de la dona, si es prescindís de la maternitat? Els hipotètics embarassos “extraclaustrals” del futur sembla que no lliguen gaire amb la cerca desesperada d’un fill per part de moltes parelles estèrils actuals…
-Però les coses canvien. D’aquí a un temps, mirant enrera potser ens farem creus que les femelles parissin com els animals…
-I la comunicació tan íntima entre mare i fill, durant l’embaràs i la infància del petit?
-Jo no em puc posar en la psicologia d’una dona, però penso que ha de ser la societat que cuidi les estructures. Si ens ha de cuidar la família, en la infància i la vellesa, vol dir que encara som animals. La consciència d’espècie ens ha de fer avançar.
-I una qüestió clau, com és la successió hereditària, ¿com pot ser que sigui de caire familiar, i no pas estructural, regulada?
-Perquè és una qüestió ecològica, de l’espai, del territori…
-Però si parlem de racionalitzar la nostra vida, ¿no seria més lògic a aquestes altures de la història que fos la societat, a través de la llei, que regulés l’herència, i no pas l’atzar del naixement?
-Sí, d’acord.
-Estem davant d’un llegat del passat, precisament, però absolutament vigent… La socialització de la ciència que demaneu seria més fàcil fent primer un repartiment efectiu de la riquesa a través de la socialització de l’herència…
-S’ha de fer una revolució.
-Incruenta, però.
-Tota revolució demana un gran esforç. També és una qüestió ecològica: si no és per un objectiu important, ja no fas una despesa gran d’energia. No dic pas que totes les revolucions siguin bones, eh? L’evolució mateixa no és més que un projecte, que funciona més o menys bé…
-També plantegeu la solidaritat com a motor de canvi.
-Òbviament, perquè crec que és eficaç. És més eficaç convèncer que vèncer.
-Vostè estaria d’acord amb Saramago, que diu que abans d’enviar coets a l’espai hauríem d’eliminar la pobresa a la terra?
-Em temo que la pobresa no l’eliminarem mai, tot i que amb els recursos mundials existents ningú no hauria de passar gana. Diu que actualment hi ha mil milions de persones obeses, al món, i vuit-cents milions de persones afamades…
-En quin punt de l’evolució, i per quin factor, els homínids ens vam separar dels altres primats?
-És molt difícil de dir, però bàsicament va ser amb l’adaptació nostra a viure en espais oberts, i introduir en la dieta el consum de carn, de proteïnes animals.
-I la famosa “baula perduda”, és un mite?
-No hi ha cap baula perduda. L’evolució tindria forma d’arbre, amb branques i branquillons, però el tronc no el coneixem.
-Hi ha filòsofs que diuen que és més feliç l’ignorant que l’home savi. Va triar-ho, l’home, ser intel·ligent?
-No. Va ser una conseqüència de la forma de relacionar-se amb el medi i amb els altres individus de l’espècie.
-El llenguatge és resultat de la intel·ligència, o al revés?
-És resultat de la fabricació d’instruments i de la descoberta del foc, i de la seva socialització.
-La ciència i la tècnica, tan idolatrades per la societat actual, ¿no serien l’equivalent del tòtem prehistòric i del dogma religiós posterior?
-La ciència no és per creure, és per pensar. Per això sempre dic que convertir el coneixement en precedent és una de les obligacions que tenim les persones que treballem en el camp de la ciència. I la tècnica és una expressió de la ciència.

Pili Martínez / Fermí Sidera

[Entrevista publicada al núm. 13 de L’Atípic, tardor del 2006]

Il·lustració: El doctor Carbonell, en un moment de la conversa a l’Abric Romaní, una estació arqueològica del Paleolític Mitjà oberta a la cinglera del Capelló, al costat mateix de Capellades. (foto: Quico Serrat)

La Selección de futbol -tot i l’aportació dels esforçats Savi, Cex, Luis Garcia i Puyol- no es menja un quico, però sí la de basquetbol. Ja ho va dir en Pepu: Us haureu d’apendre la parauleta!,
als 100.000 ciutadans entusiastes reunits a Madrid per aclamar
embadalits els nous herois de la cosa, uns nois llargs com un sant Pau:
sant Pau Gasol, fill de Sant Boi i el més heroi, que ell tot sol amb
quatre més va fer la gran proesa: quedar campions del món de bàsquet,
un esport mig desconegut fins ara pel gran públic en territori
espanyol, on semblava que la fúria i el geni de la raça s’encarnaven
únicament i exclusivament en els onze titulars de La Selección de
todos, i que tot altre esport que no fos el fúmbol o balompié era suspecte com a mínim de ser una mariconada (excepte potser el tennis, que amb l’Armada Invencible, tot i ser composta bàsicament per jugadors catalans -per variar-, va donar uns bons rèdits nacionalistes a la causa).

Bé, doncs farem com les càmeres de la Sexta aquesta quinzena
d’agost i centrarem la nostra atenció en la figura de sant Pau Gasol,
que com el seu homònim de l’Evangeli ha patit, camí de Tòquio, una mena
de caiguda del cavall que li ha fet veure de cop i volta les coses
clares: la seva conversió a la causa espanyolista ha sigut radical,
total, definitiva, sense retorn al passat camperol i provincià al qual
l’havien destinat els seus orígens familiars. Es pot entendre que un
noi jove que havia fet el salt de la muntanya de Sant Ramon de la seva
vila natal a les planes de Memphis, EUA, es desorientés un xic, tenint
de sobte al seu davant uns horitzons tan infinits. Però el xoc devia
ser a la tornada: el petit país de les seves arrels li devia semblar
molt estret, i ser icona d’una TV3 tan modesta i poca cosa era un
conyàs que no valia la pena, segurament -en les entrevistes amb en
Jordi Robirosa només li faltava badallar-, de manera que el periple
estiuenc per l’Imperi del Sol Naixent li va donar la perspectiva
correcta de les coses, es veu, i va aprofitar per donar a conèixer al
món, via premsa de Madrid, la capital de l’Imperi on Mai no es Ponia el
Sol, la seva nova fe imperialista: La selección española es la
nuestra de siempre y no sé qué repercusión podría tener una situación
tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España se
quisiera independizar o tener una selección. I el noi de Sant Boi
aconsella tot seguit que Espanya, que segons ell s’està trossejant, o
desmembrant, com diuen els de la dretona castissa, por arriba, por abajo y desde todos los puntos (…), tiene que mantenerse conjunta y fuerte como país… El text reproduït ja parla sol, però em permeto afegir-hi uns petits comentaris impertinents.

Primer: el boy de Sant Boi no s’ha assabentat
encara que els Estats Units és un país compost de diferents Estats
tanmateix units, de manera que són un país conjuntat i fort, sense
necessitat que un d’ells estigui tot el dia proclamant que és el més
guapo i ben plantat i que obligui els altres a esborrar-se, a
ningunejar-se i a humiliar-se contínuament. Confederació és una paraula estranya a Espanya, però no als EUA, on viu i treballa el nostre convers…

Segon: aquest trocito que forma parte de España
resulta que es basta per abastar-se ell sol i abastar a més a més
Espanya entera, i completament gratis, és a dir, sense rebre res a
canvi -a part de quatre insults, vuit escopinades i un fotimer de
greuges de tota mena pel favor dispensat-, i això tant a nivell
econòmic com esportiu. Si no és completament curt de vista, l’amic Pau,
es devia adonar que en l’esquadra espanyola hi havia cinc catalans: ell
i el seu germà Marc, en Navarro, en Rudy i en Mumbrú, i que un grapat
dels partits que va guanyar la fotuda selecció va ser gràcies a ells, i
que sense ells la refotuda selecció no s’hauria emportat un comí de
l’Eldorado japonès.

Tercer: a aquest trocito de España ningú li ha
preguntat mai si li venia de gust formar-ne part, sinó al contrari, hi
és a dins per força, i concretament per la força de les armes
espanyoles, que contràriament al que van fer a Cuba davant les armes
més fortes dels Estats Units, en el cas de Catalunya van guanyar la
guerra i van imposar-se, i van imposar-li com a càstig ser d’Espanya, a
aquest trosset d’Europa que vivia molt tranquil i autosuficient, sense
ella…

Quart: de les paraules de l’heroi de Sant Boi s’infereix que considera al mateix nivell, pel que fa a Catalunya, tenir una selecció pròpia que independitzar-se
d’Espanya. Sembla que no caldria, la independència, per tenir combinats
nacionals: l’existència incontestable de les seleccions d’Escòcia,
Gal·les, Irlanda del Nord i unes quantes més que hi ha al planeta ho
confirma. Però bé, si ell ho diu, en prenem nota. Perquè això també es
pot agafar per l’altre costat: mentre no deixem de ser un trocito de país per passar a ser un país sencer, mentre no siguem independents, aquesta gent, els del trozo grande (y libre), no ens deixaran ser ningú tampoc en l’esport internacional…

Cinquè: ítem més, la selección española es la nuestra de siempre,
sí, perquè mai ha deixat als catalans cap possibilitat de tenir-ne
d’altra. Hi ha alguna altra raó que jo no sàpiga, estimat
excompatriota?

Sisè: és cert que el país de naixement, igual que la
mare, no es pot triar, i que en canvi sí que es pot triar el país
d’adopció -encara que sigui un país virtual-, de la mateixa manera que
es poden triar els amics. Però també és cert que hi ha amistats
perilloses, i algunes fins i tot poden ser verinoses. L’amic Pau ho pot
descobrir llegint -a Viquipèdia mateix- l’entrada Síndrome d’Estocolm…

I parlant de descobrir, aquest exitàs dels Juvenils d’Or
que s’han fet de més or encara fent el seu agost al Japó, i les
consegüents manifestacions multitudinàries d’alegria desbordada per
places i carrers del Regne borbó, coronades amb l’ultrasònic premi
Príncipe de Asturias que el marquès de Samaranch els ha notificat que
rebrien en breu, demostra un cop més com és de cert el vell axioma, que
ara toca aplicar al basquetbol: res de res no existeix fins que Espanya
no ho descobreix.

[Article publicat al núm. 234 de La Farga de Salt, octubre del 2006]

Il·lustració: Pau Gasol, l’heroi del basquetbol espanyol, caracteritzat
com a SuperPow rojigualdo, disposat a salvar Espanya de
la desintegració. (Foto: www.pow16.com)

Artifici i mentida: aquesta és la bastida amb la qual s’ha construït
Espanya, aquest gegant ibèric amb peus de fang, fet de trossos mal
cosits, com el monstre de Frankonstein, i que se sosté sobre la
paciència dels veïns forçats a suportar-lo. Un correu-e que un amic
m’ha deixat a la bústia en dóna un botó de mostra fefaent.

Diu que el diari El Mundo va premiar la darrera setmana de juny com a Columnistas del Mundo Francesc de Carreras, Arcadi Espada i Albert Boadella por
su labor como librepensadores capaces de enfrentarse a la ortodoxia
imperante, de defender actitudes a contracorriente y de denunciar
imposiciones como el nacionalismo intimidatorio que vive Cataluña.
(Jo no ho sabia, no en tenia ni idea, d’això del nacionalisme
intimidatori que viu Catalunya, però si ho diu aquest diari tan ben
informat, deu ser veritat, segur…). Valora, el rotatiu madrileny, la
lluita dels tres tenors catalans por las libertades y la voz
independiente de los ciudadanos frente al Gobierno nacionalista de esta
comunidad, tal como hacía José Luis López de Lacalle en el País Vasco
hasta que fue asesinado por la banda terrorista ETA. (A Catalunya, ves per on, fa molt de temps ?de molt abans d’aquesta treva permanent
d’ara- que els etarres no maten ningú, vés a saber si en part potser
perquè aquest perill el va conjurar l’infidel Carod-Rovira en les seves
excursions al País Basc i Perpinyà… Sigui com sigui, en la conjuntura
actual no és probable, gràcies a Déu, que els tres llorejats passin
d’herois a màrtirs i que El Mundo els pugui mencionar mai com a tals al costat del malaguanyat López de Lacalle.

En tot cas, aquest detall el passen per alt, els plomífers
madrilenys, com el de la no existència a Catalunya des de fa anys de
Terra Lliure, aquella banda terrorista ?dissolta, per cert, gràcies als
esforços també d’ERC, dirigida aleshores per Àngel Colom i Colom- que
té en el seu balanç haver disparat un tret al genoll de Jiménez
Losantos, presumpte intel·lectual i trist locutor que es veu legitimat,
com a víctima que va ser d’aquell atemptat inqualificable, per tornar
amb la seva verinosa llengua ?a grans dosis, i amb la benedicció dels
radiofònics bisbes catòlics espanyols- el mal que allò li va causar, i
tornar-lo no pas a l’energumen que el va perpetrar, sinó a tots els
ciutadans de Catalunya, a cadascun per la seva part alíquota de
Culpa… Curiosament, a aquest personatge i a aquell malaventurat cas
s’agafa com a un clau roent el premiat tricicle de lliurepensadors
taxidermistes i columnistes a hores perdudes, per demostrar urbi et orbe el perfil exacerbat, radical, intolerant i extremista que caracteritza ?no pas com altres- el nefast nacionalisme català).

El cronista d’El Mundo del Siglo XXI (!) fa tot seguit una breu semblança dels tres braus pensadors catalans i acaba dient, del darrer d’ells: En
cuanto a Albert Boadella, columnista ocasional que ha dedicado su vida
al arte dramático, ha hecho patente su lucha contra el pensamiento
único nacionalista en ambos escenarios. Fundador de Els Joglars, una de
las pocas compañías que no vive [sic, en comptes de viven, en plural] de subvenciones, Boadella ha llegado a estar en la cárcel por la representación de la obra ‘La Torna’.
Sí senyor, així estan les coses entre Estepaís i jo: després
d’insinuar, de manera abjecta, que a Catalunya la majoria de les
companyies teatrals viuen del cuento i de la mamella oficial (i
que per això i només per això tenen èxit), el cosmopolita diari
castellà deixa que s’entengui (i deuen comptar que la inveterada
ignorància espanyola ja farà la resta) que el senyor joglar de la plana
de Vic ha estat engarjolat (aquest és el temps verbal que fa servir)
per l’actual Gobierno nacionalista i la seva ortodoxia imperante,
i es guarda molt de dir ?aquí calla com un porc!- que l’obra es va
representar durant els últims espeternecs del franquisme ?quan la ortodoxia imperante
imperava, aquella sí, a garrotades-, i que aquella peça teatral atacava
els militars espanyols -que havien executat feia poc en Salvador Puig
Antich-, que són els que van ficar el director de l’obra a la presó
després de fer-li un consell de guerra…, i que són els mateixos que
han imposat sempre, en nom propi o per compte d’altri, i amb els
mètodes que tots coneixem, el seu nacionalismo intimidatorio a tots els pobres desgraciats que s’han atrevit a anar a contracorriente del seu pensamiento único,
que era i és viure del cuento aquests últims 300 anys i els 300 anys
vinents, si pot ser, si Déu vol (els seus delegats a la Conferència
Episcopal preguen perquè així sigui) i el temps no ho impedeix.

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 1/08/06]

Il·lustració: El Dr. Boadella ajudant a parir el nou partit Ciutadans, el dia que es va presentar en societat al madrileny teatre Reina Victoria. Al cap d’un any, els pares putatius del partit que havia de "reclamar el regreso al principio de
realidad en la política" s’estan estirant els cabells els uns als altres per discrepàncies internes, i les bases no van menys dividides. Ciudadanos en la Red, per exemple (http://ciudadanosenlared.blogspot.com), que es declaren filotaxidermistes, flipen amb l’aparició d’un ciutadà dissident que es fa dir Ciudadano Ubú…, i no n’hi ha per a menys (http://ciudadano-ubu.blogspot.com). És el "principi de realitat", que fa estralls… (foto: www.abc.es)

Per fi s’ha acabat el Mundial de futbol!, sentim exclamar arreu aquests
dies primers de juliol. Ho diuen, amb un bufet d’alleujament, tots
aquells a qui no agrada el futbol (que són de plànyer, certament), ho
diuen els que han vist teles i ràdios segrestades per aquest magne
esdeveniment, amb uns locutors vociferant des del primer minut del
primer partit com si estiguessin narrant ja els últims de la final (o
de la fi del món, més aviat semblava); i ho diuen tots aquells estetes
de morro fi que troben que això del futbol
és una vulgaritat i una horterada només apta per a gustos menys elevats
que els que ells han cultivat a la vida. I ho diuen també tots aquells
catalans que estan tips de veure que cada vegada que es munta una
macrofesta internacional d’aquestes, siguin campionats del món o
d’Europa, de futbol, de bàsquet o de dòmino, tant se val, Jocs Olímpics
o Paralímpics, la selecció que hauria de representar el seu país no hi
és convidada. O més que això: que hi té prohibit, impedit, vedat
l’accés, i que d’aquesta manera el país en qüestió es veu bandejat,
marginat, ningunejat. Ras i curt: a efectes esportius, no existeix. I
als altres efectes? Doncs tampoc: aquesta és la qüestió.

Catalunya, que és un país d’Europa, hauria de ser-hi: té una llarga tradició ?sintetitzada en el vell lema noucentista Esport i ciutadania-;
té tota la capacitat humana, econòmica, tecnològica i organitzativa
necessària i més; té un potencial esportiu indiscutible, i en una gran
quantitat de disciplines. I té, a més, la voluntat de ser-hi,
expressada repetidament, però de manera incontestable amb la famosa
recollida de firmes que va superar el mig milió, i que devien quedar
encallades en algun ignot despatx del Parlament, que és on van anar a
parar (però no pas per quedar-s’hi: no era aquesta, la intenció..).

Amb tot això, amb tots aquests números, ¿com és que Catalunya no
té la seva representació, en cadascuna de les cites internacionals on
els països civilitzats es disputen amistosament el seu predomini
esportiu? Un observador llunyà però atent podria deduir (com l’astrònom
medieval que intuïa l’existència d’un planeta ocult a la vista a partir
de certes anomalies en la trajectòria d’un cos celest visible veí seu)
que hi ha d’haver necessàriament algun factor de distorsió a la vora,
que expliqui que Catalunya no segueixi el camí més lògic. Hi és, i fa
una pila d’anys que s’hi dedica amb una gran diligència, combinant
l’atracció i la repulsió: és la nació no-nacionalista que té just al costat, una autèntica especialista en l’esport de tirar la pedra i amagar la mà, de fer que se noten los efectos sin que se note el cuidado.

Entre aquests efectes hi ha, com dèiem més amunt, els esportius:
si es saben manipular bé, poden fer, i fan, de taparada de tots els
altres, molt més importants. Des del temps del pa i circ dels
romans, tots els tirans han fet ús de l’esport per distreure el poble
de llurs maltempsades, per una banda, i per l’altra per cohesionar-lo,
sobretot quan aquesta cohesió era artificial, impostada i imposada per
les seves polítiques expansionistes. Espanya, que és una impostura
fruit de l’expansió artificial de Castella, necessita imperiosament una
sèrie d’impostures petites per dissimular la seva pròpia naturalesa
bufada, buida. I una d’elles és l’esport, que té la màxima expressió
quan es congria La Selección. En el cas del futbol, onze
jugadors de diversa procedència units suposadament en la defensa, a
còpia de coces a una pilota de cuiro, de l’artifici que en diuen nació
espanyola, i que ningú sap exactament de quina pasta està feta. Si les
cartes es posessin damunt de la taula -d’una taula de negociació-, aquí
hi hauria un xoc de trens conceptual: per un costat Catalunya, que
reclama Una nació, (doncs) una selecció, i per l’altra Espanya, que exclama ¡Una Selección, (pues) una nación! Perquè aquesta és la diferència: Espanya és
la Selección, i per això hi posa tot l’èmfasi, tota la passió i tota la
cridòria, perquè sense selecció de futbol i unes quantes
artificiositats més com aquesta no seria res, quedaria en evidència. I
per això, amb la mateixa obsessió paranoica, es dedica a amagar de
mirades indiscretes totes les altres seleccions en potència: en primer
lloc perquè no puguin mai dels mais fer ombra a la seva (només la
possibilitat de perdre un hipotètic partit Espanya-Catalunya, o
Espanya-Euskadi, els esborrona: no ho podrien suportar, i per tant no
s’atreveixen ni a imaginar-s’ho), però sobretot per impedir que darrera
d’una selecció catalana en marxa, jugant normalment per tot el món (i
segurament fent un bon paper), els catalans poguessin descobrir,
adonar-se’n, que són un poble, i que per tant tenen dret a existir com
a tal, amb totes les prerrogatives i deures d’un poble, d’una nació
qualsevol.

Per tapar aquest forat, i en definitiva les seves vergonyes, una
de les consignes més divertides i que utilitzen més repetidament és
aquella que diu que no s’ha de barrejar l’esport amb la política.
És graciosíssim, sortit de la seva boca, és insuperable… Recordem
només com va acabar el clam català respecte a una de les no-nades
seleccions catalanes, la d’hoquei: amb el president de la Real Federación Española de Patinaje, Carmelo Paniagua, exhibint davant de l’assemblea de Roma
(convocada a requeriment d’un tribunal, el TAS, després de la tupinada
de Fresno de l’any anterior, denunciada per la delegació catalana),
davant de les càmeres i davant de tothom, amb un exhibicionisme obscè,
de tan descarat, el seu documento nacional de identidad mentre preguntava, en to desafiant i de manera concloent i excloent alhora: És com aquest, el DNI dels jugadors catalans?, volent dir que si són espanyols oficialment, a jugar amb la selecció oficial,
i s’ha acabat la tonteria!… D’aquesta manera tan elegant, amb aquest
carpetazo, el senyor president se’n reia de les pretensions de tot un
poble de voler ser un més ?ni més ni menys- entre els països del món, i
doncs de tenir les seves pròpies seleccions esportives; es reia dels
esforços nobles i del joc net portat a terme pels dirigents de l’hoquei
català, amb el president Basiana al capdavant; i es reia a la cara dels
qui es creuen aquell rotllo -un més- que dèiem, i que des d’Espanya es
botzineja tant: que no s’han de barrejar esport i política. I
se’n fotia igualment, però encara amb més gust, si això és possible,
dels qui li exigeixen, amb una irritació comprensible, que, si tan bo
és, aquest principi que prediquen amb tanta insistència, comencin per
aplicar-se’l a ells mateixos.

Espanya no guanya ni guanyarà mai (m’hi jugo un pèsol de
Llavaneres) el campionat del món de futbol, però guanya sempre el
campionat d’Espanya de seleccions: per eliminació dels contraris.
D’això se’n diu fair play, esportivitat, sí. A por ellos, oé!…

[Article publicat a La Farga de Salt núm. 233, setembre del 2006]

Il·lustració: La Selección de todos, celebrant un gol. El més gran èxit de la selecció espanyola és existir, ser-hi (impedint alhora que hi siguin les "autonòmiques"), fer bulto: l’important -i mai més ben dit- és participar (foto: Web).

El castellà, també conegut com a espanyol (suposadament perquè és la
llengua pròpia d’Espanya, que suposadament seria -perquè ningú sap dir
què cosa és, exactament- el territori on es parla espanyol…), és ara
mateix una més de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya,
portades al nostre país per successives onades d’immigrants. I per tant
mereix el mateix respecte que totes les altres; però, si més no a
nivell individual, tampoc té per què despertar més interès o més
simpaties que les altres. Que sigui percebuda com a llengua preferent
o no i que algú la vulgui adoptar com a tal és una qüestió personal de
l’interessat. (En canvi, poder-ne prescindir ja és més difícil…).

Concepte de ‘llengua important’

Tots els imperialistes han tingut clar que la lengua es la compañera del Imperio.
El mateix Goering, un fanàtic d’aquesta mania, vaticinava llarga i
extensa vida a l’alemany, que, essent segons ell la millor llengua que
mai havia existit, havia de ser necessàriament la llengua oficial del
Reich dels 1.000 anys, és a dir, de tot Europa… És natural que anant
dalt d’un gros elefant et pensis que el món és teu, però això no vol
pas dir que sigui veritat.

Valors naturistes

La biodiversitat no és pas un concepte tancat al zoo, ni s’acaba
als llibres sobre la flora i la fauna del planeta, ni és una faula per
explicar als nens, ni és només allò que divulguen els documentals de
sobretaula de la BBC que tant agraden a l’exfiscal Fungairiño… Aquest
i tots els altres terminators de les llengües petites que hi ha
al món, que ells troben molestoses i grotesques, fins al punt que només
voldrien veure-hi la seva i tres o quatre més, ¿trobarien normal que a
la natura els grans depredadors exterminessin la resta d’animals i que
es quedessin sols? A la natura, lleons, orques i balenes, i quatre
elefants de mostra; a la societat humana, l’anglès, el castellà i el
xinès, i potser el francès, i prou: així tot seria més fàcil, segur…

‘Llengua útil’

Si el concepte prioritari a l’hora de donar valor a una
llengua (això els qui són capaços de suposar que pugui haver-n’hi
alguna que no en tingui per ella mateixa, de valor) és la utilitat,
¿com és que no ha funcionat ?i que ells tampoc la reivindiquen- una
llengua cent per cent funcional, utilitària i universal com és
l’esperanto?

Concepte de reciprocitat

Aquella aberració que va escriure en portada un diari espanyol, Como en tiempos de Franco pero al revés,
referint-se a una presumpta persecució (!) del castellà avui a
Catalunya i que han anat repetint com un eco enfadós els diferents
peons de la dreta espanyola, fins a la patètica versió nostrada
dels taxidermistes màrtirs i malgrat tot ciutadans de Catalunya (a
veure si un dia d’aquests els hi paguen un bocata de calamars, pels
serveis prestats, que ja va sent hora, caram!), tindria raó de ser -i
per tant ja no seria una aberració- si complís el principi de
reciprocitat: com en temps de Franco però al revés seria el cas
que el català fos imposat a la Resta d’Espanya per la força de les
armes, que els nens i joves espanyols (d’allà, d’Espanya) fossin
obligats a estudiar en català, que tots els canals de comunicació,
premsa, ràdios i TV, tot el comerç i la indústria, tota la burocràcia,
tota la funció pública, incloent-hi l’exèrcit i les forces d’ordre
públic, la justícia, etc, etc.. tinguessin com a única llengua
vehicular el català, i que el castellà es veiés relegat a la intimitat
familiar, a l’àmbit d’uns quants aplecs del xotis ballats en
semiclandestinitat i a uns innocents i innocus premis de poesia
cervantina anuals… D’això se’n diu efecte mirall, i és ben fàcil de
comprovar. Una altra cosa és que algú amb el mirall sigui capaç de
fer-hi la rateta i tota mena d’il·lusions òptiques per enganyar els
babaus.

Concepte ‘organisme públic’

Radio Nacional de España (RNE 1, 2, 3, 4 i 5), com a ràdio
pública que és, no emet publicitat, mentre que Catalunya Ràdio, que
també és una ràdio pública, i nacional de Catalunya, però que radia
només per al Principat (i altres terres catalanoparlants que s’han
espavilat pel seu compte amb els repetidors) sí que n’inclou, de
publicitat d’empreses privades. La diferència de criteri deu respondre
a la vella filosofia mesetària: si los catalanes quieren algo, que se lo paguen.
Els catalans també sufraguem una bona part (tot, en realitat) del
pressupost de 60 milions ? anuals de l’Instituto Cervantes, que es
preocupa únicament i exclusiva de la salut del castellà, i prou feina
que té, pobrot…; la nostra, de feina, és únicament i exclusivament
pagar la seva.

Concepte ‘300 millones’ (que ara ja deuen ser un bon escaig)

Amb un auditori com aquest, queda clar que la llengua castellana
ha tingut un èxit brutal (l’adjectiu no és pas innocent). Però la
pregunta és: si són tanta colla, per què nassos en volen més? Els hi ve
de 9 o 10 milions de fidels més o menys? Per què no ens deixen en pau,
als rústics habitants del quadrant nord-est peninsular, amb la nostra
rústica llengua catalana?

Concepte ‘dificultat d?aprenentatge’

Alguns marrecs de les escoles catalanes, obligats per llei a
usar la llengua del país a les aules, es queixen que el català és molt
difícil d?aprendre, com s’ha vist repetidament amb els percentatges
d’aprovats de les proves de selectivitat. Difícil?, en comparació amb
quina altra llengua? Amb el francès no, perquè el seu nivell de
complicació és molt més elevat, però a més ja fa temps que ha deixat de
ser l?idioma estranger per excel·lència. L’anglès tampoc, perquè s?hi
afegeix la dificultat de no ser una llengua romànica. Aleshores deu ser
difícil comparat amb el castellà, que resulta, doncs, que ultra ser una
llengua de cultura, és un idioma que mola, perquè a més de ser guai és fàcil d’aprendre (potser és per això que l?ha après tanta gent?)… Les protestes d’aquests ninyatos
em recorden en Carlos Segarra, el cantant d’un grup barceloní de nom
Los Rebeldes, que va dir que el català no anava bé per fer rock… A banda que és molt temerari suposar que coses com Mi generación o Mediterráneo siguin rock’n’roll, fa riure que el comentari vingui d?un grup que anessin de rebels (sudistes, però). De ‘Rebeldes’ com aquests, que me’n donin uns quants grapats!, devien pensar certs polítics que manaven en aquell moment al govern de l’Estat…

Al capdavall de tot, em queda un dubte: si l’atracció evident
d’aquesta vigorosa llengua no deu ser simplement la seducció que
desprèn el poderós (proporcional al menyspreu i/o compassió que inspira
el dèbil)… I em queda així una pregunta per contestar: ¿seria on és,
aquesta llengua de cultura i de culte dels adolescents, si no hagués
disposat de la infinitat de recursos de què s’ha servit, des dels més
expeditius (i excusin el mal gust per la referència militar) als més
suggestius i seductors, com la literatura, el teatre, el cinema (via
doblatge, sense purismes cinèfils que valguin) i sobretot la TV, aquest
incansable cridaner i simpàtic agent de difusió que entra impunement a
totes ?totes- les llars a les quals té accés, que són pràcticament
totes les de la vella Pell de Brau?

[Article publicat a La Farga de Salt, suplement d’estiu núm. 17, juliol del 2006]
Il·lustració: arxiu Min

Marina Geli i Fàbrega (Sant Gregori, Gironès, 1958) és llicenciada en medicina per la Universitat de Barcelona, especialitzada en malalties infeccioses, en prevenció comunitària i en disminució psíquica, i va ser responsable mèdica del centre Joan Riu (1981-1990), de l’Associació pro Persones amb Disminució (1990-1995) i de l’Associació Comunitària Antisida de Girona (1991-1995). Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1996, va ser diputada al Parlament de Catalunya (1995-1999), i des d’en fa dos és la titular d’un dels departaments de la Generalitat més complexos, i per això mateix dels més mediàtics, pel fet que la seva acció de govern incumbeix de manera decisiva un gran nombre de persones, i d’una manera o altra a tothom. "Mentre hi hagi salut rai…", és una sentència que la gent té sovint a la boca, i que defineix una de les seves màximes prioritats. I això no és menys cert, sinó tot al contrari, entre les persones discapacitades. En aquesta conversa parlem amb la doctora Geli d’alguns dels temes on s’interseccionen la sanitat i el benestar d’aquest col·lectiu.

-La coordinació que el departament de Benestar i Família i el de Salut buscaven en aquells camps que els són comuns, o coincidents, ha desembocat en el que vostès anomenen "sistema d’atenció integral"? Com es concreta, a la pràctica?
-La coordinació a la qual fan referència s’ha concretat mitjançant un acord del Govern de Catalunya amb la creació del ‘Programa per a l’impuls i l’ordenació de la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones amb dependències’, que proposa un model d’atenció a la dependència i la creació d’un ens públic que permetrà disposar d’un sistema d’atenció integral soical i sanitari. Actualment ja s’estan implantant, a 14 territoris, projectes d’atenció comunitària a domicili a persones amb dependència severa; això ens permetrà acabar de dissenyar el nou model d’atenció a la dependència.
-L’impost sobre els carburants per finançar la sanitat catalana té data de caducitat, en principi, amb el nou sistema de finançament per a Catalunya previst en el nou Estatut?
-El projecte d’Estatut de Catalunya preveu que els tributs cedits a la Generalitat, com és el tram autonòmic de l’impost sobre les vendes minoristes d’hidrocarburs, es mantinguin com a tributs cedits. La Generalitat mantindrà la capacitat d’obtenir els seus rendiments. En tot cas, serà potestat de la Generalitat la decisió sobre el seu manteniment o no, fet que dependrà de la capacitat de finançament global que generi l’evolució de l’economia catalana.
-En el projecte de reforma territorial de la sanitat catalana es preveia la creació dels ‘consorcis territorials’, que s’havien d’anomenar ‘sectors’, d’acord amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunuya (LOSC): en què consisteixen?, quin paper han de tenir dins l’organigrama sanitari català?
-Als acords de goven del Tinell es va manifestar la voluntat política de compartir el goven del sistema sanitari de Catalunya amb els ajuntaments. Així, la Generalitat, a través de les polítiques de proximitat al territori i de particiapació, pot dotar el model sanitari català d’una nova dimensió d’apropament a la ciutadania facilitant la congruència entre les seves necessitats i les iniciatives impulsades des de l’Administració (…). Es vol compartir el govern de les competències que la Generalitat i els ajutaments tenen. Així s’articulen consorcis de govern que s’anomenen ‘governs territorials de salut’, que tindran un abast geogràfic definit partint orientativament de la delimitació pròpia de les àrees bàsiques de salut i de les comarques, i un dimensionat que inclogui com a mínim l’atenció primària, l’atenció hospitalària i l’atenció sociosanitària. (…) La gestió dels acords presos pels governs territorials de salut serà duta a terme pels ajuntaments, sobretot en temes de salut pública, i pels professioanls de les regions sanitàries que són personal de la Generalitat.
-Es diu que Catalunya, que té un sistema sanitari i hospitalari molt competent, atén molts pacients de fora del territori català. Com es fa des del Govern perquè aquests serveis extres, diguem-ne, no repercuteixin en la butxaca i en la qualitat del servei del pacient autòcton?
-El Govern de la Generalitat va posar sobre la taula de la conferència de presidents la necessitat de millorar el finançament de la sanitat. Com a conseqüència, a la reunió de la conferència de setembre de l’any passat es va acordar un conjunt de millores per al finançament de la sanitat a les comunitatas autònomes. Una de les mesures va ser l’increment amb 45 milions d’euros de la dotació que l’Estat fa del Fons de Cohesió, que pràcticament s’ha duplicat, i que és el fons que finança l’atenció a malalts desplaçats entre comunitats autònomes.
-L’exconsellera Irene Rigau deia que caldria assumir "conceptualment" que les ajudes tècniques per als discapacitats es reduïssin al que és complementari, i que allò essencial per a la qualitat de vida entrés al catàleg de la Seguretat Social perquè fossin ajudes universalitzades i gratuïtes. És possible que aquest ‘canvi conceptual’ tingui lloc?
-La llei que el govern de l’Estat està impulsant i que properament entrarà en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles, i també la Llei de serveis socials que el govern de Catalunya està impulsant, defineixen uns serveis d’accés universal en funció de les necessitats de les persones que pateixen situació de dependència. ‘Accés universal’ no vol dir ‘gratuït’, i un nivell de copagament en funció de la renda de les persones hi serà. (…) El canvi conceptual a què fan referència s’està produint, i s’implementarà progressivament.
El que volem aconseguir és que tota persona amb un nivell de dependència determinat tingui el seu pla d’atenció individualitzat integrat social i sanitari fet i executat per professionals (…), amb indepèndència del tipus d’administració responsable de proveir un determinat bé o servei, ja sigui qualsevol Departament de la Generalitat o un Ajuntament.
-Creu que seria rendible, en termes socials, però també econòmics, que el Govern assumís la gratuïtat total de les ajudes tècniques? S’ha fet algun estudi, en aquest sentit?
-Prèviament hem de definir bé fins i tot el concepte d’ajuda tècnica. Perquè, els hi posaré un exemple: la supressió d’una barrera arquitectònica en un habitatge, és una ajuda tècnica? Possiblement arribaríem a la conclusió que sí. D’altra banda, com ja els he comentat, s’està configurant, tant a nivell de l’Estat com de Catalunya, un sistema d’atenció a la dependència, i això inclou les ajudes tècniques d’accés universal; no com passa ara, que només poden accedir als serveis un determinat segment de la població, segons criteris econòmics. Aquest sistema d’accés universal tindrà un cert nivell de copagament que no serà igual per a tothom, sinó que estarà modulat pel nivell de renda de cada ciutadà atès per la seva situació de dependència, amb la finalitat que la renda, o la manca d’ella, no sigui un element que condicioni la possibilitat d’accedir a un servei.
-Vostè s’ha manifestat partidària que les autonomies tinguin poder de decisió sobre els preus dels productes farmacèutics. Està prevista, aquesta possibilitat, en el ‘pacte d’Estat per a la sanitat’? I quina és la postura del seu Departament respecte al paper dels medicaments genèrics?
-La nostra voluntat és que les comunitats autònomes tinguin una millor participació en termes de corresponsabilització en les decisions de l’oferta pública de medicaments, i concretament del seu preu. (…) Pel que fa als genèrics, a Catalunya la seva utilització segueix un increment progressiu per la incorporació dels nous conjunts homogenis, l’increment de l’oferta i la potenciació de l’ús racional del medicament. (…)
-Respecte d’aquest punt, què els diria als lesionats medul·lars que es queixen que no tinguin la Viagra gratuïta i en canvi sí l’injectable, que és més car, i en general que Sanitat financi determinades despeses diguem-ne sumptuàries, com algunes relacionades amb el canvi de sexe, mentre que per a d’altres potser més necessàries, i també més senzilles, no hi hagi diners?
-L’autorització i decisió de finançament i preus dels medicaments és una competència del Ministeri de Sanitat i Consum, que és qui va autoritzar el registre del Sildenafil (Viagra) a finals de l’any 1998; i pel que fa a la qualificació respecte al finançament, es va considerar exclòs de l’oferta del Sistema Nacional de Salud. Les especialitats farmacèutiques Caverject, la composició de les quals és l’Aprostadil, i que s’administren per injecció intracavernosa, són els únics fàrmacs inclosos en el finançament pel SNS. Són medicaments de diagnòstic hospitalari, que ha de prescriure un metge especialista, i es dispensen mitjançant recepta oficial.
D’altra banda, la vigent cartera de sercveis del SNS no recull la intervenció de canvi de sexe. La revisió que s’ha fet de la cartera de serveis, i que ha aprovat el Consejo Interterritorial en la proppassada sessió extraordinària de data 25 de gener del 2006, tampoc la recull.
-Vostè ha tingut relació professional amb els discapacitats psíquics. Com veu un tema tan delicat i complicat com la sexualitat plena d’aquestes persones i la incertesa d’un eventual embaràs no desitjat?
-És preferible parlar de sexoafectivitat, quan ens referim a les persones amb discapacitat intel·lectual. Els professionals que els acompanyen, quan sorgeix la situació, vetllaran perquè no es produeixin repercussions psicològiques adverses. S’ha de fer una valoració justa, ni més ni menys, de la seva sexualitat. Cal desmitificar, destruir apriorismes falsos. És necessari normalitzar què significa que la persona amb discapacitat intel·lectual tingui les mateixes oportunitats de desenvolupament que la resta de persones, o les més semblants possibles, amb les pautes de creixement i desenvolupament que tenen la majoria de les persones. La societat ha de trencar l’aïllament tradicional de les persones amb discapacitat intel·lectual, acceptant-les tal com són, amb les seves limitacions i els seus valors. Hem d’aprendre de la seva sensibilitat, de la seva expressivitat i de la seva capacitat afectiva.
(…) La sexualitat pot constituir un valor important en la vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, pot ajudar a fer que la seva vida sigui una mica més feliç, com tots nosaltres. Ni més ni menys. L’embaràs no desitjat és un tema complex, i s’han de respectar els drets de la persona, però també s’han de considerar els supòsits d’avortament legal que existeixen al nostre país (amb totes les garanties jurídiques, mèdiques i psicològiques). No obstant això, com a qualsevol grup poblacional, la millor mesura sempre és, si reconeixem el dret a la sexualitat, aplicar la contracepció més adequada per evitar embarassos no desitjats.
-Respecte a la prostitució, quines són les perspectives de regularització (sanitària, laboral, etc) en el futur, a mitjà i a llarg termini? El troba aplicable el ‘model holandès’ a Catalunya?
-Els temes de salut relacionats amb el treball sexual no són independents de les propostes relacionades amb aspectes socials, legals i policials; hem de tenir en compte que els majors problemes per als que hi treballen són l’explotació, l’estigma, l’aïllament social i l’abús.
(…) L’objectiu principal de les actuacions en matèria sanitària relacionades amb el treball sexual és la reducció al mínim dels riscos per a la salut de les persones que exerceixen la prostitució i dels que hi contacten, en un context de dignitat, respecte i confidencialitat, i assegurant la promoció de la salut, la seguretat i els drets de les persones. Les propostes de regularització han d’incloure mesures sanitàries orientades a evitar la invisibilitat de les persones que presten serveis sexuals remunerats, facilitant-los l’accés a uns serveis sanitaris de qualitat i apropant les intervencions fins i tot al seu lloc de treball. (…)
-En relació amb la sexualitat i la discapacitat: hi hauria alguna possibilitat que la prostitució es contemplés com a servei sanitari, en certes condicions i per a determinats discapacitats que no tenen altra possibilitat d’accedir a les relacions sexuals?
-La resposta s’ha d’emmarcar en un àmbit més general. La regularització o no de la prostitució és un tema que està en debat, actualment. Pel que fa a la consideració de la prostitució, per ambdós sexes, com a servei sanitari, creiem que l’Administració no ha d’entrar a regular la vida íntima de les persones. El cuidador/responsable de la persona discapacitada (en el cas que estigui tutelada) seria qui hauria de decidir la vida sexual de les persones. Aquest és un tema molt delicat i que, honestament, no ens hem plantejat, ara com ara.
(…)
-Hi ha hagut algun acostament a la postura dels que reclamen llibertat en el consum de cànnabis com a recurs terapèutic?
-El Departament de Salut ha proposat i impulsat l’autorització de l’ús terapèutic de cànnabis en aquells pacients amb patologies en les quals hi ha suficients dades com per fer-ne un ús terapèutic adient (…) i que es poden beneficiar dels seus efectes terapèutics, que ja han estat demostrats a través d’un medicament autoritzat (…).
-Les estatístiques diuen que ha augmentat el consum de cànnabis entre la gent jove. El veu amb preocupació, aquest increment, com a professional de la sanitat i/o com a a política?
-El que més em preocupa és la baixa percepció del risc del cànnabis i la banalització del seu consum. Estem observant com el cànnabis substitueix el tabac com a pas de la infància a l’adolescència. (…)
-La ‘Llei antitabac’ tindrà els beneficis socials i sanitaris que se li suposen? I des del punt de vista econòmic, ¿ha sigut rellevant en la seva aprovació la balança entre els ingressos de l’Estat per impostos i la despesa sanitària?
-Per l’experiència de països propers al nostre, les regulacions (…) aconsegueixen una reducció de fins al 30%. (…) Pel que fa als impostos especials provinents del tabac, no cobreixen més enllà del 60 o 65% dels costos sanitaris i socials generats per l’hàbit tabàquic, que se situen en uns 600 M ? l’any. (…)
-De la recentment aprovada Llei de serveis socials, quina valoració en fa? En quins aspectes afectarà el seu Departament?
-Aquesta llei estableix la garantia del dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya, és a dir, com un dret universal. A més, planteja la descentralització dels serveis i l’accés a ells, i un increment de la cobertura i de les prestacions ofertes fins ara. Vull destacar també l’alt grau de col·laboració que ha tingut de diferents grups de participació ciutadana.

Jan Millastre / Lluís Pla / Fermí Sidera / Santi Silvas / Paqui Vega

[Entrevista publicada a L’Atípic núm. 12, primavera del 2006]
Il·lustració: la consellera Marina Geli, a la delegació de Salut a Girona (Foto: Jordi Batllori)